Adriano

Erro al crear miniatura:

Adriano

Publio Elio Adriano (en llatí: Publius Aelius Hadrianus; Itálica o Roma, 24 de giner de 76-Bayas, 10 de juliol de 138), conegut oficialment durant el seu regnat com Imperator Caesar Divi Traiani filius Traianus Hadrianus Augustus, i Divus Hadrianus despuix del seu deificación, comunament conegut com Adriano, va ser emperador del Imperi romà (117-138). Membre de la Dinastia Ulpio-Aelia i tercer dels «cinc emperadors bons», aixina com segon dels emperadors naixcuts en la província de Bètica. Adriano va destacar per la seua afició a la filosofia estoica i epicúrea. Segons la Història Augusta i la majoria dels historiadors, Adriano va nàixer en Roma, encara que recentment, hi ha autors que han propost que va nàixer en la Hispania Baética, provablement en Itálica, en l'actual terme municipal de Santiponce (Sevilla), en el sí d'una família acomodada oriunda del Piceno (Itàlia) i establida a fins d'el III en dita ciutat. Era nebot segon per llínea materna de Trajano, qui, encara que mai li va nomenar públicament el seu hereu, li va donar vàries mostres de preferència durant el seu regnat, i d'acort en lo manifestat per la seua esposa Pompeya Plotina, ho va declarar com a tal moments abans de morir. Encara que és possible que deguera el tro sobretot al favor de Plotina, la seua condició de possible successor ya va ser sent marcada pel propi Trajano durant el seu regnat. Aixina, en el periodo comprés entre els anys 100 i 108 li va concedir la mà de Vibia Sabina, li va nomenar quaestor Imperatoris i menges Augusti, li va regalar el diamant de Nerva com a «esperança de successió» i li va recomanar com consul suffectus, amén d'atres honors i distincions. A pesar d'estes preferències, i de que era l'únic descendent masculí de Trajano, el respal de Plotina i de Lucio Licinio Sura (m. 108) varen ser determinants en el seu ascens al tro. Les seues relacions en el Senat no varen ser bones; potser tinguera alguna cosa que vore en això el que Adriano, a diferència de molts emperadors anteriors, no desijara eixercitar el consulat ordinari més que dos voltes, abdós consecutives i al començ del seu regnat: la primera, en el primer semestre de 118, tenint com collega al seu nebot, el barcinonense Cneo Pedanio Fusco Salinator. La segona, en el primer quatrimestre de 119, acompanyat de Publio Dasumio Rústic, un atre possible parent esta volta dels Dasumii italicenses. Aixina mateix, les reformes administratives portades a terme durant el seu regnat varen suscitar l'oposició dels senadors; l'emperador va modernisar el sistema administratiu estatal ascendint a experts i tecnócratas, lo que va supondre que moltes seccions de l'administració quedaren en mans d'estos funcionaris. A causa d'això l'èlit senatorial i aristocràtica va vore mermada la seua influència.

Família i joventut

Erro al crear miniatura:

Bust d'Adriano, provinent del jaciment d'Itálica, exhibit en el Museu Arqueològic de Sevilla.

La biografia de l'emperador en la Història Augusta afirma que va nàixer en Roma, en el sí d'una família natural d'Itàlia, pero emigrada a Hispania en temps d'Escipión, com el propi Adriano afirmava en el seu (perduda) autobiografia. El seu yayo, Elio Marulino, havia segut el primer senador de la família, i estava casat en Ulpia, tia paterna del futur emperador Trajano; la Història Augusta també fa referència a un tio-yayo seu cridat com ell, un experimentat astrólogo, al que el futur emperador devia la seua afició a esta disciplina. El seu pare era Publio Elio Adriano Áfer, ciutadà romà, senador, i expretor, que havia vixcut en la capitala major part de la seua vida; en un recent estudi s'ha concretat el seu destí com expretor: va estar al mando d'una legió, en calitat de «general experimentat», entre els anys 79-80. Encara que els seus antepassats eren oriunts de Hadria (Atri), una localitat ubicada en el Piceno (Itàlia) a la que sempre va considerar la seua «segona pàtria», estos s'havien assentat en Itálica (Hispania Baetica) en acabant de que la fundara Escipión l'Africà en 206 a. C. La seua estirp estava emparentada en les famílies més nobles d'Itálica: Áfer era primer patern de Trajano; la seua mare, Paulina, era una aristócrata de Gades (Càdis), descendent d'una important família senatorial hispanorromana; la seua germana Elia Domicia Paulina estava casada en el tres voltes cònsul Lucio Juliol Urso Serviano, en el que Adriano va mantindre una duradora rivalitat a pesar de que li prenguera en conte a l'hora de decidir quí havia de succeir-li; la seua neboda era Julia Serviana Paulina, i el seu nebot-net Cneo Pedanio Fusco Salinator, natural de Barcino. Despuix del decés de Áfer (86), va ser adoptat per Trajano i Publio Acilio Atiano, també italicense i membre de l'orde ecuestre, que més alvance seria nomenat per Trajano praefectus praetorio. Escolarisat en les matèries comunes entre els aristócrates de l'época, es va interessar especialment per la lliteratura grega, tant que li varen malnomenar Graeculus («grieguecillo»).

En catorze anys va tornar a Itálica, a on va permanéixer menys d'un any, ya que en autumne va ser cridat a la capital per Trajano, recentment nomenat cònsul en 91. Durant el seu regnat concedirà a Itálica l'estatut de colónia i el seu propi nom. En Roma va continuar en la seua educació i va iniciar el camí a través del cursus honorum. Va eixercitar el vigintivirato en 94, com un dels decemviri stlitibus iudicandis, membres d'un tribunal que dirimia casos civils. Se sap pel citat epígraf d'Atenes —que detalla l'inici de la seua carrera pública— que més alvance va eixercitar també els càrrecs de praefectus Feriarum Latinarum i sevir turmae equitum Romanorum. Va iniciar el seu servici militar com tribuno laticlavio de la Legio II Adiutrix, acuartelada en Aquincum (Budapest) en Panonia. Més vesprada va ser transferit a la Legio I Minervia destinada en el Danubio Inferior. Quan Nerva va fallir en 98, es va traslladar a Colónia a fi d'informar a Trajano en persona del seu ascens al tro, ocorregut el 28 de giner de l'any mencionat. Excepcionalment va servir com tribuno en una tercera ocasió, esta volta en la Legió XXII Primigènia, acuartelada en Mogontiacum (Magúncia) en Germania Superior. També va servir com legatus de la legió establida en Panonia Superior i —finalment— com a administrador d'eixe mateix territori; a causa de l'absència de conflictes militars durant el seu regnat, la seua habilitat militar no està demostrada; no obstant, el seu coneiximent sobre les tropes i la seua capacitat organisativa sugerixen un possible talent estratègic. La Història Augusta afirma que les seues relacions en Trajano no sempre varen ser bones; es fa referència a una disputa com a conseqüència de les celosies dels efebos de l'emperador cap al nou favorit, que la seua homosexualitat està atestada també en l'obra de Dion Casio. Despuix d'este incident, Adriano va recuperar la seua relació d'amistat en l'emperador gràcies al decidit respal del ric i poderós hispà —provablement italicense de família paterna tarraconense— i triple cònsul Lucio Licinio Sura, fallit en 107/8, al com el mateix emperador hauria degut també el tro. Ademés, contava en la protecció de l'emperatriu, Pompeya Plotina, experta astróloga^{cita requerida} de la mateixa manera que ell, i a instàncies de la qual va contraure matrimoni en l'any 100 en una atra neboda-neta de l'emperador, la seua prima Vibia Sabina; dit matrimoni va redoblar els seus vínculs en la família imperial. Aixina mateix, eixe mateix any va ser nomenat cuestor, com candidatus de l'emperador. En els anys següents —en tot cas abans del 112— va formar part d'alguns dels coleges sacerdotals reservats a l'orde senatorial, i concretament als VIIviri epulonum i als sodals Augustals.

