Filosofia de l'història

Filosofia de l'història

La filosofia de l'història és la branca de la filosofia que estudia la teleologia, l'epistemologia i la metafísica de la història i la historiografia.

El seu orige es troba en el procés vixcut entre els XVIII i XIX, gràcies als escrits de filòsofs com Giambattista Vico, Georg Hegel i Voltaire, sent este últim qui va falcar el terme. Pese a això, elements de la filosofia de l'història, presents en les reflexions sobre el temps i l'història mateixa, existixen des de l'Edat Antiga i l'Edat Mija tant en la civilisació islàmica com en la civilisació China. Encara que no és la norma, les #filosofia de l'història en els seus començos es varen preocupar per una història universal de caràcter metafísic, és dir, varen buscar un sentit per al rumbo de la humanitat generalment de caràcter eurocentric.

En l'incorporació de la filosofia analítica al dega't en el XX, es va realisar una divisió de la filosofia de l'història en dos àrees: per un costat la filosofia especulativa o substantiva de l'història i, per un atre costat, la filosofia crítica o analítica de l'història. La primera està vinculada a #filosofia de l'història de caràcter metafísic, com la de Johann Herder, Immanuel Kant, Georg Hegel i Giambattista Vico; mentres que la segona es relaciona a qüestions epistemològiques i de metafísica analítica de l'història, com les realisades per William Dray, Arthur Danto, Raymond Aron i Henri Marrou. No obstant lo anterior, no existix un consens sobre dita distinció. Des de la filosofia continental es manté la convicció de que la filosofia de l'història només deu usar-se per a referir-se a la filosofia especulativa de l'història; mentres que els conceptes de teoria de l'història, epistemologia de l'història o historiología es deuen usar per a la filosofia crítica de l'història. També s'ha propost fer una distinció entre filosofia de l'història i filosofia de l'historiografia les que corresponen a la filosofia especulativa i filosofia crítica de l'història respectivament.

Finalment, una tercera corrent comença a desenrollar-se des de la segona mitat de el XX en les tesis narratives desenrollades per Arthur Danto, Hayden White, Paul Ricoeur, Louis O. Mink i Frank Ankersmit.

Divisió

La filosofia de l'història s'ha dividit en dos àrees. Per un costat, la filosofia especulativa de l'història que estudia el passat de la mateixa manera que els historiadors; per un atre costat, la filosofia analítica de l'història que estudia a l'història com a disciplina acadèmica. En el primer cas, la diferència entre filòsofs i historiadors es troba en la perspectiva que s'aplica al passat i els métodos usats. En el segon cas els filòsofs estudien la pràctica dels historiadors, és dir, els seus métodos d'investigació i cóm presenten els seus resultats en l'historiografia.

La primera distinció taxativa va començar en 1951 en William Henry Walsh qui use els conceptes "filosofia especulativa de l'història" i "filosofia crítica de l'història". Per filosofia especulativa de l'història Walsh es referix a una filosofia metafísica que buscava una interpretació total de l'història a través d'un sol sistema filosòfic. Per a esta perspectiva, l'història universal és vista com un tot que posseïx un pla racional que el filòsof deu descobrir. Els autors que es vinculen a dit tipo de filosofia, segons Walsh, són Giambattista Vico, Johann Herder, Georg Hegel i posteriorment Karl Marx, Oswald Spengler i Arnold Toynbee. En el cas de la filosofia de l'història de Marx, Walsh sosté que esta es diferencia del restant en mantindre un sentit causal de l'història, és dir, en tractar de descobrir quin és el motor de l'història.En relació en la filosofia crítica de l'història Walsh la definix com la que es preocupa de quatre grans problemes epistemològics de l'història: primer, quin és la naturalea de l'història en relació en atres formes de coneiximent; segon, quin és el criteri de veres de l'història; tercer, el problema de l'objectivitat en l'història; quarto, cóm l'història explica el seu objecte d'estudi. Ademés de dita divisió, Walsh reconeix el sorgiment d'una filosofia idealista de l'història que estudia l'història identificant-la com una disciplina individual i concreta; per lo tant, oposta a les ciències naturals. Representants de dita interpretació són Wilhelm Dilthey, Heinrich Rickert, Benedetto Croce i més tart Robin Collingwood.

