Ficció
Es denomina ficció a la simulació de la realitat que realisen les obres com lliteràries, cinematogràfiques, historietíscas, d'animació o d'un atre tipo, quan representa móns imaginaris al receptor. Estos móns tenen els seus propis personages i regles de verosimilitut, en un grau variable de realisme, siga perque prenen alguns elements de referència de la realitat, siga perque la contradiuen o transformen. S'opon als gèneros no ficticis, com l'ensaig o els de el periodisme, si be algunes corrents filosòfiques reclamen que tot és en realitat ficció, ya que no existix l'objectivitat en l'interpretació o alguna cosa extern a la ment (idealisme radical). En l'àmbit audiovisual, la ficció se sol opondre al documental i els seus gèneros derivats.
En psicologia, diferenciar la ficció de la realitat és una capacitat que el chiquet té que adquirir progressivament. En psicopatología una distorsió temporaria o permanent d'esta capacitat de distinguir adequadament la ficció de la realitat, pot ser un síntoma de varis disturbis mentals (paranoia, psicosis, deliris, etc.) individuals com de grups (psicosis colectiva). La delimitació entre realitat i ficció, no només és una qüestió objectiva, pero depén igualment d'un consens social: el que es veu entre uns atres en texts sagrats, que para uns són una descripció de la realitat, per a unes atres només metàfores i llegendes.
Etimológicament, la paraula prové del llatí fictio o fictus (‘fingit’ o ‘inventat’), participi del verp fingere que en el seu orige significava «modelar la pasta del pa» i en sentit figurat «allò que ha segut modelat, inventat, fingit».[1]
Concepte de ficció
[editar | editar còdic]El concepte de ficció varia segons cóm s'use. Pot existir ficció fòra de l'art, com per eixemple en les tradicions (personages llegendaris que es transmeten entre generacions lligats a determinades festes o valors morals) o en els llibres de text, a on es posen eixemples inventats per a explicar conceptes. Sempre exigix un cert grau de discurs i per això està fortament lligada a la narrativa.
Móns possibles i el pacte ficcional
[editar | editar còdic]Des d'un punt de vista semàntic la ficció presenta un dilema: com a llectors o consumidors de ficció, podem no només acceptar-la (a pesar de la seua evident falsetat), sino, ademés, fer juïns sobre la veritat o falsetat d'enunciats ficcionales.
La teoria del significat de l'oració, iniciada pel llògic Richard Montague[2] a finals de la década de 1970, possibilita donar un enfocament prou útil al procés d'interpretació. Validar la significació a partir de les premisses d'un «model» prèviament establit o Món Possible, nos permet raonar i tractar asseveracions sobre móns que, a pesar de saber que mai seran verídicos, són vixcuts i validats com a realitats.
En el Món Possible de la ficció s'establix una regla bàsica per a accedir: el enunciador (l'emissor) i el enunciatario (el receptor) subscriuen tácitamente un pacte ficcional pel qual el consumidor de ficció accepta el món imaginari que se li presenta, sabent que allò que se li mostra o insinua és una història imaginària, no per això pensa que és una mentira.[3] En térmens de Coleridge es tracta d'una suspensió de l'incredulitat:[3] el consumidor deixa de costat, momentàneament, la tendència a verificar, a constatar, a adequar la ficció a la realitat i a aplicar el raonament llògic a lo que se li oferix.
Un món possible ocorre real, ya que fa referència en un món narratiu d'estructura cultural que, encara que no existixca de fet, és verdader en la mida que està format per un conjunt d'individus dotats de propietats i d'acontenyiments que són jujats com a possibles i coherents. Si el món real quotidià es rig pel concepte de veres evident, el món possible ho fa pel concepte de veres circunstancial: a pesar de que l'enunciat puga ser calificat de lliteralment fals, s'accepta com a veritat per a l'acceptació del món possible. Per eixemple, encara que siga fals que els conills parlen, en la mida que participem en el món possible d'Alicia en el País de les maravelles de Lewis Carroll, estos fets no nos sorprenen, més be els acceptem com a veritats metafòriques. La suspensió de l'incredulitat, encara que comporte tindre consciència que el País de les Maravelles «no és verdader», no per això pensem que és mentira.
