Tuareg
Els tuaregs,[1] imuhar o kel tamasheq són un poble bereber (o amazigh) de tradició nómada del desert del Sàhara. La seua població s'estén per sis països africans: Argèlia, Líbia, Níger, Mali, Mauritània i Burkina Faso. Quan es desplacen, cobrixen tant les seues necessitats com les dels seus animals, degut a que viuen en unitats familiars extenses que duen grans raberes al seu càrrec. Tenen la seua pròpia escritura, el tifinagh, i el seu propi idioma, l'idioma tamashek.
El desenroll dels mijos de transport moderns en el Sàhara des de la segona mitat de el XX ha provocat el decliu de l'activitat comercial de les caravanes tuareg i la sedentarización de part de la seua població en les grans ciutats del sur del desert i del Sahel, ademés d'estar sofrint un procés d'islamisació de la mà de grups radicals, l'objectiu final dels quals és l'implementació de la Sharía, la llei islàmica.[2]
La marginalización cultural i econòmica els ha dut a mamprendre una lluita política i armada des dels anys 1960 i 1990, principalment en Mali i Níger. En 2012, els tuaregs varen iniciar una nova rebelió i varen proclamar l'independència de l'estat Azawad, en el nort de Mali (que va incloure les ciutats de Tombuctú, Kidal i Gao, declarada la capital), que no va ser reconegut per cap país ni organisme internacional, abans de ser repres/représ per Mali.
Etimologia
[editar | editar còdic]
No es coneix exactament l'etimologia de la paraula àrap طوارق, t.uwâriq (castellanizado com «tuareg») pero se sap que és el plural de طرقي targuí o t.arqî (en femení طرقية targuía o t.arqîya), etnónimo que, segons pareix, procedix d'una antiga ciutat del Fezán cridada Targa (طرقة). Segons la teoria etimològica de Sidahmed Ahmed Luchaa sobre la paraula "tuareg", el seu orige ve de la paraula "sense camí" (طريقة - tariga) en àrap, ya que estos tenien fama de "talla-camins" per a atracar les caravanes dels saharauis.cita requerida
En les llengües bereberes, el sustantiu comú targa sol aludir a un caixer fluvial, principalment al tipo de riu d'Àfrica del Nort que en àrap es coneix com wadi (‘riada’ o ‘caixer’ torrencial d'un riu).
En el seu propi idioma este poble se sol autodenominar imasheghan, imajeghan o imuhagh, paraula el significat de la qual és ‘els lliures’ o ‘els nobles’, sent cognado de amazigh/imazighen en les llengües bereberes septentrionals. També es donen a sí mateixos el nom de kel tamajaq o kel tamasheg (‘els que parlen l'idioma tamasheg’).
Història
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Història del poble tuareg.
Prehistòria
[editar | editar còdic]
Se suponia que eren descendents dels antics garamantes que en l'Antiguetat habitaven el Fezzán. Llimitaven al nort en els mauritanos, a l'oest en els getulos i a l'est potser ya en els ancestros dels tubus. Durant l'Edat Mija les seues linajes es varen vincular en els de els sanhaya i dels zenatas.
Estudis genètics destinats a conéixer l'orige i la difusió de l'espècie humana pel planeta en temps prehistòrics, han determinat que la població tuareg del Fezzan, la zona des de la qual els tuaregs es varen expandir pel Sahara i el Sahel ubicada al suroest de l'actual estat de Líbia, és d'orige euroasiàtic, com la bereber,[3] tenint els haplogrupos I1b1 i R1 la major preponderancia entre la població masculina.
Les confederacions històriques
[editar | editar còdic]Cada confederació, liderada per un amenokal triat entre els membres de les tribus nobles, estava composta per un número variable de tribus, i cada tribu estava composta per un número variable d'individus, que variava entre les poques decenes i els centenars o uns pocs mills en l'actualitat.
En una confederació hi havia tribus nobles que tenien el liderage polític i guerrer i tribus vassalles compostes per imghad, ineslemen i antics iklan emancipats. Les tribus vassalles de imghad, podien, a la seua volta, tindre tribus vassalles subsidiàries, que hagueren segut conquistades en guerra o otorgades pels nobles per servicis.
