Anar al contingut

Conte de fades

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:John Bauer 1915.jpg
Conte de fades

Artícul bo


Plantilla:Wikipedia Gravada

Un conte de fades, conte màgic o conte maravellós és una història fictícia que pot contindre personages folklòrics —tals com fadas, donyets, elfos, bruixas, sirenas, trolés, ogres, jagantes, gnoms i animals parlantes— i incloure encantamientos, normalment representats com una seqüència inverosímil d'events. En el llenguage contemporàneu, aixina com fora del context lliterari, el terme és utilisat per a descriure alguna cosa que està vinculat en princeses. Per això, existixen expressions tals com «un final de conte de fades» —un final feliç—[1] o «una romançada de conte de fades», encara que no totes les narracions d'esta classe terminen en un final feliç. D'igual manera, en l'aspecte coloquial un «conte de fades» pot ser associat en qualsevol història rocambolesca i extraordinària. Per lo general, este tipo de relats sol atraure als chiquets menuts, al compenetrar estos de forma fàcil i ràpida en els personages arquetípicos de cada història.

En les cultures a on els dimonis i les bruixes són percebuts com a sers reals, els contes de fades poden mimetizarse en el gènero de les llegendes, en el que el context és percebut, tant pel narrador com pels oyents, com si es tractara d'una realitat històrica. No obstant, a diferència de les llegendes i epopeyas, que tendixen a tindre referències superficials a la religió i a llocs, persones i successos reals, este tipo d'històries té lloc en un periodo indefinit («Érase una volta», «Hi havia una volta») més que en un instant precís.[2]

Els contes de fades es troben ya siga en forma oral o lliterària. Intentar detallar en exactitut el seu desenroll històric resulta una llabor difícil, ya que solament les formes escrites han segut capaces de sobreviure en el pas del temps. No obstant, l'evidència escrita a lo manco dona una indicació de que els contes de fades han existit durant mils d'anys, encara que tal volta no reconeguts des d'un principi com un gènero pròpiament dit; el terme «conte de fades» se'ls va aplicar a partir de l'obra de Madame d'Aulnoy, qui va propondre la denominació francòfona «Contes dones Fées». Molts d'estos relats han evolucionat fins a la forma en que es coneixen hui en dia a partir d'històries en centenars d'anys d'antiguetat, aparegudes en múltiples variants i recollides pels folcloristas.[3] Inclús, se seguixen redactant contes de fades i obres derivades del mateix gènero. Els folcloristas han classificat els contes de fades de diverses formes; entre les més notables agrupacions estan el sistema d'Aarne-Thompson i l'anàlisis morfològic del erudit Vladímir Propp. Per un atre costat, atres folcloristas han interpretat el significat dels contes, pero no existix cap moviment intelectual que haja abordat el significat d'este tipo de relats.

Aun cuando els primers contes de fades estaven destinats principalment a les audiències adultes, i en menor grau als chiquets, estos varen començar a associar-se en els infants des dels escrits dels preciosistes. Des de que els germans Grimm titularen la seua colecció com Kinder- und Hausmärchen (trad. lliteral: «Contes dels chiquets i la llar»), el víncul en els chiquets ha anat enfortint-se en el transcurs dels anys.

Traces característiques

[editar | editar còdic]

Encara que el conte de fades és clarament un gènero distintiu, la definició que marca a una obra com un relat d'este tipo és font de #controvèrsia.[4] Vladímir Propp, en la seua Morfologia del conte, va criticar la distinció entre «contes de fades» i «relats d'animals» basant-se en que molts contes contenen tant elements com a animals fantàstics.[5] No obstant, per a seleccionar obres per al seu anàlisis, Propp va utilisar tots els contes populars russos classificats en el conjunt de tipos 300-749 en el sistema de classificació Aarne-Thompson —en un intent per brindar-los una distinció— per a establir pròpiament un nou grup de contes.[6] El seu propi treball va identificar als contes de fades pels elements de la trama, encara que li'l va criticar perque el seu anàlisis no s'aplica fàcilment als contes que no impliquen una busca i, ademés, els mateixos elements de la trama li'ls pot trobar en obres que no són considerades com a contes de fades.[7]


Un punt sobre el que hi ha consens generalisat és que la naturalea d'un conte no depén de si les fadas apareixen en ell. Moltes persones, entre elles Angela Carter en la seua introducció al Virago Book of Fairy Tals («Llibre virago dels contes de fades»), han observat que una gran part dels cridats contes de fades no contenen els mencionats sers fantàstics.[8] Açò es deu en part a l'història del terme en anglés, «fairy tale», que deriva de la frase francesa «conte de fées» i que va ser usada per primera volta en la colecció de Madame D’Aulnoy en 1697.[9]

Tal i com Stith Thompson i Carter fan notar, els animals parlantes i la presència de la màgia semblen ser més comunes en el gènero que les pròpies fades.[10] No obstant, la mera presència d'animals que parlen no convertix un relat en un conte de fades, sobretot quan l'animal és clarament una caraça d'un rostre humà, com succeïx en les faulas.[11] En el seu ensaig Sobre els contes de fades, J. R. R. Tolkien va manifestar estar d'acort en l'exclusió de les «fades» de la definició, concebent als contes de fades com a històries sobre les aventures dels hòmens en «Faërie», la terra de les fades, els príncips i princeses, nanos, elfos, i no solament espècies màgiques, sino moltes atres maravelles.[12] A pesar d'això, l'ensaig omet contes que són considerats contes de fades, com per eixemple The Heart of a Monkey, inclós en El llibre lila dels contes de fades d'Andrew Lang.[11]

Steven Swann Jones va considerar que la màgia és la característica que permet diferenciar als contes de fades d'un atre tipo de narracions.[13] A la seua volta, Davidson i Chaudri varen identificar la «transformació» com la traça principal del gènero.[14] Des d'un punt de vista sicològic, Jean Chiriac va subrallar la necessitat dels elements fantàstics en este tipo de narrativa.[15]


Alguns folcloristas preferixen utilisar el terme alemà «Märchen» (trad. lit: «conte maravellós»)[14] per a referir-se al gènero, una pràctica que s'ha reforçat en la definició de Thompson en la seua edició de 1977 de The Folktale: «un conte de certa llongitut que implica una successió de motius o episodis. Es mou en un món irreal, sense localitat o criatures definides i està ple de coses maravelloses. En esta terra de mai jamai, els héroes humils maten als seus adversaris, hereten els regnes i es casen en princeses».[16] Els personages i motius dels contes de fades són simples i arquetípicos: princeses, fills jóvens i príncips valents, ogres, jagantes, dragons, troles, madrastres malvades i falsos héroes, fades padrines i atres ajudants màgics, a sovint cavalls, rabosots o aus parlantes, montanyes de vidre aixina com prohibicions i ruptura de restriccions.[17] Atres característiques dels contes —la rítmica, lo grotesc, lo estrany i lo graciós— són mera recreació per a alegria dels chiquets, mentres que els perills i terrors els inspiren fascinació. Els contes de fades són l'escenari del món de l'infància, un regne de vida vicaria, més elemental i lliurement replet de fantasies que els drames perfeccionistes dels adults sofisticats l'acceptació arraïlada dels quals de nugar les realitats exigix coses més severes. Italo Calvino va citar als contes de fades com el principal eixemple de «viveza» en la lliteratura, per la brevetat i consistència de les seues històries.[18]