Continuant la distinció de Walsh, Arthur Danto va usar els conceptes "filosofia substantiva de l'història" i "filosofia analítica de l'història". Un dels matisos de Danto que va agregar a la distinció de Walsh va ser el sostindre que la filosofia analítica de l'història també deu preocupar-se per l'estudi dels problemes conceptuals de la filosofia substantiva de l'història. Ademés, profundisant en la filosofia substantiva de l'història, Danto sosté que esta es pot dividir en dos: les teories descriptives i les teories explicatives de l'història. Les descriptives busquen trobar els patrons de l'història en l'objectiu de proyectar el passat cap al futur gràcies a la repetició dels patrons històrics o a la finalisació d'un patró actual en desenroll. Mentres que les teories explicatives volen mostrar les causes de dits patrons. Si les teories explicatives de la filosofia substantiva de l'història foren capaces de trobar els patrons causals de l'història podrien crear una ciència de l'història, de la mateixa forma com alguna volta la física es va practicar com una filosofia natural. No obstant, això no és possible per a Danto.La raó és que la filosofia substantiva de l'història pretén conéixer el sentit de l'història universal; no obstant, l'història esta en constant desenroll. Per lo tant, mai es podrà tindre una comprensió completa del sentit de l'història, perque esta canvia constantment de sentit en la mida que succeïxen nous fets històrics.

Discrepàncies

Si be en la filosofia analítica la distinció és àmpliament usada, en el cas de la filosofia continental no s'ha acceptat dita divisió i és possible trobar atres distincions que llimiten la filosofia de l'història només a l'estudi de l'història en sí mateixa.

Paul Ricoeur si be reconeix l'existència d'una distinció entre filosofia de l'història i filosofia crítica de l'història no la compartix. Encara que no ho explicita, Ricoeur fa us dels conceptes "epistemologia de l'història" per a referir-se a l'estudi filosòfic de l'història com a disciplina i "filosofia de l'història" per a la filosofia de tipo hegeliano; no obstant, si sosté clarament que la filosofia de l'història no deu confondre's en les especulacions de Oswald Spengler o Arnold Toynbee com ho han fet els filòsofs analítics. Segons Ricoeur, les conseqüències de l'absència del reconeiximent de dit debat desenrollat en Alemània i Gran Bretanya principalment, ha dut a que no existixca una filosofia i una epistemologia de l'història en França. No obstant, sí es va desenrollar una reflexió metodològica des dels propis historiadors a través de l'escola dels annales.

Des de començos de el XXI també s'ha propost usar els conceptes "filosofia de l'història" i "filosofia de l'historiografia". Aviezer Tucker, de la mateixa manera que Walsh, senyala que una de les causes de dita problemàtica residix en la mateixa polisemia de la paraula història: per un costat el passat de la humanitat; per un atre costat, la disciplina que estudia el passat. Per lo tant, la solució per a Tucker és seguir la mateixa distinció que realisen els historiadors entre història i historiografia. Per lo tant, la filosofia de l'història és la que estudia el passat i la filosofia de l'historiografia és la que estudia l'investigació del passat per l'història i els seus resultats exposts en l'historiografia.

Segons el francés Raymond Aron la filosofia especulativa de l'història s'ocupa dels fets i pretén ordenar-los de diverses formes i la filosofia crítica és l'història concreta en la finalitat de crear els conceptes que nos permeten comprendre la realitat històrica.

El filòsof espanyol Ferrater Mora cridarà a la filosofia especulativa de l'història "filosofia material" de l'història i la filosofia crítica de l'història la cridara "filosofia formal de l'història".

En 1971 José Ortega i Gasset va propondre l'us del concepte "historiologia" per a establir una distinció entre la teoria de l'història i la filosofia de l'història de caràcter especulatiu.

Segons Danton la filosofia substantiva busca el sentit de l'història en la finalitat de comprendre i poder prevore el devindre històric i la filosofia analítica aplica la reflexió filosòfica de l'història, és dir, l'historiografia.^{cita requerida} Per a conseguir-ho s'ampren dos pautes:

• Buscar en el passat les lleis que rigen l'història per a prevore el futur.
• Establir suposts principis que motiven a l'història i que la doten d'un sentit que és, al mateix temps, fi i final de l'història

Distinció entre metodologia i filosofia analítica de l'història

La filosofia analítica de l'història pot donar lloc a una confusió en la metodologia de l'història. La diferència entre abdós és que des de la filosofia s'aborda l'investigació de l'història des d'una perspectiva teòrica o crítica, és dir, l'epistemologia o metafísica de l'història; mentres que la metodologia de l'història és abordada principalment per historiadors en el foc en les tècniques d'investigació de l'història, és dir, l'us crític de fonts, de métodos qualitatius, quantitatius, etc.

