Pedra seca
 |
Est artícul o secció necessita ser wikificat en un format adequat a les convencions d'estil de L'Enciclopèdia en valencià . Per favor, edita-lo per a complir en elles. No elimines est avís fins que ho hages fet. ¡Colabora ! També pots ajudar canviant este avís per u més específic. |
"Pedra seca", "paret seca", "pedra en sec" o "albarrada", són térmens que aludixen a una tècnica constructiva d'orige tradicional i popular que es porta a terme per mig de l'us de pedres, prescindint totalment de morter o argamasa. En certes ocasions, s'ampra arena seca per a reblir els buits de la paret, d'ahí la denominació (cita requerida).
Les peces de roca, conegudes com mampuestos, a voltes tallades, es disponen de manera adequada per a construir estructures com bancales, murs, represas, chozos de pastor i atres obres, sense necessitat d'argamasa que les una. Açò es conseguix gràcies a la correcta disposició, el màxim contacte entre les peces i l'acció de la gravetat.
Història
[editar | editar còdic]L'orige de les construccions de pedra en sec es remonta a l'antiguetat i està vinculat a dos premisses que han perdurat a lo llarc del temps: la necessitat i la tècnica constructiva. La necessitat inicial provablement va estar relacionada en refugiar-se de les inclemències del temps, mentres que la tècnica constructiva va sorgir com una resposta defensiva davant atres grups.
La revolució del Neolític va transformar a l'home recolector-caçador i nómada en agricultor, ganader i sedentario. Este canvi li va plantejar noves necessitats, algunes de les quals varen ser resoltes per mig de l'us de la pedra en sec.
Construcció
[editar | editar còdic]Les pedres, ya siguen tallades o no, es disponen de manera convenient per a construir sense necessitat de cap material que les una. La construcció es realisa per mig de la busca d'una disposició correcta i adequada, procurant conseguir el màxim contacte entre les peces. S'ampren pedres de diverses formes i tamanys en ubicacions apropiades per a optimisar l'efecte de la gravetat i previndre possibles afonada.
En el seu nivell més bàsic, esta tècnica prescindix de l'us de ferramentes. Quan les pedres tenen una apariència favorable, s'erigix el mur utilisant únicament les mans. En l'extrem opost d'esta escala es troba el treball en sellars perfectament tallats, que encaixen i s'assenten sense necessitat de argamasa alguna.
Paret seca en Europa
[editar | editar còdic]La tècnica de la pedra seca exhibix una rica diversitat tipològica en gran part del continent europeu. Es manifesta a través d'extensos espais en terrats que donen forma a entorns de destacat valor tant constructiu com a paisagístic. Estes estructures es prominentemente en diverses àrees, des de les regions mediterrànees fins a les valls fluvials de Portugal, Suïssa i Alemània, aixina com en distints punts de l'arc alpí. Són un cas típic de tancament de forma.
En Europa estes construccions eixerciten rols multifuncionales, servint com a refugis tant per a sers humans com per a animals. Eixemples notables inclouen les "bories" en el sur de França, aixina com els "caselli" i els "trulli" en Itàlia. Ademés, s'ampraven murs de pedra seca per a delimitar propietats i espais agrícoles o ganaders, tant en la regió mediterrànea com en àrees més septentrionals, com Irlanda, País de Gales i Escòcia (per eixemple, el poblat de Skara Brae), aixina com algunes illes de Suècia.
En 2018, l'UNESCO va inscriure esta pràctica en la LlistaRepresentativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, en la denominació Coneiximents i tècniques de l'art de construir murs en pedra seca, afectant territorialmente a Croàcia, Chipre, França, Grècia, Itàlia, Eslovènia, Espanya i Suïssa.[1]
Paret seca en Espanya
[editar | editar còdic]Sol trobar-se en la zona llevantina i del sur d'Espanya.
Andalusia
[editar | editar còdic]Pedra seca en Serra Mágina, Jaén
[editar | editar còdic]Les construccions en pedra seca són comunes en diverses regions geogràfiques, pero cada lloc presenta singularitats culturals distintives. En l'entorn rural de Serra Mágina, ubicat en la província de Jaén, es destaquen numeroses obres de notable valor històric i etnològic, com chozos, pous, eres i formes. En el Parc Natural de Serra Mágina, la pedra calcàrea preval, sent el material principal en estes construccions d'arquitectura tradicional.
