Pérgamo
Pérgamo (Plantilla:Lang-grc Error de Lua en Módulo:Unicode_data en la llínea 293: attempt to index local 'data_module' (a boolean value).) va ser una ciutat de l'antiga Grècia en Misia. Localisada al noroest d'Àsia Menor (actual Turquia), a 30 km de la costa del mar Egeo i front a l'illa de Lesbos, en la regió anomenada Eólida. Les seues ruïnes rodegen a l'actual ciutat de Bergama, construïda sobre els fonaments de lo que va anar la part baixa de Pérgamo. Va ser sèu de la biblioteca més important de l'antiguetat, despuix de la d'Aleixandria, i lloc a on es va perfeccionar la tècnica d'elaboració del pergamí.
En 2014, l'Unesco va designar «Pérgamo i el seu paisage cultural d'estrats múltiples» com Patrimoni de la Humanitat.[1]
Història
[editar | editar còdic]La llegenda diu que la ciutat de Pérgamo va ser fundada per Pérgamos, fill de Neoptólemo i Andrómaca, tots ells personages de la guerra de Troya. En l'any 560 a. C. la ciutat pertanyia a Creso, rei de Brega, i temps despuix va passar a dependre de Ciro II de Pèrsia. Quan Alejandro Magne va véncer a Darío III, rei dels perses, i va dominar tota l'Àsia Menor, va posar com a governadora de Pérgamo a Barsine que era la viuda d'un comandant persa de Rodas.
La gran ciutat va aplegar a ser, està en una ciutadella situada en la part més alta, a on el general Lisímaco de Tracia va guardar els seus tesors. Es creu que va acabalar una gran riquea, fins a 9000 talents que junt en atres joyes va deixar en aquell lloc al recapte del governador de la zona cridat Filetero (atres autors li criden Filetaro o Filetairo).
Els atálidas
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Dinastia atálida.
Antecedents
[editar | editar còdic]Filetero era macedonio, fill de Nuga-ho i Boa. Havia servit a les órdens del general d'Alejandro Magne, Antígono I Monóftalmos i més vesprada Lisímaco de Tracia li va nomenar comandant per a la zona de Pérgamo i li va fer responsable de l'erari que es guardava en la acrópolis. El seu mandat com a governador va durar des de el 283 a. C. fins a el 263 a. C., primer a les órdens de Lisímaco, despuix a les de Seleuco I de Babilonia i Síria i per últim com a dirigent independent. Filetero no va ser nomenat mai rei pero va anar el començ d'una dinastia que va terminar en l'any 129 a. C. en el rei Eumenes III.
Capital del regne de Pérgamo entre el 281–133 a. C. En l'any 281 a. C. va tindre lloc l'enfrontament entre Lisímaco i Seleuco I Nikátor, en el que va perdre la vida Lisímaco. Una miqueta més vesprada, ya en el 280 a. C., Seleuco va morir assessinat i li va succeir el seu fill Antíoco I Sóter. Este canvi de rei va ser aprofitat per Filetero per a declarar independent tot el territori de Pérgamo, cosa que li va anar fàcil puix havia tingut bon conte en apoderar-se del tesor que custodiava per encàrrec de Lisímaco. D'esta manera Pérgamo i les localitats que depenien d'ella va deixar de formar part del regne dels seléucidas.
Pérgamo era ciutat cosmopolita, de trobada cultural de l'imperi romà, centre pagà de deidades antigues, a on es trobava la cadira de Zeus, durant el periodo de la conversió al cristianisme de judeus i gentils, la prédica dels cristians minava les creències paganes de la societat romana, revelant que la veneració a imàgens i a deus que no eren deus era abominable davant el seu Deu i que vindria un Juí terrible per açò i demés obres males. El llibre del Apocalipsis de la Bíblia, menciona a Pérgamo, a on està l'iglésia herética que té la doctrina de Balaam i l'ensenyança dels nicolaitas.
La dinastia
[editar | editar còdic]Durant el govern de la dinastia Atálida, Pérgamo es va ser convertint en una rica i poderosa potència. En esta ciutat va nàixer l'art de la jardineria. Els seus reis varen ser grans coleccionistes d'art i bons bibliógrafos.
