Fidias

Archiu:The Sculptor Phidias-Ny Carlsberg Glyptotek.jpg

Fidias

Fidias (en griego: Φειδίας, Pheidías; Atenes, cap a 500 a. C.-Olimpia o Atenes, h. 431 a. C.), també conegut com Fidias el Jove, va ser un famós escultor de la Antiga Grècia que va viure en l'época de Pericles, que va anar el seu principal protector i li va encarregar la direcció del seu gran proyecte de la reconstrucció de la Acrópolis d'Atenes. S'enquadra en l'etapa coneguda com «primer classicisme grec», i les seues obres més célebres varen ser l'estàtua de la deesa Atenea del Partenón (Atenea Partix-nos) i la estàtua de Zeus en Olimpia, abdós de fusta revestida en fragments d'or i marfil, que es varen convertir en models de perfecció de la representació de divinitats, pero també se li atribuïxen atres estàtues, tant criselefantinas com de bronze o marbre, que varen gojar de fama, com la Atenea Promacos i la Atenea Lemnia. Pese a que no s'ha conservat cap estàtua original segura de Fidias, algunes de les seues obres es coneixen a través de descripcions que varen realisar autors de l'Antiguetat i s'han relacionat en estàtues d'época romana que sí s'han conservat i que es consideren còpies d'originals de Fidias, com el Apolo de Kassel, el Anadumeno Farnese o les numeroses Atenea Partix-nos.

Biografia

Es coneixen pocs detalls de la vida de Fidias posat que les principals fonts de senyes per a la reconstrucció de la seua existència, Plinio, Plutarco i Pausanias, varen escriure varis sigles despuix de la seua mort. Pausanias cita la frase que es trobava en una de les seues obres, la estàtua de Zeus en Olimpia:

Fidias, fill de Cármides, ateniense, em va fer.

Pausanias V,10,2.

S'estima que el seu naiximent es va produir cap a l'any 500 a. C., encara que es desconeix la data exacta. Segons Plinio el Vell, s'havia format com a pintor. Es considera que el seu mestre com a escultor hauria segut Agéladas d'Argos i, segons Dion Crisóstomo, també Hegias.

Segons pareix, la seua activitat artística escomença entorn al 470 a. C. De la seua vida se sap poc més aparte de les seues obres. Plinio el Vell diu que va florir en l'Olimpiada 83.ª (448-445 a. C.) i cita contemporàneus seus fins a l'Olimpiada 90.ª. Menciona com a alumnes seus a Alcámenes, Colotes i Agorácrito. Pausanias cita també a Agorácrito, que va anar el seu erómeno. Un atre amat, inclús més estretament relacionat en l'escultor, va ser Pantarkes, un jove eleo i guanyador del combat de lluita jovenil en les ORD Olimpiada en 436 a. C. Pausanias informa d'una tradició segons la qual el chic va ser el model per a una de les figures esculpidas en el tro del Zeus Olímpic. Una atra tradició, narrada per Clemente d'Aleixandria, presenta a Fidias tallant «Kalos Pantarkes» («Pantarkes és guapo») en el dit cor del deu.

Va ser cridat per Pericles per a dirigir, a partir del 447 a. C., els treballs de la reconstrucció del Partenón en la Acrópolis d'Atenes. La seua amistat en Pericles, segons Plutarco, li va atraure enveges de tal manera que d'ell es rumoreaba que facilitava les seues trobades amoroses al tirà presentant-li a les dònes lliures que acodien a vore les obres.

L'escultor va ser acusat per enemics del seu protector Pericles de quedar-se en part de l'or destinat a l'estàtua de Atenea, i d'haver inclós el seu retrat i el de Pericles en l'escut de la deesa. Plutarco indica que va ser condenat per estes acusacions i que hauria mort en la presó en Atenes de malaltia o enverinat. No obstant, un escolio de La Pau d'Aristófanes que cita a Filócoro indica que el procés i exili a Élide hauria tingut lloc en el 438-37 a. C. i que hauria mort allí en el 432 a. C. Alguns historiadors moderns creuen que va poder haver anat a Élide en el 438-37 i després haver tornat a Atenes, a on hauria segut acusat i condenat en el 432 i hauria mort en la presó, mentres uns atres opinen que va deure haver segut condenat en el 433/2, moment en el que va partir a l'exili cap a Élide, a on hauria mort en dates que oscilarien entre el 430 i el 420 a. C., despuix d'una atra acusació dels seus enemics sobre l'estàtua de Zeus d'Olimpia.

