Guerra de les Galias

Archiu:Lionel Royer - Vercingetorix Throwing down His Weapons at the feet of Julius Caesar.jpg

Guerra de les Galias

Plantilla:Campanyes de la guerra de les Galias Plantilla:Guerres romà-germàniques La guerra de les Galias va ser un conflicte militar lliurat entre el procònsul romà Juliol César i les tribus gales entre l'any 58 a. C. i 51 a. C. En el curs d'eixa guerra la República romana va sometre a la Galia, un extens territori que aplegava des del Mediterràneu fins al canal de la Taca. Els romans també varen realisar incursions a Britania i Germania, pero estes expedicions no varen aplegar a transformar-se en invasions a gran escala. La guerra de les Galias va culminar en la batalla de Alesia en 52 a. C., a on els romans varen posar fi a la resistència organisada dels gals. Esta decisiva victòria romana va supondre l'expansió de la República romana sobretot el territori gal. Les tropes amprades durant esta campanya varen conformar l'eixèrcit en el que el general va marchar despuix sobre la capital de la República.

Pese a que César va justificar esta invasió com una acció defensiva preventiva, la majoria dels historiadors coincidixen que el principal motiu de la campanya va ser potenciar la carrera política del general i cancelar els seus grans deutes. No obstant, ningú pot obviar l'importància militar d'este territori per als romans, els qui havien sofrit varis atacs per part de tribus bàrbares provinents tant de la Galia com del nort d'eixa terra. La conquista d'estos territoris va permetre a Roma assegurar la frontera natural del riu Rin.

Esta campanya militar és descrita extensament pel propi Juliol César en la seua obra Comentaris a la guerra de les Galias, font històrica de major importància sobre esta campanya i obra més important —conservada— del general. El llibre és considerat com una obra mestra de propaganda política, ya que César estava sumament interessat en influir als seus llectors en Roma.

Segons Plutarco, els resultats de la guerra varen ser 800 ciutats conquistades, 300 tribus someses, un tribut de més de 40 millons de sestercis per a César, un milló de presoners venuts com esclaus i atres tres millons morts en batalla (s'estima que la població gala era d'uns 12 a 15 millons d'habitants abans de la guerra).

Context polític

En l'any 58 a. C., Juliol César va terminar el seu consulat en Roma. El excónsul estava molt endeutat des del seu edilidad, no obstant, sent membre del Primer Triumvirat (l'aliança política composta per ell mateixa, Marco Licinio Craso i Pompeyo) s'havia procurat el govern de dos províncies: Galia Cisalpina i Ilírico. Quan Quint Cecilio Metelo Céler, governador de Galia Transalpina, va morir de forma inesperada, César va ser nomenat també governador d'esta província. Per mig de votació, portada a terme en el Senat, es va dictaminar que César governara sobre estos territoris durant el sorprenent periodo d'un lustre.

Inicialment, César contava en quatre legions veteranes baix el seu mando directe: Legio VII, Legio VIII, Legio IX Hispana i Legio X. César coneixia personalment a la majoria (tal volta a totes) eixes legions, ya que havia segut governador d'Hispania Ulterior en 61 a. C. i junt a elles havia efectuat una exitosa campanya contra els lusitanos. Entre els seus llegats es trobaven el seu cosí Lucio Juliol César i Marco Antonio, Tito Labieno, Dècim Juny Brut Albino, Cayo Trebonio, Aulo Hircio i Quint Tuli Cicerón (germà menor de Marque Tuli Cicerón). Ademés, César tenia l'autoritat llegal per a reclutar més legions i tropes auxiliars si aixina ho creïa convenient.

Provablement, l'ambició de César era realisar una campanya que ho enaltira i aliviara la seua situació econòmica, pero és discutible que haguera elegit als gals com a objectiu inicial. Lo més provable és que César estiguera planejant una campanya contra el regne de Dacia, en els Balcans.

