Art etrusc

El art etrusc va ser la forma d'art figuratiu produït per la civilisació etrusca que es va desenrollar en l'Itàlia central entre el IX i el II. L'art que es conserva és principalment de caràcter funerari, relacionat tant en la pintura (frescs) com en l'escultura. Destaca en particular esta última, en sarcòfecs de terracota a tamany natural. També varen ser hàbils artesans, com els que pintaven sobre gerres de ceràmica a imitació dels models grecs, i excelents joyers i metalúrgics, destacant les seues espills de bronze gravats.

Els restants de la civilisació etrusca es troben repartits principalment per les regions italianes de la Toscana, el Lacio (a on es troben les #necròpolis de Cerveteri i Tarquinia) i Umbría, i, en menor mida, en les de Campània, Emilia Romaña i Lombardía. Poden vore's les seues obres en alguns dels grans museus italianos, com el de Vila Giulia (ocupada des de 1889 pel Museu Nazionale Etrusc) i el «Museu Gregoriano del Vaticà», abdós en Roma; el «Museu Archeologico de Florencia»; «Museu archeologico Nazionale Etrusc della Città vaig donar Chiusi» i el «Museu Etrusc Guarnacci» en Volterra. Atres museus menors dedicats als etruscs són el «Archeologico Etrusc» d'Artimino, el «Civico Archeologico» de Pitigliano i el «Museu Civico vaig donar Todi».

Història

Els etruscs es varen desenrollar inicialment en el territori cridat Etruria, triàngul comprés entre l'Arno al nort, el Tíber al sur i el mar Tirreno a l'oest.

Diferents cultures antigues varen influir en l'art etrusc (per la proximitat o al contacte comercial), tals com els antics grecs, els fenicios, els egipcíacs, assiris i atres cultures d'Oriente Pròxim. No obstant, la seua aparent còpia dels models helens oculta un estil innovador, característic i únic l'apogeu del qual coincidix en el periodo arcaic grec que tindria una fonda influència en l'art romà i que més tarde ho absorbiria per complet en el I.

Es poden distinguir diferents periodos:

• X-VIII.: periodo [[Cultura de Villanova

|vilanoviano]]. Començ de la civilisació etrusca, coneguda per la pràctica de l'incineració i no de l'inhumación.

• 700-630 a. C.: periodo «oriental» o «orientalisant». Pels intercanvis culturals entre les civilisacions mediterrànees en esta época, especialment en la Grècia Antiga, va aparéixer en l'art etrusc una tradició figurativa que es basava en models grecs.
• 630-500 a. C.: Periodo arcaic. Influències jòniques i corintias. Per majors intercanvis i a l'estructuració de la societat etrusca, varen emergir noves tècniques artístiques. En particular, la pintura va conéixer un desenroll espectacular: de la decoració de les techumbres es passa a pintar gerros i #fresca; es difon l'escultura en terracota pintada.
• 500-300 a. C. - Periodo clàssic. El cim; encara marcada per influència grega; es produïa cada volta menys art per la crisis política i militar, tant interna com a externa, en l'excepció dels bronzes de Vulci.
• 300-100 a. C. - Fase tardana, el helenisme i la romanización. Els etruscs són absorbits per la cultura romana.

Art i religió

L'art etrusc és a sovint de caràcter religiós i d'ahí que es relacione en les exigències de la religió etrusca. La vida de ultratumba etrusca era negativa, a diferència del punt de vista positiu de l'antic Egipte a on era una continuació de la vida terrenal, o les relacions de confiança en

els deus pròpies de l'antiga Grècia. Els deus etruscs eren indiferents i tendien a dur bona sòrt, de manera que la religió etrusca estava centrada en la seua veneració i l'adoració dels difunts. La major part dels restants d'art etrusc es troben en excavacions de cementeris (com en Cerveteri, Tarquinia, Populonia, Orvieto, Vetulonia, Norchia), lo que significa que veem l'art etrusc dominat per representacions de la religió i en particular el cult funerari, siga o no això reflex verdader de l'art etrusc com un tot.

