Aerarium

En l'antiga Roma el aerarium (erari en l'espanyol modern) era el nom que es donava al tesor públic, obtingut per mig de la recaptació dels imposts. La seua sèu es trobava en el Temple de Saturn en el tossal del Capitolio, per lo que comunament rebia el nom de Aerarium Saturni. En l'era contemporànea, i encara en el XXI, la paraula manté el seu significat en tots els països del món, encara que en variables com la recuadaació dels imposts en els bancs i/o entitats públiques i privades, autorisades per cada nació, per a recaptar-los.

Época republicana

Archiu:Tempio di Saturno.jpg

Ruïnes del temple de Saturn en el Fòrum Romà al fondo, lloc en el que es custodiava el Tesor de l'estat romà.

Baixe la República, la seua supervisió corresponia als censores, encara que la gestió dels imposts era supervisada pels cuestorés. L'erari es nutria dels imposts i tributs recaptats per la República; en principi, els imposts devien pagar-los tots els ciutadans, pero els ciutadans romans varen quedar exents de tributs personals en les victòries dels generals romans sobre els regnes Helenísticos, particularment sobre Macedònia i Síria.

La major part dels ingressos procedia de les cantitats que devien entregar les comunitats someses a Roma, tant en Itàlia com en les províncies, a les que se sumaven els botins de guerra conseguits en les numeroses campanyes mampreses pels eixèrcits republicans, i, una cantitat de reserva permanent creada com a conseqüència de l'invasió dels gals de 390 a. C., i que solament va ser suprimida per Juliol César

Com l'estat romà republicà posseïa un sistema administratiu molt rudimentari, des de l'época de les guerres púnicas, la gestió de tributs, pero també de suministraments per als eixèrcits i atres assunts d'interés econòmic per a la República, varen ser encomanades a associacions de prohombres rics -s'excloïen els Senadors, encara que estos utilisaven testaferros per a poder eludir les prohibicions llegals- que es constitían en societats, cridada Societates publicanorum.

Aixina, els tributs concrets d'una província o un atre lloc eren arrendats pels censores en bloc a una o vàries d'eixes societates, que pagaven un tant alçat en efectiu al tesor republicà, i despuix, cobraven l'impost, evidentment en un sustancioso benefici. La supervisió en les províncies corresponia als governadors i als cuestores, pero solament devien assegurar-se de l'entrega d'allò que s'haguera pactat al Tesor´, de manera que els procediments usurarios utilisats pels publicanos carien de supervisió, i si els provincials, agobiats per les exacció, protestaven els governadors utilisaven la força armada contra ells.

Ademés, com a molts governadors tenien interessos particulars en enriquir-se, solien estar d'acort en els publicanos per a esprémer als seus súbdits. Els provincials podien queixar-se davant el Senat romà enviant una comissió, patrocinada per algun notable senador que feya de patró, acusant a un governador de delicte de concusió, pero l'èxit solia ser molt llimitat, en actuar els senadors segons el principi de "hui per tu, demà per mi". Solament prosperaven alguns casos especialment escandalosos, com l'atac realisat per Cicerón en defensa dels siciliano contra Cayo Verres.

Evidentment, este sistema de gestió, que no era molt diferent d'un saqueig, generava excessives tensions de tot tipo, que es varen complicar en les guerres civils del final de la república, per lo que es feya necessària la seua reforma.

Época Imperial

En instalar-se el Principat, el Aerarium es va convertir en el tesor públic del Senat, i els seus ingressos procedien exclusivament de la tributació de les províncies senatorials, encara que el propi Augusto va encomanar el control d'esta recaptació a un procurator ecuestre nomenat directament per ell, i es va reservar el dret de dispondre dels diners depositats en esta caixa pública.

Paralelament, Augusto desenrolle progressivament atres caixes d'imposts; aixina, en 4 a. C. va crear el Aerarium Militaris per a pagar el premi en metàlic establit per als militars que es llicenciaven en complir el periodo prescrit de servici; poc abans s'havia configurat el patrimonium Caesaris, o caixa a la que afluían els imposts de les províncies imperials, i el patrimonium rei privatae o fortuna personal de l'emperador, que es nutria en les propietats personals de l'emperador, que incloïen totes les rendes d'Egipte, anexionado a l'Estat Romà com a propietat personal de l'emperador.

Tipos d'imposts

Els imposts que nutrien la caixa pública eren prou variats, i, en general, relativament similars als actuals. Aixina, existien imposts directes i indirectes, pero cal tindre en conte que els ciutadans romans d'Itàlia i de les comunitats provincials en ius italicum, estaven exentes d'imposts directes des de començos de el II a. C.

L'impost directe més important era el vectigal o tribut impost per Roma als pobles somesos a ella, que es considerava una espècie de compensació pel cultiu de les terres assignades a la comunitat, ya que el sol provincial era propietat del poble romà, i est, a través del Senat, ho cedia en us a cada comunitat provincial. Aixina mateix, les comunitats privilegiades de les províncies, colónies i municipis, devien satisfer a l'estat romà un impost equivalent cridat tributum.

Els imposts indirectes eren prou variats, i encaixen en la definició de consum. El més important era un percentage aplicat sobre la compravenda de productes, cridat centessima rerum venalium, equivalent al 1% del valor de lo intercanviat, pero que en algunes províncies, particularment les de la Galia eres superior, rebent el nom de Quadragessima Galliarum, equivalent al 2,5 % de totes les transaccions.

Atres imposts s'aplicaven sobre determinats actes jurídics, com la vigèsima hereditatis, un 5% sobre les herències, o la vigèsima libertatis, un 5% sobre el valor dels esclaus manumitidos.

Gestió dels imposts

La gestió d'estos imposts era supervisada per procuradors ecuestres nomenats per l'emperador, a voltes generals, a voltes concrets, i, en general, es cobraven en els portoria o oficines d'imposts.

En els primers temps de l'Imperi, de la mateixa manera que a finals de la República, la recaptació era arrendada per l'estat a corporacions privades, cridades societates publicanorum, o, més comunament, publicanos, que pagaven un tant alçat a la caixa pública i despuix recaptaven els imposts pels seus propis mijos, evidentment, en respal de les autoritats provincials.

Este sistema provocava numerosos problemes d'orde públic, per lo que, progressivament, les societates publicanorm varen ser substituïdes a lo llarc de el I per procuradors ecuestres nomenats per l'emperador, i dotats de capacitat i personal per a poder realisar estes funcions.

Bibliografia

• C. Nicolet, Li métier de citoyen dans la Rome républicaine, París, 1976, cap VI: "aerarium".
• M. Corbier, L'aerarium Saturni et l'aerarium militara. Administration et prosopographie sénatoriale, Roma, 1974.