Interpretatio graeca
Interpretatio graeca (en llatí, «traducció grega») és una expressió llatina per a designar la freqüent tendència dels antics escritors grecs a equiparar divinitats estrangeres en membres del seu propi panteón, basant-se en les possibles similituts atributivas d'uns i uns atres. També cridada «interpretació per mig de [models] grecs», és un discurs[1] utilisat per a interpretar o intentar comprendre la mitologia i la religió d'atres cultures; una metodologia comparativa que utilisa conceptes i pràctiques religioses, deidades i mits grecs antics, equivalència i característiques compartides. Heródoto, per eixemple, aludix als antics deus egipcíacs Amón, Osiris i Ptah com «Zeus», «Dioniso» i «Hefesto», constatant aixina que egipcíacs i grecs adoraven als mateixos deus baix diferents noms.
La frase pot descriure els esforços grecs per explicar les creències i els mits d'uns atres, com quan Heródoto descriu la religió egipcíaca en térmens d'anàlecs grecs percebuts, o quan Dionisio de Halicarnaso i Plutarco documenten els cults, temples i pràctiques romanes baix els noms de deidades gregues equivalents. La interpretatio graeca també pot descriure l'interpretació que fan no grecs dels seus propis sistemes de creències per comparació o assimilació en els models grecs, com quan els romans adapten els mits i l'iconografia grecs en els noms dels seus propis deus.
Jan Assmann considera l'enfocament politeiste de l'internacionalisació dels deus com una forma de «traducció intercultural»:
El gran guany del politeisme és l'articulació d'un univers semàntic comú. ... El significat d'una deidad és el seu caràcter específic tal i com es desplega en els mits, himnes, ritos, etc. Este caràcter fa que una deidad siga comparable a atres deidades en traces similars. La similitut dels deus fa que els seus noms siguen mútuament traducibles. ... La pràctica de traduir els noms dels deus va crear un concepte de similitut i va produir l'idea o convicció de que els deus són internacionals.[2]
Plinio el Vell va expressar la «traducibilidad» de les deidades com a «noms diferents per a pobles diferents» (nomina alia aliis gentibus).[3] Esta capacitat va fer possible el sincretisme religiós de l'época helenística i del Imperi romà precristiano.
Eixemples
[editar | editar còdic]Heródoto va ser un dels primers autors en fer esta forma d'interpretació. En les seues observacions sobre els egipcíacs, va establir equivalents greco-egipcíacs que varen perdurar fins a l'era helenística, entre els que es varen incloure Amón/Zeus, Osiris/Dioniso i Ptah/Hefesto. En les seues observacions sobre els escitas, equipara a la seua reina dels deus, Tabiti, en Hestia, a Papaios i Api en Zeus i Gea respectivament, i a Argimpasa en Afrodita Urania, i també afirma que els escitas adoraven equivalents a Heracles i Llaures, pero els noms dels quals no menciona.
Es pensa que alguns parells de deus grecs i romans, com Zeus i Júpiter, deriven d'un arquetip indoeuropeo comuna (Dieus com el deu suprem del cel) i, per lo tant, exhibixen funcions compartides per naturalea. Uns atres varen requerir esforços teològics i poètics més expansius: encara que tant Llaures com Mart són deus de la guerra, Llaures era una figura relativament menor en la pràctica religiosa grega i despreciada pels poetes, mentres que Mart era un pare del poble romà i una figura central de la religió romana arcaica.
Algunes deidades provinents de l'estrat religiós més antic de Roma, com Jano i Terme, no tenien equivalents grecs. Atres figures divines gregues, particularment Apolo, varen ser adoptades directament en la cultura romana, pero varen experimentar un desenroll clarament romà, com quan Augusto va fer d'Apolo una de les seues deidades protectores. En el periodo primerenc, la cultura etrusca va jugar un paper intermig en la transmissió del mit i la religió grega als romans, com s'evidencia en la transformació llingüística del grec Heracles en l'etrusc Hercle i en el romà Hércules.
