Rococó

Erro al crear miniatura:

Rococó

Erro al crear miniatura:

L'engrunsadora, una obra mestra de Fragonard, a on s'arreplega l'esperit refinat, exòtic i sensual propi del rococó.

El Rococó és un moviment artístic naixcut en França, que es va desenrollar d'una forma progressiva entre els anys 1730 i 1760, aproximadament.^{cita requerida}

Es caracterisa pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Predominen les formes inspirades en la naturalea, la mitologia, la representació dels cossos nuets, l'art oriental i especialment els temes galants i amorosos. És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i les relacions humanes, un estil que busca reflectir lo que és agradable, refinat, exòtic i sensual.

Història de la paraula «rococó»

Segons Étienne-Jean Delécluze, el terme «rococó» va ser inventat entorn a l'any 1797 com una broma per Pierre-Maurice Quays, alumne de Jacques-Louis David. Els crítics i detractors d'este estil feyen un us pijoratiu de la paraula «rococó», la qual sorgix de la composició entre «rocaille» (pedra) i «coquille» (closca marina), ya que en els primers dissenys del nou estil apareixien formes irregulars inspirades en roques marines, algues i closques.

Context històric i social

El seu precedent se situa en els inicis d'el XVIII coincidint en la regència de Felipe d'Orleans, quan varen escomençar els tímits canvis que anunciaven el final de l'estil tardebarroc i la seua involució cap a l'expressió d'un gust més contemporàneu, independent i hedoniste, contrapost a l'art oficial, inflexible i ostentoso del regnat de Luis XIV. La transició del Rococó, també conegut com el «estiluis XV», a noves formes i expressions artístiques va escomençar cap a 1720. Alguns historiadors de l'art com Fiske Kimball establixen la génesis del Rococó en diversos decoradores francesos, com Claude Audran III, Pierre Lepautre i Gilles-Marie Oppenordt.

Este estil, cridat en el seu temps «del gust modern», va ser despreciat pels seus crítics i detractors neoclasicistas en la paraula «rococó». Atres versions busquen l'orige en rocaille, un tipo d'ornamentació dels decoradores de grutas dels jardins barrocs i que es distinguia pel seu profuso ensortijamiento. Encara que el Rococó haja segut un art convencionalista i cortesano, és un eixemple de cóm l'art és expressió de la vida social i de cóm un estil pot estar dirigit a individus dins de dita societat i no als seus monarques o deus. L'estil s'expressa sobretot en la pintura, la decoració, el mobiliari, la moda i en el disseny i producció d'objectes. La seua presència en l'arquitectura i l'escultura és menor, ya que el seu àmbit fonamental són els interiors i, en menor grau, les composicions monumentals. Les excavacions entre 1738 i 1748 de Pompeya i Herculano i la seua divulgació varen despertar una verdadera fascinació pel «gust a la grega», embrió del que, una volta consolidat, coneixeríem com Neoclassicisme i que coincidix en el regnat de Luis XVI. Durant este periodo el Rococó va mantindre una gran hegemonia sobre els demés estils.

Història

Del Barroc al Rococó

Erro al crear miniatura:

La basílica d'Ottobeuren (Baviera): els espais arquitectònics confluïxen i es dispersen, com si prengueren vida.

Durant el regnat de Luis XIV, la vida de la cort es desenrolla en el palau de Versalles, estenent el canvi artístic del palau real i permetent la seua difusió a tota l'alta societat francesa. La delicadea i l'alegria dels motius rococó han segut vists a sovint com una reacció als excessos del règim de Luis XIV. Si lo barroc estava al servici del poder absolutista, el Rococó està al servici de l'aristocràcia i la burguesia. L'artiste passa a treballar en més llibertat i s'expandix el mercat de l'art. El Rococó es presenta com un art al servici de la comoditat, elux i la festa. Les escenes de la seua pintura arrepleguen este nou estil de vida. Sobre l'alvertent social, s'inicia un canvi en el paper de la dòna, que es convertix en organisadora de reunions per a parlar de lliteratura, política, jocs d'ingeni o per a ballar. Este entorn d'alta activitat social dins de l'alta burguesia és elloc adequat per a que els artistes es promocionen i facen clients. Els motius del Rococó busquen reproduir el sentiment típic de la vida aristocràtica, lliure de preocupacions, o de novela llaugera, més que batalles heròiques o figures religioses. ^{cita requerida}

Desenroll i extensió

Erro al crear miniatura:

Interior d'estil rococó del palau de Gatchina, prop de San Petersburgo, en Rússia.

