Infern

Infern

La paraula infern ve del llatí inférnum o ínferus (per baix de, lloc inferior, subterràneu), i està en relació en les paraules Seol (hebreu) i Hades (del grec). Segons moltes religions, és el lloc o estat a on despuix de la mort són torturades eternament les ànimas dels pecatres. És equivalent al Gehena del judaisme, al Tàrtar de la mitologia grega, al Helheim segons la mitologia nòrdica, al Naraka del hinduismo i el budisme, i al inframundo d'atres religions.

En la teologia catòlica, l'infern és una de les quatre postrimeries de l'home. El Catecisme de l'Iglésia catòlica afirma la seua existència i la seua eternitat, a on «les ànimes dels que moren en estat de pecat mortal descendixen [...] immediatament despuix de la mort» per a sofrir les penes o "fòc etern" (la pena principal del qual seria «la separació eterna de Deu»). Este Catecisme, publicat en 1997, aclarix també que l'infern consistiria en un «estat de autoexclusión definitiva de la comunió en Deu i en els bienaventurados». En la mateixa llínea, el papa Juan Pablo II va senyalar que, més que un lloc, indica una situació propiciada per l'alluntament de Deu. També el papa Francisco i teòlecs contemporàneus ho consideren un estat de sofriment.

En contrast en l'infern, atres llocs d'existència despuix de la mort poden ser neutres (per eixemple, el Sheol judeu), o feliços (per eixemple, el Cel cristià).

Descripció

Algunes creències de l'infern oferixen detalls gràfics i sinistres (per eixemple, el Naraka del budisme, un dels sis regnes del samsara). Les religions en una història divina llineal a sovint conceben l'Infern com a infinit (per eixemple, les creències del cristianisme), en canvi les religions en una història cíclica solen mostrar l'Infern com un periodo intermediari entre la reencarnació (per eixemple, el Diyu, regne dels morts de la mitologia chinenca). El castic en l'infern habitualment correspon als pecats comesos en vida. A voltes es fan distincions específiques, en ànimas condenades sofrint per cada mal comés (vore com a eixemple el Mit de Er de Platón o l'infern descrit en

el poema de La Divina Comèdia de Dante Alighieri), mentres que atres voltes el castic és general, en pecadores sent relegats a una o més cambres de l'Infern o nivells de sofriment (per eixemple, segons Agustín de Hipona els chiquets no batejats, encara que privats del Cel, sofrien menys en l'Infern que els adults no batejats). En l'islam i el cristianisme, de totes maneres, la fe i l'arrepenediment tenen major importància que les accions en determinar el destí de l'ànima despuix de la mort.

L'infern és usualment imaginat com poblat per dimonis, els qui atormenten als condenats. Molts són governats per un rei de la mort:

• Nergal (deu sumeri-babilonio, senyor dels morts)
• Iama (deu benigno en el hinduismo)
• Satanás (entitat que representa l'encarnació suprema del Mal).

Atres concepcions de l'infern solen definir-ho abstractament, com un estat de pèrdua més que una tortura en un llac de fòc lliteralment baix la terra. També hi ha grups evangèlics els qui afirmen que els morts no estan conscients i l'infern no pot ser un lloc abrasador de tormento a on les persones malvades sofrixquen despuix de la mort.

Religions abrahámicas

Artícul principal → Religió abrahámica.

L'expressió «religions abrahámicas» fa referència a aquelles religions la fe de les quals és monoteiste i que reconeix una tradició espiritual les raïls de la qual es remonten a Abraham. El terme és usat principalment per a referir-se colectivament al cristianisme, judaisme i islam.

En la Bíblia

Antic Testament - Bíblia hebrea

• Sheol: Génesis 37:35, 42:38, 44:29, 44:31, etc.
• Hinom: Jeremías 19:6, Josué 15:8, etc.

Nou Testament

• Hades: Evangelio de Mateo 11:23 16:18. Evangelio de Lucas 10:15. 16:23. Fets dels Apòstols. 2:27,31. 1 Corintios 15:55. Apocalipsis 1:18, 6:8, 20:13,14
• Gehenna: Evangelio de Mateo 5:22,29, 30, 10:28, 18:09, 23:15,33. Evangelio de Marcos 9:43,45,47, Lucas 12:05, Epístola de Santiago 3:6.

La paraula «infern» es troba en moltes traduccions de la Bíblia. En alguns casos és traduïda per ‘sepulcro’ o ‘el lloc dels morts’ i en unes atres es deixa sense traduir, com en el cas de la paraula hebrea she'ol que equival a la grega hai′dones, és dir receptàcul de les ànimes, (i no- tomba de tota la humanitat [gr. koinós táphos tès anthròpótètas ]). També està en este cas la paraula grega ge′en•na que fa referència al llac de fòc i sofre lliteral i no a una suposta destrucció eterna.

Les iglésies cristianes fonamentalistes argumenten que si s'haguera volgut donar a entendre que el She’ol és una simple “sepultura comuna de la humanitat”, s'haguera utilisat sense vacilar en la Septuaginta i en el N. T. térmens precisos com κοινός τάφος της ανθρωπότητας ([gr. koinós táfos tès anthròpótètas], sepultura comuna de la humanitat) o Αντί της καθολικής πτώματα ([gr. antí tès katholikès ptómata], lloc universal de cadàvers) o κοινή υποδοχή των ανθρώπινων σωμάτων ([gr. koinè ypodoxè ton anthròpinòn sòmátòn], receptàcul comú de cossos humans) i no un que donara a entendre que la vida no termina en la tomba, sino que s'aplega a un Hadēs, terme grec associat al lloc de la psychē (l'ànima), no del cos inerte.