Vínculs entre història i filosofia

Hayden White sosté que l'història té un caràcter filosòfic, i necessita sempre una narració filosòfica que complement el seu sentit. Més encara no existix una diferència entre història i filosofia de l'història. Hi haurà, per tant, historiadors idealistes i materialistes, hegelianos i marxistes o positivistes i hermenéutics. La filosofia de l'història va tan intrínseca a l'història com el propi pensament de l'historiador, que tindrà, vullga o no vullga, una determinada perspectiva filosòfica que sempre està actuant sobre ell.

L'història ha segut vista com una forma d'ètica que pot ensenyar, a través d'eixemples històrics, comportaments adequats o inclús maquiavelismes. Heródoto i Plutarco varen inventar lliurement els discursos dels personages històrics, elegint els temes històrics en vistes a l'aprofitament moral del llector. Estos clàssics reconeixen i admeten que l'història deu ensenyar bons eixemples a seguir. Des de l'época clàssica els historiadors alternen entre enfocar l'història des d'una visió pedagògica i llimitar-se als fets, buscant reflectir-los en la major imparcialitat possible. Un cas extrem són les hagiografias d'enaltiment dels reis o la poesia èpica que descriu gests heròics com la Cançó de Roldán en la finalitat de generar models a seguir. Entre els historiadors i filòsofs que varen considerar a l'història de la present forma destaquen Tito Livio, Petrarca, David Hume, Johann Gottlieb Fichte, i Barthold Georg Niebuhr.

No obstant lo anterior, també existixen discrepàncies:

Thomas Macaulay va sostindre: "Història, s'ha dit, és la filosofia d'ensenyar en eixemples. Desafortunadament, mentres que la filosofia guanya en solidea i profunditat, com a eixemple, pert vivacitat." Mentres que Georg Hegel va afirmar: "Sol aconsellar-se als governants, als polítics i a les nacions que deprenguen les lliçons de l'experiència històrica. Pero lo que l'experiència i l'història ensenyen és lo següent: mai una nació o un govern han deprés una miqueta de l'història ni han actuat segons doctrines que han obtingut d'esta."

Durant el XIX, els historiadors es varen vore influïts pel moviment intelectual positiviste concentrant-se lo més possible en els fets, i desapegant-se lo més possible de la presència d'un observador en l'anàlisis i l'interpretació de l'història. En l'era victoriana, en Fustel de Coulanges i Theodor Mommsen, el debat historiográfic ya no residia en si l'història deuria influir positivament en el llector, sino quines causes influïen en l'història i cóm entendre el canvi històric.

Segons Jacob Burckhardt, la filosofia de l'història és una contradicció i un despropòsit, un compost "contra natura". La raó és, segons ell, vella i senzilla: la filosofia constituïx una llabor de subordinació, que jerarquiza elements i construïx sistemes, mentres que la història és assunt de coordinació, de posar episodis un junt a un atre de modo que puga destacar la singularitat de cada u.

En la modernitat, historiadors, com Edward Hallett Carr, conseguixen, de certa forma, reconciliar les postures #filosofia del passat, és dir, hui en dia es defén la rigurositat del método científic al servici de l'història, de la mà de les critats ciències auxiliars de l'història (com l'arqueologia, l'epigrafia, la cronologia, etc.), pero es reconeix també que l'història deu ser analisada dins d'una complexa totalitat, que no és, des de després, una porció congelada del temps en el passat, sino un moviment continu que s'estén fins al present, englobant al propi historiador i obligant-ho a observar-se a sí mateix i assumir que necessàriament influirà, més allà del seu desig, en la reproducció de l'història.

Objecte d'estudi de l'història

S'ha sostingut que l'objecte d'estudi de l'història és el passat; no obstant, l'història no només estudia el passat. També existix una branca coneguda com la “història del present”. En la pràctica, els primers historiadors varen escriure història del present.

Es podria pensar que per a mostrar l'objecte d'estudi de l'història podria ser suficient en consultar sobre qué escriuen els historiadors, és dir, consultar l'historiografia. En el seu primer moment, és dir, en els inicis de l'història en l'antiga Grècia i Roma es narrava principalment els conflictes militars, entesos estos com una extensió de la política. En l'atre extrem, en l'actualitat, les obres historiográficas són més ambicioses. Comprenen aspectes molt més amplis que els seus antecessors: història social, història de la vida privada o història de les #mentalitat per només nomenar alguns casos. En conseqüència, com es podria esperar d'una disciplina milenària com l'història, esta ha tractat sobre els més diversos temes; per lo tant, semblara que una definició de l'objecte d'estudi de l'història buscada en la pràctica historiográfica pot donar lloc a respostes equivoques o, en un cas extrem, aplegar a la conclusió de que tot és història.

