Guerres marcomanas

Archiu:Column of Marcus Aurelius - detail3.jpg

Guerres marcomanas

Les guerres marcomanas varen ser una série de conflictes armats lliurats entre l'Imperi romà i les tribus germanes i sármatas del nort.

El llarc periodo, en intermitents treues, va anar des del 166 al 180 i es va centrar en la conca del Istrio (Danubio). L'Imperi va conseguir rebujar les incursions bàrbares, que es consideren un preludi de les invasions que succeirien en sigles posteriors.

Antecedents

Situació prèvia

A finals del regnat d'Antonino Pío l'Imperi estava en pau i en el clímax del seu poder, provablement per les victòries de Trajano i el hàbil administració d'Adriano. En una sola carta va conseguir convéncer al rei de Partia, Vologases III, de no intentar invadir Armènia. També es va negar a tornar-li el seu tro real, que havia segut capturat per Trajano. No obstant, al final de la seua vida es queixava del comportament de certs reis clients, possiblement els ubicats en les seues fronteres orientals.

Archiu:Sarcofago dio portonaccio, 03.JPG

Batalla entre romans i germans en el Sarcòfec de Portonaccio arreplegant imàgens de les campanyes de 172-175.

El vell emperador va morir en 161 i va ser succeït per un jove Marco Aurelio, qui solament va acceptar el tro i co-governava en Lucio Vero, a qui va comprometre en la seua pròpia filla, Lucila. Aixina, l'Imperi va tindre dos emperadors que cogobernaron com a iguals.

Aprofitant el desorde natural per la successió, el nou rei partixc, Vologases IV, va invadir Armènia i va instalar a Pacoro, un membre de la seua dinastia. Al mateix temps, els pictos varen atacar el mur d'Adriano en Britania i els catos incursionaron en Germania Superior, Recia i Campos Decumanos, possiblement en 161-162. Marco Aurelio va enviar a Sext Calpurnio Agrícola i a Cayo Aufidio Victorino contra pictos i catos respectivament. Victorino va servir com a governador de Superior fins al 166 aproximadament i va conseguir rebujar l'invasió. L'atac dels pictos va dur a retirada de Caledònia per Marco Aurelio cap a 167, segons pareix perque ya havia iniciat una política de priorisar la pacificació de les terres al nort del Danubio. En canvi, els atacs en Recia varen significar la destrucció de les bases d'auxiliars Abusina (actual Eining, Neustadt an der Donau), Ventonia (Pfünz, Walting) i una atra de nom desconegut (Böhming, Kipfenberg). Sòrt distinta va córrer Augusta Vindelicorum (Augsburc), la guarnició de la qual va resistir encapçalada pel governador Desticio Sever.

Per a encarregar-se de l'enemic principal, l'emperador va enviar a Lucio Vero mentres ell mateixa seguia en Roma atenent el govern i encarregant-se de la llogística per a l'eixèrcit en campanya en l'Orient. Tres de les tretze legions del Danubi varen ser enviades a la guerra oriental, debilitant les fronteres.

En 166 Lucio Vero va tornar victoriós i va ser premiat pel Senat en un triumfo, pero per exigència del victoriós Marco Aurelio ho va acompanyar com el seu igual en la desfilada. No obstant, mentres encara seguien les operacions contra Partia, va esclatar un nou conflicte, esta volta en les tribus germanes. Esta guerra havia conseguit ser posposta pels hàbils diplomàtics que Roma tenia en la frontera, impedint aixina que l'Imperi tinguera que lluitar en dos fronts just en un moment en que, ademés, la capital imperial sofria de hambruna. Marco Aurelio va donar un discurs davant el Senat anunciant que per a esta nova guerra es necessitarien a abdós emperadors.

Pesta

Artícul principal → Pesta antonina.

Archiu:Marcus Aurelius Sestertius 172 2290432.jpg

Sextercio de Marco Aurelio de data indeterminada entre 161 i 180, en el revers de la qual apareix un trofeu en un bàrbar rendit als seus peus i l'expressió Germania capta, indicant la victòria romana sobre els germans.

Per a empijorar la situació, va esclatar una pesta que va produir tal mortantat que en la capital les piles de cadàvers devien retirar-se en carros i es va prohibir enterrar-los dins dels llímits de la ciutat. Molts mills varen morir, incloent molts nobles prominents als que els césares varen fer construir estàtues. Per als més pobres, es va pagar en diners públics les exequias fúnebres. Es desconeix quin va ser la malaltia causant de dita mortantat, pero es creu que possiblement fora pigota, despuix d'analisar els relats de Galeno de Pérgamo, qui la va enfrontar en un campament militar de Aquilea durant el hivern de 168, quan les tropes tornaven d'Orient.

La crisis va ser tal, que durant el conflicte, per a cobrir les places l'emperador va tindre que reclutar i entrenar esclaus (com en la segona guerra púnica), gladiadores i bandits de Dardania i Dalmacia, o contractar germans com a auxiliars per a enfrontar a atres germans.

Els germans

A l'atre costat de la frontera, en Germania Magna, la migració des d'Escandinavia i el Bàltica dels godos, sármatas, alanos i vàndals cap al mar Negra eixercien una enorme pressió sobre les tribus fronterices, potser per sobrepoblaació o canvi climàtic. Era un efecte va dominar que estos pobles expulsaven cap a l'oest i sur a uns atres, els que a la seua volta expulsaven a uns atres i aixina fins a arrinconar contra l'Imperi, forçant-los a intentar invadir-ho. Potser, les incursions varen ser una prova de la força de les defenses i determinació romanes o en l'imaginari germà seguia viu el somi d'una Germania unida d'Arminio.

Estes fronteres havien permaneixcut en pau des de començos del regnat de Trajano, qui va crear la província de Dacia com un bastió «transdanubiano» des d'a on amenaçar a les tribus, solament els sármatas roxolanos i yázigas havien fet problemes, forçant a Adriano a abandonar les terres dels primers.

El creiximent demogràfic de la regió solament cap a aumentar la pressió sobre les fronteres imperials, si al començament de el I els germans no podien ser més d'un o dos millons de persones, poc abans d'escomençar les grans migracions alcançarien els tres, i en el V varen passar els quatre. La situació era immillorable per als atacants, gran part de les forces imperials estaven en l'est i havien sofrit greus pèrdues per la guerra i la pesta.