Dit d'un atre modo:

• She'ol [gr. Hadēs] “receptàcul de les ànimes”
• Kever [gr. Mnēmeion] “receptàcul dels cadàvers/cossos”, “sepulcro”, “sepultura”, “abisme”, “profunt”, “huesa”, “fossa” i “clot”

L'Infern (heb. Gehinnom; gr. Gehenna) es percep contrari a la bendició dels que hereten el Regne de Deu (Nova Jerusalem):

• Vingau, beneïts... (Plantilla:Bíblia): "Llavors el Rei dirà als de la seua dreta: Vingau, beneïts del meu Pare, hereteu el regne preparat per a vosatres des de la fundació del món."

Les cites bíbliques aludixen a un lloc de sofriment:

• Aparteu-vos de mi, malaïts (Plantilla:Bíblia): "Llavors dirà també als de l'esquerra: Aparteu-vos de mi, malaïts, al fòc etern preparat per al diable i els seus àngels."
• Un lloc de tormentos (Plantilla:Bíblia): "en el Hades va alçar els seus ulls, estant en tormentos, i va vore de llunt a Abraham, i a Lázaro en el seu sen...".
• Un forn de fòc (Plantilla:Bíblia): "i els tiraran en el forn de fòc; allí serà el plore i l'crujir de dents."
• Un llac de fòc i sofre (Plantilla:Bíblia): "I el diable que els enganyava, va ser llançat en el llac de fòc i sofre, a on estaven la béstia i el fals profeta; i seran atormentats dia i nit pels sigles dels sigles."
• Un llac de fòc (Plantilla:Bíblia): "El que no es va trobar inscrit en el llibre de la vida, va ser llançat al llac de fòc".
• "Si algun adora a la Béstia i a la seua image, i accepta la marca en el seu front o en la seua mà, ell també beurà del vi de l'ira de Deu, que ha segut buidat pur en el cáliz del seu còlera. I serà atormentat en fòc i sofre davant dels sants Àngels i del Corder; i el fum del seu tormento s'elevarà pels sigles dels sigles. I no hi haurà repòs, ni de dia ni de nit". (Plantilla:Bíblia)
• "El Fill de l'home enviarà als seus àngels, i estos llevaran del seu Regne tots els que servixen d'entropeçó i als que fan el mal." (Plantilla:Bíblia)
• "Aixina serà el fi del món: vindran els àngels, i apartaran als mals d'entre els justs, per a tirar-los en el forn de fòc. Allí hi haurà el plany i rechinar de dents." (Plantilla:Bíblia)
• "I si el teu ull és per a tu ocasió de pecat, arranca-ho, perque més et val entrar en un sol ull en el Regne de Deu, que ser tirat en els teus dos ulls a la Gehena, a on el cuc d'ells no mor, i el fòc mai s'apaga". (Plantilla:Bíblia)

En el cristianisme

Artícul principal → Cristianisme#La vida despuix de la mort.

Us del terme «infern»

La paraula «infern» que ampren la traducció catòlica de Félix Torres Amat, la versió de Cipriano de Valera (actualisada en 1909) i unes atres per a traduir el terme hebreu she'ól i el grec hái•dēs. Torres Amat traduïx she'ól com (a voltes en afegitons en bastardillas): ‘infern(s)’ 42 voltes; ‘sepulcro’ 17 voltes; ‘mort’ 2 voltes, i ‘sepultura’, ‘mortuorias’, ‘profunt’, ‘a punt de morir’ i ‘abisme’ 1 volta cada una. En la Versió Valera de 1909, she’ól es traduïx ‘infern’ 11 voltes, ‘sepulcro’ 30 voltes, ‘sepultura’ 13 voltes, ‘abisme’ 3 voltes, ‘profunt’ 4 voltes, ‘huesa’ 2 voltes, ‘fosar’ 2 voltes i ‘clot’ 1 volta. Esta mateixa versió sempre traduïx hái•dēs per ‘infern(s)’, traducció que seguixen les versions Nacre-Colunga (llevat en Fets 2:27, 31), Torres Amat i Felipe Scío de Sant Miguel.

No obstant, atres versions actuals són més uniformes en la traducció. Per eixemple, la Versió Valera (revisió de 1960) translitera la paraula original com ‘sheol’ 65 voltes i ampra ‘profunt’ 1 volta, mentres que utilisa ‘Hades’ sempre que apareix en el Nou Testament. Un atre tant ocorre en la paraula grega gué•en•na, que —encara que alguns l'aboquen per ‘infern’ (8 voltes en la Versió Valera de 1909)— se sol transliterar en la majoria de les traduccions espanyoles.

Ha causat molta confusió i desconcert el que els primers traductors de la Bíblia traduïren sistemàticament el Sheol hebreu i el Hades i el Gehena grecs per la paraula «infern». La simple transliteración d'eixes paraules en edicions revisades de la Bíblia no ha bastat per a paliar de modo important esta confusió i malentés.

Encyclopedia Americana (1956, volum 14, pág. 81)

La paraula llatina «infernus» (inferum, inferi), les gregues «Hades» i «Gehena», i l'hebrea «Sheol» corresponen a la paraula «Infern». (...) Ademés de Gehenna i Hades, trobem en el Nou Testament molts atres noms per al sofriment dels condenats. És cridat el “Infern Menor” (Vulg. Tartarus) (II Pedro, ii,4), “Abisme” (Lucas, viii, 31 i uns atres), “lloc dels tormentos” (Lucas, xvi, 28), “alberca de fòc” (Apoc., xix, 20 i uns atres), “estufa de fòc” (Mateo, xiii, 42, 50), “fòc inextinguible” (Mateo iii, 12 i uns atres), “fòc etern” (Mateo, xviii, 8; xxv, 41; Judas, 7), “obscuritat exterior” (Mateo vii,12; xxii, 13; xxv,30), “boira” o “tormenta d'obscuritat” (2Pedro, ii, 17; Judas 13). L'estat dels condenats és cridat “destrucció” (apoleia, Filip, iii, 19 i uns atres), “perdición” (olethros, I Tim., vaig vore, 9), “destrucció eterna” (olethros aionios, II Tes., i, 9), “corrupció” (phthora, Gal., vaig vore, 8), “mort” (Rom., vaig vore, 21), “segona mort” (Apoc., ii, 11 i uns atres).