En la guerra eren els guerrers de les tribus nobles, aixina com les tribus vassalles de imghad els qui combatien. Era molt complicat juntar més allà d'uns pocs centenars de guerrers, la qual cosa va facilitar la conquista per part dels francesos.
El linaje entre els tuaregs és matrillinial: els individus pertanyen a la tribu de la seua mare, encara que els hòmens són els que posseïxen el ganado i els que tenen el liderage polític.
Les confederacions tuareg entre els sigles XI-XVII
[editar | editar còdic]Durant l'Edat Mija, els tuaregs estaven organisats en dos grups: els Ihaggaren o tuaregs del nort, localisats en el massiç d'Ahaggar i els Tademaket, coneguts com tuareg sudanesos, assentats en el Adrar dones Iforas en l'actual Mali.
Entre els sigles XVI-XVII, estos dos grups es varen dividir en atres dos confederacions: els Kel Ahaggar i Kel Ajjer, en lo que hui és Argèlia, i els Kel Adrar i Kel Ioullimmidden, en lo que hui és Mali i Níger respectivament.[4]
Les confederacions tuareg en el temps de la colonisació francesa
[editar | editar còdic]Quan els francesos varen aplegar a la zona durant el XIX, existien 6 confederacions principals:
- Ihaggaren o Kel Ahaggar: localisats en el massiç de Ahaggar, en Argèlia.
- Els Kel Ajjer, assentats en el Tassili i el Fezzán libio
- Els Kel Ioullimmidden: assentat en la curva del Níger.
- Els Tenguéréguif, que poblaven la regió de Timbuctú.
- Els Kel Aïr, localisats en Damergou,
- Els Kel Ewey i Kel Ferwan, en el massiç del Aïr.
Els sultanatos
[editar | editar còdic]Els tuaregs varen encapçalar varis sultanatos en el Sahel. El del Aïr des de 1405 i en Agadez des de mediats el XV, que els va permetre tindre el control de les rutes caravaneras del Sahara. També Tombuctú va estar baix el seu domini, pero ho varen perdre en 1591 front a les tropes moriscas d'Ibrahim Pachá.
Les ciutats baixe el seu domini no quedaven poblades per tuareg, que mantenien la seua societat en el nomadisme sino per població local entre els que destacaven els àraps per la seua activitat comercial. En Agadez, per eixemple, hi havia un delegat que actuava com a gobernant i imponia tributs als caravaneros.
El sultanato del Aïr o de Agadez
[editar | editar còdic]Artícul principal: Sultanato de Agadez
En el XI, varen aplegar els primers tuareg a la regió del Aïr, dos grups de la federació dels Isandalan que varen ocupar el nort i l'oest del territori. En el XII varen aplegar els Kel Gres, que varen desplaçar als Imakitan de l'oest. A finals de el XIV varen aplegar els Kel Ewey, que varen desplaçar als Itesan del sur, i ademés varen ocupar la regió nort. Abans de l'arribada dels tuaregs, la regió estava poblada per africans negres songhai i hausa.
La primera notícia del sultanato del Aïr és de 1405.[5] El sultanato del Aïr era un estat dèbil, en el qual hi havia un sultà que era cap religiós, controlava les caravanes i ordenava les viles, a l'hora que hi havia uns caps nómades que mantenien els seus guerrers i les seues raberes en els territoris desérticos adjacents. El sultà era elegit d'entre els fills de les concubinas esclaves dels tuaregs, de manera que no poguera alegar casta noble i ademés, favorira a la tribu de la seua linaje.
Entre 1502 i 1513, la sèu del sultanato de va establir definitivament en Agadez.[6] El sultà pagava tribut al imperi Songhai, encara que l'askia de Gao va enviar dos expedicions contra el sultà, una en 1500, quan el sultanato encara tenia la seua sèu en Tadeliza, i l'atra, en 1515, contra Agadez.
En el XVII, la successió matrillinial, que era la tradicional en el món tuareg, es va canviar per una successió patrillinial. En el XIX, a l'hora que els francesos estaven fent les seues primeres exploracions, els tuaregs varen ser desplaçats pels tubu en la regió del Teneré.
La tumult tuareg en 1916-17, va sumir la regió en el caos. En 1919, l'últim sultà de Agadez va ser aprisionado pels francesos i va morir en menys d'un any.
