Anar al contingut

Bereberes

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Bereberes
x40px|class=notpageimage noviewer|alt=
En este artículo Plantilla:Temas PA Erro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "[". Por favor, edítalo y/o discute Erro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "[" en la discusión para mejorarlo:Erro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "["
Plantilla:Problemas artículo/parámetroPlantilla:Problemas artículo/parámetroPlantilla:Problemas artículo/parámetroErro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "["
Atalls
Amaziges


Els bereberes[1] o amaziges[2][3][4][5][6] (en amazig: «amazigh» en singular (ⵎⵣⵗ en tifinag / ⴰⵎⴰⵣⵉⵖ en neotifinag), «imazighen» en plural (ⵎⵣⵗⵏ / ⵉⵎⴰⵣⵉⵖⴻⵏ) són les persones pertanyents a un conjunt d'ètnia autòctones del nort d'Àfrica, denominat Tamazgha. A sovint es preferix utilisar la denominació amazig, puix bereber ve de l'adaptació a l'àrap del vocable grec βάρβαρος, que vol dir bàrbar.[7]

Es distribuïxen des de la costa atlàntica de l'oest d'Àfrica, en Marroc, fins a la mediterrànea, en l'oasis de Siwa, en Egipte, com a extrems occidental i oriental, respectivament, i des de la costa del mar Mediterrànea, al nort, fins al Sahel, com a extrems nort i sur.[8]

Els bereberes del nort d'Àfrica i el Sahara es varen dividir originalment en tres grups ètnics principals: els lowatas, els sanhayas i els zanatas. A la seua volta cada grup es subdividió en molts uns atres més menuts. Durant molt temps la majoria dels grups bereberes varen permanéixer independents, encara que tots varen estar alguna cosa influenciats per les civilisacions que varen florir successivament a lo llarc de les costes del Mediterràneu.[9]

Les tribus més conegudes són les dels rifeños (regió del Rif), en Marroc, i els cabilios (regió de Cabilia), en Argèlia.

Els aborigen canaris, més coneguts com guanches, també formaven part d'este grup ètnic. Els actuals canaris tenen part genètica heretada d'estos pobladors.[10][11][12][13][14][15][16][17]

El conjunt de les llengües bereberes, llengües amaziges o la llengua «tamazight» (femení de «amazigh») és una branca de les llengües afroasiáticas. S'estima que en el nort d'Àfrica existixen entre 30 i 60 millons de bereberófonos, concentrant-se especialment en Marroc i en Argèlia, i uns quatre millons en els països d'Europa. Els bereberes són característicamente caucásicos,[18] l'Haplogrupo I ADN-I és el que més abunda en ells. Encara que el color de la pell és clar, es creu que en realitat és una ètnia mixta de caucásicos com els rifeños o cabilios i en poca freqüència pobles del Àfrica subsahariana, com per eixemple els Tuareg, que són un grup bereber mixt.[19][20]

Etimologia

[editar | editar còdic]

«Bereber» procedix de l'adaptació àrap («barbr») del vocable grec βάρβαρος («bàrbars»), encara que la autodenominación que usen molts bereberes és «imazighen» (en singular «amazigh») i térmens relacionats, que significa «hòmens lliures».[21][22] Esta denominació és comuna en Marroc i en Argèlia, i des de mediats d'el XX es tendix a amprar el terme amazig, l'apelació original, en lloc de bereber, un terme importat, per a reagrupar a totes les ètnia bereberes (cabilios, chleuh, rifeños,[23] etc.).[7] En l'Antiguetat, els grecs coneixien als bereberes com libios,[24] els egipcíacs els nomenaven mashauash, del nom d'una tribu bereber propenca a les seues terres, i els romans els cridaven numidios o mauritanos. Els europeus medievals els varen incloure en els moros o mauros, nom que aplicaven a tots els musulmans del Àfrica septentrional.

