Arquitectura barroca

Erro al crear miniatura:

Arquitectura barroca

Erro al crear miniatura:

Baldaquino de Bernini en Sant Pedro del Vaticà, Roma (1623-1634)

Erro al crear miniatura:

Nau central de Sant Giovanni in Laterano (1646-1650), de Francesco Borromini

Erro al crear miniatura:

Galeria dels Espills (1678-1684) del palau de Versalles, destaca l'infinitat espacial com a resultat de la combinació d'elements plàstics i diferents volumetria

Erro al crear miniatura:

Interior de la iglésia de Sant Pedro i Sant Pablo de Vilnius (1668-1701), obra de Jan Zaor i Giambattista Frediani, eixemple del barroc de Vilna

Erro al crear miniatura:

Iglésia abacial d'Ottobeuren (1737-1766), eixemple d'iglésia en «mur pilier», una invenció del barroc jesuïta alemà

Erro al crear miniatura:

Sacristia de la Cartuja_de_Granada (1727-1764)

Erro al crear miniatura:

Basílica de Vierzehnheiligen de Balthasar Neumann (1743-1772), obra ya plenament rococó

La arquitectura barroca va aparéixer en la península itálica, en lo que hui és Itàlia, en una época en que les ciutats-estat gradualment havien anat perdent la seua independència i estaven baix la dominació estrangera, primer d'Espanya (1559-1713) i despuix d'Àustria (1713-1796). Es va iniciar en Roma a principis d'el XVII, es va difondre primer per les ciutats italianes i, després va aplegar al restant d'Europa i Amèrica i va eixercir la seua influència en tot lo món catòlic. Precedit pel Renaixença i el manierisme, es va desenrollar a lo llarc de tot el XVII, durant el periodo de l'absolutisme, i va ser succeït pel rococó i el neoclassicisme.

El barroc és lliberació espacial, és lliberació mental de les normes dels tratadistas, de les convencions, de la geometria elemental i de tot lo estàtic; és també lliberació de la simetria i de l'antítesis entre espai intern i espai extern. Per esta voluntat de lliberació, el barroc alcança un significat sicològic que transcendix fins a l'arquitectura dels sigles XVI i XVII, conseguint un estat d'ànim de llibertat, una actitut creadora lliberada de prejuïns intelectuals i formals (Zevi, 1993, p. 93).

El terme barroc, originalment despectiu, indicava la falta de regularitat i orde, que els defensors del neoclassicisme, influenciats pel racionalisme de l'Ilustració, consideraven una indicació de mal gust. De fet, les característiques fonamentals de l'arquitectura barroca, altament decorativa i teatral, varen ser les llínees curves, en patrons sinuosos, com elipses, espirals o curves en una construcció policéntrica, a voltes en motius que s'entrellacen entre sí, per a ser casi indescifrables. Tot tenia que despertar sorpresa i el fort sentit de la teatralitat espentava als artistes a l'exuberància decorativa, combinant pintura, escultura i estuc en la composició espacial i subrallant tot a través de sugestius jocs de llums i ombres.

Influència de Miguel Ángel en el Barroc

Moltes de les característiques distintives del Barroc, com el dinamisme, la teatralitat i l'interacció en l'espectador, poden poden vore's en les innovacions creades per Miguel Ángel. El seu enfocament en trencar en les normes clàssiques de la Renaixença, en utilisar formes més innovadores i dissenys més dinàmics, Miguel Ángel va inspirar als arquitectes barrocs a construir edificis que no solament foren funcionals, sino també impressionants. Miguel Ángel va introduir un enfocament innovador de dinamisme i una llibertat creativa en la seua arquitectura, alluntant-se de l'estricta simetria i proporcions de la Renaixença. Este canvi es reflectix en la disposició de les formes arquitectòniques i l'interacció en l'espectador, elements que varen influenciar el barroc. Per eixemple en el Palau dels Conservadors es veu com trenca en lo clàssic, generant més dinamisme i un impacte visual a través de la seua monumentalitat que varen influenciar en arquitectes barrocs. I la seua forma de combinar elements clàssics en les seues idees innovadores li varen donar lloc a la teatralitat i l'interacció en l'espectador. Donant-li aixina lloc al barroc que es va desenrollar despuix de Miguel Ángel, prenent estes idees desenrollant un estil que emfatisava el dramatisme, la opulencia i el moviment, sent aixina Miguel Ángel un dels que va contribuir per a assentar les bases de l'estil barroc. L'estil barroc es considera generalment consustancial en la Contrarreforma, encara que després també va ser adoptat per les èlits dels països protestants del nort d'Europa i pels del món eslau ortodox. El seu naiximent en Roma a partir del Manierisme és coincidente en el de la companyia de Jesús —fundada en 1537 per a enfortir l'influència catòlica perduda i evangelizar el Nou Món— i en la del Concilie de Trento (1545-1563), que va reformar els excessos més palesos de la Iglésia catòlica, la reputació de la qual es vea empañada pel patrocini sistemàtic i per l'escàndal de les indulgències. Va coincidir en l'establiment de noves órdens religioses —barnabitas, jesuïtes, oratorianos, teatinos— que demandaven noves iglésies, d'un nou que inspiraren sorpresa i sorpresa, llocs per a la propaganda de la fe catòlica en els que es perseguia la bellea en unes decoració cada volta més expansives. Els arquitectes barrocs varen prendre els elements bàsics de la arquitectura renaixentista, incloses les cúpules i les columnates, i els varen fer més alts, més grandiosos, més decorats i més teatrals. Els efectes interiors a sovint es varen conseguir en l'us de la Quadratura, o pintura trompe-l'oeil, combinada en l'escultura; l'ull era dirigit cap a dalt, donant l'ilusió de que s'està mirant al cel. Grups d'àngels esculpidos i figures pintades s'amontonen en el sostre. La llum també es va usar per a conseguir un efecte escènic; fluïa des de les cúpules i es reflectia en una abundància de dorats. Les columnes retortillades també es varen usar a sovint per a donar una ilusió de moviment cap a dalt, i els cartouches i atres elements decoratius ocupaven cada espai disponible. En els palaus barrocs, les grans escals es varen convertir en un element central.