En el desenroll i extensió del nou estil dins de la societat francesa, va jugar un paper clau l'influència de Jeanne Antoinette Poisson, marquesa de Pompadour i amant del rei. El seu interés per l'art que, com a aficionada, practicava assessorada per François Boucher o Quentin de la Tour, es va transmetre a les classes acomodades de París. La década de 1730 va ser el periodo de major vitalitat i desenroll del Rococó en França. L'estil es va iniciar en l'arquitectura i va aplegar al mobiliari, l'escultura i la pintura (entre els treballs més significatius, trobem els d'els artistes Jean-Antoine Watteau i François Boucher). L'estil rococó es difon sobretot gràcies als artistes francesos i a les publicacions de l'época. Va ser ràpidament acollit en la zona catòlica d'Alemània, Bohemio i Àustria, a on es fusiona en el Barroc germànic. En particular al sur, el Rococó germànic va ser aplicat en entusiasme en la construcció de cases i palaus; els arquitectes a sovint adornen els interiors en «núvols» d'estuc blanc. En Itàlia, l'estil tardobarroco de Francesco Borromini i Guarino Guarini evoluciona cap al Rococó en Torí, Venècia, Nàpols i Sicília, mentres que l'art en la Toscana i en Roma es manté encara fortament lligat al Barroc, pero en les seues característiques bàsiques molt marcades. En Anglaterra, el nou estil va ser considerat com «el gust francés per l'art». Els arquitectes anglesos no seguirien l'eixemple dels seus colegues continentals, a pesar de que la platería, la porcelana i les sedes sí varen estar fortament influenciades pel Rococó. Thomas Chippendale va transformar el disseny del mobiliari anglés per mig de l'estudi i l'adaptació del nou estil. William Hogarth va contribuir a crear una teoria sobre la bellea del Rococó; sense referir-se intencionadament al nou estil, afirmava en la seua obra Anàlisis de la bellea (1753) que la curva en S present en el Rococó era la base de la bellea i de la gràcia present en l'art i en la naturalea.

Decliu del Rococó

El fi del Rococó s'inicia entorn a 1760, quan personages com Voltaire i Jacques-François Blondel estenen la crítica sobre la superficialitat i la degeneració de l'art. Blondel, en particular, es va llamentar de la «increible mescla de closques, dragons, canyes, palmes i plantes» de l'art contemporàneu. En 1780 el Rococó deixa d'estar de moda en França i és reemplaçat per l'orde i la serietat de l'estil neoclàssic impulsat per Jacques-Louis David. El Rococó es va mantindre popular anara de les grans capitals i en Itàlia fins a la segona fase del Neoclàssic, quan el cridat estil Imperi s'impon gràcies a l'impuls del govern napoleónico. Un renovat interés pel Rococó apareix entre 1820 i 1870. Anglaterra és la primera en revalorar el estiluis XIV, que és com es denominava erròneament al començ. En esta moda, es varen aplegar a pagar sifres importants per objectes rococó de segona mà que es podien trobar en París. En França, només artistes importants com Delacroix i mecenes com l'emperatriu Eugenia donen valor novament a l'estil.

El Rococó aplicat a l'art

Mobiliari i objectes decoratius durant el periodo Rococó

Erro al crear miniatura:

Diván d'estil rococó.

La temàtica llaugera pero intrincada del dissenye rococó s'adequa millor als objectes de talla reduïda que a l'arquitectura i a l'escultura. No sorprén per lo tant que el Rococó francés fora utilisat sobretot en l'interior de les cases. Figures de porcelana, platería i, davant tot, el mobiliari incorporen l'estètica del Rococó quan l'alta societat francesa vol adequar les seues cases al nou estil. El Rococó aprecia el caràcter exòtic del art chinenc i, en França, s'imita este estil en la producció de porcelana i vaixella de taula. Els dissenyadors francesos, com François de Cuvilliés i Nicolas Pineau, exporten l'estil a Munich i San Petersburgo, mentres l'alemà Juste-Aurèle Meissonier es va traslladar a París, si be fa falta considerar a Simon-Philippe Poirier com el precursor del Rococó en París. El Rococó anglés tendix a ser més moderat. El dissenyador de mobles Thomas Chippendale manté la llínea curva pero menys ampulosa que la del moble francés. El major exponent del Rococó anglés va ser, provablement, Thomas Johnson, un escultor i proyectista de mobles ubicat en Londres a mitan de 1700. Durant el periodo rococó, en els tallers espanyols es treballaven fustes nobles com el nogal i el roure, combinant curves pronunciades i talles ornamentals en tècniques de taracea i chapado que accentuaven el caràcter decoratiu de l'estil segons Mariner 1893.

Arquitectura

Erro al crear miniatura:

Palau Solitude (Stuttgart), un exponent de l'arquitectura rococó en l'Alemània meridional.