A Filetero (que era eunuc i per tant no tenia fills) li va succeir el seu nebot, adoptat com a fill, Eumenes, que va governar en el nom d'Eumenes I des de el 263 a. C. fins a el 241 a. C. Eumenes va conseguir respal i ajuda del rei egipcíac contra el seu rival seléucido Antíoco I. Un gran ardit d'este governant va ser detindre en el seu eixèrcit de mercenaris l'invasió de tribus gales (cridades en este cas gálatas) que s'havien adinsat en Àsia Menor. La ciutat de Pérgamo es va ser embellint durant el seu regnat.
Li va succeir Nuga-ho I Sóter (Salvador), que va prendre el títul de rei i va governar des de el 241 a. C. fins a el 197 a. C. Nuga-ho va lluitar de nou contra els gálatas que havien tornat a irrompre per eixa zona i en l'any 230 a. C. els va aniquilar despuix d'unes quantes campanyes. També va lluitar i va véncer al rei seléucida Antíoco III Megues, de manera que va aplegar a dominar tot el noroest d'Àsia Menor. Nuga-ho va saber mantindre una bona aliança en Roma, que despuntava ya com a poble dominador. En el seu regnat, Pérgamo va descollar com un gran centre artístic i lliterari i el seu biblioteca va aplegar a ser la més important del món conegut, despuix de la d'Aleixandria.
El següent rei va ser Eumenes II Sóter que va regnar des de el 197 a. C. fins a el 159 a. C. En el seu temps es va construir el gran altar de Zeus, obra màxima de l'art helènic. Durant el regnat de Eumenes II la gran biblioteca rivalizaba fins a tal punt en la d'Aleixandria que va suscitar l'enveja i fúria del rei egipcíac Ptolomeo V. Est va ordenar l'encarcerament del bibliotecari Aristófanes de Bizancio, que planejava instalar-se en Pérgamo, i un embargament sobre el papir, que produïen els egipcíacs en règim de monopoli. A raïl d'este embargament en Pérgamo es va perfeccionar l'antiga tècnica oriental d'escriure sobre el cuiro, de tal manera que el producte resultant es va cridar des de llavors pergamí.[2]
Nuga-ho III va regnar des de 138 a. C. fins a el 133 a. C. Despuix d'ell va haver un rei efímer, Eumenes III, també cridat Aristónico. Nuga-ho III va llegar per testament el seu regne, al poble romà. Baixe el control de Roma, Pérgamo es va convertir en la capital de la província romana d'Àsia Menor i en una de les ciutats més importants de l'Antiguetat.
Periodo romà
[editar | editar còdic]En l'any 88 a. C., Mitrídates VI va fer de Pérgamo el quarter general del seu primera guerra contra Roma, en la que va ser derrotat. Al final de la guerra, els romans victoriosos varen privar a Pérgamo de tots els seus beneficis i de la seua condició de ciutat lliure. En avant, la ciutat devia pagar tributs i estajar i abastir a les tropes romanes, i els bens de molts dels seus habitants varen ser confiscats. Els membres de l'aristocràcia pergaminense, especialment Diodoro Pasparus en els anys 70 a. C., varen utilisar les seues pròpies possessions per a mantindre les bones relacions en Roma, actuant com a donants per al desenroll de la ciutat. Numeroses inscripcions honorífiques indiquen el treball de Pasparus i la seua posició excepcional en Pérgamo en esta época.[3]
Pérgamo seguia sent una ciutat famosa i els luxos notables de Lúculo incloïen mercaderies importades de la ciutat, que seguia sent la sèu d'un conventus (assamblea regional). Baix Augusto, el primer cult imperial, un neocorato, que es va establir en la província d'Àsia va ser en Pérgamo. Plinio el Vell es referix a la ciutat com la més important de la província[4] i l'aristocràcia local va seguir alcançant els més alts círculs de poder en el I, com Aulus Julius Quadratus que va ser cònsul en el 94 i en el 105.
