Historieta

Archiu:Krazy Kat 1918-09-07.png

Historieta

Una historieta o còmic és una successió de dibuixos que constituïx un relat, en text o sense text, aixina com la série d'elles que tracte de la mateixa història o del mateix concepte, i també el corresponent mig de comunicació en el seu conjunt.

Partint de la concepció de Will Eisner d'esta narrativa gràfica com un art seqüencial, Scott McCloud aplega a la següent definició: «Ilustracions yuxtapostes i atres imàgens en seqüència delliberada en el propòsit de transmetre informació o obtindre una resposta estètica del llector». No obstant, no tots els teòrics estan d'acort en esta definició ya que permet l'inclusió de la fotonovela i, en canvi, ignora el denominat humor gràfic.

L'interés per l'historieta «pot tindre molt variades motivacions, des de l'interés estètic al sociològic, de la nostàlgia a l'oportunisme». Durant bona part de la seua història va ser considerat inclús un subproducte cultural, a penes digne d'un atre anàlisis que no fora el sociològic, fins que en la década de 1960 es vares agarrar a la seua reivindicació artística, de tal forma que Morris i després Francis Lacassin han propost considerar-ho com el nové art, encara que en realitat siga anterior a aquelles disciplines a les que habitualment se'ls atribuïxen les condicions de octau (fotografia, de 1825) i sèptim (cine, de 1886). Segurament, siguen este últim mig i la lliteratura els que més l'hagen influït, pero no cal oblidar tampoc que «el seu particular estètica ha eixit de les vinyetas per a alcançar a la publicitat, el disseny, la moda i, no digam, el cine».

Les historietes solen realisar-se sobre paper o en forma digital (i-còmic, webcómics i similars), podent constituir una simple tira en la prensa, una pàgina completa, una revista o un llibre (àlbum, novela gràfica o tankōbon). Han segut cultivades en casi tots els països i aborden multitut de gèneros. Al professional o aficionat que les guioniza, dibuixa, rotula o colorea se li coneix com historietista.

Denominacions

En els països hispans s'usen varis térmens autòctons, com a mones i la seua variant monitos (abans molt usat en Mèxic), i, sobretot, historieta, que procedix d'Hispanoamèrica i és el més estés. Alguns països hispà mantenen, ademés, les seues pròpies denominacions locals: muñequitos en Cuba, i tebeo en Espanya. En Veneçola també se'ls crida comiquitas per extensió. En el Perú se li denomina succeït. Cap a la década de 1970 va començar a impondre's en el món hispà el terme d'orige anglosaxó comic, escrit hui en dia en idioma espanyol baix la manera «còmic» pero procedent, a través de l'anglés, del grec Κωμικός, kōmikos, ‘d'o pertanyent a la comèdia,’ que es deu a la suposta comicitat de les primeres historietes. En anglés, s'usaven ademés els térmens funnies, és dir, divertits i cartoon, pel tipo de paper baste o cartó en a on es feyen, pero en el temps els «animated cartoons» o dibuixos animats varen tendir a reservar-se la paraula «cartoon». Posteriorment apareix des del moviment contracultural el terme comix, primer en anglés i després en atres llengües, que sol reservar-se per a publicacions d'este estil.

Les historietes o còmics poden denominar-se narracions gràfiques que conten diferents històries per mig d'una successió d'imàgens o ilustracions, les quals es complementen en texts escrits. No obstant, també existixen historietes mudes, és dir, carents de text.

Òbviament, les historietes no tenen per qué ser còmiques i per això els francesos usen des dels anys 1960 el terme bande dessinée (tires dibuixades), abreviat BD, que en realitat és una adaptació de comic strip. El portugués va traduir del francés per a crear banda desenhada, mentres que en Brasil li la denomina história em quadrinhos (història en cuadritos), fent aixina referència al procediment sintàctic de l'historieta, com també succeïx en el terme chinenc liánhuánhuà (imàgens encadenades).