També s'ha propost que simplement els historiadors estudien fets històrics o acontenyiments històrics; no obstant, això no definix l'objecte d'estudi de l'història.

En Poètica, Aristóteles havia argumentat que la poesia és superior a l'història, ya que parla més de "lo que deu (o deuria) ser veritat" que de "lo que és veritat". En eixe sentit el filòsof grec fa una demarcació de l'objecte d'estudi de l'història: l'historiador no deu pronunciar-se sobre el deure ser, solament sobre el ser.

Max Weber sosté que l'història i la sociologia compartixen el mateix objecte d'estudi, és dir, les accions socials. La diferència entre l'aproximació d'un historiador i un sociòlec radica en l'extensió i intensión de l'acció social. La sociologia s'interessa per conceptes de major extensió de la realitat social sacrificant la intensión, és dir, per als sociòlecs l'acció social deu ser estudiada com un cas del com es poden extraure generalitats per a comprendre un major ranc de casos particulars. En el cas de l'història es privilegia la intensión d'una acció social per sobre la seua extensió, és dir, a l'historiador li interessa comprendre una acció social en sí mateixa en els seus detalls, sacrificant la capacitat d'establir generalisacions.

Història cíclica i llineal

La concepció mítica del temps no és llineal, sino cíclica. Eixemples són l'antiga doctrina del eterna tornada, que existia en l'Antic Egipte, les religions dhármicas o, entre els grecs, els pitagórico i els estoicos. Hesíodo (Els treballs i els dies) descriu cinc edats de l'home: l'Edat d'Or, l'Edat d'Argent, l'Edat de Bronze, l'Edat Heròica i l'Edat de Ferro, que comença en l'invasió dels Dorios. Platón també escriu sobre el mit de l'Edat d'Or. Els antics grecs creïen en una concepció cíclica de les formes de govern, en les que cada règim necessàriament cau en la seua forma corrupta (aristocràcia, democràcia i monarquia eren els règims sans; oligarquia, demagògia i tirania els corruptes).

En Orient es varen desenrollar teories cíclicas de l'història en China (teoria del cicle dinàstic), i en el món islàmic (Ibn Jaldún).

Judaisme i cristianisme varen substituir dits mits pel concepte bíblic de la Caiguda de l'Home o expulsió del Jardí del Edén, que proporciona la base de la teodicea, que intenta reconciliar l'existència del mal en el món en l'existència de Deu, creant una explicació global de l'història en la creència en una Edat Mesiánica. La teodicea propon que l'història té una direcció de progrés tendent a un fi escatológic (com l'Apocalipsis) previst per un poder superior. Agustín de Hipona en la Ciutat de Deu, Tomás d'Aquino o Jacobo Benigno Bossuet (Discurs sobre l'història universal, 1679) formulen tals #teodicea. Leibniz, que va falcar el terme, va propondre la seua pròpia: va basar la seua explicació en el principi de raó suficient, que proclama que tot lo que ocorre ho fa per una raó específica. Per tant, lo que l'home veu com mal (guerra, malaltia, desastres naturals) és solament un efecte de la seua percepció. Si s'adopta el punt de vista de Deu, eixos mals acontenyiments formen part d'un pla diví més ampli. La teodicea explica la necessitat del mal com un element relatiu que forma part d'un conjunt major: el pla de l'història. El principi de raó suficient de Leibniz no és un gest de fatalisme. Enfrontat a l'antic problema del futur contingent, Leibniz desenrolla la teoria dels móns possibles, distinguint dos tipos de necessitat, per a evitar el problema del determinisme.

Durant el Renaixença les concepcions cíclicas de l'història es varen fer comunes per a explicar la decadència del Imperi romà. Són eixemple els Discursos sobre Tito Livio de Maquiavelo. La noció d'Imperi conté en sí mateixa el seu ascens i la seua caiguda, com explicita Edward Gibbon en Història del decliu i caiguda de l'Imperi romà (1776) (inclós per l'Iglésia Catòlica en l'Índex de llibres prohibits).

Les concepcions cíclicas es varen mantindre en el XIX i XX per autors com Oswald Spengler, Nikolay Dnilevsky i Paul Kennedy, que concebien el passat humà com una repetitiva série d'ascensos i caigudes. El primer, que escriu despuix de la Primera Guerra Mundial, creïa que una civilisació entra en una era de cesarismo despuix de la mort de la seua ànima. Pensava que l'ànima occidental havia mort i que el cesarisme estava a punt de començar.