Particularment característics en esta regió són els murs de contenció de pedra seca coneguts com "formes". Estes estructures, construïdes en pedra calcàrea sense llaurar i sense l'utilisació de argamasa, es ensamblan de manera precisa per a delimitar terrats, previndre l'erosió i optimisar el terreny per a fins agrícoles. Un eixemple destacat d'ingenieria es troba en la Horta de Pegalajar, a on la destrea dels mestres hormeros ha conseguit integrar la construcció de formes de manera armoniosa en el paisage i la naturalea de la comarca.
Aragó
[editar | editar còdic]Pedra seca en el Maestrazgo (Aragó)
[editar | editar còdic]
En la regió montanyosa del sur d'Aragó, ubicada en una de les estribaciones del Sistema Ibèric, comprenent tant la Província de Terol com una part de la Província de Castelló, es troba una notable concentració de edificacions rurals i murs construïts en pedra seca. Estos elements s'estenen per pràcticament totes les ales montanyoses a on històricament es varen desenrollar activitats agrícoles i ganaderes.
Encara que alguns d'estos elements poden remontar-se a époques anteriors, la majoria dels murs i construccions associades, com a refugis de pastors, neveres, etc., es varen originar en els cercamientos de camps per al ganado durant el sigle XVIII. Construïts en la pedra calcàrea local en forma de lajas i ensamblados sense l'us d'aglutinants, estos murs complixen principalment funcions de delimitació de terrenys i alberguen casetes conegudes com "cases ibèriques", utilisades com a refugis per a pastors i per a portar a terme llabors agrícoles. Estes casetes presenten voltes creades per mig de la tècnica d'aproximació de hiladas, una de les tècniques de construcció més antigues, en raïls que es remonten a l'época megalítica en atres regions de la Península Ibèrica.
Un detall peculiar és que la construcció o reparació d'estos elements, en particular els murs, es realisava tradicionalment els dies de Dijous Sant, com a part d'una antiga tradició.
Encara que l'orige exacte d'estes construccions permaneix desconegut, es destaca un pont medieval d'estil gòtic en la Pobla de Sant Miguel que incorpora esta tècnica en les seues baranes. No obstant, és possible que esta característica siga el resultat d'una reconstrucció posterior al periodo original de construcció del pont.
Reconeixent el seu valor patrimonial, el Govern d'Aragó va designar a estos elements com Be d'Interés Cultural (BIC) en l'any 2002. Posteriorment, en 2018, la UNESCO els va incloure en la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, destacant la seua extensió que comprén varis mils de quilómetros de murs, una dimensió encara per quantificar completament.
Balears
[editar | editar còdic]Paret seca en Menorca
[editar | editar còdic].jpg)
Menorca presenta un paisage distintiu i singular, modelat per l'intervenció humana i les seues construccions, que en el transcurs dels sigles s'han integrat armoniosamente en l'entorn. Un element característic que definix la diferència en el paisage és la "paret seca" (cridada "paret seca" en menorquín), que meticulosament dividix de manera interminable els camps de l'illa. Estes parets, a modo de cerques, rodegen porcions de terra conegudes com "tancas" en mallorquí. Segons la tradició popular, s'estima que si es colocaren totes les parets seques de Menorca en fila, donarien més d'un regrés al món.
En Menorca és comú trobar-se en dos escalons en algun punt de la paret, denominats "botadors", utilisats per a botar d'un costat a l'atre de la mateixa. El terme "paredador" es referix a l'ofici d'aquells que construïxen estes parets, sent un dels oficis tradicionals més antics.
Encara que podria pensar-se que les parets seques utilisades en les cerques tenen com a antecedent les construccions megalítiques com talayots, navetas o taulas, esta idea és incorrecta. Existix una notable diferència entre la paret seca de les cerques i la pedra seca empleada en els mencionats monuments megalítics. Mentres que la paret seca és individual o de grups reduïts i utilisa pedres més menudes, les antigues construccions requerien una gran cantitat de mà d'obra i eren erigides gràcies a la colaboració de tot el clan.
