Tetradracma

Tetradracma

Tetradracma falcada en la ceca de Temno cap a 188-170 a. C., en Alejandro Magne com Heracles i en el revers, Zeus assentat.

Tetradracma d'Atenes del 490 a. C. mostrant el cap d'Atenea en caixco i el seu mochuelo.

La tetradracma era una antiga moneda grega equivalent a un estátero o a 4 dracmes, i en un pes d'uns 17 grams. Durant l'Imperi romà la tetradracma va ser la moneda oficial d'Egipte i era equivalent a 1 denario.

La tetradracma ateniense de el V va ser la moneda d'us més habitual en el món grec fins a Alejandro Magne. Figurava el perfil d'Atenea en el caixco en l'anvers i un mochuelo en el revers, d'ací que les tetradracmas es cridaren popularment glaukai (γλαῦκαι), és dir, mochuelos. El revers d'esta moneda és representada hui en dia en la moneda grega d'1 euro.

En la Pèrsia aqueménida (sigles V a el IV a. C.), les monedes equivalents, denominades mig estátero, siclo mèdic o sigles, duyen gravades la figura d'un arquero, les tropes d'èlit del seu eixèrcit, per lo que també es denominaven arqueros, fent referència a que el poder del Imperi persa estava basat tant en la força com en l'economia.

Sobre la seua purea, els tetradracmas atenienses de bona época tenien una llei de 0'986 a 0'983 d'argent, variant estes proporcions molt poc per a atres ciutats i époques, a on la mateixa no solia ser menor de 0'900.

Aparte d'açò, estes monedes s'adulteraven. Es coneixen monedes forrades de Metaponto i atres ciutats de la Magna Grècia, sent monedes fabricades a partir d'un cospel de poc valor (coure, ferro, plom, estany) recobert d'una fina làmina de metal preciós, en l'objectiu de fer-la passar com a peça d'or o argent. Beule va comprovar un gran número d'elles entre els magistrats Polemón i Alcetas.

Erròneament, a voltes, és denominada estátera, quan deuria ser estátero, en masculí.

Història

En la Grècia arcaica

La primera série de monedes en Atenes va ser la de peces en temes supostament heràldics. Esta primera série va deixar pas en el VI a tetradracmas en el cap d'Atenea i la lechuza pròpia de la deesa en les primeres lletres del nom de la ciutat, Athe (data aproximada, segons fonts més recents, estes monedes en concret es varen escomençar a falcar en el 490 a. C., en l'aparició en el seu revers d'una lluna menguante i les fases llunars en general). Es va convertir aixina en un monedaje consagrat a la seua deesa, patrona de la ciutat. També hi ha dubtes sobre l'orige de la seua emissió que, segons troballes monetàries, deu ser posterior a la mort de Pisístrato (527 a. C.), encara que per comparacions estilístiques podrien dur-se a prototips de l'época de Solón (segons atres fonts, es descarta la possibilitat de que en época de Solón existiren monedes, fa falta més investigació al respecte per a cotejar estes informacions). En el revers de la moneda la lechuza va acompanyada per una branca d'olivera. Estes peces d'argent, en anvers i revers, varen alcançar molt pronte el favor dels usuaris i es varen convertir en moneda acreditada, com atesten troballes d'Egipte o Sicília. Despuix de l'instauració de la democràcia en el 510 a. C., estos tipos monetales no varen canviar durant 300 anys. Són els primers mochuelos, els que es varen convertir despuix en el sagell oficial d'Atenes, el símbol de la seua divinitat epónima.

Del 506 al 490 a. C., estes monedes varen adquirir un marcat desenroll artístic per l'emissió de Clístenes de tedradracmas, dracmes, óbolos i mijos óbolos similars a les antigues monedes, pero en certa tendència a esta evolució artística.

En les ciutats insulars es falcaven varis tipos de dracmes i monedes en diferents tipos i emblemes; pero concretament en Samos, es falcaven tetradracmas de 13 grams en el despulle de lleó i el bou, emblemes de Hera de Samos.

En Sicília, una volta les seues ciutats varen ser colonisades pels grecs atrets per la fertilitat de l'illa i les possibilitats de comerç, cap a finals de el VI Siracusa va començar un sistema monetari que es va acabar convertint en el més important de l'illa. La tetradracma va ser des del principi la moneda estàndar, duent l'emblema típic siracusano: una cuadriga movent-se en llentitut. El revers és el principi de caràcter tradicional: un quadrat dividit en quadrants en un cap diminut superpost. El tipo de la cuadriga aplegaria a dominar no solament als siracusanos, sino també als demés sistemes monetaris de Sicília.