La ciutat etrusca

Les primeres poblacions etrusques es varen construir en cabanyes de planta quadrada, rectangular o redona en un sostre molt inclinat (generalment de palla o argila). Es diferenciaven d'atres assentaments itálicos en que no estaven disposts a l'encert, sino que seguien una llògica econòmica o estratègica ben precisa. Moltes ciutats etrusques se situaven en la part alta d'un replanell, lo que permetia bones vistes del terreny circumdant, fòra terrestre o marítim; aixina pot vore's encara en Volterra. Atres núcleus, com Veyes o Tarquinia varen sorgir en un territori particularment fèrtil i apropiat per a l'agricultura.

Es fundava traçant en un llaurat els dos eixos principals i perpendicular entre ells, cridats penca (nort-sur) i decumano (este-oest), dividint després els quatre sectors aixina obtinguts en insulae (del llatí, illa), a través d'una ret de carrers paralels a la penca i al decumano. Esta precisa disposició urbanística és visible encara hui en algunes ciutats de l'antiga Etruria. No és, de tots modos, novetat etrusca, en cuanto que l'idea de fundar la ciutat partint de dos carrers perpendiculars era d'us comú en Grècia i va ser represa en époques posteriors pels romanos per a fundar campaments i ciutats (com per eixemple Augusta Praetoria Salassorum i Augusta Taurinorum, les actuals Aosta i Torí).

A la ciutat la rodejava una muralla, molt a sovint de caràcter ciclópeo, que representa l'únic testimoni, junt en les tombes i els basamentos dels temples, de l'arquitectura etrusca en pedra. En efecte, els materials que s'usaven per a construir eren l'argila, la toba i la calcàrea, sent el marbre casi desconegut. S'entrava a la ciutat per portas que s'obrien entre dos torreones per mig d'arc de mig punt. Este tipo de fortificació va influir en els models romans. El número de portes eren sèt o quatre (encara que hi ha testimonis d'algunes ciutats en cinc i sis entrades), les més importants es corresponien en els extrems de la penca i el decumano. Inicialment eren de simple arquitrau, pero a partir del sigle V a. C., les portes varen adquirir característiques imponents en forma d'arc, construït encastrar a pedra seca entre elles enormes blocs de toba, a la seua volta insertos en els murs. Les portes de l'época tarde-etrusca, com per eixemple la Porta all'Arc de Volterra, estaven ademés decorades en frescs i bajorrelievei en les seues parts principals (la clau de l'arc i el pla d'imposta).

Arquitectura

Artícul principal → Arquitectura etrusca.

Ademés de vàries construccions ciclópeas a ells atribuïdes, se sap que els etruscs varen importar d'Orient l'arc de mig punt i la volta perfecta. Estos elements arquitectònics varen aplegar als romans precisament a través dels etruscs. Les seues construccions ampren ademés la columna sobre soport, formant l'orde toscano, que té relació en el dòric.

En el sigle VIII a. C. les cases varen passar a ser quadrangulars, morfologia que posteriorment va heretar Roma. Es feyen de fusta, d'atobó i més tart de morrillos de toba. Podien tindre fins a dos pisos. Les estructures de fusta de les cases més riques de l'Antiguetat es protegien de la humitat per plaques de terracota pintades de colors vius. Inicialment, l'aristocràcia vivia en cases de tres parts, a voltes precedides d'un pòrtic que donava a un pati; més tart en extenses residències (domus) construïdes entorn a un pati, segons l'estil grec.

Els temples

Ya que es construïen en materials peridors, han aplegat fins a l'época moderna solament uns pocs testimonis de l'arquitectura religiosa etrusca en general i dels temples en particular. Les informacions que es tenen d'ells provenen dels texts de Vitruvio, que els classificava baix un nou orde, el toscano. Solament a través de documents de l'época romana, puix, pot intentar reconstruir-se el modo en que es feyen.

Els temples eren grans edificis casi quadrats, s'alçaven sobre un basamento o podi de pedra. Estaven destinats a no verse més que de front, únic lloc pel que s'accedia, a través d'una escalinata, en lloc d'una per mig de crepidoma perimetral.
La superfície del temple es dividia en dos zones:

• El pòrtic in antis en columnes; és la part antecedent o pronao, en huit columnes dispostes en dos files de quatre.
• La part posterior, en una cella, que en algunes ocasions es fa triple, recordant la creència en una tríade de deus, dedicant-se cada celle a una divinitat en particular.