No obstant, només baix Trajano i els seus successors es va portar a terme un redisseny i remodelació integral de la ciutat, en la construcció d'una "ciutat nova" romana en la base de la Acrópolis. La ciutat va ser la primera de la província en rebre un segon neocorato, de mans de Trajano en l'any 113/4 d. C. En l'any 123, Adriano va elevar la ciutat al ranc de metròpolis i, per lo tant, la va elevar per damunt dels seus rivals locals, Éfeso i Esmirna. Es va portar a terme un ambiciós programa de construcció: es varen construir enormes temples, un estadi, un teatre, un enorme fòrum i un amfiteatre. Ademés, en els llímits de la ciutat el santuari d'Asclepio (el deu de la curació) es va ampliar en un fastuoso balneari. Este santuari va créixer en fama i va ser considerat un dels centres terapèutics i curativos més famosos del món romà. A mitan de el II, Pérgamo era una de les majors ciutats de la província, junt en estes dos, i contava en uns 200 000 habitants. Galeno, el mege més famós de l'antiguetat a banda d'Hipócrates, va nàixer en Pérgamo i va rebre la seua formació inicial en el Asclepeion . A principis de el III, Caracalla va concedir a la ciutat un tercer neocoronado, pero la decadència ya s'havia iniciat. Durant la [[crisis del Sigle III|crisis de el III]], la força econòmica de Pérgamo es va derrocar finalment, ya que la ciutat va sofrir greus danys en un terremot en Plantilla:DC i va ser saquejada pels godos poc despuix. En l'antiguetat tardana, va experimentar una llimitada recuperació econòmica.
En el II Galeno va afirmar que la ciutat contava en 40000 ciutadans, les esposes dels quals i fills sumaven atres 120000 persones.[5] Açò va dur a l'historiador Thomas Broughton a estimar en 200000 la població total si s'incloïen als esclaus.[6] I igual número per a Cícico[7] i Esmirna,[8] perque tradicionalment es consideraven del mateix tamany, i llaugerament major, 225000, para Éfeso.[6] No obstant, atres autors com J. W. Hanson consideren eixes estimacions com a poc fiables i exagerades.[9]
La ciutat
[editar | editar còdic]La fortalea estava construïda en la part més alta, dominant la vall del riu Selinus a una altitut de 335 m sobre el nivell de l'mar. El cim és una espècie de plataforma llaugerament inclinada cap a l'oest i que baixa cap al sur a modo de terrats, cada una de les quals presenta la seua independència funcional i arquitectònica, com a adaptació de l'arquitectura al terreny; d'eixa manera els terrats apleguen a ser un element més de la construcció. Els arquitectes varen saber donar forma a l'estructura dels terrats i varen conseguir el quadro total de cada edifici fent us dels pòrtics i les columnes sense por d'allargar-les en grans proporcions ni de llançar una altura de fins a 2 o 3 pisos. Varen seguir fòrmules tradicionals pero ademés varen incorporar una novetat en l'història de l'arquitectura i de l'urbanisme grec que és l'integració del paisage en la composició arquitectònica. L'idea és totalment nova i diferent del sistema de construcció de la ciutat grega anterior a esta época.
Sobre este important desnivell es va ser edificant la ciutat que va quedar configurada en tres cotes superpostes:
- Ciutat baixa, hui enterrada i coberta per l'actual ciutat de Bergama. Destaquen els restants de la Basílica Roja i el pont de Pérgamo.
- Ciutat mija, que ha conservat les muralles antigues del temps de Nuga-ho I. entre els edificis més notables estaven els gimnasis, construïts en 3 terrats i el santuari de Deméter, manat edificar per Filatero.
- Ciutat alta, que és la acrópolis, aquella que guardava Filatero per orde de Lisímaco. Com a tal acrópolis tenia la designació de ciutat religiosa, residencial i militar. Estava construïda entorn al teatre, per darrere del com es trobaven el santuari de Atenea Nikéforos (la que conduïx a la victòria), alçat en temps de Filetaro en orde dòric, i la biblioteca. La ciutat de Pérgamo estava consagrada a Atenea, a imitació de les ciutats gregues importants. Al nort estava el palau real, molt simple, acompanyat d'un quarter i una atarassana. Al sur s'alçava el gran altar de Zeus, dominant a la seua volta l'àgora.