Con relación a noms asiàtics, el terme mànega (漫画, dibuix informal) s'ha impost en japonés a partir d'Osamu Tezuka qui ho va prendre a la seua volta d'Hokusai, mentres que es reserva el terme komikkusu (コミックス) per a la historieta nortamericanaPlantilla:Fact. Els filipins usen el similar komiks, pero ho apliquen en general, mentres que en les Coreges i China usen térmens derivats de mànega, com manhwa i manhua, respectivament.

Finalment, en Itàlia l'historieta es va denominar fumetti (nubecillas, en castellà) en referència al globo de diàlec.

Historieta

Artícul principal → Història de l'historieta.

Diverses manifestacions de l'Antiguetat i l'Edat Mija poden ajustar-se a la definició de còmic donada més dalt: Pintures murals egipcíaques o gregues, relleus romans, vitralés d'iglésies, manuscrits allumenats en vinyetes quadrades que contenen dibuixos en seqüència narrativa, com les Cantigas de Santa María d'Alfonso X l'Sabio, còdexs precolombinos, Bíblia pauperum, etc. En l'invenció de l'imprenta (1446) es produïxen ya aleluyas i en la de la litografia (1789), s'inicia la reproducció massiva de dibuixos, les imàgens de Épinal, entre elles.

En la primera mitat de el XIX, destaquen pioners com Rodolphe Töpffer, pero serà en la prensa com a primer mig de comunicació de masses, a on més evolucione l'Historieta, primer en Europa i després en Estats Units. És en este país a on s'implanta definitivament el globo de diàlec, gràcies a séries majoritàriament còmiques i de grafisme caricaturesco com The Katzenjammer Kids (1897), Krazy Kat (1911) o Bringing Up father (1913). A partir de 1929, escomencen a triumfar les tires d'aventures de grafisme realiste, com Flash Gordon (1934) o Príncip Valent (1937). Estes invadiran Europa a partir de 1934 en Li Journal de Mickey, encara que en resistències com Tintín (1929) i Li Journal de Spirou (1938), i moviments originals com el de la novela en imàgens. A partir d'enguany, no obstant, les tires de prensa nortamericanes escomençarien a acusar la competènciaPlantilla:Quina dels comic-books protagonisats per superhéroes de DC Comics i Marvel Comics com Superman (1938), Batman (1939), Shazam (1939), Flash (1940), Capità Amèrica (1941), Dòna Maravella (1941), Els 4 Fantàstics (1961), Hulk (1962), Spider-Man (1962), Thor (1962), Iron Man (1963), X-Men (1963) i Jóvens Titanes (1964).

Durant la postguerra, les escoles argentina, franc-belga i japonesa adquirixen un gran desenroll, gràcies a figures com Oesterheld, Franquin i Tezuka, respectivament. En general pot dir-se que «el gros de la producció nortamericana, per a la segona mitat dels anys xixanta, ha baixat de nivell i es troba per baix de la producció francesa o italiana». Serà en abdós països a on s'afiance una nova consciència del mig, orientant-se els nous autors (Crepax, Moebius, etc.) cap a un públic cada volta menys jovenil. En això, i en la competència de nous mijos d'entreteniment com la Televisió, el còmic va deixant de ser un mig massiu, llevat en Japó. Precisament, la seua historieta conquistarà el restant del món a partir de 1988, gràcies a l'èxit de les seues versions en dibuixos animats. De la mateixa manera, les experiències del còmic underground de la década de 1960 cristalizan en un sòlit moviment alternatiu, ya en els anys 1980, que dona lloc a la seua volta al moviment de la novela gràfica. Internet també constituïx un nou factor a tindre en conte.