Per una atra part, les tribus gales eren civilisades, riques i es trobaven completament dividides. Moltes d'elles comerciaven en mercaders romans i havien segut ya influïdes per la cultura romana. Algunes inclús havien canviat els seus sistemes polítics, abandonant la monarquia tribal per a instalar repúbliques inspirades en la romana.

Els romans respectaven i temien als gals i les tribus germàniques. Feya a penes 45 anys, en l'any 109 a. C., que Itàlia havia segut invadida per una gran migració germana i rescatada despuix de vàries sanguinoses i costoses batalles liderades pel general Cayo Mario. Feya poc temps, la tribu germànica dels suevos hi havia migrado al territori de Galia encapçalada pel seu líder, Ariovisto. Semblava que les tribus havien tornat a posar-se en moviment, i això amenaçava de nou l'existència de la República.

El transcurs de la campanya

Guerra contra els helvecios

Migració helvecia

En l'any 61 a. C., instigats per Orgétorix, els helvecios varen començar a planificar i organisar una migració massiva. Els líders dels helvecios no estaven satisfets en l'extensió del seu territori, cercats per les tribus germàniques, els sécuanos celtes i els romans de la Galia Narbonense. En matèria diplomàtica, Orgétorix va negociar en els sécuanos i els heduos, i va establir també contactes personals i una aliança en Cástico i Dúmnorix, aplegant inclús a casar-se en la filla de l'últim. César va acusar als tres hòmens d'ansiar ser coronats reis. Durant tres anys, els helvecios es varen preparar per a la guerra, traçant plans i enviant emissaris a vàries tribus gales per a procurar-se salvoconductes i aliances.

En 58 a. C. la tribu de Orgétorix es va donar conte de la seua ambició i varen jujar al seu líder. Encara que va conseguir escapar, va acabar morint i es va sospitar que inclús va poder haver-se suïcidat. No obstant, tot este assunt no va evitar que els helvecios continuaren alvance en els seus plans. Per les seues lluites constants i distància, els helvecios eren una tribu guerrera i el seu gran número d'habitants representava una gran amenaça per a qualsevol que se'ls oponguera. Quan es varen posar en marcha, el 28 de març segons les senyes que aporta César, varen incendiar tots els seus pobles i viles per a eliminar qualsevol tentativa de retirada. També es varen unir a ells atres tribus veïnes: els ráuracos, els tulingos, els latobicos i els boyos. Davant ells, hi havia dos rutes possibles: la primera era a través del perillós i complicat Pas de l'Ecluse, ubicat entre la cordillera de Jura i el riu Ródano; la segona, que era molt més simple, els duria al poble de Ginebra, a on el llac Lemán desemboca en el Ródano i un pont permetia el creuament del riu. Estes terres pertanyien als alóbroges, una tribu que havia segut somesa per Roma i, per lo tant el territori de la qual es trobava baix l'esfera d'influència de la República romana.

En el llac Lemán

Per llavors, César es trobava en Roma. Havia quedat una única legió en la Galia Transalpina i es trobava en perill. En ser informat d'estos acontenyiments, immediatament va afanyar la seua marcha cap a Ginebra i, ademés d'ordenar la leva de vàries tropes auxiliars, va ordenar la destrucció del pont. Els helvecios varen enviar una embaixada baixe el mando de Nameyo i Veruclecio per a negociar el pas del seu poble pel seu territori, prometent no provocar cap dany. César va estancar les negociacions, tractant de guanyar temps per a que les seues tropes fortificaran les seues posicions a l'atre costat del riu per mig d'una muralla de casi cinc metros d'alt i una sanga que corria paralela a ella.

Quan l'embaixada va retornar, César va rebujar de manera oficial la seua petició i els va advertir que qualsevol intent de creuar el riu per la força seria contrarrestat. Es varen rebujar immediatament varis intents. Els helvecios varen retornar sobre els seus passos i varen iniciar negociacions en els sécuanos per a que els deixaren passar pacíficament. Despuix de deixar a la seua única legió baixe la direcció del seu segon al mando, Tito Labieno, César es va dirigir ràpidament cap a Galia Cisalpina. Allí va assumir el mando de les tres legions situades en Aquileya i va reclutar atres dos noves legions, la Legio XI i la Legio XII. Al front d'estes cinc legions, César va creuar els Alps pel camí més curt, travessant territoris hostils i enfrontant-se al seu pas a vàries tribus.