En un món possible, els conceptes de veres i de mentira, es tenen que entendre desnugats d'universalitat. La veritat, encara que se nos presente inqüestionable i més allà d'opinions i interessos, en l'interior d'un món possible, és sempre una construcció convencional i temporal, i solament és vàlida en estes circumstàncies. Les veritats dels móns possibles són veritats sòlides i inqüestionables. Pel contrari, les veritats del món real sempre poden ser qüestionades, com diu Eco, «la narratividad nos proporciona móns ancorats, que suren menys que els #univers reals, encara que d'encomendero pensem que les coses són a l'inversa».[3]
Conceptes similars
[editar | editar còdic]La ficció a sovint es relaciona en atres conceptes, com per eixemple la fantasia. Aixina i tot, abdós #termes no són sinònims. Les obres de gènero fantàstic es cataloguen com a fictícies, pero no totes les obres de ficció pertanyen al regne de la fantasia, ya que moltes d'elles tenen una ambientació realista. Les obres fantàstiques inclouen elements sobrenaturals, llevat que no apareix en tots els discursos ficcionales.
Un atre fals sinònim seria considerar fictici com a fals. La veritat correspon als juïns sobre els fets i no s'aplica en el món imaginari, igual que tampoc es pot aplicar a les expressions emotives i atres tipos d'enunciats. Dins del món possible de la ficció existixen unes pròpies regles de veres, entente com a coherència de conjunt. Aixina, podria ser veritat o mentira afirmar una característica d'un personage o l'existència o no d'un acontenyiment en una obra, sense que tinga que haver un referent existent. De fet, la llògica a sovint analisa enunciats referits a conceptes ficticis, com el "rei de França actual".
Es relaciona ficció en imaginació, ya que esta facultat mental és la que permet que hi haja obres ficcionales. L'imaginació permet crear móns alternatius per part de l'autor i decodificar-els per part del receptor. Esta capacitat es relaciona en el fet que el ser humà tinga un llenguage simbòlic,[4] que permet referir-se a entitats no presents en l'ací i l'ara i esta proyecció (poder comunicar experiències no presents) ajuda a crear uns atres sense cap referent real, o basades en porcions de vàries experiències.
Història del concepte de ficció
[editar | editar còdic]El concepte de mímesis
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mímesis.
El concepte de ficció en la tradició occidental està molt lligat al concepte de mímesis, desenrollat en la Grècia clàssica, en les obres de Platón (qui considerava a les obres poètiques com a imitacions dels objectes reals, que a la seua volta eren imitacions de les idees pures) i sobretot en la Poètica d'Aristóteles, en la que el concepte de mímesis eixercita un paper essencial. Per a Aristóteles, totes les obres lliteràries copien a la realitat, d'acort en el principi de la verosimilitut; lo que diferencia a la lliteratura de la història és que esta còpia les coses que han succeït, i aquella les que podrien succeir.
És necessari insistir que Aristóteles no diu que la lliteratura dega ser l'imitació del món real, sino l'imitació "de les accions dels hòmens". Esta diferència és la que permet que lo verosímil irreal tinga cabuda en la lliteratura. Paul Ricoeur ha subdividido el concepte de mímesis aristotèlic en tres fases:
- Mímesis 1: el procés de configuració del text i la disposició de la trama per part de l'autor.
- Mímesis 2: la pròpia configuració del text, que pot respondre o no al món exterior.
- Mímesis 3: la reconfiguración del món del text que deu realisar el llector o espectador.
La relació en la catarsis
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Catarsis.
La Poètica d'Aristóteles també introduïx un atre concepte molt relacionat en lo anterior: el de catarsis. La tragèdia, en imitar accions de personages bons que cauen en desgràcia, conseguix l'implicació emocional del espectador, qui a través de la compassió i el por es purifica interiorment. Dita reacció emocional té la seua base en la suspensió del juí de realitat sobre l'acció tràgica: algú molt conscient de la irrealidad de l'obra no podria empatizar en els seus personages.
Front a esta concepció de la lliteratura com catarsis, alguns autors contemporàneus, en especial Bertolt Brecht han propost l'anulació de l'implicació emocional, a través d'un «teatre épico», una de que les seues característiques és accentuar la irrealidad de la representació, exagerant la distància entre ficció i realitat. D'esta forma, Brecht volia conseguir que els espectadors realisaren un juí crític i racional de l'acció, en lloc d'una implicació emocional i irracional.
La lliteratura moderna: el pacte ficcional
[editar | editar còdic]Característiques principals de les obres de ficció
[editar | editar còdic]A pesar de que no hi ha cap teoria de la ficció que estiga àmpliament acceptada, s'han descrit les propietats característiques de les obres de ficció. Coincidixen en bona part en els elements de la narrativa, ya que és el gènero principal de les obres ficcionales (si ben no és exclusiu).