En la seua fase inicial, el Barroc primerenc (1584-1625), va estar dominat en gran mida pel treball dels arquitectes romans. A voltes es menciona una obra de Giacomo della Porta, la reforma de la frontera (1575-1584) de la Iglésia del Gesù —iglésia de Jacopo Vignola que va ser la major i primera iglésia completament nova despuix del Saco de Roma—, com «la primera verdaderament barroca» encara que en atres ocasions es considera com a punt final del manierisme. Els primers eixemples en els que este estil és plenament reconeixible, són algunes obres de Carlo Maderno —frontera de Santa Susanna (1585-1603), frontera i nau de Sant Pedro del Vaticà (1603-1626)— o la basílica de Sant'Andrea della Valle (1608-1625) de Giacomo della Porta , en els que destaca l'intent de reforçar l'eix central de les fronteres per mig de l'us gradual de pilastres, semicolumnas i columnes. En França i Anglaterra, i en atres regions de l'Europa septentrional, es va produir un moviment més racionaliste derivat directament de la Renaixença que es va denominar classicisme barroc. El Palau de Luxemburc (1615-1645), construït per Salomon de Brosse per a María de Médicis, va anar un eixemple francés primerenc d'este estil.

• Arquitectura barroca primerenca
• Erro al crear miniatura:
  Frontera d'Il Gesù, considerada la primera iglésia en elements del Barroc. (consagrada en 1584)
• Erro al crear miniatura:
  Frontera de la iglésia de Santa Susana (1585-1603), Roma, obra de Carlo Maderno
• Erro al crear miniatura:
  Frontera de Sant Pedro del Vaticà (1603-1626), de Carlo Maderno
• Erro al crear miniatura:
  Frontera del palau de Luxemburc (1615-1624), obra de Salomon de Brosse

L'estil va alcançar el seu apogeu en el Alt Barroc (1625-1675), quan Gian Lorenzo Bernini —l'influència del qual en la vida artística de l'época s'ha aplegat a calificar de dictadura —, Francesco Borromini i Pietro dona Cortona varen contribuir a desenrollar encara més ellenguage barroc, ya no solament en l'aplicació d'elements decoratius, sino en la mateixa concepció de l'espai basant-se en l'elaboració de noves formes com elipses, espirals i curves policéntricas. La majoria de les seues contribucions estan relacionades en edificis religiosos: columnata de la plaça de Sant Pedro (1656-1657) i iglésies de Sant'Andrea al Quirinale (1658-1670) i de l'Asunción, en Ariccia, de Bernini; Sant'Agnese en Agone, Sant Carlo alle Quattro Fontane (1634-1646), Sant'Ivo alla Sapienza (1643-1662) i nau central de Sant Giovanni in Laterano (1646-1650), de Borromini; Sant Lucas i Santa Martina (1634-1650), Santa Maria della Pastura (1656-1667) i frontera de Santa Maria en Via Llanda, de Cortona. Encara que no varen faltar fàbriques civils (com el palau Barberini en els seus fastuosos interiors (proyecte en el que varen intervindre Cortona, Bernini i Borromini), el palau Montecitorio, de Bernini i Carlo Fontana, el palau Chigi-Odescalchi, també de Bernini, i el palau de Propaganda Fide i la galeria en perspectiva del palau Spada, de Borromini). Despuix de Bernini i Borromini, Carlo Fontana va ser l'arquitecte més influent de Roma (frontera cóncava de Sant Marcello al Cors). En Venècia, una de les obres més destacades de l'Alt Barroc va ser Santa Maria della Salute de Baldassare Longhena. Eixemples destacables en França són el Pavillon de l'Horloge (1624-1645) del palau delouvre i la Capella de la Sorbona (1626-1635) , abdós obres de Jacques Lemercier, i el Château de Maisons-Laffitte de François Mansart (1630-1651). En esta etapa, l'estil es va utilisar també de forma generalisada en iglésies i palaus d'Espanya, Portugal, Baviera, Àustria i Bohemio.

• Arquitectura Alt barroca
• Erro al crear miniatura:
  Plaça de Sant Pedro de Roma, a on, baix la cúpula renaixentista de Miguel Ángel, destaquen els elements barrocs: la frontera (1607-1626) de Maderno i la columnata de Bernini
• Erro al crear miniatura:
  Santa Maria della Salute (1631-1687), Venècia, obra de Baldassarre Longhena
• Erro al crear miniatura:
  Pavillon de l’Horloge (1624-1645) del palau delouvre, de Jacques Lemercier
• Erro al crear miniatura:
  Château de Maisons-Laffitte (1630-1651), de François Mansart

Durant el Barroc tardà (1675-1750), l'estil es va estendre a totes parts d'Europa, va aplegar fins a Rússia, l'Imperi otomà i les colónies espanyoles i portugueses en el Nou Món. Els estils nacionals es varen tornar més variats i distints, aplegant a tindre característics pròpies, com el barroc de Vilna en els països bàltics. El Barroc tardà en França baix Luis XIV, va ser més ordenat i clàssic; són eixemples la galeria dels Espills del Palau de Versalles i la cúpula d'Els Inválidos. Una variant especialment ornamentada va aparéixer aproximadament en 1730; primer es va cridar rocaille en França, després rococó en Espanya i Europa central. Una exuberante decoració esculpida i pintada va cobrir tots els espais de les parets i el sostre. A voltes es considera l'última fase del Barroc i el seu arquitecte més célebre va ser Balthasar Neumann , conegut per la basílica dels Catorze Sants Auxiliadores i la Residència de Wurzburgo (1749-1751).

