Benedetto Croce

Benedetto Croce

Benedetto Croce (Pescasseroli, Regne d'Itàlia; 25 de febrer de 1866-Nàpols, Itàlia; 20 de novembre de 1952) va ser un escritor, filòsof, historiador i polític italiano. Figura destacada del lliberalisme, la seua obra va influir en pensadors italians tan diversos com el marxiste Antonio Gramsci, el fasciste Giovanni Gentile o el lliberal Piero Gobetti. És un autor molt vinculat a la cultura hispànica.

Biografia

Va nàixer el 25 de febrer de 1866 en Pescasseroli, en la regió italiana dels Abruços, en el sí d'una família adinerada: la branca materna, procedent de Pescasseroli i establida també en Apulia i Terra vaig donar Lavoro, estava més lligada als ideals lliberals; la paterna, de cunye borbònic, era originària de Montenerodomo (Abruços) pero s'havia instalat en Nàpols. Encara que la seua educació va ser estrictament catòlica, als 18 anys es va convertir en ateu, i no va tornar a professar cap religió durant el restant de la seua vida.

En 1883, mentres estava de vacacions en la seua família en la localitat de Casamicciola, en l'illa d'Isquia, un terremot va destruir la casa a on s'estajaven. La seua mare, el seu pare i la seua única germana varen morir, mentres que ell va permanéixer enterrat durant molt temps entre les enrunes, sobrevivint per poc. Despuix d'este accident va heretar junt al seu germà tota la fortuna familiar, lo que li va permetre viure holgadamente el restant de la seua vida i dedicar tot el seu temps a la filosofia.

Va ser confiat a la tutela del seu tio Silvio, germà del filòsof Bertrando Spaventa, que ho va acollir en la seua casa en Roma, a on Croce va viure fins a la majoria d'edat. En el círcul cultural en la casa del tio Silvio va freqüentar a importants hòmens polítics i intelectuals, entre els quals Antonio Labriola que ho va introduir al marxisme. Encara que es va inscriure en la Facultat de Dret de l'Universitat de Nàpols, va freqüentar les classes de filosofia moral de Labriola en Roma; mai va acabar els seus estudis universitaris, pero es va consagrar a estudis erudits, filosòfics, històrics i lliteraris. En 1886 va deixar Roma i va tornar a Nàpols, adquirint la segona planta del Palazzo Filomarino, a on va viure Giambattista Vico, molt admirat per Croce per la concepció filosòfica que, per alguns aspectes, va alvançar la seua.

Conforme aumentava la seua fama va ser encorajat a dedicar-se a la política, sent nomenat senador en 1910. Va criticar obertament la participació italiana en la Primera Guerra Mundial per considerar-la una guerra suïcida, la qual cosa, si be en un principi li va fer molt impopular, va fer que la seua reputació s'afirmara despuix del final de la guerra, convertint-se llavors en una figura política molt respectada.

De 1920 a 1921 és nomenat ministre per a l'Instrucció Pública en el quint i últim govern de Giovanni Giolitti. Despuix del assessinat del polític socialiste Giacomo Matteotti en 1924, va trencar en el moviment fasciste. Quan en 1925 Giovanni Gentile va publicar el seu "Manifest dels intelectuals fascistes", Benedetto Croce va replicar en el "Manifest dels intelectuals antifascista", en el que va denunciar la violència i la falta de llibertat del règim, alluntant-se posteriorment de la vida política.

En 1934 l'Iglésia catòlica, baix el papat de Pío XI (llavors, segons Ángel Vinyes, propenc a Mussolini i el seu Partit Nacional Fasciste, en qui l'Iglésia va polemisar sobre la llibertat de l'Acció Catòlica i posteriorment, sobre les lleis racials), va incloure les obres completes de Croce en l'Índex de Llibres Prohibits.