El frontón i el sostre s'adornaven en #decoració en les terracotas pintades. Un eixemple de decoració és el cap de Gorgona en el temple de Portonaccio en Veyes, actualment conservat en Vila Giulia (Roma). A voltes es colocava sobre la techumbre grans estàtues de bulto redó, també pintades.

A diferència dels temples grecs i egipcíacs, que varen ser canviant en l'evolució de la civilisació que els va originar, els temples etruscs varen permanéixer substancialment sempre iguals a lo llarc dels sigles, potser a causa del fet de que en la mentalitat etrusca no eren la morada terrena de la divinitat, sino un lloc en el que reunir-se per a resar als deus i confiar que estos escolten.

Era freqüent dur ofrenes als temples, consistents en general en estatuillas votivas en terracota o bronze, o be animals per al sacrifici, com corders o cabras.

L'arquitectura funerària (#necròpolis)

Les tombes etrusques estan ben conservades, com la Tomba dels lleons rugientes, trobada en la ciutat etrusca de Veyes, en haver segut construïdes en pedra. Generalment s'ubicaven en les afores de les muralles ciutadanes, pero en orientació paralela al penca i al decumano. Existix una classificació de l'arquitectura funerària etrusca distinguint de fet tres tipos de #necròpolis o catacumbes: hipogeus, edículos i túmulos coberts per una falsa cúpula o volta, que són els més coneguts. Són famoses les de Tarquinia i Cerveteri.

Per a la religió etrusca, l'home, ser dèbil i insignificant en vida, en el més allà necessita un ambient familiar en el que transcórrega la vida despuix de la mort, junt en els seus objectes personals. Açò explica el conte en el que es construïen les #necròpolis, el fet de que la pintura d'este poble siga casi exclusivament funerària i que en les tombes s'hagen trobat rics aixovarés, alguns d'ells provinents de les colónies gregues del sur d'Itàlia. Les parets de les #necròpolis es pintaven en vius colors que contrastaven en l'obscuritat, símbol de la mort espiritual. Aixina, les #necròpolis etrusques són una font molt significativa, històricament parlant, que permet conéixer molts aspectes de la vida quotidiana, de les creències i dels ritos populars que haguera segut impossible conéixer analisant exclusivament els texts escrits.

Hipogeus

S'excavaven enterament baix terra o es conseguien ocupant cavitats naturals preexistentes, com grutas o cavernas. D'elles, la més famosa és el Hipogeu dels volumnios, descoberta en l'any 1840. Este tipo de catacumba estava format per un inclinat accés d'escalons, que duya directament a l'atri. Ací hi havia normalment sis tombes (o grups de tombes), units per mig d'estrets corredors (en alguns casos es tractava d'autèntics túnels). Es creu que la sepultura en hipogeus es reservava a persones de cert ranc social, especialment polítics, militars i sacerdots.

Edículos

Es construïen enterament fòra de la terra, pretenent ser temples en miniatura, pero que en la pràctica eren molt semblats a les habitacions dels primers assentaments etruscs. En la simbologia etrusca, era molt significativa la forma de templete: representava el punt intermig del viage que el difunt devia realisar de la vida a la mort, una espècie d'última etapa de la vida terrena. Entre ells, cal recordar el «Bronzetto dell'Offerente», la millor conservada, que es troba en Populonia.

Túmulos

Deuen el seu nom al fet de que, una volta eixecutada la sepultura, es cobria en una pila de terra, en la finalitat de crear una espècie de tossal artificial. Cada una d'estes tombes s'articula, com els hipogeus, en diverses cambres sepulcrales de dimensions proporcionals a la riquea i notorietat del difunt o la seua família. Generalment eren de planta circular. Entre elles cal recordar la Tomba dels Relleus, en l'interior de la #necròpolis de la Banditaccia, prop de Cerveteri.

Escultura

Artícul principal → Escultura etrusca.

Els artistes etruscs eren artesans de gran habilitat. Eixecutaven peces (estàtues, ceràmica, espills, caixes, etc.) de gran calitat i mestrage en terracota, una calcàrea molt porosa cridada toba, agrane, bronze i metal. Varen desenrollar també peces de joyeria (en or, argent i marfil) i una ceràmica negra cridada bucchero. En el «Museu Archeologico Nazionale Etrusc della Città vaig donar Chiusi» poden vore's numeroses urnes funeràries, gerros decorats en figures negres i ceràmica de bucchero, aixina com estatuillas de bronze. Igualment poden vore's unes siscentes urnes funeràries, de terracota i també d'alabastre, en el Museu Guarnacci de Volterra.