Context i estil

Artícul principal → Sigle de Pericles.

Artícul principal → Estil sever.

Fidias va viure en el cridat Sigle de Pericles, un periodo d'intensa activitat política, militar i cultural en Atenes. La democràcia es va consolidar com una forma de govern racional, lliberal i equilibrada, essencialment humaniste i completament oposta al totalitarisme encarnat pels perses, que es trobaven en guerra en els grecs (guerres mèdiques), des de mediats de el VI, fins a la victòria dels grecs en 479 a. C., en la Batalla de Platea. En l'ascensió al poder de Pericles en 460 a. C., l'enfocament va canviar, i es va sagellar una pau duradora en els perses en la finalitat de concentrar les seues forces per a combatre la rivalitat d'Esparta, a costa dels seus aliats en la Lliga de Delos. Tals events varen donar lloc a una reorientació en el programa d'edificacions civil i commemoratius en la ciutat grega, degut a que els perses varen saquejar i varen destruir monuments i temples en 480 a. C. (un any ans que terminaren les guerres mèdiques). D'inici, els edificis varen ser deixats deliberadament en ruïnes, pero la pau en els antics enemics va permetre una revisió de la política, i semblava natural que la ciutat anara restaurada, especialment els seus santuaris en la Acrópolis, com la forma d'expressió de la seua posició política dominant i com una senyal de gratitut de Atenea, la deesa tutelar del Ática. Per a administrar eixe impuls constructiu Fidias va ser contractat com el supervisor general de les obres.

Fidias es va trobar en l'escultura grega quan esta travessava ràpits i profunts canvis, i ell va ser un dels principals motors para dit procés. Els antecedents d'este canvi provenien de l'escultura arcaica, que tenia estil formaliste i rigorós privilegiant convencions generalistes i abstractes. Estos convenis es varen mantindre inalterables per a lo manco doscents anys, a causa de la jerarquización estàtica de la societat i es va mantindre més allà de la representació de les peculiaritats anatòmiques naturalistes. En els arcaics es va començar a relacionar la bellea física en la virtut moral (Kalokagathia), i en la tipologia de Kurós, la part més important d'eixa fase, el orgull aristocràtic i la confiança en sí mateixa de la mateixa manera que el corage guerrer i l'esperit en grup, es trobaven en un auge expressiu. Al voltant de el V, el rigor arcaic va començar a dissoldre's per causes encara desconegudes, naixent llavors el denominat Estil sever o pre-clàssic, en vista de la decadència de la societat oligàrquica i aristocràtica que havien servit com a justificació, de la mateixa manera que el florecimiento del sistema democràtic, a on els propòsits colectius coincidien aferradamente als individuals. L'Estil sever va donar lloc a un nou émfasis en l'individu, colocant-ho en el centre de l'univers (alguna cosa semblat al antropocentrisme i al humanisme), realisant representacions del cos humà per a dissoldre les #abstracció formals arcaiques i donant orige a un estil més propenc a la naturalea. A mitan de el V Miró, Policleto i Fidias varen entrar en escena reformulant definitiva i completament el cànon de les proporcions arcaiques i fundant el Classicisme escultòric, retratant el cos d'una manera més naturalista, pero buscant en ell una reflexió colectiva dels valors morals.

Obres

Fidias va treballar materials diversos com a or, marfil, bronze, marbre i fusta. Va ser el primer escultor grec en realisar estàtues colossals. No s'ha conservat cap de les seues obres pero hi ha numeroses estàtues de l'época romana que són considerades còpies, encara que a sovint dubtoses, dels seus originals. Les obres que li varen ser atribuïdes i alguns detalls sobre elles també es coneixen a través de descripcions realisades per autors antics.