En motiu de la primera guerra dacia va marchar en l'emperador a eixe territori en calitat de menges Augusti en 101; no obstant, no es va mantindre al seu costat durant tota la campanya, sino que va tornar a la capital a fi d'eixercitar el seu tribunado de la plebe. Despuix de l'esclat de la segona guerra dacia va tornar en l'emperador, esta volta al mando d'una legió, la I Minervia en 105. Al final del conflicte va ser nomenat governador de Panonia Inferior, i, encara que en 108 va ser elegit cònsul sufecto, cap la possibilitat de que es mantinguera en el càrrec un any més. Cap a 110/111 es va traslladar a Grècia; en Atenes va conéixer al filòsof estoico Epicteto, en qui li unirà en avant una gran amistat. El contacte directe en la cultura helena va causar en ell una enorme impressió; de fet, és provable que fòra en eixa época quan va adquirir la costum de no afaitar-se la barba, un fet inusual entre els nobles romans, encara que freqüent entre els grecs. El seu amor a la cultura helena es va manifestar clarament quan va acceptar eixercitar el càrrec d'arcont honorífic en 111/2, un ofici al que molt pocs romans havien accedit en anterioritat. La municipalitat ateniense va celebrar el seu nomenament en el tallat del consegüent epígraf i li va concedir la ciutadania ateniense. Anys més vesprada, sent ya emperador, serà arcont en dos ocasions de Delfos, en (126 i 129. La seua carrera política abans de convertir-se en emperador comprén els càrrecs de: decemvir stlitibus iudicandis, sevir turmae equitum Romanorum, praefectus Urbi feriarum Latinarum, tribunus militum legionis II Adiutricis Piae Fidelis (95, en Panonia), tribunus militum legionis V Macedonicae (96, en Mesia Inferior), tribunus militum legionis XXII Primigeniae Piae Fidelis (97, en Germania Superior), quaestor (101), ab actis senatus, tribunus plebis (105), praetor (106), legatus legionis I Minerviae Piae Fidelis (106, en Germania Inferior), legatus Augusti pro praetore Pannoniae Inferioris (107), consul suffectus (108), septemvir epulonum (abans de 112), sodalis Augustalis (abans de 112), archon Athenis (112/13), legatus Syriae (117).

Va ser legatus de l'alt mando de l'emperador durant l'expedició contra el Imperi Partixc. Encara que no es va distinguir durant la fase inicial del conflicte, ni quan els rebels varen assolar Mesopotamia, en el moment en que es va enviar al administrador de Síria a enfrontar-se als dacios, se li va designar el seu substitut i se li va concedir la direcció d'un comando independent. Greument malt, l'emperador, despuix d'alcançar Selinunte, va decidir tornar a la capital mentres Adriano es mantenia al front dels territoris orientals. Si ben era el successor natural de l'emperador, este mai li va nomenar com a tal; s'ha afirmat que com estava a la vora de la mort, la seua esposa Plotina —partidària d'Adriano— va consentir que este li succeïra i va firmar el document que li confirmava com a hereu.

Emperador

Consolidació del tro

Al seu ascens al tro, l'11 d'agost de l'any 117, Adriano va tractar d'obtindre ràpidament el respal dels soldats. Ademés, va ordenar la destitució de Lusio Quet, un general d'orige bereber que havia participat en la campanya de Partia i havia segut nomenat recentment per Trajano governador de Judea i cònsul i de qui sospitava que codiciava el tro imperial. Encara que l'emperador li havia adoptat, Adriano va tindre que falsificar els documents d'adopció abans de presentar-els davant els senadors; encara que varen circular rumors sobre dita falsificació, la seua verdadera llegitimitat com a emperador depenia de l'aprovació senatorial i del respal dels soldats siris.

Erro al crear miniatura:

Rèplica d'un retrat d'Adriano al seu ascens al tro. Museu Nacional Romà (Roma).

Ocupat en l'organisació administrativa dels territoris d'Orient i del Danubio, aixina com en el conflicte en els judeus que s'havien sublevat durant el regnat del seu predecessor, no va acodir a la capital fins a estabilisar el territori. Va ser Publio Acilio Atiano —extutor de l'emperador— a qui es va posar al front de la capital. En esta situació es «va descobrir» un complot en el que estaven envolts quatre senadors: Lucio Publio Celso, Aulo Cornelio Palma, el mateix Lusio Quet, i Gayo Avidio Nigrino, als que es va condenar a mort sense celebrar-se un juí; l'emperador va afirmar que Atiano havia actuat per iniciativa pròpia. Segons Elizabeth Speller el verdader motiu de la seua mort era que havien segut ilustres militars lleals a Trajano. Els assessinats es varen ordenar sense un acort entre els senadors i l'emperador, lo que va causar un distanciament entre ells. Este fet constituïx un dels punts d'inflexió de les relacions entre el Senat i Adriano, que va impulsar una política dirigida a ampliar la base de respal del principat estimulant el contacte de l'administració central en les èlits provincials; això anava en detriment de la capital, que ya no era l'indiscutible ciutat imperial i hegemònica.

Política militar

El seu regnat ho va marcar l'absència d'operacions militars importants, en l'excepció de la segona guerra judeo-romana; ademés es va renunciar a la conquista de Mesopotamia que Trajano havia iniciat durant el seu regnat en considerar-la indefendible, a conseqüència de l'excessiu esforç llogístic que requeria mantindre campaments estables en eixa zona. Les seues decisions —de marcat caràcter antimilitarista— tenien com a objecte traçar unes fronteres estables que resultaren fàcils de defendre. Les fronteres menys estables es varen vore reforçades en fortificacions permanents, la més famosa de les quals és el mur d'Adriano, construït en Gran Bretanya; allí, despuix de la pren del nort de l'illa, es varen alçar numerosos edificis defensius en la finalitat de tancar als caledonios. Fortificacions, fortalees, posats d'alvançada i atalayes —que milloraven les comunicacions i aumentaven la seguritat local— defenien les fronteres del Rin i del Danubio. En 121 va evitar l'esclat d'un conflicte en el Imperi partixc gràcies a les seues habilitats diplomàtiques. Encara que les monedes emeses durant el seu regnat alternaven ilustracions militars en atres externes a la tropa, el seu regnat tenia com a objectiu alcançar l'estabilitat per mig de l'ocupació de la força, i inclús de l'intimidació.