Evolució del terme

[editar | editar còdic]

D'acort en l'autora Rosemary Jackson, en la seua obra Fantasy: the literature of subversion, els contes de fades diferixen dels relats fantàstics en qüestions narratives, puix són neutrals, impersonalizados i oferixen un context per separat de la perspectiva del llector. El consumidor d'este tipo d'històries passa a convertir-se en un receptor passiu d'una série de fets que li ocorren al protagoniste sense permetre el seu involucración en l'història, mentres que els relats fantàstics qüestionen els principis morals i socials dels personages i del llector al mateix temps, en mig d'una combinació d'elements com la romançada i la nostàlgia, entre uns atres.[19] A la seua volta, l'escritor Tzvetan Todorov oferix una distinció pròpia del gènero en el seu llibre The fantastic: a structural approach to a literary genre, a on destaca l'estil de redacció dels contes de fades com un de les seues traces característiques que permet distinguir al gènero dels relats fantàstics; en especial, es referix a l'estructura de les trames.[20]

Al principi, les històries que ara cataloguem com a contes de fades eren solament un tipo de conte i no eren concebudes com un gènero independent. El terme alemà «Märchen» lliteralment significa «conte», per lo que no intenta referir-se a un tipo específic d'obra. Les raïls del gènero provenen de diferents narracions orals transmeses en cultures europees. No va ser sino fins a l'época de la lliteratura de la Renaixença que el gènero va escomençar a ser definit puix els escritors d'este periodo varen començar a delimitar una classificació de contes que es va consolidar a través de les obres de molts atres escritors, com Giovanni Francesco Straparola i Giambattista Basile, per a conformar-se com un gènero inqüestionable en els escrits de Charles Perrault i els germans Grimm.[21] En eixe procés de consolidació, les artistes del Preciosisme varen falcar el terme específic que identificaria al gènero al mateix temps que varen escomençar a escriure elles mateixes contes de fades; la denominació prové específicament de Madame d'Aulnoy, qui va propondre l'etiqueta «contes de fée».[22]


Ans que es definira el gènero de la fantasia, molts treballs, que generalment es classifiquen com a relats fantàstics, eren catalogats com a contes de fades, incloent les noveles El hobbit de Tolkien, Rebelió en la granja de George Orwell, El maravellós Mac de Oz de Lyman Frank Baum i The Turn of the Screw d'Henry James.[23] De fet, Sobre els contes de fades de Tolkien conté discussions sobre la construcció de móns (o procés de construcció de móns imaginaris), reflexions que són considerades una part vital de la crítica del gènero fantàstic. Encara que la fantasia, particularment en el subgénero «fantasia de conte de fades», es basa en gran mida en els motius dels contes de fades,[24] actualment abdós gèneros són apreciats com a apartats distints.

Folclore i versions escrites

[editar | editar còdic]

El conte de fades, en la seua expressió oral, és una de les manifestacions del conte folklòric. De fet el conte de fades conviu en la oralidad en atres tipos de narracions com l'epopeya, llegenda o mit i en tal forma no té autor; es tracta de relats que no estaven dirigits en els seus inicis als chiquets, ya que tenien més be un caràcter anecdòtic (açò és, contaven coses que passaven en llogarets o boscs aixina com els somis i ambicions de les classes baixes) i que possiblement es varen deformar per la transmissió oral en l'adició de lo fantàstic. Varis escritors han redactat igualment relats pertanyents al gènero, als quals se'ls denomina en la paraula alemana Kunstmärchen («contes de fades lliteraris»).[9] Les formes més antigues, des del clàssic hindú Pancha-tantra fins al Pentamerón, mostren una considerable reelaboración de les formes orals.[25] Els germans Grimm varen estar entre els primers que varen intentar preservar les característiques dels registres orals. Inclusivament, les històries impreses baix la seua autoria han segut editades en més d'una ocasió per a adaptar-les a la forma escrita.[26]

Abdós tipos de contes de fades, en la seua forma escrita i oral, varen intercanviar lliurement trames, motius i elements entre sí, aixina com en atres contes estrangers.[27] Varis folcloristas de el XVIII varen intentar recuperar el folclore «pur» que encara no s'hi havia vist afectat per les versions escrites. A pesar de que l'evidència senyala l'existència de contes orals mils d'anys abans que les formes escrites, no es té coneiximent de contes que guarden reminiscència del «folclore pur». cal senyalar que cada conte de fades lliterari s'inspira en les tradicions populars, encara que siga solament evident en la paròdia;[28] per això, açò fa impossible traçar les formes de transmissió d'un conte de fades. Ademés, se sap que les persones que conten este tipo de relats via oral lligen contes de fades en forma escrita, en tal d'incrementar el seu número d'històries i interpretacions.[29] En l'actualitat, existixen narradors orals que es formen per a relatar contes en veu alta, ya siguen contes d'autors contemporàneus o contes populars, com els de fades.[30][31]

Història

[editar | editar còdic]

Antiguetat, Edat Mija i Renaixença

[editar | editar còdic]

La tradició oral dels contes de fades va aplegar molt abans que la forma escrita; a l'inici, les narracions eren contades o difoses front a una audiència en forma histriónica pel narrador, en lloc de ser escrites, i es transmetien de generació en generació. Per açò, l'anàlisis del seu desenroll històric és notablement confús.[32] Els contes de fades escrits més antics dels que es té notícia varen sorgir en l'Antic Egipte, cap al 1300 a. C. (per eixemple, la Història dels dos germans),[33] reapareixent de tant en tant en la lliteratura escrita de cultures lletrades. Eixemples d'açò poden trobar-se en l'autor romà Apuleyo i la seua obra L'asno d'or, en la qual s'inclou la narració «Cupido i Psique» (Antiga Roma, 100-200 d. C);[34] també està la colecció de faules índies titulada Panchatantra (Índia, 200-300 d. C.) com a eixemple del conte de fades en l'antiguetat.[34] No obstant, es desconeix en quina mida estos reflectixen els verdaders contes tradicionals, inclús del seu propi temps. L'evidència estilística indica que dites obres, junt en moltes coleccions posteriors, reelaboraron els contes populars de tal forma que li'ls va adaptar a les formes escrites.[25] Lo que mostren és que el conte de fades té raïls antigues, inclús superant en antiguetat a la recopilació de contes màgics Les mil i una nits (compilada cap a 1500 d. C.),[34] en la que figuren Baital Pachisi i la Història de Bel i el Dragó. Ademés d'eixes coleccions i els contes individuals, en China, l'obra Lie Zi i el filòsof Zhuangzi, abdós pertanyents al sistema taoísta, varen incloure o varen difondre contes de fades.[35] En la definició més àmplia del gènero, els primers contes de fades occidentals que varen alcançar notorietat són els d'Esopo (VI) en l'Antiga Grècia, encara que en un sentit més estricte, les narracions de Esopo són faules o apòlecs.