Els diccionaris històrics d'idioma castellà inclouen les grafies amaciga, amacirga, amazirga, amarciga, amazygh, mazig, amazig, amaziga, amazigh, i amazigue.[25][26]

Història

[editar | editar còdic]

Edat Antiga

[editar | editar còdic]

Es desconeix quin és el seu orige ètnic, encara que els jaciments arqueològics trobats en el Sàhara, com les pintures rupestres de Tassili n'Ajjer, daten la presència del ser humà en esta part d'Àfrica des de per lo manco 6000 anys a. C.,[27] lo que abona l'hipòtesis d'una etnogénesis local.[28]

Erro al crear miniatura:
Mapa de les àrees d'extensió de les cultures norteafricano en el Neolític cap a 6000 a. C.

La cultura bereber és de tradició essencialment oral,[29] per lo que la seua història es basa en els relats d'historiadors grecs i romans, aixina com algunes inscripcions del Antic Egipte. Se sap que la dinastia XXII d'Egipte, que va governar al voltant de l'any 935 a. C., estava formada per membres d'una tribu libia (els cridats mashauash). Ya que Sheshonq I és el fundador de dita dinastia, l'actual calendari amazig va triar el seu adveniment com a començ de la seua era.[30]

Durant l'época prerromana es varen establir varis estats independents ans que el rei Masinisa fundara Numidia i unificara la regió.

cal destacar l'influència eixercida per atres civilisacions en els pobles amaziges. En la mitologia amazig hi ha, per eixemple, similitut entre les deidades fenicias com Baal o Astarté, i les deidades egipcíaques Amón, Isis, etc.

Erro al crear miniatura:
Mapa de Numidia h. 220 a. C., que mostra els regnes de Sifax i Gaia (pare de Masinissa).
Erro al crear miniatura:
Tomba de Masinisa en El-Khroub, Argèlia, 148 a. C.

Els fenicios, grans navegants, varen establir enclavaments comercials en la regió que varen aplegar a ser importants ciutats: Lixus (Larache), Tingis (Tànger), Utica, Thapsos, Leptis i Cartago, creadora d'un gran imperi comercial i militar en el Mediterràneu Occidental. En dites ciutats la població nativa, bereber, va tindre gran importància.

Durant la primera part de la segona guerra púnica, els masilios orientals, baix el seu rei Gaia, es varen aliar en Cartago, mentres que els masesilos de l'oest baix el rei Sifax es varen aliar en Roma. No obstant, en l'any 206 a. C., el nou rei de la regió oriental dels masilios, Masinisa, es va aliar en Roma, i els masesilos de Sifax varen canviar la seua llealtat cap al costat cartaginés. Al final de la guerra, els romans victoriosos varen cedir tota la regió a Masinisa. En el moment de la seua mort en 148 a. C., el territori s'estenia des de Mauritània fins a la frontera en el territori cartaginés, i també al surest, fins a la Cirenaica, de modo que Numidia rodejava en la seua totalitat a Cartago (Apiano, Púnica, 106), llevat cap a el mar.

Época romana

[editar | editar còdic]

Vore: Getulos, Mauritània Tingitana, Mauritània Cesariense

Erro al crear miniatura:
Els berberes romanizados varen crear varis regnes quan l'imperi romà va caure en el nort d'Àfrica, que varen desaparéixer en la conquista àrap.

Edat Mija

[editar | editar còdic]

A diferència de les conquistes de les religions i les cultures anteriors, l'arribada del islam, que va ser difosa pels àraps i siris, anava a tindre a llarc determini efectes duradors sobre l'omnipresent Magreb.

La nova fe, en les seues diverses formes, penetraria en casi tots els segments de la societat, duent en si els eixèrcits, sabio, místics i fervents, i en gran part infiltraria les pràctiques tribals complicant i fragmentant-les per llealtats a les noves normes socials i expressions polítiques. No obstant, l'islamisació i la arabisació de la regió eren complicades i va seguir un llarc procés en tumults de caràcter social tan profundament arrelat i radicalment opost als nous órdens com les que representava el matriarcat previ baix la líder Kahina. Els àraps varen tardar casi 30 anys en conquistar la regió i varen passar atres 300 anys arabizando el nort d'Àfrica.

