Dorios

La dels dorios (grec antic: Δωριεῖς Dōrieis, singular Δωριεύς Dōrieus) era una de les quatre tribus gregues antigues (les atres tres eren la dels aqueos, la dels jonios i la dels eolios).

Els dorios es distinguien pel seu idioma, per la seua societat i per la seua tradició històrica. Els relats tradicionals coloquen el seu lloc d'orige en les regions del nort de la Grècia antiga, des d'a on algunes circumstàncies desconegudes els varen conduir cap al sur de la regió del Peloponeso, a certes illes de la partix sur del mar Egeo i a la costa sur d'Àsia Menor. Durant cert temps es va considerar la seua irrupció com una invasió que va desestabilisar els Estats micénicos, destruint les seues formes culturals i substituint-les per les dels invasores. Indro Montanelli senyala que els dorios varen introduir criteris racistes en Grècia. La seua àrea de domini històric els situa en el Peloponeso i en l'época clàssica, en el desenroll de la cultura espartana, l'eixemple apical de la societat i cultura dorias.

La mitologia va atribuir este nom al fundador epònim, Dore, fill d'Helén, patriarca mitològic dels helens.

L'identitat doria

El nom dels dorios

El nom d'un home, Dōrieus, rep una breu menció en les tablillas de llineal B en Pilos, una de les regions invadides i conquistades pels dorios. La tablilla de Pilos Fn867 ho registra en el cas dativo com a do-ri-je-we, *Dōriēwei. Un plural sense confirmar, *Dōriēwes, s'hauria convertit en Dōrieis, per mig de la pèrdua de la w i la contracció, pero en la tablilla és solament un nom d'home. Fn867 tracta de la contribució de gra a un temple. Es desconeix si açò significa "el Dorio" o va tindre el significat original del nom propi "Dorio".

Segons Julius Pokorny 'dorio' deriva de Doris, "bosc" (que també pot significar "terra alta"). El segment Dori seria del grau-o del indo-europeu *deru-, "arbre". Dorio podria traduir-se com "la gent del camp", "la gent de la montanya", "els montañeses", "la gent dels boscs", o algun apelatiu paregut, lo que encaixa eminentment en el seu reputat orige.

La tradició de Heródoto

Heródoto mateixa era d'Halicarnaso, una colónia doria en la costa suroest de l'actual Turquia, que va continuar en la tradició lliterària del seu temps i va escriure en grec jònic, sent un dels últims autors que ho va fer. Va descriure les guerres mèdiques, donant conte de manera breu de l'història dels protagonistes, grecs i perses.

Heródoto menciona que la «gent ara anomenada dorios» eren veïns dels pelasgos de Tesalia. Les dònes tenien un vestit característic, dia, un corfoll (un vestit pla) que no necessitava subjectar-se en fermalls. Varen ser immigrants en el Peloponeso. Entre ells estava el poble més vesprada conegut com lacedemonios, un dels reis de la qual es dia Dorieo.

La tradició de Pausanias

Una atra font principal sobre l'identitat doria és la Descripció de Grècia de Pausanias. Relata que els aqueos del Peloponeso varen ser expulsats de les seues terres pels dorios que venien del Eta, una regió montanyosa fronteriça en Tesalia. Els guiava Fil, un fill d'Heracles, pero varen ser derrotats pels aqueos. Al mando d'un atre líder varen conseguir derrotar als aqueos i permanéixer en el Peloponeso, un succés al que varen cridar «la tornada dels Heráclidas». Havien construït barcos en Lepant en els que creuar el golf de Corinto. La tradició de Pausanias veu esta invasió com una tornada dels dorios al Peloponeso, aparentment volent dir, una tornada de les famílies que governaven en Etolia i el nort de Grècia a una terra en la que ells havien estat i posseït anteriorment. La tornada es descriu en detall: va haver "disturbis" en tot el Peloponeso, llevat en Arcàdia, a causa de l'arribada dels nous colon dorios. Pausanias continua descrivint la conquista i reasentamiento de Laconia, Mesenia, Argos i el restant de llocs, i l'emigració des d'allí fins a Creta i la costa d'Àsia Menor.

Distincions idiomàtiques

Artícul principal → Dòric (dialecte).

El dialecte dòric es parlava a lo llarc de la costa del Peloponeso, en Creta i al suroest d'Àsia Menor. S'ha postulat una relació propenca entre el dòric, el grec antic del Noroest i l'antic idioma macedonio. En periodos més tardans, varen predominar atres dialectes, sobretot l'àtic, sobre el que estava basat la koiné o l'idioma comú grec del periodo helenístico. La principal característica del dòric va ser la preservació del indoeuropeo [un:], <α> llarga, que en l'àtic-jònic es va convertir en [ε:], <η>. El tsakonio, un descendent del grec dòric i una font de gran interés per als llingüistes, encara es parla sorprenentment en algunes regions de la costa sur de l'Argólida del Peloponeso, en la costa de la moderna prefectura d'Arcàdia.

