Anar al contingut

Diodoro Sículo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Diodoro Sículo
«Diodoro» redirigix ací. Para atres acepcions, vore Diodoro (nom).

Diodoro Sículo o de Sicília (


Biografia

[editar | editar còdic]

Sant Jerónimo (Chronica) situa la madurea de Diodoro cap al 49 a. C., lo que coincidix en les afirmacions del propi autor. La data més antiga que menciona Diodoro és la seua visita a Egipte en la 180ª Olimpiada (entre el 60 a. C. i el 56 a. C.), que va ser recordada per un tumult en demanda de la pena de mort per a un ciutadà romà que havia matat accidentalment un gat, animal sagrat per als antics egipcíacs (Bibliotheca historica 1.41, 1.83). L'últim fet recordat per Diodoro és la venjança d'Octavio César Augusto sobre la ciutat de Tauromenium (hui Taormina), que la seua negativa a ajudar-li va conduir al futur emperador a una derrota naval en el 36 a. C. Diodoro no dona mostra d'haver-se enterat de la conversió d'Egipte en província romana —lo que va ocórrer en el 30 a. C.—, per lo que segurament va publicar la seua obra completa abans d'eixa data. Diodoro afirma que va amprar trenta anys en la composició de la seua Història i que va mamprendre varis perillosos viages a través d'Europa i Àsia per a completar les seues investigacions històriques; no obstant, els crítics moderns han advertit varis errors sorprenents que un testic ocular no deuria haver comés.

Va influir en ell el filòsof i historiador estoico Posidonio.[1] Diodoro mostra una marcada afinitat en esta filosofia, amprant els seus conceptes de Divina Providència i de la germandat o unitat del gènero humà,[2] encara que el seu grau d'adheriment a esta escola ha segut debatut pels acadèmics,[3][4] alguns dels quals li consideren un eclèctic.[5]

Obra

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Biblioteca històrica.
Erro al crear miniatura:
Bibliotheca historica, 1746

La seua Història, a la que va cridar Bibliotheca Historica, consta de 40 volums organisats en tres seccions:

  • L'última secció (llibres XVIII a XL) tracta dels acontenyiments històrics des de la mort d'Alejandro Magne fins a l'any 60 a. C. o fins al començ de la guerra de les Galias per Juliol César en el 58 a. C. (el final està perdut i no està clar si Diodoro va aplegar fins al començ d'eixa guerra, com promet en el prefacio de la seua obra o si, com sugerix l'evidència, vell i cansat d'escriure, la va terminar en el 60 a. C.)

Va elegir el nom de Bibliotheca en reconeiximent de la multiplicitat de fonts que li varen servir per a compondre l'obra. Entre els autors que han pogut ser identificats figuren Hecateo de Mileto, Ctesias, Éforo, Teopompo, Jerónimo de Cardia, Duris de Samos, Diulo, Filisto, Timeo, Polibio i Posidonio. L'ocupació aparentment acrítico que va fer dels historiadors que li varen precedir articula la crítica negativa que se li dona en la edició de 1911 de la Enciclopèdia Britànica:

Els errors de Diodoro procedixen parcialment de la naturalea de l'empresa, i de la terramaner forma d'anals en els que ha abocat la porció històrica de la seua narració. No mostra cap de les facultats crítiques de l'historiador, llimitant-se a juntar un montó de detalls inconexos. La narració conté freqüents repeticions i contradiccions, li falta viveza i li sobra monotonia. El mateix llenguage, que es mou entre el àtic pur i el grec coloquial del seu temps, nos permet detectar en la narració els fragments sense digerir dels materials que va amprar.

Molt més comprensiu es mostra un atre autor, C. H. Oldfather, qui va escriure en la seua introducció de la seua traducció de Diodoro:

Mentres que tals característiques exclouen a Diodoro d'entre els historiadors més capaços de la Antiguetat, hi ha totes les raons per a creure que va utilisar les millors fonts i les va reproduir fidelment. El seu Primer Llibre, que tracta casi exclusivament d'Egipte, és el relat lliterari més complet de l'història i costums d'eixe país despuix d'Heródoto. Els llibres II a V cobrixen un espectre més ampli, i per l'inclusió d'abundant material mitològic, tenen un valor molt menor. En el periodo del 480 al 301 a. C., que desenrolla en forma d'anals i la font principal de les quals és la Història Universal d'Éforo, la seua importància és variable segons si és l'única font disponible d'un periodo, o s'han conservat fragments d'atres autors superiors. Al mig sigle que va del 480 al 430 a. C., Tucídides li dedica poc més de 30 capítuls; Diodoro ho cobrix de forma més completa (11.37 - 12.38), i és l'únic relat lliterari sense interrupció per a la cronologia del periodo... Per als anys 362-302 a. C., Diodoro és una atra volta l'única font lliterària ininterrompuda, i oferix l'únic relat cronològic de periodo de Filipo i completa als escritors mencionats i a atres fonts contemporànees en molts aspectes. Per al periodo dels successors d'Alejandro, 323-302 a. C. (llibres XVIII a XX), és la principal autoritat i la seua història del periodo adquirix, per tant, una importància que no alcança per als demés anys.

Com ya es va indicar, l'immensa obra de Diodoro no s'ha conservat intacta: tenim els cinc primers llibres i els numerats del X al XX. El restant solament nos ha aplegat en fragments preservats en Focio i els resums de Constantino Porfirogénito. La editio princeps de Diodoro va ser una traducció llatina dels cinc primers llibres, realisada per Poggio Bracciolini i publicada póstumamente en Bolonya en 1472. La primera impressió de l'original grec (en Basilea en 1535) contenia solament els llibres XVI a XX, i va anar el treball de Vincentius Opsopoeus. Tots els llibres i fragments supervivents varen ser publicats solament en 1559 per H. Stephanus en Ginebra.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Neue Jahrbücher für Philogie und Paedagogik.139
    297-315.Consultat el 27/07/2024.
  2. ↑ Anne Burton (2015). Diodorus Siculus, Book I: A Commentary, Brill. ISBN 9789004296312.
  3. ↑ Yun Llig To (2010). org/details/ideaoflibraryina0000tooy The Idea of the Library in the Ancient World, Oxford. ISBN 9780199577804.
  4. ↑ Spoerri, Walter (1959). Späthellenistische Berichte über Welt, Kultur und Götter: Untersuchungen zu Diodor von Sizilien, F. Reinhardt.
  5. ↑ Charres Muntz (2017). Diodorus Siculus and the World of the Clapix Roman Republic, Oxford University Press. ISBN 9780190498733.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Biblioteca històrica:


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Diodoro_Sículo&oldid=1108732»