McGaughey (Cinc époques de civilisació) veu l'història humana com una contínua història de creació relacionada en el desenroll de la societat humana, contada en successius capítuls o époques històriques. L'introducció de millors tecnologies de comunicació com l'escritura o la comunicació electrònica canvien la societat en tal grau que pot considerar-se que una nova civilisació ha començat. No hi ha fi de l'història (si no és catastròfic) sino un continu procés d'innovació tecnològica i desenroll social que ara colisiona en un mig ambient llimitat.

El recent desenroll de models matemàtics de cicles sociodemogràfics seculars ha revixcut l'interés per les teories cíclicas de l'història (Dinàmica Històrica de Peter Turchin o Introducció a la Macrodinámica social d'Andrey Korotayev).

L'idea de progrés en l'Ilustració

En l'Ilustració l'història va començar a vore's com a llineal i irreversible. Les interpretacions de varis estadis de la humanitat de Turgot, D'Alembert, Condorcet o el positivisme d'Auguste Comte (ya en el XIX) varen ser una de les més importants concepcions de l'història que confiaven en el progrés social. L'Ilustració concep a l'espècie humana com perfectible (L'Emilio de Jean Jacques Rousseau, 1762). La naturalea humana pot ser desenrollada indefinidament per mig d'una correcta pedagogia. Kant, en Qué és Ilustració (1784), definix esta com la capacitat de pensar per sí mateixa sense referir-se a autoritats exteriors, siga el poder o la tradició. Paradòxicament, Kant recolza al mateix temps el despotisme ilustrat com la manera de conduir a la humanitat a la seua autonomia. En Idea d'una història universal en un propòsit cosmopolita (1784) presenta d'un costat el despotisme ilustrat conduint a les nacions a la seua lliberació, en el progrés inscrit en l'esquema de l'història, i per un atre costat concep la lliberació com alcanzable sol en un gest singular (Sapere Aude!, Atrevix-te a saber). En última instància l'autonomia residix en el valor i la determinació individual per a pensar sense ser dirigit per un atre.

Despuix de Kant, Hegel desenrolla una complexa teodicea en la Fenomenologia de l'Esperit (1807), que basa la seua concepció de l'història en la dialèctica: lo negatiu (la guerra, per eixemple) es concep com el motor de l'història. Esta és un procés constant de chocs dialèctics, en que cada tesis troba una antítesis (fet o idea oposta). L'enfrontament d'abdós se supera en la #síntesis, una conjunció que supera la contradicció entre cada tesis i la seua antítesis. Karl Marx propon l'eixemple de Napoleón com a #síntesis que conserva els canvis i supera la contradicció entre Antic Règim (tesis) i Revolució francesa (antítesis). Hegel pensava que la raó es proyecta a sí mateixa en l'història a través d'este esquema dialèctic. Per mig del treball, l'home transforma la naturalea per a reconéixer-se en ella, la convertix en la seua llar. Aixina la raó espiritualiza la naturalea. Campos cultivats, carreteres, tota l'infraestructura sobre la que desenrollem la nostra vida és el resultat d'esta espiritualizació de la naturalea. Hegel explica el progrés social com a resultat del treball de la raó en l'història. Esta llectura dialèctica de l'història implica per supost contradicció, i per això l'història es concep com a conflicte. La filosofia sempre aplega tart, és solament una interpretació que reconeix lo que hi ha de racional en lo real (i solament lo racional és real per a Hegel). Esta concepció idealiste de la filosofia va ser desafiada per Marx (Tesis sobre Feuerbach, 1845): "Els filòsofs només han interpretat el món de distintes maneres, pero de lo que es tracta és de transformar-ho".

Evolucionisme social

Inspirada en l'idea de progrés de l'Ilustració, l'evolucionisme social es convertix en un concepte popular en el XIX. El positivisme d'Auguste Comte, que dividix l'història en estadis teològic, metafísic i positiviste (obert este últim per la ciència moderna), va ser una de les més influents doctrines del progrés. l'interpretació wigh de l'història, associada en intelectuals britànics de les eres victoriana i eduardiana, com Henry Maine o Thomas Macaulay, donen un eixemple de tal influència, que mira l'història humana com un progrés: des del salvajismo i l'ignorança; cap a la pau, la prosperitat i la ciència. Maine descriu la direcció del progrés com del estament al contracte: des d'un món en el que la futura vida d'un chiquet està predeterminada per les circumstàncies del seu naiximent, cap a una de movilitat i oportunitats.

La publicació de L'orige de les espècies de Darwin en 1859 va posar en el debat intelectual el concepte de l'evolució. Ràpidament va ser transplantat del seu camp original, la biologia, al camp social en les teories del darwinismo social. Herbert Spencer, que va falcar el terme la supervivència del més apte o Lewis Henry Morgan en Ancient Society (1877) varen desenrollar teories evolucionistes independentment dels treballs de Darwin, que varen ser més tart interpretats com darwinisme social. Estes teories d'evolució no llineal de el XIX proponien que les societats començaven en un estat primitiu i gradualment es convertien en més civilisades en el temps, igualant la cultura i tecnologia de la civilisació occidental en el progrés.