• Arquitectura tardobarroca
• Erro al crear miniatura:
  Els Invalides (1677-1706), de Jules Hardouin-Mansart
• Erro al crear miniatura:
  Fontana de Trevi (1732-1762) en Roma, font monumental barroca de Nicola Salvi
• Erro al crear miniatura:
  Frontera del Obradoiro (1738-1750) de la catedral de Santiago de Compostela

Temes de l'arquitectura barroca

Urbanisme

Erro al crear miniatura:

Plaça de Sant Pedro de Roma, eixemple de plaça barroca

Catedrals

Erro al crear miniatura:

L'ostentació formal dels espais del Barroc i del Rococó

La catedral (sèu del bisbe) representa una important fita dins de l'història de les ciutats novohispanas. A nivell del paisage urbà, per la preeminència de la seua volumetria en mig del context edificat, i simbòlicament perque ademés de representar als poders religiosos real i civil acompanya pràcticament a lo llarc de la seua edificació a l'història del desenvolvimiento de la ciutat.

Erro al crear miniatura:

Interior de la Catedral Metropolitana de Tegucigalpa

En la mitat d'el XVII, el desenroll d'una tècnica decorativa que incidix directament a favor dels propòsits que varen configurar la sensibilitat del barroc: Les yeserías. A partir de models copiats tant de les ilustracions de llibres (grutescos i tarjas fonamentalment) com dels artesans renaixentistes europeus, els primers grups de yeseros provinents d'Espanya es varen establir  en Pobla a partir de la quarta década d'el XVII, estenent l'influència del seu treball a la veïna Tlaxcala; el treball d'argamasa  (mescla de calç i arena) aplicat generalment en els marcs de les portades, com el dels algeps  que varen vestir els interiors  dels recints religiosos, va consistir en modelar estos materials plàstics recolzant-se en l'estructura de barroc o pedra de murs i voltes, i anar creant revestiment que paulatinament s'apoderen no solament de la totalitat de les superfícies,  sino de la calitat particular dels espais, en establir una sintonia plàstic-expressiva la resonància ambiental de la qual aniquila l'homogeneïtat geomètrica de l'arquitectura creant un discurs de frenètica movilitat aparent. És en este moment quan el barroc aplega a ser més propi i més gran, és dir, quan crea una nova concepció espacial, ya que en estos monuments triumfa el caràcter de moviment i d'interpenetración propis del barroc, no solament en térmens de plàstica arquitectònica, sino també de realitat espacial (Zevi, 1993, pp. 94-95).

Iglésies

Erro al crear miniatura:

Frontera d'Il Gesù, considerada la primera iglésia en elements del Barroc

Entre les iglésies, el punt de partida de l'arquitectura barroc pot considerar-se la iglésia del Gesù de Roma, construïda a partir de 1568 segons el proyecte de Jacopo Vignola. L'edifici, que representa una síntesis entre la arquitectura renaixentista, manierista i barroca, satisfea plenament les noves exigències sorgides despuix de la Contrarreforma: la disposició llongitudinal de la planta permetia acollir al major número de fidels, mentres que la planta de creu llatina en numeroses capelles laterals suponia una tornada a la tradició del Concilie de Trento. Aixina de fet ho farà constar una figura tan important com la moradura Borromeo:

Una chies dovrà essere riguardo alla pianta in forma vaig donar croce, in accordo en la tradizione; li piante circolari si usavano ai tempi degli idoli pagani i rarament per li chiese cristiane.

Una iglésia ha de tindre una planta en forma de creu, d'acort en la tradició; les plantes circulares s'usaven en temps del paganisme i rarament en iglésies cristianes

Milicua 1989:28

Erro al crear miniatura:

Cúpula de l'iglésia Sant Ivo alla Sapieza, Borromini (1643-1662)

Per un atre costat, la presència d'una cúpula subrallava la centralidad de l'espai cap al fondo de la nau, i presagiava la busca d'una integració entre l'esquema llongitudinal i el centralisat. També la frontera, construïda segons el proyecte de Giacomo della Porta, anticipava els elements més marcadament barrocs, comparables als dels alçats de Santa Susana i Sant Andrés del Valle. D'este model varen derivar una série d'iglésies de planta llongitudinal centralisada o planta central allargada, caracterisades per l'eix llongitudinal i per la presència d'un element catalisador de la composició, generalment una cúpula. es va construir en els anys 1985

Si els arquitectes manieristas alteraven la composició rigorosa de les fronteres renaixentistes afegint-els temes i decoració caracterisades per un intelectualisme refinat, pero sense modificar la llògica planimètrica i estructural de la frontera dels edificis, els arquitectes barrocs varen modificar tant la composició en planta com en frontera, generant una concepció nova de l'espai. En abdós aspectes es conseguix una ruptura de lo tradicional i llineal per a conseguir major expressivitat en les seues figures. Les fronteres de les iglésies varen deixar de ser la continuació llògica de la secció interna, per a convertir-se en organismes plàstics que marcaven la transició entre l'espai exterior i l'interior. L'espai interior, per tant, estava compost a partir de figures complexes basades en elipses i llínees curves que permetrien semejarse en la naturalea existent, i aixina generar una arquitectura molt més detallada i que expresse sentiments, i es definia a través del moviment dels elements espacials, diferenciant-se radicalment de la concepció renaixentista que generava una successió uniforme d'elements disposts de forma simètrica entre ells.

