Apoteosis

Alegoria a l'apoteosis dels francesos caiguts en la Guerra de Lliberació

Apoteosis de Venècia (1585), de Paolo Veronese

L'apoteosis de Cornelis de Witt, en l'incursió de Chatham en el fondo

Apoteosis (paraula grega que significa ‘contar-se entre els deus, divinizar, deificar’; apo ‘idea d'intensitat’, theo ‘Deu’, osis ‘formació, impulsió’) es dia a una cerimònia que feyen els antics per a colocar en el número dels deus o héroes als emperadors, líders, generals o uns atres mortals. Per extensió, es parla de apoteosis quan s'enaltix exageradament a algú en alabanzas i honors. Actualment, en l'us ordinari, s'aplica a l'escena espectacular en que conclouen algunes funcions teatrals, normalment de gèneros llaugers; i per extensió, a tota manifestació de gran entusiasme que té lloc en algun moment d'una celebració o acte colectiu.

Esta veu té el mateix sentit entre els grecs que el divus entre els llatins. L'orige de l'apoteosis es remonta casi al de l'idolatría (gr. eidolon ‘image, figura’; latreia ‘adoració’). Esta cerimònia, originària d'Orient, d'a on va passar als grecs i despuix als romans, estava fundada en l'opinió de Pitágoras presa dels caldeos, de que els hòmens virtuosos serien colocats despuix de la seua mort en la classe dels deus. L'apoteosis va estar en us entre els assiris, els perses, els egipcíacs, els grecs i els romans.

En primer lloc varen tributar homenage a l'astre benèfic del que rebien la llum i que en la seua influència fecunda la terra. Després de que escomençaren a viure en societat, el seu reconeiximent va distinguir del comú dels hòmens a aquells que es trobaven en estat de governar-los, de donar-los lleis, d'assegurar el seu repòs, d'aumentar el seu benestar i varen formar d'ells despuix de la seua mort unes atres tantes divinitats. Pero aixina com s'abusa de totes les coses, aixina l'adulació dels pobles va concedir els honors divins a príncips despreciables o perverso, i els mateixos príncips, abusant del seu poder, varen colocar entre els héroes i els immortals a hòmens que no tenien cap dret al reconeiximent i respecte dels pobles. Se sap que Alejandro, poc satisfet dels magnífics funerals que havia manat fer al seu amant Hefestión, va ordenar que se li rendiren honors divins. La locada de l'emperador Adriano per Antínoo el seu favorit, no va ser menys notable.

La primera apoteosis de que es fa menció és la d'Osiris i després la de Belo. Totes les divinitats dels grecs i llatins són molt més modernes. Jenofonte assegura que Ciro va ser el primer en ser adorat com un deu encara en vida. Cicerón fa menció de l'apoteosis d'Erecteo i dels seus fills. Plutarco i Diodoro parlen de la de Teseo; sant Agustín, de la de Codro; Orígens, de la de Hércules Tebano, fill d'Alcmena i de Amfiaro.

Els grecs, no contents de fer als grans hòmens magnífics funeralés i d'erigir-los soberbes tombas, els rendien honors divins, els elevaven altars i els immolaven víctimes, instituint a sovint en obsequie seu sacrificis i festes o jocs anuals que celebraven en la major pompa.

En temps més moderns, Herman Melville, en La Ballena, li dedica el capítul 23 sancer a la descripció precisa del concepte.

Antiga Roma

Apoteosis de Claudio, ca. 54 d. C

Les apoteosis o deificacions varen passar dels grecs als romans. Els primers no concedien estos honors sino per l'autoritat d'un oràcul i els romans per un decret del senat.

Este honor, atribuït a Rómulo, es va renovar per Augusto a favor de Juliol César, el que va escampar la veu de que Venus havia dut la seua ànima a la morada dels deus en el moment en que va ser assessinat. Havent aparegut durant els sèt dies en que se celebraven els jocs fúnebres en honor de Juliol César un nou cometa, stella crinita, va donar esta circumstància major autoritat a la seua apoteosis i es va creure que aquell astre anara la residència de la seua ànima o esta mateixa. Es varen edificar temples al nou deu, se li varen oferir sacrificis i la seua estàtua va ser sempre representada en una estrela sobre el cap. Varen observar despuix que en tot l'any immediat a la seua mort el Sol va estar alguna cosa pàlit i no es va deixar d'atribuir a la còlera d'Apolo, un fenomen que tal volta va ser efecte d'alguna taca solar.

Despuix de César tots els demés emperadors varen ser colocats en la classe dels deus per la desmesurada adulació dels romans. Herodiano, testic ocular, descriu la cerimònia de l'apoteosis dels emperadors romans del modo següent:

Mort l'emperador i enterrat en gran pompa i magnificencia, principia esta festa que és un misto d'alegria i de tristor, la que celebra tota la ciutat. Es coloca a l'entrada del palau imperial un llit de marfil molt elevat cobert de tapissos teixits d'or, sobre el que es posa una figura de cera que representa a l'emperador pàlit i malalt. A l'esquerra està una gran part del dia el Senat vestit de luto, és dir, en vestidures blanques i a la dreta les més distinguides matronas romanes, sense vaig dirs d'or ni atres adorns preciosos. Este luto es guarda per sèt dies, durant els quals molts meges visiten al pretés malalt assegurant cada volta que encara viu.