Enciclopèdia Catòlica (1913)

Originàriament, la veu designava lo que queda situat «més avall» o «inferior» a l'espectador. Aixina que, la paraula «Infern» originalment no va comunicar cap idea de calor o tormento, sino simplement la d'un lloc «més avall» o «inferior», de modo que el seu significat era molt similar al del she’ól hebreu. És interessant que inclús en l'actualitat esta paraula significa, segons la mateixa enciclopèdia, ‘lloc subterràneu en que senta la roda i artificio en que es mou la màquina de la tahona’.

Enciclopèdia Larousse (1981, vol. 5, pág. 5201)

La teologia cristiana ha discutit la noció de «Infern» a lo llarc de la seua història. En un temps no va haver dubte de que es tractava del lloc en el que es castiga eternament als pecadores, en el que els tormentos no podien ser commutats.

En el III, Orígens va sostindre l'hipòtesis que du per nom Apocatástasis o Restauració, que implicava l'idea de que, al final dels temps i després de sofrir diverses penalidades, tots els condenats a l'Infern -incloent a Satanás i als restants àngels caiguts- serien lliberats. Esta idea va ser condenada com herejía per l'Iglésia. En contrast, Agustín de Hipona i Tomás d'Aquino creïen que la gran majoria de les persones es condenaria a l'Infern. De fet, Agustín es referia als réprobos com la massa damnata o multitut de condenats. El teòlec luterano Karl Barth i el seu colega catòlic Hans Urs von Balthasar varen sostindre que existix una raonable esperança de que totes les persones seran salvades, pel trement acte d'amor que va realisar Crist en la creu. En l'actualitat, el pastor evangèlic Rob Bell sosté que l'Infern està buit. C. S. Lewis sostenia que l'Infern semeja la cela d'una presó, en a on la porta del calabós es tanca des de dins, no des de fòra, sent l'intenció del condenat el no voler viure l'eternitat en Deu.

El exorcista catòlic José Antonio Fortea fa notar que és el mateix Crist qui referix en més insistència l'existència de l'Infern i que molts seran els condenats. Encara que creu que el número de condenats serà chicotet en comparació al de tots els sers humans naixcuts des de la Creació, per als condenats -ya siguen cent, mil, dèu mil o més- el castic serà etern. També sosté que la gran majoria dels sacerdots en l'Iglésia Catòlica tracta de restar-li importància a l'Infern i a la condenación eterna per no esglayar als seus feligresos.

En el catolicisme

La Enciclopèdia catòlica de principis de el XX (una de les obres més vastes del catolicisme) senyala que «el dogma catòlic no rebuja el supondre que Deu puga, a voltes, per via d'excepció, lliberar un ànima de l'Infern». No obstant, la mateixa Enciclopèdia diu que «els teòlecs són unànims en ensenyar que tals excepcions mai varen ocórrer i mai ocorreran». Sobre l'us del terme «fòc» que «no hi ha suficients raons per a considerar el terme "fòc" com una mera metàfora». No obstant, el 28 de juliol de 1999 en la catequesis que va impartir davant 8000 fidels en la Ciutat del Vaticà, el papa Juan Pablo II va dir:

Les imàgens en les que la Sagrada Escritura nos presenta l'Infern deuen ser rectamente interpretades. Elles indiquen la completa frustració i vacuïtat d'una vida sense Deu. L'Infern indica més que un lloc, la situació en la que aplega a trobar-se qui lliurement i definitivament s'allunta de Deu, font de vida i d'alegria.

Juan Pablo II

Encara que, per a alguns, estes paraules de Juan Pablo II varen provocar polèmica, no es nega l'existència de l'Infern, pero se li dona un sentit espiritual, abans que concret i material. Alguns fidels i teòlecs, com Hans Küng, han rebujat l'existència de l'Infern per considerar-la incompatible en l'amor del Deu omnipotent.

No obstant hi ha consens en creure que no és Deu qui «envia» a l'home al Purgatori o a l'Infern, sino que és l'home mateix (per les actituts i obres que va viure en el seu temps d'existència terrena), qui decidix lliurement el seu destí final; si ha cregut en Jesús i vixcut piadosamente el Cel li esperarà, si ha comés pecats no confessats i necessita purificació per a accedir al Cel, ella mateixa demanarà un temps en el Purgatori per a purificar-se i entrar a la gloriosa presència de Deu, neta; i si ha vixcut en enemistat en Deu, en els demés i en si mateixa, ella mateixa demanarà el destí que li correspon com a frut de les seues accions i creències.

L'escritor catòlic contemporàneu José María Cabodevilla tracta el tema —de per sí complex— en uns pocs renglons:

Com senyala el pare José Antonio Fortea, l'Infern no és un lloc sino un estat. Solament al moment del Juí final, en la resurrecció dels morts, tant el Cel com l'Infern es convertiran en un lloc en a on els resucitats condenats pagaran en tormentos físics i espirituals, aixina com les persones salvades resucitaran físicament per a gojar eternament de la Glòria de Deu.

En el protestantisme

En el protestantisme l'Infern és presentat com un lloc de castic i separació eterna de la presència i glòria de Deu. La concepció antropològica de la teologia protestant presenta a tots els hòmens condenats des del seu naiximent (pel pecat original) a sofrir esta separació eterna i per tant necessitats absolutament de la misericòrdia de Deu per a poder restablir la relació en Deu, és dir, ser salvats mentres viuen en este món. L'adquisició d'esta salvació és entesa com un regal de Deu a aquells hòmens que s'arrepenedixen dels seus pecats i creuen de cor.