Era una escultura fortament influïda per models grecs, encara que no aplegara jamai al mateix nivell d'harmonia i perfecció que les estàtues atenienses o tebanas. No obstant, presenta algunes característiques singulars, com el naturalisme en la representació de rostres, que posteriorment va transmetre als romans. El genuí bust etrusc, realisat en bronze fos, diferix del «bust» grec en que la persona retratada no sol estar idealizada.

Com el restant de les expressions artístiques, l'escultura tenia com a finalitat l'adoració de la divinitat; prova d'això són les estàtues de terracota trobades en el temple de Veyes. També es vincula en els ritos funeraris, com demostren les numeroses escultures etrusques trobades en les tombes —especialment en Perugia, Volterra i Chiusi— que representen objectes o subjectes mitològics.

En primer lloc, en les pròpies urnes de fanc en les que es guardaven els restants dels fallits, apareixen elements escultòrics representant elements anatòmics del fallit, per eixemple, la tapa en forma de cap; busts que podrien estar en l'orige dels busts romans; esculturas i relleus en sarcòfec a on, en una fase posterior, les figures humanes en tamany real sorgixen reclinadas sobre la tapa com si d'un llit es tractara (yacentes). Són molt significatives les parelles funeràries, en les que els esposos es troben recostados sobre un llit. Els rostres denoten influència de l'escultura arcaica grega. En oposició a l'escultura grega en pedra, l'escultura etrusca pren forma en materials més blans que possibiliten una modulació més elàstica, decorreguda i redonejada imbuyendo en les figures una natural espontaneïtat.

No solament representaven persones, sino també animals, alguns d'ells de manera realista (com la Lloba del Capitolio) pero uns atres de manera fantàstica, d'influència orientalisant (la Quimera de Arezzo).

Eixemples famosos d'escultura etrusca són:

• El «Apolo de Veyes» escultura del deu Apolo de el VI trobada en el temple/santuari en honor a la deesa Minerva de Portonaccio (Veyes), atribuït a Vulca. Actualment es troba en el Museu Etrusc Nacional. En el seu rostre se sent l'influència de l'escultura grega arcaica.
• El «Carro etrusc de Monteleone» carro de guerra que data de el VI Va ser trobat en la localitat de Monteleone vaig donar Spoleto per un agricultor en una tomba etrusca. Els seus panels, fets de bronze i marfil, reflectixen escenes de l'Ilíada d'Homero.
• La «Quimera de Arezzo»: datada entre 380 i 360 a. C. La quimera, segons la mitologia romana, va ser abatuda per Belerofonte, a lloms del seu cavall Pegàs. Despuix del seu descobriment en 1553 en Arezzo, es va convertir en símbol del nacionalisme toscano. Hui es troba en el Museu Archeologico de Florencia. Eixemple de la animalística inspirada en els mònstruos orientals, creats en parts de diversos animals.
• El cridat Mart de Todi, escultura d'un guerrer armat d'un modo semblant al dels hoplitas grecs, encara que l'armament (tipo de coraza etc.) és en lo real, etrusc.
• «L'orador» o «Arringatore»: datada entre el sigle II i l'I a. C. Segons pareix representa a un noble cridat Aulus Metellus, pero es desconeix quí era. Va ser trobat prop del llac Trasimeno en Umbría, i actualment es troba en el Museu Archeologico de Florencia.
• El sarcòfec dels esposos: datada cap al 520 a. C. Va ser trobada en una #necròpolis en Cerveteri. Construït en terracota, la tapa del sarcòfec representa una parella recostada en un triclinio en el que s'aprecien volutes eolias. Estan en un convit en l'atra vida. En els seus rostres es mostra l'influència del preclasicisme grec. Actualment es troba en el Museu Nazionale Etrusc (Vila Giulia, Roma).
• El Frontón de Talamone, frontón en relleus de terracota d'un temple etrusc de el II.
• El «Apolo #Heli», actualment en el Museu Etrusc Nacional.