L'aparició de la paret seca en Menorca es deu a la presència natural d'afloraments de pedra en l'illa. Esta tècnica local utilisa diversos materials, com les pedres superficials. En el temps, es varen establir pedreres que varen permetre la selecció de diferents tipos de pedra i el seu aspecte, encara que açò va complicar la seua integració en l'entorn. Una possible raó per al sorgiment de la paret seca podria estar relacionada en la necessitat de trobar un método efectiu per a la divisió de propietats. Este problema es va resoldre utilisant el material més abundant i accessible en l'illa: les pedres. La tradicional utilisació que els habitants de Menorca han fet dels recursos naturals disponibles i la transformació resultant en els paisages, boscs i pasturages, rodejats per la paret seca, han conferit al paisage menorquín una característica distintiva i representativa de l'illa. La tècnica de la paret seca també s'ampra en la construcció d'alguns edificis, com a estables, i en l'actualitat, com a element decoratiu.
Ventages: la paret seca, utilisada per a la construcció de tanques, remou una gran cantitat de pedres, facilitant la labranza i fent que el camp siga més cultivable. Ademés, estes parets protegixen la vegetació i els cultius dels vents predominants que creuen constantment l'illa. La paret seca dividix i delimita camps, camins i finques, permetent aixina el pastoreig rotatiu.
Catalunya
[editar | editar còdic]
En Catalunya, esta tècnica té el nom de "Pedra seca". Es troba present en diverses comarques, entre les quals es destaquen el Camp de Tarragona, el Panadés, Les Garrigas, Segriá, la Ribera d'Ebre, Terra Alta, Empordà, Montsiá, entre unes atres. Estes construccions han tingut un impacte significatiu, especialment en el sector primari, donant forma a un paisage agrícola i ganader distintiu. Entre els cultius predominants es troben l'olivera, la vinya, l'armeler i els cereals.
Esta tècnica s'ampra per a diverses arquitectura, com l'acondicionament de finques, l'almagasenament d'aigua i el soport a l'activitat agrícola i ganadera. L'arquitectura d'acondicionament de finques utilisa dos elements principals: el "marge" i el "marge de despedregar". El primer s'utilisa per a nivellar pendents, formant terrats i guanyant terreny cultivable. Ademés, ajuda a controlar el fluix de l'aigua, retindre la humitat i previndre l'erosió. El "marge de despedregar" complix funcions adicionals, com la divisió de propietats, l'almagasenament de pedres i la creació de terrats en terrenys inclinats.
L'arquitectura de soport a l'activitat agrícola i ganadera es basa en cinc elements: "barraques de vinya", "cabanes de volta", "balmes murades", "cabanes de teula" i "recers o paravents". Les "barraques de vinya" utilisen un sistema de sobreposición de pedres per a formar estructures còniques utilisades en tot el Mediterràneu i específicament en Catalunya, en les comarques centrals, el camp de Tarragona i el llitoral. Les "cabanes de volta" són construccions en pendent en rencs de sellars formant arcs de mig punt, presents en vàries comarques. Les "Balmes murades" són coves naturals acondicionades en parets exteriors de pedra seca. Les "cabanes de teula" són construccions quadrades o rectangulars en parets de pedra seca i sostres de teixixca àrap.
Sobre la gestió de l'aigua, els elements més característics en Catalunya són les "basses", "cisternes i aljubs", i "cogulles". Les "basses" són depòsits sedimentarios a l'aire lliure, generalment circulares, en una paret lateral de pedra seca i una base d'argila. Les "cisternes i aljubs" són depòsits més alvançats, soterrats i coberts, en una cabina tancada per a l'extracció d'aigua. Per últim, les "cogulles" són depòsits excavats en roca en forma rectangular.
Comunitat Valenciana
[editar | editar còdic]Pedra seca en la Serra de Enguera, Valéncia
[editar | editar còdic].jpg)
La serra de Enguera, ubicada en l'extrem suroest de la província de Valéncia, constituïx els últims relleus del Sistema Ibèric, compartint esta categoria en la serra de la Plana (Enguera, Valéncia). Al sur d'estos relleus, els primers elevamientos prebéticos són representats per la serra Grossa, en la comarca de La Costera, Valéncia.
En Enguera i en menor mida en els municipis circumdants, la tipologia de construcció en pedra seca més àmpliament difosa són els "cucos", equivalents a , chozos, cubillos, bombos, barraques, entre uns atres, en atres regions geogràfiques.