Igual que la majoria d'iglésies cristianes el protestantisme tradicionalment ve creent igualment:

• Que despuix de la mort, l'ànima d'els qui s'han salvat va al Cel i la dels que no a l'Infern (encara que en la peculiaritat de que el protestantisme nega el Purgatori).
• Que despuix de la resurrecció de la carn, ànima i cos tornaran a juntar-se tant per a els qui estan en els Cels com para els qui estan en els Inferns.
• Que el castic de l'Infern és etern i conscient.
• Que els qui no han segut redimidos van a l'Infern i es condenen eternament sense que s'espere cap rescat per ells.
• Que Deu no condena a l'home sino que tal cosa és conseqüència justa del seu pecat.

En atres divisions cristianes

Testics de Jehová

L'infern (o sheol) és la sepultura colectiva, un lloc simbòlic a on no existix cap activitat.

L'infern de fòc com a lloc de tormento no forma part de les doctrines dels Testics de Jehová, els qui afirmen que tal creència seria una difamació de Deu en contradir el fet de que Jehová és un Deu d'amor (1 Juan 4:8). Afirmen que l'idea de l'infern de fòc com a lloc de tormento és precristiana i que procedix de la mitologia de Mesopotamia. Els Testics de Jehová creuen que l'infern és el sepulcro comú de la humanitat. Senyalen que en la revisió de 1909 de la traducció de la Bíblia per Reina-Valera el terme grec hái·dēs (Hades) es traduïx com a «infern» o «inferns» les dèu voltes que apareix en les Escritures gregues cristianes. També indiquen que el terme hebreu sche’óhl (Sheol) apareix sesenta y cinco voltes en les Escritures hebrees, i que en la revisió abans citada es traduïx com a «infern», «sepulcro», «sepultura», «abisme», «fossa», «clot». Creuen que es tracta d'un lloc simbòlic del que els morts tornaran a la vida, i no d'un lloc lliteral de castic i tormento. Per una atra part, consideren que el castic etern per als malvats irreformables és la Gehena, un símbol de destrucció completa i eterna, tingut per equivalent del «llac de fòc i sofre» i la «mort segona».

L'Iglésia de Jesucristo Sants dels Últims Dies

L'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies predica que l'Infern és un lloc preparat des de la fundació del món i en l'hi ha ànimes que no troben descans i estan en estat de misèria i llamentació, conscients del seu estat caigut i ruïna espiritual. És una espècie de presó de "esperits inmundos". No deu açò confondre's en la "presó espiritual", lloc que és visitat i ministrado per àngels que preparen a aquelles ànimes que tenen opció de retornar a la presència del Pare Celestial.

Millerismo adventista

Segons l'Iglésia Adventista del Sèptim Dia i l'Iglésia de Deu (Sèptim Dia), l'Infern no existix com un lloc físic en el que els perduts sofrixen per l'eternitat. Tal interpretació es basa en la seqüència d'acontenyiments profètics relatats en el capítul 20 del llibre d'Apocalipsis, els que descriuen de quina manera l'Infern serà el modo que s'utilisarà per a infligir una decisiva i final derrota al mal (la segona mort), descrivint-ho com un fòc del cel i un llac de fòc, al com seran tirats Satanás i els seus seguidors. Per a esta denominació els morts permaneixen en un estat inconscient fins a la segona vinguda de Crist, moment en el qual seran resucitats.

En el judaisme

Artícul principal → Judaisme.

El judaisme, a lo manco inicialment, creïa en Sheol, que es descriu com una existència ombrosa a la qual tots eren enviats despuix de la mort. El Sheol va poder haver segut poc més que una metàfora poètica de la mort, de l'absència de vida, i no es referix a una vida despuix de la mort. En el Antic Testament no s'amenaça als pecadores en cap vida de sofriment despuix de la mort.

Durant sigles, el castic per l'incompliment de mandats divins és per als hebreus de caràcter inmanente, en esta vida. En un principi, es tracta d'un castic colectiu: el poble sancer és castigat per Deu a causa del pecat d'alguns. Serà en l'época dels profetes (a partir de el VIII) quan, progressivament, el castic diví —materialisat en l'ocupació estrangera, pesta, fam o bésties feroces— es vaja individualisant encara que continua sent de caràcter exclusivament terrenal, tal i com es narra en Plantilla:Bíblia. No és fins a el V en que els hebreus, possiblement per l'influència persa i durant l'época helenística, comencen a ubicar l'infern en un més allà en la finalitat de castigar les faltes morals. Des de el II el Sheol equival, per als rabbanitas, al Gehena. També es coneix com Sheol-Abbadón, per este àngel de l'abisme que representa el món de ultratumba (Plantilla:Bíblia) i es traduïx com 'perdición'. La religió judeua negava qualsevol vida despuix de la mort. També la Bíblia en el llibre de Números 16:30 parla de Coré i els seus seguidors els qui varen ser enviats vius al Sheol quan es varen rebelar contra Moisés i Aarón. Posteriorment va escomençar a introduir-se l'idea de resurrecció. Hi havia en el judaisme dos corrents: els fariseos creïen en la resurrecció i els saduceos la negaven. Pero la resurrecció s'entenia en una forma terrenal: es resucitaria per a tornar a dur una vida terrenal. Solament resucitarien els bons. El castic dels pecadores era la 'mort eterna', que no era l'Infern ni cap sofriment de ultratumba, sino l'absència de resurrecció.

La posició judeua majoritària actual és que l'Infern és un lloc de purificació per al malvat, en el que la majoria dels castigats permaneix fins a un any, encara que alguns estan eternament.

Gehena

Artícul principal → Gehena.

La porta del suroest de Jerusalem, oberta cap a la vall, va vindre ser coneguda com a «vall del fill de Hinom» (Plantilla:Bíblia); el llibre de Jeremías parla dels residents que adoraven a Moloch (Plantilla:Bíblia), presagiant la destrucció de Jerusalem. En époques antigues, en el Tofet segons el Antic Testament, els cananeos sacrificaven a chiquets al deu Moloch, cremant-los vius; una pràctica que va ser proscrita pel rei Josías (Plantilla:Bíblia). Quan la pràctica va desaparéixer, es va convertir en l'abocador i incinerador del fem de Jerusalem.