Les fonts indiquen que el ferro era escàs entre els germans, aixina que la majoria anaven armats solament llances i cachiporras, l'única protecció solia ser un escut i les cotes de malla o caixcos eren molt rars.

Defenses romanes

Els llimes del nort estaven defesos per la legio XXX Ulpia Victrix (en Castra Vetera), la I Minervia (Bonna), la XXII Primigènia (Mogontiacum), la VIII Augusta (Argentoratum), la III Italica (Castra Regina), la II Italica (Lauriacum, la X Gemina (Vindobonna), la XIV Gemina (Carnuntum), la I Adiutrix (Brigetio), la II Adiutrix (Aquincum), la IV Flavia Felix (Singidunum), la VII Claudia (Virminacium), la XIII Gemina (Apulum), la V Macedonica (Potaissa), la I Italica (Novae) i XI Claudia (Durostorum).

Primer conflicte (166-175)

Primers atacs

En 166-167, aprofitant que la guarnició de Brigetio (Komárom), la II Adiutrix, encara no tornava d'Orient, per eixe sector una hueste de 6.000 osis i longobardos va invadir Panonia Superior pero varen ser caçats per la cavalleria de l'oficial Marco Macrinio Avito Catonio Víndex i l'infanteria (vexillatio de la Legio I Adiutrix) d'un oficial cridat Cándido fins a aniquilar-los prop de l'actual Káloz (Fejér). Per açò, onze tribus germanes, encapçalades pel rei marcomano Ballomar, varen iniciar negociacions en Marco Jalio Base Fabio Valeriano, governador de Panonia Superior.

També, mentres nous incursores Recia i des d'ahí Nórico, en l'estiu de 167 yázigas, costobocos i dacios lliures varen atacar les riques mines áureas de Alburnus Maior (Roșia Montenă). Els miners varen fugir, pero el governador Calpurnio Agrícola en un contingent de les legions V Macedonica i XIII Gémina va conseguir defendre-les en èxit, encara que els bàrbars varen permanéixer algun temps saquejant la província.

Gran invasió

Archiu:Marcomannia e Sarmatia 170 dC.jpg

Invasió germana del 170. Els moviments bàrbars (en vert) entren en territori romà (rosat), mentres els romans (roig) llancen incursions contra els yázigas.

Una gran força de marcomanos, victúfalos i cuados varen creuar el Rin i varen intentar aplegar a Itàlia segons Dion Casio, encara que erudits qüestionen que seguiren tal ruta perque eixos pobles vivien en la zona danubiana. Els bàrbars varen animar a atres tribus a unir-se'ls i varen amenaçar en atacar Itàlia si no els deixaven assentar-se pacíficament. El prefecto del Pretori, Tito Furio Victorino, va ser vençut i mort i el seu eixèrcit destruït. No se sap si en una batalla campal o una emboscada. Segons pareix, el prefecto marchava en un eixèrcit imberbe i heterogéneu format per pretorianos, milícies urbanes de Roma i mariners de Rávena i Miseno. Luciano de Samósata diu que varen morir 20.000 soldats en este combat, i tal desastre supondria que un gran eixèrcit de germans va entrar en Itàlia.

No obstant, com no hi ha més evidència d'atres autors antics, epigràfica o numismàtica, alguns creuen que el combat que menciona Luciano és part d'una sàtira sobre el taumaturgo Alejandro de Abonutico. Segons Luciano, Alejandro va fer de pitoniso per a l'emperador gràcies a l'influència de Publio Mumio Sisenna Rutiliano, governador d'Àsia. Va predir una gran victòria si tiraven dos lleons vius, perfums i riques ofrenes al Danubio. Despuix de seguir el seu consell va vindre el desastre, pero Alejandro es va defendre recordant lo succeït a Creso en l'oràcul de Delfos: li va fer un anunci similar i el rei de Brega va ser a enfrontar a Ciro II de Pèrsia, sent vençut. L'oràcul va dir que va predir una victòria pero no de quí.

Varen travessar els Alps julianos i varen entrar en la península itálica, sitiant Aquileia (Aquilea) i saquejant Opitergium (Oderzo). Aquileia va resultar tindre defenses massa forts per a l'eixèrcit bàrbar, inexperto en la guerra de seges, tant que no va poder véncer a les milícies reclutades apresuradament per a defendre-la perque la ciutat no tenia guarnició permanent; va ser possiblement en estos moments que el rei cuado va morir. Davant el temor per l'invasió, Marco Aurelio va fer celebrar cerimònies religioses per a purificar Roma. Victorino va ser succeït en el seu càrrec per Marco Bassaeo Rufo, antic governador d'Egipte, qui destacaria en les expedicions contra germans i sármatas, i que, possiblement, va dur una vexillatio de la II Traiana a la capital.

En resum, les fonts indiquen que despuix d'una derrota, no indicant quànt temps despuix, els germans varen atacar el nort italià i açò ha dut a alguns a postular que el desastre va poder ocórrer en algun punt de la Galia Cisalpina. Era la primera volta des de que Cayo Mario va véncer als cimbrios en Vercelas que bàrbars entrabar en la península i la reacció imperial va ser immediata, aprofitant que estos estaven ocupats en Aquileia.

Reacció imperial

Archiu:Roman Pontoon Bridge, Column of Marcus Aurelius, Rome, Italy.jpg

Marque Aurelio encapçala les tropes romanes que travessen el Danubi per mig d'un pont de barques per a invadir el territori bàrbar.

Marque Aurelio va enviar als llegats Tiberio Claudio Pompeyano i Publio Helvio Pertinax (este últim havia segut secretari de l'anterior quan va ser governador de Panonia Inferior en 167 i com pretor comandaba la I Adiutrix) en les legions I i II Adiutrix i X i XIV Gémina, unitats formidables encara que debilitades per la pesta, potser acompanyats de Marco Iallio Basso, governador de Panonia Superior.

El pla dels emperadors era alvançar des del sur en un nou eixèrcit de reclutes reforçats pels veterans nouvinguts, mentres que des del noreste estes legions tallaven la seua ruta d'escape. És provable que per a estos moments la pesta escomençara a afectar també als invasores.

