Hefesto

Hefesto

Hefesto en la forja per Guillaume Coustou (fill), Louvre.

En la mitologia grega, Hefesto (en grec antic Ἥφαιστος, Hêphaistos; potser de φαίνω, phaínō: ‘lluir’), era el deu del fòc, ferrer dels deus i descrit especialment com agarre o patizambo. Era un dels deus olímpics i l'arquetip de el ‘artesà diví’ que destacava pel seu tekné: la destrea de les seues mans produïa maravelloses obres sempre dignes d'elogi. Per als experts es tracta d'un deu de la metalúrgia, fòc tècnic, creació material, treballs manuals i artesania. Els himnes homéricos nos parlen del seu principal paper: Hefesto era el fòc útil que va ajudar als hòmens a prosperar i, especialment, el patró dels oficis manuals. Els romans lo indentificaron en Vulcano.

En les fonts gregues, Hefesto està associat en la metalúrgia, especialment com forjador d'armes i objectes divins de manufactura exquisita. En el món dels hòmens Hefesto patrocina a ferrers i constructors i, per extensió, a orfebres.

«Canta, musa de veu clara, a Hefesto, célebre pel seu talent, el que va ensenyar esplèndits oficis als hòmens sobre la terra, hòmens que abans habitaven en grutas en els monts com a feres. Ara, instruïts en els oficis per Hefesto, célebre per la seua destrea, passen cómodament la vida, fins al dia que complix l'any, en les seues pròpies morades».

En la mitologia Hefesto té un paper secundari i alguna cosa marginal, i ademés mai està integrat completament. Mentres que els demés deus olímpics són perfectes, Hefesto és físicament imperfecte i treballa manualment. Hesíodo diu que és fill d'Hera pero no té pare i Homero no aclarix si Zeus és el seu pare. La seua esposa, en la versió més comuna, és Afrodita, pero els poetes es mofan d'ell tildant-ho de ‘cornudo’. També està emparellat cultualment en Atenea.

Es diu que la seua terra favorita és Lemnos, pero el seu forja es trobava en l'Olimp o en algun volcà de renom. En el seu taller era servit per varis autómates i atres objectes fantàstics, com uns trípodes que es movien per sí mateixos. Hefesto té atributs iconográficos vinculats a la metalúrgia (martell, enclusa, tenazas), aixina com també se li associa el ruc i el pilos (πῖλος, un gorro de feltre associat als treballadors). El seu cult va ser llimitat en Grècia, encara que important en Ática, a on tenia un temple en el Ceràmic prop dels tallers artesanals. El Hefestión és el temple de Hefesto millor conservat a dia de hui. A través de la interpretatio graeca es va identificar a Hefesto en Ptah en Egipte i Adrano en Sicília.

Naturalea i fets de Hefesto

Orígens

Hefesto sembla haver segut originalment un demon del fòc natural, que en el temps es transforma en el deu grec de la forja i la metalúrgia. En Homero inclús pot equivaldre simplement a “fòc”, puix menciona a sovint «el fòc de Hefesto» (φλὸξ Ἡφαίστου). El seu orige se situa a sovint en Àsia Menor, lo que encaixa en la seua associació en l'èpica a regions perifèriques com Lemnos, Troya, Tracia i Fenicia. Alguns estudis moderns han propost identificar-ho en el deu fenicio Kothar-wa-Khasis, sugerint inclús un trasfondo comú més antic (potser minoico), recolzat per referències ugaríticas a Creta com a “tro de Kothar”. També s'ha relacionat en una possible divinitat micénica (a-pa-i-tu-jo), encara que la seua etimologia seguix sent incerta.

Epítets i coixera ritual

És representat com agarre: esta coixera ha segut interpretada com un mit etiológico lligat a la realitat dels artesans ferrers, que en l'antiguetat solien tindre menor desenroll físic en les cames. Hera, la seua mare, s'havia avergonyit de tindre un fill imperfecte, aixina que va amagar a la criatura. Hefesto solament ha rebut dos epítets: «etneo» (Αἰτναῖος), per estar associat en el volcà Etna, i «cojitranco» (ἀμφιγυήεις, “que coixeja d'abdós peus”).

Héroe cultural

En contexts helenísticos Hefesto era reinventat com un héroe cultural. Diodoro Sículo, en efecte, diu que va ser el descobridor de totes les tècniques per a treballar el ferro, el bronze, l'or i l'argent i tot lo que es treballa en el fòc. Va descobrir ademés totes les atres aplicacions del fòc i va transmetre els seus coneiximents als que es dediquen a les arts i a tots els demés hòmens. Per açò els artesans d'estos oficis dirigixen en preferència a este deu les seues pregàries i sacrificis, i tant ells com tots els demés hòmens criden al fòc «Hefesto», per a recort i honor imperecedero del benefici que en un principi va ser concedit a la vida de la comunitat.