La primera característica és l'existència del cridat món fictici, és dir, un context que requerix continuïtat o un marc a on ambientar la trama. Este món no té que ser necessàriament fantàstic, sino que és fictici en cuanto que inclou acontenyiments que no han passat en la realitat, independentment de que el marc imite totalment el món exterior. De fet, el que es narra es considera que té que funcionar com funcionaria en el món real si no s'indica el contrari, per eixemple, si apareix la paraula "taula" es té que entendre que és una taula pareguda a les taules existents mentres no hi haja una descripció que ho allunte d'estes.[5] Els elements ficcionales poden mesclar-se en atres elements històrics, com per eixemple, personages reals o fets que sí que han succeït. Esta combinació pot tindre com a funció aumentar el verosimilitut de la trama, ambientar l'història en un món fictici conegut pels receptors o en intenció paródica.
En segon terme fan falta uns personages que protagonisen una trama, la qual es presenta en un determinat punt de vista. El punt de vista en mijos escrits coincidix en el narrador, mentres que en mijos audiovisuals combina la veu narrativa en la cambra o foc. La trama, que és l'història de ficció, presenta uns acontenyiments que inclouen una acció de canvi entre dos situacions, acompanyada o no d'elements afegits com a descripcions, diàlecs o reflexions de la veu narrativa.
Una ficció és sempre un pacte llingüístic: es considera que la llengua pert la seua funció referencial[6] i s'assumix que els referents pertanyen en el món possible. És a través de la llengua (o les imàgens, pero sempre en conceptes associats i codificats llingüísticament) que es transmet la ficció, l'història que vehicula el món alternatiu. Esta convenció llingüística pot afectar també a la forma, en general les obres de no ficció tenen un llenguage més clar, menys metafòric o en un us inferior de la funció poètica de la llengua, mentres que les obres ficcionales poden presentar més abundància de recursos retòrics (cóm s'usen, pero, depén més de l'estil personal de l'autor o del moviment al com pertanyga).
Per últim, és important la concepció que els implicats en la distribució de la ficció tinguen sobre esta. Un mateix document pot ser rebut històricament com a real o com a fictici, com per eixemple els bestiarios medievals, que a la seua época es tenien per testics verídicos de fauna i contemporáneamente es prenen com a #imaginació sobre criatures mai existents o deformacions d'animals reals. Inclús un discurs pretendidamente objectiu, com el de la historiografia, pot contindre elements considerats ficcionales per un receptor. El cas de texts sagrats mostra també esta ambigüitat, ya que un mateix relat és revelació per a un creent, i per lo tant, veritat, i per a un atre només una llegenda, i per lo tant, no real. L'etiqueta de ficció, puix, requerix la complicitat de l'autor i del seu públic.
Vàries senyals poden ajudar a activar la convenció de ficcionalidad (entenent que no hi ha discursos ficticis, sino interpretacions com ficcionales o no de determinats discursos)[7] en el receptor, com per eixemple un escenari o un gènero lliterari. També poden aparéixer elements que trenquen momentàneament l'ilusió de la ficció, com per eixemple la tècnica anomenada trencar la quarta paret, a on voluntàriament un autor fa que els personages es dirigixen al públic o que afirmen que estan vivint en un món irreal. Els errors de verosimilitut trenquen de manera involuntària la ficcionalidad.
Elements narratológicos de la ficció
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Narratología.
Encara que «ficció» i «narració» no són térmens sinònims (ya que no tota ficció és narrativa, ni tota narració és fictícia), la narració sí és el modo predominant d'introduir-se en móns de ficció. D'ahí que existixca lo que es coneix com «pannarrativismo», consistent en l'aplicació (a voltes excessiva) de les ferramentes d'anàlisis narratiu, tradicionalment desenrollades en el camp de la crítica lliterària, a qualsevol de les formes en les que pot manifestar-se la ficció: el cine, el teatre, la televisió, els còmics, els videojocs...
La narratología o estudi de la narració, desenrollat fonamentalment per les corrents estructuralista a lo llarc de el XX, se centra principalment en quatre dels elements constitutius de la narració: el narrador, els personages, el temps i l'espai.