Front al poder imperial, els germans es varen retirar, provablement a Recia i Nórico, i molts reis tribals varen assessinar als principals instigadors del conflicte que hi havia entre les seues gents i varen pregar per la pau enviant embaixadors als generals demanant perdó. Els cuados, el monarca dels quals acabava de fallir, es varen negar a nomenar un atre fins que ho elegiren els emperadors. Lucio Vero els va creure i va propondre parar l'ofensiva, pero Marco Aurelio creïa que solament prometien per la por a una força tan gran i tornarien a atacar quan pogueren. Marque Aurelio va decidir no deixar al seu germà en Roma pel seu llibertinage ni enviar-ho solament al front, aixina que abdós varen ser al nort. Possiblement els acompanyarien un eixèrcit de reclutes reforçats per veterans de la XIV Gémina duts per a protegir Roma pel llegat Cayo Vetio Sabiniano Juliol Hospes a través del mar Adriático.

Lucio Vero no desijava eixir d'Itàlia aixina que varen permanéixer en Aquilea, a on este es va dedicar a convits i la cacera. Els emperadors varen terminar per creuar els Alps i encarregar-se de preparar les defenses d'Itàlia i Ilírico per a previndre noves invasions. Este event va obligar a crear del no res un nou districte militar, praetentura Italiae et Alpium, per a protegir Itàlia. Incloïa els Alps Julianos, Recia, Panonia i Nórico. Va ser encarregat a Quint Antistio Advento com legatus Augusti mentres Marque Aurelio es preparava per a enfrontar als germans. Es varen reclutar dos legions, II i III Itálicas, per a protegir el territori, deixant a càrrec de les levas a Cneo Juliol Vero i Marco Claudio Frontón. Quan varen ser a Panonia i varen resoldre la situació, varen acordar que Lucio Vero tornara a Roma pero en el camí de tornada va morir d'apoplejía mentres viajava en el carruage en el seu coemperador. Era giner de 169. El seu germà no va reiniciar les operacions fins que la seua filla i la viuda de Lucio Vero, Lucila, es va casar en Pompeyano.

El pretor Pertinax va ser encarregat de netejar Recia i Nórica de la presència de bàrbars, iniciant una carrera en la que va ser elogiat vàries voltes per Marco Aurelio. Durant la campanya, es va atacar als marcomanos quan creuaven de regrés el Danubio, recuperant lo que havien saquejat en les províncies. Finalment, es va conseguir derrotar-los, causant gran mortantat entre els invasores, incloses moltes dònes guerreres, i quan els soldats varen solicitar un aument per la victòria el césar es va negar. Per estos events, Marco Aurelio va ser proclamat imperator per les seues legions per quinta volta.

Cronologia de l'invasió

Archiu:MARCOMANNIA SPQR.png

Territoris dels cuados i marcomanos (roig), que Marque Aurelio desijava convertir en una nova província.

Especialment, no hi ha consens sobre quàn va ocórrer l'invasió d'Itàlia. Frank McLynn, biógraf britànic de l'emperador, accepta que la derrota de Carnuntum va ocórrer en 170 pero l'invasió va succeir uns tres anys abans. Para quan va ocórrer el desastre de Carnuntum, els germans ya havien segut controlats en Praetentura Italiae et Alpium. Al seu favor està la documentació que indica la construcció de fortificacions en els Alps en 168-169 i el pànic naixcut en Roma en 167-168, res d'açò hauria passat si els germans no haurien creuat ya el Danubio. Ademés, cap font menciona que Marque Aurelio estiguera prop del front quan va ocórrer l'invasió, mentres que en 170 l'emperador ya estava en campanya. El britànic creu que abdós emperadors varen estar en Aquilea en 168 per a recuperar la moral, ya que la ciutat no té cap valor militar, geogràfic o llogístic si es desija llançar una campanya en Panonia. McLynn sosté que la raó de que molts autors daten en 170 l'invasió és que donen massa pes al testimoni de Luciano de Samósata, que culpa a l'influència d'Alejandro de Abonutico com chivo expiatorio del desastre. Afirma que no és segur si en 170 Alejandro seguira viu i que la cronologia de Luciano és sospitosa en varis punts.

Els investigadors d'Eslovènia, regió afectada per l'invasió, accepten a 168 com a data més provable, basant-se en un retrat de Lucio Vero trobat en Ptuj, entre atres arguments. L'alemà Thorsten Steger creu que entre 170 i 171 la situació militar de l'Imperi va ser mala basat que en eixe últim any Salona va escomençar a construir els seus murs, Pertinax i Pompeyano varen ser encarregats a defendre Recia i Nórico, i Marco Aurelio va viure la seua sexta aclamació com imperator (la que deu entendre's com una apelació a la llealtat de les legions). Analisant monedes de 170 no apareixen adlocutios ni profectios, lo que no indica grans operacions eixe any, per lo que Steger creu que l'invasió crítica va deure ser a inicis de 171. Eixe estiu, basat novament en numismàtica, la situació va deure estar baix control, començant l'ofensiva a l'any següent.

El historiador italià Albino Garzetti, com McLynn, creu que l'invasió va ocórrer en 167, data en que es funda la Praetentura abans mencionada. No obstant, no va ser l'atac d'un gran eixèrcit germà sino menuts grups d'incursió, lo que explica perque es varen retirar en concentrar-se tropes romanes en els emperadors en Aquileia pero negant l'informació donada per Luciano. Steger critica dita hipòtesis, ya que els romans no hagueren reaccionat tan ràpit davant uns menuts grups invasores. Per un atre costat, Garzetti diu que les monedes de 170 i 171 indiquen un desastre, pero un de posterior, lo que el seu colega austríac Walter Scheidel nega. Este últim també nega que l'invasió succeïra en 168, indicant que les evidències plantejades com les levas venien constants des de 165 i la retallada en la producció de monedes a l'any següent segurament es va deure a la mort de Lucio Vero. No obstant, el mateix Scheidel reconeix que la situació amenaçant en 170-171 va poder ser l'incursió dels costobocos. Willem Zwikker també creu que l'invasió va poder ocórrer en 170, potser 171. En canvi, Fritz Heichelheim creu que va poder ser en 169, ya que la Història Augusta indica que Pompeyano era el general a càrrec d'expulsar als germans, lloc tan important que va deure ocórrer despuix de casar-se en Lucila, és dir, despuix de la mort de Lucio Vero.