Cult

En Atenes

Pausanias descriu que, per damunt del Ceràmic d'Atenes i del pòrtic cridat himnos homéricos, es troba un temple de Hefesto, i junt a ell hi havia una estàtua de Atenea, en relació a Erictonio, primer rei d'Atenes. En l'Erecteón hi ha altars dedicats a Poseidón, Erecteo, Butes i Hefesto. Cicerón, per la seua banda, menciona en Atenes una célebre estàtua de Vulcano (Hefesto), obra d'Alcámenes, representat de peu i vestit, en una lleu coixera que reflectix la seua condició tradicional de deu lisiado. El lèxic bizantino Hephaestus arreplega la festivitat de les Calqueas, un antic festival ateniense associat a Hefesto com a deu de la metalúrgia en Ática, celebrat l'últim dia del més de Pianepsión i vinculat als artesans, encara que en orige també va poder ser atribuït a Atenea o al conjunt del poble. El mateix lèxic afig que en Atenes existien tres festivals en antorches —les Panateneas, les Hefestias i les hemero— i que, segons Istro, la carrera d'antorches es va originar en els sacrificis a Hefesto, en memòria del descobriment del fòc i la seua ensenyança als hòmens. Dit temple, conegut en l'actualitat com el Hefestión o Tasio, destaca en l'arqueologia moderna per ser un dels temples dòrics millor conservats de tota l'antiguetat grecorromana per la seua posterior conversió en iglésia cristiana.

En atres regions

En Élide, en el santuari d'Olimpia, Pausanias menciona l'existència d'un altar dedicat a Hefesto junt al del deu fluvial Alfeo, encara que en ocasions els eleos ho identificaven en el cridat “Zeus guerrer”, lo que reflectix una certa assimilació cultual entre divinitats.

En Lemnos, el principal centre de cult de Hefesto en el món grec, el deu era venerat com a senyor de l'illa i mestre de la forja, considerada la seua morada predilecta; Homero ya la presenta com la ciutat que més amava, mentres que Heródoto, Apolonio de Rodas, Quint de Esmirna i Ovidio coincidixen en descriure-la com a “ciutat de Hefesto” o “illa de Vulcano”, vinculada ademés al cult dels Cabiros i a la tradició del seu taller diví.

En Sicília, el seu cult es localisa entorn al mont Etna i les illes Lípari, a on el fòc volcànic era interpretat com a manifestació de la seua activitat; Apolodoro situa en la regió una cova de Hefesto associada als treballs de Heracles, Eliano descriu un santuari en fòc perpetu, arbres sagrats i gossos protectors del recint, i Cicerón identifica les illes líparas com a domini del deu Vulcano, consolidant aixina la seua associació en el món volcànic del sur d'Itàlia.

Estudis sobre la naturalea de Hefesto

Domesticació ritual del fòc

Walter Burket entén a Hefesto com a part del sistema de “deus funcionals” pero sempre en càrrega ritual i perillosa. Hefesto és la domesticació cultural del fòc perillós. El fòc natural (destructiu) es transforma en fòc tècnic (forja). Hefesto no és sol “artesà”, sino el control ritualizado del poder del fòc. Com a conseqüències, la metalúrgia és una forma de “domar lo perillós”, el deu representa una tècnica sagrada ambivalent i la seua coixera i marginalitat reflectixen la seua conexió en lo “no plenament integrat”.

Deu treballador, no aristócrata

Para Jean-Pierre Vernant Hefesto simbolisa la tensió grega entre la polis (classe política superior) i la techné (treball manual socialment inferior). Hefesto representa la tècnica com alteritat dins de l'orde cívic aristocràtic. El treball manual no pertany a l'èlit guerrera o política. L'artesà és socialment “un atre” i Hefesto encarna eixa posició ambigua: deu, pero marginat. Com a traces clau senyala que és un deu agarre (figura d'exclusió simbòlica), residix en l'Olimp pero sense ple prestigi i ademés la seua funció és productiva pero no política.

Deu de l'inteligència tècnica

Para Marcel Detienne Hefesto no és “baix” o “inferior”, sino una inteligència distinta del heròica: l'inteligència de la fabricació. Hefesto no és sol “treball manual”, sino inteligència pràctica aplicada (mêtis tècnica). El seu poder no és físic ni guerrer; és la capacitat de fabricar dispositius eficaços; representa l'inteligència de el “fer funcionar coses”. Detienne ho acosta a l'idea de μῆτις (mêtis: astúcia, ingeni tècnic) i tecnologia (com a forma d'inteligència estratègica). Per esta raó s'emparellen Atenea i Hefesto en el cult i els mits.

Naiximent

Hefesto era fill de Zeus i Hera pero no hi ha consens sobre cóm va ser concebut. En la Teogonía es diu que Hera ho va concebre per sí mateixa i sense unió sexual, com a resposta al naiximent d'Atenea. Esta havia naixcut brotada del cap de Zeus i sense intervenció femenina, per això Hera, celosa de que Zeus haguera prescindit de l'unió conjugal en la seua llegítima esposa, va concebre a Hefesto. En la Ilíada Hefesto es referix al «pare Zeus», pero no queda clar si es referix a un títul de cortesia o expressa una relació genealògica real. Apolodoro diu que Hefesto era fill de Zeus i Hera, concebut de manera tradicional. Pausanias, arreplegant una tradició cretense registrada per Cinetón, diu que Hefesto (o Festo) era fill de Tale i net de Cres.