Palaus

En l'arquitectura civil del moment es pot distinguir entre dos tipos de construccions nobles: el palau, situat generalment en l'interior de la ciutat, i la vila del camp. El palau italià i els seus derivats europeus varen permanéixer fidels a la tipologia residencial desenrollada durant la Renaixença, en un cos edificat tancat entorn a un pati intern. Es va dotar a les fronteres principals de cossos centrals resaltats i decorats per mig de l'us d'órdens jagantes, que ya havien segut anticipats per Palladio. Es varen estendre els eixos de simetria a l'interior de l'edifici, a on s'obrien el vestíbul i el pati intern; per eixemple, l'eix llongitudinal introduït en el Palau Barberini de Roma contribuïa a la definició de la planta i subrallava la conexió en l'exterior de l'edifici. Per un atre costat, este palau va constituir un punt important del desenroll de la tipologia residencial palatina italiana: la planta es constituïa en forma d'H, i l'entrada es produïa per mig d'un profunt atri que anava fent-se més estret successivament, fins a aplegar a una sala elíptica que servia de centre nodal al palau sancer.

Erro al crear miniatura:

Palau deluxemburc en París

En França, no obstant, el palau urbà de la noblea, denominat hôtel, va recuperar per a sí l'esquema dels castells medievals. El clima més dur reclamava una optimisació del soleamiento en les principals estàncies, lo que va generar fronteres escalonades i grans ales laterals. El cos principal es trobava retardat respecte al carrer i precedit de la cour d'honneur, un espai de transició obert a l'exterior que al mateix temps separava el palau de la ciutat. Un eixemple d'este esquema és el parisenc Palau deluxemburc, construït a partir de 1615 per Salomon de Brosse. Ací, a diferència d'atres edificis del mateix estil i época, els pabellons angulars no varen ser destinats a locals de servici, sino que contenien estàncies principals en cada planta. Va ser notable el desenroll francés de residències en el camp, els denominats châteaux, que varen dur a la realisació d'extensos complexos dels que partien els eixos viaris principals que ordenaven l'entorn. Entre ells cal destacar el Palau de Vaux-li-Vicomte (1656-1659), proyectat per Louis Li Vau, i el Palau de Versalles, màxim símbol del absolutisme francés i les llabors del qual de reconstrucció varen ser iniciades pel mateix Li Vau per encàrrec de Luis XIV.

Paisagisme

El paisage ideal de l'época barroca va trobar la seua expressió més característica en el jardí francés especialment en les creacions d'André Li Notre. El jardí francés es concebia com un paisage infinit ordenat geomètricament i centrat en el palau el qual representa el foc del sistema. Pero la verdadera finalitat és la sensació d'espai infinit que es materialisa en un eix llongitudinal dominant. Tots els demés elements estan relacionats en eixe eix, el qual dividix dos móns: el món urbà de l'home i el món àmpliament obert de la naturalea.

Versalles representa la verdadera essència del mig ambient d'el XVII: domini, dinamisme i obertura. Cap a fins del sigle, tot el paisage entorn a París es va transformar en una ret de sistemes centralisats i infinitament estesos. La resolució simbòlica que semblaven tindre les places per a representar el poder del monarca va terminar sent una resolució paisagística per a l'usuari. Aixina, la ciutat comença a formar part del paisage i s'apropia del mateix. L'exterior s'integra a l'interior com un integrant més de l'espai. Lo que abans era una planta tancada ara es «obri» per a produir una vinculació entre lo artificial i lo natural, provocant punts de trobada entre el món de la ciutat i el món natural del jardí i del paisage.

Artificio del barroc des del punt de vista crític

El barroc és un estil que creua l'història, mai va pretendre ser entés per la raó, per l'inteligència, sino captat pels sentits, va buscar en l'espectador efectes emocionals, no racionals. El Barroc sorgix en l'escenari artístic europeu en dos contexts molt clars durant el XVII: d'entrada hi havia la sensació de que, en l'alvanç científic representat per la Renaixença, el classicisme, encara que haguera ajudat en este progrés, no estava en condicions d'oferir totes les respostes necessàries als dubtes de l'home. El Univers ya no era el mateix, el món s'havia expandit i l'individu volia experimentar un nou tipo de contacte en lo diví i lo metafísic. Les formes lujuriantes del Barroc, el seu espai elíptic, definitivament antieuclidiano, varen ser una resposta a estes necessitats. El segon context és la Contrarreforma promoguda per la Iglésia catòlica. En l'alvanç del protestantisme, l'antic orde cristià romà (que, en cert sentit, havia incentivat el adveniment del món renaixentiste) estava sent suplantat per noves visions de món i noves actituts davant lo Sagrat. L'Iglésia va sentir la necessitat de renovar-se per a no perdre els fidels i va vore en la promoció d'una nova estètica l'oportunitat d'identificar-se en este nou món. Les formes del barroc varen ser promogudes per l'institució en tot lo món (especialment en les colónies recent descobertes), fent-ho el estil catòlic, per excelència. Autors com Manuel G. Revilla, José Juan Tablada i Diego Angulo perceben una divisió tallant de les qualitats formals de la nostra arquitectura barroca segons el sigle al pertanyguen; és dir que dividixen l'arquitectura barroca novohispana en dos sigles: El XVII i el XVIII. Revilla considera que en el XVII es produïx l'arquitectura barroca pròpiament dita, caracterisada per l'alteració de les proporcions dels elements arquitectònics, multiplicació en les formes dels arcs, frontones trencats, abundants, irregulars i toscas molduras i l'aparició de la columna de fuste retortillat o historiado. Encara que encara es conserven perfils rectes i entrepaños sense decorar. Per a Revilla és en el XVIII quan l'estil adquirix madurea i llavors se li pot donar un nom diferent al de simplement barroc, se li pot cridar churrigueresco. En la columna es convertix en pilastra coberta de profusa ornamentació; es decoren tots els entrepaños, les llínees es trenquen fins a l'infinit i l'escultura es convertix en un element decoratiu més dels edificis. José Juan Tablada, continua la mateixa llínea de pensament que Revilla i també dividix l'arquitectura barroca en dos moments: el barroc hispànic o barroc mexicà, propi d'el XVII, i el churrigueresco mexicà, desenrollat en el XVIII. Les característiques que l'autor atribuïx al barroc hispànic són: cúpules i airosos  campanars, a l'exterior, mentres que en l'interior, els temples tenen la simple austeritat de les basíliques.