El narrador
[editar | editar còdic]És l'entitat, creada per l'autor, que narra l'història. Existixen diverses categories per a classificar als narradors, tenint en conte tant la seua participació en els fets que narra, la persona gramatical que ampra i cuán ampli és el seu coneiximent sobre els fets que està narrant.
Pot ser:
- Ser omnisciente en tercera persona (ell/ella): quan el narrador sap tots els fets, no és un personage i no juja els fets moralment. És un narrador clàssic que es troba en moltes noveles en sigles passats.
- Primera persona (yo): quan el narrador relata els fets que va viure ell, és el protagoniste de l'història. Té coneiximent llimitat de les situacions.
- Segona persona (tu): quan el narrador relata els fets que li varen ocórrer al llector qui pren el rol de protagoniste.
- Tercera persona (ell/ella): quan el narrador relata els fets que li varen ocórrer a un personage de l'història. És un personage, un espectador dels fets, per lo tant, no sap tots els detalls, a diferència del Ser omnisciente, pot realisar juïns morals.
Els personages
[editar | editar còdic]Els personages d'una narració tenen característiques que els definixen i els fan distints a uns atres, poden ser personages animals, coses, estos tenen característiques de persones (poden parlar, pensar, riure, etc.).
El temps
[editar | editar còdic]En un text narratiu indica el moment en que succeïx cada u dels acontenyiments, pero també senyala la duració d'eixos acontenyiments (en amanecer, durant la festa, etc.).
L'espai
[editar | editar còdic]És el lloc físic en el que es desenrollen els acontenyiments (plaja, camp, mont, etc.) o l'ambient en el que transcorre la vida dels personages (ambient d'alegria, tranquilitat, etc.).
El pacte ficcional
[editar | editar còdic]El pacte ficcional estipula un acort casi contractual entre l'autor i el receptor de l'obra per mig del qual este últim es permet la cessió del juí de veres. D'esta manera, té lloc la lliure disposició de les regles pròpies del món representat, creades per l'autor. L'existència del pacte ficcional suspén la pregunta per la falsetat o no de l'obra i permet l'identificació catàrtica i l'immersió del receptor en el pla ficcional.
És important notar cuán necessari és que el receptor sàpia que està enfrontant una ficció per a que el pacte ficcional puga complir-se. Cas contrari, la ficció no té lloc com a tal i el receptor se sent enganyat, agredit o confòs. A modo d'eixemple, el pacte ficcional és lo que nos permet centrar-nos en l'argument d'una película d'animació en la que els personages són joguets sense alçar-nos dels nostres assents indignats per la mentira que el director ha volgut vendre-nos.
Funcions de la ficció
[editar | editar còdic]Històricament, ha sorgit la pregunta sobre la necessitat de la funció, per qué el ser humà tendix a crear móns diferents al real i històries que no han succeït. La ficció és una forma d'entreteniment, ajuda a passar el temps i proporciona plaure saber qué ocorre a uns personages, mantenint el suspens de la trama. Si hi ha elements que provoquen riure o emocions, aumenta la sensació de temps plaent. La segona funció ya va ser explicitada per la catarsis d'Aristóteles: en produir-se una identificació momentànea en els protagonistes, el consumidor de ficció viu ficcionalment una atra realitat que li permet porgar o exacerbar sentiments que despuix pot aplicar a la seua vida real. En este sentit, determinats autors han subrallat la funció sicològica de la ficció: permet viure sense risc experiències que despuix transmeten ensenyances aplicables a la pròpia existència, és dir, la ficció actuaria com una simulació[8] que ajudaria a comprendre les vivències reals i saber com reaccionar.
La ficció seria llavors una necessitat cognitiva universal, les persones necessiten imaginar atres vides per a poder entendre el present, com en els somis. Per això totes les cultures tenen les seues formes de ficció. La televisió i el cine han fet que la ficció ocórrega massiva, en arguments audiovisuals que permeten l'evasió del present pero en un grau de realisme major, ya que una de les normes de la ficció és que quan la persona entra, suspén els juïns de veres habituals: creu momentàneament l'existència d'aquella història per a poder sentir les emocions que propon l'autor o per a divertir-se. És un mecanisme mental #present en atres esferes, com per eixemple el joc.
La ficció transmet també models i normes, siga perque presenta una alternativa a les acceptades per la comunitat, o siga perque les recrea, ya que tota ficció transcorre en un context determinat. Per això la ficció ajuda a la socialisació, explicitant el que és acceptable i no acceptable, posant eixemples de situacions a on es tenen que tindre en conte uns valors determinats o ben contribuint a l'aprenentage de la llengua,[9] que és un dels vehículs privilegiats de transmissió cultural.