Després va passar a ser considerat l'infern o purgatori judeu, aixina com l'infern cristià.

En l'islam

Artícul principal → Islam#Pròxima vida.

L'islam preveu el Juí Final para tots els creents, com el cristianisme, i les referències al fòc de l'Infern abunden en el Corán, a on se li menciona setenta y siete voltes, aixina com en els hadices i en els discursos escatológicos islàmics posteriors. Durant la vida, els àngels escribanos, un a cada costat (el de la dreta anota les bones accions, mentres el de l'esquerra anota les males) anoten les accions dels hòmens, i estos seran jujats d'acort en eixos llibres. El pont Sirat, prim com un cabell, deu ser travessat pels que es dirigixen al Paraís, i aquell que caiga anirà a parar a les flames de l'Infern o Yahannam.

Si ben el nom propi per a l'infern és Yahannam, en el Corán se li descriu més comunament com "el Fòc" (nar), en oposició a "el Jardí" (janna), el paraís islàmic per als beneïts. El Corán descriu al Yahannam com una morada o refugi infernal en sèt portes (en contrapartida als sèt cels) esperant als no creents, hipòcrites i atres tipos de pecadores (Corán 4ː140; 15ː43-44). Serà la morada ardent dels jinns (genis) i satanes, aixina com humans (Corán, 11:119; 19:68), incloent politeistes i "gent del llibre" (98ː6). De fet, d'acort en un vers, tots aniran a Yahannam pero Deu salvarà als piadosos i abandonarà als malfatans (19ː72). Els politeistes i els seus ídols es convertiran en combustible per al seu fòc (21ː98). Una barrera (hijab) ho separa del paraís i els habitants dels dos llocs poden conversar un en un atre a través d'ella (7ː40-53). A diferència de les perspectives cristianes, Satanás (Iblís) no governa l'infern, sino que és tancat allí com a castic al final dels temps. Vàries coleccions acreditades de hadices, com les d'al-Bujari, Muslim o Ibn Hanbal expandixen sobre estos discursos corànics, detallant els seus horroríficos traces i els seus habitants. Els hadices ho descriuen com un pou de fòc setanta voltes més calenta que el fòc de la terra, vigilat per l'àngel Malik, al com cauen els condenats que no conseguixen creuar el prim pont (al-sirat). També enumeren als tipos de pecadores que són allí castigats, entre els qui inclouen als Yahannamitas, musulmans que han comés greus transgressions, pero que finalment guanyaran entrada al paraís.

En texts i comentaris escatológicos posteriors, particularment de el X (p. eix., els escrits per al-Tabari), s'afirma que el Yahannam consistix en sèt nivells jeràrquics, sent el més alt per a musulmans i els més baixos per a judeus, cristians, zorastristas, politeistes i hipòcrites. Estos comentaristes també varen adornar estes descripcions en detalls geogràfics, com a montanyes, valls, rius i mars ardents, aixina com cases, presons, ponts, pous i forns, aixina com en escorpiones i serps atormentant als seus habitants. Una d'estes descripcions molt detallada és la que apareix en Les mil i una nits. En la Nit 493, este llibre parla d'un edifici de sèt pisos, separats un d'un atre per «una distància de mil anys». El primer és l'únic que es descriu. Està destinat als que varen morir sense arrepenedir-se dels seus pecats i en ell hi ha montanyes de fòc, en ciutats de fòc, les que a la seua volta contenen castells de fòc, els quals tenen cases de fòc, i estes tenen llits de fòc en els que es practiquen les tortures, tot en número de setanta mil.

En els temps actuals, el Yahannam continua sent un tema popular en els sermones. Imàgens aterradoras de l'infern s'invoquen per a guiar als creents descarriados de regrés al camí dels justs. És descrit be com un lloc de castic corporal o de sofriment sicològic.

En el Zoroastrismo

Si ben el zoroastrismo no és una religió abrahamica, va influir en elles, i les seues creències; sent igualment un nexe en les religions Dhármicas.

Segons el zoroastrismo, les ànimes (urvan) que van a l'infern, conegut com La Casa de la Mentira (Drujō Demāna) són jujades tres dies despuix de la mort (un concepte que va influir en el cristianisme i l'islam). Este procés inclou: El viage de l'ànima que després de permanéixer prop del cos durant 3 dies, custodiada per l'esperit Sraosha (la consciència); i després realisa el seu viage al més allà creuant El pont Chinvat: Un pont estret i filoso que conecta el món físic en l'espiritual. Els malvats i pecadores en creuar el pont, este s'estretix, i l'ànima cau a l'Abisme de l'Obscuritat (Per als justs, el pont s'eixampla i conduïx al Regne de la Llum). Les accions bones i males del difunt són pesades per Mithra (deu dels contractes) i Rashnu (juge diví)..

El Drujō Demāna és descrit com un lloc fret, obscur i ple de sofriment, governat per Angra Mainyu. Els qui apleguen ací són els que varen elegir la mentira (Druj), varen danyar a uns atres, varen contaminar la naturalea (ej.: embrutar el fòc o l'aigua) o varen adorar a daevas (esperits malignes). Com a Castics: els condenats sofrixen Fam i sigau eternes. Les Ànimes són atormentades per dimonis com Aeshma (dimoni de l'ira); i sofrixen la sensació d'aïllament i remordiment.

A diferència de l'infern cristià, l'infern zoroastriano no és etern. Despuix de la renovació final de l'univers (Frashokereti), el Drujō Demāna serà destruït i les ànimes condenades seran purificades i lliberades.

Religions orientals i de l'est asiàtic

Artícul principal → Filosofia oriental.

«Religions del sur d'Àsia» es referix a les religions sorgides en Oriente (l'orient d'Europa), com són: hinduismo, budisme, jainismo i sijismo. «Religions de l'est asiàtic» (religions de l'Extrem Orient, religions chinenques o religions taoístas), formen un subconjunt en les religions orientals, com són: taoisme, sintoísmo, confucianisme.

Vedismo

Artícul principal → Vedismo.