Historieta com a recurs educatiu

L'historieta pot ser un bon recurs educatiu, donat el caràcter dinàmic que posseïx. El fet de poder reproduir històries i crear-les aporta motivació al procés d'ensenyança-aprenentage. Són molts les traces llingüístiques que es poden treballar: des de diàlecs i monòlecs fins a expressions més coloquials, entre uns atres. Supon una mescla de llenguage visual i icònic que reconfigura les nostres capacitats comunicatives. No obstant, per a que servixca com un verdader recurs educatiu, deu complir els següents objectiu:

• Fomentar la llectura a través del còmic.
• Traslladar al pla escrit situacions que ocorren en la seua vida quotidiana.
• Comunicar a través d'imàgens.
• Estimular els métodos d'anàlisis i #síntesis.
• Desenrollar #destrea comunicatives per mig de l'aprenentage de les expressions més utilisades en el llenguage quotidià.
• Fomentar la creativitat i l'imaginació.
• Traslladar pensaments i idees a les estructures formals que proporciona el llenguage escrit.
• Desenrollar treball colaboratiu.

Tradicions

Del relat expost més dalt, pot deduir-se l'existència de tres grans tradicions historietísticas a nivell global, totes en els seus propis sistemes de producció i distribució:

• Japonesa: mànega
• Nortamericana: comics
• Franco-belga: bande dessinée

De menor transcendència global, podem citar atres escoles, com la:

• Argentina: historietes
• Britànica: British comics
• Espanyola: tebeo
• Italiana: fumetti

Coreana: manhwa China: manhua

Aparte de la producció argentina i espanyola, pot destacar-se la d'atres països hispans, com Chile, Cuba o Mèxic i, en menor mida, Colòmbia o Perú. Ya a finals dels anys 1960, Oscar Masotta afirmava que a través del còmic s'estava produint un verdader intercanvi de cultures o universalisació cultural, de tal manera que «els italians i els alemans lligen historietes produïdes en França i viceversa, els pobles de parla hispànica lligen tires produïdes en països anglosaxons, en els Estats Units en la seua major part, etc.», contribuint aixina a borrar les particularitats nacionals. No obstant, este teòric no deixava de mencionar, com un valor negatiu, que:

... eixa universalisació pot ser utilisada —i ho és sense dubte— com a mig d'influència pels països que, per la seua estructura econòmica, es troben colocats en posició de centrals.

En este mateix sentit, s'estén el llibre Per a llegir a l'Ànet Donald (1972) d'Ariel Dorfman i Armand Mattelart.

Vore també: Categoria:Historieta per país

Indústria

Tradicionalment, l'indústria del còmic ha requerit un treball colectiu, en el que, ademés dels propis historietistas, han participat editors, coloristes, gravadors, impressors, transportistes i venedors. Sempre han existit autoedición, com les del còmic underground, pero últimament han aumentat per la crisis de determinats mercats i les facilitats conseguides en l'auge de l'informàtica i Internet. Poden distinguir-se els següents formats de publicació:

• Tira de prensa, composta per una franja horisontal de tres o més vinyetes.
• La pàgina, que pugues compilar vàries tires o presentar una sola, pero desplegada a tota pàgina i color (lo que es denomina sunday, per ser publicada en dumenge).

• La revista d'historietes (comic book en Estats Units, pepines en Mèxic i tebeo en Espanya), normalment en grapa i a voltes forma de quadern, que presenta una o vàries historietes. En la tradició nortamericana és habitual que este format present, en cada número, un capítul d'una història més gran, que s'estén a lo llarc de successius números (lo que es coneix com "arc argumental"). Estos cuadernillos, cridats "grapas" en la gerga, solen ser posteriorment recopilats en toms que contenen el "arc" al complet despuix de la finalisació en format grapa.
• El llibre, que es concreta en Àlbum d'historietes, Novela gràfica i Tankōbon en les tradicions franc-belga, nortamericana i japonesa, respectivament.
• Digitals: I-còmic, webcómics, etc.

El canal de comercialisació més habitual de la majoria d'estos còmics ha segut el quiosc de periòdics fins que, en el desenroll del mercat de venda directa a principis dels anys 1970, es va escomençar a impondre la llibreria especialisada. Tant els propis còmics com els seus originals són objecte d'un actiu coleccionisme.

