Zenata

Archiu:Zenata, Tlemcen, Route Nationale 98.jpg

Zenata

Zenata (en bereber : ⵉⵣⵏⴰⵜⵏ iznaten) són les variacions del nom que va rebre un grup de pobles bereberes durant el periodo medieval, dels que descendixen vàries ètnias actuals. L'historiador i viager Ibn Jaldún relata que varen ser, junt en els masmuda i els sanhaya, una de les tres grans confederacions bereberes musulmanes de la Edat Mija. Va afegir que estes tribus, que eren al mateix temps nómades i sedentarias, aixina com constructores de ciutats, es varen concentrar en el Magreb (en el Regne de Marroc): per açò va cridar a el "Maghreb" la llar dels Zenata.

Varen aplegar a fundar varis regnes en Fezzán, Kairuán, Garama, Yerma, Tremecén, i inclús Siyilmasa i Fez.

El seu idioma, el zenatí, era una varietat de bereber. Varis grups de berberófonos dispersos a través del Magreb conserven en l'actualitat molts vocablos i característiques del zenatí. Al nort de la frontera -marroquina en la regió dels Beni Snous, i en numerosos oasis saharians principalment en la regió del Gurará, i del Orés, aixina com entre els Tuareg, en el M'zab i en Líbia.

Una branca dels zenatas va ser antigament cridada Garamantes i vivien en la Garamántica, que es corresponia en gran mida en el Fezzan actual, que tenia per ciutat principal a Ghadames (Gadames, Cydamus en llatí). Les atres branques dels Zenatas eren transhumants, i en la Numidia constituïen part dels gétulos i antics moros (mauritanos). Fins a l'irrupció del Islam en el VII, els zenatas eren principalment "pagans".^{cita requerida}

Etimologia i semàntica

El nom "zenata" prové de "iznaten" (ⵉⵣⵏⴰⵜⵏ), que és el plural de la paraula "aznat" (ⴰⵣⵏⴰⵜ), i es compon de "azn" (ⴰⵣⵏ) que significa "enviar" i "at "(ⴰⵜ) que significa "fils", en llengua bereber de Zenata (en atres dialectes bereberes, "són" es diu "aït (ⴰⵢⵜ)", "yat (ⵢⴰⵜ)" o "ag (ⴰⴳ)"). El sufix -en i la substitució de la primera lletra de la paraula en singular en a- per una i-, en una -n al final s'utilisen per a marcar el plural.
"Iznaten" és el plural de "aznat" i en zenetic bereber significa "els que envien els fils ".

Història

Archiu:Medghasen.jpg

Medghassen, la sepultura dels reis númidas.

Els egipcíacs varen cridar als bereberes que vivien més prop d'ells, els Libu i als que estaven immediatament darrere d'ells, i en territoris del Magreb Oriental d'a on se'ls supon procedents, els Mashauash.

Ibn Jaldūn va considerar al poble dels madghis (o medghassen) una branca dels botr, i va remontar el linaje mític dels zenatas fins a Mazigh i Cam, el fill de Noé.

Com vullga que siga, l'història comprobable d'este poble va ser aquella dels nómades que varen efectuar una llenta migració des del Propenc Oriente fins al Magreb i després, recent en l'Edat Mija, es varen dirigir cap al nort, alcançant Espanya. Basta per a ilustrar lo antecitado en seguir la ruta dels Luwata (una tribu de la confederació dels Zenatas que va posseir un patriarca cridat Lerna en l'Antiguetat) [3]:

Els Luwata eren nomenats «Libus» pels antics egipcíacs i «Lubim» en el llibre bíblic del Génesis; tals Luwata varen donar per la seua banda el nom a Líbia (en l'Antiguetat clàssica es va denominar Libya a tot l'actual continent africà). Els Luwata constituïen una gran confederació que va poblar la Cirenaica, la Tripolitania aixina com la part del Sàhara al sur d'estes regions i de la Numidia relacionant-se en la Getulia i en l'antic territori ancestral moro: la Mauritània.