Les primeres expedicions militars àraps en el nort d'Àfrica, entre 642 i 669 d. C., varen donar lloc a la propagació de l'Islam. Estes primeres incursions des d'una base en Egipte es varen produir baix l'iniciativa local. Pero, quan la sèu del califato es va traslladar de Medina a Damasc, els Omeyas varen reconéixer la necessitat estratègica de dominar el Mediterràneu en especial esforç en els països de l'Àfrica septentrional. En 670, un eixèrcit àrap liderat per Uqba ibn Nafi va ocupar la ciutat de Cairuán, a uns 160 km al sur de l'actual Tunis, i la va usar com a base per a atres operacions.

Abu al-Muhajir Dinar, successor d'Uqba, va seguir cap a l'oest d'Argèlia i, finalment, va elaborar un modus vivendi en Kusaila, la gobernant d'una àmplia confederació de bereberes cristians. Kusaila, que tenia la seua base en Tilimsan (Tremecén), es va convertir a l'islam i va traslladar la seua sèu a Takirwan, prop de Cairuán.

Pero esta harmonia no va durar molt. Les forces àraps i bereberes varen pugnar per dominar la regió fins a 667. En 711, les forces omeyas ajudades per bereberes convers a l'islam havien conquistat tot el nort d'Àfrica, pero la propagació de l'Islam entre els bereberes no va significar el seu respal al califato dominat pels àraps, per la seua actitut discriminatòria. Els governadors designats pels califes omeyas varen governar des de Cairuán, capital del vilayato (província) d'Ifriqiya, que cobria Tripolitania (la part occidental de l'actual Líbia), Tunis i l'est d'Argèlia.

Les tensions entre els àraps i els bereberes es varen ser agravant, en part a causa de que els primers tractaven als segons com a musulmans de segona classe, i també pel fet de que el poder estava en mans d'una minoria que, en el pijor dels casos, aplegava a esclavizarlos. Les tensions varen ser en aument fins que va esclatar un tumult, en els anys 739-740, baix el liderat dels jariyís. Estos havien estat lluitant contra els Omeyas en Oriente i molts es varen sentir atrets per la seua ideologia igualitaria. Despuix del tumult, els jariyitas varen establir una série de regnes tribals teocràtics, la majoria dels quals tenien històries curtes i problemes. Pero uns atres, com Siyilmasa i Tilimsan, que eren travessats per les principals rutes comercials, varen tindre una història més pròspera i llarga.

Erro al crear miniatura:
La Gran Mesquita de Cairuán, renombrada universitat dels aglabís, fotografiada a principis d'el XX.

En 750, els abasís, que varen succeir als omeyas com a califes musulmans, varen traslladar la capital a Bagdad i varen restablir l'autoritat califal en Ifriqiya, nomenant a Ibrahim I ibn Aglab com a governador en Cairuán. Encara que formalment prestaven els seus servicis al califa en gust, Al Aglab i els seus successors, els aglabís, varen governar de forma independent fins a 909, i presidien un tribunal que es va convertir en un centre per a l'aprenentage i la cultura.

Vàries dinasties bereberes varen dominar durant l'Edat Mija en el Magreb, Sudan, Itàlia, Mali, Níger, Senegal, Egipte i Hispania.

El Llibre de l'evidència, d'Ibn Jaldún, conté una taula que resumix les dinasties del nort d'Àfrica:

Segons els historiadors, en l'Edat Mija els bereberes estaven dividits en dos branques (Botr i Barnes), que descendien de Mazigh.cita requerida Cada regió del Magreb estava composta de vàries tribus, com els Sanhaya, Hawwara, Zenata, Masmuda, Kutama, Awarba o Barghawata, les quals tenien autonomia territorial i política.

Al-Ándalus

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Bereberes en al-Ándalus.

Els musulmans que varen entrar en Hispania en l'any 711 no varen anar solament àraps, una part d'ells varen ser bereberes al mando d'un bereber, Táriq ibn Ziyad, encara que baix la sobirania del califa àrap Abd al-Walid I i el seu virrey del nort d'Àfrica, Musa ibn Nusair.