En l'Índia, en el periodo védico (finals del segon mileni abans de nostra era), l'existència post mortem era ubicada en morades subterrànees com el karta (clot), vavra (presó) o parshana (alvenc). Estos estats indiferenciados despuix de la mort, molt semblats al sheol hebreu i presents en les époques més arcaiques de moltes atres civilisacions, suponen un més allà lúgubre i fantasmal, pero no existix un castic per als malvats ni juí algun.

En el Atharvaveda apareix el terme naraka (infern), que paulatinament es va convertint en lloc de sofriment en contraposició a l'apoteosis celestial que experimentarien els qui complixen el sacrifici védico. Encara que encara no es dona cap juí, els no elegits són relegats als inferns, governats pel rei Yama. A pesar de l'indefinició de tals concepcions, a finals del periodo védico encara no es parla de sofriments o condenación per haver incorregut en faltes morals.

Hinduismo i budisme

Artícul principal → Naraka (hinduismo).

La descripció que fa Voltaire no és exacta pel que fa a les #filosofia orientals. El hinduismo i el budisme creuen en l'Infern, encara que només com a escenari transitori en el cicle de reencarnacions. El hinduismo creu en 21 inferns en els que es poden reencarnar els que han comés faltes mortals. El Bhagavad Guitá (inclós en el poema épico sánscrito Majábharata, diu: «L'Infern té quatre portes: la luxúria, la còlera, la gula i l'avarícia». I en ell cauen «els hòmens de naturalea demoníaca» fins a ser aniquilats. El budisme reelaboró la doctrina hinduista i la seua ortodòxia preveu esferes infernals en les que poden reencarnar els mortals agobiats per un mal karma (deutes vitals, eleccions incorrectes...): l'esfera dels esperits torturats per la fam i la dels dimonis en lluita. El Regne dels Narakas és l'Infern budiste.

Aixina, com s'indica, a diferència de l'infern cristià, en el Naraka hindú o en el Regne dels Narakas budiste, el castic pels pecats (mal Karma) no és etern, pero si el pecat és molt gran, si pot aplegar a ser un periodo extremadament llarc, casi etern per a l'ànima, inclús de periodos de varis kalpas; i inclús en reencarnacions en el mateix infern si no va conseguir purificar-se lo suficientment. Ya passat el temps de purgación, o be a la veta d'una yuga (era), en que canvien les coses, passa l'ànima a habitar el cos d'un animal, després el d'un atre i, si conseguix acumular un bon Karma, per fi, el cos d'un home, per a aixina tindre una nova oportunitat de poder alcançar l'allumenament i lliberar-se del cicle karmico.^{cita requerida}

Budisme

Artícul principal → Budisme.

Vore també: Buda Gautama

Hinduismo

Artícul principal → Hinduismo.

Vore també: Kali Yuga

Politeisme

Doctrina religiosa els seguidors de la qual creuen en l'existència de múltiples deus o divinitats organisades en una jerarquia o panteón.

Antic Egipte

Artícul principal → Antic Egipte#Vida despuix de la mort.

Voltaire en la seua Diccionari filosòfic, anota que egipcíacs i grecs enterraven als seus morts i creïen simplement que les seues ànimes quedaven en ells en un lloc ombrós. «Els indis, molt més antics, que havien inventat l'ingeniós dogma de la metempsicosis (reencarnació), jamai varen creure que les ànimes estigueren en el subterràneu», senyala Voltaire. I agrega: «Els japonesos, els coreans, els chinencs, els pobles de la vasta Tartaria oriental i occidental, varen ignorar la filosofia del subterràneu».

En la mitologia egipcíaca, despuix de la mort els malvats rebien tortures dirigides no a causar-los sofriment, sino a conseguir la seua completa aniquilació (la cridada «segona mort»). Estos condenats, cridats «morts» pels egipcíacs, quedaven enfeixats en espais obscurs i fétidos, nuets i rodejats de plany. En les pintures de la tomba de Ramsés IV, es representa a les víctimes descuartizadas i decapitades en espases en flames, mentres que els elements espirituals (ànima) són abrasados al fòc sobre brases de carbó o cremats per serps que escopinyen flames. Esta iconografia hauria eixercit gran influència sobre els inferns del judaisme, cristianisme i helenisme. L'egiptòlec Ernest Wallis Budge va vore similituts entre les descripcions de l'infern en l'antiga lliteratura medieval i estos pous de fòc, abismes, aigua hervir i mònstruos presents en els llibres egipcíacs, i va afirmar: «és casi segur que les nacions modernes deuen a l'antic Egipte moltes de les seues concepcions de l'infern».

Llibres sagrats

Artícul principal	Descripció
Duat	Duat el inframundo de la mitologia egipcíaca, el lloc a on se celebrava el juí de Osiris, i a on l'esperit del difunt devia deambular, sortejant malignes sers i atres perills.
Llibre del Amduat	Descriu el camí a seguir pel difunt i el Llibre dels Morts ensenya tota classe de sortilegios per a dur a bon fi el viage a l'atre món. Una versió completa es troba en el cenotafio de Seti I, i una atra en la tomba de Ramsés VI (KV9).
Llibre de les Cavernes	Se li crida aixina perque en ell Duat (Més allà) està dividit en cavernes. El difunt travessa en el seu recorregut una série de coves, i es relaten els premis que pot rebre, aixina com els castics que es patixen: té la millor descripció de l'Infern que nos han llegat els egipcíacs.
Llibre de les Portes	Text que narra el viage de l'esperit d'un difunt en l'atre món, i està relacionat en la marcha del Sol, encara que transcorre durant les hores nocturnes, en la Duat. L'esperit requerix passar una série de «portes» en diferents etapes del viage. Cada porta s'associa a una deesa diferent, i requerix que el difunt reconega el caràcter específic de cada deidad. El text dona a entendre que algunes persones passaran incólumes, mentres que unes atres sofriran tormento en un llac de fòc.
Llibre dels Morts	Text funerari compost per un conjunt de fòrmules màgiques o sortilegios, que ajudaven al difunt, en la seua estància en la Duat (inframundo), a superar el juí de Osiris, i viajar al Aaru.