El seu regrés a l'activitat pública italiana es produïx despuix de la caiguda del Duce i en els últims compassos de la Segona Guerra Mundial a on, en la confusió política en la que cau el país, va intentar mediar entre els distints partits antifascista. Es va convertir aixina en ministre sense cartera de varis governs fins que, en 1943, és nomenat secretari del Partit Lliberal, el qual abandona en 1946. Eixe mateix any funda en Nàpols l'Institut Italià per als Estudis Històrics, destinant per a la seua sèu un apartament de la seua propietat. Durant tota la seua vida política fins a la seua mort en 1952 va ser un dels personages públics més respectats en Itàlia.

Va ser nomenat membre de número de l'Acadèmia Nacional de Belles arts d'Argentina.

Pensament

La filosofia

Croce profundisa tant en el marxisme com en l'idealisme hegeliano: segons este últim, la realitat es dona com a esperit que contínuament es determina i, en cert sentit, es realisa. L'esperit es configura llavors com la força que anima la realitat, que es autoorganiza dinàmicament convertint-se en Història segons un procés racional.

D'Hegel i d'atres idealistes alemans com Fichte, Croce pren el caràcter racionaliste i dialèctic: el coneiximent es produiria a través de processos de mediació entre lo particular i lo universal, entre lo concret i lo abstracte, i a partir d'ahí crea un sistema propi que ell va cridar la Filosofia de l'Esperit. Croce va ser un ardent idealiste i negava una atra realitat que els conceptes purs, que eren para ell, per una part, les idees de Platón, pero per una atra també les categories de Kant. Va aplegar a la conclusió de que si tota la realitat podia enquadrar-se en una idea, tota la realitat podia reduir-se a conceptes llògics. Gran part de la seua obra va tractar, per això, de la llògica.

Croce rebujava totes les religions, puix considerava que estes presentaven una inacceptable falta de llògica, rebuig que va ampliar aixina mateix a la metafísica, a la que considerava una simple justificació de les idees religioses.

Estètica

l'estètica es configura en primer lloc com a activitat teòrica basada en els sentits, en les representacions i intuïcions que tenim de la realitat. L'objecte fonamental de l'estètica —que és també la ciència de l'expressió— és el llenguage.

L'art no és, per lo tant, una producció exclusivament sensible, sino una reflexió conceptual que si ben no és un mer fet social (a la manera dels positivistes), posseïx un estatut particular i específic: l'art és l'expressió d'una intuïció lírica que commou emotivamente a l'intelecte, puix vincula sentiment i sentit.

Llògica

L'activitat teòrica no s'unix solament a l'intuïció (a l'àmbit estètic) sino que participa de l'element racional, apuntant a l'esfera de lo universal. La meta d'esta activitat és l'elaboració del concepte pur, universal i concret.

El concepte pur explica la veritat universal, mentres que els conceptes científics no són sino pseudoconceptos, instruments pràctics construïts ficticiament. La llògica de Croce és també històrica, en la mida en que deu analisar la génesis i desenroll històric del seu objecte d'estudi.

La Filosofia de la Pràctica

Croce dona molta importància a la voluntat individual, que no és sino l'economia, tenint un fort sentit de la realitat i de les pulsiones que regulen la vida humana. Com la construcció de la realitat és racional, no té per qué coincidir en la dels atres, naixent llavors les disciplines socials que organisen la vida dels individus.

El dret, naixcut d'esta forma, és en un cert sentit amoral, puix els seus objectius no coincidixen en els de la moral. Igualment autònoma és l'esfera política, que és entesa com a lloc de trobada/desencontre entre interessos diferents, essencialment conflictiva puix el conflicte és lo que caracterisa la vida.

L'idea d'Estat d'Hegel és criticada per Croce, que considera que l'Estat no té cap valor filosòfic ni moral, sent simplement un agregat d'individus que organisen les seues relacions jurídiques i polítiques.