En este llaberint de terrats i terraplens el carrer té el seu lloc; la transformació sofrida respecte al carrer tradicional grec és enorme. Abans era casi sempre un corredor estret i carent d'ornaments. En les noves idees de Pérgamo el carrer es fa ampla de fins a 20 m i molt més llarga i, lo mateix que els edificis, s'integra ella també no solament en el paisage sino en les construccions. D'esta manera, les columnates que rodegen els terrats es repetixen i s'allarguen pels carrers principals. Per a tallar la monotonia que este sistema poguera tindre s'interrompen alguna volta en portes, arcs de triumfo, columnes en personages, etc.
Els reis atálidos varen tindre la gran ambició de convertir Pérgamo en una ciutat de la categoria d'Atenes en temps de Pericles i varen saber conseguir-ho.
La acrópolis
[editar | editar còdic]Es troba en la ciutat alta, en el cim del tossal. Ací estan les ruïnes d'alguns dels edificis que va haver en atres temps.
- Biblioteca de Pérgamo, que va ser famosa, la segona en importància despuix de la gran biblioteca d'Aleixandria. Va aplegar a tindre fins a 200 000 eixemplars. Està reconstruïda pels alemans.
- Teatre de Pérgamo, en capacitat per a 10 000 espectadors. Té 69 escalons que s'estenen a lo llarc d'un inclinament en l'altura de 38 m. La part baixa dona a un gran terrat que va anar en temps lluntans un lloc per a passejar.
- Altar de Zeus es trobava localisat originalment al sur del teatre. Dit altar, en una superfície aproximada de 36 x 34 metros, va ser erigit per Eumenes II, i es caracterisa per les seues enormes escalinates, sòlides columnes i un friso que representa la lluita entre els jagants i els deus de la mitologia grega. Despuix de huit anys d'excavacions (1878-1886), un terç de dit altar va ser enviat pel sultà a Berlín, Alemània, i posteriorment reconstruït en lo que més vesprada es convertiria en el Museu de Pérgamo. El gest va ser un reconeiximent als grans treballs d'excavació portats a terme per arqueòlecs alemans.
- Estan també les ruïnes que demostren l'emplaçament dels palaus de Nuga-ho I i Eumenes II.
El Asclepeion
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Asclepeion de Pérgamo.
Les ruïnes del Asclepeion de Pérgamo es troben a 3,5 km de la ciutat, cap a l'oest.
Este edifici, consagrat al deu de la medicina, va ser fundat pel poeta Arquias, en agraïment als contes que havia rebut en Epidauro (Grècia). En este lloc es reunien els erudits en medicina. Va ser també escola de meges. Galeno va contribuir en gran mida al engrandecimiento d'este temple. Galeno havia naixcut en el 131 molt prop d'este lloc; va estudiar en Aleixandria i va ser mèdic dels gladiadores i més vesprada de l'emperador romà Marco Aurelio Antonino, en el 162. Estava decorat en un bajorrelieve en les serps que simbolisen a Asclepios.
Prop d'allí es trobava el temple al deu de la medicina Telesforo, fill d'Asclepio, lo mateix que Panacea i Higía.