La «Lloba del Capitolio», que durant molt temps s'ha reputat una escultura etrusca, actualment és considerada d'época medieval.

En les tombes etrusques es varen trobar numerosos objectes de metal i ceràmic, en els que s'observa l'influència de les cultures del Mediterràneu oriental. Tots estos productes varen ser base per a l'exportació tant cap al nort d'Europa com cap a Orient.

Varen realisar els etruscs numeroses figurillas, especialment en bronze, i en general representa a la Tyrrhena sigilla dels romans; també hi ha candelabros, i una gran varietat d'objectes de ornato i utensilis. Del mateix material són els centenars d'espills gravats descoberts, erròneament cridats «pateres». A lo llarc dels anys s'han trobat copes d'or i atres treballs d'orfebreria que, en general, era molt rica i de formes complexes, en gravats, graneados, filigranes i repujados. La matèria primera provenia de les mines que els etruscs explotaven en Elba (ferro) i Etruria (coure). Estes últimes varen permetre els seus treballs de decoració en bronze tan conseguits i també armes i elements per a la flota. En bronze varen fer els seus monedas de gran tamany.

• 
  Estatuilla votiva realisada en bronze, d'un jove nuet en els braços als costats, provinent de Chiusi (550-530 a. C.).
• Erro al crear miniatura:
  «Aquiles matant a un presoner troyano en frente de Charun» (el dimoni de la mort etrusc, relacionat en el grec Caronte) armat en un martell. Costat A de una crátera etrusca en forma de cáliz de figures roges, finals de el IV, principis de el III.
• Erro al crear miniatura:
  Oinochoe estil bucchero, provinent del cementeri d'Osteria dell'Orsoa, prop de Roma, Itàlia; actualment, en les #Termes de Diocleciano (Museu Nazionale Romà).

Els etruscs importaven ceràmiques del món grec, com el famós Got François (Museu Archeologico de Florencia), enorme crátera en volutes en figures negres que data de cap a l'any 570 a. C. i es va trobar en 1844 en una tomba etrusca en la #necròpolis de Fonte Rotella prop de Chiusi. La ceràmica d'importació corintia o ática va influir en la fabricació local que és de dos tipos: la ceràmica plana i negra (la principal la del bucchero nero, estil ceràmic caracterisat perque es bruñía per a semblar bronze) o la d'imitació de la grega de figures negres en hidrias. Les ceràmiques trobades en la tomba Regolini-Galassi de Cerveteri són les més importants, conservant-se en els Museus Vaticans les joyes d'or, el tro, el llit i el carro funerari en bronze. Els principals objectes provenen d'Arretium i Clusium, adornades estes per figures en relleu molt grotesques i de caràcter oriental. Les gerres pintades trobades en Clusium, Tarquinia i Vulci mostren una clara influència de l'art grec, en estil i tema (mitologia grega) i són casi idèntiques a les que es varen trobar en Campània, sur d'Itàlia, Sicília i Grècia.

Pintura

Vore també: Pintura etrusca de gots

Les pintures etrusques que han aplegat als temps moderns són, en la seua major part, #fresca murals de tombes, i principalment de Tarquinia. L'home etrusc vivia plenament l'existència terrenal confiat en una vida benaventurada de ultratumba. Els vestigis del seu art aixina ho confirmen, perque estan dedicades casi en exclusiva a la creència del més allà.

En l'estudi de la pintura etrusca es diferencies tres époques cronològiques:

• l'influix oriental, entre el 700 i el 575 a. C., en dos subperíodos,
  • un entre el 700 i el 625 a. C., en influències fenicias i chipranes, i
  • un atre entre el 625 i el 575 a. C., en influències gregues. Esta és l'época del gran esplendor de la pintura etrusca.
• El tercer periodo s'estén fins a el III, ya de decadència, fins a enllaçar en la pintura romana.

S'ha relacionat en les cultures del Mediterràneu oriental. Es creu que les tècniques que varen usar els etruscs són les mateixes que usaven els pintors helènics, ya que l'art etrusc sembla seguir la mateixa evolució. Els temes reflectixen les seues creències religioses, el pensament sobre la mort i l'esperança de la vida eterna i gozosa despuix del decés. Les tombes eren llaurades en la roca o construïdes en grans blocs de pedra. Dins es colocava el sepulcro i les parets es pintaven a la fresca, tècnica permet que les pintures perduren a lo llarc dels sigles, ya que en secar-se l'algeps sobre el que s'aplica el pigment, la pintura passa a formar part de la pròpia paret.