Erro al crear miniatura:

Francesco Borromini, precursor de la determinació formal en el barroc.

Perspectiva i espacialidad

L'estil Barroc, com molts uns atres, sorgix com a resposta a una problemàtica percebuda en els órdens (clàssics) anteriors. Emergix com una crítica a la sistematisació arquitectònica de les corrents derivades de l'orde clàssic. Existia en eixe llavors un lineamiento indiscutido, una estructura acceptada «a priori» que regia al moment d'idear una obra d'arquitectura, a on els edificis eren concebuts com una representació d'una realitat que existia per fòra de sí mateixos. Estes branques de l'arquitectura com la del Renaixença vinculaven l'edifici a un ent major, la materialisació del qual duya a una construcció atemporal que provocava al seu espectador la sensació d'eternitat i perpetuidad. No obstant, arquitectes com Francesco Borromini porten a terme la busca d'una ruptura davant els mandats preestablits i proponen una nova concepció de la espacialidad en l'arquitectura. L'arquitecte barroc, de la mateixa manera que Descartes, posa tot en cuestionamiento, verificant que tota l'herència arquitectònica no siga una ilusió. A partir d'este periodo, la concepció de «espai» i la seua representació formal es modifiquen, el arquitecte és qui fa l'espai i per lo tant qui, a partir de les formes arquitectòniques, determina la realitat dins d'ell. Este arquitecte, no podrà acceptar les formes arquitectòniques preestablides, sino que tindrà que inventar successivament les seues pròpies formes. L'obra resultarà de la concepció que el seu creador tinga del món en eixe moment puntual, resultat d'un procés vital que solament este experimenta i que deriva en l'art que crea. Les obres d'arquitectura en esta época deixen de respondre a un relat construït, per a passar a convertir-se en fets sense passat ni futur, el present sense conseqüències.

Erro al crear miniatura:

Galeria dels Espills, Palau de Versalles, destaca l'infinitat espacial com a resultat de la combinació d'elements plàstics i diferents volumetria

Dins d'este nou paràmetro formal s'introduïx en l'arquitectura el concepte de infinitud. L'arquitectura barroca es presenta com una expressió material del dinamisme d'un espai ya que, a diferència dels órdens anteriors, està subjecta al accionar del temps. L'arquitectura ya no és alusiva a un ent alié a l'home, etern i impalpable, sino que passa a transformar-se en una disciplina que respon a lo quotidià i que reflectix constantment la perspectiva de l'home davant el món que ho rodeja. L'arquitecte barroc té per principal premissa entendre el seu espai, portant a terme una yuxtaposició entre plasticidad, volumetria i elements decoratius que dona com resultat una conquista del mateix. El Barroc és lliberació espacial, és lliberació mental de les normes dels tratadistas, de les convencions, de la geometria elemental i de tot lo estàtic, és també lliberació de la simetria i de l'antítesis entre espai intern i espai extern. 

Difusió de l'arquitectura barroca en els sigles XVII i XVIII

Espanya

Artícul principal → Arquitectura barroca en Espanya.

En la Espanya, l'afirmació del Barroc es va trobar en les dificultats degudes a la decadència econòmica del regnat de Felipe III. En la segona mitat d'el XVI, Felipe II havia manat construir l'important complex del Monasteri de l'Escorial, construït en la seua major part segons el proyecte de Juan d'Herrera (1530-1597). A Herrera es deu també el proyecte de la Catedral de Valladolit, en el que es reforça el concepte de l'eix central i que va servir de model per a la Catedral de Mèxic. Progressivament, l'arquitectura espanyola d'el XVII va ser evolucionant cap a l'estil barroc, encara que no va deixar grans eixemples significatius. La major part de les influències barroques varen ser arreplegades de forma exclusivament decorativa, especialment en les iglésies. Este llenguage, que resultava ràpidament comprensible inclús per al segment de la població menys instruït, va ser exportat en èxit a les colónies americanes. Entre els edificis religiosos més importants d'el XVII en Espanya pot destacar-se la Colegiata de Sant Isidro en Madrit, iniciada en 1629, la iglésia de Santa María Magdalena de Granada (iniciada en 1677 en planta llongitudinal derivada dels edificis en esta disposició de la Antiga Roma) i la Basílica de la Verge dels Desamparats en Valéncia, de planta elíptica.

Etapes i evolució de l'arquitectura espanyola

Erro al crear miniatura:

Palau de Santa Creu (Madrit)

Precedents: arquitectura herreriana tardana (primers terços d'el XVII)

La penetració del barroc en les seues formes arquitectòniques italianes (plantes complicades, moviment de fronteres, decoració abundant i creadora de contrasts de llum) va a ser llenta. La presència de l'ideologia religiosa de la Contrarreforma i el prestigi de la monarquia de Felipe II pesen sobre l'art de l'época: es preferix la sobrietat, la senzillea i l'uniformitat. Hi ha una evident pobrea de materials —rajola, tapial i algeps— junt a una depuració de llínees —a l'estil de l'Escorial—. Aixina com un escàs desenroll del moviment en plantes i alçats; es preferix la llínea recta a la curva; hi ha un predomini de l'Iglésia de nau única en capelles entre contraforts -tipo de l'iglésia del Gesù dels Jesuïtes. Les fronteres expressen la mateixa senzillea de plans: «D'un esperit abstracte, els palaus, les Iglésies i convents són en fronteres de paraments plans a pur de grans rectànguls llaugerament resaltats i interiors de diàfana blancor en la que solament es retallen de manera neta les decoració de quadrats i triànguls geomètrics de les voltes, resultant conjunts greus i assossegats per a aquells que els contemplen a l'exterior o penetren a l'interior».