Una de les característiques de l'estil rococó serà la marca de diferència entre exteriors i interiors. L'interior serà un lloc de fantasia i colorit molt recarregat, mentres la frontera es caracterisarà per la senzillea i la simplicitat. S'abandonen els órdens clàssics, i les fronteres dels edificis es distinguiran per ser planes, tenint, com a molt, unes molduras per a separar plantes o emmarcar portes i finestres. La forma dominant en les edificacions rococó era la circular. Un pabelló central, generalment entre dos ales baixes i curves i, sempre que era possible, rodejat d'un jardí o immers en un parc natural. Atres edificacions podien prendre la forma de pabellons encadenats, en contra del típic edifici «bloc», propi de l'etapa anterior. En este moment la finestra aumenta progressivament de mida, fins a la puertaventana o «finestra francesa», obtenint una interrelació entre interior i exterior que conseguix l'ideal fusió en la naturalea, en el paisage i l'entorn. Es descarten els marcs en àngul recte, massa rígits, i s'adopten finestres estovades. S'elimina o reduïx l'us d'escultures monumentals, llimitant-les a l'ornamentació dels jardins. En qualsevol cas, l'aspecte més destacable dels interiors rococó és la distribució interna. Els edificis tenen estàncies especialisades per a cada funció i una distribució molt senzilla. Les habitacions es dissenyen com un conjunt que, en una marcada funcionalitat, combina ornamentació, colors i mobiliari. El Rococó va tindre una vida curta, desenrollada en París i gran influència en Europa. Sorgix com una reacció a lo propost al Barroc, seguix en el seu idealisme dels adorns exuberantes pero esta volta ho du a un atre nivell. Dona lloc a un estil més «elegant» que el seu predecessor , en la característiques de quebre en la simetria, jocs en l'us de la curva i implementa revestiment a on no permet distinguir clarament les terminacions interiors. També l'us de les tonalitats pastiç i l'us de l'or en revestiment, tot es convertix en una vorágine d'informació visual que intenta demostrar les riquees de les famílies aristocràtiques. Per la seua mateixa naturalea, estes tendències arquitectòniques varen tindre molt poc reflex en les construccions oficials, anaren llaiques o eclesiàstiques. En canvi, el nou estil va ser perfecte per a les residències de la noblea i l'alta burguesia, les classes més ansioses de canviar segons els nous cànons i les més dotades de mijos econòmics per a conseguir-ho. En Alemània, especialment en Baviera, el Rococó entra en molta força i supera les fòrmules barroques. Destaca, a diferència de França, la capacitat d'adequar l'estil a construccions religioses que va conseguir el Rococó alemà. Entre els autors de les obres més destacades trobem a artistes francesos i alemans com François de Cuvilliés, Johann Balthasar Neumann i Georg Wenzeslaus von Knobelsdorff, que varen realisar la preparació d'Amalienburg prop de Munich, la residència de Wurzburgo, Sanssouci en Potsdam, Charlottenburg en Berlín, els palaus d'Augustusburg i Falkenlust en Brühl, el palau de Bruchsal, el palau Solitude de Stuttgart i Schönbrunn en Viena. El Pabelló de caça de Stupinigi per Filippo Juvara, el Palácio de Queluz per Mateus Vicente d'Oliveira i Manuel Caetano de Sousa o el Palau Catalina per Bartolomeo Rastrelli.

Erro al crear miniatura:

Bildergalerie Palau de Sanssouci, 1755-1764.

Pintura

Artícul principal → Pintura rococó.

Erro al crear miniatura:

Embarque a l'illa de Cythera de Jean-Antoine Watteau (1721, Louvre).

A pesar de que el Rococó deu el seu orige purament a les arts decoratives, l'estil va mostrar la seua influència també en la pintura, aplegant al seu màxim esplendor en la década de 1730. Esta pintura deu cridar-se pròpiament «pintura galant« i no «pintura rococó», puix este terme engloba el context estètic en que es trobava. Els pintors varen usar colors clars i delicats i les formes curvilíneas, decoren les teles en querubines i mits d'amor. Els seus paisages en festes galants i pastorals a sovint arreplegaven menjars sobre l'herba de personages aristocràtics i aventures amoroses i cortesanas. Es varen recuperar personages mitològics que s'entremesclen en les escenes, dotant-les de sensualitat, alegria i frescura. El retrat també va ser popular entre els pintors rococó, en el que els personages són representats en molta elegància, basada en la artificialidad de la vida de palau i dels ambients cortesanos, reflectint una image amable de la societat en transformació.

Jean-Antoine Watteau (1684–1721) és considerat el més important pintor rococó, creador d'un nou gènero pictòric: les fêtes galants (festes galants), en escenes impregnades en un erotisme líric. Watteau, a pesar de morir als 37 anys, va tindre una gran influència en els seus successors, inclosos François Boucher (1703–1770) i Jean-Honoré Fragonard (1732–1806), dos mestres del periodo tardà. També el toc delicat i la sensibilitat de Thomas Gainsborough (1727–1788) reflectixen l'esperit rococó.

Erro al crear miniatura:

Cupido d'Edmé Bouchardon (1750).

Escultura

L'escultura és una atra àrea en la qual varen intervindre els artistes del Rococó. Étienne-Maurice Falconet (1716–1791) és considerat un dels millors representants del Rococó francés. En general, este estil va ser expressat millor per mig de la delicada escultura de porcelana, més que en estàtues marmóreas i imponents. El mateix Falconet era director d'una famosa fàbrica de porcelana en Sèvres. Els motius amorosos i alegres són representats en l'escultura, aixina com la naturalea i la llínea curva i asimètrica. El dissenyador Edmé Bouchardon va representar a Cupido tallant els seus darts d'amor en el garrot d'Hércules, un símbol excelent de l'estil rococó. El semidiós és transformat en un chiquet tendre, el garrot que trenca ossos es transforma en fleches que colpegen el cor, en el moment en que el marbre és substituït pel estuc. En este periodo podem mencionar als escultors francesos Jean-Baptiste Lemoyne, Robert li Lorrain, Michel Clodion i Pigalle.

