Ager publicus

Ager publicus (ˈaɡɛr ˈpuːblɪkʊs, terra pública) és el terme llatí per a referir-se a la terra pública en l'Antiga Roma. Normalment, era adquirida per mig de la confisc als enemics de Roma.

Història

En els primers moments de l'expansió romana en Itàlia central, el ager publicus era usat per a les colónies romanes i llatines, despuix de 338 a. C. La tradició posterior sosté que tan primerenc com el V, les classes patricias i plebees es varen disputar els drets dels rics per a explotar la terra i, en 367 a. C., dos tribunos de la plebe Cayo Licinio Estolón i Lucio Sestio Laterano varen promulgar una llei que llimitava la cantitat de ager publicus que podia ser assignada a qualsevol individu a 500 yugadas, aproximadament 325 acres (1,32 km²). En el mig sigle que va seguir a la batalla de Telamón (c. 225 a. C.), els romans varen absorbir per complet la Galia Cisalpina (nort d'Itàlia), en lo que varen afegir grans extensions de terra al ager publicus, terra que a sovint era donada a les noves colónies llatines o a menuts propietaris.

En el sur d'Itàlia, enormes extensions de terres recentment reincorporades varen permanéixer com ager publicus, pero varen tendir a ser arrendades a ciutadans adinerats a canvi de rendes (encara que estes rendes normalment no varen ser recolectades), a sovint ignorant les lleis de 367 a. C. Atres ager publicus es varen mantindre en els aliats italians d'els qui havien segut confiscats. Tiberio Sempronio Graco va intentar enfrontar algunes d'estes violacions en 133 a. C. al reimponer el llímit de 500 yugadas i distribuir la terra excedent a ciutadans pobres, va fracassar per la seua mort l'any següent. Va haver un intent similar per part del seu germà Cayo Sempronio Graco en 123 a. C., també va ser boicotejada i va acabar assessinat dos anys despuix. En 111 a. C., es va promulgar una nova llei que permetia que menuts propietaris assumiren la propietat de la seua part del ager publicus.

En temps de fins de la República, la major part del ager publicus en Itàlia havia segut distribuïda als veterans de generals tals com Lucio Cornelio Sila, Cayo Juliol César i Cneo Pompeyo Magne, per lo que tot lo que quedava eren les propietats de les distintes ciutats i terres de pastoreig comú. En les províncies, el ager publicus va ser immens i va passar a propietat de l'emperador; no obstant, en realitat, casi tot estava baix ocupació privada.

Bibliografia

• Drummond, Andrew (1999). "Licinius Stolo, Gaius. Sextius Sextinus Lateranus, Lucius". En: Simon Hornblower & Anthony Spawforth (eds.), The Oxford Classical Dictionary. Oxford: 3.ª edició, pp. 859–60
• Lewis, Andrew Dominic Edwards (1999). "ager publicus". En: Simon Hornblower & Anthony Spawforth (eds.), The Oxford Classical Dictionary. Oxford: 3.ª edició, p. 39
• Roselaar, Saskia T. (2010). Public land in the Roman Republic: a social and economic history of the ager publicus, 396-89 BC. Oxford.