Cibeles
Cibeles, Cíbele o Cibebe[1] (en latín: Cybĕli o Cybēbe; grec: Κῦβέλη o Κυβήβη)[2] era una deesa de la fertilitat d'orige frigio. El seu cult es va estendre al món grec i es va integrar en el seu mitologia, a on en freqüència se li identifica en la titánide Rea. També va ser important en l'Antiga Roma.
Cibeles és la Mare dels deus i monta un carro en lleons uncidos en ell. Li l'imagina acompanyada dels coribantes, els qui porten espases, i cenyida en una corona en forma de torre.[3] Pese a l'importància del seu cult, Cibeles no protagonisa a penes relats mítics. Apareix en el mit d'Agdistis i Atis i també en el d'Atalanta i Hipómenes.
Competències
[editar | editar còdic]En tots els seus aspectes, romans, grecs i orientals, Cibeles era caracterisada particularment per la seua universal maternitat: era no solament la mare dels deus sino també dels sers humans i els animals.[4] Era cridada Mare de la montanya, i es posava un émfasis especial en la seua maternitat sobre la naturalea salvage, que es manifestava en el caràcter orgiástico del seu cult.[4]
Algunes ciutats-estat, en particular Atenes, l'evocaven com a protectora, pero els seus ritos i processons gregues més celebrades la mostren com una deesa mistérica estrangera i exòtica que apareix en una carrossa jalada per lleons, acompanyada en música salvage, va vindre i una multitut extática i alborotada.
Història
[editar | editar còdic]Orige
[editar | editar còdic]S'ha senyalat que l'antecessora de Cibeles era la deesa Kubaba, ya documentada en l'Edat del Bronze en Àsia Menor.[6] En Frigia li la cridava simplement Kubele.[6][7] Per una atra part, en tant existixen moltes deidades similars d'orige no frigio, és possible que Cibeles siga simplement la forma frigia de la deidad de la naturalea de tota Àsia Menor.[4]
Esta deesa mare va ser honrada en tot lo món antic. El centre del seu cult estava en la ciutat frigia de Pesinunte, a on va caure el betilo cúbic i negre denominat Kubele que dona orige del seu nom.[8]
Estrabón diu que:
En l'Antiga Grècia
[editar | editar còdic]
Els colon grecs en Àsia Menor varen adoptar i varen adaptar el seu cult frigio i ho varen escampar a la Grècia continental i a les colónies gregues occidentals més distants al voltant de el VI En el V, va adquirir fama una estàtua de la deesa realisada per Agorácrito. En Atenes, el cult a Cibeles va tindre un centre destacat en el Metroón. S'ha sugerit que la figura mitològica d'Atis, un consorte de la deesa que es va castrar a sí mateixa, pot haver segut una invenció grega.[10]
En Grècia, Cibeles va adquirir aspectes de vàries deeses: Gea, Rea i Deméter,[11][12] encara que els mitógrafos grecs principalment la varen identificar en Rea.[13]
En Roma
[editar | editar còdic]
El seu equivalent romana era Magna Mater, la Gran Mare o Idaea mater («Mare del Anada»). La seua identificació per part dels romans en les deeses Maya, Ops, Rea, Tellus i Ceres, varen contribuir a que el seu cult s'establira fermament.[4] Els mitógrafos romans la varen reinventar com una deesa troyana, i per lo tant una deesa ancestral del poble romà a través del príncip troyano Eneas. A mida que Roma va establir en el temps la seua hegemonia a lo llarc del món mediterràneu, formes romanizadas de cults de Cibeles es varen escampar a lo llarc del Imperi romà.
En 204 a. C., durant la segona guerra púnica, els romans, obedint a una profecia dels llibres sibilinos, i del oràcul de Delfos, varen enviar embaixadors (entre els que es contava Marco Valerio Faltón)[14] a Pesinunte en la difícil missió de dur a Roma la pedra sagrada que representava a Cibeles. Es contava que despuix de l'inicial negativa del Atalo I, que regnava sobre el territori, una tremolació de terra va precedir a unes paraules de la deesa que ordenaven que li la deixara marchar a Roma. La varen dur escoltada per cinc quinquerremes que varen ser rebuts per Claudia Quinta.[15] Inicialment es va colocar en el temple de La Victòria en el suroest del mont Palatino, a l'espera de la finalisació d'el seu propi temple, que li va ser consagrat el 10 d'abril de 191 a. C.[16]
El cult va perdurar a lo manco fins a el IV. Els rituals eren dirigits per sacerdots castrats d'orige asiàtic, als que denominaven gals. Els ciutadans romans no tenien dret a participar en el sacerdoci, ya que la castració estava prohibida en Roma. No obstant, a partir de l'época de l'emperador Claudio es va substituir el sacrifici dels genitals humans pels testículs d'un bou, que era sacrificat en lo que es coneixia com taurobolio.[17]
Les festivitats en honor de Cibeles constaven de dos parts; la primera comprenia des del 15 al 27 de març. En les celebracions, despuix del taurobolio, es talava un pi i era dut en processó fins al temple de Cibeles del Palatino, a on era honrat com un deu i adornat en violetas, que es considerava havien brotat de la sanc d'Atis. El 24 de març, el «dia de la sanc» el seu sacerdot suprem, el archigalo, derramava sanc dels seus braços i li l'oferia a la deesa al ritme de platillo, tambors i flautes, mentres que els membres menors del clero donaven tornades frenèticament i es tallaven per a esguitar l'altar i el pi sagrat en la seua sanc. El 25 de març era el dia de les Hilarias, a on es commemorava la resurrecció de Atis i la gent es disfrassava. El 27 de març, l'estàtua plateada de la deesa, en la pedra sagrada sobre el seu cap, era carregada en processó i banyada en les aigües del Almo, un riu tributari del Tíber.[4][18]
El segon bloc de les festes era el de les Megalesias, que tenien lloc des del 4 al 10 d'abril. En elles es commemorava l'entrada de la pedra sagrada en Roma.[18]
Vore també
[editar | editar còdic]- Pátera de Parabiago, plat ritual romà del sigle IV gravat en imàgens del cult a Cibeles.