Quan estos anuncien que l'august malalt ha mort, alguns jóvens triats de l'orde ecuestre i senatorio prenen el supost cadàver i ho duen sobre les seues esquenes per la via sacra a l'antic fòrum a on els magistrats romans solien despullar-se de la seua dignitat. En els dos costats del fòrum es posen moltes grades a on es coloquen els jóvens i donzelles distinguides que canten alternativament greus i melancòlics versos en honor del difunt.

D'allí transporten el llit fòra de la ciutat al camp de Mart, a on hi ha erigit un catafalco quadrat construït en llargues voltós que deixen un gran buit baix de sí. Tot l'interior del primer orde està ple de matèries combustibles i l'exterior, cobert de tapissos teixits d'or, d'estàtues de marfil i de riques pintures. Sobre este orde s'eleva un atre més chicotet i adornat de la mateixa manera, en portes practicables i obertes i sobre el segon ixen atres dos semblants pero en disminució progressiva. Tot el catafalco s'assembla a una torre o far destinat en els ports per a allumenar i servir de guia a les embarcacions en l'obscuritat.

Es coloca el llit en lo interior del segon orde i es posen per tot el seu entorn molts aromes, perfums, flors, resinas, en una paraula, tot quant puga exhalar una suau i grata fragància. Totes les nacions, totes les ciutats, tots els grans de l'imperi fan vanaglòria d'oferir estos últims dons al seu antic senyor. Despuix de colocades dites ofrenes simétricament, la cavalleria dona alguns regressos en torno del catafalco, fent vàries evolucions semblants a les de la dansa pírica. Coches magnífics, dirigits per persones distinguides vestides en robes adornades de púrpura, seguixen els moviments de la cavalleria i finalment el príncip que li succeïx en l'Imperi, pren una tea i capciona fòc a la pira, secundat per tots els de el seu comitiva. Els aromes i les matèries combustibles s'encenen a l'instant i llavors és quan es fa eixir de lo alt del catafalco un àguila que volant llunt diuen que du al cel l'ànima del príncip, al que despuix d'esta cerimònia se li tributen els mateixos honors que es rendixen als deus més antics.

Esta veneració era tanta, que un home hi haguera abans faltat al jurament prestat al mateix Júpiter, que al fet pel geni de l'emperador. Juraven igualment per les emperatrius deificadas, sent Calígula el primer que va permetre a les dònes el jurar per Drusila.

En les medallas destinades a conservar la memòria d'un apoteosis per un costat es gravava el cap del príncip coronada de llorer i coberta en un vel, en el títul de divus en l'inscripció. En el revers hi havia un temple i atres voltes un altar en el fòc ardint o be un àguila en actitut de remontar-se. A voltes l'àguila es troba sobre un globo o sobre una columna sepulcral.

Segons Artemidoro, era costum antiga el representar les imàgens dels emperadors a els qui s'havien fet els honors del apoteosis, sobre un àguila que els conduïa pels aires. Esta idea era presa de la costum que havia de soltar un àguila en el moment mateix en que es capcionava fòc a la pira en la que s'anava a cremar el cos de l'emperador.

L'apoteosis de les princeses està denotat en la cadira curul travessada d'una asta o pica, símbol de Juno i en l'au que li estava consagrada. Els antics gentils creïen que l'àguila i el pavo conduïen les ànimes al cel.

Corea del Nort

En Corea del Nort, els fallits Kim Il-sung i Kim Jong-il són objecte d'un cult a la personalitat semblant en tot al cult als monarques divinizados de l'antiguetat, que inclou temples, cerimònies pseudorreligiosas, un calendari específic, i atres elements similars.

Apoteosis en l'art

L'Apoteosis de Washington, fresca de gran tamany plasmat en la Rotonda del Capitolio dels Estats Units, en Washington D. C., per l'artiste italià Constantino Brumidi en 1865.

En el teatre, l'apoteosis correspon a la culminació d'alguna escena de manera espectacular.

En El Símbol Perdut de Donen Brown, es parla sobre l'apoteosis del ser humà, i posa d'eixemple la que pretenien fer els Pares de la Pàtria dels Estats Units en les seues idees masónicas. També es presenta la fresca L'Apoteosis de Washington, pintat per Constantino Brumidi sobre el sostre de la Rotonda del Capitolio en la ciutat de Washington.

En Colòmbia en la ciutat de Popayán, es troba L'Apoteosis de Popayán pintada per Efraim Martínez a on es representa tot quant Popayán considera les seues més precioses glòries del passat.

Apoteosis en la televisió

En ciència ficció de televisió, s'han fet diverses referències al concepte de apoteosis, algunes més explícites que unes atres.

En la série d'anime japonés Neon Genesis Evangelion, com a part essencial de la trama final, es planteja la creació d'un deu a partir de la tecnologia, els restants d'atres sers i la consciència humana del protagoniste, qui tindrà la decisió final de donar vida o mort a totes les formes de vida del planeta.

En la série de ciència ficció Caprica, un dels temes més importants de la trama és el apoteosis. En este cas, el terme és usat explícitament per alguns dels personages principals. Ademés, l'últim episodi de la primera temporada es diu "Apotheosis".

Apoteosis en el món dels videojocs

En el videojoc God of War (2005), el personage principal, que és un exgeneral espartano, s'enfronta durant el transcurs del videojoc als eixèrcits de Llaures, el Deu de la Guerra grec, despuix de realisar un pacte en est, i al final de la trama el personage principal pansa d'un simple mortal a convertir-se en el nou Deu de la Guerra despuix de derrotar a Llaures.