En la Grècia clàssica

Periodo de la guerres mèdiques

Les guerres mèdiques varen supondre un enorme canvi polític. Darío I iniciava les seues campanyes en l'any 512 a. C en pretext en el tumult de les ciutats jonias i una série de monedes de Eubea, Quersoneso, Jonia i Tesalia ho acrediten. Atenes, entre Marató i Salamina, va guanyar un domini que aspirava a la moneda universal grega: Temístocles com el símbol polític, la tetradracma com l'econòmic, i la Confederació de Delos com l'instrument.

L'apogeu de el V

L'apogeu d'Atenes va fer que la seua moneda es convertira en l'acreditada del Mediterràneu oriental, fins al punt de que les seues monedes es varen conéixer popularment com lechuzas, evitant-se el canviar els tipos coneguts per tots, que incorporaran llentament els canvis estilístics d'art major, eixint de l'arcaisme de les peces de el VI. Les troballes de tesors de moneda ateniense en Egipte i Sicília mostren la presència de comerciants que utilisaven les "pesades" tetradracmas com a moneda internacional, inclús en àrees d'excelent moneda pròpia, com es comprova en les més de 200 del tesor de Gela.

Aparte del poder polític, la força de la moneda ateniense radicava en la purea de l'argent de les mines de Laurion. Es va inaugurar un sistema econòmic dinerario en el que l'argent servia per a comprar aprovisionaments, com el blat egipcíac o siciliano, otorgant molta importància a contractistes i intermediaris i als banquers. Si açò és vàlit per a les tetradracmas, que es podria calificar de moneda per a l'exterior, en l'interior cal contar en una activa circulació de peces menors.

Per al comerç de l'exportació, esta moneda era naturalment una de les peces monetàries més senyales d'Atenes. El seu valor representava aproximadament el salari mig d'una semana, mentres que la dracma representava un poder de compra considerable.

Un cas diferent en el seu tipo és el de l'illa de Rodas, que les seues tres ciutats, Camiros, Lindis i Ialisos, varen unir els seus esforços per a emetre tetradracmas en l'image d'Heli de front, com a deu local, representat més vesprada pel famós "colós"; una de les sèt maravelles de l'Antiguetat, mantenint el tipo parlante de la ciutat: una rosa (els símbols, cridats tipos monetales, podien utilisar-se no solament com a escena decorativa de la moneda, sino també per a no tindre que introduir llegendes en les peces, sent lo que es denomina com a tipo parlante).

En el Nort del Egeo, en el decret de prohibició dels acunyament locals, algunes ciutats varen obtindre un règim especial, com va ocórrer en Ainos; que les seues tetradracmas en Hermes, la cabra, el ròtul Aini i el símbol del magistrat anteriors al 499 a. C., es varen vore continuades, suponent-se com a pagament per a les despeses de les tropes atenienses acantonades en esta zona de Tracia.

En Àsia Menor, entorn a la mitat de sigle, varen començar a falcar els fenicios, primerament la ciutat de Tir, despuix en els últims decenis, Sidón i Llaurats. La divinitat principal de Tir era Melkart, i el seu cap apareix molt freqüentment en les seues emissions de tetradracmas. El revers du l'àguila ptolemaica, que va recolzada en una galera, i al nom de la ciutat se li afigen els títuls de "sagrada i inviolable" (ferixca kai asylos) com a fòrmula d'autonomia. Llaurats ya era independent despuix de el III o el II, falcant les seues pròpies tetradracmas.

En la Magna Grècia, baix la tirania d'Anaxilas (494-476 a. C.) es produïx un canvi en els temps de l'amonedaació; en els seus tetradracmas apareixen les bigas de les mules i la llebre corrent: la primera fent referència a la victòria conseguida per Anaxilas en Olimpia; i la segona, recorda a l'introducció de la llebre en Sicília.

En Siracusa es va seguir tenint la monetizaació més important, proseguint en una evolució estilística i continuant en les seues emissions de tetradracmas, ya en el cap d'Aretusa rodejada de quatre delfins i la cuadriga. Despuix de la batalla de Assinaros de l'any 413 a. C., sent la ciutat vencedora sobre els atenienses, va començar a falcar tetradracmas úniques que duen en l'anvers el cap de Aretusa frontal per a celebrar la victòria.

