Fortificació

Erro al crear miniatura:

Fortalea abastionada de Bourtange, província de Groninga, Països Baixos. Restaurat al seu estat en 1750.

Les fortificacions (del llatí fortificatio -ōnis) són edificacions militars construïdes per a servir com defensa en la guerra. El terme ve de fortis (fort) i facere (fer). També s'utilisen les denominacions bastió, baluart i fort. En la seua forma mínima és un reducte. El significat de la paraula fortificació s'estén ademés a la pràctica d'incrementar la protecció d'un lloc per mig d'obres defensives: recints aïllats despuix de muralles, denominats castells, ciutadellas, alcassers o places fortes; una o més llínees de murallas pròpiament dites, en o sense torreones en elles i adarves, buhardas, camisas, matacanes, aspilleras, almenas i parapetos; foss, barbacanas, torres vigía, també cridades atalayes; torres exentes o albarranas, castilletes o zafras (castells chicotets), poternas... Estes fortificacions devien tindre un disseny que permetera resistir un llarc lloc o sege facilitat per les arts de la poliorcética, per lo que era freqüent contaren en aljibes per a arreplegar l'aigua de pluja i abundants depòsits de víveres i atres pertrechos. També devia la seua construcció ser l'adequada per a resistir l'assalt i atac de catapultes, almajaneques, pierrières, mangoneles, bricolas, ariets, grues, torres de sege, sambucas, túnels de mina i demés artificios de derrocament ideats per sapadors i ingeniers militars per a expugnarlas; fonamental al respecte era situar la fortalea en una elevació sobre pedra, o rodejada a lo manco per algun lloc de penya-segats o d'aigua, ya que si no era possible es devia cavar un fos profunt al voltant de les muralles per a evitar que es derrocaren per obra de túnels d'excavació, torres de sege i ariets. Més vesprada, despuix de l'invenció i divulgació de la pólvora en el renaixença i la subsecuente de les bombardas o lombardas i canons més alvançats, les fortificacions varen tindre que tornar-se més sinuoses o en forma d'estrela en revellines i lunetas per a minimisar l'efecte dels impactes, alguna cosa tan ineficaç davant el poder creixent de la artilleria que a la veta va granjear el seu fi.

Els hòmens han edificat obres defensives durant mils d'anys, en una gran varietat de complexos dissenys com a bon i segur mecanisme de defensa. Potser un dels eixemples de ciutats millor fortificades va ser Pskov (vejau), en Rússia, rodejada de cinc muralles de pedra de forma tal que va poder soportar 26 seges en el XV. Moltes instalacions militars són conegudes com a fortes, encara que no sempre estiguen fortificades. Els forts de gran tamany poden ser classificats com fortalees, els mijans com forts i els més chicotets com fortines. Dins de la ingenieria militar, la disciplina que s'ocupa de construir i expugnar fortificacions es denomina poliorcética.

Història

Edat Antiga

Erro al crear miniatura:

Fortificació de Jerusalem.