- L'ull de Cibeles, novela de Daniel Chavarría.
- Hilarias
- Megalesias
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Estrabón, Geografia X, 12. Estrabón cita dos variants gràfiques, «Cíbele» i «Cibebe».
- ↑ En frigio: Matar Kubileya, Kubeleya, tal volta «mare de la montanya»; en bregue: Kuvava
- ↑ Segon Mitógrafo Vaticà, 58 (Sobre Cibeles)
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «Great Mother of the Gods | Ancient Greek & Roman Deities | Britannica» (en en). www.britannica.com. Consultat el 2024-12-11.
- ↑ Himne homérico XIV, a la Mare dels deus
- ↑ 6,0 6,1 Óscar Patón Corder. «Deus estrangers», Religió grega. Una visió integradora, 1ª edició, Guillermo Escolar-Editor, p. 111. ISBN 978-84-18093-05-0.
- ↑ Owen Jarus. «2,600-year-old inscription in Turkey finally deciphered — and it mentions goddess known 'simply as the Mother'» (en en). livescience.com. Consultat el 2024-12-11.
- ↑ Cibeles
- ↑ Estrabón, Geografia X, 3, 12
- ↑ Ángel Ruiz Pérez: Resenya sobre La Mère dones dieux. De Cybèle à la Vierge Marie, de Philippe Borgeaud
- ↑ James (1969). Creation and Cosmology: A Historical and Comparative Inquiry (en en), Brill, p. 73. ISBN 978-90-04-01617-0. «En Creta, a on es diu que [Zeus] va nàixer, va morir i va ser enterrat, era una figura molt més primitiva que la tradició indoeuropea del deu del cel i de la pluja i el olimpismo homérico. Aixina, en la Teogonía d'Hesíodo, el seu naiximent es va atribuir a la nebulosa deesa-terra Rea (la contraparte cretense de la deesa-mare frigia Cibeles), esposa de Cronos, el Senyor de l'univers, i en afinitats anatolias.»
- ↑ Borgeaud, Philippe; Borgeaud, Philippe (2004). Mother of the gods: from Cybele to the Virgin Mary (en en), Johns Hopkins University Press, p. 29. ISBN 978-0-8018-7985-2. «Simultàneament [...], va aparéixer una tradició que identificava a la deesa en una deidad estrangera de Frigia, Brega o Creta, una Mare de les montanyes, una primitiva sense genealogia comprensible, que seria Gea, Rea i Deméter al mateix temps. Recolzada per l'aparició de l'estàtua en el metroón, esta tradició va acabar evolucionant en época helenística, o potser baix l'influència romana, fins a convertir-se en una verdadera llegenda sobre l'orige del cult, en la que participava un sacerdot misionero.»
- ↑ Pierre Grimal, Cibebe, p.100, veu Geografía. Edició en rústica. Barcelona: Edicions Paidós Ibèrica. 2004. ISBN 84-7509-053-2.
- ↑ Tito Livio. XXIX, 13-14.
- ↑ Aurelio Víctor, De viris illustribus 46.
- ↑ Jordi Pérez González, Manius Publicius Hilarus: Del comerç de perles a la construcció de la Basílica Hilariana. El cult de Atis i Cibeles en la Roma altoimperial, pp. 257-258, en Classica et Christiana, 12, 2017, ISSN: 1842 – 3043
- ↑ Jordi Pérez González, Manius Publicius Hilarus: Del comerç de perles a la construcció de la Basílica Hilariana. El cult de Atis i Cibeles en la Roma altoimperial, p. 260.
- ↑ 18,0 18,1 Jordi Pérez González, Manius Publicius Hilarus: Del comerç de perles a la construcció de la Basílica Hilariana. El cult de Atis i Cibeles en la Roma altoimperial, pp. 262-268.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cibeles» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.