En un objectiu comercial, pero també lúdic i didàctic, abunden els events d'historieta (convencions, festivals, jornades, etc.) com un punt de trobada entre professionals i aficionats. Els festivals més importants són el Saló Internacional del Còmic de Barcelona (Espanya, 1981), Comiket de Tòquio (Japó, 1975), la Convenció Internacional de Còmics de Sant Diego (Estats Units, 1970), el Festival Internacional de l'Historieta de Angulema (França, 1974) i Comics & Games en Lucca (Itàlia, 1966).

Gèneros

Un gènero narratiu és un model o tradició d'estructuració formal i temàtica que s'oferix a l'autor com a esquema previ a la creació d'historietes, ademés de servir per a la classificació, distribució i venda de les mateixes. Tot gènero es classifica segons els elements comuns dels còmics que comprén, originalment segons els seus aspectes formals (grafisme, estil o to i, sobretot, el sentiment que busquen provocar en el llector), i temàtics (ambientació, situacions, personages característics, etc), de tal forma que «les característiques de guion, planificació, allumenament i tractament» d'una historieta variaran segons el gènero al que pertanyga. Alternativament, els gèneros historietísticos es definixen pel format de publicació. Com explica Daniele Barbieri, «la divisió per gèneros és distinta i independent de la divisió per llenguages», de tal forma que

... independentment del llenguage en que estiguen contades (tracte's de lliteratura, de cine, de teatre, de còmic, o de qualsevol atre marc), la major part de les històries policíacas, per eixemple, tenen més característiques en comuna entre sí que, posem per cas, en les faules d'animals; i estes últimes, a la seua volta, tenen entre sí moltes més característiques en comuna.

Actualment no existix un consens en quant al seu número, puix les diverses classificacions no deriven tant de la retòrica clàssica, en la seua divisió en líric, épico i dramàtic, com de la novela popular i el cine, que es caracterisen per l'escassa complexitat de la seua regulació. No és rar trobar, per eixemple, referències a macrogéneros com a historieta d'aventures o d'acció. Per a complicar encara més el tema, els gèneros també poden ser combinats per a formar gèneros híbrits. Hi ha, no obstant, alguns prou definits i en molta tradició, com els que es distinguixen en les monografies Gent de Còmic i Mangavisión:

• Aventures;
• Bèlic;
• Ciència ficció o futurista:
  • Mecha,
  • Space opera, i
  • Superhéroes;
• Còmic i satíric;
• Costumista;
• Deportiu, d'arts marcials o jocs de taula,
• Eròtic i/o pornogràfic, conta en un subgénero en Japó el Hentai.
• Fantàstic i llegendari, incloent la fantasia heròica;
• Històric, que conta en un subgénero consolidat, el de la historieta de l'Oest o western;
• Policíaco o criminal;
• Sentimental i romàntic, i
• De terror.
• Historieta infantil.

Fins a la recent evolució de la image generada per computadora, podia dir-se que la proliferació de certs gèneros, com la ciència ficció o el fantàstic, era deguda a «la facilitat i economia de mijos en que un bon dibuixant pot introduir als seus llectors en els ambients més fantàstics».

Vore també: Categoria:Gèneros d'historieta

Sociologia

També es distinguix, encara que ya fòra de qualsevol classificació per gèneros, una historieta infantil, dirigida a chiquets, d'un atre còmic per a adults, mentres que a penes té predicamento el terme historieta familiar, que si té equivalents en el cine, per a referir-se a les obres que resulten atractives a llectors de totes les edats. L'historieta infantil ha constituït la majoria del material clàssic «de tots els països (Estats Units inclós)», mentres que el còmic adult va iniciar el seu auge en els anys 1960 presentant relats que podien ser tan impossibles i pueriles com els anteriors, pero que incloïen majors dosis de violència, temes inquietants, paraules malsonants i sobretot sexe explícit.