En temps de l'Egipte faraóico sembla ser que els Zenetas es dien ya llavors Garamantes i varen resultar rebels als règims de varis faraons. En els seus cavalls i carros de guerra (recordar que fa uns 3000 i inclús 2000 anys encara la major part de l'actual desert del Sàhara era una regió esteparia) [4], varen sembrar el terror en Egipte, Cirenaica i Tripolitania. [5]. Pel seu contacte en la cultura de l'Antic Egipte s'entén que estos pobles bereberes hagen construït numerosos monuments en Àfrica Septentrional que s'assemblen a les piràmides tal com s'observa en les tombes de medghassen o els yedares.
Més cercanamente en l'història, els tuáreg descendents dels zenatas Banū Ifrēn, han deixat pintures rupestres en el Hoggar; en elles es poden observar als antigament cridats Garamantes en els seus animals i els seus carros.

Açò és, la majoria dels zenatas derivaven de tres grans tribus bereberes: Maghraua, Deyrawa, Banū Ifrēn. Els Banū Ifrēn septentrionals han deixat vestigis en el nort d'Argèlia tals com les ruïnes de la ciutat de Tilimeyen en la vall del Saf Saf i en Skikda. El mateix nom d'Àfrica (aixina cridaven els romans a la zona entorn a Cartago) sembla provindre de la tribu Ifrén establida antigament en l'est de l'actual Magreb. [6] Tal nom procediria de la raïl Ifru en les seues possibles variants: Ifri, Afer, Afar etc. En la Gran Cabilia, (les tribus de Yuryura que tenen el nom de Faraussen, corresponen a Menuda Cabilia de Ifri), suponent als tunecinos com els afers de les époques antigues i suponent als tuáreg del Hoggar Azguez, tots tindrien llingüísticament les mateixes radicals que indicarien els mateixos ancestrals linajes ètnics. [7] [8]

Roma

En l'época del Imperi romà, els iznaten o zenetas, ya milenariamente ubicats en la Tripolitania, practicaven el comerç i la agricultura encara que també existien importants grups d'ells que eren nómades. Señorearon gran part de la Numidia quan els seus reis varen ser Syphax (Sifax) i Masinisa. Masinisa va ser integrant de la tribu Afer.

Sifax es va refugiar entre els Garamantes després de ser derrotat per Masinisa. Per la seua banda Masinisa va intentar anexar la Garamántica a la Tripolitania, pero mai va conseguir sometre als habitants de la Cirenaica. Va ser Juba qui va conquistar esta regió i, després de ser derrotat, tots estos territoris varen passar al control romà.

Els garamantes, a l'hora que es mantenien majorment nómades, viajant en carros tirats per bous, varen aplegar a obtindre la ciutadania romana en temps de Septimio Sever.

Septimio Sever, en efecte, va anar un emperador romà en orígens bereberes procedent de la ciutat de Leptis Magna en Tripolitania. L'anexió a l'Imperi romà va facilitar que es produïren numerosos matrimonis entre antics italians i bereberes.
Numeroses investigacions indiquen que els bereberes de Tripolitania, Líbia, Cirenaica, Numidia i la província romana d'Àfrica eren bons cultivadores de vinyes i oliveras.

Despuix de la crisis econòmica que despobló a la gran ciutat romana de Leptis Magna es varen produir numeroses razzias (la paraula razzia té orige bereber) per part de les poblacions locals.

Posteriorment la província romana d'Àfrica junt en gran part de Numidia, Mauritània i Tripolitania cauria en poder dels vàndals en les postrimeries del Imperi romà d'Occident; per la seua banda els vàndals varen ser expulsats pels Banū Ifrēn (també coneguts com Ifuraces o Iforén o Iforás) i atres bereberes en el 533.

En l'época del Baix Imperi romà, els Levathae (Luwata) es varen revelar de tal modo agressius que els emperadors romans varen deure fer construir un llimes per a intentar contindre'ls.
Despuix de la reconquista de les províncies africanes efectuada pel Imperi romà d'Orient (ya Imperi bizantí) en temps de Justiniano estos Levathae varen ser el tema d'una descripció per part de Corripus en la seua obra anomenada La Johánnida. Allí es menciona que llavors els bereberes havien passat a utilisar el camello en lloc del cavall i adoraven a Gurzil, un deu en aspecte de bou i a un deu de la guerra cridat Sinifer.