Persecució als helvecios

Mentrestant, els helvecios ya havien creuat el territori dels sécuanos i saquejaven les terres dels heduos, ambarros i alóbroges. Estes tribus, incapaces d'enfrontar-se a ells, varen solicitar ajuda a César com a aliades de Roma. César va accedir i va sorprendre als helvecios quan travessaven el riu Llaurar (l'actual riu Saona). Tres quartes parts dels helvecios ya havien creuat, pero l'atre quarto, els tigurinos (un dels clans helvecios), permaneixia en la vora oriental. Tres legions baixe el mando de César varen emboscar i varen derrotar als tigurinos en la batalla del Llaurar, causant-los grans pèrdues. Els tigurinos supervivents varen fugir al bosc propenc.

Despuix de la batalla, els romans varen construir un pont sobre el Llaurar per a perseguir als demés helvecios. Estos varen enviar una embaixada liderada per Divicón, pero les negociacions varen fracassar. Els romans varen mantindre la seua persecució durant quinze dies fins que varen tindre problemes de suministraments. Aparentment, Dúmnorix estava fent tot lo possible per retardar l'arribada d'estos suministraments, per #lo que els romans varen abandonar la persecució i es varen dirigir cap a la fortalea hedua de Bibracte. La sòrt havia canviat i els helvecios varen començar a perseguir als romans, hostigando a la seua retaguàrdia. César va triar un tossal propenc per a plantar batalla i les legions romanes es varen detindre per a enfrontar-se als seus enemics.

En la batalla de Bibracte les legions varen esclafar als seus oponents i els helvecios, derrotats, varen oferir la seua rendició, a lo que César va accedir. No obstant, 6000 hòmens del clan helvecio dels verbigenos varen fugir per a evitar ser capturats. Baix órdens de César, atres tribus gales varen capturar i varen dur als fugitius, que varen ser eixecutats. Els que s'havien rendit varen rebre l'orde de retornar a les seues terres per a reconstruir-les i organisar el recapte de suministraments per a alimentar a les legions, ya que eren un recurs molt útil com tapó entre els romans i atres tribus del nort com per a permetre que migrasen a una atra part. En el campament helvecio capturat es va trobar un cens escrit en grec: d'un total de 368 000 helvecios, dels quals 92 000 eren hòmens sense discapacitats, solament 110 000 varen sobreviure per a retornar a les seues llars.

La guerra contra els suevos

Arribada dels suevos

Despuix de la victoriosa campanya, varis aristócrates gals de casi totes les tribus varen acodir a felicitar a César per la seua victòria. Reunits en un consell gal per a discutir certes qüestions, varen invitar a César a acodir.

En esta reunió els delegats es varen queixar de que, per les lluites entre els heduos i els arvernos, estos últims havien contractat a un gran número de mercenaris germànics. Els mercenaris, liderats per Ariovisto, rei dels suevos, havien traïcionat als arvernos i pres com a rehens a varis dels fills dels aristócrates gals. Ademés, havien guanyat distintes batalles i rebut molts reforços, en lo que la situació estava descontrolándose.

Les negociacions

Llavors, César va manar emissaris a Ariovisto, proponent-li una reunió, per a discutir l'assunt, pero Ariovisto es va negar, dient que no confiava en César, i era molt costós traslladar al seu eixèrcit al sur. César li va respondre dient-li que llavors ell passaria a ser el seu enemic, pels agravis que li havia provocat als aliats de Roma, i haver-se negat a entrevistar-se en els seus aliats, l'aliança dels quals tant ell havia demanat.