Es representaven escenes que res tenien que vore en la tristor de l'absència del ser volgut, sino que presenten aspectes de lo que va anar la vida del difunt, alegria i festes junt a la seua família, jocs, caceres, etc. Els etruscs varen copiar profusamente el paisage que tenien al seu entorn, tant natural com a social. Retrataven escenes mitològiques i funeràries.

Tot es dispon armoniosamente en una decoració geomètrica dividida en bandes, sostres, frisos, i tota l'estància. Les figures estan marcades per forts traços, lo que nos parla d'un important domini del dibuix. La composició d'estes #fresca presenta molt moviment, en una harmonia cabal i estilisada, en formes simples. L'estil era marcadament bidimensional, estilisat (formes delineadas en negre), més de colors vius i atmòsfera jovial. Els pigments s'obtenien de pedres i minerals que es molien i mesclaven. Els colors preferits en la pintura pels etruscs varen ser el roig, vert i el blau, segons pareix perque els assignaven connotacions religioses. El color té un simbolisme: els hòmens apareixen en tons obscurs i rojosos i les dònes en tons clars, indicis de la masculinitat i feminitat. En general els valors de les tintes són molt armoniosos i sense #estridència. Els pinzells es feyen en pèl d'animal i eren extremadament precisos (inclús en l'actualitat, els millors pinzells es fan en pèl de bou).

Des de mediats de el IV, el claroscuro va escomençar a usar-se per a representar la profunditat i el volum. El concepte de proporció no apareix en cap de les #fresca supervivents i a sovint es troben retrats d'animals o d'hòmens en els que algunes parts del cos estan desproporcionadas. Un de les #fresca etrusques més coneguts és el de la «Tomba de la Lleona» (Tomba delle Leonesse) en Tarquinia.

En una fase tardana, l'actitut festiva davant la mort va canviar, possiblement per l'influència de l'art grec del periodo clàssic, i les figures mostren un nou talant, pensativo i d'incertitut cap al final de la vida.

També el sarcòfec es pinta. Són de terracota en figures semitendidas sobre les tapes. Tenen vius reflexos de claroscuro, i un tractament que mostra la preocupació per la vida de ultratumba.

Una atra gran realisació de la pintura etrusca és la dels gots, que es difonen a imitació dels gots grecs.

De les dotze ciutats que varen formar la confederació etrusca les que millor han conservat millor les mostres del seu art són: Cerveteri, Veyes, Chiusi i Tarquinia.

Les pintures etrusques que han aplegat als temps moderns són, en la seua major part, frescs muralés de tombes, i principalment de Tarquinia. Té una notable importància no tant pel nivell artístic alcançat, sino pel fet de que es tracta del més destacat eixemple d'art figuratiu prerromano en Itàlia. S'ha relacionat en les cultures del Mediterràneu oriental.

Les cambres funeràries imitaven l'interior d'una habitació. Tenien el sostre abovedado o en falsa cúpula i les seues parets es pintaven a la fresca. Esta tècnica permet que les pintures perduren a lo llarc dels sigles, ya que en secar-se l'algeps sobre el que s'aplica el pigment, la pintura passa a formar part de la pròpia paret.

Retrataven escenes mitològiques i funeràries, com els convits funeraris que fan de les festes un tema comú en les #fresca de les tombes etrusques. A voltes es representaven escenes de la vida quotidiana, en danzantes, músics o ginets. L'estil era marcadament bidimensional, estilisat (formes delineadas en negre), més de colorés vius i atmòsfera jovial. Els pigments s'obtenien de pedres i minerals que es molien i mesclaven. Els colors preferits en la pintura pels etruscs varen ser el roig, vert i el blau, segons pareix perque els assignaven connotacions religioses. Els pinzells es feyen en pèl d'animal i eren extremadament precisos (inclús en l'actualitat, els millors pinzells es fan en pèl de bou). Des de mediats de el IV, el claroscuro va escomençar a usar-se per a representar la profunditat i el volum. El concepte de proporció no apareix en cap de les #fresca supervivents i a sovint es troben retrats d'animals o d'hòmens en els que algunes parts del cos estan desproporcionadas. Un de les #fresca etrusques més coneguts és el de la «Tomba de la Lleona» (Tomba delle Leonesse) en Tarquinia.