Cap a finals de el V, naix un estil en les monedes de Terina, rodejada d'un círcul de fulls de llorer. En el revers apareix una figura alada assentada sobre una gran ánfora, duent un caduceo i en l'atra mà un chicotet pardal, recordant les figures de la balaustrada d'Atenea Niké, en l'Acrópolis.

En la Grècia helenística

Tetradracma d'argent commemorativa del matrimoni de Cleopatra Tea (com Tíquet), velada, en diadema i cálato, cornucopia sobre el seu muscle i cap d'Alejandro, en diadema. Revers, Zeus Nikephoros assentat i Nike mirant, sostenint un raig.

En la regió de Macedònia i en Tracia, va haver una continuïtat entre les monedes de el V i IV, en una progressió en el seu estil. Les tetradracmas d'Anfípolis varen seguir falcant-se a lo llarc de el IV, aixina com Ainos. En la primera, en la figura d'Apolo, de tres quartos. Esta efigie, en l'anàloga de Ainos, constituïx una derivació de l'Aretusa i formen els primers eixemples de cap casi frontal, en la moneda grega.

Els canvis produïts en el món grec en les conquistes d'Alejandro Magne i en la posterior divisió del seu Imperi, varen afectar fonamentalment a les emissions monetàries que fins a llavors havien segut pròpies de cada polis, en patrons monetaris diferents i en intents fallancs de conseguir una amonedaació general per part d'Atenes; com per eixemple l'acunyament del tetradracma en el cap de Zeus en l'anvers, pero un àguila sobre un raig i el nom d'Alejandro en el revers.

La moneda universal d'Alejandro, va unificar els pesos i els tipos en l'or, l'argent i el bronze. Encara que no tots els tallers varen falcar or i el major número de monedes conegudes d'Alejandro són tetradracmas, didracmas o dracmes i les seues divisores, llevat els més menuts, que es varen falcar en bronze; el tipo va ser Heracles jove, cobert en la pell de lleó, com a antecessor mític de la monarquia macedonia i símbol en els seus "treballs" de les empreses d'Alejandro. El Zeus assentat del revers és el deu que Filipo II de Macedònia (fallit en el 336 a. C.) havia elegit per a l'anvers dels seus tetradracmas, i era el que més s'acomodava a la posició d'Alejandro; Zeus sostenint el ceptre i un àguila, expressava la cridada a el hegemonia de Grècia.

Finalment, el retrat més conegut d'Alejandro Magne és el que figura en dita moneda de Lisímaco, del 297 a. C., representat en els atributs de Zeus Amón, en banyes de moltó i el seu cap diademada, en lo que es ratifica el caràcter diví del rei. En este moment, Alejandro ya havia fallit i estes monedes són d'Aleixandria.

Una part de l'Àsia menor, fins a la seua conquista per Lisímaco, va anar el regne de Demetrio Poliorcetes, que va dominar la mar entre Egipte i Macedònia, vencent a Ptolomeo i falcant tetradracmas en la Niké, en Salamina de Chipre, en els atributs i aspecte de la Niké de Samotracia, servint la moneda per al coneiximent de la part perduda de la famosa i posterior escultura. També hi ha una atra série de argent, mostrant un retrat similar de Demetrio i una estàtua de Poseidón, en el peu sobre una roca; en la pretensió de ser fill de Poseidón en contraposició directa a l'adopció d'Alejandro com a fill de Zeus Amón.

Atres retrats de Demetrio, com els de el taller de Tebas en dita moneda, representaven una image més realista que concorda en el seu esperit fogoso i desenfrenat. El retrat va estar a la moda en esta época; i despuix del seu decés, no es tornaran a trobar monedes en esta perfecció fins al final de la dinastia.

En el comerç en l'época dels Ptolomeos, Egipte va acumular importants tesors de tetradracmas des de el IV, en tindre un comerç favorable en Atenes per la seua exportació dels seus excedents de blat.

Bibliografia

• Beltrán Martínez (1950). Curse de Numismàtica, 2 edició, Madrit: Jano, pp. 77-79. ISBN 84-85329-32-5.
• Beltrán Martínez (1987). Introducció a la Numismàtica Universal, Madrit: Edicions Istme, pp. 78 i 98.
• Herrero Albiñana (1994). Introducció a la Numismàtica Antiga (Grècia i Roma), Madrit: Editorial Complutense. ISBN 84-7491-520-1.
• Vic Belmonte, Ana i Francisco Olmos, José María de (2016). Introducció a la Numismàtica, Madrit: Edicions Paraninfo. ISBN 978-84-283-3864-6.