Els tuaregs en el conflicte de Líbia (2011 - actualitat)
[editar | editar còdic]La població tuareg de Líbia era escassa, pero en els anys setanta varen començar a aplegar immigrants i refugiats procedents de Mali i Níger. Gadafi va amprar a molts tuaregs en el grup paramilitar Legió Islàmica, fundat en 1972. Despuix de la desastrosa guerra en Chad, molts tuareg varen permanéixer en Líbia i varen ingressar en l'eixèrcit libio, a on es varen formar brigades compostes per tuaregs.[7]
En 2011, uns 2000 mercenaris tuaregs de Mali varen acodir a Líbia per a recolzar al dictador en la seua lluita contra l'oposició. La majoria va retornar al seu país a on varen encapçalar la rebelió de 2012. Uns 3000 militars tuareg de l'eixèrcit libio, en la seua majoria d'orige maliense, integrats en la brigada Maghawir en base en Ubari varen permanéixer lleals a Gadafi, mentres una part d'ells - uns 400, baixe el mando del coronel Mohamed Ag-Najem, va marchar a Mali, a on varen contribuir a formar el Moviment Nacional per a la Lliberació del Azawad (MNLA).[8] El govern de la Cambra de Representants va otorgar la nacionalitat a molts membres de l'eixèrcit, que com els tuaregs, havien estat combatent sense ciutadania libia.
La llealtat dels tuaregs integrats en diferents grups armats ha anat variant i, mentres que la majoria permaneixia lleal al Eixèrcit Nacional Libio alguns recolzaven al Govern de Fayez al Sarraj (GNA), com el tinent general Ali Kanna, nomenat cap de la regió militar de Sabha.[9]
Els tuaregs en les actuals lluites en el Sahel (2012 - actualitat)
[editar | editar còdic]Artícul principal: Conflicte en el nort de Mali
La tornada en 2011 d'una gran cantitat de tuaregs que recolzaven al dictador Gadafi integrats en la legió islàmica, galvanizó l'última rebelión en 2012. Despuix de la mateixa, alguns d'estos mateixos combatents, aixina com antics membres de el MNLA, es varen integrar en grups afins a Al Qaeda, com és el cas d'Ansar ed-Din, dirigit per l'antic líder de les tumults de 1990 Iyad Ag Ghaly, com a grups filials d'ISIS o directament es enrolaron en ells.[10] La majoria de població, no obstant, no recolzava[11] a cap d'estos dos grups radicals yihadistes i bona part dels antics milicians tuareg varen integrar milícies que cooperaven en els eixèrcits de Mali i Níger, aixina com en les forces franceses que lideraven l'operació Barkhane o be varen començar a mantindre pel seu conte les seues pròpies accions contra els grups radicals islàmics.[12] El grup armat GATIA va cooperar en l'eixèrcit maliense en les seues milícies, encara que en una relació dual.[13] A GATIA se li ha acusat de tràfic de drogues i de violar l'alto el fuego de 2015.[14]
Vàries decenes de mils de tuareg de Mali varen fugir de la guerra a camps de refugiats, sobretot de Mauritània, Níger i Burkina Faso. També es varen produir desplaçaments interns per causa del conflicte en el Sahel. Encara que partix d'ells varen aplegar als camps en 2012, la política del Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) és repatriar als refugiats a les seues zones d'orige una volta que es donen les condicions de seguritat per a això, com va succeir en la década de 1990 en una atra ona de refugiats tuareg.[15]
Territori tuareg
[editar | editar còdic]El poble tuareg habita en la zona nort i occidental del Sàhara i el nort del Sahel. Per als tuaregs, el Sàhara no és un desert, sino varis junts. D'entre els deserts del noroest d'Àfrica, destaca el Tiniwan. També es poden citar numerosos deserts, que ells diferencien entre més i menys àrits, plans o montanyosos:
- Adrar
- Tagant
- Tawat (Touat) Tanezruft
- Adrar n Ifughas
- Tamasna
- Azawagh
- Adar
- Damargu
- Tagama
- Mànega
- Ayr
- Tarramit (Termit)
- Kawar
- Jado
- Tadmait
- Admer
- Igharghar
- Ahaggar
- Tassili N'Ajjer
- Tadrart
- Idhan
- Tanghart
- Fezzán
- Tibesti
- Kalansho i
- el Desert Líbico.