D'acort en la definició de Castellà Castell (2001, 23), el cuco s'erigix com un element característic i definitorio del paisage agrari enguerino. Es tracta d'una construcció que s'erigix en les finques de seca de chicotet i mijà tamany, alluntades del caixco urbà. En el cuco, preval l'aspecte pràctic sobre qualsevol un atre, sent el valor estètic considerat com un afegitó, generalment no buscat de manera intencionada pel constructor.
A diferència de construccions similars en atres regions, els cucos en Enguera funcionen com a refugis vinculats als cicles agrícoles. S'utilisen com a ampara front a les inclemències del temps i en moments en els que les llabors agrícoles requerixen una presència més constant de l'agricultor en la finca, fent poc pràctics els desplaçaments al núcleu urbà per la seua lluntea. La tècnica de la pedra en sec també s'ampra en la construcció de calçades (bancales), majanos, pous, barraques i ponts.
Regió de Múrcia
[editar | editar còdic]
En Múrcia, la pràctica de la tècnica de construcció de pedra seca enfronta l'amenaça de desaparició. En l'objectiu de destacar esta preocupant realitat, la Direcció general de Patrimoni Cultural de la Regió va iniciar, en l'any 2022, el procés per a la declaració de Bens d'Interés Cultural (BIC) de caràcter immaterial, brindant respal a la tècnica de construcció de la pedra seca.
Esta tradició arquitectònica comprén de construccions i elements distintius que es distribuïxen des del Altiplano de Múrcia fins a la zona del Camp de Cartagena. Entre elles, destaquen eixemples emblemàtics com els cucos de Jumilla i Seca. Ademés d'estes edificacions, es troben atres estructures arquitectòniques, com escorrentías, pous de neu, senderes i formes que estabilisen el sol, eixercitant un paper crucial en el respal als cultius de seca i contribuint aixina a combatre la desertificación.
La presència de construccions de pedra seca també s'evidencia en la zona del Valle de Ricote en la regió de Múrcia. A lo llarc del curs del riu Segura, esta tècnica es troba estretament vinculada a municipis com Cieza, Abarán, Blanca, Ricote, Ojós, Villanueva i Archena.
Museus
[editar | editar còdic]- En Torrebeses (Lleida), es pot trobar el Centre d'Interpretació de la Pedra Seca.[2]
- En Vilafranca del Cid (Castelló) es localisa el Museu de la Pedra en Sec.
- En la Comarca Oest de Cartagena.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «UNESCO - Coneiximents i tècniques de l'art de construir murs en pedra seca» (en és). ich.unesco.org. Consultat el 2021-04-16.
- ↑ «Centre d'Interpretació de la Pedra Seca de Torrebeses» (en català).
Bibliografia
[editar | editar còdic]Castellà Castell, J.J. (2001): Els cucos de la serra de Enguera. Informe del seu inventari i la seua restauració. Ajuntament de Enguera, 130 págs. ISBN 84-923637-2-X Castellà Castell, J.J. (2014): La pedra en sec en la vertent sur del Massiç del Caroig. Caroig 1, pp. 5-7. https://www.academia.edu/33034012/la_piedra_en_seco_en_la_vertiente_sur_del_macizo_del_caroig García Aparicio, M. i Castellà Castell, J. J. (2003) Pla de recuperació de les construccions rurals en la serra de Enguera. Un model d'actuació. En I Congrés Nacional d'Arquitectura Rural en pedra seca, Zahora nº38, Ed. Servici Educació, Cultura, Joventut i Deports, Albacete, pàgs. 223-254.
- Gárcía Lisón, M. i Zaragozá Català, A. (2000): Arquitectura rural primitiva en secà. Generalitat Valenciana,
Meseguer Folch, V. (2006): Arquitectura popular de pedra seca al terme de Vinaròs. Centre d’Estudis del Maestrat, Sant Carles de la Ràpita.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pedra seca.- Coneiximents i tècniques de l'art de construir murs en pedra seca en la pàgina de la UNESCO
- Paret seca en Europa
- a-nyna/ Rauxa
- Paret seca
- Paret seca en Menorca
- Centre de visitants de la Pedra en Sec. Cantàbria.
- Informació i georeferenciación de la pedra seca (inactiu)
- Pedra seca Catalunya [1] archivat en Wayback Machine.
- Pedra seca Múrcia
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «piedra seca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.