Antigament hi havia en Occident reductes específicament femenins, ya siga en forma de revistes infantils per a chiquetes, o de melodrames romàntics.

En Japó, a on hi ha còmics específics per a tot tipo de públic, es distinguixen també pel grup d'edat i sexe al que van dirigits: kodomo (chiquet), shōjo (chicona), shōnen (chicon), josei (dòna) i seinen (home).

Per un atre costat, cal senyalar que el còmic ha segut despreciat en freqüència per èlits culturals i representants polítics. Açò s'explica pel «vell prejuí que identifica la paraula escrita en lo cult i l'image que l'explica -o, com en este cas, l'enriquix i transforma- en lo iletrado». Mauro Entrialgo és de l'opinió de que:

És un mig que requerix per al seu fruïment menys preparació i concentració que, per eixemple, la lliteratura, pero més que, per eixemple, la televisió. Aixina que no obté ni el prestigi de la primera ni la difusió popular de l'última.

El catedràtic Juan Antonio Ramírez considera que este reconeiximent en el sí de la alta cultura s'ha vist impossibilitat, paradòxicament, «per la consolidació i extensió del sistema de l'art» i uns departaments de lliteratura separats per àmbits llingüístics.

També cal destacar que molts còmics clàssics «oferixen només una de les cares dels seus personages i oculten totes les demés», quedant per lo tant en la pura anècdota. El mig en el seu conjunt ha tendit a «traduir una ideologia tradicional, conservadora i inmovilista durant molts anys», ya siga per les conviccions dels seus autors o per a no desagradar al conjunt dels seus llectors i arriscar-se a perdre-los o inclús sofrir els efectes de la censura, com va ocórrer en règims com els de Mussolini o Franco i, respecte a les historieta d'horror i crims en els Estats Units i la Gran Bretanya dels anys 1950. Açò explica que les historietes que no se cenyien als valors socials imperants es manifestaren a través de publicacions underground i que temàtiques com la homosexualitat no afloraren a la superfície fins als anys 1980, conforme anava sent acceptada en la cultura oficial, ni produïren fins a llavors els seus primers autors reconeguts per crítica i públic, com Ralf König o Nazario.

De la mateixa manera, «només en les últimes décades s'han escomençat a produir bones historietes protagonisades per dònes», ya siga eixercint el paper de l'héroe tradicional o mostrant una psicologia pròpia. Cal destacar, a este respecto, l'abundància en els últims anys de memòries realisades per dònes, com Zeina Abirached o Marjane Satrapi.

Actualment, les historietes són llegides majorment per adolescents i adults jóvens, per lo que cada volta les hi ha «més complicades, més obertes, més sensibles i més lliberades», és dir, més adultes.

Llenguage

Per a Oscar Masotta, lo que determina en primer lloc el valor d'una historieta és el grau en que permet manifestar i indagar les propietats i característiques del llenguage mateix de l'historieta, revelar a l'historieta com a llenguage. Jean Giraud afirma que

El cervell té que pensar i necessita el llenguage escrit, mentres que el dibuix té un llenguage subterràneu que aplega a través dels ulls. El mensage que el dibuixant envia és un mensage secret, en còdic sifrat, que va del dibuixant al cos, a les sensacions. Pero la consciència, la raó tenen que ser educades per a poder dessifrar-ho segons una llògica que vaja més allà de la sensació inconscient.

Iconografia

Històricament, els personages tipo han segut molt importants per al mig, ya que el llector «desija, vol i espera que el "bo" pose cara de bo, i el "mal" tinga cara de mal».

En l'historieta es figura, en mijos estàtics, el moviment real, usant tècniques que ya varen practicar els futuristes.

Text

El text no és necessari, pero sol estar present, ya siga en forma de globos o entrepans, cartelas, texts solts i onomatopeyas. Les paraules dites pels personages solen arreplegar-se en els globos, llevat que es presenten fora per a indicar que han pujat el to de veu.