Pero si be la ficció expon alternatives gràcies en els Móns Possibles que es troben a obres lliteràries i artístiques, cal aclarir que la ficció ha segut present des de la prehistòria, determinant les estructures socials dels Homo sápiens, i el seu èxit davant les atres espècies.
Les lleis, l'ètica, la moral, el ben i el mal, els valors o la fe en un deu, no existixen en el món físic. Són conceptes intangibles creats per les persones, imaginats. Sense ficció, el funcionament del món quotidià no existiria, perque les premisses sobre les quals es fonamenta no són reals.
Aixina i tot, són la raó de la superioritat humana. La convivència permet la cooperació de colectius d'un màxim de cent cinquanta individus. Conéixer i confiar en mil persones seria impossible, perque tota relació de confiança requerix una gran cantitat de temps. En canvi, si estes mil persones creuen en uns valors i objectius comuns, cooperaran entre elles encara que no es coneguen. I esta cooperació en massa és la responsable del domini humà, de la creació de rets econòmiques internacionals, etc.[10]
Perque la realitat és que les persones no únicament necessiten imaginar atres vides per a poder entendre el present, sino que necessiten l'imaginació per a crear la seua #present.
En consumir ficció, s'activen determinats processos mentals que estan relacionats en l'inteligència. Aixina, cal posar en marcha mecanismes de comprensió (seguir el fil de l'història, comprendre el marc de referència si és diferent a l'actual), d'empatia (plantejar-se qué faria cada cual en el lloc del personage, sentir en els protagonistes), plantejament d'hipòtesis (alvançar-se al que passarà, comprovar estes presuposiciones) i mantindre l'atenció. Quant més complexa és una ficció, més elements cognoscitivos activa.
La ficció es pot usar en una finalitat didàctica, ya que els eixemples i narracions són més fàcils d'entendre que les exposicions. El mit, la faula i la paràbola s'emmarquen dins d'esta tendència, igual que els exempla medievals o els personages conductors del llibre de text infantil. També pot usar-se per a la publicitat i propaganda (als anuncis, al storytelling d'empresa o institució, etc.), perque el contingut ficcionalizado és més propenc al receptor.
Acostaments a la semàntica de la ficció
[editar | editar còdic]La teoria dels móns possibles
[editar | editar còdic]La teoria dels móns possibles, desenrollada principalment per Lubomír Doleželcita requerida i introduïda en Espanya per Tomás Albaladejocita requerida realisa un acostament semàntic al fet ficcional, és dir, a través del seu significat i no de la seua forma externa (com feya, principalment, la narratología). Basant-se en plantejaments apuntats per autors com Leibniz, la teoria dels móns possibles sosté que tota ficció crea un món semánticamente distint al món real, creat específicament per cada text de ficció i al que solament es pot accedir precisament a través de dit text. Aixina, una obra de ficció pot alterar o eliminar algunes de les lleis físiques imperants en el món real (com succeïx en la ciència ficció o en la novela fantàstica), o be conservar-les i construir un món propenc —si no idèntic— al real (com succeïx en la novela realista. Segons esta teoria, els únics «requisits» per a crear un món possible és que este puga ser concebut i que una volta concebut mantinga una congruència interna.
Esta aproximació semàntica a la ficció té la ventaja d'explicar, ademés, cóm és possible realisar juïns de veres o falsetat sobre afirmacions ficcionales: serien verdaders aquells enunciats que complixen en les regles pròpies del món possible creat per la ficció (ej.: «Els robots no poden danyar al ser humà» en les noveles d'Isaac Asimov); són falsos aquells que les infringixen (ej.: «Els hobbits tenen ales» en El Senyor dels Anells). El tipo de veres que es maneja en una semàntica de móns possibles és del tipo coherentista, és dir, que tota afirmació serà verdadera, en l'interior d'un món possible (en este cas un llibre, pero també una película, o qualsevol eixercici en el que es conceba un món distint al fàctic) quan mantinga coherència en el restant de les afirmacions que es facen respecte a eixe món. Aixina mateix, la semàntica de móns possibles manté una teoria de l'identitat, para Saul Kripke lo que nos permet identificar a qualsevol subjecte és el seu nom propi, com designador de totes les seues coordenades espai-temporals en tots els móns possibles, d'esta manera podem identificar, a manera d'eixemple, a Adolf Hitler encara en un ‘món’ en el que els nazis varen conseguir expandir el seu domini a tot el planeta.