Segons Ibn Jaldún, bereberes pertanyents a les quatre grans confederacions dels matgara,[31] miknasa, madyuna[32] i hawwara, tots membres de la divisió Butr, varen emigrar a la península ibèrica.[33] L'atra gran divisió bereber és la Baranis,[33] subdividida en Kutama Zanata, Masmuda, Malila i Sanhaya. A títul individual menciona també la presència de famílies pertanyents a atres tribus, com els Sumata, branca dels Nafza, de la que procedia el visir Mundhir bin Sa'īd al-Ballūṭī.

Ibn Jaldún indica que els al-Baranis[34] eren sedentarios i que els Madghis al-Abtar, al-Botr o al-Butr eren nómades.[35]

Ara el fet real, el fet que prescindix de tota hipòtesis, és est: els bereberes són els fills de Canaan, el fill de Cam, fill de Noé. D'esta llínea va descendir Berr que tenia dos fills, Baranis i Madghis al-Abtar. Totes les tribus descendixen d'un d'estos dos germans i varen ser classificades, per tant, en Baranes o Botr.[36][37]

Segons Al-Istajri, la majoria dels bereberes en Al-Ándalus pertanyien als Butr, en nafzís i miknanís entre Galícia i Còrdova i madyunís i hawwarís en Santaver. La majoria d'estos bereberes varen deure aplegar en Tariq o immediatament despuix.

Els bereberes varen ajudar supostament a Abderramán I en al-Ándalus despuix de la massacre de la seua família, la mare de la qual era bereber.

La Yamhara d'Ibn Hazm menciona a finals del califato de Còrdova als següents grups: Wuzdaya, Malzuza, Magila, Miknasa, Zanata, Madyuna, Saddina, Nafza, Hawwara, Masmuda, Awraba, Zuwawa, Kutama i Sinhaya.

Durant l'época de les taifes, algunes dinasties eren bereberes (com per eixemple, els zirís, reis de Granada). El periodo de taifas va terminar quan la dinastia bereber dels almorávides es va fer càrrec del-Ándalus, fins que varen ser succeïts pels almohades, una atra dinastia bereber de Marroc.

En la jerarquia de poder, els bereberes es trobaven entre l'aristocràcia àrap i els muladís. La rivalitat ètnica va ser un dels factors més importants que varen impulsar la política andalusí. Els bereberes componien fins a un 20 % de la població del territori musulmà. Despuix de la caiguda del califato, els governants dels regnes de taifas de Toledo, Badajoz, Màlaga i Granada eren bereberes.

Edat Contemporànea

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Una antiga sala bereber en Marroc.

Bona part de la població del nort d'Àfrica és bereber i es pot afirmar que la gran majoria de les seues poblacions són descendents de bereberes arabizados. Per això del 35 al 40 % de la població marroquina i entre el 20 i 25 % dels algerins[38] poden hui dia identificar-se com bereberes per parlar un idioma bereber. Si be la cultura actual d'alguns grups ètnics bereberes, en particular en les zones urbanes, s'ha fos en la dels seus veïns de parla àrap, i només l'idioma els diferència, la majoria manté hàbits culturals (vestimenta, festes, hàbitat, gastronomia, música) propis de les diverses cultures bereberes.

Per lo tant, les estimacions més altes de la població d'orige bereber podrien incloure als grups ètnics que no parlen una llengua berebercita requerida. També hi ha chicotetes poblacions bereberes en Líbia, Tunis i Mauritània, encara que no es dispon d'estadístiques exactes, i molt menuts grups en Mali, Burkina Faso, Egipte i Níger. Major número de persones constituïxen els grups bereberes d'Argèlia, els cabilios, que sumen prop de quatre millons i que han mantingut, en gran mida, la seua llengua original i la seua cultura, i els chleuh del sur de Marroc, que conten al voltant d'huit millons de persones. Hi ha uns 2,2 millons d'immigrants bereberes en Europa, especialment els rifeños i els cabilios, en França, Països Baixos, Bèlgica i Espanya. La majoria dels habitants de les illes Canàries són descendents dels aborigen guanches.[39]

Encara que estereotipats en Europa com a nómades, la majoria dels bereberes varen ser, de fet, agricultors que vivien en les montanyes relativament prop de la costa mediterrànea o atlàntica, i habitants dels oasis. Pero els tuareg i zenaga en el Sàhara eren nómades. Alguns grups, com els Chaouis, practicaven la trashumancia.