Les alusions als contes de fades predominen en coleccions medievals com Els contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer, o ya en la Renaixença en el poema épico The Faerie Queene d'Edmund Spenser i els guions teatrals de William Shakespeare.[36] De la mateixa manera que L'aigua i la sal i Cap O' Rushes, El rei Lear pot ser considerat com una variant lliterària dels contes de fades.[37] En sí, esta història va tornar a aparéixer en la lliteratura occidental en els sigles XVI i XVII, en la colecció Nits de plaure de Giovanni Francesco Straparola (Itàlia, 1550 i 1553),[34] la qual conté varis contes de fades en els seus relats, i els contes napolitanos de Giambattista Basile (Nàpols, 1634-1636),[34] tots ells pertanyents al gènero.[38] Carlo Gozzi va fer us de varis motius del gènero entre els seus escenaris de comèdia de l'art,[39] incloent entre ells un basat en The Love For Three Oranges (1761), escrit per Basile.[40] Simultàneament, Pu Songling, en China, va incloure varis contes de fades en la seua colecció, Strange Stories from a Chinese Studio (publicada de forma pòstuma en 1766).[35] El conte de fades es va fer popular entre els preciosistes francesos de la classe alta (1690–1710),[34] i entre els contes contats en aquells temps estaven els de Jean de la Fontaine i els Contes de Charles Perrault (1697), qui va estabilisar en les seues formes actuals a La bella durmiente i Cenicienta.[41] Encara que les coleccions de Straparola, Basile i Perrault contenen les formes més antigues conegudes de varis contes de fades, en l'evidència estilística, tots els escritors varen reescriure els contes per a proporcionar-los un efecte lliterari.[42]

Modernitat i Edat Contemporànea

[editar | editar còdic]

Els germans Grimm es varen convertir, junt al seu contemporàneu Franz Xaver Schönwerth, que va conservar uns cinccents contes de fades, en els primers recopiladores en intentar preservar no solament la trama i els personages dels contes, sino també el seu estil, al compilar contes de fades alemans. Irònicament, encara que la seua primera edició (1812 i 1815)[34] preval com un tesor per als folcloristas, abdós es varen vore en la necessitat de reescriure els contes en edicions posteriors per a tornar-los més acceptables, alguna cosa que els va assegurar bones vendes i la consecutiva popularitat dels seus treballs.[43]



Tals formes escrites, ademés d'extraure traces dels contes populars antics, varen influir en els relats del folclore de dita época. Els germans Grimm varen rebujar varis contes per a la seua colecció, encara que molts uns atres els varen escoltar dels alemans, degut a que els contes eren derivats de Perrault. Al final, estos varen concloure que eren contes francesos i no alemans. Davant açò, varen rebujar una versió oral de Barba Blava, i varen decidir incorporar en canvi al conte Briar Rose, clarament relacionat en La bella durmiente de Perrault, ya que Jakob Grimm va convéncer al seu germà de que la figura de Brunilda provava que l'història de la princesa durmiente pertanyia al folclore alemà.[44] Esta qüestió relacionada en l'orige de La bella durmiente va reflectir una creència comuna entre els folcloristas de el XIX: que en la tradició popular es preservaven contes de fades en formes antigues, llevat quan estos havien segut «contaminats» per les formes escrites, fet que va dur a la gent a relatar contes no autèntics o «contaminats».[45] Ya que es concebia al poble com el «ermitaño analfabet i convenientment aïllat», els folcloristas alemans els varen contar contes populars purs, entre els que s'inclouen els contes de fades.[46] A voltes, varen aplegar a considerar als contes de fades com una forma de «fòssil»; per a ells, cada relat del gènero era el residu de lo que alguna volta havia segut un conte perfecte.[47] No obstant, investigacions posteriors han conclós que els contes de fades mai varen tindre una forma fixa, i independentment de l'influència lliterària, els narradors orals constantment els alteraven per als seus propis propòsits.[48]



El treball dels germans Grimm va influir a atres recopiladores, a els qui va inspirar a seleccionar contes i a creure en un esperit de nacionalisme romàntic que els contes de fades d'un país eren particularment representatius d'est, fins al punt de posar en dubte qualsevol influència cultural externa en el seu contingut. Entre els influenciats varen estar el rus Aleksandr Afanásiev (el llegat del qual va començar a publicar-se en 1866),[34] els noruecs Peter Christen Asbjørnsen i Jørgen Moe (en 1845),[34] el rumà Petre Ispirescu (en 1874), l'anglés Joseph Jacobs (en 1890)[34] i Jeremiah Curtin, un nortamericà que va reunir contes irlandesos, a partir de 1890.[28] Alguns etnógrafos compilaron contes de fades en tot lo món, trobant contes semblats en Àfrica, Amèrica i Austràlia. Andrew Lang va ser capaç de recórrer no solament als contes escrits d'Europa i Àsia, sino també als recollits pels etnógrafos, per a completar una série de llibres de fades que es va caracterisar per estar conformada d'episodis que feyen referència a diferents colors (tals com El llibre blau de les fades, El llibre vert de les fades, entre uns atres).[49] Ademés, els Grimm varen encorajar a atres recopiladores de contes de fades, cas de la colecció de Yei Theodora Ozaki, Japanese Fairy Tals (1908), creada pels ànims de Lang.[50] Simultàneament, escritors com Hans Christian Andersen i George MacDonald varen continuar la tradició dels contes de fades en la seua forma escrita. El treball de Andersen, en ocasions, es va basar en contes populars antics, encara que va resultar més freqüent el fet de que utilisara motius i trames del gènero per a crear nous relats.[51] MacDonald va incorporar aixina mateix motius dels contes de fades en nous contes, tals com La princesa de la llum, i en treballs del gènero que haurien de convertir-se en fantasia, cas de La princesa i el donyet i Lilith.[52] Un cas que complejiza la tasca d'especificar les traces del conte de fades és l'obra The Turn of the Screw que alguns crítics, seguint declaracions l'autor en que diu que per a ell el gènero fantàstic estava més prop del conte de fades, han classificat esta obra com a conte de fades sinistre.[53]

Versions contemporànees

[editar | editar còdic]