Hefesto va ser expulsat i tirat del Olimp per tindre una apariència imperpecta. Els mits no es posen d'acort, pero Zeus o Hera varen ser els culpables. En la versió més reconeguda, Hera, avergonyida per haver allumenat un fill agarre, va amagar a la criatura de la vista dels demés deus. Hefesto va caure en la mar, a on, com a conte el seu mateix personage en la Ilíada, dos deeses de la mar, la nereida Tetis i l'oceánide Eurínome, ho varen arreplegar i ho varen cuidar durant nou anys en una cova a la vora del ric Oceà. Durant eixa estància Hefesto va construir a les deeses bells adorns de bronze, com fermalls, brazales, sortijas i collars. Apolodoro varia una miqueta esta versió. Diu que Zeus havia tirat a Hefesto del cel per acodir en auxili de Hera, que estava nugada. Zeus el havia penjat de l'Olimp com a castic per haver enviat una tormenta contra Heracles. En esta versió Hefesto va caure en Lemnos i aixina es va trencar les cames, pero Tetis ho va curar.

Segons una versió tardana, Hefesto havia fabricat uns trons d'or i acer per a Zeus i els demés deus. Quan Hera es va assentar, va quedar de sobte atrapada i suspesa en l'aire. Es va manar encomanda a Hefesto per a que lliberara a la seua mare pero, airado per haver segut precipitat des del cel, va dir que ell no tenia cap mare. Hefesto es negava a perdonar a la seua mare i es va marchar enfadat pero Dioniso, per a convéncer-ho, ho va emborrachar i ho va dur de regrés encara ebri al consell dels deus. Hefesto no va rebujar el seu deure filial i finalment va accedir a lliberar a Hera. En agraïment, va obtindre de Zeus la llibertat de decisió per a conseguir qualsevol cosa que demandara. Convençut per Poseidón, que encara estava enfadat en Atenea per haver perdut el patrocini d'Atenes, va persuadir a Hefesto per a que li demanara a Zeus el matrimoni en Atenea. Zeus li va concedir a Hefesto el seu desig pero Atenea va rebujar violentament l'unió i no es va portar a terme.

Matrimoni entre Hefesto i Afrodita

Fama és que Hefesto estava desposado Afrodita pero este matrimoni be podria definir-se com ‘de conveniència’. Es diu que Zeus, pare de Afrodita, li havia concedit la mà de la seua filla a Hefesto. Est va construir per a la deesa una magnífica mansió pero cap font grega afirma que tingueren descendència. Hefesto mai va ser afortunat en l'amor. De fet, en la tradició clàssica és recurrent el motiu de l'infidelitat de Afrodita en Llaures, causant una humiliació visible a Hefesto.

El famós mit de l'adulteri és narrat en la Odissea. Es diu que Afrodita i Llaures s'havien unit en secret en la casa de Hefesto, qui més vesprada va exigir reparació per l'ofensa sofrida en el seu llit. Heli va descobrir l'adulteri al vore'ls junts i li'l va revelar a Hefesto. En enterar-se, Hefesto es va dirigir al seu forja meditant venjança. Va fabricar una ret de cadenes invisibles, ingeniosament dispostes, que va fixar al voltant del seu llit de manera que ningú poguera percebre-les ni trencar-les. Una volta preparada la trampa, va fingir partir cap a Lemnos, la seua terra predilecta. Llaures, que vigilava en secret, va aprofitar l'ocasió i va acodir de colp i repent a la casa de Afrodita. Quan Hefesto es va haver marchat, Llaures es va reunir en la deesa. No obstant, varen quedar atrapats en la ret invisible en el moment mateix en que yacer junts.

Hefesto va retornar llavors de forma inesperada, informat per Heli, el Sol, que ho hi havia vist tot. Ple d'ira, va entrar en la seua casa i va cridar a tots els deus per a que anaren testics de l'afronta, mostrant als amants immovilisats per les seues cadenes. Els deus varen acodir al lloc i, en contemplar l'escena, varen esclatar en rialla al vore l'astúcia de l'artesà. Alguns comentaven l'ironia de que el més llent haguera atrapat al més veloç per mig de l'inteligència. Apolo va preguntar a Hermes si acceptaria yacer en tal situació junt a Afrodita, inclús estant atrapat. Hermes va respondre que estaria dispost a això, lo que va provocar la rialla dels deus. Poseidón va intervindre i va demanar a Hefesto que lliberara a Llaures, prometent que este pagaria la multa corresponent. Hefesto va acceptar finalment la garantia de Poseidón i va lliberar als dos deus. Finalment Llaures es va marchar a Tracia i Afrodita a Chipre.