César es va enterar de que Ariovisto amenaçava en prendre Vesontio, la principal ciutat dels sécuanos, que ademés era una plaça fortificada fàcil de defendre, per #lo que César va marchar en les seues legions i va impedir que fora presa. En Vesontio, els soldats de César varen començar a témer als germans, a excepció de la dècima legió en la que César confiava, pero este temor es va esfumar quan Ariovisto li va demanar a César una entrevista en la condició de que abdós bandos dugueren únicament ginets, de manera que fora difícil tendir una emboscada.

En aplegar el dia senyalat, César i Ariovisto es varen entrevistar, pero la reunió va ser inútil, ya que la cavalleria d'Ariovisto va atacar a la romana en mig de l'entrevista, per #lo que César es va retirar, i va ordenar als seus cavallers que no atacaren per a que despuix no circulara el rumor de que ell havia començat en la batalla. Uns dies despuix, Ariovisto va demanar a César que manara emissaris per a seguir negociant, pero, a l'arribada de l'emissari romà, va ser arrestat per Ariovisto.

Batalla de Vosges

Despuix del fracàs de les negociacions, César va ubicar les seues legions en dos campaments, un dels quals va ser atacat sense èxit per la cavalleria d'Ariovisto, mentres es construïen i s'instalaven les tropes. César va preguntar als presoners per qué Ariovisto no atacava el campament central en tot el seu eixèrcit, i estos varen respondre que era perque la seua religió no els permetia entaular combat abans de la lluna plena.

Aprofitant la desventaja sicològica dels germans, César va marchar en les seues legions cap al campament enemic, conseguint el seu flanc esquerre impondre's en celeritat, el flanc dret en canvi va haver de ser reforçat per a poder alçar-se en la victòria. Quan varen saber el resultat de la batalla a l'atre costat del Rin, els suevos varen desistir de creuar el riu i seguir conquistant la Galia.

Conflicte en els belgues

En 57 a. C. César va tornar a intervindre en un conflicte entre les tribus gales quan va marchar contra els belgues, els qui habitaven en la zona que hui en dia conforma aproximadament el territori de Bèlgica i ademés havien atacat a una tribu aliada de Roma. L'eixèrcit romà va sofrir un atac per sorpresa mentres acampava prop del riu Sambre i va estar a punt de ser derrotat, pero va conseguir rearmar-se gràcies a la seua major disciplina i a l'intervenció de César en persona durant el conflicte. Els belgues varen sofrir grans pèrdues i finalment es varen rendir quan varen vore que era impossible conseguir la victòria.

Expedicions punitivas

Vore també: Invasions de César de Britania

A l'any següent, 56 a. C., César va centrar la seua atenció en les tribus de la costa atlàntica, principalment en la tribu dels vénetos, que habitaven en la regió d'Armórica (l'actual Bretanya). Esta tribu havia reunit una confederació de tribus per a combatre a Roma. Els vénetos eren un poble marítim i havien construït una flota en el golf de Morbihan, per #lo que els romans varen deure construir galeras i realisar una campanya poc convencional per terra i mar. Una volta més, César va véncer als gals en la batalla del Golf de Morbihan, i va saquejar despuix el territori dels derrotats.

Entre 56 i 55 a. C., les tribus germanes dels usípetes i els téncteros (que sumaven de 150 a 180 mil persones, encara que segons César eren 400 mil) varen creuar el Rin, i varen establir el seu campament en el Mosa. Des d'ahí, la cavalleria germana va atacar un campament romà i va matar a uns 6000 romans. César va reunir el seu eixèrcit i va començar les negociacions en els germans; pero quan la cavalleria germana es va alluntar a pastar, el romà va atacar el campament enemic, matant o capturant a 100000 d'ells, la seua majoria dònes, chiquets o vells. En conseqüència, abdós tribus germanes varen tornar al seu país en els supervivents.