Antiga Grècia

Artícul principal → Religió de l'Antiga Grècia#Concepció del món i de l'univers.

Averno era el nom antic que se li donava, tant per grecs com a romans, a un cràter prop de Cumas, Campània. Es creïa que era l'entrada al inframundo, als Inferns. Segons l'escritor grec Diodoro de Sicília, el Averno seria un llac obscur i immens.

Els grecs varen creure que les ànimes dels morts permaneixien en el Hades, al que s'aplegava despuix de travessar l'estany Estigia. Allí no sofrien un atre tormento que el del seu exili i separació dels seus sers volguts. Alguns podien mostrar-se arrepenedits de les seues faltes, com ho imagina Homero, en el seu poema Odissea que fa descendir al seu héroe al Hades. Odiseo parla allí en els seus camarades morts en la guerra de Troya i en la seua pròpia mare.

El Hades dels grecs està regit pel deu del mateix nom, fill del titán Crono. Encara que pot ser cruel, Hades no és maligne. Els romans li varen adoptar com Plutó, i ademés d'otorgar-li el regne dels morts, li varen donar la custòdia dels metals preciosos baix la terra. Els grecs varen poblar el Hades d'atres sers mitològics, com les #Fúria i les Moiras. Les primeres habitaven baix la terra pero solien atormentar als mals en vida. Eren dònes en cabellam de serps, cridades també Erinias. Sobre les Moiras (cridades en Roma Parcas), la seua tasca era hilar el fil de la vida de cada mortal i tallar-ho en el moment just. Hades estava acompanyat també per Cerbero, gos de tres caps, i per Caronte, el barquero que conduïa les ànimes cap al món subterràneu.

Inframundo grec

Artícul principal → Inframundo grec.

Entre els regnes que formaven el Inframundo grec s'inclouen:

• El gran fos del Tàrtar consistia en una gran presó fortificada rodejada per un riu de fòc cridat Flegetonte. En un principi va servir exclusivament com a presó dels antics titanes com Cronos, el pare de Hades i de Zeus pero després va passar a ser el calabós de les ànimes condenades, entre les que es trobaven Ticio, Tàntal i Sísifo.
• El territori dels morts, governat pel deu Hades, que també sol rebre el nom de llar o domini de Hades (domo Aidaou), Hades, Érebo, els prats asfódelos, Estigia i Aqueronte.

• Les Illes dels Bienaventurados o Illes Elíseas governades per Hades. Allí, residien despuix de la seua mort, els grans héroes mítics, com per eixemple Aquiles, Diomedes i Baralle.
• Els Campos Elíseos, governats per Radamantis, eren la morada dels morts virtuosos i els iniciats en els misteris antics. Els seus habitants tenien la possibilitat de retornar al món dels vius, encara que no molts ho feyen.

Els cinc rius del Hades eren: Aqueronte (el riu de la pena), Cocito (planyences), Flegetonte (fòc), Lete (oblit) i Estigia (odi), que llimita en els móns superiors i inferiors.

Itàlia arcaica i poble etrusc

Els pocs testimonis que nos han aplegat dels primers habitants de la península itálica nos permeten deduir que creïen en algun tipo de supervivència despuix de la mort, puix practicaven l'evocació dels manes, pero no coneixien cap tipo de juí post mortem. Les #fresca etrusques nos indiquen que, a partir de el VIII, es creïa que Charun —un guia alado d'aspecte demoníac— acompanyava a les ànimes dels morts fins a la porta dels inferns. Existien atres dimonis en diversos comesos, pero en este infern no s'experimentaven sofriments ni suplicis.

Vore també: Mitologia etrusca

Mitologia nòrdica

Artícul principal → Mitologia nòrdica #Cosmologia.

Artícul principal → Mitologia nòrdica #Völuspá: l'orige i el fi del món.

Vore també: Niflheim

Vore també: Muspelheim

En l'antiga mitologia nòrdica, existia un món tenebrós per a les ànimes d'aquells als que no se'ls concedia entrar en el Valhalla. Solament els millors guerrers eren duts a eixa casa techada en escuts d'or. Els que no anaven allí, eren entregats a Hela, deesa del món subterràneu i habitant del cridat Helheim (lliteralment, morada de Hela). En el poema de la Edda major cridat La profecia de la vident —un poema tardà— es diu que en el regne de Hel el llop destrossa els cadàvers dels assessins, els perjuros i els que varen seduir dònes d'uns atres. És l'única alusió a tormentos i castics per crims en eixa complexa mitologia.

Mitologia mexica

Artícul principal → Mictlán.

Contràriament a lo que ocorre en el coneiximent que posseïm sobre les concepcions del inframundo d'atres cultures, l'informació que existix sobre els destins post mortem dels pobles mesoamericanos, inclosos els grups nahuas i entre ells el poble mexica, devé de fonts colonials i de les interpretacions que d'elles s'ha fet. Per tant el biaix cultural que esta manifesten és un factor important a considerar.

Segons diversos estudiosos del tema, els grups nahuas creïen que els morts podien anar a diversos parages en morir: el Tonatiuhichan per als guerrers que morien en el camp de batalla i les dònes que fallien en llabor de part. El Tlalocán, a a on anaven els difunts les morts dels quals estaven relaciones en l'aigua, ya siga mort per ahogamiento, rajos o malalties com l'hidropesia, llepra, la gota i el herpes. Els bebés anaven al Chichihualcauhco a on un arbre maravellós els alletava. I el Mictlán al que aplegaven els morts comuns sense importar el seu ranc social, sent el parage més popular.