Com caldria esperar-se, el matrimoni entre Hefesto i Afrodita va acabar finalment en separació. Uns diuen que Hefesto, sitiéndose abandonat, es va enamorar d'Atenea i va escomençar a perseguir-la, pero la deesa ho va rebujar. Uns atres diuen que va provar sòrt com a pretenent de Perséfone, pero esta no va acceptar el collar que li havia regalat com a dot de bodes. De l'adulteri entre Afrodita i Llaures havia naixcut a lo manco Harmonía. Hefesto, resentit per l'adulteri i sense poder castigar directament l'ofensa, va fabricar un exquisit collar d'or en intenció de perjudicar a Harmonía. Este objecte va terminar entrant en la dot de Harmonía en la seua boda en Cadmo i, encara que és un regal bell, la tradició posterior ho convertix en un objecte funesto associat a la venjança indirecta de Hefesto i als infortunis de l'estirp tebana.

Hefesto i Atenea

Temple de Hefesto en Atenes (Grècia)

Hefesto i Atenea eren dos deus emparellats en el cult. Walter Burkert destaca que abdós apareixen associats perque representen dos aspectes de la téchne (art tècnica): l'inteligència artesanal i l'eixecució material. Platón relata que en temps antics els deus varen repartir tota la terra. Hefesto i Atenea, germans naixcuts del mateix pare i units pel seu amor a l'artesania, varen rebre conjuntament la terra d'Atenes. El temple del Hefestión d'Atenes estava dedicat a abdós.

En els mits abdós deus apareixen en conjunt. Píndaro va ser el primer autor conservat que menciona a Hefesto obrint el cap de Zeus en un astral de bronze (πέλεκυς, pélekys) per a permetre el naiximent de Atenea. Alguns diuen inclús que Hefesto va ser el pare de Atenea. El emparejamiento d'abdós deus a voltes és lliteral: de l'unió entre Hefesto i Atenea va nàixer a lo manco un fill: Erictonio, o Apolo (ací confòs en Erictonio i Erecteo), o pot ser que Broteo o inclús Licno (‘antorcha’).

Pero la llegenda més coneguda sobre abdós deus és l'intent de violació per part de Hefesto. Erictonio era fill, segons alguns, de Hefesto i Átide, filla de Cránao; o segons uns atres, de Hefesto i Atenea. Es diu, puix, que Atenea es va presentar davant Hefesto per a que li fabricara armes, pero ell, que havia segut abandonat per Afrodita, es va enamorar d'aquella i va escomençar a perseguir-la. Encara que Atenea va fugir, ell en gran dificultat, per la seua coixera, va conseguir acostar-se i va intentar forçar-la. Atenea, que era casta i verge, no va cedir, i Hefesto eyaculó en la cama de la deesa, qui, asqueada, va netejar el semen en llana i ho va tirar a la terra. Quan fugia, del semen caigut al sol va nàixer Erictonio. És per això que, segons Pausanias, els progenitors de Erictonio varen ser Hefesto i Gea, la Terra.

Higino, no obstant, diu que Zeus li havia concedit a Hefesto el permís per a casar-se en Atenea. La deesa, quan Hefesto va entrar en la seua cambra en intenció de gitar-se en ella, va defendre la seua virginitat en la força de les armes. Para Kerényi el naiximent de Erictonio representa l'orige d'Atenes des de la terra, en Atenea com a deesa verge i Hefesto com a principi tècnic, sense unió sexual real. El núcleu del mit és resoldre la tensió entre la virginitat de Atenea per mig d'una creació de vida sense consumaació sexual. En este sentit, s'ha relegat a Hefesto a pare símbólico i no real, puix en la genealogia ateniense de Erictonio Hefesto mai sol ser inclós.

Hefesto i Prometeo

Henry Fuseli: Hefesto, Bía i Crato asseguren a Prometeo en el mont Caucas.

Hefesto i Prometeo compartixen certes traces conceptuals. Se situen molt prop dins de la llògica grega del fòc, la tècnica i l'inteligència del fer, pero representen dos pols distints: el fòc “instituït” i el fòc “furtat”. Per lo tant apareixen compartint certs mits. Per eixemple, Prometeo va furtar les arts manuals i útils de les que Hefesto i Atenea eren experts, per a ensenyar-li-les als hòmens d'antany.

Tant Hefesto com Prometeo són deus demiúrgicos (artesans en relació a l'orige dels mortals). Prometeo s'havia encarregat de fabricar als sers humans de la terra i va fabricar segons pareix només varons, pero posteriorment Hefesto va fabricar a Pandora, la primera dòna. En acabant de que Pandora lliberara, sense voler, als mals que varen eixir de la gerra, Zeus va decidir castigar a Prometeo. Per a això li va ordenar a Hefesto, acompanyat de Bía i Cratos, que encadenaren a Prometeo a un risc del Caucas, en a on seria atormentat sense cessar. Hefesto, sentint llàstima pel titán, era reticent a complir el treball. Al final Cratos li reprendió, alegant que no es podia opondre a la força de Zeus, per lo que Hefesto no va tindre més remei que subjectar en grilletes irrompibles a Prometeo —puix solament Hefesto tenia la destrea suficient com per a fabricar tal artefacte.

