Eneas

Eneas

Eneas (en grec: Αἰνείας, Aineías; en llatí: Aeneas) és un personage de la mitologia grecorromana, héroe de la guerra de Troya, qui despuix de la caiguda de la ciutat va conseguir escapar, mamprenent un viage fins al Lacio a on, despuix d'una série d'acontenyiments, es va convertir en rei i, al mateix temps, en el progenitor del poble romà. Segons el mit, els seus descendents, Rómulo i Rem, varen fundar la ciutat de Roma. Eneas era fill del príncip dardanio Anquises i de la deesa Afrodita (Venus en la mitologia romana). Es va casar en Creúsa, una de les filles de Príamo, en la qual va tindre un fill cridat Ascanio o Julo. En la seua fugida de la ciutat acompanyat de tota la seua família, Creúsa va morir en quedar-se arrere. Ya en Itàlia, Eneas es va casar en Lavinia, filla del rei Llatí, sent esta unió l'orige mític del poble romà.

Els seus ardits com caudillo de l'eixèrcit troyano són relatades en la Ilíada d'Homero, i el seu viage des de Troya (guiat per Afrodita) que va dur a la fundació de Roma, va ser relatat per Virgilio en la Eneida. Dares Frigio ho descriu com a «apanollat, ben proporcionat, eloqüent, afable, fort, en inteligència, piadós, agraciat, d'ulls alegres i negres».

A Eneas se li associen fins a tres consortes: Creúsa, Lavinia i Dido. Lesques i el poema de les Ciprias fan a Eurídica esposa de Eneas. Els fills de Eneas varen ser ora Ascanio (segons els grecs), ora Silvio (segons els romans).

William Shakespeare ho va incloure com un dels personages de la seua obra Troilo i Crésida.

Orige diví de Eneas

Anquises, el seu pare, pertanyia a la família real de Troya, descendent de la raça de Dárdano. Mentres les seues raberes pastaban en el Monte Anada, prop de Troya, Afrodita ho va trobar i es va enamorar d'ell, a causa d'una maniobra de Zeus. Disfrassada de princesa frigia, va yacer en ell i li va donar un fill, Eneas. Per haver revelat el nom de la mare del seu fill, Anquises va ser alcançat per un raig i va quedar paralítico.

Eneas va nàixer en el mont Anada. La seua mare ho va confiar a les nimfas els qui ho varen criar i ho varen tornar al seu pare quan tenia cinc anys. Despuix, Anquises va dur al seu fill a casa del seu cunyat Alcátoo, per a que ho educara. També es contava que, de la mateixa manera que molts atres héroes, va ser instruït pel centauro Quirón en l'art de la caça.

Eneas en el Cicle troyano

Artícul principal → Cicle Troyano.

Causada pel rapte d'Helena, dòna d'extraordinària bellea i esposa de Menelao, rei d'Esparta, la guerra de Troya va posar en escena a ilustres héroes troyanos, com Héctor i Cicno (fill de Poseidon), i grecs, com Áyax el Gran, Aquiles i el célebre Odiseo, fill de Laertes i rei d'Ítaca.

Eneas es va convertir en el més valeroso dels héroes troyanos, despuix d'Héctor. En els combats que varen tindre lloc durant la guerra de Troya, es va vore auxiliat i favorit en vàries ocasions per alguns deus, segons conta la narració d'Homero: va ser ferit per Diomedes pero la seua mare Afrodita ho va salvar. En l'acció posterior la pròpia Afrodita va ser ferida per Diomedes. Apolo va envoldre a Eneas en un núvol i ho va transportar a Pérgamo, a on va ser curat per Artemisa i per Leto. Posteriorment Eneas va estar a punt de ser novament ferit per Aquiles i va anar novament salvat per un deu, Poseidón.