Demografia
[editar | editar còdic]
Líbia
[editar | editar còdic]
La població tuareg de Líbia, tant nómada com sedentaria, era escassa i llimitada a uns pocs mills en el Fezzan, al suroest del país, ya que era el territori d'orige des del qual el poble tuareg es va expandir a partir de el XI. En les décades de 1970 i 1980, s'estima que varen aplegar a la Líbia de Gadafi unes 20 000 famílies tuareg,[16] la majoria de les quals no va obtindre la nacionalitat libia, encara que alguns varen retornar a Mali i Níger en anys posteriors.
La Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles estimava en un informe en 2005 que la població tuareg de Líbia era de 60 000 persones.
Burkina Faso
[editar | editar còdic]En Burkina Faso, segons el cens de 2006, el 0,97 % de la població de 3 anys o més parlava el tamachèque o bella, un total de 122 019 parlants sobre una població de 12 606 887 habitants.[17] No obstant, la CIA li otorga a 2020 un total de 400 000 descendents, un 1,9 % de la població del país, d'un total de 20,8 millons habitants. La majoria, el 95,3% d'ells, residia en la regió de Sahel, a on constituïen el 13,33 % de la població, sent la seua la segona llengua més parlada. Tres quartes parts dels tamacheque o bella de Burkina Faso residixen en la província de Oudalan, al nort del país, a on són la mitat de la població total.
Burkina Faso té una població total de 21,51 millons d'habitants en 2020.[18] La població estimada touareg o bellah en Burkina Faso és de 208 648 habitants.
Mali
[editar | editar còdic]El tinent coronel Kalifa Keita[19] estimava la població tuareg de Mali en 621.000 individus en 1998. En el cense de Mali no es pregunta als enquestats sobre la seua ètnia, no obstant, sí es pregunta per la seua llengua materna. Per a 2009, el 3,5 % de la població de Mali tenia el tamazigh com a llengua materna, sent llavors per tant 508 500 els parlants d'este idioma.
Per a 2020, en la proyecció de població estimada i eixe mateix percentage, es pot assumir una població parlant de tamasheq en 708 800, encara que partix d'ells es troben en camps de refugiats en Níger.
No obstant, al voltant d'un 50 % d'eixa població podia pertànyer a la casta o ètnia dels iklan-bellah, que s'estimava per a 2017 entre 300 i 500 mil individus, bona part de la qual, a dia de hui, és sedentaria i viu en zones urbanes o zones rurals en comunitats escindides dels tuaregs que no descendixen d'esclaus.
D'acort en el cens de 2009, el 0,92 % de la població de Mali eren nómades, en un total de 131 695 persones en 24 140 unitats familiars les zones de les quals de pastoreig transhumant estaven en les regions de Gao, Timbuctú i Kidal.
Níger
[editar | editar còdic]
Segons el cense de població de 2001, hi havia en Níger en eixe any 2 596 634 ciutadans de l'ètnia tuareg, el 11% de la població total del país. El 34 % dels tuaregs de Níger habitava la regió de Tahoua, el 20 % la de Tillabéry, el 18 % la d'Agadez, el 15 % la de Zinder i el 13 % restant es repartia pel restant del país, sent majoria únicament en la regió de Agadez, a on eren el 60 % de la població. En atres regions constituïen importants minories: 17,5 % de la població de Tahoua, 11 % de la de Tillabéry, 7,5 % de la de Zinder.
Estimant per a 2020 una composició ètnica similar a la de 2001, es pot estimar que la població tuareg en Níger en enguany és de 2 251 000 tuaregs.
Diàspora
[editar | editar còdic]Refugiats
[editar | editar còdic]Des de l'independència, i donats els conflictes armats recurrents que hi ha hagut entre les poblacions natives de tuareg en Mali i Níger contra els seus respectius estats, i des de 2012, per la pressió dels moviments yihadistes en el Sahel, decenes de mils de tuareg[20] han buscat refugi en territoris veïns, principalment Burkina Faso i Mauritània, encara que també en Níger s'han format campaments de refugiats baix la tutela d'ACNUR. En el camp de refugiats de Abala, Níger, el 68 % dels prop de dotze mil refugiats eren de la casta tuareg dels iklan-bellah, mentres que solament l'1 % eren de castes de tuaregs "lliures".