Les obres es varen vore obstaculisades com a conseqüència de l'accidentat relleu, inadequat sobre el tipo de defensa que s'havia ordenat edificar; de fet, les estructures sòlides i estables, ademés de requerir massa temps i diners, eren incompatibles en la construcció d'un sistema defensiu flexible en el que fora possible reforçar les distintes zones en funció de les invasions o incursions que portaren a terme les tribus hostils. En este territori, constantment amenaçat, l'únic sistema defensiu viable era un compost d'una llínea defensiva flexible formada de fosses, terraplens i tanques; dit sistema oferia als defensors un valiós sostingues militar defensiu.

Erro al crear miniatura:

Estàtua colossal d'Adriano triunfante en el orbe en una mà i el ceptre en l'atra. Museu del Hermitage (San Petersburgo).

Les defenses de Gran Bretanya no es varen renovar despuix de la seua construcció, a excepció de les ocasions en que les tribus natives varen amenaçar sériament els territoris romans; en estos casos es portaven a terme obres exhaustives en la finalitat de dotar a les distintes seccions del sistema defensiu de solidea considerable. D'esta forma una enorme cantitat de territoris ocupats es varen convertir en autèntics protectorats considerats estats clients. Una volta consolidat este sistema de protectorats, es varen mantindre en ells els recursos estrictament necessaris, cedint el restant a territoris més amenaçats; dit sistema —cridat de vexillatio— estava basat en vinculació al territori d'un destacament que dotava a la defensa del territori d'una notable flexibilitat de maniobres. En el sistema de destacaments era possible no torbar l'equilibri militar-territorial que en tanta dificultat s'havia conseguit. Aixina mateix, com a conseqüència de la consolidació d'acantonamientos estables i de l'establiment de llaços emocionals entre els soldats i els habitants de cada territori varen sorgir colónies de veterans que feyen factible mantindre el control de les distintes zones; estos soldats feyen front als tumults o les invasions.

Erro al crear miniatura:

Sesterci emés entre 130-133 d. C. que commemora la visita d'Adriano a Recia, a on va passar revista a les unitats auxiliars de guarnició, comprovant el seu grau d'entrenament. El revers mostra a l'emperador dirigint-se als soldats des del seu cavall (RIC II² Hadr. 1953)

Es varen establir intenses rutines d'adestrament en la finalitat de mantindre alta la moral dels soldats i impedir l'esclat de tumults; l'emperador va inspeccionar en numeroses ocasions a les tropes durant el transcurs del seu regnat. Contrari a la opulencia dels alts mandos militars des de l'esclat de la campanya dacia, durant el transcurs d'un conflicte es desplaçava a cavall i duya la mateixa vida del soldat ras. Els historiadors s'han servit del Epígraf de Lambaesis —tallat despuix de l'estància de l'emperador en el castrum homònim, sèu númida de la Legio III Augusta— a fi de demostrar l'existència d'estes activitats. En el document abans citat es descriu la manera d'instruir als soldats durant l'era adriánica. Tot això demostra l'establiment d'una nova doctrina defensiva impulsada per l'emperador que tenia com a fi obtindre la màxima eficàcia militar en totes les zones, com en els tranquils territoris númidas. El seu regnat no va dotar a l'estructura militar d'innovacions importants, a excepció de la creació —d'acort en certs experts va enfortir les institucions militars existents— de numeroses tropes noves constituïdes despuix de levas locals; açò tenia com a fi fer una contribució als auxiliars: els coneguts com auxilia. Els motius de dita decisió eren varis; el més important era el de dotar a l'eixèrcit de tropes molt especialisades o implementar un modo d'equipar-se no convencional, com el de la cavalleria pesada auxiliar. Aixina mateix, l'administració considerava una font de nous reclutes als descendents dels auxiliars, els quals tenien el dret d'allistar-se en les legions. El número de reclutes auxiliars va aumentar més en els territoris en els que l'administració va realisar un control més exhaustiu i en els que es va mantindre una sòlida estructura militar. Tots els desembossos relatius als auxilia eren manifestament inferiors als concernents al cos de legionaris — els quals rebien un sòu considerable, donacions monetàries ocasionals, amén d'una prima final constituïda a sovint pel dret de propietat de la terra.

Rebelió de Bar Kojba

Artícul principal → Rebelió de Bar Kojba.

Causes

Despuix del terme de la primera guerra judeo-romana (66-73), l'administració imperial va prendre una série de mides per a impedir l'esclat d'un nou tumult en este territori. El praetor va substituir al procurator en la administració de la zona; aixina mateix, en les ruïnes de la otrora capital —Jerusalem— es va crear la base de la Legio X Fretensis. Les causes directes de la rebelió varien segons les fonts. L'historiador romà Dion Casio (155-229), culpa del tumult a la decisió de l'emperador de fundar en elloc de Jerusalem una ciutat romana cridada Aelia Capitolina (Aelia pel seu propi nom i Capitolina en honor al deu romà Júpiter). Els habitants de Jerusalem varen deure enfurir-se al vore cóm els mateixos invasores que anys arrere havien incendiat la seua ciutat alçaven en ella numerosos edificis de caràcter profà com a temples a deus pagans. Un atre motiu de descontent entre els natius radicava en la decisió d'Adriano de cancelar el Brit Milá (circumcisió) el respecte del dissabte (Sabbat), i les lleis de purea en la família.

Conflicte

En este clima d'inestabilitat el Taná Rabí Akiva —el qual es trobava al front del sanedrín sense ser nomenat nasí— va convéncer als demés membres de l'institució de nomenar alíder dels sediciosos, Simón bar Kojba, com Mesías.

Els líders rebels varen organisar cuidadosadament el tumult per a evitar els errors que s'havien comés durant la que els havia enfrontat en Vespasiano i Tito. En 132 el tumult es va expandir des de Modiim a lo llarc de tot el país. Els rebels varen derrotar a la Legio X en Jerusalem, i a la Legio XXII Deiotariana, que havia acodit des d'Egipte. Despuix d'estes victòries es va restaurar l'estat sobirà semita. Simón bar Kojba es va situar al front de l'administració i va prendre el títul de nasí. Aixina mateix, es va anunciar la «era de la redenció d'Israel», es varen realisar contractes i es va ordenar l'emissió de monedes. Rabí Akiva liderava el sanedrín; els servicis religiosos i es varen reiniciar els korbanot.

En quant l'emperador va tindre notícies de l'alçament dels israelitas, va manar cridar a Sext Juliol Sever de Britania amén d'ordenar que les tropes acuartelades en els territoris veïns atacaren als rebels i els destruïren. No se sap a ciència certa si l'emperador en persona va participar activament en el conflicte, que va durar més de dos anys i va costar una enorme cantitat de soldats a la maquinària militar romana. Gradualment, els rebels es varen vore acorralats en les montanyes, a on les tropes imperials els diezmaron. Es va vendre als supervivents com a esclaus. No obstant, el conflicte va costar tal cantitat d'hòmens als romans que l'emperador va eliminar dels seus despachos militars al Senat la fòrmula habitual d'obertura: «Yo i les legions estem be».