César va conduir les seues forces a l'atre costat del Rin l'any 55 a. C. per a portar a terme una expedició punitiva contra els germans, en prop de 40 mil hòmens va construir un pont i va creuar el riu. Els germans es varen retirar davant l'alvanç romà i no varen presentar batalla. El propi César estimava en 430 mil guerrers germans la força enemiga encara que hui es considera una exageració. No obstant els suevos, contra els qui principalment s'havia dirigit l'expedició, jamai varen aplegar a ser combatuts.

Posteriorment, César va creuar el canal de la Taca al cap de dos legions per a realisar una expedició similar contra els britanos. L'incursió en Britania casi va acabar en desastre quan el mal clima va destruir gran part de la seua flota i l'inusual visió d'una immensa cantitat de carros de guerra va provocar confusió entre les seues tropes. César va conseguir desembarcar i va véncer en dos batalles als britanos, pero al no dispondre de la seua cavalleria com a reforç i davant la rodalia de l'hivern, va decidir retirar-se del sol britano per a reorganisar les seues forces i planejar una segona expedició. Dels britanos es va assegurar una promesa de rehens, encara que solament dos tribus varen complir en lo acordat. Despuix de retirar-se, va retornar a l'any següent en un eixèrcit molt major que va véncer als poderosos catuvellaunos i els va forçar a pagar tribut a Roma. L'efecte de les expedicions no va durar molt, pero varen ser una gran propaganda de les victòries de César. El poble de Roma considerava a este general que havia vençut als estranys britanos i als belicosos gals i germànics com el millor general de l'història, ensombreciendo a Pompeyo Magne, alguna cosa que finalment es tornaria en contra de César.

Les campanyes de l'any 55 a. C. i principis de el 54 a. C. han causat gran controvèrsia durant molts sigles. Varen ser inclús controvertides en l'época dels contemporàneus de César, i en especial entre els seus opositors polítics, els qui les varen censurar com un costós eixercici destinat al engrandecimiento personal. En époques modernes, els experts s'han dividit entre els qui critiquen el clar pla imperialista de César i els qui defenen els beneficis generats en la Galia per mig d'esta expansió del poder romà.

Consolidació i rebelions

En l'hivern de 54 a. C.-53 a. C. el descontent entre els gals subyugados va provocar un gran alçament, quan els eburones del noreste de Galia es varen rebelar baix el seu líder, Ambíorix. Quinze cohortes romanes varen ser aniquilades en Atuátuca (Atuatuca Tungrorum, l'actual Tongeren en Bèlgica) i una guarnició comandada per Quint Tuli Cicerón va conseguir sobreviure en ser socorreguda per César just a temps. El restant de 53 a. C. es va ocupar en una campanya punitiva contra els eburones i els seus aliats, d'els qui es diu que varen ser pràcticament exterminats pels romans.

Tumult de Vercingetórix

En l'any 52 a. C., el cap averno Vercingetórix es va rebelar unint a tots els pobles gals baix el seu mando, a excepció dels heduos, a els qui el seu magistrat Divicíaco mantenia aliats a Roma. Vercingetórix i els seus gals varen decidir no realisar enfrontaments directes, sino utilisar la tàctica de terra cremada. En enterar-se Juliol César, que es trobava en la Galia Cisalpina, va creuar els Alps per a trobar-se en que Vercingetórix invadia la Galia Transalpina, mentres que els habitants romans de la Galia somesa per César eren assessinats. Juliol César va marchar en dos legions a Narbona, capital de la Transalpino, i va enviar al llegat Tito Labieno al nort per a sometre als rebels de la regió. Els que anaven a invadir la Trasalpina, comandados per Lucrecio, al vore que César els enfrontaria, varen retrocedir en busca de Vercingetórix. Juliol César va aprofitar açò prenent les ciutats de les tribus rebels del sur de Galia, principalment les dels carnutes i alobogres. Llavors, Vercingetórix va decidir cremar totes les ciutats gales que foren difícils de defendre per a privar aixina de suministraments a César. El cap gal va ordenar a la tribu dels biturigues que abandonaren i cremaren la seua capital, Avárico. No obstant, estos confiaven en les seues muralles i es varen negar. Davant açò, Vercingetórix va acampar fòra de la població, pero no va poder impedir el lloc dels romans. Els romans varen construir muralles a lo llarc del seu campament, mentres que els biturigues alçaven les seues muralles a mida que les torres de sege romanes eren construïdes. Un dia plujós, quan els biturigues menys li l'esperaven, Juliol César va atacar la ciutat, i va poder prendre-la despuix d'unes hores de combat. Este triumfo li va permetre arreplegar tots els recaptes que necessitava.