L'arqueòlec britànic Anthony Birley creu que abdós emperadors varen aplegar a Aquileia durant 168. Lucio Vero moriria en giner de 169 i despuix de presidir els seus funerals, el seu germà va partir en autumne a Panonia. El hivern ho passaria en Sirmium i la gran invasió es produiria en la primavera de 170. No obstant, reconeix que molts creuen que l'invasió va ser en 168-169 perque coincidiria en la creació de la Praetentura i que els revessos militars registrats en 170 es deurien als costobocos. En 171 es produiria el gir definitiu en vàries victòries que durien a la sexta aclamació.

Atac dels costobocos

Archiu:Вторгнення костобоків у Грецію.jpg

Atac dels costobocos, c. 170 (en fleches discontínues), a territoris romans en els Balcans. Reacció romana busca expulsar-los de Grècia (en fleches contínues). Els invasores alvancen per Dobruja (Mesia Inferior) i eviten Dacia, possiblement perque en eixa época a penes 10.000 a 15.000 soldats guarnien a la primera pero 55.000 a la segona.

Entre tant, en 166-167, Victorino va ser enviat a defendre les fronteres en els marcomanos, llabor per la que va rebre honors militars i va ser nomenat governador de Dacia en 168-169, càrrec al que seguiria uns atres en la Bètica, Citerior, Àfrica i Síria. Per la seua banda, els costobocos, tribu que havia firmat tractats en Adriano i Antonino, al no renovar-se la pau, varen atacar Dacia, Mesia, Tracia i Macedònia fins a aplegar a Acaya per a saquejar el ric santuari d'Eleusis i amenaçar Atenes, pero algunes partides varen ser destruïdes prop de Scupi (Skopie) per la Cohors II Aureliae Dardanorum. Segons pareix, despuix de saquejar les ciutats tracias de Serdica (Sofia) i Apollonia (Sozopol), varen capturar alguns barcos en esta última o en Callatis (Mangalia), i varen forçar a les tripulacions (puix no tenien coneiximents navals) a dur-los per mar a Eleusis.

Segons pareix, moltes ciutats varen organisar les seues pròpies milícies i varen intentar detindre als bàrbars pero varen fracassar, sent després destruïdes, com Elatea (Elatia, Drama) o Tespias (Tespiäa, Alíartos). Se sap que un atleta, Mnesibulo, va organisar una força d'elateos i va conseguir expulsar al «eixèrcit de bandits», encara que va morir en el combat. Esta tribu té un orige discutit, encara que la majoria dels erudits creuen que eren part dels "dacios lliures", aquells que jamai es varen sometre a l'autoritat romana.

Durant eixa campanya el governador de Dacia i Mesia Superior, el llegat Marque Claudio Frontón, va morir en combat en algun punt no determinat del Baix Danubio, lo que va obrir els Balcans als costobocos, i poc despuix es varen construir fortificacions en Salona. Tito Juliol Juliano va ser enviat en una vexillatio a netejar Acaya i Macedònia de les seues partides. En la participació de Pertinax i Pompeyano, els costobocos finalment serien expulsats.

En Mesia Inferior, en la ciutat de Tropaeum Traiani (Adamclisi) la milícia formada pels habitants va ajudar a un contingent legionari a derrotar-los, mentres que en Callatis, Nicopolis ad Istrum (Veliko Tarnovo) i Durostorum (Silistra) els incursores varen ser rebujats en facilitat gràcies a l'actuació de la XI Claudia.

Esta invasió va ocórrer en algun moment dels anys 170 (Birley) o 171 (Scheidel). Va ser molt manco seria que l'atac dels marcomanos a Itàlia. Grècia estava llunt del cor de l'Imperi i para quan varen aplegar a Ática la seua força sembla haver mermat, aixina que el seu desestage va ser molt més senzill. No obstant, sembla que va ser molt més destructiva.

Expedició a Germania

Marco Aurelio no ho sabia, pero passaria la major part del restant de la seua vida lluitant contra els germans i sármatas en la conca danubiana en Panonia com a base d'operacions. Durant sis anys, entre 168 i 174, combatria i expulsaria als marcomanos, cuados, yázigas i vàndals de Panonia i els forçaria a rendir-se. Tot açò en mig d'una terrible plaga que matava per mills als seus conciutadans i que ho deixarien sense reclutes, forçant-ho a passar els primers tres anys de campanya en els quarters de hivern de Carnuntum fent contínues levas.

Les operacions es varen desenrollar en tota la frontera nort de l'Imperi. Per a finançar la campanya, l'emperador va fer arrematar públicament els mobles dels seus palaus, copes d'or, cristal i àgata, corfolls de seda brodades en or de la seua esposa i algunes joyes. En Carnuntum, en 171, va ser nomenat imperator per sexta volta, possiblement la victòria sobre uns germans, que intentaven retirar-se al nort del Danubio carregats de botí, obtinguda per Pompeyano.

Els vàndals asdingos i lacringios es varen tornar aliats de Roma prop de 171-172. Els primers, al mando de Rapte i Rao, varen aplegar a les fronteres dacias en les seues famílies esperant diners i terres a canvi d'una aliança. Pero els varen ser negats, llavors varen deixar a les seues famílies a càrrec de el governador de Dacia, Sext Cornelio Clemente, i varen conquistar als costobocos, amenaçant la província. Els lacringios, temerosos de que Clemens convencera als asdingos de tornar-los les seues pròximes víctimes i perdre les terres que estaven ocupant, varen atacar per sorpresa als asdingos i els varen véncer completament. En conseqüència, per no atacar a Roma, varen rebre diners i el dret a demanar terres si lluitaven contra els enemics del césar. La desaparició dels costobocos va ser un èxit que va permetre als romans concentrar-se en la subjugació de l'actual Bohemio. Els membres d'eixa tribu varen passar a viure subyugados pels nouvinguts o es varen refugiar en els seus parents, els dacios lliures carps, o en la Dacia romana.

Esta tribu va complir la seua promesa, en canvi, els cotinos varen fer l'oferta de lluitar junts contra els marcomanos, pero quan Publio Tarutieno Patern, secretari personal del césar, va anar a negociar, varen intentar emboscar-ho per la retaguàrdia. Un desertor va donar avís a l'oficial, qui va poder escapar en vida. Segons pareix, els cotinos tenien guarnicions romanes en les seues terres, en espera a l'ofensiva conjunta contra els marcomanos, quan varen canviar de bando. És possible que, poc abans, cap a 172, auxiliars cotinos pergueren una batalla contra els marcomanos.