En giner de 2010, els bereberes de Marroc varen obtindre el seu propi canal de televisió.

Fortes tensions polítiques varen sorgir entre alguns grups bereberes (especialment en Cabilia) i els governs dels països moros durant els últims decenis, en part per qüestions llingüístiques i culturals. En Marroc, per eixemple, fins a fa molt poc estaven prohibits els noms bereberes.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Bereber o beréber. Diccionari de la llengua espanyola.
  2. ↑ «Els térmens àraps i islàmics en la prensa espanyola: comprensió, traducció i us. El cas del diari El País». «La solució, bereberes, que oferix el periodiste per a este terme és molt biaixada i en una connotació pijorativa per als amazig, persones pertanyents a un conjunt d'ètnia autòctones del nort d'Àfrica, denominat Tamazgha. Bereber procedix de l'adaptació àrap بربر barbar que prové a la seua volta del grec bàrbars en la connotació negativa que té i ha tingut este distintiu per als pobles que es varen vore somés el domini romà. La solució correcta és la d'amazig seguida d'una traducció lliteral de lo que significa esta paraula "home lliure", que segons hem pogut comprovar El País l'arreplega com a solució en una ocasió»
  3. ↑ «Un proyecte bilingüe: el vocabulari bàsic infantil espanyol-amazige». «atres investigacions entre elles les espanyoles, han segut realisats en francés per marroquins, algerins o francesos, d'ahí la paraula amazige que per la seua grafia, no per la seua pronunciació, més sembla gala que espanyola [...] preferim les que es coneixen més per amazige (llengua) i amaziges (parlants), simplement per la seua freqüència d'us»
  4. ↑ «Anàlisis de les vocals de l'espanyol /i/-/i/ i /o/-/o/ realisades per dos parlants d'amazig com L1».
  5. ↑ «Les reivindicacions ètniques actuals dels bereberes/amaziges del Rif marroquí i els moviments autonòmics rifeños».
  6. ↑ 1956-, Tilmatine, Mohamed, (2008). Els estudis amaziges : bibliografia temàtica, Edicions Bellaterra. OCLC 498456958. ISBN 978-84-7290-434-7.
  7. ↑ 7,0 7,1 Mohand Akli Haddadou, Li guide de la culture berbère, Paris Méditerranée, 2000, pp.13-14.
  8. ↑ Cortés López, José Luis; Cortés Echevarría, {{{nom2}}} (2009). Diccionari històric-etnogràfic dels pobles d'Àfrica, Madrit: Món Negre, pp. 60-61. ISBN 978-84-7295-210-2.
  9. ↑ Shillington, Kevin (2005). Encyclopedia of African history (en anglés), Nova York: Fitzroy Dearborn, p. 1317. ISBN 9781849722209.
  10. ↑ BMC Evolutionary Biology.BioMed Central Ltd.Londres, Regne Unit:9(181)
    1-14.doi:10.1186/1471-2148-9-181.Consultat el 11 de setembre de 2012.
  11. ↑ VI Congrés de Patrimoni Històric: Arqueologia en Canàries: Territori i Societat.Consultat el 27 de juny de 2018.
  12. ↑ Universitat de l'Estany.Consultat el 27 de juny de 2018.
  13. ↑ «7. EL PROBLEMA DE LA PERVIVENCIA GUANCHE - ELS GUANCHES - (GEVIC) Gran Enciclopèdia Virtual Illes Canàries». www. gevic. net. Consultat el 27 de juny de 2018.
  14. ↑ «[1]». Consultat el 27 de juny de 2018.
  15. ↑ «[2]». Consultat el 27 de juny de 2018 (en és-ÉS).
  16. ↑ «[3]». Consultat el 27 de juny de 2018 (en és-ÉS).
  17. ↑ «[4]». Consultat el 27 de juny de 2018 (en és-ÉS).
  18. ↑ Coon, Carleton Stevens (1939). The Mediterranean World: The Races of Europe, Nova York: The Macmillan Company, pp. 480-482. OCLC 575541610.