En el Partenón

En quant en la seua relació en la reconstrucció de la Acrópolis d'Atenes que es va portar a terme entre 447 i 432 a. C., la crítica moderna tendix a considerar la seua participació com a supervisor artístic dels edificis de la Acrópolis, i més concretament del Partenón, lo que implicaria l'autoritat sobre tots els arquitectes i artesans que participen en els proyectes i responsables de l'eixecució de les obres de decoració, que representa de tots modos una enorme càrrega de treball. En seguritat, no obstant, solament es coneix a través dels texts antics que havia segut contractat per a crear una jagantesca estàtua de Atenea, que s'instalarà en el Partenón.

Esta va ser l'estàtua criselefantina d'Atenea Partix-nos, que hauria segut terminada en el 438 a. C., i a la que Plinio atribuïa una mida de 26 colzes (uns 12 metros).

Estàtua de Zeus en Olimpia

Gran part de la fama universal de Fidias va ser derivada de la creació de la estàtua de Zeus Olímpic, instalada en el temple de Zeus en Olimpia i considerada una de les sèt maravelles del món antic. Les antigues descripcions diuen que l'estàtua va ser dissenyada en una posició assentada, pero les seues dimensions exactes no varen ser transmeses a la posteritat. La tradició diu que era tan gran que si s'alçara es duria en si el sostre del temple; s'estima que media, de la mateixa manera que la Atenea Partix-nos, uns 12 m. Estava revestida d'or i marfil i part estava pintada. Duya una corona de rams d'olivera en el cap. Sobre la mà dreta hi havia una image de Niké coronada i duent una cinta, mentres en la seua mà esquerra sostenia un ceptre adornat en varis metals, en que el seu extrem hi havia un àguila. En la seua vestidura d'or havien segut pintades figures d'animals i flors, especialment lliris. El tro estava cobert en incrustaciones d'or, marfil, ébano i pedres precioses, tenia relleus i representacions pictòriques. Les pintures havien segut realisades per Paneno.

Pausanias va informar que quan Fidias va terminar el treball va orar a Zeus demanant-li una senyal si l'obra fòra de la seua agrade, i en eixe moment un raig va penetrar en l'obertura del sostre del temple i va deixar una marca que estava coberta en una hidria de bronze.

Sobre la seua cronologia, tradicionalment s'ha cregut que l'estàtua va ser realisada en posterioritat a la de Atenea Partix-nos, pero alguns historiadors opinen, en canvi, que les diferents condicions d'allumenament d'abdós escultures en els seus respectius emplaçaments sugerixen que Fidias va tractar de millorar en la Atenea Partix-nos l'adaptació al seu edifici sobre el Zeus d'Olimpia, i per tant esta última podria ser anterior a la primera.

Atenea Promacos

L'estàtua de bronze d'Atenea Promacos estava situada a l'aire lliure sobre un pedestal en la Acrópolis d'Atenes. Segons Pausanias, la punta de la seua llança i la cresta de la seua yelmo era lo primer que veen els mariners en acostar-se des de Sunio. Es creu que cap al 450 a. C. esta colossal estàtua estava ya instalada en la acrópolis.

Atenea Lemnia

L'estàtua d'Atenea Lemnia va ser molt apreciada per autors grecs i romans com Pausanias i Luciano. En els temps moderns Adolf Furtwängler va tractar de realisar una rèplica d'esta estàtua a partir d'un cap conservat en Bolonya i d'un tors exhibit en Dresde. Esta reconstrucció ha segut generalment acceptada, pero seguix sent una conjectura.

Atres obres

Atres estàtua atribuïdes a Fidias en l'Antiguetat eren: En Delfos:

• Grup escultòric de deus i héroes oferit en el delme de lo obtingut en la Batalla de Marató.

En Pelene (Acaya):

• • Atenea, criselefantina, en un temple de la deesa. Esta estàtua es considerava anterior a les de la Acrópolis d'Atenes i a la de Platea.

En Platea:

• • Atenea Area, acrolítica, per al temple de la deesa.