En una de les batalles, els marcomanos varen véncer i varen matar al prefecto Vindex, en el honor del qual l'emperador va fer erigir tres estàtues i despuix de véncer-los va rebre el cognomen de Germanicus eixe mateix any. Després va acceptar la seua rendició i va dur a molts a Itàlia. Dita derrota sembla haver ocorregut en l'estiu de 172, en algun punt de la difícil orografia del sur de Bohemio.

Durant la campanya, en 172 o més provablement en 173, els variscos es varen rendir i 3.000 dels seus guerrers varen rebre terres per a establir-se en l'Imperi. El comandant de la cavalleria maura en Panonia, Marco Valerio Maximiano, havia matat en la seua pròpia mà al cap d'esta tribu, Valao, i va rebre com a premi el seu cavall, adorns i armes. Es desconeix si este cos, el ala I Hispanorum Aravacorum, va conseguir tal victòria en una operació independent o com a part d'un combat major.

Entre 170 i 174 aproximadament, el pretor Didio Juliano va ser governador de la Galia Bèlgica, a on va rebujar una invasió marítima dels caucos i posteriorment una atra dels catos, victòries que ho varen fer digne d'un consulat en 175. Poc despuix seria enviat a Dalmacia, les fronteres del qual va netejar de tribus hostils entre 176 i 180.

Milacre de la pluja

Archiu:Miracolo della Pioggia.JPG

El milacre de la pluja representat en la columna de Marco Aurelio en Roma.

Despuix de véncer als marcomanos i yázigas, l'emperador va marchar contra els cuados. Va ser en este periodo en que va escomençar a escriure els seus Meditacions, a la vora del riu Hron. L'obra es va continuar quan ell va estar en Carnuntum.

El seu desig era exterminar-los per complet, puix es creïa enganyat per ells. Esta tribu havia lluitat junt als yázigas i va rebre desertors romans i marcomanos fugitius mentres el césar encara combatia contra estos últims. Ademés, no havia tornat a cap dels romans captius, llevat aquells incapaços de treballar. Ademés, havia expulsat al seu rei, Furtio, i ho havien reemplaçat en Ariogaeso. Este monarca no va ser reconegut com a llegítim per les autoritats imperials i no es va renovar el tractat de pau, encara que va prometre tornar 50.000 presoners.

Furiós, l'emperador va prometre 1000 monedes d'or al que li duguera al rei cuado viu i la mitat pel seu cap. No obstant, ell era usualment piadós en els seus enemics. Quan va ser capturat, Ariogaeso va ser enviat a Aleixandria.

Segons Dion Casio, va véncer a esta tribu pel favor diví. En una ocasió, en territori cuado, o cotino, segons alguns erudits moderns basats en estudis de les cròniques antigues.

Els cuados varen rodejar sorpresivament el campament de l'eixèrcit imperial, varen atacar i els legionaris varen tindre que defendre's de forma desesperada. Els bàrbars varen cessar l'atac i varen començar un sege deixant guerrers en les afores, esperant que la fam i la set forçara una capitulació. Concorde a Justino Màrtir, Marco Aurelio solament tenia tres legions (I Adiutrix, X Gemina i X Fretensis), a Pompeyano, al prefecto Tito Vitrasio Polión i a Pertinax havent deixat el gros de l'eixèrcit en Carnutum. En canvi, els bàrbars eren 977.000 germans i sármatas. Açò va obligar als romans a permanéixer de guàrdia ferits baix el sol, patint sense aigua per cinc dies per la sequia.

En el epítome de Dion Casio que realisa Juan Xifilino, el bizantino comenta que tal event li va succeir a la legio XII Fulminata, el renom del qual significa «llampada», provablement per aquell incident, i que estava formada en la seua majoria per soldats de Melitene i cristians. Quan el césar no sabia qué fer davant la situació, el llegat se li va acostar i li va dir que els cridats cristians podien conseguir tot en les seues oracions. L'emperador els va demanar que resaren per a salvar a l'eixèrcit. Segons Justino ya li havia demanat ajuda als seus deus pagans i no varen respondre. Els cristians es varen agenollar i varen començar a resar, llavors el cel es va nuvolar i va esclatar una poderosa tormenta. Quan va escomençar a ploure varen alçar les seues cares i varen obrir les boques o varen usar els seus escuts i caixcos per a recolectar les gotes, aliviant la seua set. En resposta, els bàrbars varen tornar a la càrrega i la lluita va començar de nou. Els rajos varen començar a caure en gran número sobre els germans junt en graniç i inclús va començar un incendi mentres que el campament no sofria tal castic. Açò va desordenar les seues files i molts varen buscar refugi entre els legionaris, conseguint la clemència de l'emperador, o varen fugir despuix de morir molts pels rajos i Marco Aurelio va atacar la seua retaguàrdia. Els soldats ho varen proclamar imperator per sèptima volta i ell va enviar una carta al Senat demanant l'aprovació de tal honor.

Lo succeït va sorprendre a Marco Aurelio, que va manar cessar la persecució dels cristians durant el seu regnat baix amenaça de mort i li va donar tal renom a la legió. També va escriure una carta al Senat a on reconeix la participació de cristians en l'event. No obstant, estudiosos moderns consideren que va poder ser una nova versió de l'event construïda a partir de el IV, originada en els escrits d'Eusebio de Cesarea i després popularisada per Xifilino, qui va escriure dos versions en el seu resum de l'obra de Dión Casio, la primera és l'antiga pagana i la segona nova i cristiana.

Eusebio es queixa de que els historiadors pagans reconeixen el succés pero es negaren a atribuir als cristians el milacre, puix en les monedes de l'época apareix Júpiter atacant als germans en rajos, i Dion Casio diu que tot va ser gràcies al mac egipcíac Arnufis, qui va invocar encantamientos en nom de vàries deidades, en especial, Hermes Aërios (Mercurio), senyor dels vents. Una atra versió diu que va ser un mac caldeo. Se sap que en Aquileia es va construir un altar en honor a Arnufis. Açò és rebujat per Xifilino, qui menciona que Marque Aurelio no agradava d'estar acompanyat de bruixos. El fet que es cride «Meditaciones» a Arnufis, un terme usat originalment per a cridar als sacerdots del zoroastrisme, provablement es dega que per als romans eren l'estereotip de mac oriental exòtic.