Atres distincions culturals

Alguns autors atribuïxen als dorios l'introducció de la pederàstia en l'Antiga Grècia. Alguns han postulat que açò va tindre lloc en el moment de la seua migració original i uns atres que molt més vesprada, al voltant del 630 a. C., començant en Creta i estenent-se a Esparta i al restant de les ciutats-estat gregues. Segons Erich Bethe

Lo que varen dur els dorios va ser l'amor al efebo com una institució honorable i reconeguda. Els dorios regulaven estrictament la relació amorosa entre l'home i el chicon i la tractaven com un apany molt important, molt públic en una serietat honorable baix la protecció de la família, la societat, l'Estat i la religió... En Esparta, Creta i Tebas... l'educació de la classe gobernant descansava en la pederàstia, [i era dirigida cap a] l'areté i la virtut masculina, que es manifestava principalment en la guerra.

Dorios en Wikimedia Commons. Existix un orde dòric d'arquitectura i un modo dòric de música (vore també raïls del concorde de guitarra). La columna es caracterisava per la seua simplicitat i força, la música per les seues qualitats marcials. La columna dòrica s'utilisa àmpliament a principis de el XXI, particularment en edificis governamentals i atres edificis grans.

Culturalment, ademés del seu dialecte dòric del grec, estes colónies varen retindre la seua calendari dòric característic, que girava al voltant d'un cicle de festivals dels quals, el de les Jacintias i el de les Carneas eren especialment importants (EB 1911).

El concepte de l'invasió dòrica

Artícul principal → Invasió dòrica.

És inqüestionable que una població dóricoparlante va entrar en el Peloponeso i en atres zones de Grècia des de l'exterior i va desplaçar a part de la població prèvia, canviant el dialecte principal del micénico al dòric. No obstant, es discutix quin va ser el moment en que es varen produir estes migracions. Tradicionalment li les fa coincidir en les destrucció dels palaus micénicos, entorn a 1200 a. C. Els antics es referien a estos successos com la tornada dels Heráclidas; és dir, les famílies gobernant, lejanamente emparentades en les famílies de la Grècia micénica, tornaven per a reclamar una part de la terra de les seues ancestros, usant un eixèrcit dorio per a fer-ho. Atres autors, com Rubinsohn, han defés que l'irrupció dels dorios va ocórrer uns dos sigles més vesprada; per un atre costat, John Chadwick creu apreciar en les tablillas de llineal B una cohabitació dels dorios en els micénicos.

Distribució posmigracional dels dorios

Encara que molts dels invasores dòrics es varen assentar en el Peloponeso, també ho varen fer en Rodas i en Àsia Menor, a on s'alçarien en temps posteriors la Hexápolis dòrica (les sis ciutats dorias): Halicarnaso i Cnido en Àsia Menor, Cos i Lindo, Cámiros i Ialisos en l'illa de Rodas. Estes sis ciutats es convertirien més alvance en rivals de les ciutats jòniques d'Àsia Menor. Els dorios també es varen assentar en Creta.

Estes tradicions de l'orige varen permanéixer en força en els temps clàssics: Tucídides va vore en part la guerra del Peloponeso com «jonios lluitant contra dorios» i va contar la tradició de que els pobladors de Siracusa en Sicília eren descendents dels dorios. Atres supostes colónies dòriques, originalment de Corinto, Mégara i les illes dòriques, fiten la costa sur de Sicília des de Siracusa fins a Selinunte.

Vore també

• Corintio
• Dòric (dialecte)
• Dórida
• Edat Obscura
• Esparta
• Orde dòric

Bibliografia

• Karl Otfried Müller, Die Dorier (The Dorians), (1824).
• Karl Otfried Müller, The History and Antiquities of the Doric Race, Eng. trans., Oxford, 1830. 2 vols.
• Robert Drews, The End of the Bronze Age: Changes in Warfare and the Catastrophe CA. 1200 B.C., Princeton University Press, Princeton, New Jersey, 1993.
• Sarah B. Pomeroy et al., Ancient Greece: A Political, Social, and Cultural History, Oxford University Press, 1999.
• Indro Montanelli, Història dels Grecs; Edit. Plaça & Janés, Barcelona, 1963.
• John Chadwick, El món micénico, Madrit:Aliança (2005), ISBN 84-206-7920-8.

Enllaços externs

• The Dorians, University of Minnesota Ancient Greek Civilizations site
• S.W.J. Lamberts, THE ETHNICITY OF THE SEA PEOPLES
• George Hinge, Scythian and Spartan Analogies in Heródotos’ Representation
• The Dorians, Pa-Macedonian site
• Efi Pandermali-Poulaki, Olympus, Pa-Macedonian site