En 2013, un informe de l'Organisació Internacional per a les Migracions[21] que la majoria de refugiats i desplaçats interns de Mali pertanyien a grups tuareg o moros, sifrant en 176 144 els malienses que havien trobat refugi en països de l'entorn i en 301 027 els desplaçats interns.
En 2015, en els tres camps de refugiats més grans en Níger, que sumaven uns 47 000 refugiats, els tuaregs eren l'ètnia més important: Tabareybarey, 79 % del total de refugiats, Abala 85 %, Intikane 99 %.[22]
En 2018, el 67% dels 53 512 refugiats que es trobaven en el camp de M'Bera, Mauritània, eren, segons ACNUR, tuaregs.[23] Casi la mitat havia aplegat al camp en 2012.
Recentment, ACNUR ha procurat que les poblacions nómades preserven el seu estil de vida en les nacions d'acolliment.[24] A este número de refugiats en països veïns, se sumen desplaçats interns, dins de les fronteres de cada país, encara que també es produïxen tornades.
Emigrants
[editar | editar còdic]També associada a la conflictivitat bèlica, pero en part motivats per les pobres condicions econòmiques en Mali i Níger, donades les sequies de 1972-1974 i 1984-1986, molts tuareg varen emigrar, principalment a Líbia[25] i Argèlia,[26] encara que també a atres països de la zona com Burkina Faso, Mauritània o inclús fòra d'Àfrica, principalment a Aràbia Saudita i Europa.
Organisació social
[editar | editar còdic]_Fotograf%C3%ADa_capit%C3%A1n_Repoux.jpg){kind=link}
L'estructura bàsica de la societat tuareg és el linaje (tawshit), grup de parents que reconeixen un antecessor comú.[27] Els fills pertanyen al linaje de la mare i hereten d'ella, pero la llar s'establix en els aghiwan o campaments del linaje del pare.[28] Cada linaje pertany a una categoria social determinada i fa part d'una ettebel (comunitat social o ‘tribu’). Els linajes designen un amghar, el seu líder (varó) i el consell de líders es designa entre els guerrers (varons), el amenokal, cap del ettebel.
La tenda (ehe) és identificada en el matrimoni i la llar. La dòna deu fabricar-la, en pells o teixits de cestería i és la seua propietària. Les dònes tenen autoritat en el campament, ya que l'home està freqüentment absent, en les seues activitats com a pastor, comerciant o guerrer. Generalment la dòna sap escriure i està més instruïda que el seu espós, participa en els consells i assamblees del linaje i és consultada en els assunts de la tribu.[27]
El corteig entre dònes i hòmens fadrins, viudos o divorciats es realisa en llocs denominats ahal. Allí es conversa, es canta, s'interpreta música, es reciten poesies i es concerten cites d'amor.[27] El matrimoni es realisa en acabant de que la dòna ha acceptat un pretenent i ell la solicita al sogre, pagant una dote, generalment en ganado. La dòna du el seu ganado personal a la nova llar i pot divorciar-se i casar-se en un atre pretenent si es considera maltractada per l'espós.[27]
Estratificació social tradicional
[editar | editar còdic]
Tradicionalment la societat tuareg és jeràrquica i distinguix entre nobles i vassalls i entre ilellan (lliures) i íklan (esclaus). La cultura tuareg choca en la cultura islàmica, ya que les costums patriarcals de l'Islam se superponen sobre les costums matriarcales dels tuaregs. Per això, la poligàmia, que és habitualment vist en caps tuaregs i en erudits islàmics, és considerat, segons la tradició tuareg, com a pràctica contrària a la preislámica tradició tuareg d'una relació monogámica, ademés de no requerir que les dònes usen ni hijab ni vés-ho, mentres que els hòmens, per protecció contra l'arena desértica o per tradició, deuen usar-ho, encara que solament els cobrix el rostre.
Les federacions tuareg estaven normalment compostes per una tribu noble de la que depenien tribus de vassalls, que podien ser imghad, o tribus de morabitos, pero a voltes els imghad i els morabitos podien tindre a la seua volta tribus vassalles a les que hagueren dominat per guerra. Els grups bellah d'agricultors sedentarios o ganaders nómades en cap cas eren independents, sino que estaven somesos i vinculats a un determinat grup. També hi havia iklan-bellah domèstics que convivien en els seus senyors.
