Atharvaveda

Un manuscrit de Atharvaveda

El Atharvaveda és un text sagrat del hinduismo. Sembla pertànyer a una tradició paralela independent a la dels atres tres Vedas (Rig, Sāma i Yajur).

Els texts budistes i yainistas són considerablement més hostils contra el Atharva-veda (que apareix nomenat com Aggwāna-veda o Ajavana-veda) que contra atres texts hindús. El Atharva-veda és menys predominant que els atres Vedas.

Nom sánscrito

• atharvaveda, en el sistema AITS (alfabet internacional per a la transliteraació del sánscrito).
• अथर्ववेद, en escritura devanagari del sánscrito.
• Pronunciació aproximada:
  • "át^Jarva veda" en sánscrito o be
  • "at^Járv véd" en varis idiomes moderns de l'Índia (com el hindí, el maratí o el palí).

Etimologia

El terme provindria d'una raïl sánscrita obsoleta ath o athar (‘fòc’).

Atharvan també és el nom de

• el deu Shiva (cridat Atharvan o Atharvana).
• el sabio Vasista (segons el Kirata-aryuníia 10.10).
• el prāna (energia present en l'aire respirat).^{cita requerida}

Atharvas és el nom del fill major del deu Brahmá, a qui este li va ensenyar el brahma-vidia (el coneiximent sobre el Brahman).

Datació

Està clar que el text central del Atharvaveda s'inscriu en el clàssic periodo «mantra» del sánscrito védico, que des del punt de vista llingüístic s'entén que va existir a finals del segon mileni a. C., aproximadament contemporàneu dels mantras del Iáyur-veda, el Sama-veda i el Khilani (text apócrifo basat en el Rig-veda, que va ser compost varis sigles abans).

El Atharva-veda és també el primer text sánscrito que nomena al ferro (com aias siama, lliteralment ‘metal negre’), de modo que el consens dels experts ubica la major part d'estos himnes en la primerenca Edat del Ferro en l'Índia, que correspon a el XII a X a. C., en l'época del principi del Regne dels kurus.

No obstant, a lo llarc de sigles de tradició oral, el text ha segut molt més danyat que els demés Vedas. Es creu que solament per mig de filologia comparada de les dos recensió supervivents (no molt coherents entre sí) es podrà aplegar a una aproximació del seu text original.

La tradició sugerix que Paippalādona (un dels primers poetes en crear estos himnes) i Vaidharbhī (un dels seus últims creadors) haurien vixcut durant el regnat del príncip Hiranyanabha, de la tribu dels iksuakus els descendents del rei Ikshvaku.