Pléyades (mitologia)
En la mitologia grega, les Pléyades[1] eren les sèt filles del titán Atles i de Pléyone[2] o Etra.[3] Havien naixcut en el mont Cilene.[2] Són germanes d'Hías i les Híades i, en algunes versions, també de Calipso i de les Hespérides. Els mits sobre els catasterismes nos diuen que les Pléyades eren nimfas en el corteig d'Artemisa, compartien l'afició per la caça d'esta, i com ella intentaven mantindre la seua virginitat. No obstant, ya des de la poesia més antiga, es consideren a les Pléyades com les progenitores de moltes estirps de la mitologia grega.
Etimologia
[editar | editar còdic]Existix cert debat sobre l'orige del nom «Pléyades». Entre les diverses possibilitats, tal volta derivava del nom de la seua mare, Pléyone, pero més habitualment s'ha posat en relació en característiques del cúmul d'estreles al que donen nom. Higino apunta les possibilitats de que el seu orige estiga en les paraules πλειάς, ‘moltes’ o en πλησίον, ‘prop’. Esta última estaria motivada perque les estreles estaven molt pròximes entre sí.[4]
També s'ha sugerit la possibilitat de que provinga de πλεῖν, ‘navegar’, puix l'orto helíaco del grup d'estreles homònim, que ocorria a mitan de maig, era amprat com a punt de referència de l'inici del periodo de navegació, i el seu ocàs helíaco, que ocorria a principis de novembre, es corresponia en el final de la temporada considerada propícia per a la navegació en l'antiguetat.[5][6]
Per una atra part, ya des de l'antiguetat s'ha relacionat el nom en el de Peléyades (πελειάδες, ‘colomes’). Aixina és com les cridava Hesíodo en la seua obra perduda Astronomia. En la Odissea es menta a unes colomes que duen l'ambrosia a Zeus; la poeta Mer de Bizancio, en el periodo helenístico, indica que Zeus va manar a eixes colomes que foren mensager del estío i del hivern. Esta funció d'indicar les dates dels començos de l'estiu i del hivern era complida també pel orto helíaco i l'ocàs còsmic de la constelació de les Pléyades.[7][8][9][10]
Noms i consortes
[editar | editar còdic]Les Pléyades varen deure haver tingut considerables encants, puix varis dels més importants deus olímpics, incloent a Zeus, Poseidón i Llaures, varen mantindre relacions en elles. Estes són les sèt chicones i la seua descendència, segons es narra en la Biblioteca mitològica:
- Maya, la major, de la seua unió en Zeus va donar a llum un fill, Hermes, en una cova de Cilene.[11]
- Celeno va ser mare de Lico, a qui el seu pare Poseidón va assentar en les illes dels Bienaventurados.[2]
- Alcíone va ser mare, per Poseidón, de dos fills, Hirieo i Hiperénor, i d'una filla, Etusa, mare d'Eleuter per obra d'Apolo.[2]
- Electra va ser mare de Dárdano i Yasión en Zeus;[12]
- Estérope es desposó en Enómao;[2] en la versió més antiga Estérope és la mare de Enómao en la seua unió en Llaures.[13]
- Táigete va tindre de Zeus a Lacedemón, per qui el país es va cridar Lacedemonia.[14]
- Mérope, la menor, es desposó en Sísifo.[2] Va ser l'única de les Pléyades que no va mantindre relacions sexuals en cap dels deus, en canvi es desposó en un mortal. De Mérope i Sísifo va nàixer Glauco.[15]
Atres noms
- Solament el escoliasta a Teócrito denomina a les Pléyades de manera diferent a la tradicional, a saber: Cócimo, Plaucia, Protis, Partemia, Maya, Estonicia i Lampato. Sorprenentment diu que estes són filles d'una reina de les amazones i les primeres en ballar en un festival nocturn.[16]
- Higino, en el seu proemi de les Faules, nomena a sis: Maya, Calipso, Alcíone, Mérope, Electra i Celeno.[17]
- En una versió, que s'ha conservat alguna cosa corrupta, es mencionen solament a quatre filles d'Atles: Taígete, Electra, Maya i Plútide. Esta Plútide és la mateixa Pluto, puix la font diu que va ser la mare de Tàntal en la seua unió en Zeus. [18]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Pléyades: en grec Πλειάδες Pleyádes o Πλειάς Pleiás, ‘moltes’; Πληϊάδες Pleiades, ‘filles de Pléyone’; o Πελειάδες Peleiades, ‘colomes’.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Biblioteca mitològica III,10,1.
- ↑ De Astronomica II, 21 citant a Museu com a autoritat; Ovidio: Fastos V, 164
- ↑ HIGINO: Faules 192.
- ↑ SANZ MORALES, Manuel: Mitógrafos grecs, pág. 57, nota complementària. Edicions AKAL. 2002. ISBN 9788446017387.
- Vegen-se "Mitografía" i "Categoria:Mitógrafos antics de l'Antiga Grècia".
- ↑ HESÍODO: Treballs i dies 620: I si l'anhel et du a navegar en mars tormentosos,Per una atra part, Hesíodo (Treballs i dies, 384) també aconsellava iniciar la sega en el orto helíaco de les Pléyades i la labranza en l'ocàs helíaco.
quan les Pléyades fuigguen del poderós Orión
i s'afonen en les brumosas profunditats
i tots els borrascosos vents rugixquen,
no seguixques llavors en el teu barco en l'obscura mar
sino, com et demane, recorda treballar en terra. - ↑ ARATO: Fenomens (Φαινόμενα) 265.
- ↑ ESQUILO: fragment 312.
- ↑ HESÍODO: Astronomia, fragment 1.
- Astronomia: reproducció en facsímil electrònic de l'edició de 1924 de Hugh Gerard Evelyn-White.
- ↑ PÒRTULAS, Jaume: D'Orient a Grècia: les sèt Pléyades, en Minerva. Revista de Filologia Clàssica 9 (1995): 25-41.
- Jaume Pòrtulas (Jaume Pòrtulas i Ambròs, 1949): helenista català, membre de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
- Sobre el personage que dona títul a la revista, vore "Minerva".
- ↑ Biblioteca mitològica III 10,2
- ↑ Biblioteca mitològica III 12, 1
- ↑ Helánico, fr. 19 (Fowler)
- ↑ Biblioteca mitològica III 10,3
- ↑ Asclepíades, 12F1
- ↑ Escolio a Teócrito XIII 25, citant a Calímaco com a autoria
- ↑ Higino: proemi de les Faules
- ↑ Pseudo-Clemente: Reconeiximents X 21
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pléyades (mitología)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.