Despuix de la batalla de Avárico, Vercingetórix, que estava a uns quants mils de passos de la ciutat es va retirar a la capital dels avernos, Gergovia, una ciutat situada en un tossal de difícil accés, i protegida per un mur, i doscents mil soldats gals. César va prendre sis legions i va marchar cap a Gergovia, pero es va trobar en que Vercingetórix havia cremat tots els ponts que hi havia sobre el riu Liger, per #lo que se li dificultava l'accés a Gergovia, ya que en cas de voler construir un pont, seria destruït per les tropes gales que estaven a l'atre costat del riu, prop de Gorgobina. Llavors, Juliol César va enviar a la mitat del seu eixèrcit cap al sur, per a que l'enemic pensara que s'estava retirant. Al vore açò, els gals varen marchar cap al sur per a impedir que es construïra un pont allí. Entre tant, Juliol César i l'atra mitat de l'eixèrcit varen construir un pont i varen creuar el riu. Al sendemà, quan els gals es varen enterar, varen anar a enfrontar-se en César, deixant pas lliure pel riu a l'atra mitat dels romans. En saber que estos últims també estaven en eixe costat del riu, els gals varen fugir a Gergovia. Quan Juliol César va aplegar a Gergovia, va instalar dos campaments, un al peu de la costera i l'atre en la mitat d'esta. Juliol César esperava rebre ajuda dels seus aliats heduos, pero va resultar que el seu magistrat Divicíaco havia mort i que el nou cap no era molt capaç. Els enemics polítics del nou magistrat varen decidir aliar-se a Vercingetórix i varen inventar que Juliol César havia assessinat a alguns nobles heduos, i els varen dir als reforços que devien dur-li a Vercingetórix el cap de César. Quan els heduos s'acostaven, Juliol César, per mig d'espies es va enterar de lo planejat, i va marchar cap al campament heduo en els nobles que segons dien alguns, ell havia assessinat. Al vore que estos estaven vius, es varen disculpar davant Juliol César i se li varen unir.

Despuix d'açò, César va observar que no seria difícil prendre una posició ventajosa més propenca a la ciutat. Llavors, va ordenar atacar a la menuda guarnició gala que es trobava allí. Quan la va véncer, va ordenar als seus soldats retirar-se per a no fer que combateren en terrenys desventajosos, pero solament la cavalleria i la dècima legió li varen obedir, ya que el restant, ansiant una victòria ràpida, varen carregar fins a les pròpies muralles de la ciutat. El gros de l'eixèrcit gal va eixir a la seua trobada i poc a poc els romans varen ser caent. Veent açò, Juliol César, va enviar la legió que havia deixat de reserva en el seu campament per a que es colocara prop dels gals, i aixina protegir a les legions que havien desobedit al general romà, i facilitar-los la retirada. Finalment, Juliol César va conseguir retirar de la zona de combat a l'eixèrcit que havia atacat per sí solament, al que al sendemà li explicaria que si desobedien mai podrien derrotar als gals de Vercingetórix. En els dies següents, solament va haver escaramuzas de ginets. Mentres, en el país dels heduos, el seu magistrat va decidir aliar-se a Vercingetórix. Llavors, César, despuix d'un combat favorable de la cavalleria, es va retirar cap al país dels heduos, pero no va poder evitar que entraren a la confederació gala de Vercingetórix. Els gals eren poderosos per la seua immensa cavalleria, per #lo que César va demanar als seus aliats germans que colaboraren en alguns cavalls, ya que podia usar legionaris com a ginets de cavalleria. Aixina, Juliol César va conseguir obtindre una immensa cavalleria, i va colocar les seues tropes en una planicie prop de la ciutat fortificada de Alesia. Els gals varen posicionar la seua cavalleria en un tossal propenc, i César va decidir atacar-los, marchant en la seua cavalleria aixina com una legió amagada. Quan els ginets enemics varen atacar, els legionaris es varen deixar vore, i en els seus arqueros varen matar molts dels gals, els qui varen fugir en desbandada al campament de l'infanteria de Vercingetórix. Est, veent la derrota dels seus ginets, va decidir refugiar-se en Alesia, esperant que passara lo mateix que en Gergovia.