Eixemples d'este tipo d'arquitectura ho tenim en la Colegiata de Sant Isidro de Madrit (construïda per un jesuïta: és de planta de creu llatina similar a la del Gesù, o a Sant Andrés de Mantua d'Alberti); la iglésia de l'Encarnació (Madrit); el Palau de Santa Creu (hui Ministeri d'Assunts Exteriors), la Casa de la Vila de Madrit, la Plaça Major de Madrit, la ciutat de Lerma (Burgos); el palau del Bon Retir. Estos cinc últims edificis seguixen la llínea anomenada «estil escurialense», caracterisat per la sobrietat de llínees, els volums compactes i torres quadrangulars en els cantons, en techumbres apiramidades, agulles en els vèrtiços superiors i teixixques de pissarra negra. En esta época destaquen unes concepcions urbanístiques característiques d'Espanya: les places majors. Es tracta d'espais urbans casi tancats, concebuts com a centres dels espectàculs religiós-polítics —processons, autos de fe organisats per l'Inquisició, predicacions, recepcions reals—. Estes places estan formades per distints blocs d'edificis disposts de manera regular, comunicats en l'exterior per mig de passos coberts per arcades que conduïxen als carrers perifèrics. La més famosa és la Plaça Major de Madrit.

Erro al crear miniatura:

Porta dels Ferro de la Catedral de Valéncia, clar eixemple de frontera dinàmica i ondulada a l'estil de Borromini

Finals d'el XVII i començos d'el XVIII

L'arquitectura adquirix una major complexitat. Primer penetren les formes decoratives del barroc italià —columnes d'orde jaganta i salomónicas, movilitat de plans en les fronteres, entre atres elements—, i posteriorment les formes espacials, en plantes ovalades i fronteres cóncau-convexas plenes de dinamisme. Del primer grup destaquen la frontera de la Catedral de Granada —obra d'Alonso Cano, disposta a manera d'arc de triumfo de tres carrers coberts per arcs de mig punt—, la Basílica del Pilar de Saragossa i la Torre del Rellonge, de Dumenge d'Andrade, en la Catedral de Santiago de Compostela. Durant el XVIII s'accelera la construcció d'edificis, i resalta la plena assimilació de les formes espacials italianes, a l'estil de Borromini i Bernini, en obres com la Iglésia de Sant Marcos i la Real Basílica de Sant Francisco el Gran, en Madrit; la Porta dels Ferro de la Catedral i la Basílica de la Verge dels Desamparats, en Valéncia; o la Iglésia de la Verge Pelegrina, en Pontevedra. Són construccions en les que destaca la complexitat de les seues plantes, en jocs de curves i contracurvas, combinació de formes ovalades, tangentes i secantes, aixina com alçats en els que les cúpules, voltes i demés elements estructurals revelen una gran sofisticació formal. Descollen, ademés, les cúpules encamonades creades per Francisco Bautista en el XVIII: un sistema de doble cúpula en el que el intradós, realisat en fusta i algeps, se separa de l'exterior, generant un espai buit intermig que produïx un major efecte d'altura i monumentalitat. En ser més llaugeres, permeten la creació d'espais interiors més desfogats.

Corrent nacional: Churrigueresco

Erro al crear miniatura:

Palau de Sant Telmo (Sevilla)

Per un atre costat, l'arquitectura d'el XVIII aumenta la tendència ornamental fins a llímits mai conseguits; a este estil se li crida churrigueresco, pel nom de la família en este llinage que va produir majors obres. És una decoració d'amontonamiento de formes en certs llocs de l'edifici –portes, frontera, etc; descollen per la seua monumentalitat i aparatositat, front al restant de l'edifici de llínees més sóbrias. Destaquen els coleges d'Anava i Calatrava en Valladolit i la Plaça Major de Salamanca. De Pedro Ribera són el pont de Toledo en Madrit, i el Hospici de Madrit. Atres edificis d'este estil són el Palau de Sant Telmo en Sevilla i la frontera del Obradoiro de la catedral de Santiago de Compostela, realisada per Casas i Novoa i que substituïx a l'anterior romànica; és una monumental frontera estructurada com un grandiós arc de triumfo en diversos plans de profunditat (fins a tres) i d'una gran verticalitat. Una atra complicació del barroc espanyol es troba en els espais creats per a donar cabuda a les imàgens religioses com: relíquies, sagrario, sacristies i imàgens de gran devoció: vénen a combinar-se efectes teatrals en l'utilisació de l'espai, la llum indirecta i de procedència estranya, la pintura, escultura, etc. Són chicotets llocs en els que el barroquisme esclata en el seu major grau de complexitat i teatralitat. Destaquen el Transparent de la catedral de Toledo (de Narciso Vaig prendre), el camarín i tabernáculo de la Cartuja del Paular, o el Sagrario de la Cartuja de Granada (Francisco Hurtado Esquerre). Una atra de les grans escoles del barroc espanyol, és la fundada a inicis d'el XVIII per Francisco Hurtado Esquerre, en Priego de Còrdova. En la que varen intervindre, successivament, els germans Sánchez de Roda, Juan de Deu Santaella, Francisco Javier Pedraxas, Remigio del Marbre i José Álvarez Cubero.

Anglaterra

Els estudis d'arquitectura realisats en Itàlia per l'escenógraf Inigo Jones i el jove Earl of Arundel varen constituir un impuls inicial que va obrir pas a una reorientació fonamental de l'arquitectura anglesa, que seguia atrapada en les formes tardomedievals i manieristas. The Queen's House, en Greenwich, posa de manifest el brusc canvi de tendències. El palau de la reina consta de dos blocs rectangulars units entre sí per un pont, conectant-ho en el que va anar el Greenwich Hospital, hui conegut com la Old Royal Naval College, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre la planta baixa almohadillada s'alça el piano nobile, la planta noble, que s'obri al jardí per mig d'una àmplia galeria en columnes dòriques. Aparte de Jones va haver molt pocs arquitectes de renom en este periodo, pero entre ells cal citar a Isaac de Caus, que va erigir Wilton House, en els seus elegants i fastuosas estàncies en forma de caixa denominades The cube i The Double Cube.