Corripus va descriure també a la célebre tribu dels Iforás (els antics Banū Ifrēn) que eren aliats i descendents de Zenetas que lluitaven contra els bizantino. Els Banū Ifrēn varen perdre en tals conflictes a numerosos líders sobretot en la regió del Aurés (El Gran Aurés que s'estén entre les actuals Argèlia i Tunicia). Despuix d'estes lluites els bereberes (inclosos els Zenetas) varen recuperar la seua independència. Els àraps varen cridar lwatá als Luwata i els va trobar Ibn Battûta en Tànger; este en l'introducció del relat del seu extens viage no cessa de senyalar que ell era part d'eixa tribu per la seua linaje patern. La religiositat dels bereberes Zenetas era cap a el VII prou diversificada, trobant-se cristians, judeus i prosélitos de l'Islam.

Poc abans, i encara en el periodo preislámico, els Zenetas varen establir una dinastia que va regnar en Marroc i la Ifriqiya (nom que varen donar els àraps a la regió dels Banū Ifrēn i que corresponia a l'antiga província romana d'Àfrica i, aproximadament, a l'actual Tunicia), agrupant numeroses tribus: la dels Maghraua, Meknassa, Banū Ifrēn, Deyrawa, etc. Els Zenetas en tot cas es mantenien principalment nómades dedicant-se a les activitats pastorals.

Edat Mija

A l'arribada dels primers musulmans el primer embaixador bereber honrat per l'islam en temps del califa Uthmán ben Affán va ser Uezmar Ibn Saclab de la tribu Maghraua; Uezmar Ibn Saclab va ser també reconegut com a governador de la seua tribu.

Seguidament Kusaila, va ser nomenat embaixador dels bereberes, pero Oqba Ibn Nafí Al-Fihrí es va opondre feroçment a ell.

A la mort de Kusaila, en el VII, els Zenatas, principalment els Banū Ifrēn es varen sublevar, seguint l'eixemple dels Dejrawa o Deyrawa comandados per la reina Kahina Dihiya, produint-se una llarga i forta resistència als àraps.

No obstant l'islam va proseguir la seua expansió en Táriq ibn Ziyad i Musa ibn Nusayr en el Magreb.

Ya islamisats i aliats en els àraps els bereberes varen marchar sobre Hispania en 711, açò va fer que numerosos Zenatas s'establiren en al-Ándalus. Deixant algunes traces culturals en la península ibèrica (com a eixemple de la seua destrea ecuestre la paraula actualment castellana ginet deriva precisament dels bereberes Zenetas).

Des de el VIII la major part dels Zenetas varen adoptar la doctrina islàmica la doctrina dels jariyíes, alguns grups la variant sufrita [9] i uns atres la dels nekaritas, rigoristas pero igualitarias, en oposició al sistema de califato dels omeyas. Els àraps varen ser expulsats de casi tot el Magreb baix Abú Qurra [10] de Tlemcén. Aixina és que el primer Estat islàmic bereber va ser proclamat per Abú Qurra. No obstant, tal Estat qufrita va terminar esgarrat per les lluites internes que varen mantindre les diverses tribus bereberes. [11]

La dinastia aglábida prendria després el poder en Ifriqiya: Rustum va contraure matrimoni en una dòna de la tribu Banú Ifrén (una subdivisió dels zenatas). Mentres que el territori que actualment correspon a Marroc va quedar en poder dels idrisíes.

L'última rebelió jariyí zenata va tindre lloc en el X baixe el liderage d'Abū Yazīd qui era del linaje dels Banū Ifrēn [12]. Les tribus zenatas eren llavors en gran mida aliades del Califato de Còrdova, i lluitaven per a controlar el Magreb occidental. Abū Yazīd va fer reunir a totes les tribus bereberes dels Aurès per a llançar un atac contra els Fatimíes.

Abū Yazīd va resultar inicialment vencedor, reprenent Ifriquía (part nort-oriental d'Argèlia i tota Tunicia) establint en Kairuán la capital jariyí del Magreb. Pero els fatimíes varen terminar vencent; seguidament una gran part dels Zenatas es va fer aliada dels fatimíes.

Els omeyas varen intentar per tots els mijos recuperar el poder, lo que va provocar la disgregació de les tribus zenatas. Mentres, els fatimíes estaven en guerra contra els omeyas. Els Zenatas eren afectes al règim jariyí en el moment en que els fatimíes es varen apoderar del nort del Magreb central. No obstant, els Zenatas varen resistir fins a la mort d'Abū Yazīd en el 947. Després alguns caps zenetas varen prendre el poder per a continuar la guerra contra els fatimíes mentres que uns atres es varen fer aliats del califato fatimí.

