Islam clàssic

El Islam clàssic o Islam medieval és el periodo de la història de l'Islam que comença en l'Aràbia preislámica i termina en el XV, en que, per un costat es produïx el fi del Regne de Granada (últim regne musulmà d'al-Ándalus, 1492), i per un atre comença l'expansió del Imperi otomà (pren de Constantinopla, 1453). Durant eixos nou sigles les tribus àraps, en Mahoma al cap, varen portar a terme a partir de el VII (primer de la Hègira) un extraordinària expansió al mateix temps migratòria, cultural i religiosa i de conquista militar.

Aràbia preislámica

Artícul principal → Aràbia preislámica.

Els àraps que habitaven la península aràbiga no formaven una nació ni un Estat. Formaven diverses tribus disperses i independents (unes eren nómadas i unes atres sedentarias) i en contínues lluites. Estes tribus no reconeixien un poder que fora comú a totes elles.

Les tribus nómades del desert, els beduinos, constituïen un grup social d'uns 3000 membres; dit grup estava a la seua volta dividit en famílies pero unit per l'herència de sanc, que es transmetia per via paterna. La relació entre les distintes tribus va ser sempre difícil i inestable. Les característiques d'estes tribus de beduinos eren, ademés de l'unió de la sanc, el sentit de l'hospitalitat, el tindre sempre present l'honor i el valor guerrers, i l'aprecie a la poesia i a l'eloqüència, facultats que varen servir com a instruments en la memòria colectiva del poble àrap.

Les tribus sedentàries vivien en el Yemen, al suroest, i en els principats del nort (en realitat en estos principats les tribus eren seminómadas) que es relacionaven en Pèrsia i Bizancio. El Yemen servia d'enllaç entre les rutes marítimes i les rutes de caravanes. Dites tribus, despuix de temps d'esplendor varen desaparéixer com a entitats independents davant la supremacia i pressió dels perses en el primer terç de el VI.

Per una atra part, la ciutat de La Meca (مكة), aixina com les ciutats del desert centre-occidental, en eixa mateixa época, varen prosperar en gran manera a l'ombra de les rutes caravaneras. Les tribus es varen ser fent sedentàries i els mercaders varen formar una nova entitat social acumulant riquees i oblidant un tant els vells valores nómades.

Sobre la religió, els àraps preislámicos no eren monoteistes, veneraven pedres, arbres, astres, dimonis i certs deus o ídols que eren honrats en La Meca. Eren més religiosos els beduinos que el restant de la població.

Mahoma

Artícul principal → Mahoma.

Tal era l'escenari i la situació en la península aràbiga a principis de el VII, quan va entrar en escena Mahoma (Muhammad, محمد ) i en l'any 610 va escomençar a predicar una religió nova i monoteista: l'islam. Els àraps eren escèptics i positivistes i al principi es varen burlar d'ell i fins a li varen perseguir. Pero en energia i constància més la força de les armes en que varen intervindre els seus partidaris, Mahoma va impondre la seua doctrina i el seu poder. Els àraps es varen deixar arrastrar al principi sobretot, més que per la religió, pel seu esperit guerrer i conquistador, qualitats estes que varen saber desenrollar igualment els seus successors.

En l'ajuda de Mahoma, la seua nova religió i el seu esperit d'expansió, les tribus àraps varen aplegar a tindre una certa unitat política en un cap comú. Encara que no va anar mai una cohesió forta i sòlida, puix varen mantindre a lo llarc de la Història i en tot el territori de l'islam contínues guerres tribals, apareixent diversos partits i diferències en les idees i preceptes religiosos. L'història interna de l'imperi musulmà mostra contínuament una natural independència i el recort de l'odi entre tribus. Esta lluita constant a través dels sigles va culminar en la disgregació dels Estats musulmans i va permetre la posterior dominació de les principals potències colonials occidentals Imperi britànic, Colonialisme francés i expansionisme nortamericà.

Molt important i definitiu per a les futures conquistes va ser l'aporte humà dels beduinos. La seua força, la seua agressivitat, les seues tàctiques de combat varen ser en gran mida eficaces per al triumfo de l'islam sobre els grans imperis sedentarios dels seus veïns. A lo llarc de l'història del món islàmic es va a repetir contínuament est aporte humà de nous nómades que seguiran els patrons sedentarios pero que duran sempre el recort dels seus orígens, mitificando la figura del beduino com la perfecció primitiva.

Les tribus àraps unides baix el mandat de Mahoma i els seus successors varen dur l'islam i varen conquistar en pocs anys (del 697 al 708) casi tota l'Àsia Menor, Egipte i nort d'Àfrica. Els pobles dominats i que varen acceptar la nova religió són coneguts en els noms de musulmans (que ve de la veu de l'àrap clàssic muslim de raïl trilítera SLM de la mateixa família que islam), mahometanos (de Mahoma) i sarracenos (del arameo rabínico sarq-iy-in, habitants del desert; sraq és desert). Entre tots ells, el principal era el poble àrap, pero no l'únic. Estes denominacions no són sinònim d'àrap.