En Atenes:

• Apolo Parnopio, de bronze, ubicat en la acrópolis.
  • Afrodita Urania, de marbre de Desocupacions, que es trobava en un santuari del demo Ceràmic.
• Mare dels Deus, que es trobava en un atre santuari del Ceràmic.

En Ramnunte:

• • Némesis, de marbre.

En Éfeso:

• una Amazona ferida per al temple de Artemisa, realisada, segons Plinio, en un concurs a on varen participar també Policleto, Fradmón, Cidón i Cresilas.

En Olimpia:

• Un chiquet nugant una cinta en el seu cap (Anadúmeno).

En Élide:

• • Atenea, criselefantina per al temple de la deesa.
  • Afrodita Urania, criselefantina.

En Tebas:

• • Atenea i Hermes en marbre en el temple d'Apolo Ismenio.

En Roma:

• • Afrodita, en el Pòrtic de Octavia.
  • Atenea, en el temple de la Fortuna. Esta estàtua havia segut duta per Lucio Emilio Paulo Macedónico de Grècia.
• Dos estàtues dutes per Cátulo, ubicades també en el temple de la Fortuna.
• Un nuet de gran tamany.

En Mégara:

• • Zeus, en el Olimpeo de Mégara, en colaboració en Teocosmo, que no va aplegar a ser conclós per l'inici de la Guerra del Peloponeso.

El taller de Fidias

Artícul principal → Taller de Fidias.

En Olimpia es conserven restants d'un recint que va ser excavat a mitan de el XX i que ha segut identificat com el taller de Fidias que cita Pausanias com el lloc a on l'artiste va realisar les peces de l'estàtua de Zeus. Entre els objectes trobats en l'excavació del recint, que s'exponen en el Museu Arqueològic d'Olimpia, figuren ferramentes, cresolés i un got en una inscripció en la base que indica que era propietat de Fidias. El lloc va ser més vesprada ocupat per una basílica paleocristina.

Fonts

Bibliografia

• Castriota, David (1992). Myth, Ethos, and Actuality: Official Art in Fifth-Century B.C. Athens. University of Wisconsin Press.
• Durant, Furio (2005). Grècia. Guia d'arqueologia, Madrit, Libsa, ISBN 84-662-1106-3.
• García González, José Antonio (2001). El silenci Heredoteo i els processos de Asébeia en época de Pericles, en Baética: Estudis d'art, geografia i història, n.º 23, ISSN 0212-5099.
• García Pastor, Pablo A. (2013). Una reconstrucció del temple de Zeus d'Olimpia: cap a la resolució dels "Phidiasprobleme", tesis doctoral, Madrit: Universitat Complutense.

• Hemingway, Colette & Hemingway, Seán (2008). The Art of Classical Greece (ca. 480–323 B.C.). In Heilbrunn Timeline of Art History. New York: The Metropolitan Museum of Art.
• Hurwit, Jeffrey (2005). The Parthenon and the Temple of Zeus at Oplympia. In Barringer, Judith M. & Hurwit, Jeffrey M. Periklean Athens and its legacy: problems and perspectives. University of Texas Press.
• Hurwit, Jeffrey (1999). The Athenian Acropolis: history, mythology, and archaeology from the Neolithic era to the present. CUP Archive.
• Marín Valdés, Fernando (2008). Plutarco i l'art de l'Atenes hegemònica, Oviedo: Universitat d'Oviedo, ISBN 978-84-8317-659-7.
• Pollitt, Jerome (1972). Art and experience in classical Greece. Cambridge University Press.
• Sánchez, Carmen (2006), Una nova mirada a l'art de la Grècia antiga, Madrit: Càtedra, ISBN 84-376-2328-6.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Fidias.
• Fidias en Epdlp
• NAGY, Gregory: Homer the Classic in the Age of Pheidias (Homero el clàssic en l'época de Fidias), en Homer the Classic (Homero el clàssic), 2008.
  • Text [1] archivat en Wayback Machine., en anglés, en el lloc del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), institució de Washington afiliada a la Universitat d'Harvard i dirigida pel propi G. Nagy.
    • Per a les cites: http://nrs.harvard.edu/urn-3:hul.ebook:CHS_Nagy.Homer_the_Classic.2008