Erro al crear miniatura:

Emissió en bronze de la ceca d'Aelia Capitolina, datada cap a 136 d. C., que commemora la fundació d'esta població sobre les ruïnes de Jerusalem (RPC III, 3964)

Despuix de la reconstrucció es va alçar una estàtua de Zeus en l'antic emplaçament del Temple i una d'Afrodita al costat del Gólgota a on va ser crucificado Jesús de Nazaret. Es va eliminar la província de Judea redefinint-se els seus llímits i creant-se la de Síria Palestina, una manera d'intentar que s'oblidara l'estància semita en la zona canviant el seu nom pel d'els filisteos antics enemics dels judeus. En el Talmud este tumult és conegut com «la guerra de l'extermini»; de fet, encara que la diàspora israelita escomençara sigles abans del regnat d'Adriano, la narrativa sobre este conflicte la dota de certes tenyides de llegenda. El terme del tumult va eliminar qualsevol possibilitat d'una renaixença semita com a expressió política, religiosa o cultural, una situació que es perpetuarà fins al sorgiment del sionisme en el XIX.

Política cultural

Erro al crear miniatura:

Castell Sant'Angelo, el otrora Mausoleu d'Adriano.

Erro al crear miniatura:

Mole Adrianorum: aproximació per mig de simulació digital a la seua possible apariència.

Ronald Syme ha descrit a Adriano com el més «versàtil» de tots els emperadors romans^{cita requerida}. Gran admirador de la cultura, va favorir l'eclosió de noves formes artístiques a lo llarc de l'Imperi. Construïda en Tibur (Tívoli), la Vila Adriana —la qual es troba destruïda en gran part com a conseqüència de les expoliaciones que Hipólito II d'Este va efectuar a fi d'edificar la Vila d'Este— va constituir el millor eixemple de jardí de tipo alejandrino de la capital; dit vergel recreava un paisage sagrat. Durant el seu regnat es va portar a terme la reconstrucció del Panteón d'Agripa —destruït despuix de l'esclat d'un incendi en 80— el qual és un dels edificis millor conservats de la capital; dit monument va ser una important font d'inspiració dels arquitectes renaixentistes i barrocs. Des de molt abans d'accedir al tro, l'emperador havia mostrat especial interés per l'arquitectura; no obstant, quan va ensenyar els seus dissenys a Apolodoro de Damasc —el constructor del Fòrum de Trajano— este els va rebujar arguyendo que les seues «carabasses» —terme en el que feya referència a les cúpules— no tenien cabuda en el seu edifici. En una atra ocasió, mentres Apolodoro es trobava resolent un dubte de Trajano, Adriano li va interrompre tractant de donar la seua opinió, a lo que l'arquitecte va respondre:

Veu a dibuixar les teues «carabasses». No saps res sobre estos problemes.

Va circular el rumor de que, despuix d'accedir al tro, Adriano va exiliar a Apolodoro i va ordenar el seu assessinat; no obstant, esta història és un intent més de difamar el seu caràcter, ya que l'emperador, encara que volgut en gran part de l'Imperi, no era universalment acceptat com a conseqüència de varis factors, entre ells la seua ascendència hispana.

Erro al crear miniatura:

En 2008 es va descobrir que esta famosa estàtua d'Adriano abillat en un vestit grec és el frut d'un error dels restauradores d'época victoriana, que varen combinar dos peces antigues (un cap d'Hadriano i el cos d'un togado) que en realitat no estaven relacionades. Durant molt temps els historiadors l'han usat com a prova de l'amor que li tenia Adriano a la cultura helenística.

Va escriure poesia en llatí i en grec; els escassos escrits supervivents atribuïts a la seua persona són un poema en llatí redactat en el seu llit de mort, aixina com una autobiografia, que va escriure en la finalitat d'acallar certs rumors i d'oferir una explicació a certes decisions que va prendre durant el seu regnat. Esta obra és la base històrica de l'escritor —Mario Màxim o un atre— del capítul que destina la Història Augusta a descriure la seua vida; de fet, Syme va afirmar que una série d'afirmacions d'esta obra deriven de la citada autobiografia. Segons la Història Augusta gojava caçant des de la seua adolescència. En el noroest d'Àsia va fundar una ciutat a la que va dedicar una orsoa que havia matat. Aixina mateix, està documentat que ell i el seu amant Antínoo varen atrapar un lleó en Egipte. En la capital va ordenar edificar un monument en el que es varen tallar huit escenes en les que es trobava de caça.

Una atra de les seues contribucions a la cultura va ser l'introducció de la barba en la societat romana, la qual era símbol del seu filohelenisme. En l'excepció de Nerón, un atre amant de la cultura helena, tots els seus antecessors s'havien afaitat cuidadosadament. No obstant, a la seua mort molts emperadors es varen deixar barba; no obstant, este fet no simbolisava l'implantació d'una tendència filohelenística, sino que durant el seu regnat estes s'havien posat de moda. Les seues aficions li definixen com un humaniste helenófilo: era considerat —com molts nobles del seu temps, tals com Cayo Brutio Present— un epicúreo; ademés va favorir l'expansió de les doctrines d'Epicteto, Heliodoro i Favorino. Es va ocupar d'atendre les necessitats socials per mig de la redacció d'un ordenament llegal en virtut del com, encara que no s'abolia l'esclavitut, es normalisava la situació de l'esclau i es condenava la tortura. Va edificar biblioteques, aqüeductes, termes, i teatres. A causa de tot això, l'història li contempla com un sobirà sapient i íntegre: Schiller li crida «el primer servidor de l'Imperi», i l'historiador britànic Edward Gibbon va afirmar que admirava el seu «enorme i actiu geni», aixina com la seua «equitat i moderació», aixina mateix, descriu el seu regnat com «l'época més feliç de l'història de la humanitat». En 125 va intentar crear una assamblea comarcal en Grècia que conferira a les ciutats helenes i jónicas —localisades en Àsia Menor— un mínim d'autonomia. No obstant, l'assamblea —coneguda com panhellenion— va fracassar a conseqüència de la falta de cooperació entre els helens.

Erro al crear miniatura:

L'Imperi en 125.

Una atra mostra del seu amor a la cultura helena la constituïx la seua relació en Antínoo, un adolescent que va conéixer en Bitinia quan este tenia tretze o catorze anys (123/4). No obstant, Antínoo va fallir durant una travessia a través del Nilo; està fermament establit que el jove va caure a este riu el 30 d'octubre de 130, prop de la ciutat de Besa, en el Egipte Mig, i es va ofegar davant la mirada d'Adriano. Dion Casio i Aurelio Víctor —que varen escriure en data molt posterior— expliquen que les circumstàncies de la seua mort no estaven clares. Segons una de les versions arreplegades pels historiadors, la mort d'Antínoo va ser un accident. Segons una atra versió, Antínoo s'hauria sacrificat per l'emperador, a fi d'assegurar-li, per mig d'este sacrifici, una vida llarga i afortunada. Antínoo hauria sabut per un astrólogo que el seu suïcidi brindaria a l'emperador la possibilitat de seguir vivint despuix del determini que li havia segut assignat pels fats. L'autor de la biografia d'Adriano en la Història Augusta insinua la possibilitat de que Antínoo poguera haver decidit suïcidar-se per a escapar a les proposicions sexuals d'Adriano. Tampoc deu descartar-se un complot instigat per Vibia Sabina. Adriano va quedar profundament deprimit despuix del decés del jove; a fi d'honrar la seua memòria, l'emperador va construir la ciutat d'Antinoópolis i li deificó —un honor que no tenia precedent entre les dinasties que havien regit l'Imperi—. Despuix de fallir en la seua vila de Baiae va ser enterrat en un mausoleu construït en la vora occidental del Tíber (Roma), un edifici que serà transformat en una fortalea cristiana —el castell Sant'Angelo—. Les dimensions del mausoleu estaven concebudes en la finalitat de conferir al mateix una extensió lleument major que la del Mausoleu d'Augusto.