Ernst Haeckel va formular la seua teoria de la recapitulació en 1867, que proponia que l'ontogènia recapitula la filogenia: la formació embrionària de cada individu reproduïx l'evolució de l'espècie. Aplicat a la formació de la persona, un chiquet passaria per tots els passos des de la societat primitiva fins a la societat moderna. Haeckel no recolzava la teoria darvinista de la selecció natural, sino més be la lamarckista de la herència dels caràcters adquirits.

Per a uns atres, el progrés no és necessàriament positiu. Arthur Gobineau (Ensaig sobre la desigualtat de les races humanes, 1853-1855) fa una decadent descripció de l'evolució de la raça ària, que estaria desapareixent per degeneració. L'obra de Gobineau va tindre una gran popularitat en l'autodenominat racisme científic.

Despuix de la Primera Guerra Mundial, inclús abans de rebre les dures crítiques d'Herbert Butterfield, l'interpretació wigh de l'història s'havia quedat obsoleta. Paul Valéry dia Nosatres, les civilisacions, nos sabem ya mortals. No obstant, l'idea de progrés no desapareix completament: a finals de el XX Francis Fukuyama va propondre una noció similar (El final de l'història, 1992), concebent la democràcia lliberal com el fi de l'història, basant-se en una llectura kojeviana de la Fenomenologia de l'Esperit d'Hegel. Influent al temps de la seua publicació, despuix de la caiguda dels règims comunistes, els conflictes internacionals posteriors, entre els que destaca sobretot el que es produïx entre les cultures islàmica i occidental han posat potser més de moda la visió del Choc de Civilisacions de Samuel Huntington.

La validea de l'héroe en els estudis històrics

Despuix d'Hegel, que va insistir en el paper dels grans hòmens en l'història, en el seu famós comentari sobre Napoleón (vaig vore l'Esperit sobre el seu cavall), Thomas Carlyle va argumentar que l'història era la biografia d'uns pocs individus centrals, els héroes, com Oliver Cromwell o Federico el Gran (L'història del món no és sino la biografia dels grans hòmens). Els seus héroes són figures polítiques i militars, els fundadors o líders dels estats. La seua història dels grans hòmens, genis del ben o del mal, tendix a organisar el canvi com l'arribada de la grandea. A finals de el XX ya ha quedat molt desprestigiada la posició de Carlyle, i pocs s'atrevirien a defendre-la. La major part dels filòsofs de l'història proponen que les forces motrius de l'història es poden descriure solament en una lent de major aument que l'usada per als retrats. No obstant, la teoria dels Grans Hòmens es va fer popular en els historiadors professionals de el XIX, sent bon eixemple l'Encyclopedia Britannica en la seua undècima edició (1911, molt usada en Wikipedia per haver caducat la seua copyright), que conté detallades biografies dels grans hòmens de l'història. Per eixemple, per a informar-se sobre el Periodo de les Migracions, n'hi ha prou en llegir la biografia d'Atila el Huno.

Despuix de la concepció marxista del materialisme històric basat en la lluita de classes, que posa atenció per primera volta en l'importància dels factors socials, com l'economia, en l'història, Herbert Spencer va escriure: Es deu admetre la génesis del gran home depén de la llarga série de complexes influències que ha produït la raça en la que apareix i l'estat social en que esta raça ha anat formant llentament... Abans d'aquell puga refer la seua societat, esta societat deu fer-se a sí mateixa.

l'Escola de Annales, fundada per Lucien Febvre i Marc Bloch, va ser un dels passos fonamentals en l'abandó de l'història centrada en els subjectes individuals per a concentrar-se en la geografia, economia, demografia i atres forces socials. L'obra de Fernand Braudel sobre el Mediterràneu entés com el verdader héroe de l'història, la història del clima de Li Roy Ladurie, etc, estarien inspirats per esta escola.

Explicació i comprensió

El debat entre explicació i comprensió en l'història forma part d'un debat major de l'epistemologia que busca establir una diferència entre les ciències socials i les ciències naturals. Per un costat es troben els defensors de que les ciències socials i naturals deuen compartir el mateix model d'explicació causal basat en lleis; per un atre costat, s'ha propost que les ciències socials tenen métodos d'explicació propis que han segut englobats baix la noció "comprensió" en oposició a la "explicació" de les ciències naturals. Per lo mateix, el debat també ha segut vist com una disputa entre el positivisme i l'antipositivismo. Com a postura intermija, s'ha propost que tant l'explicació com la comprensió són necessàries per a l'història i les ciències socials; no obstant, en diferències substancials en l'us que tenen en les ciències naturals.