Música

L'estil galant va ser l'equivalent del Rococó en l'història de la música, situat entre la música barroca i la música clàssica, i no és fàcil definir este concepte en paraules. La música rococó es va desenrollar al marge de la música barroca, particularment en França. Pot ser considerada com una música molt intimista realisada de forma extremadament refinada. Entre els màxims exponents d'esta corrent es pot citar a Jean Philippe Rameau, François Couperin, Jean-Jacques Rousseau, Giovanni Battista Sammartini, Giovanni Battista Martini, Baldassare Galuppi, Thomas Arne, William Boyce, Johann Adolf Hasse, Georg Philipp Telemann, Ignaz Holzbauer, Johann Stamitz, Carl Heinrich Graun, Franz Benda, Karl Friedrich Abel, Johann Schobert, Leopold Mozart, Carl Philipp Emanuel Bach i Johann Christian Bach.

El Rococó en França

Erro al crear miniatura:

Madame de Pompadour.

França és el breçol de l'estil i des d'ací s'expandix al restant d'Europa, especialment als països de llengua germànica, a on adquirix una força extraordinària per les fortes relacions de Federico II de Prusia en la corona de França.

Mobiliari

El disseny de mobles és la principal activitat de tota una dinastia d'ebanistas parisenques, algun dels quals havia naixcut en Alemània, que desenrollen un estil de llínea curva en tres dimensions, a on les superfícies embarnizades es completaven en marqueteria de bronze. La factura d'estes obres correspon, majoritàriament, a Antoine Gaudreau, Charles Cressent, Jean-Pierre Latz, Françoise Oeben i Bernard van Risen Burgh. En França l'estil es manté molt sobri, ya que els ornaments, principalment de fusta, eren menys massiços i es presentaven com a composicions de motius florals, escenes, caraces grotesques, pintures i incrustaciones de pedra. La tapisseria va ser un capítul important per a conseguir comoditat en el moble. Els assents varen aplegar a cotes de comoditat inimaginables pocs anys abans. La tendència general a favor delux i del confort va fer que els cortesanos i els assidus assistents als salons pogueren ara assentar-se (i inclús reclinarse i estirar-se) en les reunions, a diferència de l'época anterior, en la que havia segut obligatori permanéixer de peu per qüestions de protocol. Este nou concepte de la comoditat i una actitut més despreocupada respecte al cos humà (al com es permetia en moments d'intimitat evadir-se i lliurar-se de rígides postures), l'inquietut per desenrollar activitats intelectuals i lúdiques en els espais privats, propicia el desenroll de nous dissenys de mobles.

Erro al crear miniatura:

Palau de Queluz, 1747-1846.

Erro al crear miniatura:

Palau de Catalina, 1717.

Erro al crear miniatura:

Palau de Sanssouci, Potsdam.

Arquitectura

En l'alluntament de la cultura dels palaus de la cort, les construccions característiques d'esta época varen ser les cases alluntades del centre de ciutat o en mig del camp: «folies», «bergeries», «bagatelles» o «ermitages». En residències urbanes, el «hôtel» o mansió en la ciutat, la planta es dividix en unitats espacials relativament chicotetes en la qual cosa s'obtenen àmbits especialisats, de diferent mida segons la seua funció: saló, menjador, quarto, antecámara, galeria, gabinet. D'esta forma va aparéixer una distribució més pràctica que l'anterior de «enfilade», ara les habitacions serien independents i en accés individual. Es varen tallar oblicuamente els cantons de les habitacions per a colocar escals secundàries en els espais guanyats i estos es varen comunicar entre sí per mig de passadiços, corredors i galeries. Entre els representants més destacats trobem a Jean Courtonne i a Robert de Cotte, nomenat arquitecte de la cort, i que va intervindre en la casi totalitat de les obres importants que es varen fer en França durant 30 anys.

Erro al crear miniatura:

Taula de la factoria de Sèvres de Martin Carlin. 1772.

Escultura i objectes de porcelana

França va ocupar un lloc important a la producció de porcelana durant el XVIII. Es va fabricar en Ruan, Estrasburc, Saint-Cloud, Mennecy, Chantilly i en la Manufactura Real de porcelana de Sèvres. Despuix d'uns inicis difícils (1741) en Vincennes, la Manufactura Real es va traslladar a Sèvres en 1756. La porcelana de Sèvres es caracterisava pels seus dibuixos rodejats d'ornamentació de rocalla sobre fondo blanc, encara que este blanc va passar ràpidament a colors de tons molt vius com el bleu de Roi (posterior al Rococó), el groc viu, el blava turquesa, i el rosa Pompadour (a partir de 1757), de moda durant dèu anys i que es va denominar aixina com reconeiximent a l'interés personal de Madame Pompadour en el desenroll de les Manufactura. A partir de la década de 1750 es va posar de moda la colocació de plaques de Sèvres com a decoració de mobles chicotets o accessoris. Bernard van Risen Burgh va ser el primer ebanista conegut que va decorar les seues obres en plaques de porcelana, una pràctica que ràpidament es va fer popular. Varen ser molt utilisats pels ebanistas Martin Carlin i Weisweiler.

El Rococó en Itàlia

Erro al crear miniatura:

El Pabelló de caça de Stupinigi.