Dion Casio va afirmar que despuix de la seua mort es va erigir una monumental estàtua ecuestre en el seu honor:

Era tan gran que l'home més voluminós podia travessar a través de cada u dels ulls del cavall, si ben donada l'impressionant altura dels seus fonaments les persones que anaven als peus de l'estàtua pensaven que tant els cavalls com Adriano eren molt chicotets.

Administració

Erro al crear miniatura:

Áureo d'Adriano en personificació de Aequitas-Moneta en el revers. Acunyament datat entre 120-121 d. C. (RIC II² Hadr. 384)

Ademés de ser un ilustre militar expert en assunts bèlics, durant el seu regnat es va revelar com un soberp administrador; es va realisar una completa reforma del sistema administratiu imperial que complementava a les transformacions econòmiques i militars portades a terme en el sistema financer, l'estructura militar, el sistema defensiu de les fronteres, i en la millora de les relacions diplomàtiques en atres nacions. En tot això es tractava d'homogeneizar les institucions estatals i —per mig de la retirada dels territoris més difícils de defendre, la creació de defenses en les fronteres, aixina com la firma d'acorts en atres nacions a fi d'establir les zones d'influència— estabilisar les fronteres. Es va fomentar una política de tolerància cap als hòmens vinguts d'atres cultures —els cristians gojaven d'una major llibertat— i es varen millorar les relacions diplomàtiques en Grècia. Es va impulsar una reforma constitucional en la finalitat de normalisar la situació dels esclaus que eren torturats o assessinats quan cometien un delicte contra el dominus. Una atra de les reformes adriánicas trastocó la naturalea original del edicte pretori. Est era un bando que el magistrat publicava a l'inici de la seua magistratura, a modo de programa en el que s'arreplegaven les situacions i interessos als que oferiria protecció jurídica, i que servia com a mecanisme de renovació de l'antic ius civile. Tècnicament, pot dir-se que la finalitat de l'edicte era la d'oferir tutela judicial a aquells situacions que no estaven contemplades en el ius civile. L'emperador va confiar a Salvio Juliano l'elaboració d'un edicte definitiu (130-134), que es va aprovar per mig d'un senadoconsulto convertint-se en edictum perpetuum. En l'àmbit jurídic es va posar fi al sistema llegal establit per Augusto; d'esta manera es concedia a certs juristes el ius respondendi ex auctoritate principis, que va permetre que el dret fora transformat gràcies a la llabor d'experts legistas que ell mateixa havia seleccionat. Varen desaparéixer els lletrats lliures, sent substituïts per mig de l'establiment d'un sistema administratiu burocratizado en la que l'independència va desaparéixer totalment. Estructuralment, l'administració imperial va experimentar una transformació radical. Competents funcionaris del ordo equester varen reemplaçar als libertos de l'era cesariana; estos hòmens es varen colocar al front dels distints rams de l'administració: les finances, la facenda, els tribunals, etc. Es varen delimitar les competències, aixina com els sòus, i en això l'administració estatal es va fer més estable; ya no estava somesa als canvis relacionats en la successió imperial. Cuidadós administrador, l'emperador creïa defendre els interessos de l'estat per mig de la creació del advocatus fisci, un lletrat imperial responsable de defendre davant els tribunals els interessos de tesor (fisc). cal senyalar que en els últims anys de l'Imperi el aerarium —finances estatals competència dels senadors— i el fisc —finances estatals competència de l'emperador— constituïen una única i homogénea institució com a conseqüència de l'èxit de l'unificació d'abdós òrguens durant l'etapa adriánica.

Viages

Propòsit

Valent-se de l'experiència obtinguda durant la seua carrera militar, l'emperador va realisar numerosos viages a lo llarc de l'Imperi en els que va inspeccionar a les tropes acantonades en les distintes províncies; de fet, més de la mitat del seu regnat va transcórrer fòra de territori italià. Mentres atres emperadors es varen marchar de la capital únicament durant els conflictes militars, ell va convertir els seus trasllats en un element clau del seu regnat, i aixina li'l va manifestar al Senat i a la ciutadania romana. Va obtindre el respal dels senadors més conservadors gràcies a un noble lleal entre l'aristocràcia romana, Quint Marcio Turbón, un veterà militar en enorme influència entre les classes altes. Aixina mateix, estes mateixes fonts afirmen que es va amprar als frumentarii en la finalitat de mantindre el control de la capital i impedir l'esclat de disturbis mentres l'emperador es trobava en l'estranger.

Durant les seues visites escrivia numeroses cartes al Senat en les que ordenava la construcció de nous edificis oficials; durant l'era adriánica es varen modernisar les institucions per mig de la remodelació d'infraestructures. A sovint est era el propòsit dels seus viages: ordenar la construcció de noves estructures, dissenyar edificis, i edificar assentaments; aixina mateix, el seu amor a la cultura helenística li impulsava a embellir les seues ciutats. El seu immens sèquit ho constituïen un enorme número d'administradors, arquitectes i constructors, que causaven una pujada d'imposts en els seus dominis. Speller afirma que durant la seua visita a Egipte es varen requisar víveres en la finalitat d'alimentar als seus hòmens; açò era una càrrega insoportable en un territori en una agricultura de subsistència, a causa de la qual cosa es va estendre la hambruna i les condicions de vida es varen tornar terriblement difícils. Durant la Edat Mija i el Renaixença els monarques eren rebuts en desesperació en les seues ciutats o territoris, ya que la seua visita suponia una càrrega fiscal terrible que recaïa exclusivament entre els més necessitats.