Quan Vercingetórix va aplegar a Alesia, va enviar a uns soldats seus a demanar reforços als gals, ya que solament disponia de huitanta mil hòmens. César, que ho estava perseguint, al vore les fortificacions de la ciutat gala, va deixar de costat l'idea d'atacar-la i va optar per sitiar-la. Per a això va construir sèt campaments fortificados, recolzats per reductes en els punts claus. Després, va construir un fos de sis passos de profunditat sobre tota la circumferència de Alesia per a impedir la fugida dels sitiats i al costat del fos, va construir una muralla de tres passos d'altura. Per a impedir l'arribada de reforços als sitiats, va construir, a cent passos de l'atra muralla, tres fossos de sis passos de profunditat, i una muralla de tres passos d'altura, situada damunt d'un terraplé d'atres quatre passos d'altura. A les muralles, els va colocar una torre cada vint passos i de dèu passos d'altura. La muralla interior, aproximadament, media setze mil passos de llongitut, mentres que l'exterior media vintissís mil. Per l'escassea d'víveres, els sitiats varen expulsar a les dònes i als chiquets per a aforrar recaptes. Despuix de vàries semanes, varen aplegar quatrecents mil gals de reforç comandados per Comio, un aliat de Vercingetórix, també d'orige averno. Comio va realisar algunes escaramuzas de cavalleria que varen fracassar, aixina que va decidir utilisar la seua immensa infanteria per a atacar a César. A mijanit, varen alvançar els quatrecents mil hòmens de Comio fins a la muralla que guarnia als cinquanta mil hòmens de César. En aplegar, varen fer soroll, per a que els sitiats ixqueren de Alesia i atacaren. Aixina es va fer, pero despuix de reblir el fos, es varen retirar.

Al sendemà, Comio, va dividir al seu eixèrcit en dos, per a que una part atacara a la muralla romana, i l'atra va marchar cap a una secció de la circumferència que, per la naturalea del terreny, els romans no havien pogut fortificar. Mentres Vercingetórix eixia de la ciutat, obligant a Juliol César a combatre, no solament quintuplicat en número, sino a fer-ho per abdós flancs. El fort romà no protegit estava defés per dos legions comandadas pel llegat Labieno. No obstant, quan la muralla va ser cremada pels gals, Juliol César va tindre que barallar en desventaja, i va decidir anar en ajuda de Labieno, qui estava sent atacat per varis flancs. Llavors, César, va enviar al llegat Marque Antonio en la cavalleria i dos legions a eixir del campament per la part que no estava sent atacada, i que atacara per la retaguàrdia als gals de Comio, els qui, al vore Antonio i els seus ginets, varen fugir en desbandada, i els gals es varen rendir, junt al seu cap, que va ser capturat.

En l'any següent, 51 a. C., es varen produir campanyes de pacificació contra els carnutes i els belóvacos. En el 50 a. C. va persistir la resistència, en Uxeloduno, que va ser rendida per César despuix de tallar el seu aprovisionament d'aigua. Es tractava de tasques de "neteja" i rebelions menors, pero el control de Roma sobre Galia no es va vore compromés sériament fins a el II.