En la guerra de Troya

En la Ilíada, Hefesto apareix per primera volta consolant i oferint una copa a la seua mare, instant-li a obedir a Zeus per a que no hi haja disputes durant el convit dels deus. En vores posteriors, se li mostra casat en Caris, qui rep a Tetis en la llar d'abdós. Hefesto fabrica la maravellosa armadura i l'escut d'Aquiles en agraïment a Tetis per criar-ho. Posteriorment, intervé en l'episodi conegut com ‘la batalla dels deus’ del costat dels aqueos (grecs). A petició de Hera, crea enormes llamaradas per a aplacar al deu fluvial Escamandro, que hostigaba a Aquiles per omplir de cadàvers les seues aigües. Hefesto va incendiar la planura i els cadàvers, dirigint la flama contra el riu, fent hervir la seua corrent. Escamandro es va rendir al vore's envolt en flames, i davant l'orde de la seua mare, Hefesto va frenar l'atac. Dares és un sacerdot de Hefesto en Troya, pare de dos guerrers. Quan un dels seus fills és abatut per Diomedes en combat, l'atre és salvat de la mort per intervenció del deu, que ho envol en l'obscuritat i ho sostrau del destí fatal, evitant aixina que el vell sacerdot quede completament desamparat.

Acompanyants, ardits i favors

Hefesto era lleig i de mal caràcter, pero tenia molta força en els braços i muscles i tota la seua obra era d'una habilitat sense rival. El sèquit de Hefesto es componia de geniecillos vinculador a la tècnica i la forja. En Samotracia estava associat en els Cabiros, en Sicília en els Palicos, en Lípara en els Cíclopes i en Lemnos en Cedalión. Ell mateixa també podia lluitar contra les forces ctónicas: durant la Gigantomaquia Hefesto va matar al jaganta Mimante tirant-li ferro candentes. En atres mits Hefesto pot demostrar el seu favor. Quan Orión va ser cegat i expulsat pel rei Enopión per la seua violència, va aplegar a Lemnos com a menic. Allí va trobar a Hefesto, qui es compadeció d'ell i li va entregar al seu servidor Cedalión per a que ho guiara. Segons Apolodoro, despuix de haver comés l'assessinat de Mirtil, Pélope va ser purificat per Hefesto en el ric Oceà, en els confines del món, lo que li va permetre posteriorment retornar a Chafa en Élide i recuperar la seua posició llegítima.

En les Dionisíacas, els Cabiros, fills de Hefesto, combaten junt a Dioniso en la guerra contra els indis, i en vàries ocasions el deu intervé directament per a protegir-los en el fragor de la batalla: quan estan a punt de ser aniquilats pel riu Hidaspes o pels enemics, Hefesto els salva envolent-los en el seu fòc o apartant-los del perill com si foren protegits per una flama viva; més vesprada, despuix de resultar un d'ells greument ferit, el seu germà intenta defendre-ho desesperadament, i el propi Hefesto descendix del cel, castiga als atacants en un fòc que els immovilisa, frena el seu alvanç i finalment rescata al fill ferit del combat, ho retira a un lloc segur i ho cura en remeis, presentant-se aixina com un deu que actua activament com a protector de la seua família en la guerra, combinant la seua poder ígneo tant destructiu com sanador.

Forja

La forja de Vulcano, de Velázquez. Museu del Prat, Madrit. L'escena representa un episodi narrat en Les metamorfosis d'Ovidio. Apolo (izq. de tot) li revela a Vulcano (a la seua dreta) que Venus li està sent infel.

No hi ha consens sobre on s'ubicava la forja de Hefesto. Uns diuen que s'ubicava en el monte Olimp i uns atres en el cor volcànic de l'illa egea de Lemnos. Una tercera versió l'ubicava en les illes volcàniques de Lípara, prop de Sicília; els colonizadores grecs d'esta illa terminarien associant la forja de Hefesto en el volcà Etna.

La forja en la Ilíada

El text que millor nos descriu la maravella de la forja de Hefesto és sense dubte la Ilíada, que l'ubica en l'Olimp. La forja de Hefesto es trobava en una esplèndida morada de bronze, imperecedera i resplandeciente entre les vivendes dels deus. Allí el deu treballava sense descans i suorós, junt als seus manches i el seu gran enclusa, ocupat en la fabricació de vint trípodes dotats de rodes d'or que podien desplaçar-se per sí mateixos fins a l'assamblea dels immortals i retornar despuix al seu palau. El taller estava ple de ferramentes, cresols, metals preciosos i complexos mecanismes que obedien la voluntat de l'artesà diví. Entre les seues creacions més sorprenents es trobaven unes sirvientas d'or (χρύσειαι θεραπαινίδες) en apariència de jóvens vives, dotades d'inteligència, veu i força, que assistien al seu amo en les seues tasques. Quan Hefesto reprenia el treball, les manches bufaven automàticament sobre el fòc segons les seues órdens, avivant les flames mentres el deu fonia bronze, estany, or i argent, empunyant el martell i les tenazas per a donar forma a les seues extraordinàries obres.

