Romanización (aculturación)

Expansió del domini romà:

 República romana

 Imperi romà

 Imperi romà d'occident

 Imperi romà d'orient

 Estats hereus del Imperi bizantí

Es denomina romanización al procés d'assimilació cultural que va tindre lloc en la major part d'Europa Occidental i els Balcans en l'antiguetat, pel qual numeroses regions baixe el poder polític de Roma varen adoptar les seues institucions, costums, organisació social i la seua llengua. El procés va tindre lloc en les diferents províncies en que es dividia la república i posteriorment l'imperi a mida que este s'expandia per la conca del mar Mediterrànea.

Ademés de la llengua les èlits varen adoptar freqüentment les formes exteriors distintives dels romans: vestit, estil, religió, costums formals, etc. Eixa adopció d'elements materials romans requerix freqüentment l'us l'importació o elaboració de productes típicament romans, la qual cosa freqüentment implica també l'importació de la tecnologia per a produir-ho localment.

Introducció

En les diverses regions a on es va donar una romanización intensa s'ha comprovat, que encara que en diferències regionals, la romanización es va donar en diferents fases progressives:

1. Adopció del llatí, primer en l'administració i per part de les èlits. Freqüentment els fills de les èlits eren enviats a Roma per a conéixer la capital i deprendre be la llengua, per a relacionar-se en persones influents.
2. Penetració de les costums: robes, arquitectura, mercaderies, moneda, objectes de comerç, etc.
3. Penetració de les religions existents en Roma, tant la pròpia com les orientals: cults a Cibeles, Mitra i a partir de el III el cristianisme.
4. Adopció de bens materials romans i progressiva introducció de les matèries primeres i tecnologies necessàries per a produir-los. Això comporta ademés l'adopció de la moneda, el sistema d'unitats de mida romà, etc.
5. Adopció progressiva del llatí per part dels estrats populars i les àrees rurals.
6. Acceptació generalisada del dret romà.
7. Abandó definitiu de certs elements autòctons i homogeneïsació de la cultura material en la metròpoli romana.

El culmen de la romanización va aplegar en alguns llocs en la concessió de la ciutadania romana als habitants del lloc, que va ser general en l'any 212.

Abandó de les llengües autòctones

AP Els testimonis de l'abandó de les llengües indígenes diferixen grandement d'un lloc a un atre:

• En la Galia existix un cert número d'inscripcions en gal fins a ben entrat el baix imperi.
• En canvi en Etruria la llengua etrusca va cessar ràpidament, provablement estava extinta en el I o II.
• En Hispania l'idioma celtíbero es va mantindre fins a el I.
• En el nort d'Àfrica l'us del púnico es va estendre a lo manco fins a el IV, tal com és mencionat per Agustín de Hipona.
• Per una atra part, en regions com Aquitània, Palestina, Grècia o Egipte les llengües autòctones varen ser contínuament usades i jamai es va donar la substitució total pel llatí.

En molts llocs a on la llengua autòctona era una llengua usada en inscripcions epigràfiques, la desaparició de les mateixes, va ser precedida d'una fase d'ampli bilingüisme com testimonien un número important d'inscripcions bilingües.

Vore també

• Romanización de Hispania

• Sinización

Bibliografia

• Adrian Goldsworthy (2003). The Complete Roman Army, Thames & Hudson. ISBN 0-500-05124-0.

• Francisco Marco Simón, "Religion and Religious Practices of the Ancient Celts of the Iberian Peninsula" in i-Keltoi: The Celts in the Iberian Peninsula, 6 287–345 (online) Interpretatio and the Romanization of Celtic deities.
• Mommsen, Theodore. The Provinces of the Roman Empire Barnes & Noble (re-edition). New York, 2004
• Susanne Pilhofer: "Romanisierung in Kilikien? Dones Zeugnis der Inschriften" (Quellen und Forschungen zur Antiken Welt 46), Munich 2006.