Britania

En 119, els britanos es varen alçar contra el Imperi. Per a acabar en els sediciosos, l'emperador va enviar a Quint Pompeyo Falcón a Britania; les monedes emeses en estos anys donen testimoni de l'enfrontament. En 122 es va iniciar la construcció del mur d'Adriano l'intenció del qual ha segut objecte d'un ampli i interessant revisionisme acadèmic. En 1893 Haverfield va escriure que el mur era una mera estructura defensiva; no obstant, Collingwood va manifestar el seu desacort en ell (1922). Numerosos autors han considerat el mur com un element indicador dellímit de l'autoritat imperial romà, com un monument a un emperador incapaç d'alcançar renom militar a causa de l'absència de conflictes militars importants durant el seu regnat, com un mig de mantindre actius als soldats i impedir aixina l'insurrecció d'una tropa ociosa, o, simplement, com un mig de mantindre estable la frontera britana evitant invasions o movilisacions de Caledònia. L'emperador considerava que les tribus que habitaven estos territoris rebujarien qualsevol intent de romanizarlas, i era conscient de que la seua conquista seria massa costosa; a causa de tot això, va optar per ordenar la construcció del seu mur. A diferència del Llimes Germanicus, construït en fusta, l'absència d'este material en l'illa va dur a que el mur es construïra en roca; no obstant, la secció occidental de l'estructura, que anava de Carlisle al riu Irthing, estava construïda en tepes a causa de l'absència de roques. Este assunt va causar la reducció de l'esgambi del mur de dotze a sèt peus. Potser és esta la construcció més important de les edificades durant el seu regnat; actualment les ruïnes del mur s'estenen durant molts quilómetros; en molts sentits, constituïx la voluntat de l'emperador d'estabilisar l'Imperi en lloc de lliurar conflictes i portar a terme noves conquistes. Va ordenar la construcció d'un santuari a Britania en York. Eixe mateix any es va marchar de l'illa en destí a Mauritània.

Partia i Anatolia

Erro al crear miniatura:

Sesterci emés per la ceca de Roma entre 130-133 d. C. que commemora la visita d'Adriano a la província de Mauretania (RIC II² Hadr. 1676)

En l'any 123 es va traslladar a Mauritània, a on va liderar una campanya contra els rebels locals; no obstant, va tindre que marchar a Orient despuix de rebre uns informes que afirmaven que el Imperi partixc estava reclutant numeroses tropes. Durant el trayecte va visitar Cirene, a on va cedir els fondos necessaris per a l'entrenament de nous soldats. Adriano ya havia visitat esta ciutat en una atra ocasió (119), quan donó els diners de la reconstrucció dels edificis destruïts durant el tumult semita.

Erro al crear miniatura:

La Porta d'Adriano, en Antalya (Turquia) construïda en honor d'Adriano, que va visitar la ciutat en 130.

Finalment va alcançar la vora del Éufrates, a on va convindre en un acort en el monarca Osroes I. Despuix d'inspeccionar el sistema defensiu del territori va marchar a través de la costa occidental del mar Negra, i, despuix, es va traslladar a la capital de Bitinia, Nicomedia; esta, otrora morada de monarques, era una ciutat desoladora, víctima de la fúria d'un terremot que l'havia devastat temps arrere. Va dotar a la ciutat de tants diners en la finalitat de restaurar-la que els seus habitants li varen considerar el «reconstructor d'Orient». També va visitar Bitinio-Claudiopolis, a on possiblement va conéixer al seu amant Antínoo; encara que no es coneix en certea la seua edat, les estàtues construïdes en el seu honor —en les que es mostra a un chicon de vint anys— insinuen que tindria uns tretze o catorze anys. Lambert afirma que es va enviar a Antínoo a Roma a fin de que s'educara i de que servira com cortesano.

Despuix de la seua trobada en Antínoo va marchar a través d'Anatolia. Durant el camí es va crear una ciutat en Misia —Hadrianuteras (Balikesir)— que commemorava la caça d'una orsoa; no obstant, la construcció de la ciutat també era conseqüència de la necessitat d'establir un assentament en el territori a on estava localisada, una zona boscosa llista per al desenroll. Els moderns historiadors no estan d'acort en si l'emperador va supervisar la construcció fins al seu terme o si es va marchar abans. Aixina mateix, Adriano va ordenar la construcció d'un temple dedicat a ell i a Trajano en Àsia Menor.

Grècia

Erro al crear miniatura:

Temple de Zeus en Atenes.

En 124 es va traslladar a Grècia, a temps d'assistir als misteris eleusinos. Encara que la tradició dictava que els iniciats devien dur armes en un moment de la cerimònia, se'ls va impedir fer-ho en l'objecte de no comprometre la vida de l'emperador. Durant la seua estància, els atenienses li varen solicitar que revisara la seua constitució (entre atres coses demandaven una nova tribu).

En autumne d'eixe mateix any va recórrer el Peloponeso; la seua ruta ha segut reconstruïda gràcies a les notes de Pausanias i dels numerosos temples i estàtues allí construïts. cal mencionar l'estàtua que varen erigir els ciutadans d'Epidauro en honor al seu «restaurador». Aixina mateix, l'emperador va cedir numerosos fondos a Mantinea; este fet reforça la teoria de que Antínoo era ya amant d'Adriano, com a conseqüència del víncul existent entre la ciutat i la residència d'Antínoo en Bitinia.

En 125 va alcançar Atenes. Allí va estar al front del festival en honor a Dionisias i va iniciar la construcció de numerosos edificis oficials, entre ells un aqüeducte, amén de terminar el Temple de Zeus Olímpic, iniciat anys arrere.

Tornada a Itàlia

Erro al crear miniatura:

Adriano va restaurar el Panteón.

Quan va aplegar a Itàlia es va detindre en Sicília. Encara que es desconeix lo que va fer durant la seua estància, els tallats de les monedes emeses en estos anys li honren com el «restaurador de l'illa». Una volta en Roma va completar la restauració del Panteón i la construcció de la seua vila, la coneguda com Vila Adriana, ubicada prop de Tívoli. En març de 127 va realisar una gira a través d'Itàlia. Va travessar Cupra Marítima, a on va restablir el cult a Cupra, deesa picentina de la terra, i va remodelar el sistema de dessecació del llac Fucino. Aixina mateix, va dividir Itàlia en quatre territoris que serien administrats per llegats consulars; esta impopular mida no va sobreviure més allà del seu regnat.

Va caure malt en esta época; no obstant, la seua maltia, la naturalea de la qual es desconeix, no li va impedir visitar Àfrica (128). La seua arribada va estar acompanyada d'un auguri favorable. Allí va inspeccionar i aleccionó als soldats. Va tornar a Itàlia en l'estiu d'eixe mateix any; despuix d'una breu estància, l'emperador va mamprendre un atre viage que durarà tres anys.

Grècia, Àsia i Egipte

En 128 va assistir novament als misteris eleusinos. Va visitar Atenes i Esparta, les dos ciutats que s'havien enfrontat per obtindre el control de Grècia. Segons pareix, l'emperador es va plantejar resucitar la Lliga Anfictiónica —que tindria la seua base en Delfos— no obstant, va acabar rebujant l'idea. El Panhellenion anava a ser un consell a on es reunirien els representants de les ciutats gregues més importants. Despuix d'ordenar els assunts del territori es va traslladar a Éfeso.

Grècia, Judea i Iliria

Despuix de la construcció d'Antinoópolis Adriano es va traslladar a Roma o es va quedar en Atenes (131-132) en l'objecte d'anar a Oriente Pròxim, a on havia esclatat la Segona guerra judeo-romana (132). Els estudis epigràfics realisats en la zona revelen que es va situar al front de les tropes que varen combatre als sediciosos. En 133 va tornar a Roma —de nou d'acort en el testimoni que oferix l'epigrafia— a través d'Iliria.

Anys finals

Successió

Erro al crear miniatura:

Bust d'Adriano, Museu Arqueològic Nacional d'Atenes (Grècia).