En dos poemes perduts del Cicle Troyano, s'oferien versions diferents sobre el destí de Eneas despuix de la caiguda de Troya: en la Menuda Ilíada, Eneas va ser part del botí de Neoptólemo, el fill de Aquiles i, despuix de la mort d'est en Delfos, Eneas recobrava la seua llibertat; no obstant, en la Iliupersis, Eneas conseguia escapar. Este últim poema va deure constituir una de les fonts principals de la tradició llatina sobre la fundació de Roma.

Eneas en la tradició llatina

Artícul principal → Eneida.

Els pelegrinages de Eneas

En la tradició romana, les aventures i successos posteriors a la guerra de Troya els narra, entre uns atres, el poeta romà Virgilio, que era poeta oficial d'Augusto.

Quan Troya va caure en poder dels aqueos gràcies a la célebre astúcia de Odiseo, Afrodita li va dir al seu fill que fugira de la ciutat, que no morira com un bon troyano, puix Troya ya no existia i per a ell s'havia reservat un atre futur. Eneas va fugir en el seu pare Anquises, la seua esposa Creúsa (a la que va tindre que abandonar per orde dels deus o, segons una atra tradició, perque es va perdre) i el seu fill Iulo (també cridat Ascanio). Entre els companyers troyanos que varen fugir en ell, destacaven Acates, Sergeste, Acmón, el corneta Miseno i el mege Iapix. Es va dur també els Lares, els Penates aixina com, segons algunes tradicions, el Paladi.

En el seu viage circunnavegó l'illa de Sicília per recomanació del profeta Héleno. Allí va ser acollit per Acestes i va arreplegar a un dels marins de Odiseo, Aqueménides, abandonat pels seus compatriotes en el territori dels Cíclopes.

Eneas es va dirigir en el seu grup de troyanos en 20 naus a Macedònia. Despuix de vàries escales, va aplegar, en solament 7 naus, a Cartago, a on la reina Dido es va enamorar d'ell. Pero per orde de Júpiter va abandonar Cartago, i per això la reina es va suïcidar. Més vesprada, quan Eneas va descendir al Averno buscant on fundar la nova Troya,va tractar de parlar en Dido, pero el seu fantasma es va negar a perdonar-ho. Les imprecacions que formula Dido durant la partida de Eneas són reminiscència de l'arribada d'Aníbal i de les guerres púnicas.

Prop de la costa de Lucania, un dels hòmens de Eneas, Palinuro, es va dormir i va caure a l'aigua. Va conseguir nadar fins a la plaja, pero va ser mort pels lucanios. El mont Palinuro deu el seu nom a este personage.

Eneas en el Lacio. Apoteosis de Eneas.

El viage va continuar fins a aplegar a Laurentio, en la costa del Lacio, en la península itálica. Despuix va remontar el riu Álbula (que més tart seria cridat Tíber) i va aplegar fins a un poblat cridat Palanteo que estava emplaçat en el lloc que en el temps seria conegut com el Palatino i, en l'actualitat, com Lacio. La regió era governada per Llatí, rei dels llatins i fill de Faune. Llatí tenia una filla anomenada Lavinia a la que els oràculs de Llatí i el mateix Faune havien prohibit que es casara en els pretenents de la regió, puix anava a aplegar un estranger que era el destinat a ser el seu espós i señorear en el Lacio. La deesa Fama va escampar ràpidament el rumor de la profecia, a pesar de que segons versions, Llatí s'empenyorava en mostrar-se reservat.

Quan Eneas va aplegar, Tanda, segons versions rei dels rútulos i primer de Lavinia (ademés del seu pretenent) es aprestó a fer-li la guerra. Va buscar l'aliança de Llatí i est li la va negar o va acceptar segons les versions. Després va buscar l'aliança de Mecencio, rei dels etruscs, qui no vea be el creixent poder de la lliga llatina, ademés va buscar l'aliança de Diomedes, exrey d'Argos, pero este es va negar. Eneas, per la seua banda, va prendre com a aliat al rei Evandro.