Les Guerres Italianes varen tindre com resultat l'hegemonia del poder espanyol sobre Itàlia. Encara que molts estats, com per eixemple Venècia, no varen pertànyer a la Corona espanyola, Itàlia va dependre d'Espanya per a rebre protecció de les agressions externes. El control d'Espanya va ser reemplaçat en l'hegemonia austríaca en el XVIII a excepció d'alguns pocs estats que varen permanéixer baix el control espanyol. També en Itàlia, seguint l'eixemple francés, va crear el Rococó una notable renovació, sobretot en el sector de la decoració d'interiors i en la pintura. Es va donar sobretot en la regió del nort (Ligúria, Piemont, Lombardía i Véneto), mentres que en l'Itàlia central, per l'influència de l'iglésia, l'estil no es desenrolla de forma sensible. En canvi en Sicília es va desenrollar una evolució del Barroc de caràcter propi, de gust més españolizante, molt similar al plateresco.

Arquitectura

Erro al crear miniatura:

Saló central de Stupinigi.

Els majors representants estil rococó en l'arquitectura italiana són Guarino Guarini, molt actiu en el Piemont i en Mesina, i Filippo Juvarra que treballa molt en Torí com a arquitecte de la casa de Saboya. Les obres més importants de Guarino Guarini són: l'iglésia de Sant Filippo, l'iglésia dels Pares Somaschi i la casa dels pares teatinos, totes en Mesina, la capella del Sant Sudario de Torí i el palau Carignano també en Torí. Entre les realisacions més importants de Filippo Juvara existixen: la cúpula de la Basílica de Sant Andrés en Mantua, la cúpula de la catedral de Com, el campanar de la catedral de Belluno, la basílica de Superga prop de Torí, el castell de Rivoli, el pabelló de caça de Stupinigi, el Palau de Venaria Reale i el palau Madama en Torí.

Pintura

Erro al crear miniatura:

Plaça de Sant Marcos, Canaletto (1723).

En el camp de la pintura, els majors intérprets del Rococó es poden considerar els artistes que varen treballar en la República de Venècia, destacant els grans paisages detallistes en representacions dels principals espais de la ciutat: els canals, la plaça de Sant Marque i el Palau Ducal, seguint la corrent anomenada veduta. Entre les figures més importants a considerar trobem: Giovanni Battista Tiepolo de qui destaca el Retrat d'Antonio Riccobono, Sant Rocco i Hércules sofoca a Anteo. Tiepolo va passar quatre anys en Wurzburgo abans de tornar a Venècia i finalment va ser a treballar en Madrit, a la cort de Carlos III, ciutat en la que va morir finalment. Giovanni Antonio Canal, conegut com Canaletto, que va realisar obres entre unes atres: Plaça de Sant Marcos, Sant Cristobal, Sant Miguel i Murano, Els cavalls de Sant Marcs en la plaça, El camp de Rialto en Venècia i Passejada fluvial en columna i arc de triumfo. Canaletto també va treballar en Anglaterra pero sense aplegar a l'esplendor dels paisages de la seua ciutat natal. Francesco Guardi, en un estil al toc, representa en els seus paisages més difuminados i obscurs la República que s'afona, realisant prop d'huitcents xixanta obres entre les quals destaquen Milacre d'un sant dominico, Concert en el Cassino dels Filarmonici i La Caritat.

Escultura

En el sector de l'escultura, el més pobre en este periodo, es distinguix Giacomo Serpotta que, sobretot en Palermo, va realisar obres per a vàries iglésies de la ciutat, entre les que podem citar els oratorios de Ciutat Santa, de Sant Lorenzo i del Rosari en Sant Doménico i l'iglésia de Sant Francisco d'Assís. Es pot considerar que alguns escultors que varen realisar fonts en Roma i en el palau de Caserta es varen inspirar en l'estil rococó.

El Rococó en Espanya

Erro al crear miniatura:

Interior de la basílica pontifícia de Sant Miguel (1739-45), en Madrit.

En el XVIII, el Barroc espanyol camina cap a un estil molt més ornamentado. L'escultura, la pintura i la talla es fonen en l'arquitectura, en ocasions per a animar els clàssics esquemes arquitectònics que continuen vigents en plantes i alçats. Front als exteriors, per lo general austers, es creen interiors vibrants. Este Barroc tardà –que ampra en profusió motius ornamentals com el full d'acant, de raïl clàssica– comença a impregnar-se en la década de 1730 de l'influència del Rococó francés, ejemplarizada fonamentalment en la difusió d'un nou motiu ornamental: la rocalla (del francés rocaille), consistent en complicats jocs de «C» i «S» que generen formes asimètriques i que també recorden a formes marines. La rocalla va començar a conéixer-se en Espanya a través de tres vies fonamentals: la seua difusió a través dels pattern books o llibres de patrons, l'importació de mobiliari i atres arts decoratives d'Europa i la seua directa duta de mà d'arquitectes foràneus, cas del portugués Cayetano d'Acosta. D'esta manera, per al cas espanyol és difícil parlar de l'existència d'un Rococó pur sino, més be, d'un Barroc tardà que pren prestats elements del Rococó francés. La genèrica denominació de «rococó» per a l'art espanyol d'el XVIII obedix a una transnoctada tendència de considerar el Rococó com la llògica evolució del Barroc. Cal tindre en conte que l'estil naix en França, país en el que l'art del sigle precedent, conegut com el Grand Siécle, va anar substancialment divers al cas hispà, pel seu caràcter més clasicista. Per tant, l'estil naix més com a reacció que com a evolució del XVII francés. Per una atra part, el Rococó és un art eminentment burgués i profà, difícilment conciliable a l'art religiós, el més abundant del Barroc espanyol. A esta tradicional confusió terminològica ha contribuït la presència en el XVIII espanyol d'arquitectes italians i solucions dutes del Barroc italià (més mogut en planta), alienes al Rococó pero confoses en est. En tot, al marge de la discutible chafada del Rococó en l'art religiós espanyol d'el XVIII, és possible rastrejar alguns eixemples del Rococó en Espanya, fonamentalment en les tipologies civils i, sobretot, en l'àmbit cortesano, a la calor de la nova dinastia borbònica.