Lliteratura

[editar | editar còdic]

En la lliteratura contemporànea, molts autors han recorregut al gènero «contes de fades» per diverses raons, entre elles examinar la condició humana des del marc senzill que proporciona un conte d'este gènero.[54] Alguns autors busquen recrear una certa sensació de lo fantàstic en un discurs contemporàneu,[55] mentres que atres escritors usen les característiques del conte de fades per a explorar temes moderns,[56] lo que pot incloure usar els conflictes sicològics de manera implícita en l'història, com quan Robin McKinley va adaptar una nova versió de Pell d'asno en la seua novela Deerskin, la qual fa émfasis en el tracte abusiu d'un pare per a en la seua filla.[57] A voltes, especialment en la lliteratura infantil, els contes de fades són reelaborados en un nou gir en la trama simplement per a afegir un efecte còmic, com en El apestoso home formage i atres contes maravellosament estúpits de Jon Scieszka i The ASBO Fairy Tals de Chris Pilbeam. Un motiu còmic comú és un món a on elements de tots els contes de fades coexistixen, i els personages són conscients del seu rol en l'història,[58] com per eixemple en la série cinematogràfica de Shrek, que consistix en una paròdia del gènero.

Atres autors poden tindre raons més específiques, tals com a revalorisacions multiculturals o feministes de contes dominats pel masclisme eurocéntrico, implicant la crítica de les antigues #narrativa.[59][60] La figura de la damisela en dificultats ha segut especialment atacada per molts crítics feministes. Eixemples d'inversions narratives en a on es rebuja esta figura són La princesa vestida en una bossa de paper de Robert Munsch, un llibre infantil ilustrat en el que una princesa rescata a un príncip, o La cambra dels horrors d'Angela Carter, a on es relaten varis contes de fades des d'un punt de vista feminista, ademés de la colecció de relats Els contes de Beedle el bart a on l'autora utilisa personages femenins que no requerixen de l'auxili de l'home.[61][62] Un us interessant del gènero va ocórrer en un periòdic sobre tecnologia militar titulat Defense AT&L, el qual va publicar un artícul en forma d'un conte de fades denominat Optimizing Bi-Modal Signal/Noise Ràtios. Escrita pel comandant nortamericà Donen Ward (Força Aérea), esta història incorpora a una fada anomenada Garble en la finalitat de representar les averies existents en la comunicació entre els operadors i els desenrolladors de tecnologia.[63] L'artícul citat va resultar influenciat directament per George MacDonald.


Atres figures destacables que han amprat contes de fades en les seues obres són Oscar Wilde, A. S. Byatt, Jane Yolen, Terri Windling, Donald Barthelme, Robert Coover, Margaret Atwood, Kate Bernheimer, Espido Freire, Tanith Llig, James Thurber, Robin McKinley, Isaac Bashevis Singer, Kelly Link, Bruce Holland Rogers, Donna Jo Napoli, Cameron Dokey, Robert Bly, Gail Carson Levine, Annette Marie Hyder, Jasper Fforde, entre molts uns atres més.

Podria ser difícil establir una regla entre els contes de fades i les fantasies que usen motius del gènero conte de fades, o inclús trames completes, no obstant, la distinció és comunament feta, inclús dins dels treballs d'un autor individual: Lilith i Phantastes de George MacDonald són considerats com a relats fantàstics, mentres que les seues obres La princesa de la llum, La clau dorada i La dòna sapient són catalogades com a contes de fades. La diferència més notable és que les fantasies fan us de les convencions novelístiques de la prosa, la caracterisació i l'escenari.[64]

Cine

[editar | editar còdic]

Els contes de fades han segut difosos de forma histriónica; existixen registres d'això en la comèdia de l'art,[65] i més tart en la pantomima.[66] L'arribada del cine ha significat que estes històries poden ser presentades en una manera més plausible en l'us d'efectes especials i animació; la película de Disney Snow White and the Seven Dwarfs, estrenada en 1937, es va convertir en un film innovador per als contes de fades i, de fet, per al gènero dels relats fantàstics en general.[67] L'influència de Disney va ajudar en certa forma a establir els contes de fades com un gènero per a chiquets, si be se li ha criticat per fer que els finals dels contes de fades terminaren en situacions positives, en contrast al dolor i el sofriment («finals no feliços») de molts contes de fades antics.[57]

Varis contes de fades que han segut filmats es varen destinar primordialment als chiquets, des dels proyectes contemporàneus de Disney fins a la reedició d'Aleksandr Rou de Vasilisa la Bella, la primera película soviètica en usar contes del folclore rus en una producció de gran presupost.[68] Uns atres han usat les convencions dels contes de fades per a crear noves històries en sentiments més rellevants per a la vida moderna, com el cas de Labyrinth,[69] les produccions visuals de Michel Ocelot,[70] i la producció Per sempre jamai d'Andy Tennant.


Atres treballs han adaptat els contes de fades familiars en una variant més aterradora o sicològica destinada principalment per als adults. Eixemples notables d'això són La Bella i la Béstia de Jean Cocteau[71] i En companyia de llops, basada en una reedició d'Angela Carter del popular relat Caperucita Roja.[72] Aixina mateix, La princesa Mononoke[73] i El llaberint del faune[74] varen incorporar característiques dels contes de fades a partir de motius propis del gènero i el folclore.

Les séries animades de televisió i còmics The Sandman, Shōjo Kakumei Utena, Princess Tutu, Fables i MÄR, fan us totes elles d'elements estandardisats dels contes de fades en vàries extensions, encara que es considera que pertanyen exactament al gènero fantàstic per les locaciones i personages categòrics, elements que una narrativa més llarga requerix. Una producció cinemàtica més moderna d'un conte de fades seria Nits blanques de Luchino Visconti, protagonisada per l'encara desconegut Marcello Mastroianni. La película conté vàries convencions romàntiques del gènero, a pesar de prendre lloc en l'Itàlia posterior a la Segona Guerra Mundial i contar en un final més realiste.