Erro al crear miniatura:

Cúpula de la Catedral de Sant Pablo de Londres

Sense dubte si hi ha un arquitecte anglés que destaque pel mestrage de les seues obres eixe és Sir Christopher Wren, qui va conseguir impondre en Anglaterra el classicisme de cunye romà. En 1666, despuix del gran incendi de Londres, se li va convocar junt en els seus colegues per a presentar propostes destinades a la reconstrucció i urbanisació de la que era una de les ciutats més poblades de la terra. L'impressionant catedral de Saint Paul, la silueta de la qual és inconfundible en l'horisó de la ciutat, i 51 iglésies més són obra del mestre Wren. També l'ampliació del palau d'Hampton Court per orde de Guillermo III d'Anglaterra va ser portada a terme pel mateix entre els anys 1689 i 1692.

John Vanbrugh i Nicholas Hawksmoor varen otorgar a l'estil de Wren unes dimensions encara més monumentals i sobretot més pintoresques i teatrals. A partir de 1699 varen tindre al seu càrrec la construcció de l'imponent Castle Howard al nort de Yorkshire. El recint entre cour et jardin (entre pati i jardí) consta d'un ala d'aposentos similar a un corredor en el centre del qual destaquen el saló obert al jardí i la gran sala quadrada oberta al pati. En 1715 i 1717 respectivament varen publicar els dos volums del Vitruvius Britannicus, en gravats d'edificis britànics clàssics i la traducció dels Quatro libri dell'architettura d'Andrea Palladio, lo que va provocar un nou canvi revolucionari: El neopaladianisme. Esta tendència tenia com a objectiu una tornada a les «regles nobles i verdaderes» de l'Antiguetat tal i com les havien interpretat Palladio i Inigo Jones. El principal protagoniste d'este moviment va ser Lord Burlington, expert en art que en el seu Chiswick House va crear un edifici de sorprenent semblança en les obres de Palladio. Per últim cal destacar atres belles obres del barroc britànic que es materialisen en la residència dels Ducs de Devonshire, coneguda com Chattsworth en Derbyshire, Anglaterra, de la mà de l'arquitecte William Talman en 1694; sense oblidar està clar el monumental Blenheim Palace construït en 1710 per l'abans mencionat John Vanbrugh, per al duc de Marlborough de part de la Regna Ana.

Mèxic

Artícul principal: Arquitectura barroca novohispana

Erro al crear miniatura:

Catedral Metropolitana de la Ciutat de Mèxic

Els principals difusores del Barroc en Nova Espanya — territori que comprenia, entre atres països, Mèxic — varen ser arquitectes espanyols que varen construir, en la seua majoria, iglésies en les ciutats virreinals. Dins dels eixemples més coneguts està la Catedral Metropolitana de la Ciutat de Mèxic, proyectada per varis arquitectes espanyols i novohispanos.

Hi ha certs caràcters que donen personalitat al barroc novohispano, tant en la composició dels edificis quant en l'aspecte formal. Els més notoris són els següents:

• En les iglésies hi ha una marcada predilecció per la planta de creu llatina, que es convertix en típica de les parròquies i dels temples dels convents de flares, o la planta d'una sola nau sense transepto, que s'ampra en la solució de les iglésies de monges. En l'arquitectura civil, les plantes quadrangulars, resoltes al voltant de patis, i obligades a la seua forma per la composició urbanística, varen ser les més comunes.
• La cúpula i la torre varen ser dos elements que varen destacar, principalment la cúpula, que definia el seu perfil, fins al punt que es pot dir , sin temor a exagerar, que no hi ha dins de l'art barroc un atre país que haja donat tanta importància a este element.

• El tipo bàsic és la cúpula sobre tambor octogonal arrematada per una linternilla, com en Santa Prisca de Taxco; pero hi ha multitut de variants.
• Les torres varen tindre una importància semblant a la de la cúpula. Solien ser elevades, en contrast en la horizontalidad de les masses de l'iglésia, llevat en els llocs altament sísmics, com en Oaxaca, que la seua catedral presenta torres que a penes destaquen en la massa de l'edifici. Es componen d'una gaveta i sobre el varis cossos en els que es disponen les campanes. Dominant l'arremate, hi ha una chicoteta cúpula en el seu corresponent linternilla. La gaveta casi sempre és pla, i la seua apariència és la mateixa del cos de l'iglésia. Els cossos de campanes colocats sobre la gaveta poden ser en número variable. La seua forma també varia, ya que els hi ha de planta quadrangular i octagonal.

• Dins de l'aspecte formal, mereix citar-se en primer terme l'importància que es dona a la decoració dels emmarcats dels vans, llocs en que es manifesten principalment. Tota esta ornamentació, tant exterior com a interior, tenen un caràcter arquitectònic, és dir, no forma part de l'estructura. Són elements que se superponen a lo constructiu i per això mateixa permeten que una mateixa edificació puga rebre distintes vestidures, en les que es manifesta el gust per lo decoratiu, tant indígena com a espanyol.

La varietat d'escoles barroques

• Barroc catòlic: l'Iglésia catòlica servint-se delux i la riquea pretenia mostrar que l'iglésia és la representant de la fe verdadera.
• Barroc absolutista: se servix de mijos similars als de l'iglésia per a expressar el poder de l'estat.
• Barroc burgués: destaca la pintura, de caràcter intimiste, en escenes de gènero i retrats que agraden a la clientela (Burguesia).

Estils

• Barroc mexicà:

• Tendix a la gaveta.
• És introvertit.
• Retaule atrau la mirada.
• Les plantes són de gran sobrietat i molt poques voltes s'expressa en ells la movilitat de l'estil.