Història de l'investigació i l'excavació
[editar | editar còdic]
La primera menció de Pérgamo en registres escrits posteriors a l'antiguetat data de el XIII. A partir de Ciriaco de' Pizzicolli en el XV, cada volta més viagers varen visitar el lloc i varen publicar els seus relats. La descripció clau és la de Thomas Smith, qui va visitar el Llevant en 1668 i va transmetre una descripció detallada de Pérgamo, a la que els grans viagers de el XVII, Jacob Spon i George Wheler, no varen aportar res significatiu en els seus propis relats.[10]
A finals de el XVIII, estes visites es varen vore reforçades per un afany investigador (especialment històric-antic), personificado per Marie-Gabriel-Florent-Auguste de Choiseul-Gouffier viager per Àsia Menor i embaixador francesa davant la Sublim Porta en Estambul de 1784 a 1791. A principis de el XIX, Charles Robert Cockerell va elaborar un relat detallat i Otto Magnus von Stackelberg va realisar importants esbossos.[11] Una descripció adequada de vàries pàgines en plans, alçats i vistes de la ciutat i les seues ruïnes va ser realisada per primera volta per Charles Texier quan va publicar el segon volum del seu Description de l'Asie mineure.[12]
Entre 1864 i 1865, l'ingenier alemà Carl Humann va visitar Pérgamo per primera volta. Per a la construcció de la carretera de Pérgamo a Dikili, per a la que havia realisat treballs de planificació i estudis topogràfics, va retornar en 1869 i va començar a centrar-se intensament en el llegat de la ciutat. En 1871, va organisar una chicoteta expedició baix la direcció d'Ernst Curtius. Com a resultat d'esta breu pero exhaustiva investigació, es varen descobrir dos fragments d'un gran friso, que varen ser transportats a Berlín per al seu anàlisis detallat, a on varen despertar cert interés, encara que no molt. No està clar quí va relacionar estos fragments en el Gran Altar de Pérgamo mencionat per Lucio Ampelio.[13] No obstant, quan l'arqueòlec Alexander Conze va assumir la direcció del departament d'escultura antiga dels Museus Reals de Berlín, va iniciar ràpidament un programa per a l'excavació i protecció dels monuments relacionats en l'escultura, entre els que se sospitava àmpliament que es trobava el Gran Altar.[14]
Com a resultat d'estos esforços, Carl Humann, qui havia estat realisant excavacions a baixa altura en Pérgamo durant els anys anteriors i havia descobert, per eixemple, l'inscripció de l'arquitrau del Temple de Deméter en 1875, va rebre l'encàrrec de realisar treballs en la zona de l'altar de Zeus en 1878, a on va continuar treballant fins a 1886. En l'aprovació del Imperi otomà, els relleus descoberts allí varen ser transportats a Berlín, a on es va inaugurar el Museu de Pérgamo en 1907. El treball va ser continuat per Conze, qui es va propondre l'exposició i investigació més completa possible de la ciutat històrica i la ciutadella. Li va succeir l'historiador de l'arquitectura Wilhelm Dörpfeld, de 1900 a 1911, responsable dels descobriments més importants. Baixe la seua direcció, es varen descobrir l'Àgora Inferior, la Casa de Nuga-ho, el Gimnasi i el Santuari de Deméter.
Les excavacions es varen interrompre per la Primera Guerra Mundial i no es varen recomençar fins a 1927 baix la direcció de Theodor Wiegand, qui va permanéixer en el càrrec fins a 1939. Wiegand es va concentrar en continuar les excavacions de la ciutat alta, l'Asclepeion i la Basílica Roja. La Segona Guerra Mundial també va provocar una interrupció en les obres de Pérgamo, que es va prolongar fins a 1957. De 1957 a 1968, Erich Boehringer va treballar en el Asclepeion en particular, pero també va realisar importants treballs en la ciutat baixa en el seu conjunt i va realisar treballs de prospecció, lo que va millorar el coneiximent del paisage circumdant. En 1971, despuix d'una breu pausa, Wolfgang Radt ho va succeir com a líder de les excavacions i va dirigir l'investigació sobre els edificis residencials de Pérgamo, aixina com sobre qüestions tècniques, com el sistema de gestió de l'aigua de la ciutat, que en el seu apogeu albergava a una població de 200.000 habitants. També va portar a terme proyectes de conservació de vital importància per al manteniment dels restants materials de Pérgamo. Des de 2006, les excavacions han segut dirigides per Felix Pirson.[15]
La majoria de les troballes de les excavacions de Pérgamo, realisades abans de la Primera Guerra Mundial, es varen traslladar al Museu de Pérgamo de Berlín, i una part menor al Museu Arqueològic d'Estambul despuix de la seua obertura en 1891. Despuix de la Primera Guerra Mundial, es va inaugurar el Museu de Pérgamo, que ha rebut totes les troballes descobertes des de llavors.
