Metempsicosis

La metempsicosis és una antiga doctrina basada en l'idea tradicional de la constitució triple del ser humà (esperit, ànima i cos), que diu relació en el del traspàs de certs elements psíquics d'un cos a un atre, després d'ocorreguda la mort d'un ser o jivatma (ànima individual en notació occidental). En Occident, la doctrina va ser acceptada pel pitagorisme (mescla de misteris Órficos i Eleusinos). El discípul principal de Sócrates (lligga's Platón) funda en ella la teoria de la Reminiscència en la qual planteja que el coneiximent sorgix gràcies a l'Anamnesis.

Història

La paraula metempsicosis ve del grec μετεμψύχωσις, compost de μετα- ("més allà"), Éν- ("en, dins"; la n canvia a m abans de p per eufonía); Ψυχη ("ànima") i -ωσις (-osis = "procés"). Sol traduir-se com reencarnació, encara que abdós térmens es referixen, no obstant, a coses distintes. Podria traduir-se com "traspàs de l'Ànima", escrita en mayúscula, ya que el pas en qüestió es referix a l'Ànima de l'ànima, és dir, a l'Esperit, que és el que pelegrina a través dels distints sers, com el fil travessa els contes d'un collar, per a vivificarlos momentàneament. Per a uns atres representa el correlato grec de la doctrina hindú de la transmigraació de les ànimes.

Platón presenta dos mits principals sobre la metempsicosis, respectivament en el Fedón i en La República. Els mits en Platón es posen al mateix nivell, no d'una forma superior ni inferior, al logos. Simplement representen una visió verdadera del món, un verdader coneiximent, pero a la que no s'aplega per mig de la llògica, de la mateixa manera que l'Eros, és una via alógica, és dir, no per mig de la raó, el logos, sino per mig del mit.

El primer mit, de gran herència órfica, resa lo següent: existixen determinades ànimes que en la seua vida terrenal viuen dels excessos i les passions, i que quan moren, les seues ànimes vaguen com fantasmes en el Hades fins que, pel desig, tornen a cossos de hòmens malvats o d'animals més o menys salvages, depenent del seu nivell de virtuosisme en la seua vida; després, es troben els hòmens de virtut corrent, que reencarnan en animals més sociables o en hòmens justs; i per últim estan els filòsofs, que poden estar junt als deus, o, parafraseando als órficos, al més allà que ve despuix de la purificació de l'ànima que, en este cas, seguint la tradició socrática, es troba en l'eixercici racional de l'ànima, la filosofia.

El segon mit ho presenta en la República, i ho menciona alguna cosa canviat en el Fedro. Est diu que, en primer lloc, tots els hòmens, depenent de la seua vida terrenal, tenen un premi o un castic ultraterrenal. Este castic, no obstant, no pot ser etern, puix pren com a punt de partida el que les ànimes siguen llimitades. Diu que si les ànimes són llimitades i els castics són eterns, llavors hi hauria un punt en el que no haurien més ànimes en la terra, cosa que rebuja. Per això, pren cóm conclusió que el premi o castic té que ser en un cicle llimitat, i les ànimes després encarnen en la terra de nou. La duració d'este cicle llimitat depén de la virtut o de quantes coses males haja fet en vida, pero té un mínim de 1000 anys. Estos mil anys procedixen del càlcul següent: 100 x 10. El 100 prové del número d'anys màxim per a un cicle de vida en la terra, segons ho determina Platón. El número 10 prové de la tradició pitagórico que considerava a este com un número perfecte i li agregava un component místic, tant aixina que varen ser els que varen constituir el sistema decimal que tenim hui.

Descripció

Segons Ananda Coomaraswamy, destacat orientaliste, la metempsicosis no és sino el herència directa o indirecta de les característiques psicofísicas del fallit, característiques que no du en ell en morir i que no són una part de la seua essència verdadera, sino solament el seu vehícul passager i més exterior. Es justificaria, d'esta forma, la semblança que hi ha entre pare i fill, per eixemple.

René Guénon, filòsof francés, va més allà en la seua concepció de la metempsicosis. Segons ell, esta consistiria en lo següent: hi ha en l'individu elements psíquics que es disocian despuix de la mort i poden passar llavors a atres sers vius, hòmens o animals, sense que això tinga més importància, en el fondo, que el fet de que, despuix de la dissolució del cos d'eixa mateixa persona, els elements que li componien puguen servir per a formar atres cossos; en els dos casos, es tracta d'elements mortals de l'individu, i no de la part imperecedera que és la seua ser real i que no és afectat de cap manera per eixes mutacions pòstumes.

La dissolució que seguix a la mort no recau solament sobre els elements corporals, sino també sobre alguns elements que es poden cridar psíquics. Estos elements (que, durant la vida, poden haver segut pròpiament conscients o sol «sub-conscients») comprenen concretament totes les imàgens mentals que, en resultar de l'experiència sensible, han format part de lo que es diu memòria i imaginació: estes facultats o, més be, estos conjunts són peridors, és dir, subjectes a dissoldre's perque, al ser d'orde sensible, són lliteralment dependències de l'estat corporal; per una atra part, fòra de la condició temporal, que és una de les que definixen este estat, la memòria no té evidentment cap raó de subsistir.

