Publicano

Publicano (en llatí, publicanus, pl. publicani), en Roma, era nominat genèricament aixina qui obtenia, per mig de locatio (arrendament), alguna delegació jurisdiccional de l'Estat per a efectuar la recaptació de tributs del tipo vectigalia (és dir, els ingressos regulars). Esta pràctica de gestió del Aerarium incloïa els àmbits del ager publicus, l'administració provincial, afectava al comercie i per això a tota l'economia en l'Antiga Roma. Esta concessió representava un càrrec d'alt prestigi i responsabilitat. Podien requerir i comissionar auxiliars entre els naturals de la regió, donant lloc a una segona classe de publicanos, que, encara que no eren els titulars del contracte públic, formaven part del concepte ampli.

Una atra activitat complementària dels publicanos era constituir «companyies comercials» que operaven en les províncies, en «accionistes» romans i presidides per un Princeps publicanorum del ordo equester; les «sèus» estaven en Roma i existia cert grau de monopoli i opacitat.

Curius Princeps Equestris Ordinis fortissimus et maximus Publicanus. Oratio pro posthumo. Cicerón.

Etimologies

Publicano deriva de la veu «públic». Entre els romans era l'arrendador o cobrador dels drets públics: Publicani dienntur qui publica vectigalia habent conducta. Tribut, «repartiment per tribus», del úmbrico trifus «tribu». També es donava el mateix nom de publicanos als que tenien fundes públics per mig d'una renda o tribut. En l'Antiga Grècia cridaven telons als publicanos. Publicano va ser Tito Flavio Sabino, pare de Vespasiano, qui va tindre una estàtua en el text en grec: KALOS TELONESANTI.

Tributs en Roma

Primerament es va establir el tributim in capita que es pagava per cada u en particular (capitació). Els tributs eren uns imposts directes als hòmens lliures, per raó de la seua habitació o del seu art, i uns atres pels fundes. Les dos rendes ordinàries de l'estat eren , els cànons o «llei fixa», i el «repartimiento» o indiction que senyalava el senat. La oblación o «ofrena» era voluntari. Els extraordinaris s'imponien quan hi havia urgent necessitat o raó singular i per açò solien cridar-se superindicta o ultra. Despuix el dret romà cap a diferència entre tributs i vectigalia, que eren legislados per qualsevol atre títul.

Moneda

La primera va ser l'unitat de ganado, cridada pecua o pecunia. Fins als dos primers sigles no es coneixia moneda en l'antiga roma. No es varen falcar peces de coure fins al regnat de Servio Tuli, i no es va amprar l'argent per al mateix us fins a cinc anys abans de la primera guerra púnica. Finalment, l'or amonedado va tindre curs en época d'Escipión l'Africà.

Vore també

• Ceutrones
• Alóbroges
• Bronzes de Vipasca
• Indicción
• Evergetismo