Concep, aixina, l'ètica com a expressió de la voluntat universal, pròpia de l'esperit; no hi ha una ètica natural o una ètica formal, i per lo tant no hi ha continguts eterns propis de l'ètica, que es definix simplement com l'actuació de l'esperit, que manifesta de forma racional actes i comportaments particulars. Tot això succeïx sempre tenint com a horisó la millora contínua del ser humà.

El Historicisme

La teoria de Croce és fortament historicista; l'història té també un precís horisó gnoseológico, perque en primer lloc és coneiximent, i coneiximent contemporàneu, per lo que l'història no és el passat, sino que està viva en quant el seu estudi està motivat per un interés que sorgix en el present.

L'historiografia és, en segona instància, útil per a comprendre la racionalitat més profunda del procés de l'esperit, no sent un coneiximent abstracte, sino de fets i experiències ben precises. El coneiximent històric nos allumena sobre la génesis dels fets.

Croce critica als iluministas, i en general a qualsevol que vullga individualisar els absoluts que regulen l'història i la transcendixen: la realitat és història, en la seua totalitat, i l'història és la vida mateixa, que es desenrolla autónomamente seguint els seus propis ritmes i les seues pròpies raons. És un camí progressiu que no deu constituir una certea sobre la que desanimar-se: esta consciència deu ser confirmada per un encabotament constant dels hòmens, i els seus resultats no són previsibles ni deuen mai donar-se per descontats.

L'Història es convertix llavors en l'història de la llibertat, del modo en que el ser humà evoluciona i realisa la seua existència. La llibertat es traduïx en el pla polític en el lliberalisme: una espècie de religió de la llibertat que és imprescindible en el progrés històric-polític.

Teoria política. Contribucions al lliberalisme

El lliberalisme de Croce diferix de les teories defeses per la majoria dels defensors del pensament polític lliberal. Mentres que Croce teoriza que l'individu és la base de la societat, rebuja l'atomisme social, i mentres que Croce accepta un govern llimitat, discutix l'idea de que el govern deuria tindre poders llegítims fixos. Croce no estava d'acort en John Locke sobre la naturalea de la llibertat. Croce creïa que la llibertat no és un dret natural, sino un dret ganado que sorgix de la contínua lluita històrica pel seu manteniment. Croce va definir la civilisació com la "vigilància contínua" contra la barbàrie, i la llibertat es conforma en el seu ideal per a la civilisació, ya que permet experimentar tot el potencial de la vida.

Croce també rebuja l'igualitarisme com a absurt. En Resum, la seua varietat de lliberalisme és aristocràtica, ya que considera que la societat està liderada pels pocs que poden crear la bondat de la veritat, la civilisació i la bellea, en la gran massa de ciutadans simplement beneficiant-se d'ells pero incapaços de comprendre plenament les seues creacions ( Ryn, 2000: XII ). En Etica i politica (1931) Croce definix el lliberalisme com una concepció ètica de la vida que rebuja el dogmatisme i favorix la diversitat i, en el nom de la llibertat i la lliure elecció de l'individu, és hostil a l'autoritarisme del fascisme, el comunisme i l'Iglésia catòlica. Encara que Croce es dona conte de que la democràcia a voltes pot amenaçar la llibertat individual, veu que el lliberalisme i la democràcia es basen en els mateixos ideals d'igualtat moral i oposició a l'autoritat. Ademés, va reconéixer el paper històric positiu eixercitat pels partits socialistes en Itàlia en les seues lluites per millorar les condicions per a la classe obrera, i va instar als socialistes moderns a rebujar solucions dictatorials.

En contrast en els socialistes, que Croce considerava com a part de la modernitat junt en els lliberals, la seua condena dels reaccionaris és implacablemente dura. Croce també distinguix entre el lliberalisme i el capitalisme o les doctrines econòmiques del laissez-faire. Per a Croce, el capitalisme només va emergir per a satisfer certes necessitats econòmiques de la societat, i podria canviar-se o inclús reemplaçar-se si es trobaven millors solucions a eixes necessitats, si no promovia la llibertat, o si els valors econòmics s'enfrontaren en valors més elevats. Aixina, el lliberalisme podria acollir propostes socialistes que promoguen la llibertat. Les idees de Croce sobre la separació entre el lliberalisme com a principi ètic i les doctrines econòmiques del laissez faire contingent que ho acompanyaven en certs contexts influirien en els socialdemócrates italians com Leo Valiani i Giuseppe Saragat, aixina com en la #síntesis socialiste lliberal de Carlo Rosselli.