  19. ↑ Bosch, I; Calafell, F; Menges, D; Oefner, P; Underhill, P; Bertranpetit, J (2001). "High-Resolution Analysis of Human I-Chromosome Variation Shows a Sharp Discontinuity and Limited Gene Flow between Northwestern Africa and the Iberian Peninsula". The American Journal of Human Genetics 68 (4): 1019–29. doi:10.1086/319521. PMC 1275654. PMID 11254456.
  20. ↑ Cruciani, F; La Fratta, R; Santolamazza, P; Sellitto, D; Pascone, R; Moral, P; Watson, I; Guida, V et al. (2004). "Phylogeographic analysis of haplogroup I3b (I-M215) i chromosomes reveals multiple migratory events within and out of Africa". American Journal of Human Genetics 74 (5): 1014–22. doi:10.1086/386294. PMC 1181964. PMID 15042509.
  21. ↑ Brett, M. (1996). The Berbers, Blackwell Publishing.
  22. ↑ Maddy-weitzman, B.(2006).11(1)
    71-84.doi:10.1080/13629380500409917.Consultat el 17 de juliol de 2007.
  23. ↑ Gent rifeña
  24. ↑ Fagan, Brian M.; Roland Oliver, Africa in the Iron Age: C. 500 B. C. to A. D. 1400, p. 47.
  25. ↑ «amaciga | Tesor dels diccionaris històrics de la llengua espanyola | RAER - ASALE».
  26. ↑ «amazig | Tesor dels diccionaris històrics de la llengua espanyola | RAER - ASALE».
  27. ↑ Tassili n'Ajjer en la llista del Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco [5]
  28. ↑ Reed Wester-Ebbinghaus. «Berbers». World History Encyclopedia.
  29. ↑ André Basset. «Langue berbère (La)» (en francés). BiblioMonde. com. Archivat des d'el original, el 23 de setembre de 2015. Consultat el 16 d'agost de 2013.
  30. ↑ «Aux origines de la célébration de Yennayer». Li Matin d'Algérie (en fr-FR).
  31. ↑ Rosselló Bordoy, Guillermo (2007). Mallorca musulmana, Universitat dels Illes Balears, p. 152. ISBN 978-84-8384-004-7.
  32. ↑ (1992).Tribuna d'Aqueologia 1990-1991.Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.ISSN 1130-7781.Consultat el 26 de giner de 2014.
  33. ↑ 33,0 33,1 Scals, Peter C. (1994). «V - The Berber Faction», The Fall of the Caliphate of Còrdova: Berbers and Andalusis in Conflict (en anglés), Leiden, Paises Baixos: I. J. Brill, p. 142-181. ISBN 9004098682.
  34. ↑ Nom supostament derivat del plural de la paraula burnus (vore Ilahiane, Hsain. Historical Dictionary of the Berbers (Imazighen)), que designa un abric llarc en capucha i de la que procedix la paraula espanyola albornoz.
  35. ↑ Ilahiane, Hsain (2006). «Introducció», Historical Dictionary of the Berbers (Imazighen) (en anglés), Oxford, Regne Unit: Scarecrow Press, Inc., p. xxxiii.
  36. ↑ 58 - Ibn Khaldun, Història I, 173–185
  37. ↑ Smith, Richard L. «Botr et Beranes: Hypothèses sur l'histoire dones Berbères», Annals Economies, Sociétés, Civilisations 36 (1981), págs. 104-116.
  38. ↑ Informe de Salem Chaker, Inalco, París, 1997 [6]
  39. ↑ «L'ADN dels canaris per llínea materna: 56% guanche, 40% europeu i 4% subsaharià» (en és). Planeta Canari. Consultat el 4 d'agost de 2020.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Atoche, P. (2013). Considerations in Relation With of the Canary Islands, 519–562.
  • Díaz Alayón, C., Castell F. J. (2002 – 2004). Sobre la relació del bereber i la llengua prehispánica de Canariaslos: estudis d'Abercromby, Marcy i Wölfel. Archiu de filologia aragonesa, 59 – 60, 2, 1223 – 1236.