Transmissió transcultural

[editar | editar còdic]

Un parell de teories sobre els orígens dels contes de fades ha intentat explicar els elements comuns que apareixen en este tipo de contes en tot lo món. Una d'elles afirma que un únic punt d'orige va generar un determinat conte, que després s'hauria de difondre a lo llarc dels sigles, i l'atra considera que els contes de fades es deriven de l'experiència humana comuna i, per lo tant, poden aparéixer per separat i provindre de molts orígens diferents.[75] Es poden trobar els contes de fades en trames, personages i motius molt similars en vàries cultures diferents. Molts investigadors sostenen que açò és conseqüència de la difusió dels contes, puix la gent repetix els relats que ha escoltat en països estrangers, encara que la naturalea oral fa impossible traçar la ruta, llevat per inferència.[76] A la seua volta, alguns folcloristas han tractat de determinar l'orige per evidència interna, que no sempre pot ser considerada com del tot comprensible; Joseph Jacobs, en comparar el conte escocés The Ridere of Riddles en la versió dels germans Grimm, The Riddle, va percebre que en el primer un héroe finalisa casat de forma poligámica, un aspecte que podria derivar-se d'una costum antiga, encara que en l'últim, fins a la adivinanza més senzilla podria sugerir una major antiguetat.[77]


Folcloristas de la corrent finlandesa varen intentar vincular els contes de fades en els seus orígens, obtenint resultats inconclusos al respecte.[78] A voltes, l'influència si es tracta en especial d'un àrea i temps llimitats és més evident, per eixemple si es considera l'influència dels contes de Perrault en els escrits recopilats pels Grimm. Segons pareix, baix este raonament, Little Briar-Rose pren prestats elements de La bella durmiente, aixina com el conte dels Grimm aparenta ser l'única variant independent en Alemània.[79] De forma pareguda, l'acort final entre l'inici de la versió dels Grimm de Caperucita Roja i l'història de Perrault senyala una influència del segon sobre el primer —encara que el relat dels germans Grimm incorpora un final distint, provablement derivat de El llop i els sèt cabrits—.[80]

Aixina mateix, els contes de fades tendixen a adoptar el to corresponent a la seua ubicació per mig de l'elecció dels motius, l'estil en el que estan contats i les descripcions tant del personage com de la regió.[81]

Víncul en els chiquets

[editar | editar còdic]

Al principi, la principal audiència dels contes de fades era la població adulta;[82] inclusivament, les versions escrites del gènero varen aparéixer originalment en obres per a adults, encara que en els sigles XIX i XX el conte de fades va escomençar a ser associat en la lliteratura infantil.[83]


Els preciosistes, entre ells Madame d'Aulnoy, varen destinar els seus treballs als adults, pero varen considerar que estos podien haver segut relatats als fills de sirvientas i dònes de classe baixa per les seues mares.[83] En efecte, en una novela d'eixa época, a on es descriu l'oferiment del pretenent d'una comtesa per a contar un conte, la comtesa exclama que adora els contes de fades tant com una chicoteta infant.[84] Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, una de les últimes preciosistes, va redactar una versió infantil de La Bella i la Béstia, la qual permaneix encara com la versió més coneguda del conte original.[85] A la seua volta, els germans Grimm varen denominar a la seua colecció Kinder- und Hausmärchen (Contes dels chiquets i la llar), pero varen ser obligats a reescriure els seus contes per vàries queixes de que els seus relats no eren aptes per a les audiències infantils.[86]


En l'Edat Contemporànea, els contes de fades han segut alterats de manera que puguen ser llegits als chiquets. Els germans Grimm es varen concentrar sobretot en erradicar les referències sexuals;[87] en la primera edició de Rapunzel es revelen les visites del príncip quan es menciona que les robes de la chicona s'han encollit, lo que li permet a la bruixa deduir que ha quedat embarassada; en subsecuentes edicions açò es va alterar.[88] Per un atre costat la violència, especialment el castic als vilans, es va incrementar més,[89] encara que posteriorment uns atres varen minimisar este aspecte; J. R. R. Tolkien va percebre que les versions infantils de «La ginebrera» («The Juniper Tree») excloïen freqüentment el seu to caníbal.[90] La tendència moralista de l'época victoriana va alterar els contes clàssics convertint-los en lliteratura pedagògica, com per eixemple quan George Cruikshank va reescriure La Cenicienta en 1854 per a incorporar temes d'abstinència d'alcohol; Charles Dickens va protestar al respecte: «En una época utilitària, d'entre totes, és sumament important que els contes de fades siguen respectats».[91][92] Psicoanalista com Bruno Bettelheim, que va considerar la crueltat dels antics contes de fades com un indici dels conflictes sicològics, varen criticar fortament esta expurgación ya que això debilitava la seua utilitat per a que chiquets i adults resolguen els seus problemes en el pla simbòlic.[93] Bettelheim va considerar al respecte: «Pot deprendre's molt dels contes de fades sobre els problemes dels sers humans, i de les solucions correctes a les seues predicamentos en qualsevol societat, més allà que qualsevol atre tipo de relat que siga comprensible per a un chiquet». En el seu anàlisis, el sicòlec detalla que freqüentment els contes de fades servixen a manera d'espai d'expressió de les preocupacions i el terror que sofrixen els menors d'edat, aspectes que els adults no comprenen en la seua totalitat. Açò els ajuda a créixer i desenvolverse millor en una vida futura.[94][95] En enquestes recents, els contes de fades populars han segut descrits com a «escalofriants i desactualizados» per a la seua llectura als chiquets; els contes originalment varen sorgir en finals a on el protagoniste mor de manera súbita davant les seues preocupacions i temors, alguna cosa que no pot contemplar-se en la pedagogia infantil.[96]


L'adaptació de contes de fades per a chiquets seguix vigent; la película Snow White and the Seven Dwarfs de Walt Disney Pictures es va destinar primordialment (encara que no solament) per al mercat infantil.[67] mentres que l'anime Les Aventures de Gigi està basat en el conte de fades Momotarō.[97] De manera semblant, Jack Zipes ha passat varis anys treballant en l'adaptació de contes antics i tradicionals en tal de tornar-los més accessibles per als llectors moderns i els seus fills.[98]

En les dependències escolars de Waldorf, els contes de fades són usats en primer grau com una part central del currículum. El treball de Rudolf Steiner en el desenroll humà mostra que entre les edats de sis i sèt anys, la ment d'un chiquet deprén millor a través de la narració de contes, ya que els arquetips i la naturalea màgica dels contes de fades atrauen als chiquets d'eixes edats. La naturalea dels contes de fades, en la tradició oral, millora ademés l'habilitat d'un infant per a visualisar una narrativa parlada, aixina com per a recordar l'història conforme l'ha escoltat.