Explicació

Tant filòsofs com a historiadors han mantingut tres postures front a l'explicació en l'història: primer, l'explicació causal en l'història és idèntica a la de les ciències naturals i està fundada en lleis; segon, l'explicació causal forma partix de l'història, pero és d'un naturalea distinta a la de les ciències naturals; tercer, l'explicació causal no és possible en l'història i deu ser remplazada per un atre model d'explicació.

Filòsofs com Carl Hempel defenen la possibilitat d'explicar causalment en l'història de la mateixa manera que en les ciències naturals a través de l'us de lleis científiques. Dita postura va ser coneguda com neopositivisme i es va manifestar formalment a través de la tesis que sosté que el model nomológic deductiu devia ser el model estàndar d'explicació per a totes les ciències, inclosa l'història.

D'acort a la postura positivista els problemes particulars de l'història són dos: primer, lo historiadors realisen un esbós d'explicació usant una mescla de causes empíriques i metàfores; segon, l'història realisa explicacions que contenen lleis pròpies i d'atres ciències, pero no són explícites perque es relacionen en la psicologia individual o social la qual es considera part del sentit comú. La solució és que per a poder realisar una explicació científica els historiadors necessiten completar i precisar empíricament els seus esbossos d'explicació. Una volta realisada dita completació les lleis de l'història es manifestarien de forma evident. Per eixemple, si una revolució és explicada pel descontent d'una població en certes condicions prevalecientes, llavors en dita afirmació existix una hipòtesis universal implícita esbossada: les poblacions es rebelen contra els seus governs baix certes condicions. El problema, no obstant, és que no s'ha pogut establir en certea quins són dites condicions prevalecientes. Una volta identificada totes les causes d'una revolució, es podria de forma determinista o provabilística predir una revolució.

Karl Popper i Patrick Gardiner si ben varen ser crítics del neopositivisme, varen oferir models alternatius que mantenien la postura de l'explicació causal en l'història en l'us de lleis, pero d'una forma més laxa i adequada a les ciències socials. Popper sosté que els historiadors fan us de lleis implícites preses de la psicologia i la sociologia, ademés de les seues pròpies teories que Popper flama "interpretacions generals".Gardiner també sosté que els historiadors fan us de lleis implícites ademés d'explicacions causals. La diferència radica que els historiadors fan us del llenguage quotidià; per lo tant, les #regularitat i explicacions causals són menys precises que les que exigix el llenguage tècnic de la ciència natural. D'acort a les paraules de Gardiner:

Les generalisacions històriques no tenen la condició de lleis científiques, pero això no vol dir que degam negar totalment la seua existència i que degam buscar un método diferent per a entendre l'història. Ni tampoc és el cas que en l'història nos trobem súbitamente enfrontats a entitats particulars i intractables que es rehúsan a ser "acomodades". La dificultat de la qüestió és un reflex del llenguage de la descripció històrica [...]

La tesis neopositivista ha segut sumament criticada, especialment per William Dray;per lo que actualment no existixen filòsofs que la defenguen. La crítica que sosté Dray és que el model nomológic-deductiu deu ser abandonat com un element essencial de l'explicació. Dray argumenta que una llei no necessàriament explica un fet i que els historiadors no usen lleis implícites. Si se seguira la tesis neopositivista una explicació completa duria a la creació de lleis històriques que només es podrien aplicar en un sol fet; per lo tant, la generalisació fracassa i es deu assumir que l'història sempre tindrà esbossos d'explicació. Per últim, Dray sosté que el model nomológic-deductiu tampoc permet explicar les accions racionals.

Contraria a lo anterior, la tesis que sosté que l'història no realisa explicacions causals argumenta que l'història té una naturalea sui géneris; per lo tant, té els seus propis métodos d'explicació. S'han propost com a alternatives la comprensió i l'explicació racional.

Preguntes plantejades en filosofia de l'història

¿Té l'història un sentit teleológico?