Benedetto Croce i el món hispànic

Croce és reconocidament, entre atres coses, un hispanista. Existix afortunadament una extensa monografia, Benedetto Croce i el món hispànic, que aixina ho atesta, despuix de ser matèria durant massa temps no ben determinada. L'autor napolitano estava vinculat d'orige a la cultura espanyola i, de fet, aixina ho mostra part notable de la seua producció, com a historiador i crític lliterari, dedicació que per demés varen heretar les seues filles Alda i Elena.

Segons Mombelli, el hispanismo de Croce té tres grans aspectes: el de la seua contribució a la formació del hispanismo italià, el de la seua aplicació a l'estudi de l'història i la cultura espanyola i, en tercer lloc, el de la recepció de la seua obra en Espanya i en Hispanoamèrica. Respecte del primer i segon aspectes és necessari recordar, entre atres coses, l'estudi crociano de l'influència espanyola en la vida italiana, aixina com tot lo relatiu a Gracián i la qüestió del Barroc. Respecte del tercer, és de considerar la relació de Croce en l'Escola Històrica Espanyola, l'Estilística, la filosofia argentina i l'estètica de Mèxic. A açò atañer un bon número d'importants figures intelectuals, entre elles Menéndez Pelayo, Miguel de Unamuno, Eugenio D'Ors o el mexicà Antonio Case.

Provablement, el major error de Croce respecte de la cultura espanyola va ser no percatarse de que junt a la lliteratura artística del Sigle d'Or existia l'Escola de Salamanca, i que la comparatística moderna va ser decisivament forjada pels autors de l'Escola Universalista Espanyola del sigle XVIII, escomençant per Juan Andrés, l'insigne bibliotecari de Nàpols creador de l'Història universal de la lliteratura (qui anara bibliotecari en la seua ciutat i en la seua principal biblioteca).

Obra

L'obra de Croce pot ser dividida en tres periodos: el dels estudis històrics i lliteraris i creació de l'Estètica, fonament del seu pensament teòric; el periodo de madurea, en el que escriu la major part de les seues obres filosòfiques sistemàtiques, i un últim periodo de #aprofundiment teòrica i revisió de la Filosofia de l'Esperit en clau historicista.

• Materialisme històric i economia marxista (1900).
• Estètica com a ciència de l'expressió i llingüística general (1902).
• La llògica com a ciència del concepte pur (1909).
• Breviario d'estètica (1912).
• Ensaig sobre Hegel (1912)
• Cultura i vida moral (1914) va ser dedicada a Giustino Fortunato: «A Giustino Fortunato en recort d'una antiga i ferma amistat».
• Teoria i història de l'historiografia (1917).
• Ariosto, Shakespeare i Corneille (1920).
• El Conte dels Contes (1925)
• Manifest dels intelectuals antifascista (1 de maig de 1925).
• Història d'Europa en el sigle XIX (1933).
• Últims ensajos (1935).
• La poesia vaig donar Dante (1940).
• La poesia (1942).
• L'Història com a pensament i acció (1938).
• El caràcter de la filosofia moderna (1941).
• Filosofia i Historiografia (1949).
• Croce, el rei i els aliats (1951).

Vore també

• Filologia italiana

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Benedetto Croce.
• Fondazione Biblioteca Benedetto Croce
• Istituto Italià per gli Studi Storici, fundat per Benedetto Croce
• Biografia i obra de Croce

Predecessor: Maurice Maeterlinck

President del PEN Club Internacional 1949 — 1952

Successor: Charles Langbridge Morgan