Els últims anys del seu regnat varen transcórrer en la capital; en 134 va prendre una nova salutació imperial en motiu del terme del conflicte en Judea, i en 136 va ordenar la construcció del Temple de Venus i Roma en l'emplaçament de la Domus Aurea de Nerón. En l'objecte de resoldre la qüestió successòria va adoptar a un dels cònsuls ordinaris de l'any 136, Lucio Ceyonio Cómodo, que va prendre el nom de Lucio Elio César. Se li va concedir la tribunicia potestas, la administració de Panonia i un nou consulat en 137. No obstant, el que en tota certea anava a ser emperador despuix de la mort d'Adriano va fallir l'1 de giner de 138.

Despuix de la mort d'Elio César, Adriano va adoptar a Tito Fulvio Boionio Arrio Aurelio Antonino, un dels quatre legatus consularis d'Itàlia que havia ostentat el proconsulat d'Àsia. El 25 de febrer de 138 se li va concedir la tribunicia potestas i el imperium. Aixina mateix, una de les condicions de l'adopció d'Antonino era que este adoptara a Lucio Vero i a Marco Aurelio. Les intencions d'Adriano han segut intensament debatudes; encara que s'ha establit que Annio Vero —l'emperador Marco Aurelio— era el successor electe, uns atres escriuen que l'emperador tractava de favorir a Ceyonio Cómodo —hereu d'Elio César— encara que es va vore obligat el mateix temps de mostrar favor cap a Annio Vero a causa de les seues conexions en els senadors narbonenses i hispans, un dels quals era ell mateixa. Atres experts afirmen que va ser Antonino Pío —tio d'Annio Vero— el que li va colocar en una situació favorable sobre Annio Vero; el que Annio Vero es divorciara de Ceyonia Fabia i es casara en Annia Faustina —hereua d'Antonino Pío— recolza esta teoria. Al seu ascens al tro el mateix Marco Aurelio va voler regnar en Lucio Vero.

Els autors clàssics descriuen els últims anys del regnat com «una época marcada pels conflictes i l'infelicitat». El conflicte successori es va accentuar en la defecció de dos importants candidats al tro: Lucio Juliol Urso Serviano i Lucio Pedanio Fusco Salinator. Adriano va ordenar l'assessinat d'estos dos hòmens. Serviano va dir en el moment de la seua mort: «Sabeu molt be, deus, que no soc culpable de res mal. Sobre Adriano solament demane açò: que ansie la mort i no puga morir». El vaticini es va complir; Adriano va sofrir fins al final a causa d'una dilatada maltia, i les seues sirvientes li varen impedir suïcidar-se en més d'una ocasió.

Decés

Adriano va fallir el 10 de juliol de 138 en el seu vila de Baiae; tenia 62 anys. Es creu que una insuficiència cardíaca va causar la mort de l'emperador. Dion Casio i la Història Augusta donen testimoni de la seua mala salut, i un estudi de 1980 va senyalar que en les estàtues construïdes a finals del seu regnat s'observen arrugues en elòbul, una característica associada en la cardiopatia isquémica.

Primer li varen enterrar en Puteoli, prop de la seua vila, en una residència que havia pertanygut a Cicerón. Poc despuix, es va ordenar el trasllat del cos a Roma, a on li varen enterrar en els Jardins de Domicia, prop de les obres de la seua mausoleu. Despuix del terme de la construcció, en 139, es varen incinerar els seus restants i es varen traslladar les cendres al mausoleu, a on ya estaven les de Vibia Sabina i les de Lucio Elio César, al que l'emperador havia adoptat i que havia mort un any abans. Antonino Pío lo deificó eixe mateix any i va traslladar les seues cendres al temple del Camp de Mart.

Poema fúnebre

D'acort en la Història Augusta l'emperador va escriure un poema en el seu llit de mort:

Animula, vagula, blandula Hospes comesque corporis Quae nunc abibis in loca Pallidula, rigida, nudula, Nec, ut sols, dabis iocos...

chicoteta ànima, blana, errante Hoste i amiga del cos ¿On moraràs ara Pàlida, rígida, nueta Incapaç de jugar com abans...?

P. Aelius Hadrianus Imp.

Eponimia

L'asteroide (7446) Hadrianus va ser nomenat aixina en honor d'este emperador.

Bibliografia

Fonts clàssiques

• Cary, I., (ed. i trad.), 1925, Va donar's Roman History. Volume VIII. Books 61-70. Londres-Nova York, William Heinemann-G. P. Putnam's Sons (LOEB Classicalibray nº 176). blogspot. com/2012/06/loebolus-loebs. html Disponible com a domini públic (Consulta: 27/03/2026). academia. edu/23705418/DI%C3%93N_CASIO_Historia_Romana_Ep%C3%ADtomes_de_los_Libros_LXI_a_LXX Traducció espanyola per a. D. Duarte Sánchez (2014) disponible en Acadèmia. edu (Consulta: 27/03/2026). perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A2008.01.0593%3Abook%3D69%3Achapter%3D1%3Asection%3D1 Text en grec disponible en Perseus Digitalibrary (Consulta: 27/03/2026)
• Falque, I. (trad.), 2008, Eutropio, Breviario. Aurelio Víctor, Llibre dels Césares. Madrit, Gredos (Biblioteca Clàssica nº 261). ISBN 978-84-249-1993-9. thelatinlibrary. com/eutropius/eutropius8. shtml Text en llatí d'Eutropio en The Latin Library (Consulta: 27/03/2026). thelatinlibrary. com/victor/victor. caes. html#14 Text en llatí d'Aurelio Víctor en The Latin Library (Consulta: 27/03/2026)
• Festy, I. (ed. i trad.), 1999, Pséudo-Aurelius Victor. Abrégé dones Césars. París, Els Belles Lettres. ISBN 2-251-01410-1. thelatinlibrary. com/victor/victor. caes2. html Text en llatí disponible en The Latin Library (Consulta: 27/03/2026)
• Velaza, J. (trad.), 2022, Història Augusta. Madrit, Càtedra. ISBN 978-84-376-4447-9. thelatinlibrary. com/sha/hadr. shtml Text en llatí de la Vita Hadriani en The Latin Library (Consulta: 27/03/2026)

Abreviatures usades

• RIC II² Hadr. = Abdy, R. A., i Mittag. P. F., 2019, The Roman Imperial Coinage. Volume II – Part 3. From AD 117-138, Hadrian. Londres, Spink and Són Ltd. ISBN 978-1-912667-18-5.
• RPC III = Amandry, M., i Burnett, A., 2015, The Roman Provincial Coinage III: Nerva, Trajan and Hadrian (98-138). Londres-París, British Museum-Bibliothèque Nationale de France. ISBN 9780714118277.