Pintura

Poden considerar-se pintors de transició, pero ya en una atmòsfera i una delicadea cromàtica que anuncia la nova sensibilitat rococó que estava escomençant a triumfar en Roma, Nàpols i Venècia, algunes de les obres de Miguel Jacinto Meléndez (1675-1734) o els jóvens pintors de cambra Juan Batiste Penya (1710-1773) i, de forma més acusada, l'aragonés Pablo Pernicharo (1705-1760), els qui, pensionados en Roma i discípuls d'Agostino Masucci, mostren en les seues obres de 1740 una simbiosis entre lo barroc acadèmic i ho rococó.

Gaya Nuño, en un artícul de 1970, estimava que la corrent rococó havia tingut poca acceptació en Espanya a causa de la nosa que li havia fet l'últim Barroc espanyol, genuïna creació nacional a diferència de l'importat Rococó. En el, al seu entendre, escàs Rococó espanyol, la pintura s'havia desenrollat paradòxicament en ple regnat de l'Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando i s'havia manifestat de forma reduïda i desdibuixada en els cartons per a tapissos de Goya, de Francisco i Ramón Bayeu o de José del Castell, i especialment en un extraordinari pintor rococó, Luis Paret i Alcázar. Una década despuix Jesús Urrea va esbossar una Introducció a la pintura rococó en Espanya i defenia l'existència de tal corrent pictòrica i donava algunes de les llínees d'estudi i interpretació de la mateixa.

• Les aportacions i realisacions dels pintors espanyols formats en Itàlia en l'ambient de la renovació barroca acadèmica i Rococó: Hipólito Rovira (1693-1765), José Luzán Martínez (1710-1785) i Antonio González Velázquez (1723-1793).

• La presència de grans pintors italians en la cort de Madrit mediada la centuria (Michel-Ange Houasse, Bartolomeo Rusca, Jacopo Amigoni, Corrado Giaquinto, Giovanni Battista Tiépolo), en les seues vastes realisacions decoratives i les seues ensenyances en el regnat de Fernando VI i en la primera etapa del de Carlos III. Com a pintors espanyols d'el XVIII, propencs al Rococó pero de tendència academicista, destaquen Luis Meléndez i Luis Paret; també l'italià Giovanni Battista Tiepolo, que va treballar en Espanya junt a Mengs. Discípul de José Luzán i després de Corrado Giaquinto és l'aragonés Juan Ramírez d'Arellano (1725-1782), qui es mostra fortament influït per l'últim, pero va deixar la pintura per la música. Pintor més jove que després passaria a l'òrbita de Mengs i es va formar en el Rococó va ser el valencià Mariano Salvador Maella; dins de l'estètica rococó, pero al marge de l'ambient creat per Giaquinto, es mouen en Espanya dos pintors francesos aplegats en moments distints; el primer va ser Charles-Joseph Flipart (1721-1797), un pintor i gravador que va vindre a Espanya en 1748 acompanyant al seu mestre Jacopo Amigoni i va ser pintor de cambra en 1753; l'atre va ser Charles-François de la Traverse (1726-1787), que va estar en Madrit acompanyant a l'embaixador de França marqués d'Ossun i va decidir quedar-se; va ser discípul de Boucher, havia residit pensionado en Roma i va ser mestre de Luis Paret. També cal destacar l'obra pictòrica d'Antonio Viladomat i de Francesc Tramulles Roig, discípul de l'anterior i menys conegut pel caràcter efímer de la seua obra. Francesc Pla, conegut com «el Vigatà», va mostrar una lleu influència del Rococó en les pintures del Palau Mulla de Barcelona, si ben el restant de la seua obra cal ubicar-la dins d'un llenguage barroc. Atres pintors d'esta tendència varen ser els germans d'Antonio, Luis González Velázquez (1715-1763) i Alejandro González Velázquez (1719-1772), el madrileny d'ascendència aragonesa i discípul de Giaquinto José del Castell (1737-1793); l'aragonés Juan Ramírez d'Arellano (1725-1782) i el valencià José Camarón i Boronat (1731-1803). En Sevilla el Rococó es contagia de l'influix murillesco en l'obra de Juan d'Espinal (1714-1783).

Arquitectura i retaules

Erro al crear miniatura:

Frontera del Palau del Marqués de Dos Aigües (1740-44), en Valéncia.