Cronologia del milacre

Orosio menciona que l'incident va succeir en el tercer any que duya l'emperador en Carnuntum lluitant contra els marcomanos. Sant Jerónimo diu que va succeir en el cuatrienio entre la 238.ª Olimpiada, any 173 i la 239.ª, any 177, i en l'edició armènia de la seua obra es conclou que és l'any 2188 des del naiximent d'Abraham. La sèptima aclamació, event relacionat en el milacre, provablement va ocórrer en autumne de 174 segons la numismàtica, lo que coincidix en lo inferido de les fonts escrites. Aixina, el lloc i la pluja haurien de succeir eixe estiu. Estos arguments no encaixen en la columna de Marco Aurelio, iniciada cap a 172 i a on el milacre apareix entre les primeres imàgens. Açò choca en la data de l'aclamació pero encaixa en el otorgamiento pel Senat del títul de Germanicus en 172, lo que du a sospitar que certs events varen ser exclosos en la columna en el periodo entre les campanyes i la proclamació de victòria. Estimacions modernes coincidixen que l'emperador va combatre als cuados en 172-173, traslladant-se a Sirmium en 174 per a preparar la lluita contra els yázigas. El debat no està resolt i se seguix considerant que va ocórrer en algun moment entre 171 i 174.

Expedició a Sarmacia

Archiu:Marcomannia e Sarmatia 171-175 dC.jpg

Campanyes de 171 a 175 contra els germans i yázigas. Els romans (roig) entren profunt en territori cuado pujant pels rius afluents del Danubio.

Els yázigas varen ser vençuts en el Danubi en una batalla que es va donar quan ells creuaven el riu congelat; segons pareix fugint dels romans, potser despuix d'una incursió de saqueig, i quan es varen donar conte de que els seguien varen decidir esperar als legionaris i atacar-los sobre el gèl, element sobre el que els romans no tenien la costum de lluitar. En canvi, els yázigas entrenaven als cavalls per a saber moure's en estes condicions. Alguns varen carregar de front i uns atres pels flancs per a rodejar als romans. Els legionaris varen reaccionar mantenint la calma, formant un quadro compacte per a defendre's de tots costats i deixant els seus escuts en el gèl i recolzant un peu sobre ells, aixina no s'esgolarien sobre l'esvarós sol. Varen resistir la càrrega i varen tractar d'agarrar als seus enemics pels seus bridas, escuts i llances per a atraure'ls cap a ells, derribar a ginets i ensellaments i matar-los en un combat propenc. Els bàrbars no estaven acostumats a eixe tipo de lluita i varen fugir. Varen enviar embaixadors a demanar la pau, pero no varen rebre resposta perque l'emperador no es fiava d'ells.

Fi de la campanya

Archiu:Colonna di Marco aurelio - Frontale.jpg

La famosa columna de Marco Aurelio, en la plaça Colonna, Roma.

Marque Aurelio va permanéixer en Panonia despuix de la seua victòria, a on va rebre les embaixades de numeroses tribus. Un grup tribal, liderat per un chicon de dotze anys cridat Batiato va rebre diners a canvi de contindre a Tarbo, un atre cacic que amenaçava en atacar Dacia si no se li pagava.

Quan els marcomanos varen enviar una embaixada, l'emperador, de mala gana, els va tornar la mitat dels territoris a lo llarc de la frontera, establint una zona neutral fins a cinc milles al nort del Danubio. També es varen establir els llocs i dates de comerç i es varen intercanviar presoners. Als cuados se'ls va otorgar la pau, cavalls i ganado esperant separar-los dels marcomanos en eixe gest, a canvi devien entregar als captius i desertors romans, varen anar 13.000 al principi i despuix molts més. L'emperador es va negar a deixar-los assistir als mercats, temerós que yázigas i marcomanos s'infiltraren entre els cuados i espiaren les defenses romanes. Es va permetre a alguns guerrers bàrbars entrar a servir com a auxiliars i uns atres varen rebre terres en Dacia, Panonia, Mesia, Germania Superior i Itàlia, especialment en Rávena, a on es varen rebelar i es varen fer en l'urbs. Despuix de sofocar el tumult no es va permetre a més germans instalar-se en Itàlia. El rei dels derrotats yázigas, Zantico, va anar en persona a suplicar a Marco Aurelio un acort. Poc abans havien derrocat al seu anterior monarca, Banadaspo, per demanar la pau pero llavors varen vindre tots els seus caps en el seu nou rei a negociar. En el pacte devien mantindre's a dèu milles del Danubio, el doble que cuados i marcomanos. També varen entregar 8000 guerrers, dels que 5500 varen ser enviats a servir en Britania. L'emperador desijava exterminar als yázigas pel gran dany que havien fet a l'Imperi, lo que es mostra que havien lliberat a més de 100 000 captius, a banda de molts uns atres que varen morir, varen ser venuts o es varen fugar durant el captiveri.

Per al 175 la pau estava establida, era proclamat imperator per octava volta i rebia el cognomen de Sarmaticus.

Referències

• Herodiano (c.170). [Llibre 1 Història romana].. Digitalisat per web Tertullian. Basat en traducció grec-anglés per Edward C. Echols.

• Dion Casio (c. 230). Història romana.. Llibres donar/71*.html 71, donar/72*.html 72 i donar/73*.html 73 (epítomes). Digitalisat per donar/home.html UChicago. Basat en el volum IX d'edició de Loeb Classical Library, traducció grec antic-anglés per Earnest Cary, 1927. Versió en grec en Poesia Llatina.

• Història Augusta
• Flavius Vopiscus Syracusanus?(Sigle IV (prob.)).Història Augusta (HA).. Digitalisat en UChicago (parts 1 i 2). Basat en traducció llatí-anglés per David Magie, 1921, Cambridge: Harvard University Press, Volum I de Loeb Classical Library.