Esta estructura social tradicional es va vore afectada en primer terme per l'ocupació francesa que va supondre una reducció enorme de la classe noble per les lluites contra l'eixèrcit colonial fins a 1920, i en segon, per l'independència, que va supondre l'emancipació de bona part de la casta d'esclaus bellah-iklan.[29]
Lliures (ilelan)
[editar | editar còdic]Aristocràcia (imayeghan)
[editar | editar còdic]Els caps pertanyen a la casta imúšaɤ (imajeghan: ‘lliures nobles’) encarregats de la defensa, la guerra, les incursions per a furtar ganado i el comerç en caravanes. Els imajaghan han despreciat atres activitats en benefici de les seues habilitats com a guerrers i polítics. La seua propietat sobre major número de ganado i la possessió d'esclaus els permet dedicar-se a la poesia, deports i tradicions cortesanas.
Sacerdots (ineslemen)
[editar | editar còdic]Una casta de clercs, els ineslemen (‘els de l'islam’) o morabitos, instruïxen en el Corán, donen guia espiritual, confeccionen amulets, celebren matrimonis, donen nom als chiquets, resolen litigis de família i impartixen justícia. Les seues esposes, al contrari d'atres dònes, no deuen ser vistes per fòra de la tenda sense estar cobertes, ni viajar sense una llitera en arcs d'un teixit blanc.[27]
Pastors (imghad)
[editar | editar còdic]Els pastors lliures ímɤad (imghad plural; amghid singular) són propietaris de cabras i alguns camellos. En el Ahaggar són cridats kel ulli, ‘els de les cabres’. En alguns llocs tenen també ovellas i inclús vacús i els correspon pastorear també les raberes dels aristócrates del seu ettebel, dels quals es consideren vassalls. Alguns linajes de pastors són mestizos iregeynatan (singular arageyna) i se'ls considera també lliures encara que en un estatus propi.[27]
Artesans (inadan)
[editar | editar còdic]
Els inhædˤæn (o inadan) són una casta d'artesans, originalment ferrers, treballen també l'alfarería, el cuiro (especialment les dònes) i la fusta. Fabriquen i reparen ferramentes, cadires de montar, artefactes domèstics i atres objectes. En vàries comunitats els artesans provenen d'esclaus libertos.[30]
Esclaus (íklan)
[editar | editar còdic]Com en atres ètnias del nort i occident d'Àfrica i del desert, en la societat tuareg es va desenrollar la servitut. Els íklan o bellah varen ser dominats o capturats pels tuaregs i forçats a traslladar-se. S'eixerciten com esclaus domèstics en els campaments, al servici dels ilellan. Una part s'encarrega de l'agricultura al sur del territori tuareg i produïx per als seus senyors. Un home lliure finalment pot casar-se en una dòna de la seua servitut, en el cas de la qual els fills es consideren lliures. Les normes franceses de «lliberació dels esclaus» varen tendir a debilitar l'economia tuareg i a doblegar la seua feroç resistència al colonialisme.[31] [32] [33] [30] [34]
Es va estimar que en la curva del Níger, quan es varen realisar els censos de 1894 i 1904, el 50 % de la població tuareg eren esclaus, per lo tant, pertanyents a la casta dels bellah, en un 61 % en la regió de Timbuktu i un 75 % en la regió de Gao.[37]
En la década de 1940, els iklan representaven el 13 % dels tuaregs de la circumscripció de Kidal, el 44 % de la de Menaka, el 28 % dels tuaregs d'Agadez en Níger, i el 70 % en Tahoua. En 1958 eren el 80 % en Ayorou i Bankilaré.[29]
En la década de 1960 s'apuntava a una major fertilitat entre els bellah sedentarios respecte a les poblacions de tuareg nómades i a un clar decliu de les poblacions nobles, afectades per la pèrdua d'hòmens en la guerra de Kaocen i la renuencia de les dònes de les tribus nobles a prendre marits d'atres castes.[29]
Federacions tuaregs
[editar | editar còdic]Els tuaregs es troben organisats en ettebel (‘tribus’ a voltes anomenades federacions o confederacions) sent les principals:
- Kel Ahaggar confederació tribal del Ahaggar (en Argèlia), sent ahaggar: ‘ancestro’.