En l'ambient cortesano de Madrit trobem els més bells eixemples del Rococó espanyol. En el Palau Real de Madrit, manat construir per Felipe V en 1738, es troba el soberp Saló de Gasparini i el Saló de Porcelana. En el mateix palau trobem el Saló del Tro, un impressionant conjunt en molts eixemples de mobiliari rococó com els dotze espills monumentals acompanyats de les seues corresponents consoles i el tro real. En Aranjuez, també en Madrit, trobem una peça única en el Saló de Porcelana del Palau Real, verdadera joya profusamente decorada en temps de Carlos III en motius chinescos molt del gust per lo orientalizante i exòtic del Rococó. També en la capital d'Espanya es troben alguns temples que acusen l'influència del Rococó, com la basílica de Sant Miguel, traçada per l'arquitecte italià Santiago Bonavia en 1739 i terminada en 1745. En Valéncia destaca el Palau del Marqués de Dos Aigües (1740–1744), en frontera dissenyada pel pintor i gravador Hipólito Rovira i eixecutada per Ignacio Vergara i Luis Dumenge, sense dubte un dels edificis claus del Rococó espanyol. Respecte a l'arquitectura de retaules, alguns dels retablistas que es varen deixar seduir per la rocalla varen ser Narciso Vaig prendre i Cayetano d'Acosta, sempre treballant baix una tipologia tan característica del Barroc espanyol com és el retaule.

Escultura

Més allà de l'escultura posbarroca d'inspiració nacional coneguda com churrigueresca (pels germans José Benito, Joaquín i Alberto Churriguera), l'estètica rococó es va desenrollar en les arts decoratives i en eluxós i suntuoso mobiliari d'espills monumentals i salons de porcelana com els que hi ha en els Palaus Reals de Madrit i Aranjuez. Sobre la talla en fusta destaca el murcià Francisco Salzillo, inspirat en les formes delicades del Rococó i famós pels seus belenes italianizantes; també pot incloure's a Francisco Hurtado Esquerre, aixina mateix arquitecte del Churrigueresco. Per una atra part, la major concentració d'escultura rococó en Espanya es dona en el Palau Real de la Granja de Sant Ildefons, a on destaquen les escenes mitològiques; i en el Passejada del Prat de Madrit, en les fonts de Neptú i de Cibeles, abdós frut de la colaboració de varis talents.

El Rococó en Alemània

L'influència de l'Ilustració en Alemània va començar relativament vesprada per les conseqüències de la Guerra dels trenta anys. Els diferents Estats es trobaven en una situació difícil tant política com a econòmica. En l'arribada del Rococó els ideals de l'Ilustració varen escomençar a ser perceptibles, pero no varen tindre una gran influència.

Pintura

Una de les principals figures germàniques és Franz Anton Maulbertsch, actiu en una vasta regió d'Europa Central i Oriental decorant numeroses iglésies; és un dels grans mestres de la fresca d'el XVIII, moltes voltes comparat a Tiepolo per l'elevada calitat de la seua obra. També deuen ser inclosos com a mestres importants del Rococó germànic monumental Johann Baptist Zimmermann, Antoine Pesne, Joseph Ignaz Appiani, Franz Anton Zeiller, Paul Troger, Franz Joseph Spiegler, Johann Georg Bergmüller, Carlo Carlone, entre molts uns atres, que varen deixar una marca en les seues obres en palaus i iglésies. Els ilustradors de llibres científics cobren una gran importància, sorgint la figura del «artiste científic». Entre els més destacats es troben Johannes Goedaert, Maria Sibylla Merian, August Johann Rösel von Rosenhof i Georg Dionys Ehret.

Escultura

Destaquen Joseph Anton (1696-1770) i el bávaro Johann Baptist Straub (1704-1784).

Arquitectura

El Rococó francés, en irrompre en Alemània, es fusiona en el Barroc germànic. Bevia també del Barroc recarregat i de procedència italiana. Arquitectes com Borromini o Guarino Guarini varen servir com a font d'inspiració a les chicotetes corts alemanes que desijaven imitar lo francés i recorrien en freqüència a arquitectes de dita procedència. Destaquen la basílica d'Ottobeuren (Baviera), el Palau Solitude de Stuttgart, el palau Augustusburg en Brühl o el palau Falkenlust, també en Brühl; també es deixa notar en iglésies i campanars sols o en parella, sobretot en el sur del país, a on en contades ocasions deixaven entrevore des de l'exterior els esplendors que albergaven. Eixemple d'això són la basílica d'Ottobeuren, en Baviera, o la Wieskirche (iglésia del prat), proyectada per Dominikus Zimermann i situada en les proximitats de Füssen i Oberammergau, també al sur de Baviera. Va ser l'arquitecte François de Cuvilliés, el que va realisar les obres més directament relacionades en els models francesos del Rococó, tal i com va fer en la decoració del palau de Nymphenburg. Un atre arquitecte de reconegut prestigi va ser Johann Balthasar Neumann, qui, recolzant-se en els models de Guarino Guarini, va alçar estructures amprant llavors la decoració característica del Rococó. Entre els seus proyectes més destacats es troben la residència del Bisbe elector de Würzburgo i les iglésies de Neresheim i Vierzehnheiligen. En Potsdam, Georg Wenzeslaus von Knobelsdorff va realisar per a Federico el Gran el palau de Sanssouci, a image i semblança del Gran Trianón. En Prusia, Matthaus Daniel Poppelmann (1662-1736), construïx en Dresde el pabelló de festes del Zwinger, cuidant que harmonise en el paisage. Les escals en curves en tots els sentits donen alegria tant a l'edifici com als jardins mentres les grutas i fonts alberguen tots tipos de personages mitològics. El Palau del Belvedere, en Viena, és una atra mostra d'este estil.