En una fase tardana, l'actitut festiva davant la mort va canviar, possiblement per l'influència de l'art grec del periodo clàssic, i les figures mostren un nou talant, pensativo i d'incertitut cap al final de la vida.

Orfebreria

Els artesans etruscs varen poder practicar les tècniques més sofisticades en el treball dels metals preciosos: repujado, gravat, filigrana o granulació. El coneiximent d'estes tècniques els va aplegar dels artesans i els objectes de lux d'Oriente Pròxim, pero varen saber perfeccionar-les, en gran domini, especialment la granulació, inventada en Asiria, pero que es va fer molt popular entre els etruscs, en els sigles VII i VI a. C. Les joyes etrusques varen passar a formar part del aixovar funerari i aixina han aplegat fins a nosatres.

S'han trobat objectes d'extraordinària factura i riquea en les tombes Barberini i Bernardini de Palestrina i en la Regolini-Galassi de Caere. Un objecte que devia distinguir, en particular, l'estatus del difunt en estos contexts funeraris era el pectoral de làmines d'or. En el mateix àmbit productiu, la vaixella en materials preciosos, ademés d'objectes de marfil. Es tracta d'objectes importats o fabricats localment per artesans immigrants. Un dels principals llocs d'assentament per a este tipo d'artesania estrangera sembla haver segut Caere i ací com en atres llocs, com Vetulonia, poden haver-se format els aprenents etruscs.

Durant el VI no varen existir innovacions tècniques importants, en comparació al periodo anterior. No obstant, els objectes mostren una major atenció als aspectes colorísticos per mig de l'inserció de pedres de colors. Típicament etruscs, entre mediats de el VI i la mitat de el V a. C. són els pendents d'arracada. La producció del periodo arcaic es concentra en Vulci i es caracterisa per una decoració més senzilla i tipologies greco-orientals, mentres que en Caere es manté una producció d'objectes més complexos i refinats. Despuix de el VI, la filigrana i la granulació desapareixen, encara que en el seu lloc, se seguix utilisant el repujado. En época clàssica i helenística, es va estendre l'us de corones en fulls en pa d'or i el de les bulas, decorades en relleu. La joyeria etrusca del periodo helenístico en particular sembla derivar el seu sabor de les produccions de Tarento, tornant-se a utilisar la filigrana i la granulació.

Lliteratura

Artícul principal → Lliteratura etrusca.

Va existir sense lloc a dubtes una lliteratura en etrusc, de la qual conservem solament uns menuts fragments, fonamentalment religiosos, ademés de numeroses inscripcions.

Atres arts

Res queda de la lliteratura etrusca, lo que no significa que no existira, trobant-se algunes traces en els autors romans.

Sembla haver existit un teatre etrusc, puix a ell aludixen alguns autors llatins. Nos ho sugerix una paraula emblemàtica: φersu (que, com a tantes atres paraules, va passar al llatí i després a les distintes llengües romançades i unes atres, com l'anglés el vocabulari del qual és en un 60% d'orige francés), la «caraça» de la comèdia que significa en orige persona, en llatí.

Sobre la música és evident que la varen cultivar, com pot vore's pels instruments que apareixen en #fresca i bajorrelieves. Apareixen distints tipos de flautas, com el plagiaulos, la flauta de Pa , la syrinx, la flauta d'alabastre, i la famosa flauta doble. S'acompanyen per instruments de percussió com el tintinábulo, el tímpan i els crótalos. Finalment, hi ha instruments de cordes com la lira i la cítola.

Vore també

• Sant Casciano dei Bagni

Bibliografia

• Marie-Françoise Briguet (1986). «Art», Larissa Bonfante (ed.). Etruscan life and afterlife: a handbook of Etruscan studies, Detroit: Wayne State University Press.

• Maria Antonietta Rizzo (1999). «Oreficeria», Mauro Cristofani (ed.). Dizionario illustrato della civiltà etrusca, Florencia: Giunti.
• Mario Torelli (1985). L'art degli Etruschi, Roma i Bari: Editori Laterza.