Es mamprén el combat; entre els morts val destacar a Mecencio (traïcionat pels seus propis súbdits per tirà) i Palante, fill de Evandro. Ademés els rútulos varen intentar cremar les naus dels dardanios, pero Júpiter a pregària d'Ops - o la mateixa Ops, segons versions - les metamorfoseó en nimfes de les aigües. Morta Tanda, cau Ardea, ciutat poderosa mentres ell vivia; de les cendres va sorgir l'au ardea. Llavors Eneas es casa en Lavinia i tenen un fill, Silvio.

Afegitons i versions posteriors conten que Eneas i Lavinia varen acollir a la germana de Dido, Anna Perenna, que es va suïcidar a causa de les celosies de Lavinia. Segons estes versions posteriors, Eneas va morir en el primer combat i va ser enterrat a la vora del riu Numicio i en avant va rebre cult baix el nom de Júpiter Índiges.

Família i descendents llegendaris

Eneas posseïx un arbre genealògic molt ampli. El seu ama d'crío va ser Caieta, morta quan l'héroe aplegava al Lacio i de qui deriva el nom de la ciutat de Gaeta. De les seues unions en Creúsa i Lavinia varen nàixer Ascanio i Silvio, respectivament. Ascanio va ser el fundador d'Alba Longa i s'atribuïx a abdós germans el linaje de reis d'esta ciutat. Segons el relat de Virgilio en la Eneida, Rómulo i Rem són descendents de Eneas per mig de la seua mare, Rea Silvia, convertint a Eneas en el progenitor del poble romà. Algunes fonts romanes antigues ho criden el seu pare o yayo, pero, tenint en conte les dates generalment acceptades sobre la caiguda de Troya (1184 a. C.) i de la fundació de Roma (753 a. C.), açò sembla improvable.

La successió genealògica seguix aixina: Eneas (en Lavinia) - Silvio - Eneas Silvio - Llatí Silvio - Alba Silvio - Atis - Capis - Capeto Silvio - Tiberino Silvio - Agripa - Rómulo Silvio - Aventino - Procas - Numitor - Rea Silvia (en Mart) - Rómulo i Rem.

La gens Julia de Roma, i principalment Juliol César i Augusto, incloïen a Ascanio, cridat per Virgilio Ilo, per Ilión, i Julo més tart, dins de la seua linaje i, per lo tant, a la deesa Venus; en eixa versió Ascanio va ser pare de Silvio. En l'Edat Mija els reis llegendaris de Britania són inclosos en esta genealogia per mig d'un supost net de Eneas; Brut.

Fonts

Clàssiques

• Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, III, 12, 2. Epítome, III, 32 - 35; IV, 2; V, 21.
  • Biblioteca, III.12.2: text francés.
  • Text anglés
    • Text grec.
  • Epítome, III, 32 - 35: text francés.

• • Text anglés: 32; 33; 34; 35.
    • Text grec32; 33; 34; 35.
  • Epítome, IV, 2: text francés.
  • Text anglés.
    • Text grec.
  • Epítome, V, 21: text francés.
  • Text anglés.
    • Text grec.

• Hesíodo: Teogonía, 1008.
  • Text espanyol en Wikisource.
    • Text grec.

• Ilíada, II, 819 – 821; V, 217 – 575; XIII, 455 - 544; XX, 75 – 352.
  • II: text espanyol en Wikisource; vegen-se els vv. 819 - 823: Eneas com caudillo dels dardanios.
    • Text grec.
  • V: text espanyol en Wikisource; vegen-se els vv. 166 - 575: Eneas i Diomedes.
    • Text grec.
  • XIII: text espanyol en Wikisource; vegen-se els vv. 424 - 559: Eneas i Idomeneo.
    • Text grec.
  • XX: text espanyol en Wikisource; vegen-se els vv. 75 - 352: Eneas i Aquiles.
    • Text grec.

• Ovidio: Heroidas, VII; Les metamorfosis, XIV, 581–608 (Apoteosis de Eneas).
  • Les metamorfosis, XIV, 580 - 607: Apoteosis de Eneas; text espanyol en Wikisource.
    • Text llatí.