• La vida de Antonino Pío. Part de la Història Augusta (HA). Digitalisat en UChicago. Basat en traducció llatí-anglés per David Magie, 1921, Cambridge: Harvard University Press, Volum I de Loeb Classical Library.
• La vida de Lucio Vero. Part de la Història Augusta (HA). Digitalisat en UChicago. Basat en traducció llatí-anglés per David Magie, 1921, Cambridge: Harvard University Press, Volum I de Loeb Classical Library.
• La vida de Avidio Casio. Part de la Història Augusta (HA). Digitalisat en UChicago. Basat en traducció llatí-anglés per David Magie, 1921, Cambridge: Harvard University Press, Volum I de Loeb Classical Library.
• La vida de Cómodo. Part de la Història Augusta (HA). Digitalisat en UChicago. Basat en traducció llatí-anglés per David Magie, 1921, Cambridge: Harvard University Press, Volum I de Loeb Classical Library.
• La vida de Pertinax. Part de la Història Augusta (HA). Digitalisat en UChicago. Basat en traducció llatí-anglés per David Magie, 1921, Cambridge: Harvard University Press, Volum I de Loeb Classical Library.
• La vida de Didio Juliano. Part de la Història Augusta (HA). Digitalisat en UChicago. Basat en traducció llatí-anglés per David Magie, 1921, Cambridge: Harvard University Press, Volum I de Loeb Classical Library.
• La vida de Pescenio Níger. Part de la Història Augusta (HA). Digitalisat en UChicago. Basat en traducció llatí-anglés per David Magie, 1921, Cambridge: Harvard University Press, Volum I de Loeb Classical Library.
• La vida de Clodio Albino. Part de la Història Augusta (HA). Digitalisat en UChicago. Basat en traducció llatí-anglés per David Magie, 1921, Cambridge: Harvard University Press, Volum I de Loeb Classical Library.

• Eusebio de Cesarea (c.323/324). [Història de l'Iglésia Història de l'Iglésia]. Traducció grec-anglés i comentaris de Paul L. Maier, 2010, Grand Rapids: Editorial Portaveu. ISBN 9780825480515. Vore també en Perseus, versió digitalisada en grec de Kirsopp Lake, J. E. L. Oulton, H. J. Lawlor & William Heinemann; Cambridge: G.P. Putnam's Press & Harvard University Press, I volum, 1926.

• , a partir de la continuació i traducció llatina de l'obra grega d'Eusebio de Cesarea sobre Sant Jerónimo de. Walter de Gruyter (1956 (1913, original)). Rudolf Helm (2013) (ed.). Edició Die Chronik dones Hieronymus / Hieronymi Chronicon], Berlín.

• Paulo Orosio (c.416/417). Història contra els pagans.. Traducció llatí-anglés, introducció i notes per A. T. Fear, 2010, Liverpool University Press. ISBN 9781846312397. Vore Llibre 7. Versió en llatí de Attalus, basada en edició de Karl Friedrich Wilhelm Zangemeister, 1889, Viena, corregida per Max Bänziger.

• Thorsten Steger (1998). [Die Chronologie der Markomannenkriege Die Chronologie der Markomannenkriege], Munich: GRIN Verlag.

• Anthony Richard Birley (2001). Taylor & Francis i-Library. (ed.). Marcus Aurelius: A Biography.
• Anthong Richard Birley(2012).A Companion to Marcus Aurelius.John Wiley & Sons.Chichester:

217-233.

• Roberto de SannaVexillum.Società Italiana per gli Studi Militari Antichi.(4)

4-21.

• Frank McLynn (2011). Marcus Aurelius, Warrior, Philosopher, Emperor, Londres: Random House.

• Peter Kovács(2017).Študijné zvesti.Archeologický ústav Slovenskej akadémie vied.(62)

101-111.

• INSCRIPCIONES
• Corpus Inscriptionum Latinarum (CIL). Compilació d'inscripcions llatines iniciada en 1847 per un comité encapçalat per Theodor Mommsen, organisada geogràficament i agregant nous descobriments en cada edició.

• L'Année épigraphique (AE). Publicació francesa d'epigrafia començada en 1888 per René Cagnat i Jean-Guillaume Feignon.

• Inscriptiones Latinae Selectae (ILS). Selecció en tres volums d'inscripcions en llatí, editada pels epigrafistas Wilhelm Henzen i Hermann Dessau i publicada entre 1892 i 1916.

Bibliografia

Clàssiques

• Amiano Marcelino. Històries. Llibre 29. Digitalisat per Tertullian. Basat en traducció llatí-anglés per Charles Duke Younge, Londres: Bohn, 1862. Versió llatina en UChicago.
• Claudiano. Panegíric en honor a el VI consulat de l'emperador Honorio. Digitalisat en UChicago, basat en traducció llatí-anglés per Maurice Platnauer, Harvard University Press, colecció Loeb Classical Library, 1922. També versió en llatí de la mateixa edició.
• Elio Aristides. Oracions. Versió digitalisada en Perseus. Basat en edició grega de Wilhelm Dindorf, Leipzig: Weidmann, 2 volums, 1829.
• Galeno de Pérgamo. Sobre l'orde dels meus propis llibres. Traducció grec antic-anglés per Peter N. Singer en Galen: Selected Works, Oxford: Oxford University Press, 1997. Traducció grec antic-francés per Véronique Boudon-Millot en Galien: Oeuvres, tom I, Paris: Els Belles Lettres, 2007.
• Justino Màrtir. Epístola de Marco Aurelio al Senat, en la que testifica que els cristians varen ser la causa de la seua victòria. En Alexander Roberts, Sir James Donaldson, Arthur Cleveland Coxe & Allan Menzies, editors (1885). The apostolic fathers. Justin Martyr. Irenaeus. Tom I de The Davant-Nicene Fathers (ANF). C. Scribner's Sons, pp. 187. Digitalisat en Christian Classics Ethereal Library (CCEL).
• Luciano de Samósata. Alejandro. Traducció grec-anglés i notes per A. M. Harmon, 1936, edició de Loeb Classical Library en 9 volums, publicat per Harvard University Press.
• Marco Aurelio. Meditacions. Llibres 1 i 2. Madrit: Editorial Gredos, 5.ª reimpressió, 2001 (original de 1977), introducció de Carlos García Gual, traducció grec-espanyol i notes per Ramón Bach Pellicer. ISBN 84-249-3497-0. Digitalisat en Acadèmia [1] archivat en Wayback Machine.. Versió en grec digitalisada en Perseus. Edició de Jan Hendrik Leopold, Leipzig: B. G. Teubneri, 1908.