Volcans com a sinònims de forges

Les tradicions tardanes situen l'activitat de Hefesto en una caverna sorollosa de Lemnos. Ací s'associen a Hefesto els seus fills els Cabiros, experts en la forja. Atres tradicions situen la forja de Hefesto en l'àmbit volcànic de Sicília, especialment en l'illa flotant de Lípara i el mont Etna, a on el deu del fòc hauria establit el seu taller en cavernes subterrànees. Estes versions identifiquen a Hefesto en divinitats volcàniques del sur d'Itàlia. Estrabón identifica estes illes volcàniques com a espais consagrats a Hefesto, en cràters actius, i Virgilio oferix l'image més completa del taller en el Etna, a on els Cíclopes fabriquen els rajos de Zeus i les armes dels deus baix la seua direcció. Cicerón, Estacio i Nono de Panópolis consoliden aixina l'idea de que els fenomens volcànics del sur d'Itàlia eren interpretats com a manifestacions visibles de la seua forja divina.

Com a ferrer i constructor de artesania

Com a arquetip del artesà diví, a Hefesto se li atribuïx la forja de casi tots els objectes metàlics en poders màgics finament treballats que apareixen en la mitologia grega. La seua destrea no tenia parangón: també construïa mansions, palaus, trampes especials, armes i armadures, maravelloses joyes o criatures dotades de moviment autònom. Pausanias ya dona conte d'això i diu que Hefesto va realisar moltes obres d'art, en especial el ceptre d'Agamenón i el collar d'Harmonía. Potser la major creació de Hefesto va ser Pandora, la primera de les dònes que varen existir sobre la faç de la terra.

Herrero i creacions

La faceta principal de Hefesto és, sense dubte, la de ferrer: crea armes i armadures, ormejades per a la guerra. D'esta manera va construir les fleches d'Apolo i Artemisa, els rajos de Zeus, les armes de Atenea, les armes dels Cabiros i la terrible égida, utilisada tant per Zeus com per Atenea.

Les obres de Hefesto varen donar lloc a algunes de les écfrasis més célebres de la lliteratura clàssica, especialment les descripcions de l'escut d'Aquiles en la Ilíada i de l'escut d'Heracles en el poema homònim. Atres héroes també varen portar armes forjades per Hefesto: el gavinet d'adamanto de Perseo, la llança o espasa de Baralle, la coraza de Diomedes i l'armadura de Memnón. També varen ser forjada per Hefesto el carcaj de Heracles i les armadures dels héroes més importants de les sagues de la lliteratura mitològica clàssica: Aquiles, Heracles i Eneas.

Mansions i carros

Les mansions dels deus en l'Olimp havien segut construïdes per obra de Hefesto i per això eren d'una calitat inigualable. La pròpia Hera presumia de que el seu fill Hefesto li havia construït la seua maravellosa cambra. Li va construir a Afrodita una espectacular mansió, quan la deesa es va casar en Hefesto.Quan els deus es reunien, s'assentaven en l'àgora divina al voltant de Zeus, i tots els trons eren obra de Hefesto. Va construir el palau d'Alcínoo, el del rei Eetes de Cólquida i el palau subterràneu en el que es resguardava Enopión, rei de Quíos. Va construir el temple d'Apolo en Delfos i una estàtua ritual de Dioniso, regal que li va donar Zeus a Lacedemón. Va construir els carros d'alguns deus, com els d'Heli, Afrodita i Llaures. També va construir la copa d'or (χρύσεον ἅρμα o χρύσεα κύλιξ) de Heli en la que el propi Sol descansava durant la nit.

Autómates

Obres excepcionals de Hefesto eren els autómates, objectes inertes que es podien moure's per sí mateixos en voluntat pròpia. Unes sirvientas, construïdes d'or (χρύσειαι θεραπαινίδες), li assistien en la forja de l'Olimp. A cada costat de les portes del palau d'Alcínoo s'ubicaven uns gossos guardians fets d'argent i or, que custodiaven sense cessar el palau. Els calcotauros (‘bous de bronze’) eren dos bésties immenses, en piteus de bronze i alé de fòc, que Hefesto va regalar para Eetes. En una versió Talos, el centinela de bronze que rondava per l'illa de Creta, tenia la forma de bou i va anar un regal per a Minos. Les celedones (kηληδόνες), el nom de la qual significa «encantadores», eren sis donzelles d'or que cantaven en melodiosa veu en el temple de Delfos. l'àguila del Caucas que atormentava a Prometeo va ser construïda, segons alguns, per les mans de Hefesto i després Zeus li insufló vida. Els potros dels Cabiros estaven enganchats en un carro d'adamante; Hefesto els havia fabricat en bronze i respiraven fòc per alé.