Tots els texts solen estar escrits en mayúscules i les diferències tipogràfiques, de tamany i gruixa servixen per a destacar una paraula o frase, i maritza #intensitat de veu. Masotta establix a este respecto un esquema en 7 oposicions:

• Diàlec - off
• Llenguage interior - llenguage proferit.
• Llenguage normal - llenguage excepcional.
• Prop - llunt
• Globo - Extra-globo.
• Llínea recta - llínea sinuosa (o en zig-zag, o estrelada, etc.)
• Tipografia normal - tipografia excepcional.

Articulació narrativa

Tota historieta és una narració gràfica, és dir, desenrollada per mig d'una seqüència de dibuixos, i no una série d'ilustracions el mèrit de les quals radique en elles mateixes, de tal forma que «cada quadro o vinyeta deu estar relacionat d'algun modo en el següent i en l'anterior». En afortunada expressió de Román Gubern, la «vinyeta és la representació gràfica del mínim espai i/o temps significatiu. A l'espai que separa les vinyetes se li coneix com a carrer» i al procés pel que el llector suplix eixe buit se li denomina clausura. McCloud distinguix 5 tipos de transicions entre vinyetes:

• 1. Moment a moment.
• 2. Acció a acció.
• 3. Tema a tema.
• 4. Escena a escena.
• 5. Senar-sequitur.

Quant major siga el format i el número de signes icònics i verbals, més temps i atenció deurem prestar a una determinada vinyeta. L'historieta usa variacions del àngul visual, enquadrament i plans, térmens estos que ha pres del cine, per a dinamisar la narració.

Relacions en atres mijos

Per la seua condició de mig intersticial des dels seus orígens, l'historieta es relaciona en primer lloc en les arts plàstiques.

Vore també: Roy Lichtenstein i Lyonel Feininger

Lliteratura

Donada l'antiguetat i el prestigi de la lliteratura, «qualsevol relació propenca entre un i ulls, perque, se supon, dona “categoria” a la chiqueta». En l'historieta, no obstant, «els texts no viuen una vida pròpia en el seu interior» com sí ocorre en la lliteratura.

En segon lloc, ha de mencionar-se també les seues relacions en:

Cinematografia

El cine i el còmic compartixen una llarga història d'influències mútues. En este sentit, Federico Fellini manifestava que «els còmics que es realisen acostant-se massa a la tècnica cinematogràfica són per a mi els menys bells, els menys conseguits» de tal manera que els «que mereixen consideració són aquells que han inspirat al cine i no al revés». Citava aixina a clàssics de l'historieta d'humor nortamericà, com els Katzenjamer Kids i Bringing Up father, que considera indubtable inspiració de certs escenaris i personages de Chaplin.

Respecte a atres disciplines més modernes, Ana Merino era de l'opinió que:

... la pèrdua d'audiència ha significat per al còmic la pèrdua de la seua capacitat cívic-popular. Ara, el còmic, com ya s'ha senyalat, té que competir en la televisió, els videojocs o internet. Pero és cert que molta de l'estètica que s'utilisa per les noves tecnologies és un producte que s'ha inspirat gràficament en els còmics clàssics, underground o de superhéroes.

Estils

En un apartat anterior de la secció d'història, ya s'ha mencionat la revolució que en els anys 1930, va supondre l'imposició d'un nou tipo de grafisme realiste per a les historietes «séries» en detriment del grafisme distorsionat i caricaturesco que havia predominat fins a llavors. A la seua volta, des de mediats dels anys 1960, molts autors han tendit a «la destrucció del realisme naturaliste per a trobar nous camins: el realisme fantàstic, la deformació i la angulación, el montage de major expressivitat», etc.