En maig de 2022, els arqueòlecs varen anunciar el descobriment d'un mosaic de 1800 anys d'antiguetat en motius geomètrics, ben conservat, al voltant de la Basílica Roja.[16][17]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Unesco. «Pérgamo i el seu paisage cultural d'estrats múltiples». Unesco.org. Consultat el 10 de novembre de 2022.
- ↑ Irene Vallejo "L'infinit en un junc". Siruela 2021. 43.ª edició, p.79
- ↑ Sobre Diodoro Pasparus, vore Altertümer von Pergamon. 15.1, pp. 114-117.
- ↑ Plinio, Naturalis història 5.126.
- ↑ Galeno 9.534 Plantilla:Harvp.
- ↑ 6,0 6,1 Broughton, 1938, p. 813.
- ↑ Broughton, 1938, p. 815.
- ↑ Broughton, 1938, pp. 813-814, 816.
- ↑ Hanson, 2011, pp. 252-253.
- ↑ Altertümer von Pergamon. I 1, pp. 3–4.
- ↑ Altertümer von Pergamon. I 1, pp. 5–11.
- ↑ Charles Texier, Description de l'Asie Mineure: faite parell ordre du gouvernement français en 1833–1837; beaux-arts, monuments historiques, plans et topographie dones cités antiques. Volume 2, Paris 1849, pp. 217–237, tbl. 116–127.
- ↑ Lucius Ampelius, Liber memorialis 8: „Pergamo llaura marmorea magna, alta pedes quadraginta, cum maximis sculpturis; continet autem gigantomachiam.“
- ↑ Altertümer von Pergamon. I 1, pp. 13–16.
- ↑ «Darstellung der Forschungsgeschichte seit Carl Humann auf der Website dones DAI».
- ↑ Agency, Anadolu. «1,800-year-old geometric patterned mosaic found in Turkey's Pergamon» (en en-us).
- ↑ «1,800-year-old Geometric Patterned Mosaic Found In The Ancient Greek City Pergamon Now Modern Turkey – Greek City Claves» (en en-us).
Galeria
[editar | editar còdic]
,_Pergamon_(7107158993).jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Bibliografia
[editar | editar còdic]Primària
[editar | editar còdic]Els llibres són citats en números romans i capítuls i paràgrafs en números aràbics. Entre paréntesis es varen usar els llinages dels editors o traductors de les edicions usades per a indicar les pàgines.
- Galeno. De cognoscendis curandisque animi morbis. En Kuhn, Karl Gottlob (1823). Claudii Galeni Opera omnia (en grec, llatí), Leipzig: K. Knobloch, pp. 1-57.
Moderna
[editar | editar còdic]- Broughton, Thomas Robert Shannon (1938). «Roman Àsia Minor», Tenney Frank (ed.). An Economic Survey of Ancient Rome: Roman Africa, Roman Syria, Roman Greece, Roman Àsia (en anglés), Paterson: Pageant Books, pp. 499-916.
- Hanson, J. W. (2011). «The urban system of Roman Àsia Minor and wider urban connectivity», Alan Bowman; Andrew Wilson (ed.). Settlement, Urbanization, and Population (en anglés), Oxford: Oxford University Press, pp. 229-275. ISBN 9780199602353.
- Història Universal Oriente i Grècia de Ch. Seignobos. Editorial Daniel Jorro, Madrit 1930
- L'art grec fins a la pren de Corinto pels romans (146 a. C.). Història general de l'art, vol. IV, colecció Summa Artis, Autor, José Pijoan. Editorial Espasa Calpe S.A. Bilbao 1932
- Curs d'Història per a segona ensenyança, tom I, segona edició. Autor, Pedro Aguado Bleye. Madrit 1935
- Turquia. Tom Brosnaham. Guies Delta Flammarion. Edicions Grech 1988. ISBN 84-7597-046-X
- Les dònes de César (novela). Colleen Mc Cullough. Editorial Planeta 2001. ISBN 84-08-04003-0
- Monde grec. Roland Martin. Editorial Office du Livre, 1964. ISBN 2-8264-0124-6
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció completa de la secció de «Història de l'investigació i l'excavació» derivada de «Pergamon» de Wikipedia en inglés, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pérgamo.- Breu història de la Biblioteca de Pérgamo