Els orígens de l'art de la fortificació es remonten als temps en que es constituïa la societat i s'identifiquen en la provablement més antiga de les relacions internacionals: la guerra. La possibilitat d'enfrontar-se a multituts descontrolades d'enemics armats va obligar a rodejar els pobles en estacas, parets d'atobó i foss que a la veta es varen convertir en murallas ciclópeas de pedres proveïdes de llenços, cortinas, torres, etc. Les millors i més importants places es construïen sobre eminències o terrenys elevats després cridats ciutadelles o alcassers, baluarts en freqüència rodejats en part o totalment per rius, precipicis o desfiladeros de manera que la naturalea contribuïra a aïllar el recint en els seus obstàculs. Les de les planures o terres baixes solien contar en dos o tres rencs de fossos i igual número de llínees de defensa. Les seues muralles s'elevaven a 10, 12 i encara més varas d'altura, coronades de matacanes i almenas. L'historiador Polibio conte que Siracusa (Sicília) estava circundada per fossos de 45 peus d'ample cada u i 22 de fondo. A Jerusalem, segons l'historiador judeu Flavio Josefo, la cercaven tres murs llevat del costat de les valls que, per ser terreny inaccessible, solament contava en un. En l'antiguetat estes fortificacions eren molt freqüents inclús en ciutats chicotetes, pero el creiximent urbanístic, junt en l'invenció de l'artilleria, varen ser desbordant-les i fent-les inútils, per lo que es varen ser derribant a lo llarc dels sigles fins que en l'actualitat solament subsistixen unes poques com a curiositat arqueològica. Aun cuando els pobles més antics es fortificaron en rencs d'estacas o postes i murs d'atobó, l'experiència els va proveir pronte de més coneiximents i varen millorar els seus defenses en mampostería en les muralles principals. No els va ser desconeguda la fàbrica en tepes o herbes, aixina com l'art de sostindre les terres en fajinas assegurades i mantingudes en piquets armant lo alt del mur en corones d'estacas i lo que es va cridar despuix falsabraga. Por lo regular plantaven el renc davant o despuix del fos; açò és, al peu de la contraescarpa o de la escarpa. Les muralles no tenien terraplens ni banquetas i el pas per darrere d'elles era tan estret que a penes cabia una fila del soldats; el pas estava interromput de trecho en trecho en cortaduras sobre les que es colocaven ponts provisionals, que es llevaven quan calia. La segona llínea de muralles no devia tindre entrada enfront de la porta de la primera, sino que se situava en un dels flancs i no poques voltes al costat opost, de manera que quedara aixina expost l'enemic als tirs segurs dels soldats que defenien aquelles; si hi havia més llínees, s'observava el mateix sistema. Els romans tenien per costum acampar sempre en recint defés en forts de postes i fossos. Els sitiadores també usaven de fortificacions. Segons les circumstàncies, establien una o dos llínees d'atrincheramientos defeses convenientment. Es circunvalaban les places en fossos, blocaos i parapetes, o baluarts moderns construïts per a albergar canons o ametralladores en formigó reforçat en vares de ferro i cridats casamatas, i s'usaven també contra les tropes de recobre i quan elloc es convertia en bloqueig, les llínees aplegaven a formar muralles sòlides guarnides de trecho en trecho en torres o llocs de defensa. Sembla impossible no discorregueren el mig d'anar alvançant les trincheras per a aplegar a cobert fins a la vora dels fossos: i no obstant, va anar aixina. Les columnes d'atac marchaven al descobert, recorrent un gran espai en el que eren blanc dels sitiats. Atres voltes els soldats, proveïts de fajinas, s'acostaven a cegar els fossos i pujaven al sege, pero sempre sofrint pèrdues considerables. Els romans varen inventar despuix els manteletes, pluteos i les formacions en testudo ("tortuga") que els resguardaven un tant. Finalment la necessitat, el perill i l'estudi els varen ensenyar l'oportunitat dels zigzags o ramals de trinchera per a aproximar-se a la plaça en més seguritat i casi sense quebranto.

Erro al crear miniatura:

Sitie d'Orleans.

Edat Mija

Des de l'aparició de la pólvora en l'escena militar, la fortificació va sofrir variacions molt importants. Es varen substituir les almenas i matacanes per parapetos de terra a prova de bala i davant les portes de les places es varen alçar baluarts, redientes, barbacanas, etc. i atres obres de terra sostingudes per un revestiment de calç i vora, rajoles, fusta o pedra de sillería. Estes fortificacions retardaban els assalts i l'obertura de brechas. En el nom d'afores es varen establir fortificacions que es consideraven com a parts del front o del recint. Va rodejar el cos de la plaça i obres exteriors una mateixa contraescarpa, desenrollant-se al voltant de la fortalea un parapete en forma de glacis d'esplanada i entre est i la contraescarpa va quedar un espai lliure i amagat que es va cridar camí cobert: després varen vindre les obres destacades, les cortaduras, pous de llop, tals d'arbres, atrincheramientos i llínees de contraguardia, espècie de zapa per la qual el sitiat s'aproximava a l'enemic, caent sobre els flancs de les seues trincheres.

Edat Moderna

Erro al crear miniatura:

Fortificació de Constantinopla (XVI)

Erro al crear miniatura:

Flanc esquerre del Baluart de Sant Vicente (part del recint abaluartado de Badajoz, construït, fonamentalment, entre els sigles XVII-XVIII).