• Pausanias: Descripció de Grècia, III.22.10-11.
  • Descripció de Grècia, III: text espanyol, resultat de traducció automàtica.
  • Descripció de Grècia, III, 22: text francés.
  • Text anglés: III.22.10; III.22.11.

• • • Text grec: III.22.10; III.22.11.
    • Descripció de Grècia, III, 22: text grec.

• Estrabón: Geografia, V.3.2.
  • V, 3: Text anglés.
    • V, 3, 2: text anglés en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).

• Virgilio: Eneida (passim).
  • Eneida: text espanyol en Wikisource; traducció d'Eugenio d'Ochoa.
  • Una atra traducció en Wikisource.
    • Text llatí.

Medievals

• Romançada de Eneas
  • Roman d'Enéas: text en francés antic; edició crítica de 1891, obra de Jean Jacques Salverda de Greu, en facsímil electrònic en Internet Archive.

Bibliografia

• Bernabé Palleres, A. (1979). Fragments d'èpica grega arcaica, Gredos. ISBN 84-249-3524-1.
• Plutarco (1985). Vides paraleles, Volum I: Teseo i Rómulo; Licurgo i Numa, Madrit: Gredos. ISBN 978-84-249-0985-7.
• Virgilio (2006). La llegenda de Eneas, Aliança Editorial. ISBN 978-84-206-6042-4.

Enllaços externs

• OVIDIO: Les metamorfosis.
  • XIII, 623 - 729: Eneas; text espanyol en Wikisource.
    • Text llatí.
  • XIV, 75 - 90: El pelegrinage de Eneas: Itàlia. Text espanyol en Wikisource.
  • XIV, 101 - 153: El pelegrinage de Eneas: la Sibila. Text espanyol en Wikisource.
  • XIV, 154 - 222: Aqueménides. Text espanyol en Wikisource.
  • XIV, 441 - 457: El pelegrinage de Eneas: el Lacio. Text espanyol en Wikisource.
  • XIV, 527 - 564: Les naus de Eneas. Text espanyol en Wikisource.
  • XIV, 565 - 579: Árdea. Text espanyol en Wikisource.
  • XIV, 580 - 607: Apoteosis de Eneas. Text espanyol en Wikisource.
    • Llibre XIV: text llatí en Wikisource.
• OVIDIO: Heroidas (Heroides) o Cartes de les heroïnes (Epistulae heroidum). VII: Dido a Eneas (Dido Aeneae).
  • Text espanyol, trad. Diego Mexía de Fernangil.
  • Text francés en Wikisource.
    • Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar a les anotacions o al text llatí) i "lloeu" (per a visualisar al mateix temps el text i les anotacions o per al text bilingüe).
      • Text llatí en Wikisource.
      • Text llatí en el lloc The Latin Library (La Biblioteca Llatina).

• • • • Text llatí [1] archivat en Wayback Machine. de la 2ª versió (ca. 5 a. C.) en el sitie de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).
  • Comentari de les "Heroidas" de Ovidio. VII: Dido a Eneas.
    • Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • MOYA DEL BANY, Francisca: Estudi mitográfico de les "Heroidas" de Ovidio (IV, V, VII, X, XIII, XVIII, XIX): text en PDF.
    • VII (Dido a Eneas): a partir de la pág. 53 de la reproducció electrònica.
• NAGY, Gregory: Diachronic Homer and a Cretan Odyssey (El Homero diacrònic i una Odissea cretense), 2017.
  • Text, en anglés [2] archivat en Wayback Machine., en el lloc del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), institució de Washington afiliada a l'Universitat d'Harvard i dirigida pel propi G. Nagy; vejau l'apartat Recalling the blond hair of Ariadne (Evocació del cabell ros d'Ariadna).
    • Per a les cites: http://nrs.harvard.edu/urn-3:hlnc.essay:Nagy.Diachronic_Homer_and_a_Cretan_Odyssey.2017