Equivalent romana
[editar | editar còdic]La pràctica romana equivalent es dia interpretatio romana. El primer us conegut d'esta expressió va ser fet per Tácito en el seu Germania (cap. 43), en la que informa sobre un bosc sagrat en els najarvali, dient: «Praesidet sacerdos muliebri ornatu, sigau deos interpretatione romana Castorem Pollucemque memorant» (‘un sacerdot presidix en robes de dòna, pero en l'interpretació dels romans, adoren als deus Cástor i Pólux’). En un atre moment (cap. 9) diu que els deus principals dels antics germans eren Hércules i Mercurio, aludint a Thor i Odín respectivament.
Roma assimila als deus grecs
[editar | editar còdic]La cultura romana devia molt als antics grecs. Els etruscs ya havien incorporat alguns dels deus grecs i usat una versió de l'alfabet grec. Les colónies gregues fundades en el sur d'Itàlia des de el VIII varen contribuir molt a la jove ciutat i més vesprada, quan els romans varen conquistar el món helenístico, varen adoptar una nova tanda de creències i ritos grecs. A on abdós mitologia compartien un orige, les interpretacions varen aplegar naturalment: Zeus i Júpiter, per eixemple, procedien abdós del Dyeus del panteón protoindoeuropeo. En els demés llocs l'ajust va ser menys precís, podent afegir-se al deu romà atributs presos del grec, mentres seguia sent diferent: Mart va retindre la seua relació llatina en l'agricultura i fertilitat junt en els seus atributs guerrers i, a diferència del temible Llaures grec, era una figura de cult benevolente i àmpliament reverenciada.
Alguns vaig donar indigetes (deus romans natius), com Jano i Terme, no tenien equivalent grec i per això varen mantindre una tradició independent, ademés d'atres pocs, com Bona Dea, a pesar de compartir atributs en una figura grega (en este cas Artemisa). Uns atres, com els dotze ajudants de Ceres, varen passar a ser mers adjunts de les deidades gregues importats (ací, Deméter).
Roma i els deus de l'Imperi
[editar | editar còdic]Els romans varen interpretar els deus celtes i d'Oriente Pròxim com deidades romanes en la mateixa facilitat. Cernunnos i Lug varen ser identificats en Mercurio, Nodens en Mart com sanador i protector, Sulis en Minerva, i Teshub, el deu anatolio de les tormentas, es va convertir en la seua astral de doble tall en Júpiter Doliqueno, una figura de cult favorita entre els soldats.
Inclús l'advocaació judeua: Yahveh va ser identificat en varis deus, depenent de l'autor de dita interpretatio:
- segons Tácito, Yavé era Saturn (reinterpretat pels cristians de manera que Jesucristo era Júpiter);
- para Cneo Cornelio Escipión Hispalo, Yavé era Tifó (recuperant l'idea d'Antíoco IV);
- Plutarco referia en De Iside et Osiride que el deu dels judeus era identificat en Tifó aludint a ell, com el Set egipcíac;
- Pompeyo, Juan Lido i Cornelio Labeo creïen que Yavé era Dioniso-Baco;
- entre els místics neoplatónicos (tant pagans com a judeus i cristians) es creïa que Yavé (per això, Jesucristo) era Heli (Sol Invictus);
- atres interpretacions barallen que Yavé podria ser Hefesto-Vulcano, Momus, Eón (també cridat Aión), Dis Pater, Orcus, Caligo, Érebo, etc. Depenent de si l'autor de la interpretatio en qüestió vea de forma positiva o negativa els cults monoteistes judeu i cristià.
Quan els romans carien de figura equivalent, no varen dubtar en afegir deidades estrangeres a la seua panteón. A voltes canviaven el nom: quan Cibeles va ser adoptada dels frigios (els grecs el havien interpretat prèviament en Rea), va rebre el nom de Magna Mater deorum Idaea. Atres voltes no succeïa aixina: Apolo va rebre el mateix nom en grec i llatí.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Caracterisada com a «discurs» per Mark S. Smith, God in Translation: Deities in Cross-Cultural Discourse in the Biblical World (Wm. B. Eerdmans, 2008, 2010), p. 246.
- ↑ Moses the Egyptian: The Memory of Egypt in Western Monotheism (Harvard University Press, 1997), págs. 44–54 (cita p. 45), com se li cita en Smith, God in Translation, p. 39.
- ↑ Plinio el Vell, Història natural 2.5.15.
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Interpretatio graeca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.