Pel procés evangelizatorio de el XVI en tota Amèrica, específicament en lo que actualment és Mèxic es va equiparar al Mictlán en l'Infern judeocristià, per a aixina facilitar la comprensió d'este últim als indígenes. No obstant esta equiparació és poc encertada. Si ben abdós destins es conceben com a llocs ubicats en les entranyes de la terra, la característica més representatives de l'Infern, el castic sufriente causat pel pecat, és inexistent en el Mictlán.

Art, lliteratura, mitologia i folclore

Zoroastrismo

Artícul principal → Zoroastrismo.

Dins del contingut religiós zoroastrismo, Zoroastro o Zaratustra va descriure en gran detalle l'arribada del juí final per als impíos, inclosa l'aniquilació, purgación en metal fos, i el castic etern, en l'últim enfrontament entre Ahura Mazda (el Ben) i Angra Mainyu (el Mal). No obstant, la representació de l'Infern es descriu en el Llibre d'Ardixca Viraf.

Mitraísmo

Artícul principal → Mitraísmo#Història del Mitraísmo.

El mitraísmo (o els misteris de Mitra) és una religió mistérica difosa en l'Imperi romà entre els sigles I i IV d. C. en que es rendia cult a una divinitat anomenada Mitra, que va tindre especial implantació entre els soldats romans.

El cult al deu Mitra mantenia la creència de que el fi del món vindria acompanyat d'una gran batalla entre les forces de la llum i de l'obscuritat. Els seguidors dels dogmas dels sacerdots de Mitra podrien aliar-se en esta lluita del costat dels esperits de la llum, en lo que se salvarien; els no seguidors, anirien a l'Infern junt en Ahriman (esperit maligne adversari del deu persa Mitra) i els àngels caiguts.

Relate mític, iconografia, interpretacions.

Segons el relat que ha pogut reconstruir-se a partir de les imàgens dels mitreos i els escassos testimonis escrits, el deu Mitra va nàixer prop d'un manantial sagrat, baix un arbre sagrat, d'una roca (la petra generatrix; Mitra és cridat de petra natus). Açò enllaça en les tradicions armènies de la cova de Meher (Mitra). En el moment del seu naiximent duya el gorro frigio, una antorcha i un gavinet. Va ser adorat per pastors poc despuix del seu naiximent. Va beure aigua del manantial sagrat. En el seu gavinet, va tallar el frut de l'arbre sagrat, i en els fulls d'eixe arbre va confeccionar la seua roba.

Va trobar al bou primordial quan pastaba en les montanyes. Ho va agarrar per les banyes i ho va montar, pero, en el seu galop salvage, la béstia ho va fer desmontar. No obstant, Mitra va seguir aferrat a les seues banyes, i el bou ho va arrastrar durant molt temps, fins que l'animal va quedar exhaust. El deu ho va agarrar llavors per les seues pates atrasseres, i ho va carregar sobre els seus muscles. Ho va dur, viu, soportant molts padecimientos, fins a la seua cova. Este viage de Mitra en el bou sobre els seus muscles es denomina tránsitus.

Quan Mitra va aplegar a la cova, un cuervo enviat pel Sol li va avisar de que devia realisar el sacrifici, i el deu, subjectant al bou, li va clavar el gavinet en el flanc. De la columna vertebral del bou va eixir blat, i vi de la seua sanc, del restant del bou naixerien tots els demés sers.

La divina comèdia, de Dante Alighieri

Artícul principal → Divina comèdia.

Dante descriu l'Infern en forma d'embut incrustat en el centre de la terra i està dividit en nou círculs i en cada u d'ells els condenats són somesos a distintes penes, segons la gravetat dels pecats.

Dante Alighieri mostra en el Vora XXXII que el lloc més terrible de l'Infern no és un forn de flames, sino un llac de gèl.

Virgilio, el més célebre dels poetes llatins, conduïx a Dante Alighieri, a través de l'Infern, a on les ànimes pecadoras del món són atormentades sense cessar. El més profunt i terrible lloc de tortures de l'Infern no és un forn de flames, sino un llac de gèl, a on tots els traïdors, deuen permanéixer congelats per tota l'eternitat.

Oh, sers més desafortunats que qualssevol uns atres miserables.

Vora XXXII

Vora XXXIV Dante, queda sorprés per la presència de Lucifer, al vore que el seu cap té tres rostres, un per davant, i els atres dos s'unixen est per mig dels muscles i es junten per darrere en la part alta de la coronilla. Judas Iscariote apareix en el seu cap ficat dins de la boca de Lucifer i agita fortament les cames fòra d'ella. De les atres dos fauces ixen les extremitats de Marque Juny Brut i Cayo Casio Longino, que varen provocar la mort a Juliol César.

L'Infern de Dante mostra traces de la mitologia grega, en mostrar els rius d'Aqueronte, Estigia, Flegetonte i Cocito, ademés de diversos personages d'eixa mateixa mitologia (Flegias, Caronte, Centauros, Cerbero, etc.) aixina com històrics (Octavio Augusto, Cleopatra VII, etc.).

Vore també

• Problema de l'infern
• Abadón
• Catábasis
• Descens de Crist als inferns
• Hela
• Juí Final
• Purgatori
• Regne dels Narakas
• Supay
• Els nou círculs de l'Infern
• Azrael

Bibliografia

• Cabodevilla, José María (1990). El Cel en Paraules Terrenas, 2ª edició, Edicions Paulinas, pp. 192-194. ISBN 84-285-1325-2.
• Chevalier, Jean; Gheerbrant, {{{nom2}}} (1986). Diccionari dels Símbols, Editorial Herder, pp. 591-593. ISBN 978-84-254-2642-1.
• Fenasse, Jean-Marie; Guillet, {{{nom2}}} (2001). «Infern, inferns», Xavier Léon-Dufour (ed.). Vocabulari de Teologia Bíblica, 18a. edició, Biblioteca Herder, pp. 423-425. ISBN 978-84-254-0809-0.
• Minois, Georges (2005). Història dels inferns, Barcelona: Edicions Paidós. ISBN 84-493-1807-6.

Enllaços externs

Infern en Viquidites. Infern en el Viccionari.