  • Fregel, R., Méndez, F. L., Bokbot, I., Martín-Socas, D., Camalich-Massieu, M. D., Santana, J., … Bustamante, C. D. (2018). Ancient genomes from North Àfrica evidence prehistoric migrations to the Maghreb from both the Levant and Europe. Proceedings of the National Academy of Sciences, 115(26), 6774–6779.
  • Hagenblad, J., Morals, J., Leino, M. W., & Rodríguez-Rodríguez, A. C. (2017). Farmer fidelity in the Canary Islands revealed by ancient DNA from prehistoric seeds. Journal of Archaeological Science, 78, 78–87.
  • Heers, Jacques. Els berberiscos, Editorial Ariel, 2003, ISBN 978-84-344-6663-0
  • Ibn-Khaldoun. Histoire dones Berbères et dones dynasties musulmans de l'Afrique septentrionale. Traduït de l'àrap al francés per W. Mac. Guckin de Slane. Alger, Imprenta del Govern, 1852-1856. Tom 1, Tom 2, Tom 3, Tom 4
  • Maca-Meyer, N., Arnay, M., Rando, J. C., Flores, C., González, A. M., Cabrera, V. M., &Larruga, J. M. (2004). Ancient mtDNA analysis and the origin of the Guanches. European Journal of Human Genetics, 12(2), 155–162.
  • Mora Aguiar, I. (2015). L'orige de l'escritura Líbico - bereber: Datacions i hipòtesis. Revista Tabona, 21, 11 - 28.
  • ––– (2017). «Influències i innovacions gràfiques en la creació de l'alfabet líbico oriental (Tunis i Argèlia». Vegueta: Anuari de la Facultat de Geografia i Història, vol. 17, les Palmas de Gran Canària, Universitat de les Palmas de Gran Canària, p. 494.
  • Omar Ouakrim (1995). Fonètica i Fonologia del Bereber, ed. UAB, Barcelona, ISBN 84-490-0280-X
  • Perera Betancort, María A.; Springer Bunk, Renata A. (2016). «Montanya del capell. L'escritura Líbico-Bereber i Líbico-Canària de Fuerteventura». XXI Coloqui d'Història Canari-Americana, vol. XXI, les Palmas de Gran Canària, Cabildo de Gran Canària, pp. 1, 2, 5, 6, 7.
  • Perera Betancort, María A.; Springer Bunk, Renata A.; Tejera Gaspar, Antonio (2014). «Montanya Blanca de Dalt. Fuerteventura. Inscripcions líbico-canàries i líbico-bereber». XX Coloqui d'Història Canari-Americana, vol. XX, les Palmas de Gran Canària, Cabildo de Gran Canària, p. 1273.
  • Rodríguez-Varela, R., Günther, T., Krzewińska, M., Storå, J., Gillingwater, T. H., MacCallum, M., … Girdland-Flink, L. (2017). Genomic Analyses of Pre-European Conquest Human Remains from the Canary Islands Reveal Close Affinity to Modern North Africans. Current Biology, 27(21), 3396–3402.
  • Springer Bunk R. A. (2015). L'escritura líbico - bereber de les illes canàries: ¿un o varis alfabets? Revista Tabona, 21, 29 - 46.
  • ––– (2017). «La traducció de les inscripcions líbico-bereberes de les Illes Canàries i la seua representació en pàgines d'internet». XXII Coloqui d'Història Canari-Americana, vol. XXII, les Palmas de Gran Canària, Cabildo de Gran Canària, pp. 2, 4.
  • 'Egipcíacs, bereberes, guanches i baskos. (Llengües i gens en el Sigle XXI)', Antonio Arnaiz Villena i Jorge Alonso García. 2017. ISBN 9788416549313
  • ––– (2019). «L'alfabet líbico-bereber canari: la distribució geogràfica dels signes en el Nort d'Àfrica i Sàhara». Vegueta. Anuari de la Facultat de Geografia i Història, vol. 19, les Palmas de Gran Canària, Universitat de les Palmas de Gran Canària, pp. 760-761.

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Bereberes&oldid=1156310»