• Marco Cornelio Frontón. Cartes a l'Emperador Vero. Digitalisat en Remacle per Thierry Vebr. Edició i traducció de M. Armand Cassan, 1830, París: ed. Levavasseur. Colecció en llatí en The Latin Library.
• Pausanias. Descripció de Grècia. Llibre 10. Digitalisat per Perseus. Basat en traducció grec-anglés en W.H.S. Jones & H.A. Ormerod, 4 volums, Harvard University Press & William Heinemann Ltd., 1918.
• Tertuliano. A Escàpula. Publicat en New Advent. Traducció llatí-anglés per S. Thelwall. D'Alexander Roberts, James Donaldson & A. Cleveland Coxe (editor). Davant-Nicene Fathers. Tom III. Búfalo: Christian Literature Publishing Co., 1885. Revisat i digitalisat per Kevin Knight.
• Tertuliano. Apologètica. Publicat en Tertullian. Traducció llatí-anglés per Pedro Manero. Digitalisat en 2004 per Roger Pearse.

Modernes

• Adams, Geoff W. (2013). Marcus Aurelius in the Història Augusta and beyond. Lexington Books. ISBN 9780739176382.
• Aitken-Burt, L. (2016). "Rain from God(s)? How ca the reliefs depicting the “RainMiracle” from the Column of Marcus Aurelius in Rome illuminate the conflicting Christian and paguen textual accounts of this event?". Rosetta, núm. 18, pp. 16–47.
• Bichir, Gheorghe (1976). "History and Archaeology of the Carpi from the 2nd to the 4th centuries AD". British Archaeological Reports (supplementary séries), no. 16, Oxford.
• Duncan-Jones, Richard (1996). "The impact of the Antonine plague". Journal of Roman Archaeology, vol. 9, pp. 108–136.
• Frankfurter, David (1998). Religion in Roman Egypt: Assimilation and Resistance. Princeton University Press. ISBN 9780691070544.
• Fruncht, Richard C. (2005). Eastern Europe. Tom III. ABC-CLIO. ISBN 9781576078006.
• Groag, Edmund (1900). "Cornelius 109". En Paulys Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft (RE). Vol. IV, núm. 1, Stuttgart.
• Haensch, Rudolf (1998). "Statthalterinschriften". Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik, núm. 122, pp. 286–288.
• Heather, Peter (2010). Empires and Barbarians: The Fall of Rome and the Birth of Europe. Oxford University Press. ISBN 9780199752720.
• Hoops, Johannes (1969). Reallexikon der germanischen Altertumskunde: Zweite vollig neu bearbeitete und stark erweiterte Auflage unter Mitwirkung zahlreicher Fachgeleharter. Tom XX. W. de Druyter.
• Hopkins, Donald R. (2002). The Greatest Killer: Smallpox in History. University of Chicago Press. ISBN 9780226351681.
• Israelowich, Anat. "The Rain Miracle of Marcus Aurelius: (Re-) Construction of Consensus". Greece & Rome, Vol.55, Núm. 1, abril de 2008, pp. 83–102.
• Jones, Michael E. (1998). The End of Roman Britain. Ithaca: Cornell University Press. ISBN 978-0-80148-530-5.
• Kehne, P. & Tejral, J. (2001). "Markomannen. Markomannenkrieg". RGA Núm. 19, pp. 290–321.
• Kulikowski, Michael (2016). The Triumph of Empire. Harvard University Press. ISBN 9780674659612.
• Littman, Robert J. & Maxwell L. Littman (1973)."Galen and the Antonine Plague". The American Journal of Philology.Vol. 94, No. 3, pp. 243–255.

• McLaughlin, Raoul (2010). Rome and the Distant East: Trade Routes to the Ancient Lands of Aràbia, Índia, and China. Continuum. ISBN 978-1847252357.
• Michel Christol, D. Nony (2005). Dels orígens de Roma a les invasions bàrbares. Edicions AKAL. Traducció anglés-espanyol de Guillermo Fatas Cap. ISBN 9788476001479.
• Migliorati, Guido (2011). Iscrizioni per la ricostruzione storica dell'Impere romà dona Marco Aurelio a Commodo. Milà: EDUCatt.
• Mikl-Curk, Iva (1999). "Arma virumque...": ob tvarnih virih o rimski dobi na Slovenskem. Liubliana: DZS. ISBN 86-341-2168-2.
• Mócsy, András (2014). Pannonia and Upper Moesia: a history of the middle Danube provinces of the Roman Empire. Routledge. ISBN 9781317754251.
• Potter, David (2009). A Companion to the Roman Empire. Wiley-Blackwell. ISBN 9781405199186.
• Ruffolo, Giorgio (2004). Quando l'Itàlia era una superpotenza: Ilferro vaig donar Roma i l'ore dei mercanti . Torí: Giulio Einaudi. ISBN 9788806168049.
• Scheidel, Walter (1990). "Probleme der Datierung dones Costoboceneinfalls im Balkanraum unter Marcus Aurelius". Història: Zeitschrift für Alte Geschichte, n.º 39, vol. 4, pp. 493–498. JSTOR 4436170.
• Schütte, Gudmund (1917). Ptolemy's maps of northern Europe: a reconstruction of the prototypes. Copenhague: H. Hagerup.
• Smith, William, ed. (1870). Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Tom I. Boston: Little Brown.
• Vijg, Jan (2011). The American Technological Challenge: Stagnation and Decline in the 21st Century. Algora Publishing. ISBN 9780875868851.
• Whittaker, C. R. (2004). Rome and Its Frontiers: The Dynamics of Empire. Routledge. ISBN 9781134384136.

Artículs

• Havliš, Jan; Jan van Steenbergen & Ferenc Váloczy (2005). Boiohaemia - Roman Empire province [2] archivat en Wayback Machine. Tu Pémiši Kšichtni (The Bohemian History).
• Lendering, Jona. donar/va donar-on-the-rain-miracle/ Va donar on the Rain Miracle. Web Livius. Publicat el 30 de novembre de 2015. Consultat el 19 de març de 2020.
• Pacheco López, Carlos Javier (2006). Marco Aurelio i la frontera del Danubio. Web Satrapa1.
• Rodríguez González, Juliol. "Les Guerres Marcomanas de Marco Aurelio". Desperta Ferro. Publicat el 15 de març de 2020. Consultat el 2 de juny de 2020. Este artícul va aparéixer publicat en el Desperta Ferro Antiga i medieval n.º 10 com a bestreta del següent número, el Desperta Ferro Antiga i medieval n.º 11: L'Imperi romà. De Trajano a Marco Aurelio.