En realitat, els estils gràfics usats pels historietistas són tan variats com l'intenció i l'habilitat de l'autor, distribuint-se estos dins un triàngul format per tres vèrtiços (abstracció postpictórica, realitat i llenguage) que comprén des del realisme de filiació fotogràfica (Luis García Mossos, Alex Ross, etc), a la caricatura.

En una mateixa vinyeta poden combinar-se ademés varis estils. McCloud denomina efecte caraça a la combinació d'uns personages caricaturescos en un entorn realiste que podem observar en la llínea clara o el mànega clàssic d'Osamu Tezuka.

A pesar de tamañas possibilitats, els dibuixants clàssics procuraven mantindre sempre un mateix estil a lo llarc de tota la seua carrera, degut potser a imposicions de les seues syndicates. Un autor més modern, com l'espanyol Josep María Beà, a pesar d'estimar grandemente als que li varen precedir, considera que el «estil, quan es perpetua indefinidament i no evoluciona, és signe de fossilisació, de amaneramiento».

Alguns tipos d'històries i formats de publicació d'historietes

• Tira de prensa (tira còmica), chargé i cartó (art) (cartó) (historietes de curta duració, la primera critica valors socials, la segona critica a les persones i les coses de la contemporaneidad i la tercera critica les situacions de l'el dia a dia).

• One-shot (història completa) i miniserie (série llimitada) (historietes de mija i llarga duració, la primera té una duració d'una única edició i la segona s'estén per més d'una edició, generalment, entre dos a quatre, encara que una miqueta més extensa, aixina com, per eixemple, tretze).

• Tebeo, novela gràfica i fanzine (el primer és una revista d'historieta tradicional, la segona és un llibre d'historieta i el tercer és una revista de l'historieta editada per fanàtics i en contingut prou diversificado).
• Webcomic (una historieta disponible per a la seua llectura en Internet, la majoria publicades únicament en la web en un disseny adaptat a eixe mig) i i-comic (historietes que són realisades específicament en paper, per a la seua venda o distribució; i que són transformades a forma digital per a ser llegides en un PC o similar).

Atres comics

• Archiu:Elmeticherevista001.jpg

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Historieta|20px|Vore el portal sobre Historieta]] Portal:Historieta. Contingut relacionat en Historieta.
• Humor gràfic
• Dia de l'Historieta
• Wikiproyecto:Historieta
• Mànega
• Novela gràfica
• Historietista
• Tira còmica
• Caricatura
• Dibuixos animats
• Historieta per país

Bibliografia

• García, Santiago (2010). La novela gràfica, Bilbao, Astiberri Edicions.
• McCloud, Scott (1995). Cóm es fa un còmic: L'art invisible, Barcelona, Edicions B [1993].
• Masotta, Oscar (1967). Tècnica de l'historieta, Buenos Aires.
• (1982). L'historieta en el món modern, Barcelona, Paidós (1970).
• Merino, Ana (2003). El còmic hispànic, Madrit, Editorial Càtedra.

Pintor, Iván (2017). Figures del còmic. Forma, temps i narració seqüencial. Llogaret Global, 37.

• Ramírez, Juan Antonio (28/07/2009). Prefacio. La novela gràfica i l'art adult, en García, Santiago, La novela gràfica, Bilbao, Astiberri Edicions, pp. 11-13.

Enllaços externs

• [[Archiu:{{#switch:Historieta|20px|Vore el portal sobre Historieta]] Portal:Historieta. Contingut relacionat en Historieta.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Historieta en Viquidites.

• 20px|link=|alt= Wikinoticias tiene noticias relacionadas con Historieta.

Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Historieta en el Viccionari.

• digitalcomicmuseum.com, archiu d'historietes històriques.
• meliwaren, web chilena sobre comics.
• Entre còmics; publicació electrònica en espanyol sobre l'actualitat del còmic.
• «L'encant del nové art» en Lliteral Magazine.
• Tebeosfera: Revista web sobre historieta publicació en llínea en castellà dedicada a la catalogació de l'tebeo en espanyol.