La teodicea reclama per a l'història una direcció que conduïx a un final escatológico, donat per un poder superior. No obstant el seu sentit teleológic transcendental pot vore's com inmanente la mateixa història humana. Pot dir-se que Marx, com Auguste Comte, posseïx una concepció teleológica inmanente de l'història; encara que Althusser ha argumentat que la discontinuïtat és un element essencial del materialisme dialèctic de Marx, lo que inclou al materialisme històric. Pensadors com Nietzsche, Foucault, Deleuze o el propi Althusser, neguen qualsevol sentit teleológic a l'història, caracterisant a esta millor a través de la discontinuitat, la ruptura i la varietat d'escales en el temps històric, com ha demostrat l'Escola de Annales, particularment Fernand Braudel. L'història pot ser definida com la ciència del canvi en el temps.

Les escoles de pensament influenciades per Hegel i Marx veuen l'història com a progressiva, encara que veuen el progrés com la manifestació d'una dialèctica, en la que factors que operen en direccions opostes se sintetisen a través del temps. D'esta forma, l'història pot vore's millor com dirigida per un Zeitgeist (esperit del temps), les chafades del qual poden vore's en mirar el passat. Hegel creïa que l'història espentava a l'home cap a la civilisació, i alguns li atribuïxen la creència de que l'Estat prusiano encarnava el final de l'història. En les seues Lliçons sobre filosofia de l'història, explica que la filosofia de cada época d'algun modo és la filosofia del Tot; no és una subdivisió del Tot pero sí este Tot aprehendido en sí mateixa d'un modo específic (sic).

Marx va adaptar la dialèctica de Hegel per a desenrollar el materialisme dialèctic. Va vore cóm la lluita de tesis i antítesis i les seues #síntesis resultants tenien sempre lloc en el terreny material i econòmic. L'aportació central del materialisme històric és que l'història mostra progrés, no de forma llineal sino acumulativa, i que la causa d'eixe progrés és la lluita per la possessió i control dels mijos de producció. Les ideas i institucions polítiques serien el resultat de la producció material i les condicions de la distribució i el consum. Per a Marx, la contínua batalla entre forces opostes dins dels modos de producció conduïx inevitablement a canvis revolucionaris, i a la llarga al comunisme, que seria la recreació final d'un estat lliteralment prehistòric. Tant Hegel com Marx són teleológics en la seua concepció de l'història: abdós creuen que l'història és progressiva i dirigida a un fi particular. L'història dels mijos de producció, per tant, és l'estructura de l'història, i qualsevol atra cosa, incloent la discussió ideològica sobre l'història mateixa, constituïx la superestructura.

¿És sempre el vencedor el que escriu l'història?

D'acort en el discurs polític històric de la lluita racial analisada per Michel Foucault en el seu curs de 1976-1977 La Societat deu ser Defesa, se sol argumentar que els vencedors d'una lluita social (el conflicte pot basar-se en qualsevol element social: lluita racial, nacional o de classes) usa el seu predomini polític per a suprimir la versió dels fets històrics dels seus derrotats adversaris a favor de la seua pròpia propaganda, lo que pot dur inclús al revisionisme històric. Walter Benjamin també considerava que els historiadors marxistes devien prendre un punt de vista radicalment diferent del punt de vista idealista i burgués, en un intent de crear una espècie d'història des d'avall, que seria capaç de concebre una concepció alternativa de l'història, no basada, com en l'historiografia clàssica, en el discurs filosòfic i jurídic de la sobirania.

Un eixemple clàssic de l'història escrita pels vencedors és l'informació coneguda dels cartagineses. Els historiadors romans atribuïxen als seus seculars enemics #crueltat sense conte, incloent sacrificis humans, que no es pot contrastar en l'atra versió de l'història.

De modo similar, solament es té la versió cristiana de cóm el cristianisme va aplegar a ser la religió dominant d'Europa, pero no la versió pagana. Es coneix la versió europea de la conquista d'Amèrica, pero no la dels natius. Heródoto conta la versió grega de les guerres mèdiques, pero no es coneix la persa.

Un possible contraeixemple és la Guerra de Secessió, de la que els perdedors sudistas han publicat més informació que els vencedors, fins a dominar la percepció nacional de l'història (els generals confederados Lee i Jackson són tinguts per superiors als seus adversaris, i películes com Lo que el vent es va dur o El naiximent d'una nació han fixat visual i sentimentalment el punt de vista del Sur en l'imaginari colectiu). Es podria argumentar de manera inversa, és dir que qui escriu l'història és qui va véncer.

Filosofia de l'història en ficció

L'escritor i historiador Isaac Asimov descriu en la Saga de la Fundació el concepte de psicohistoria, una ciència fictícia que combina història, psicologia i estadística matemàtica, l'estudi de la qual permet calcular el comportament de poblacions extremadament grans de persones.

Vore també

• Història de la filosofia de l'història
• Historiología
• Historiografia
• El coneiximent històric

Enllaços externs

• International Network for Theory of History