Els contes de fades també poden ser analisats des d'una perspectiva construccionista. En «The Domain of Style» del llibre Analyzing Prose, Richard Lanham va sugerir que «la forma en que diem alguna cosa determina lo que diem». Baixe este enfocament, els contes de fades produïxen impressions en les interpretacions que els chiquets efectuen sobre la comunicació i de la vida; este tipo d'històries els transmeten als chiquets mensages sobre l'amor, la vida, els milacres i els finals feliços. Lanham va opinar lo següent sobre este procés: «Percebem el món tant activa com recreativamente; no solament registrem un món que 'ya està ahí'. Percebre el món també significa compondre-ho, en tal de donar-li sentit a les coses».[99] La ment d'un chiquet és jove i influenciable; lo que ells veuen i escolten quan són menuts pot afectar la manera en la que concebran la vida. Els pares llavors tracten de brindar-li i ensenyar-li tot lo que poden als seus fills, encara que certament no hi ha un manual sobre cóm educar als chiquets. D'esta forma, els pares de família poden vore en els contes de fades un recurs per a mostrar-los als seus fills una perspectiva distinta dels significats de l'amor, les relacions socials i la felicitat. En un ensaig de Communication as…: Perspectives on Theory, John Durham Peters va afegir:

«Els pares gasten molts diners i culers, i donen molts besos i órdens, encara que mai conseguixen saber a profunditat qué és lo que en realitat funciona i qué no per a que un ser humà puga desenrollar-se. Moltes coses ocorren en els primers dos anys de vida, quan un chiquet a penes pot parlar i està deprenent lo que significa una interacció. Alimentar, criar i canviar [de roba] a un infant difícilment poden ser pràctiques de diàlec, encara que resulten inmensamente comunicatives. Si el diàlec es definix com compartir el temps i la companyia, més allà d'un esforç conjunt de comprensió mútua, llavors per supost que les anteriors pràctiques són de diàlec, aun cuando la naturalea asimètrica de l'interacció —un amor desamparat i desvergonzado a canvi de la protecció i el sustente— convertix a la difusió en un model més apte»


Sent chiquets, intentem bloquejar i oblidar els horrors que comporta el creiximent, per lo que definitivament no tindrem l'oportunitat de tornar a experimentar eixa mateixa sensació en cap atre moment de les nostres vides. «Oblidar és una part de l'aprenentage. La revelació és relativament excepcional. En efecte, la major part de lo que experimentem en qualsevol context no es registra ni tan sols en la consciència: el moment present proporciona la sensació suficient per a escapar d'una vida d'anàlisis».[100] Els contes de fades seran font de referència per al chiquet en els anys venidors; els infants recorreran a este tipo d'històries per a mostrar cóm varen comprendre lo que fins a eixe moment coneixien i qué és lo que volen obtindre de la vida. Este mateix gènero es comunica a cada persona d'una forma diferent; depén de nosatres expressar lo que un conte de fades nos transmet i les nostres interpretacions al respecte. La visió construccionista tracta de comprendre la comunicació a través de diversos conceptes i interpretacions; i de la mateixa manera que esta, els contes de fades conten en una série de versions i interpretacions diferents.

Classificacions

[editar | editar còdic]

Qualsevol comparació dels contes de fades ràpidament fa notar que varis relats del gènero tenen característiques semblants entre sí. Dos de les classificacions més influents són la d'Antti Aarne, revisada per Stith Thompson i convertida en el sistema Aarne-Thompson, i l'obra Morfologia del conte de Vladímir Propp.

Aarne-Thompson

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Classificació Aarne-Thompson-Uther.

Este sistema agrupa els contes tradicionals i de fades basant-se en la seua trama completa. Aixina, se seleccionen característiques d'identificació en comuna per a decidir quins contes s'agrupen entre sí.

Per eixemple, contes com La Cenicienta —en el que una heroïna perseguida, en l'ajuda del fada padrina o un ajudant màgic semblant, vares agarrar a un event (o tres) en a on s'enamora d'un príncip i és identificada com la seua verdadera esposa—, són classificats com a tipo 510, corresponent a la «heroïna perseguida». En esta mateixa classificació també s'inclouen els relats The Wonderful Birch (versió finlandesa de Cenicienta), Aschenputtel (versió alemana), Katie Woodencloak (versió noruega), The Story of Tam and Cam (versió vietnamita), Ye Xian (versió chinenca), Cap O' Rushes (versió anglesa), Catskin (una atra versió anglesa), Fair, Brown and Trembling (versió irlandesa), Finette Cendron (versió francesa), Allerleirauh (versió dels Grimm), Tattercoats (versió anglesa) i Estrellita d'or (versió espanyola).

Un anàlisis més profunt dels relats mostra que en Cenicienta, The Wonderful Birch, The Story of Tam and Cam, Ye Xian, i Aschenputtel, l'heroïna és perseguida per la seua madrastra i no se li concedix el permís per a assistir a un ball o un atre event, mentres que en Fair, Brown and Trembling i Finette Cendron és aguaitada per les seues germanes i atres figures femenines, per lo que són classificats com 510A; per un atre costat, en Cap O' Rushes, Catskin i Allerleirauh, la protagonista és impulsada des de la seua llar per les persecucions del seu pare, i deu posar-se a treballar en una cuina radicada en un atre lloc. Estos últims pertanyen a l'agrupació 510B. No obstant, en Katie Woodencloak, ella s'encarrega de les llabors hogareñas sent aguaitada per la seua madrastra per a després prestar els seus servicis en una cuina. Finalment, en Tattercoats, és el padastre qui rehúsa que l'heroïna acodixca al ball. En característiques en comuna d'abdós divisions del grup 510 (açò és 510A i 510B), Katie Woodencloak és classificat com 510A degut a que el vilà és la madrastra, mentres que Tattercoats és marcat com 510B degut a que el padastre assumix el rol de pare de la protagonista.

No obstant, este sistema té les seues debilitats en la dificultat de no tindre una manera de classificar les subporciones d'un conte com lo són els motius. Rapunzel és de tipo 310 («La donzella en la torre»), encara que inicia en una chiqueta a la que se li exigixen certes tasques a canvi de menjar furtat, tal i com Puddocky; no obstant, en Puddocky no hi ha una donzella en la torre, mentres que el relat italià The Canary Prince sí entra en el tipo senyalat, puix comença en una madrastra celosa.


Ademés, el sistema Aarne-Thompson permet enfocar-se en elements comuns, en la mida en que el folclorista pot percebre a Black Bull of Norroway com la mateixa història que La Bella i la Béstia. Lo anterior resulta útil en primera instància, pero erradica el to i els detalls amprats en una història.[101]

Morfologia

[editar | editar còdic]

Encara que Vladímir Propp va estudiar específicament una colecció de contes de fades russos, el seu anàlisis ha segut útil també per a l'examen de contes d'atres països.[102]


Despuix d'haver criticat l'anàlisis de Aarne-Thompson per ignorar el efecte dels motius en les històries, i perque els motius usats no eren del tot clars,[103] Propp va analisar els contes per la funció que cada personage i acció complia, concloent que un relat estava compost de 31 elements i huit tipos de personages. Prenent en consideració que no es requerixen tots els elements per a cada u dels contes, quan estos apareixien ho feyen en un orde invariable —excepto que cada element individual devia ser negat en dos ocasions—, per lo que apareixeria fins a tres voltes, com quan en Germà i Germana el germà rehúsa beure de fonts encantades en dos ocasions, sent en el tercer intent quan resulta encantat.[104]