En 1527 Juan Michelli fortificó Verona en baluarts; en 1543 Hesdios i Landrecies varen construir places regulars i baluartades. Villay va amprar la llínea de contraatac en la defensa de Rouen (1592). El corredor o camí cobert conegut ya feya molt temps va rebre millores notables: les afores, les obres exteriors i destacades varen prolongar els llocs durant les guerres civils dels Països Baixos. En 1618 escrivia Stevin el modo de fortificar per mig d'esclusa. El sitiador, puix, per a entrar en una plaça tenia que aplegar a la cresta del glacis, obrir la escarpa, passar el fos, donar l'assalt o establir-se en la brecha baix el triple efecte de les eixides, dels fòcs i de les contraminas. En acabant de que es varen conéixer esta multitut d'obres, la fortificació que en l'antiguetat va tindre un aspecte únic i uniforme, va ser susceptible de rebre una multitut de figures. Va aparéixer per fi Vauban i el seu talent va desenrollar més mijos d'atacar i defendre les places. Va acomodar amprar la topografia del terreny a les tàctiques de sege; va perfeccionar l'us de ramals de trinchera, va inventar la zapa, les places d'armes, els reductes, les parals, el coronamiento del camí cobert i atres procediments. Des de llavors la superioritat de l'atacant sobre el sitiat va ser ya marejant: el sitiador va poder presentar sempre un front més extens que l'atacat servint-se d'iguals màquines i idèntics mijos de fer mal que els sitiats. Per mig dels zigzags aplegava en ramals de trincheres fins a la vora de la contraescarpa en a on es colocava la artilleria.

Coehorn, ingenier neerlandés, va anar un digne émulo seu i després varen seguir atres ingeniers militars com Louis de Cormontaigne, Duvignau, D'Arzón, Boussmard, François de Chasseloup-Laubat i uns atres célebres ingeniers. Baudoin, Bonnet, André-Joseph Lafitte-Vaig clavar, en les seues memòries sobre les fronteres, han buscat els principis d'eixe art en el qual Vauban hermanaba la fortificació en la topografia i l'art de la guerra.

Elements que poden compondre una fortalea

	Nom		Nom		Nom		Nom	Esquema en identificació dels components
1	Flanc	10	Fos	19	Glacis	28	Plaça d'Armes	Erro al crear miniatura:
2	Cortina	11	Cuneta	20	Tenaza	29	Camí cobert
3	Gola	12	Escarpa	21	Mija Lluna	30	Contraguardia
4	Front	13	Berma	22	Hornabeque	31	Cortina
5	Llínea de defensa	14	Mur exterior	23	Fos	32	Tenaza
6		15	Plongée	24	Baluart d'orejones	33	Tenaza doble
7	Glacis	16	Banqueta	25	Revellín	34	Coronació
8	Camí cobert	17	Wallgang	26	Baluart	35	Ciutadella
9	Contraescarpa	18	Mur interior	27	Tenaza doble	36

Fortificacions d'Espanya en Amèrica

Edat Contemporànea

Els aportes de la fortificació en el XIX varen consistir en multiplicar els flancs. En el relleu general es va conservar el perfil de Vauban com l'únic que unia a l'economia i senzillea la ventaja de no opondre al fòc enemic més que terra, parapetos contra proyectils i, en les muralles, la circulació i les maniobres de l'artilleria i les tropes. En el traçat totes les obres es varen fer majors en l'objecte de ser més favorables a dites maniobres, de poder-se colocar allí els través i blindages durant elloc i per la seua mateixa espaciosidad fer menys perillosos els efectes dels proyectilés. En el nom de desenfilada es va reduir a regles generals l'art en que Vauban, situant les seues obres en plans que passaren per damunt de totes les altures que pogueren dominar-les, protegixen les seues fortificacions dels fòcs directes i l'admirable método d'alçar el pla d'un terreny elevat per curves horisontals va permetre poder traçar una fortificació tant en l'interior d'un gabinet com sobre el mateix terreny. En la disposició de les obres alvançades i exteriors es va tindre per objecte al mateix temps posar a cobert dels tirs de rebot les principals llínees del recint, donar a les obres tota l'eixida possible, sense deixar per açò d'estar lligades a les demés que les protegixen, deixar entre elles espais inatacables, fer els atacs successius i sobretot favorir les eixides de la guarnició i facilitar el recobrament de les parts ya preses. Es varen escomençar a utilisar contra els obuses trincheras i fortificacions desmontables mòvils per mig de sacs d'arena (gaviones). Per últim, es varen subjectar a la fortificació les contraminas, concentrant-les en els punts en els quals el sitiador pert part de les ventages que li donen la supressió de contraminas i la violència de les seues hornillos.