Secundariament, la «teoria dels móns possibles» també és útil per a explicar els arguments establits en les fanfictions, en el que els autors de determinada fandom interiorisen les regles d'eixe «món possible» en concret i, conservant-les o modificant-les a la seua volta, creen noves ficcions dins del mateix món possible.
La ficció en atres mijos
[editar | editar còdic]Hui en dia la relació entre lliteratura de ciència ficció i el cine és molt gran, lo que pot ser indicador de que estes obres són més adaptables que unes atres. I tals característiques que posseïx este gènero es relacionen molt als personages; estos no evolucionen, solament són peces que donen entrada a lo més important: la trama. Raó per la qual alguns experts no creuen que la ciència ficció siga lliteratura.
Una atra característica que fa que este tipo de noveles siga més transportable al sèptim art, és el seu nivell discursivo. En els escritors, no existix una consciència llingüística, una reflexió sobre el llenguage. En la ficció és més sobreixent lo original d'un tema que la qüestió estilística. Estes característiques atribuïdes al gènero de ficció són lo que coadjuven a la transformació d'est en les seues distintes formes.
Des del sigle XXI, vore una trama de ficció en el cine permetia advertir a l'espectador comú lo que solament era conegut entre els investigadors en els cinquanta; que l'anàlisis de les trames fictícies permet notar una série de punts recurrents i que crea una estructura constant en totes estes narracions. Esta troballa se li atribuïx al rus Vladímir Propp qui distinguix entre 31 funcions narratives <O>en</O> els contes de fades populars i, d'ahí, <O>en</O> qualsevol argument fictici sobre el que es vullga desenrollar una seqüència. Encara que no tots ells apareixen en tots els contes, la seua funció bàsica a sovint permaneix i l'orde és pràcticament sempre el mateix.
Gèneros de ficció
[editar | editar còdic]Per extensió
[editar | editar còdic]Per temàtica
[editar | editar còdic]- Fantàstic:
- Ciència ficció.
- Novela romàntica.
- Novela de detectius, novela negra, novela d'espies.
- Tema
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bruguera i Talleda, Jordi (1996 (2004, 4a edició)). «fènyer III.2, 1. ficció», Diccionari etimològic, Enciclopèdia Catalana, p. 388. ISBN 9788441225169.
- ↑ (1974) Formal philosophy: selected papers (en anglés), Yale University Press.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Umberto Eco (23 Octubre 1996). Sis passejades pels boscs narratius (en espanyol), Lumen. ISBN 978-84-264-1241-6.
- ↑ Hockett, C.,"The Origin of Speech", Scientific American, 203, 1960
- ↑ Marie-Laure Ryan, „Fiction, Senar-Factuals, and the Principle of Minimal Departure“, in: Poetics 9 (1980)
- ↑ Parker, M., Higgins, M., Lightfoot, G. and Smith, W. (1999) Amazing tals: Organization studies as science fiction. Organization, 6(4): 579-590.
- ↑ Martin Andree, Archäologie der Medienwirkung. Faszinationstypen von der Antike bis heute (Simulation, Spannung, Fiktionalität, Authentizität, Unmittelbarkeit, Ursprung). Munich: Fink 2005.
- ↑ Mar, R i Oatley, K., "The Function of Fiction is the Abstraction and Simulation of Social Experience" en Perspectives of Pshychological Science, volum 3 en York University
- ↑ Mc Keown, M., The nature of Vocabulary Acquisition, Lawrence Erlbaum Associates, 1987
- ↑ Harari, Yuval N. (2015). Sapiens : a brief history of humankind. ISBN 978-0-09-959008-8.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Albadalejo Majordom, Tomás: Teoria dels móns possibles i macroestructura narrativa: anàlisis de les noveles curtes de Clarín, Alacant, Secretariat de Publicacions, Universitat, D.L. 1986
- Pozuelo Yvancos, José María: Poètica de la ficció, Madrit : #Síntesis, D.L. 1993
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Vilar, Mariano. «Introducció a la teoria dels móns possibles». Revista LUTHOR, n.º 9 (abril de 2012) [1] archivat en Wayback Machine.
Ficció en el Viccionari. i para ficció fantàstica.
Plantilla:RAER
Ficció en Viquidites.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Ficción» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.