Atres obres d'arts

Hefesto va elaborar, com un orfebre, moltes joyes precioses. Entre elles s'inclou la corona d'Ariadna, els adorns de Pandora, el collar de Harmonía (originalment un regal per a Afrodita) i les moltes joyes en les que va obsequiar a Eurínome i Tetis. Moltes cráteras varen ser obres de Hefesto, d'or, bronze i en variades joyes, com les que varen usar Menelao, Aquiles, Príamo, Euneo o Télefo. També va construir cadenes, rets i grilletes màgics, destinats a atrapar a les seues víctimes: la ret invisible que va capturar a Llaures i Afrodita durant el coit i també els grilletes que varen subjectar a Prometeo en el Caucas. Atres voltes les seues obres servien com recompensa per a atres héroes, com el ceptre d'Agamenón, les vinyes dorades de Laomedonte, els crótalos d'Heracles que varen espantar a les aus del Estínfalo, o l'astral de Politecno, degut a que este eixercia de carpintero.

Talla dolça de 1795, obra de Tommaso Piroli (1752 – 1824) a partir d'un dibuix de 1793 de John Flaxman, empleada en una edició de la Ilíada: Tetis en el palau de Caris i Hefesto, sostingut este per dos autómates d'or.

Amoríos i descendència

Depenent de la versió a Hefesto se li atribuïx una esposa diferent: Afrodita en la Odissea, Caris en la Ilíada i Aglaya en la Teogonía. Despuix de ser abandonat per Afrodita, Hefesto també va pretendre, en va, contraure matrimoni en Atenea i Perséfone. Alguns autors creuen que Hefesto va tindre un amorío en un varó, Baralle en este cas, pero no s'oferixen detalls al respecte.

Consortes i descendència

Consorte	Descendència
Afrodita	«Alçant-se presurosas varen marchar a la gran mansió de Cipris (Afrodita), la que li construïra el seu marit el patizambo, quan al principi li la va dur del costat de Zeus com a esposa». La parella no va tindre descendència pero sí és célebre l'infidelitat que va tindre Afrodita en Llaures. Séneca, autor llatí, creu que Cupido (Eros) va nàixer de l'unió llegítima entre Venus (Afrodita) i Vulcano (Hefesto).
Aglaya	«Hefesto, el molt ilustre patizambo, va prendre a la més jove de les Gràcies, Aglaya, i la va fer la seua floreciente esposa». Segons la tradició órfica, varen ser pares de quatre chicones, els noms de les quals parlantes nos parlen de la maravella de les obres de Hefesto: Euclea (Εὔκλεια, «glòria»), Eutenea (Ευσθένεια, «prosperitat»), Eufema (Εὒφημη, «aclamació») i Filofrósine (Φιλοφροσύνη, «benvinguda»).
Anticlea	Es diu que el malfatà Perifetes, també cridat Corinetes, va nàixer de l'unió entre Hefesto i una tal Anticlea (el text no especifica si és la mateixa Anticlea mare d'Odiseo). Siga com fora Perifetes era un bandit d'Epidauro que solia aporrear en el seu garrot als viagers fins que ho va matar Teseo.
Atenea	La Sua nos diu que Erictonio va nàixer de l'unió ordinària entre Hefesto i Atenea. De la mateixa manera de l'unió entre Vulcano (Hefesto) i Minerva (Atenea) va nàixer Apolo. El humaniste italià Domizio Calderini va deixar en les seues anotacions del Ibis de Ovidio que Broteo era un fill de Vulcano i Minerva, de lleja apariència. I uns atres més diuen que Licno (‘llàntia’ o ‘antorcha’) va nàixer d'esta unió.
Átide	Segons Apolodoro, alguns diuen que Erictonio era fill de Hefesto i de la filla de Cránao, Átide. Uns atres diuen que no es dia Átide sino Atenea.
Cabiro	Hefesto estava d'algun modo conectat en l'arcaica religió mistérica frigia i tracia dels Cabiros, que eren cridats els Hephaistoi (‘hòmens de Hefesto’) en Lemnos. Estrabón dona conte d'això: «Acusilao d'Argos afirma que Cabiro i Hefesto va nàixer Hefesto, i que este va ser pare de tres Cabiros, dels que varen nàixer les nimfes Cabírides. Ferécides es referix a l'unió de Cabiro, filla de Proteo, i Hefesto, de la que naixerien els tres Hêphaistos i les tres nimfes Ífestos, uns i unes atres objecte de cult. Als Cabiros li'ls honra especialment en Imbros i en Lemnos, pero també en determinades ciutats de la Tróade».
Caris	L'esposa de Hefesto en la Ilíada: «En eixir, la va vore Caris, la de l'esplèndit vel, bella, en qui estava desposado el molt ilustre cojitranco». No es descriu descendència d'esta unió.
Etna	A voltes es considerava a Hefesto pare en Etna dels Palicos, els daimones ctónicos dels géiserés i els manantiales d'aigües termals de la regió de Palacia (Sicília).
Gea	«Diuen que ErictoniophaistosDescripció de Grècia I 2, 6</ref>
Ocrisia	De l'unió del qual va nàixer '«el que brilla de día»', rei del Lacio (en la mitologia romana).