Classes de fortificació

Erro al crear miniatura:

Reconstrucció d'una torre de vigilància romana.

Per la seua naturalea

• Artificial: La que per mig de l'art es construïx sobre un terreny descobert o un lloc indefens.
• Natural: La que es deu a la configuració i circumstàncies del terreny, aprofitant tots els seus recursos i obstàculs naturals.
• Mixta: La que utilisant una posició o les localitats naturalment fortes es completa la defensa per mig de l'art.
• Subterrànea: La que es fa per baix de la terra.

Per cronologia

• Antiga: La que consistia en un simple recint compost d'ànguls entrantes i eixints en varis torreones redons o quadrats units al mur, la distància del qual s'arreglava a l'alcanç de les armes arrojadizas; açò és, de les que es disparaven en el arc i en la fonda. Per la part superior del mur cap a la plaça, corria una espècie de camí o terraplé, sobre el qual es posaven els defensors i dirigien els tirs a l'enemic per unes obertures fetes en la gruixa del mur. Els torreones tenien també el seu terraplé, parapete i matacanes.
• Moderna: Consistix esta classe de defensa en un comú recint, que és un rampar o terraplé revestit de mampostería o tepes; d'un fos que forma una escarpa del costat de la plaça, i d'una contraescarpa de part de la campanya, baluarts, torres bastionades, etc.

Per la seua forma

• Angular: Aquella en que s'ha seguit el sistema de tenazas en lloc del de bastions i presenta una continuació d'ànguls entrantes i eixints i es compon per tant tota ella de cares i flancs.
• Perpendicular: Aquella les parts de la qual de que es compon es flanquegen unes o unes atres per ànguls rectes.
• Irregular: Aquella que els ànguls i costats del recint o del polígon són desiguals.
• Regular: La que té iguals i correlatius els ànguls del polígon o recint. Fortificació que es preferix a l'irregular quan es pot formar un terreny a propòsit en elloc que convé construir-la.

Pel seu us

• Defensiva: La que s'establix per a sostindre una plaça contra els atac d'un enemic fort en tropes i en recursos.
• Ofensiva: La que ampra el sitiador per a cercar una plaça, acostar-se a ella i prendre-la.
• De campanya: Esta és la que té per objecte el atrincheramiento dels camps, dels llocs, dels passos dels rius, etc., i es compon del parapete en una o dos banquetas, del fos, de la berma o lisera i d'un glacis. Algunes solen tindre un anteglacis o esplanada. S'ampra generalment en les ocasions en que un eixèrcit o cos d'ell se t'atacat per forces numeroses a que no pot contrarrestar.
• Rasante: Obra traçada de modo que eixint la llínea de defensa de l'àngul del flanc, passe rasando la cara del baluart colateral. També s'aplica a la fortificació en que la prolongació del glacis cobrix exactament al mur.

Per la seua duració

• Passagera o de campanya: La que tenint per objecte defendre punts d'ocupació eventual no constituïx un sistema estable sino del moment o per un temps determinat, i es construïx en fajinas, terra, toneles, sacs, etc.
• Semipermanente: És la que, a diferència de la fortificació passagera o de campanya, utilisa pedra en algunes parts de les construccions, diferenciant-se de les permanents o estables en que són menys resistents i, sobretot, en que necessiten continu manteniment per a prolongar el seu estat operatiu.
• Permanent o Estable: És la que s'ampra en les places de guerra d'importància militar i es construïxen de mampostería, rajola i materials sòlits de duració i resistència, segons les regles de l'arquitectura militar.

Us combinat

Algunes estructures fortificades han tingut un us principal al marge de les seues funcions defensives:

Per religió

• Iglésia fortalea
• Sinagoga fortalea

Vore també

• Ingenieria militar
• Reducte
• Castell Vell d'Alcoutim

Enllaços externs

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Fortificació.

Erro al crear miniatura: Fortificació en el Viccionari. Plantilla:RAER