Un d'eixos elements és el fada padrina que li proporciona assistència màgica a l'héroe, en ocasions posant-ho a prova.[105] En El pardal d'or, el llop parlante evalua a l'héroe en advertir-li que no entre a una posada i, en acabant de que ho conseguix, li ajuda a trobar l'objecte de la seua busca; en el conte japonés El chiquet que dibuixava gats, el sacerdot aconsella a l'héroe que es quede en llocs menuts de nit, lo que hauria de protegir-ho d'un esperit maligne; en Cenicienta, el fada padrina li dona a Cenicienta el vestit que necessita per a assistir al ball, tal i com els esperits de les seues mares ho fan igualment en Bawang Putih Bawang Merah i L'abedull maravellós; en La germana rabosot, un monge budiste li dona unes botelles màgiques als germans protagonistes en tal de que les usen per a protegir-se contra l'esperit d'un llop. No obstant, en ocasions els rols poden antojarse més complicats.[106] Tal és el cas de The Ret Ettin, a on el protagonisme es dividix en la mare —qui li oferix a l'héroe la totalitat d'un pastiç de viage en la seua maldicció o la mitat en la seua bendició— i quan ell pren la mitat, un fada li recolza en consells; en Mr Simigdáli, el sol, la lluna i les estreles li donen a l'heroïna un obsequie màgic. Ademés, els personages que no sempre actuen com les fades padrines poden assumir dit rol.[107] En Kallo i els donyets, els donyets vilans també li donen regals a l'heroïna, encara que en realitat són falsos; en Schippeitaro, els gats antagonistas revelen el seu secret a l'héroe, donant-li els mijos per a que este els derrote. Inclús, en atres contes de fades, com L'història d'un que va fer un viage per a saber lo que era la por, no existix cap fada padrina. Les #analogia s'han traçat entre este sistema i l'anàlisis dels mits fet en el L'héroe de les mil cares.[108] No obstant, l'anàlisis de Propp ha segut també criticat per ignorar el to, humor, els personages i, de fet, tot lo que diferencia a un conte de fades d'un atre.[109]

Interpretacions

[editar | editar còdic]

Moltes variants, especialment les que estan orientades als chiquets, varen incorporar una moraleja en les seues trames. Perrault concloïa les seues versions en una, encara que no sempre se'ls va considerar com un aprenentage moral: Cenicienta, per eixemple, finalisa en l'observació de que la bellea i personalitat de l'heroïna podrien aplegar a ser inútils sense la presència de la seua padrina, reflectint l'importància de les conexions socials, encara que també podria simbolisar un significat de tipo espiritual.[110]

Varis contes de fades han segut interpretats per la seua suposta importància. Una interpretació mitològica va considerar que molts contes de fades, incloent a Hansel i Gretel, La bella durmiente i El rei sapo, són mits solars; este modo d'interpretació és menys popular hui en dia.[111] Varis han segut també somesos a anàlisis sicològics com el freudiano i el junguiano, pero mai s'ha establit un modo d'interpretació definitiu.

Anàlisis més específics en freqüència han segut criticats per prestar una gran importància als motius que no formen, en realitat, part del relat; açò tendix a sovint a derivar-se del tracte d'un conte de fades com el text definitiu, en el qual el conte ha segut contat o reeditat en moltes variacions.[112] En les variants de Barba Blava, la curiositat de l'esposa és traïcionada per una clau tacada de sanc, pel trencament d'un ou o per la vora d'una rosa que ella duya en eixe moment, sense que cap d'estos factors afecte en sí al conte, encara que les interpretacions de les variants específiques varen considerar que l'objecte precís forma realment partix del relat.[113]