- Kel Adrar, confederació tribal del Adrar dels Iforas (en Mali), sent adrar: ‘montanya’.
- Kel Ajjer confederació tribal de l'est d'Argèlia i l'oest de Líbia.
- Kel Ansar, confederació tribal de la zona de Tombuctú.
- Kel Air confederació tribal de les Montanyes de Air (en Níger).
- Kel Gress, confederació tribal del sur de Níger.
El terme kel significa: ‘gents de’ o ‘els de’. Aixina kel dinnig són ‘els de l'Orient’ i kel ataram ‘els de l'Occident’.
Llengua
[editar | editar còdic]- Idioma tuareg (tamashek)
Els tuaregs en la lliteratura
[editar | editar còdic]- L'escritor i periodiste espanyol Alberto Vázquez-Figueroa immortalisa a este poble en les seues obres Tuareg, Els ulls del tuareg i L'últim tuareg, tres llibres que mostren des del seu interior el comportament, la forma de vida de la tribu i el seu inviolable còdic d'ètica.
- Juliol Verne, en la seua obra L'invasió de la mar, també fa una àmplia descripció d'este poble, ya que protagonisen este relat.
Vore també
[editar | editar còdic]- Tinariwen (grup musical tuareg de Mali).
- Rebelions tuareg
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ En singular, «tuareg»; en plural, «tuaregs», segons especifica la Real Acadèmia Espanyola. «Diccionari Panhispánico de Dubtes». Consultat el 31 de giner de 2013. «2.2. Noms de tribus o ètnia. No hi ha cap raó llingüística per a que els noms de tribus o ètnia permaneixquen invariables en plural; aixina que, estes paraules formaran el seu plural d'acort en les seues característiques formals i segons les regles generals: els mandingas, els masáis, els mapuches, els hutus, els tutsis, els yanomamis, els bantúes, els guaraníes, els iroqueses, els patagones, els tuaregs.»
- ↑ «[1]», El País.
- ↑ American Journal of Physical Anthropology.145(1)
- 118–124.ISSN 0002-9483.doi:10.1002/ajpa.21473.Consultat el 16 de setembre de 2020.
- ↑ «Holocene human peopling of Libyan Sahara: molecular analysis of maternal lineages in ancient and extant populations of Fezzan».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «H. Lhote, S. Bernus and S. Chaker, « Agadez », Encyclopédie berbère [Online, 2 | 1985, document A85]».
- ↑ «Former Qaddafi Mercenaries Descriu Fighting in Libyan War».
- ↑ «Libya’s Fractious South and Regional Instability». Archivat des d'el original, el 17 de juny de 2017. Consultat el 12 de setembre de 2020.
- ↑ Eaton, Tim, author.. The development of Libyan armed groups since 2014 : community dynamics and economic interests. OCLC 1155044043. ISBN 978-1-78413-386-3.
- ↑ ANDREW LEBOVICH. Combating Terrorism Center at West Point (ed.): «The Local Face of Jihadism in Northern Mali».
- ↑ «Niger's Tuareg community seeks stability».
- ↑ HÉNI NSAIBIA, CALEB WEISS. Combating Terrorism Center ar West Point (ed.): «The End of the Sahelian Anomaly: How the Global Conflict between the Islamic State and al-Qa'anada Finally Came to West Africa». Archivat des d'el original, el 26 de setembre de 2023. Consultat el 10 de setembre de 2020.
- ↑ «Informe sobre grups armats en Mali i el Sahel, Comissió Europea d'Assunts Exteriors. 2019».
- ↑ «Dictamen sobre Ahmoudou Ag Asriw, alt mando de el GATIA, 10 de juliol de 2019. Comité del Consell de la ONU sobre Mali».
- ↑ «Chronology for Tuareg in Mali. Minorities at Risk Project. UNHCR».
- ↑ «How Libya’s Fezzan Became Europe’s New Border».
- ↑ Llengües parlades en Burkina Faso
- Archivat el 25 de març de 2017 archivat en Wayback Machine., Institut national de la statistique et de la démographie. Consultat el 12 de setembre de 2020.
- ↑ «Institut national de la statistique et de la démographie Burkina Faso». Archivat des d'el original, el 5 de giner de 2016. Consultat el 12 de setembre de 2020.