Perseguits pels fatimíes, els Zenatas varen deure retrocedir cap a l'oest del Magreb.

L'actual territori de Marroc es va mantindre baix la dinastia dels idrisíes i dels Zenatas. El territori que actualment és algerí també estava controlat per Zenatas. El restant de territori algerí es trobava en poder de les dinasties dels hammádidas i zíridas.

Per la seua banda els fatimíes havien conquistat el sur d'Itàlia i necessitaven reforços, per a açò ells varen requerir una treua en els Zenatas, açò va alarmar als omeyas, els qui varen témer pel seu poder en al-Ándalus davant la possible aliança zenata-fatimí. No obstant, els Zenatas varen lluitar contra les dos dinasties àraps rivals, fet que va debilitar particularment a la dels Omeyas.

En el Magreb, les lluites entre les tribus zenatas varen continuar i els omeyas no varen poder seguir regnant. En este quadro de situació les tribus beduinas dels Banu Hilal varen devastar el Magreb i varen estendre el caos en la regió.

Finalment els Zenetas varen ser vençuts pels almorávides, tribu de Sanhayas en ancestros zenatas. Els almorávides durant el regnat de Yúsuf Ibn Tasufín varen practicar un genocidi de Zenatas i Barghawatas en territoris actualment corresponents a Marroc.

Posteriorment els almohades varen desplaçar del poder als almorávides.

Pese a tot, els Zenatas varen mantindre una importància política de primer pla en el Magreb i al-Ándalus fins a el XIII quan es va produir l'aparició de noves dinasties, com la dels Abdalwadíes en el Magreb o la dels Benimerines en el Magreb el Aqsa' (territori de l'actual Marroc). També els Zenatas varen dominar zones de Marroc fins al sorgiment de la dinastia wattásida en el XV.

Les lluites internes entre les dinasties Zenatas en el Magreb varen continuar fins a l'expansió del Imperi otomà en Argèlia ya en el XVI.

Tribus

Segons Ibn Jaldún, les tribus zenatas són:

1. Wadlik (Walad Warsik)
   1. Massara
   2. Tajarte
   3. Rassine
2. Farmi
   1. Yazmartene
   2. Mranjissa
   3. Warkla (Wargla)
   4. Namala
   5. Sbarta
3. Eddirte
   1. Dhammar
      1. Gharzul
      2. Lqora
      3. Wartatine
      4. Berzal
      5. Yassadrine
      6. Saghmane
      7. Yettofete
   2. Zakya
      1. Banu Maghrao (Maghrawa)
      2. Banu Yafren
      3. Banu Wassine
      4. Masra
      5. Yafrane
      6. Masine
      7. Ampla (Banu Anch)

A mitan de el XI els zenatas varen ser reemplaçats per sanhayas almorávides (1150-1147) i després per masmudas almohades (1130-1269). L'afonament de l'última dinastia dels Banu Wasin va recomençar l'iniciativa política en la dinastia zenata dels abdalwadíes de Tlemecén (1248-1554) i els Banu Marin de Fez (1235-1465); a pesar de ser dos dinasties del mateix orige es varen enfrontar en vàries ocasions; un tercer grup zeneta, Banu Wattas, va formar la dinastia wattásida en l'autumne dels benimerines. Eren l'últim grup zenata en tindre poder.

Al-Ándalus

Els dos principals reis bereberes andalusíes (Abdallah el-Aftas i Yahya ibn Vaig donar-l-Nun) no es varen adherir a la coalició antibereber a on figuraven la majoria dels atres príncips andalusíes. Els senyors zanata de les taifas africanes del sur (els Banu Ifran de Ronda, els Banu Birzal de Carmona, els Banu Dammar de Morón i els Banu Jazrun d'Arcs) es varen aliar en els andalusíes contra els sinhayíes de Granada i els hammudíes de Màlaga. A l'any següent, es va incorporar Ibn Vaig donar-l-Nun, en gran part pel temor cap al sobirà abadí de Sevilla, el seu poderós veí, que va anar també lo que va propiciar que els Zanata es colocaren del costat dels andalusíes.