Els espiritualista, encara que afirmen falsament l'antiguetat de la teoria reencarnacionista, diuen be que no és idèntica a la metempsicosis; pero, segons ells, solament es distinguix d'ella en que les existències successives són sempre "progressives", i en que deuen considerar-se exclusivament els sers humans:

Entre la metempsicosis dels antics i la doctrina moderna de la reencarnació hi ha una gran diferència, a saber, que els esperits rebugen de manera absoluta la transmigraació del home als animals, i viceversa. (Li Livre dones espirits, p. 96.)

Allan Kardec

Generalment se li confon en la doctrina de la transmigraació de les ànimes i en l'idea de reencarnació. Respecte a la confusió en la reencarnació, diu Papus lo següent:

«És menester no confondre jamai la reencarnació i la metempsicosis, ya que el home no retrograda i l'esperit no devé jamai un esperit d'animal, llevat en el pla astral, en l'estat genial, pero açò és encara un misteri».

Diu René Guénon, filòsof francés, respecte a esta mateixa confusió, diferenciant la metempsicosis de la reencarnació:

Entenga's ben que, quan es parla de reencarnació, això vol dir que el ser que ha estat ya incorporat repren/reprén un nou cos, és dir, que torna a l'estat pel que ya ha passat; per una atra part, s'admet que això concernix en ser real i complet, i no simplement als elements més o menys importants que hagen pogut entrar en la seua constitució a un títul qualsevol.

Hi ha, en resum, quatre concepcions distintes sobre la metempsicosis:

• 1. La que la fa sinònim de reencarnació, la que es definix com el regrés a la vida d'un ego o individualitat després d'ocorreguda la mort.

• 2. La que la fa sinònim de la doctrina de la “transmigración de les ànimes”, que es definix com el pelegrinage de l'Esperit en distints cossos, del regne que anaren, als que vivifica momentàneament, mentres dura la vida d'un ser i del com es retira una volta mort el ser en qüestió.

• 3. La que parla de l'existència d'una sòrt de germen psíquic que seria transmés de generació en generació, aixina com en lo corporal el herència es transmet a través del material genètic. Seria la transmissió del caràcter o temperament d'un ser cap a un atre en el que s'està més o menys emparentat.

• 4. La que la fa ser una mutació pòstuma de rebujos sensibles, constituïts per la memòria i l'imaginació.

És possible agregar, a modo de comentari, que la confusió que fa proliferar les elucubracions sobre la metempsicosis es deu al deficient coneiximent de l'idea tradicional de la constitució triple del ser humà, lo que fa que es confonga, com a primera cosa, l'esperit en l'ànima. Esta confusió no és nova i es pot rastrejar en distints texts filosòfics posteriors al Renaixença, particularment en Descartes. cal destacar l'alt adheriment que han alcançat creències com la reencarnació, fundada en este tipo de confusions.

Referències en la cultura popular

• La transmigraació apareix com a procediment narratiu en la novela picaresca El sigle pitagórico i vida de don Gregorio Dalla (Ruan, 1644), del dramaturc judeu Antonio Enríquez Gómez.
• El terme s'utilisa com leitmotiv en la novela Ulises, de l'escritor irlandés James Joyce.
• També apareix en la novela Ana Karénina, de León Tolstói, com la religió de Dolly Oblonski.
• Edgar Allan Poe fa referència a ella en algunes de les seues obres, específicament en el conte titulat Metzengerstein.
• En El millor relat del món, Rudyard Kipling aborda les vivències d'un ciutadà en atres cossos.
• Guy de Maupassant forja, en Li docteur Héraclius Gloss (1875), una faula sobre la metempsicosis.
• Marcel Proust discorre, en les primeres pàgines de Pel camí de Swann, sobre la metempsicosis entre els somis i la vida "real".
• Giovanni Papini fa referència al terme en el capítul «Thormon el soteriólogo» en la seua novela Gog, a on el protagoniste relata la seua trobada en un personage expert en l'art de la metempsicosis.
• Juliol Verne, en el seu conte «La família Rata», desenrolla este tema, i ho utilisa com a base per a la construcció d'este conte de fades.
• Enrique Gaspar i Rimbau fa referència a la metempsicosis en la seua novela d'anticipació El Anacronópete (1887), la primera novela que descriu una màquina del temps en el història de la lliteratura de ciència ficció. L'edició del mateix conté el relat breu titulat «La metempsícosis», i conta la transmigraació d'ànimes dels protagonistes anys despuix del seu decés.
• L'àlbum Arzachel (1969) conté un tema titulat «Metempsychosis», possiblement la primera alusió discogràfica a este terme.

Vore també

• Escatologia (religió)
• Psicopompo
• Reencarnació
• Transmigración

Bibliografia

• Reale, Giovanni; Antiseri, Darío. Història del pensament científic i filosòfic (tom 1). Barcelona, Editorial Herder.