Manes (mitologia)

Archiu:Stele Licinia Amias Terme 67646.jpg

Tomba en inscripció D.M.: Dis manibus.

En la mitologia romana els manes (llatí: mānēs) o vaig donar manes («deus manes»), en plural sempre, eren uns númenes o deus colectius d'àmbit domèstic, que s'associaven als morts. Atres númenes en els que estaven associats són lares (deus familiars), lémurs (esperits dels morts), genis (esperits protectors) i penates (deus de la rebost). Els manes eren els esperits d'antepassats, que oficiaven de protectors de la llar. El pater famílies o pare cap de família, era el seu sacerdot i oficiava les seues cerimònies religioses i ofrenes en les vivendes. Pertanyien als vaig donar inferi o deus infernals.

Característiques

Els antics donaven el nom de manes a les ànimes dels morts que suponien errantes d'un lloc a un atre a manera d'ombres i a les quals tributaven en certes ocasions una espècie de cult religiós. Bauier opina que el seu verdader orige va nàixer de l'idea de que el món estava ple de genis, uns per als vius, uns atres per als morts: uns bons i atres mals, etc. Es tenien idees enterament relatives als manes: aixina és que tan pronte els prenien per les ànimes separades dels cossos, tan pronte pels deus infernals o simplement pels deus o els genis tutelares dels difunts.

De tots els autors antics, Apuleyo és el que en el seu llibre De deo Socratis parla en més claritat de la doctrina dels manes:

L'esperit del home despuix que ha eixit del cos passa a ser o es transforma en una espècie de dimoni que els antics llatins cridaven lemures. Les ànimes d'aquells difunts que havien segut bons i anaven en conte i vigilància sobre la sòrt dels seus descendents, es dien lares familiars pero les d'aquells atres inquiets, turbulentos i maléficos que espantaven els hòmens en aparicions nocturnes es dien larvae i quan s'ignorava la sòrt que li havia cabut a l'ànima d'un difunt, és dir, que no se sabia si havia segut transformada en lar o en larva, llavors li la cridava mane.

Agustín de Hipona, basant-se en l'anterior autor, afig:

«Apuleyo diu, en efecte, que les ànimes dels hòmens són dimonis, i que els hòmens es convertixen en lares si són bons, en lémurs o larves si són mals, i en manes si és incert si mereixen be o mal. També afirma que els bienaventurados es diuen en grec εὐδαίμονες [eudaimones], perque són ànimes bones, és dir, démones bons, confirmant la seua opinió de que les ànimes dels hòmens són démones».

De molts autors antics resulta que estos atribuïen o suponien a les ànimes dels difunts una espècie de cossos molt sotils de la mateixa naturalea de l'aire, pero no obstant, organisat i en disposició d'eixercir vàries funcions de la vida humana com vore, parlar, entendre, comunicar, passar d'un lloc a un atre, etc.

Encara que els antics no deificaban tots els morts, no obstant creïen que totes les ànimes dels hòmens que duyen una vida espiritual, transcendien i passaven a ser una espècie de divinitat, per la raó de la qual solien gravar sobre els sepulcros estes tres lletres inicials D. M. S. Dis manibus sacrum, consagrada als deus manes.

Adoració fòra de Roma

Els perses, els egipcíacs, els fenicios, els assiris i totes les atres nacions d'Àsia veneraven les ombres dels morts. Els bitinios en enterrar els morts els suplicaven que no els abandonaren enterament i que tornaren alguna volta a vore'ls; este cult està encara present en algunes parts d'Àfrica i en molts atres pobles primitius.

Orfeo va ser el primer que va introduir entre els grecs la costum d'evocar els manes. El cult d'estos deus es va estendre pel Peloponeso i els invocaven en les calamitats públiques. Homero nos diu que Ulises els va oferir un sacrifici per a obtindre una feliç tornada als seus estats.

De tots els sacerdots grecs, els tesalios eren els que més coneiximent tenien en l'art d'evocar als manes. Despuix que els espartanos varen haver fet perir a Pausanias en el temple de Minerva, es varen vore precisats a enviar a buscar sacerdots a Tesalia per a aplacar la seua ombra. En un camp prop de Marató es veen les tombes dels guerrers atenienses que varen morir barallant contra els perses. Pausanias diu que en el seu temps es creïa que alguna que una atra volta eixien d'elles uns crits penetrants que espantaven als viagers. Atres voltes, afig, no es creïa percebre més que un soroll sort semblança al que fan molts hòmens que combaten: aquells que posaven l'oït per a escoltar eren castigats pels manes; pero els passagers que sense voler penetrar la causa i orige d'aquelles veus lastimeras, seguien el seu camí sense parar-se a averiguar allò en una criminal curiositat, no experimentaven cap mal resultat.

Algunes voltes per a aplacar l'ombra irritada d'aquell a qui un homicidi o un atre accident funesto li havia llevat la vida, li immolaven víctimes humanes o li erigien una estàtua. Aixina és que desijant els éforos satisfer o acallar els manes de Pausanias, li varen erigir estàtues de bronze davant de les quals oferien sacrificis tots els anys.

Els habitants de Platea tributaven un cult religiós als que morien. Els oferien sacrificis sobre els sepulcros i la víctima, coronada de mirto i de ciprer, s'immolava al són de flautas i atres instruments els més lúgubres. Celebraven aixina mateix una festa general, en la qual tots els magnats montats en carros coberts de negre anaven als sepulcros a oferir incens als deus dels inferns. El primer constituït en dignitat entre ells sacrificava en seguida un bou negre, suplicant als manes que ixqueren de les seues morades per a beure la sanc d'aquella víctima.

Era opinió generalment rebuda en els temps heròics que els manes d'aquells que havien mort en un país estranger anaven errantes procurant retornar a la seua pàtria. Els grecs i romans invocaven als manes com a divinitats, els erigien altars i els oferien bous per a obligar-los a que protegiren els seus camps i espantaren als que anaven a furtar els fruts i l'invocació dels quals o fòrmula nos ha conservat Catón. De Roma va passar el cult dels manes a totes les regions d'Itàlia. En tots els llocs se'ls va elevar altars i es varen posar baix la seua protecció els sepulcros, que els seus epitafis principiaban sempre Dis manibus. Els llocs destinats a la sepultura dels morts dedicats als deus d'avall Dis inferis, eren cridats loca religiosa mentres que els dedicats als deus de dalt, Dis superis, es dien loca sacra.

Aquells fanàtics que tenien una devoció particular pels manes i que volien tindre en ells relacions o un comerç íntim, es quedaven a dormir sobre els sepulcros a fi de tindre somis profètics per mig de les aparicions de les ànimes dels difunts.

Els altarés que erigien als manes en la Lucania, en l'Etruria i en la Calàbria eren sempre de dos en dos, posats l'u al costat de l'atre. Solien circuirlos de branques de ciprer i s'anava en conte de no immolar la víctima fins al moment en que tenia la vista fixa en la terra. Les seues entranyes, conduïdes tres voltes en torno del lloc sagrat, eren en seguida tirades al fòc, en el qual havia de consumir-se tota la víctima. Estes cerimònies no es començaven mai sino a l'entrada de la nit.

Vore també

• Genius loci
• Domovik

Bibliografia

• Ernst Marbach, "Manes 2)" RE, vol. XIV-1, Stuttgart, 1928, cols. 1051–1060.
• Francesca Prescendi, "Vaig donar Manes", Der Neue Pauly (DNP), vol. VII, Metzler, Stuttgart, 1999, cols 803-804. ISBN 3-476-01477-0