- ↑ Defense Technical Information Center.Consultat el 10 de setembre de 2020.
- ↑ Diallo, Souleymane (9 de febrer de 2018). “The Truth about the Desert”: Exile, Memory, and the Making of Communities among Malian Tuareg Refugees in Niger, Modern Academic Publishing. ISBN 978-3-946198-32-1.
- ↑ «La crise au Mali sous l’angle de la migration».
- ↑ «Niger: UNHCR - Camp profile».
- ↑ «UNHCR Mauritània Statistics Report 2018».
- ↑ «UNHCR helps Tuareg refugees in Niger preserve their nomadic and pastoral lifestyle by moving their livestock in traditional style to safer pastures.».
- ↑ «Tuareg Migration: A Critical Component of Crisis in the Sahel».
- ↑ «L’Algérie, pays d’immigration ?».
- ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 27,5 «PAGINA DE ERROR» (en espanyol). www.almendron.com. Consultat el 2023-07-09.
- ↑ Ramón Valdés (1981): «Àfrica blanca», en Les races humanes 2: pág. 229-242.
- ↑ 29,0 29,1 29,2 Bernus, Edmond, (1929-2004), Auteur. ([1963]). Quelques aspects de l'évolution dones touaregs de l'ouest de la république du Niger rapport provisoire, IFAN. OCLC 492983525.
- ↑ 30,0 30,1 Samuel Decalo: Historical dictionary of Niger. Londres i Nova Jersey: Scarecrow Press, 1979. ISBN 0-8108-1229-0.
- ↑ Edmond Bernus: «Els palmeraies de l'Aïr», en la Revue de l’Occident Musulman et de la Méditerranée. 11, pp. 37-50, 1972.
- ↑ Frederick Brusberg: «Production and exchange in the saharan air». En Current Anthropology, volum 26, n.º 3, pp. 394-395 (juny de 1985).
- ↑ Frederick Brusberg: Field research on the econmoics of the Aouderas valley, 1984.
- ↑ Jolijn Geels: Niger. Londres: Bradt; i Nova York: Globe Pequot, 2006. ISBN 1-84162-152-8.
- ↑ Michael J. Mortimore: «The changing resources of sedentary communities in Air, southern Sahara». En Geographical Review, volum 62, n.º 1, pp. 71-91 (giner de 1972).
- ↑ Anti-Slavery International & Association Timidira
- Archivat el 6 de març de 2009 archivat en Wayback Machine. Galy kadir Abdelkader (ed.): Niger: slavery in historical, llegal and contemporary perspectives (‘Níger: esclavitut en la perspectiva històrica, llegal i contemporànea’), març de 2004.
- ↑ Hall, Bruce S. (2011). Bellah histories of decolonization, Iklan paths to freedom : the meanings of race and slavery in the clapix-colonial Niger Bend (Mali), 1944-1960. OCLC 805356263.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Edmond Bernus, "Els Touareg", pp. 162–171 in Vallées du Niger, Paris: Éditions de la Réunion dones Musées Nationaux, 1993.
- Andre Bourgeot, Els Sociétés Touarègues, Nomadisme, Identité, Résistances, Paris: Karthala, 1995.
- Hélène Claudot-Hawad, ed., "Touaregs, exil et résistance". Revue du monde musulman et de la Méditerranée, No. 57, Aix-en-Provence: Edisud, 1990.
- Claudot-Hawad, Touaregs, Portrait en Fragments, Aix-en-Provence: Edisud, 1993.
- Hélène and Hawad Claudot-Hawad, "Touaregs: Voix Solitaires sous l'Horizon Confisque", Ethnies-Documents No. 20-21, Hiver, 1996.
- Mà Dayak, Touareg: La Tragedie, Paris: Éditions Lattes, 1992.
- Sylvie Ramir, Els Pistes de l'Oubli: Touaregs au Niger, Paris: éditions du Felin, 1991.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre els tuareg.
- Almendron.com «Tuareg: nómades del desert».
- Ikuska.com (etnologia).
- Personal2.Iddeo.és (imàgens).
- BBC.co.uk Q&A: Tuareg unrest (disturbis tuareg), BBC News, 27/09/2007. Consultat el 4 de febrer de 2011 (anglés)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «tuareg» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>