Bibliografia moderna

• Barnes, T. D., 1967, "Hadrian and Lucius Verus". The Journal of Roman Studies, 57, pp. 65-79.
• Birley, A., 2019, Adriano. Madrit, Gredos. ISBN 978-84-249-3883-3 (1.ª edició anglesa: 1997, Hadrian. The restless emperor. Londres, Routledge).
• Blázquez, J. M., 2008, Adriano. Barcelona, Ariel. ISBN 978-84-344-5254-1.
• Boatwright, M. T., 1987, Hadrian and the City of Rome. Princeton, Princeton University Press. ISBN 0-691-03588-1.
• Boatwright, M. T., 2000, Hadrian and the cities of the Roman Empire. Princeton-Oxford, Princeton University Press. ISBN 0-691-09493-4.
• Vora, A. M., 2003, "La dinastia Ulpio-Aelia (98-192 d. C.). Ni tan «Bons», ni tan «Adoptius», ni tan «Antoninos»". Gerión, 21.1, pp. 305-347. ucm. es/index. php/GERI/artícul/view/GERI0303120305A Disponible en obert (Consulta: 27/03/2026)
• Vora, A. M., 2004, "Itálica, Sèus Natalis d'Adriano. 31 texts històrics i arguments per a una secular polèmica". Athenaeum, 92, pp. 367-408. academia. edu/1082511/It%C3%A1lica_sedes_natalis_de_Adriano_31_textos_hist%C3%B3ricos_y_argumentos_para_una_secular_pol%C3%A9mica_2004_ Disponible en Acadèmia. edu (Consulta: 27/03/2026)
• Calandra, I., 1996, Oltre la Grècia. Alle origini del fillenisme vaig donar Adriano. Nàpols, Edizioni Scientifiche Italiane. ISBN 88-8114-424-7.
• Carandini, A., i Papi, I., 2019, Adriano. Roma i Atene. Milà, UTET.
• Chevalier, R., i Poignault, R., 1998, Que Sais-Je? L'empereur Hadrien. París, Presses Universitaires de France. ISBN 2-13-048594-4.
• Cortés Copete, J. M. i Muñiz Grijalvo, I. (eds.), 2004, Adriano Augusto. Sevilla, Fundació Jose Manuelara. ISBN 84-96152-30-8.
• González, J., i Pavón Torrejón, P. (eds.), 2009, Adriano emperador de Roma. Roma, L'Erma vaig donar Bretschenider. ISBN 978-88-8265-507-5.
• Giudice, A., 2021, Adriano i Roma. I monumenti menja manifesto politico del nuovo impere. Roma, Bonanno Editore. ISBN 978-88-6318-268-2.
• Hammond, M., 1959, The Antonine Monarchy. Roma, American Academy in Rome. org/details/antoninemonarchy0000hamm/page/n1/mode/2up Disponible en obert (Consulta: 28/03/2026)
• Hekster, O., 2020, "Hadrian and the limits to power", Journal of Ancient History and Archaeology, 7.1, pp. 277-287. v7i1_SI.486 doi:10.14795/j. v7i1_SI.486.
• Lambert, R., 1984, Beloved and God. The Story of Hadrian and Antinous. Nova York, Viking Penguin. ISBN 0-670-15708-2.
• Levi, M. A., 1994, Adriano. Un ventenno vaig donar cambiamento. Milà, Rusconi Libri. ISBN 88-18-88041-1.
• Opper, T., 2008, Hadrian. Empire and Conflict. Londres, The Trustees of the British Museum. ISBN 978-0-7141-5069-7.
• Petrakis, N. L., 1980, "Diagonal Earlobe Creares, Type A Behavior and the Death of Emperor Hadrian". The Western Journal of Medicine, 132.1, pp. 87-91. ncbi. nlm. nih. gov/artículs/PMC1271965/ Disponible en obert (Consulta: 28/03/2026)
• Sáez Geoffroy, A., 2019, "Territorialitat romana i iconografia provincial en les emissions monetals d'Adriano". Biblio3W. Revista Bibliografia de Geografia i Ciències Socials, 24, pp. 1-31. ub. edu/index. php/b3w/artícul/view/27682 Disponible en obert (Consulta: 27/03/2026)
• Seebacheer, C., 2020, Zwischen Augustus und Antinoos. Tradition und Innovation im Prinzipat Hadrians. Stuttgart, Franz Steiner Verlag. ISBN 978-3-515-12586-4.
• Smallwood, I. M., 1966, Documents illustrating the principates of Nerva, Trajan and Hadrian. Cambridge, Cambridge University Press. org/details/documentsillustr0000smal/page/n5/mode/2up Disponible en obert (Consulta: 28/03/2026)
• Syme, R., 1958, Tacitus. 2 volums. Oxford, Clarendon Press. ISBN 0-19-814327-3.
• Turcan, R., 2008, Hadrien. Souverain de la romanité. Dijon, Éditions Faton ISBN 978-2-87844-119-2.
• Weber, W., 1907, Untersuchungen zur Geschichte dones Kaisers Hadrianus. Leipzig, B. G. Teubner. org/details/untersuchungenz00webegoog/page/n5/mode/2up Disponible com a domini públic (Consulta: 28/03/2026)

Llectures adicionals

• Speller, I., 2003, Following Hadrian: a second century through the Roman Empire. Oxford, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-517613-1. Confrontar en la resenya de brynmawr. edu/2003/2003.09.35 Garstad, B. (2003) en Bryn Mawr Classical Review (Consulta: 27/03/2026).
• Yourcenar, M., 2009, Memòries d'Adriano. Barcelona, Edhasa. ISBN 978-84-350-1839-5. (a partir de l'edició francesa: 1974, Mémoires d'Hadrien. París, Éditions Gallimard)

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Adriano.
• org/ocre/results? q=authority_facet%3A%22Adriano%22 Emissions imperials d'Adriano en la base de senyes Online Coins of the Roman Empire (OCRE)
• ashmus. ox. ac. uk/search/browse? volume_id=&number=&city_id=&region_id=&province_id=&subprovince_id=&issue_id=&reign_id=54&obverse_inscription_simplified=&reverse_inscription_simplified=&obverse_design=&reverse_design=&metal_id=&weight_min=&weight_max=&diameter_min=&diameter_max=&format= Emissions provincials d'Adriano en la base de senyes Roman Provincial Coinage online (RPC)
• roman-emperors. org/hadrian. htm Biografia en d'Imperatoribus Romanis (en anglés)
• blogspot. com/2007/08/se-descubre-antigua-estatua-del. html Estàtua colossal de l'emperador Adriano trobada en Sagalassos, Turquia (juliol de 2007) — notícia en la BBC: bbc. co. uk/2/hi/science/nature/6939024. stm — Enllaç al sitie web de l'equipe investigador belga, en impressionants ilustracions: studentenweb. org/sagalassos07/statue/
• archive. org/web/20080616204937/http://www. britishmuseum. org/whats_on/future_exhibitions/hadrian. aspx “Hadrian, Empire and Conflict”. Exposició en el British Museum (Londres) (24 de juliol a 26 d'octubre de 2008)
• historiaclasica. com/search/label/Publio%20Elio%20Adriano Recopilació d'artículs sobre l'emperador Adriano.
• Història Augusta: Sobre la vida d'Adriano (De Vita Hadriani).
  • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3atext%3a2008.01.0508%3awork%3d1 Text llatí, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. Amprant el ròtul actiu "lloeu", que es troba en la part superior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari llatí del text.
  • wikisource. org/wiki/Historia_Augusta/Hadrianus Text en llatí, en Wikisource.
  • thelatinlibrary. com/sha/hadr. shtml Text en llatí, en el thelatinlibrary. com lloc The Latin Library (La Biblioteca Llatina).