Descendents de Hefesto sense consorte coneguda

• Ardixca-ho - «no llunt està el santuari de les muses, que diuen que ho va fer Ardixca-ho, fill de Hefesto. Creuen que este Ardixca-ho va inventar la flauta i a les muses les criden per ell Ardálidas».
• Caca - solament denominada com a germana de Caco i deesa de la llar en els principis, per lo que deguera ser filla de Hefesto també.
• Caco - un bàrbar jaganta lacio al que va matar Heracles; a pesar de ser citat per un autor romà al pare de Caco li'l crida Hefesto i no Vulcano.
• Cécrope - rei d'Atenes, solament Higino creu que és fill de Vulcano (Hefesto).
• Céculo - segons la Eneida: «I no falta allí Céculo, el que va fundar Preneste (Palestrina), el rei que en tot temps es va prendre per fill de Vulcano (Hefesto), naixcut entre el ganado alló en el camp, que havia segut trobat sobre un llar».
• Cerción - un bandit d'Eleusis que solia lluitar i matar als viagers, a qui va matar Teseo.
• Filamón - músic i rei de la Fócide (Grècia), segons Higino, era natural de Fócide.
• Heli - Cicerón opina que Sol (Heli) és fill del tercer Vulcano (Hefesto), a la seua volta fill de Nilo, i la ciutat del qual, segons pretenen els egipcíacs, és la cridada «Heliópolis».
• Óleno - un rei de la ciutat grega del mateix nom, les seues filles Ega i Hèliç varen ser nodrices de Jove (Zeus).

• Palemón o Palemonio - un dels argonautas, era natural d'Óleno. Un fill de Lerno pel nom, que pel linaje era fill de Hefesto; per això Palemón era agarre d'abdós peus. Va poder haver segut fill de Hefesto o d'Etolo. Higino diu que Palemonio era natural de Calidón i fill de Lerno.
• Pilio - un home de l'illa de Lemnos que va curar de la seua mordedura de serp a Filoctetes, héroe de la Guerra de Troya.
• Radamantis - segons Pausanias, era fill de Hefesto (uns atres lligen "Festo"), este de Tale i este a la seua volta de Cres.
• Talía - també es conta entre la seua descendència a Talía, la nimfa siciliana a la que va amar Zeus; Talía va ser mare dels Palicos.
• Higino nomena també a Filoto (Philottus) i Espínter o Esfíntero (Spinther) entre els fills de Vulcano (Hefesto), sense donar més detalls.
• En el Catàlec de dònes se cita, en un text que s'ha conservat molt fragmentario, que Hesfesto va ser el pare de vàries tribus alluntades de l'Hélade: «els mélanos (antics egipcíacs) i els magnánimos etíops, i els catudeos (un atre poble africà) i els pigmeos, que carixen de força: tots ells pertanyen a la descendència del senyor de colps retumbantes (Hefesto)».

Vore també

• (2212) Hephaistos

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Hefesto.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Vulcano.

• Plantilla:Ref-Theoi

• Plantilla:Ref-GML

• Biblioteca mitològica I, 3, 5.
  • I, 3, 1 - 6: text francés.
    • I, 3, 5: text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus; ed. de 1921 de James Frazer. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).
      • Text grec en Wikisource.

• Els amors de Heli; Llaures i Afrodita; Leucótoe; Clítie; en Les metamorfosis, d'OVIDIO: Llibre IV, 167 - 270. Text espanyol en Wikisource.

• • IV: text llatí en Wikisource.

• Llaures, Afrodita i Hefesto, en el lloc Icons, de la Càtedra d'Iconografia i Iconología del Departament d'Història de l'Art de la Facultat de Ciències Humanes de l'Universitat de Roma "La Sapienza"; en italià.
  • Iconografia i referències, en el mateix lloc.

• HIGINO: Faules (Fabulae).
  • 148: Vulcano (Vulcanus).
    • Text anglés en Theoi.
      • Text llatí en el lloc de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).

• Himne homérico (XX) a Hefesto (Εἲς Ἥφαιστον).
  • Text espanyol en Scribd; pág. 73 de la reproducció electrònica.
    • Traducció de Leconte de Lisle al francés (1893), en Wikisource.
      • Text grec en Wikisource.

• Himnes órficos 65: A Hefesto.
  • Text anglés en Theoi; trad. de 1792 de Thomas Taylor.

• Imàgens de Vulcano, en el lloc del Institut Warburg.

• Hefesto en el Proyecte Perseus.

• Vulcano, en el mateix lloc: 1; 2.