Anàlisis de l'estratègia

El triumfo romà en la guerra de les Galias es va deure a una combinació d'astúcia política, campanyes efectives, i una major capacitat militar que els seus oponents gals. A açò cal sumar actes puntuals de suma crueltat contra la població civil, calculats per a provocar #sumissió per pànic. César també va portar a terme una política de «dividix i conquista» per a acabar en els seus enemics, posant-se del costat de tribus individuals durant les seues disputes en oponents locals. Va reunir de forma sistemàtica informació sobre les tribus gales per a identificar les seues característiques, debilitats i divisions, #lo que a la seua volta li permetria poder lliurar-se d'elles.

Molts soldats de les tropes de César eren gals, aixina que el conflicte no va anar senzillament una guerra entre romans i gals. Certament el seu eixèrcit era una entitat cosmopolita en extrem. El seu núcleu constava de sis, més tarde dèu, legions d'infanteria pesada, en el respal de l'equivalent a dos més en campanyes posteriors. Depenia d'aliats estrangers per al seu cavalleria i infanteria llaugera, reclutant-los entre les tribus numidias, cretenses, hispanes, germàniques i gales. César amprava les seues forces de manera sumament efectiva, estimulant l'orgull de les unitats individuals per a que realisaren un major esforç.

Els oponents gals de César eren considerablement menys hàbils que els romans en térmens militars. Podien dispondre d'immensos eixèrcits pero sofrien falta de flexibilitat i disciplina. Els guerrers gals eren oponents feroços i açò els reportava l'admiració dels romans, pero carien de disciplina en el camp de batalla. Les seues tàctiques estaven restringides a carregar en massa sobre els seus enemics, i la seua falta de cohesió els tornava incapaces de ser eficaces durant els enfrontaments. Tampoc tenien un respal llogístic i no podien permanéixer en el camp tant temps com els romans.

Per un atre costat, també és possible que la derrota gala es deguera a l'enorme debilitación sofrida per vàries de les seues generacions a causa de la constant guerra contra els invasores germànics, als que solament varen poder contrarrestar a costa de la pèrdua de grans cantitats de guerrers.

Llegats cesarianos

• Cayo Antistio Regino.— Mencionat com a encarregat d'una leva, en la batalla de Alesia custodiant un tossal  i acuartelado en una legió junt als ambivaretos.

La guerra de les Galias en la lliteratura i la cultura

La principal font històrica sobre la guerra de les Galias és l'obra Comentaris a la guerra de les Galias del propi Juliol César, un dels millors eixemples que encara es conserven de prosa en llatí sense adorns. En el pas del temps, es va convertir en objecte d'intens estudi per part dels latinistas i una de les fonts clàssiques en prosa que s'utilisen tradicionalment com a texts per a l'ensenyança del llatí modern.

La guerra de les Galias es va transformar en un trasfondo popular per a la ficció històrica moderna, en especial en França i Itàlia. Claude Cueni va escriure una novela semihistórica, El druida del César, sobre un druida fictici, sirviente de César, qui guardava el registre de les campanyes de César. Ademés, el còmic Astérix transcorre poc despuix de la guerra de les Galias.

Juliol César solament menciona dos militars de baixa graduació, dos «centuriones excepcionalment valentes», Tito Pulón i Lucio Voreno (llibre V, cap. 44). Estos dos personages protagonisen la série de televisió Roma, d'HBO, els events de la qual comencen just despuix de la batalla de Alesia: Tito Pullo i Lucio Voreno.

Vore també

• Juliol César
• De Bell Gallico
• Segona guerra civil de la República romana
• Vercingétorix
• Plutarco
• Vides paraleles

Enllaços externs

• Guerra de les Galias
• Hispans en la Guerra de les Galias
• Els "comentaris" de Juliol César
• Sobre els "Comentaris de la guerra de les Galias i de la guerra civil", de Cayo Juliol César. Per Mitus
• La Guerra de les Galias
• La Guerra de les Galias en IMPERIVM ROMANVM.
• THE GALLIC WARS « War and Game » (mapa de la guerra)
• Apiano: De les qüestions gálicas.
  • Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).