Lliteratura

Es pot incloure en el Rococó a Friedrich Hagedorns, Ewald Christian von Kleist i el suís Salomon Gessner, famós pels seus Idilis, pero també com a pintor. Va haver un grup de poetes rococó en l'Universitat de Trobe que va destacar per les seues anacreónticas i chicotets poemes; varen ser Johann Peter Uz, Johann Wilhelm Ludwig Gleim i Johann Nikolaus Götz.

El Rococó i l'Iglésia catòlica

Erro al crear miniatura:

La basílica de Superga, en Torí.

Una visió crítica del Rococó en el context eclesiàstic va ser sostinguda en la Enciclopèdia catòlica. Per a l'iglésia, l'estil rococó es podia assimilar a la música profana, contraposta a la música sacra. La carència de simplicitat, la exterioridad i la frivolitat tenien l'efecte de distraure del recolliment i de la pregària. En tot, eliminada el seu exterioridad més explícita, el resultat va poder ser acceptat com en consonancia con un ambient dedicat al cult. En el desenroll del Rococó, trobem una decoració compatible en l'aspecte sagrat de les iglésies.

Erro al crear miniatura:

Capitel rococó en Steinhausen (Bad Schussenried).

Els artistes francesos semblen no haver considerat mai la bellea de la composició de l'objecte principal, mentres que els alemans fan de la potència de les llínees la seua característica principal. En l'interior de les iglésies, el Rococó va poder ser tolerat, ya que els objectes eren chicotets com un got, una mesita d'un cor, una llum, una barana o una balaustrada i no eren massa evidents a la vista. Resulta estar més en consonància en la sacristia i en ambients no pròpiament de cult, més que en l'iglésia pròpiament dita. L'estil rococó s'adapta molt mal a l'ofici solemne de la funció religiosa, en el tabernáculo, l'altar o el púlpit. En el cas de grans objectes, l'escultura rococó resulta bella, pero al mateix temps es troba una semblança en el Barroc. Els elements fantasiosos d'este estil no s'adapten a les grans parets de les iglésies. En qualsevol cas, tot té que ser segons la situació local i les circumstàncies. Hi ha peces del Rococó autènticament belles, mentres que algunes atres no responen als cànons i intenten assimilar-se a objectes sacres. Entre els materials utilisats en l'estil rococó figuren la fusta tallada, el ferro i el bronze, utilisat en la construcció de balaustradas i portals. Un element distintiu és el dorat que cobrix els frets materials metàlics, més acceptables per a l'implantació en ambients no profans.

Bibliografia

• (1991).Quaderns d'Art Espanyol, Història 16.(96)
• (1970).Quaderns de la Càtedra Feijoo.Oviedo:(22)

51-71.

• Gemin, M.; Pedrocco, F. (1993). Giambattista Tiepolo. I dipinti. Opera completa.
• Hauser, Arnold; Tovar, {{{nom2}}} (2016). Història social de la lliteratura i l'art II: Des del Rococó fins a l'época del cine. Traducció de A. Tovar i F. P. Vares-Reis, DeBolsillo Ensage. ISBN 978-84-9793-221-9.
• Hetzer (1943). Die Fresken Tiepolos in der Würzburger Residenz.
• Kelemeen, Pal (1967). Baroque and Rococo in Latin America.
• Kimball, Fiske (1943). Creation of the Rococo. (reeditat com The Creation of the Rococo Decorative Style, 1980).
• Levey, Michael (1980). Painting in Eighteenth-Century Venice.
• Martín González (1993). El retaule barroc en Espanya, Alpuerto.
• Morant, Henry de (1980). Història de les arts decoratives, Madrit: Espasa Calp. ISBN 84-239-5267-3.
• Morassi, A. (1945). Tiepolo i la Vila Valmarana, Milà.
• Morassi, A. (1955). Giovan Battista Tiepolo, Londres.
• Pallucchini, A. (1968). , Milà.
• Porcella, A. (1973). , Roma.
• Rodríguez G. de Ceballos, A. (1992). El sigle XVIII. Entre tradició i acadèmia, Madrit: Sílex.
• Röhrl, Boris (2019). Filosofia marxista i història de l'art, Madrit: Sintesis, pp. 84-94. ISBN 9788491713937.
• Salvat, Juan (1991). Història de l'Art. Art del sigle XVIII (en espanyol), Salvat Editors S. A., p. 3. ISBN 84-345-5356-2.
• Schönberger, Arno; Soehner, {{{nom2}}} (1960). The Age of Rococo. (publicat originalment en alemà, 1959).
• (1981).Ponències llegides en el coloqui commemoratiu dels 25 anys de la fundació de la Càtedra Feijoo.Oviedo:

315-336.

• Viñamata, Àgueda (1987). El Rococó, Barcelona: Ed. Montesions.

Vore també

• Catedral de Múrcia
• Catedral de Càdis

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Rococó en el Viccionari. Plantilla:RAER Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Rococó.
• bergerfoundation. ch/Vertige/english/index. html Descripció del Rococó i comparació en el Barroc (en anglés)