• Barroc estucado:

• Decoratiu.
• Didàctic.
• Sense ocupació arquitectònica.
• Auge en la segona mitat d'el XVII continuant XVIII.
• Yeserías en Pobla i Oaxaca.

• Barroc talaveresco:

• Complement al barroc estucado; Pobla i Tlaxcala.
• Us de fanc vidriado, rajoleta o talavera.
• Recobriment en portades, torres o cúpules.
• Provoca textures pictòriques.
• Comença en el XVII; esplendor en el XVIIII.

• Barroc puriste:

• Elements arquitectònics  com a columnes i pilastres, presenten formes clàssiques en columnes i fortes estirats fins a la seua curva o éntasis. (També cridat gálibo).
• Distorsiona elements secundaris ( trontones, entablamentos i arremates ).
• Primera mitat d'el XVII.
• Catedral de Pobla.

• Barroc d'estrías mòvils:

• Els fustes de les columnes adquirixen moviment intens, ondulat o en Zigzag.

• Barroc tlaberado:

• Us de pilastres que el seu fuste sugerix un tauler, com a versions pétreas de portes, fulls d'alacena o mobles, segons Mariner 1893.

• Catedral de Morelia.

• Barroc tritóstilo:

• Accentua el primer terç de les seues columnes.
• Catedral d'Oaxaca.

• Barroc salomónico:

• Deguera cridar-se helicoidal.
• Sugerix aligeramiento.
• Catedral de Zacatecas i Sant Luis.

• Barroc estípite:

• Piràmide de vèrtiç alta pero invertida.
• 4 elements: base, estípite, gaveta i capital.
• Iglésia de la santíssima trinitat.

Arquitectura tardobarroca i rococó

Característiques generals

Erro al crear miniatura:

El palau Wilanów, en Varsòvia, Polònia

• Arquitectura carregades de detalls i complexes. No renega de les formes clàssiques (columnes, arcs, frontones, frisos), pero les transforma de manera fantasiosa. A voltes l'edifici aplega a ser com una gran escultura. Els entablamentos adopten la curva i els frontones es partixen i adopten curves, contracurvas i espirals.
• S'adopta la elíptica oval i atres formes (com la d'abella de Borromini). Les parets són cóncaves i convexas, és dir sempre ondulades. S'aplega a l'abandó de llínees rectes i superfícies planes.
• S'adopta un nou tipo de planta que oferix plans oblicuos per a donar sensació de moviment (espais dinàmics), en la més estàtica de les arts. Agrada de representar o sugerir el infinit (un camí que es pert, una volta celest, un joc d'espills que altere i faça irreconeixibles les perspectives). Èxit de l'orde jagant, en columnes que comprenen 2 o 3 pisos. No falten els campanars, solo o en parella, molt decorats.
• S'utilisen efectes de llum, jocs de perspectiva. Dona importància a la llum i efectes lluminosos, a través del claroscuro. Busca de la sorpresa. Gust per lo dramàtic, escenogràfic i teatral.
• Gran riquea decorativa i exuberància formal tant en els espais interiors com a l'exterior, encara que més sobri. Amor desenfrenat per lo curvilíneo i el triumfo de la columna salomónica. Arcs i frontones mixtilíneos, finestras ovalades. L'arc descansa sobre la columna per mig d'un entablamento (al modo romà), o descansa directament sobre el capitel (modo bizantí). Abdós modos varen ser amprats en el Renaixença. S'utilisen grans cartelas.
• La creació de noves tipologies per a edificis concrets. Les obres són: palaus, religioses, urbanístiques, grans jardins i galeries (que després donaria lloc a les galeries d'art).

Desenroll històric i geogràfic

La génesis de l'arquitectura barroca s'inicia en Itàlia, en figures tan determinants com Gian Lorenzo Bernini i Francesco Borromini. En Espanya, l'arquitectura barroca va a estar presidida pel gust per la desornamentación i la sobrietat que havia introduït el estil herreriano, en importants edificis en els que impera un estil mesurat i casi clàssic.

Erro al crear miniatura:

Palau dels Capitans Generals, en La Habana

En Amèrica, despuix de la conquista espanyola, ellenguage del barroc es va desenrollar en forma important enriquint-se en la mà d'obra i els conceptes propis de l'arquitectura i art precolombinos, com l'us extensiu de colors lluents, destacant-se en forma especial el barroc mexicà, peruà i el cubà. En Alemània i en Àustria l'inspiració italiana combinada en la francesa crearà edificis de gran exuberància decorativa, sobretot en els interiors, de lluminositat brusca, que donaran pas a l'estil Rococó (El Rococó es definix pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars). En Anglaterra predomina l'equilibri i l'austeritat.

Vore també

• Barroc
• Escultura barroca
• Lliteratura barroca
• Música barroca
• Pintura barroca
• Neobarroco
• Jardineria del Barroc
• Arquitectura efímera barroca espanyola

Bibliografia

• José Milicua (dir.), Barocco i rococò. Architettura, scultura i pittura, en Storia Universale dell'Art, Istituto Geografico d'Agostini, Novara 1989
• De la Creu, Sor Juana Inés. Poesies triades, Madrit: Biblioteca Hispà Americana.
• Fernández, Martha. (1990). Artificios del barroc d'el XVII, Mèxic D. F.: UNAM, ISBN 968361602X.
• L'Arquitectura Barroca: ¿Artificiosa o Natural?, Cristina Leonor Arranz

Fonts

• dgb. uanl. mx/la/1080019218/1080019218.PDF
• materialdelectura. unam. mx/index. php/358-les-artes-en-méxoco-no-cat/363-004-arquitectura-barroca? showall=&start=3 materialdelectura. unam. mx/index. php/358-les-artes-en-m%C3%A9xoco-no-cat/363-004-arquitectura-barroca? showall=&start=3 archivat en Wayback Machine.
• redalyc. org/journal/6724/672472574006/672472574006.pdf