Atres folcloristas han interpretat els contes com a documents històrics; varis folcloristas alemans creuen que els contes que han segut preservats de temps antics, varen usar els contes de Grimm per a explicar algunes costums arcaiques.[93] Uns atres a la seua volta han explicat la figura de la madrastra malvada de forma històrica: moltes dònes morien durant el part, els seus esposos es tornaven a casar, i les noves madrastres competien llavors en els chiquets del primer matrimoni per diverses raons.[114]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Definició de l'enciclopèdia britànica Merriam-Webster de "fairy tale". Consultat el 8 de novembre de 2011.
  2. ↑ Orenstein, 2003, p. 9
  3. ↑ «Fairy tals have ancient origin». The Telegraph. Consultat el 8 de novembre de 2011. (en anglés)
  4. ↑ Heidi Anne Heiner, «What Is a Fairy Tale?» [1] archivat en Wayback Machine.. Surlalunefairytales.com. Consultat el 6 de novembre de 2011. (en anglés)
  5. ↑ Propp, 1968, p. 5
  6. ↑ Propp, 1968, p. 19
  7. ↑ Swann Jones, 2002, p. 15
  8. ↑ Carter, 1990, p. ix
  9. ↑ 9,0 9,1 Terri Windling, «Els Contes de Fées: The Literary Fairy Tals of France». Consultat el 9 de novembre de 2011. (en anglés)
  10. ↑ Thompson, 1977, p. 55
  11. ↑ 11,0 11,1 Tolkien, 1939, p. 15
  12. ↑ Tolkien, 1939, pp. 10-11
  13. ↑ Swann Jones, 2002, p. 8
  14. ↑ 14,0 14,1 Ellis, 2006, p. 39
  15. ↑ Chiriac, Jean. «Psychoanalysis and Fairy-Tals». Freudfile.org. Consultat el 9 de novembre de 2011. (en anglés)
  16. ↑ Thompson, 1977, p. 8
  17. ↑ Tatar, 2004, p. xviii
  18. ↑ Calvino, 1988, pp. 36-37
  19. ↑ Jackson, 1981, p. 91
  20. ↑ Todorov, 1975, pp. 54-57
  21. ↑ Zipes, 2001, pp. xi-xii
  22. ↑ Zipes, 2001, p. 858
  23. ↑ Attebery, 1980, p. 83
  24. ↑ Martin, 2002, pp. 38-42
  25. ↑ 25,0 25,1 Swann Jones, 2002, p. 35
  26. ↑ Attebery, 1980, p. 5
  27. ↑ Zipes, 2001, p. xii
  28. ↑ 28,0 28,1 Zipes, 2001, p. 846
  29. ↑ McGlathery, 1991, p. 73
  30. ↑ Cervantesvirtual.com, seu-repertori-tradicin-i-actualitat-0/ «El narrador oral i el seu repertori: tradició i actualitat». Consultat l'1 de novembre de 2011.
  31. ↑ Iruya.com, «Comencen les activitats del Grup de Narradors Orals»
  32. ↑ Zipes, 1999, p. 2
  33. ↑ Grant y Clute, 1999, p. 331
  34. ↑ 34,00 34,01 34,02 34,03 34,04 34,05 34,06 34,07 34,08 34,09 Heidi Anne Heiner, «Fairy Tale Timeline» [2] archivat en Wayback Machine.. Consultat l'11 de novembre de 2011. (en anglés)
  35. ↑ 35,0 35,1 Roberts, 2011, p. xviii
  36. ↑ Zipes, 1999, p. 11
  37. ↑ Mitakidou y Manna, 2002, p. 100
  38. ↑ Swann Jones, 2002, p. 38
  39. ↑ Terri Windling, White as Ricotta, Ret as Wine: The Magic Lore of Italy. Consultat l'11 de novembre de 2011. (en anglés)
  40. ↑ Calvino, 1988, p. 738
  41. ↑ Zipes, 1999, pp. 38-42
  42. ↑ Swann Jones, 2002, pp. 38-39
  43. ↑ Swann Jones, 2002, p. 40
  44. ↑ Murphy, 2002
  45. ↑ Zipes, 1999, p. 77
  46. ↑ McGlathery, 1991, pp. 66-67
  47. ↑ Opie y Opie, 1980, p. 17
  48. ↑ Yolen, 1981, p. 22
  49. ↑ Andrew Lang, The Brown Fairy Book, «Preface». Consultat l'11 de novembre de 2011. (en anglés)
  50. ↑ Yei Theodora Ozaki, Japanese Fairy Tals, «Preface». Consultat l'11 de novembre de 2011. (en anglés)
  51. ↑ Grant y Clute, 1999, pp. 26-27
  52. ↑ Grant y Clute, 1999, p. 604
  53. ↑ Schierloh, 1997
  54. ↑ Zipes, 1999, pp. 24-25
  55. ↑ Grant y Clute, 1999, p. 333
  56. ↑ Martin, 2002, p. 41
  57. ↑ 57,0 57,1 Helen Pilinovsky, «Donkeyskin, Deerskin, Allerleirauh: The Reality of the Fairy Tale». Consultat el 12 de novembre de 2011. (en anglés)
  58. ↑ (Briggs, 2002, p. 195)
  59. ↑ Zipes, 2002, p. 251-52
  60. ↑ Xochitl McKay. «¿Eren sexistes els contes d'abans?». Mensual.prensa.com. Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2004. Consultat el 8 de novembre de 2011.
  61. ↑ Yolen y Guevara, 2000
  62. ↑ Zipes, 1986
  63. ↑ D. Ward, Plantilla:PDFlink, Defense AT&L, Sept/Oct 2005. (en anglés)
  64. ↑ Waggoner, 1978, pp. 22-23
  65. ↑ Grant y Clute, 1999, p. 219
  66. ↑ Grant y Clute, 1999, p. 745
  67. ↑ 67,0 67,1 Grant y Clute, 1999, p. 196
  68. ↑ James Graham, «Bava Yaga in Film». Consultat el 12 de novembre de 2011. (en anglés)
  69. ↑ Richard Scheib, review of Labyrinth El meu veí Totoro. (en anglés)
  70. ↑ Drazen, 2003, p. 264
  71. ↑ Terri Windling, «Beauty and the Beast». Consultat el 12 de novembre de 2011. (en anglés)
  72. ↑ Terri Windling, «The Path of Needles or Pins: Little Ret Riding Hood». Consultat el 12 de novembre de 2011. (en anglés)
  73. ↑ Drazen, p. 38.
  74. ↑ «[3]», Science Fiction Weekly. Consultat el 12 de novembre de 2011 (en anglés).
  75. ↑ Orenstein, 2003, pp. 77-78
  76. ↑ Zipes, 2001, p. 845
  77. ↑ Joseph Jacobs, More Celtic Fairy Tals. London: David Nutt, 1894, «Notes and References [4] archivat en Wayback Machine.». Consultat el 15 de novembre de 2011. (en anglés)
  78. ↑ Calvino, 1988, p. xx
  79. ↑ Zipes, 2001, p. 962
  80. ↑ Zipes, 2001, p. 966-67
  81. ↑ Calvino, 1988, p. xxi
  82. ↑ Zipes, 1999, p. 1
  83. ↑ 83,0 83,1 Zipes, 2001, p. 913
  84. ↑ Zipes, 2001, p. 915
  85. ↑ Zipes, 1999, p. 47
  86. ↑ Tatar, 2003, p. 19
  87. ↑ Tatar, 2003, p. 20
  88. ↑ Tatar, 2003, p. 32
  89. ↑ Byatt, pp. xlii-xliv.
  90. ↑ Tolkien, 1939, p. 31
  91. ↑ Briggs, 2002, pp. 181-82
  92. ↑ V. Allingham, Philip, A Transcription of Charres Dickens's «Frauds on the Fairies» «'Frauds on the Fairies' by Charles Dickens». Consultat el 15 de novembre de 2011. (en anglés)
  93. ↑ 93,0 93,1 Zipes, 2002, p. 48
  94. ↑ «CRITIC'S NOTEBOOK; The Reality of the Fantasy in the Harry Potter Stories» (en anglés). New York Claves. Consultat el 8 de novembre de 2011.
  95. ↑ «de-el-psicoanalisis.html ELS CONTES DE FADES DES DEL PSICOANÁLISIS». Escolars.com.ar. Consultat el 8 de novembre de 2011.
  96. ↑ «Llaure Fairytales Too Scary for Children?» (en anglés). New York Claves. Consultat el 8 de novembre de 2011.
  97. ↑ Drazen, 2003, pp. 43-44
  98. ↑ wolf, Eric James The Art of Storytelling Show Interview «Jack Zipes – Llaure Fairy tals still useful to Children?». Consultat el 15 de novembre de 2011. (en anglés)
  99. ↑ Lanham, 2003, p. 3
  100. ↑ 100,0 100,1 Shepherd, St. John y Striphas, 2006, p. 216
  101. ↑ Tolkien, 1939, p. 18
  102. ↑ Propp, Morphology of the Folk Tale.
  103. ↑ Propp, 1968, pp. 8-9
  104. ↑ Propp, 1968, p. 74
  105. ↑ Propp, 1968, p. 39
  106. ↑ Propp, 1968, pp. 81-82
  107. ↑ Propp, 1968, pp. 80-81
  108. ↑ Vogler, 2007, p. 30
  109. ↑ Brown.edu. «Vladimir Propp's Theories». Consultat el 15 de novembre de 2011. Archivat des del original el 19 de juny de 2002. (en anglés)
  110. ↑ Tatar, 2004, p. 43
  111. ↑ Tatar, 2003, p. 52
  112. ↑ McGlathery, 1991, pp. 18-19
  113. ↑ Tatar, 2003, p. 46
  114. ↑ Warner, 1995, p. 213

Bibliografia

[editar | editar còdic]

En espanyol

[editar | editar còdic]
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

En anglés

[editar | editar còdic]
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

Llectura complementària

[editar | editar còdic]

Interpretació psicoanalítica

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Conte_de_fades&oldid=964875»