Tellus
Tellus o Telus, també Terra o Terra,[1] era una deesa que personificaba la «terra»[2] en la mitologia romana. A voltes era cridada com Tellus Mater o Terra Mater, «mare terra», sent Mater un títul honorífic aplicat també a atres deeses. Era mencionada a sovint en contrast en Júpiter, el deu del cel,[3] i estava relacionada en Dis i els manes. El seu equivalent en la mitologia grega era Gea (també traduïda com la Terra) i en moltes ocasions els poetes no les diferenciaven en el seu paper mitològic (pero sí en la faceta cultual). Entre els etruscs el seu nom era Cel.
S'ha argumentat que la Terra Mater que va aparéixer durant el regnat d'Augusto és una transferència directa de la Ge Mater grega a la pràctica religiosa romana, mentres que Tellus, l'antic temple de la qual es trobava dins del llímit sagrat de Roma (pomerium), representa a la deesa de la terra original cultivada pels sacerdots de l'estat.[4]
Els atributs de Telus eren la cornucopia, rams de flors o frutes. Li la solia representar recostada o alçant-se fins a la cintura des d'un forat en el sol.[5] Varrón enumera a Telus com un dels vaig donar selecti, els vint deus principals de Roma, i una de les dotze deidades agrícoles.[6]
Eponimia
[editar | editar còdic]Terra és la deesa epónima que va donar nom, en totes les llengües romançades, al planeta Terra. Tellus va donar la veu en espanyol «telúric»[7] i també el nom del element químic telur. Per lo tant térmens com «terrígeno» (‘naixcut de la terra’, açò és, autòcton, aborigen o indígena) o «terrícola» (terricŏla) també tenen un orige etimològic similar.
«(El planeta) Terra, cridada en llatí Terra o Tellus, és la mare fèrtil que sosté totes les criatures; per això la designem en el nom de l'antiga deesa que els romans veneraven com la dadora de vida i la cuidadora del sol».[7]
Mitologia
[editar | editar còdic]Telus té poca participació en la mitologia romana i en molts casos es tracta d'una interpretatio graeca de Gea. Diu Higino que de l'unió entre el Éter (Aether) i el Dia (Dies) varen nàixer Terra (Terra), Cel (Caelus) i Mar (Mare) [Talasa].[8] En una de les poques llegendes romanes es diu que Telus va competir en Júpiter i Cura per la creació del primer ser humà, prenent a Saturn com a juge.[9] També va socórrer a Dafne i en atenció a les seues súpliques la metamorfoseó en llorer.[10] Agustín de Hipona, citant com a autoritat a Virgilio, diu que el Cel (Caelus) i la Terra (Terra) són esposos.[11]
Varrón considerava a atres deeses romanes com Ops, Venus o Proserpina com a divinitats subordinades a Tellus.[12] De fet els filòsofs disertaron que les tres filles de Ops són identificacions de Telus: Juno perque és l'esposa del cel,[13] Vesta perque és un assentament comú[14] i Ceres perque és la terra nutricia. Ovidio identifica a Telus com locus (‘lloc, ubicació’) i a Ceres com a causa (‘causa, agent’).[15] A Terra (Terra) se li crida Mare (Mater) i Ceres.[16]
Higino diu que la Terra, unida a Éter, va engendrar a: Oceà, Temis, Tàrtar, Ponto, Briáreo, Giges, Estéropes, Atlante, Hiperión, Pol [Ceo], Saturn, Ops, Moneta i les tres Fúria. També una série de abstracció personificadas: Dolor (Dolor), Ardid (Dolus), Furor (Ira), Luto (Luctus), Mentires (Mendacium), Jurament (Jusjurandum), Castic (Ultio), Incontinència (Intemperantia), Altercats (Altercatio), Oblit (Oblivio), Gos (Socordia), Temor (Timor-Leste), Soberba (Superbia), Incesto (Incestum) i Combat (Pugna).[17] En Tàrtar va engendrar als jagantes.[18] En Ponto a Taumante, Ceto, Nereo i Forco.[19] En Júpiter al Geni.[20] Atres fills habidos sense unió són Anteo,[21] Cécrope,[22] Pitón[23] o la Fama.[24]
Conten les faules que la Terra es va enfadar en els deus que es negaven a habitar en ella. Per a venjar-se, va crear als Titanes, també cridats Jagantes. Ells armats en coes de serp, confiant en la seua força, es varen dispondre a destruir els cels amontonant montons de roca en les montanyes i varen espentar als deus a la terra. Varen ser derribats pels rajos de Júpiter i pel cap de la Gorgona quan Minerva la va sostindre davant ells.[25] Temis era la sacerdot de la Terra i duya les seues paraules oraculares.[26] Quan la nau Argo va ser construïda en el monte Pelión, la Terra, afligida perque la mar, intacte abans, ara s'havia convertit en un passera, va posar roques en l'mar.[27] Quan Júpiter va prendre a Juno com a esposa, la Terra va vindre carregada de fruts dorats, junt en les seues branques. Admirant-los, Juno li va demanar a la Terra que els plantara en els seus jardins, que estaven prop del monte Atles.[28]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Varrón: De lingua Llatina V, 67: «la Terra (Terra), que és la mateixa que Telus (Tellus)».
- ↑ Note's que les cultures clàssiques no diferenciaven necessàriament el concepte de terra com a sol, element i món. Aixina Servio, en els seus comentaris sobre la Eneida de Virgilio, es referix a Terra com un dels quatre elements (elementum), mentres que Tellus és utilisat com teónimo per a la deesa que personifica tal element i com tal també es pot usar el seu nom com metonímia. Ovidio, en el sext llibre dels Fastos, identifica a Tellus com locus, açò és, una localisació (el sol).
- ↑ En Varrón, De re rustica I 1, 4–6, en el seu tractat d'agricultura comença citant a parelles de deus molt importants, i entre ells cita, com a primera parella, a Júpiter-Tellus. Júpiter, com a deu del cel, proporciona pluges per a humir i fertilizar a la Terra. Les atres parelles citades són Sol-Lluna, Ceres-Liber, Robigo-Flora, Minerva-Venus i Limfa-Bonus Events.
- ↑ Michael Lipka (2009). Roman Gods: A conceptual approach. Brill. Págs. 151-152.
- ↑ Marion Lawrence (1965). "The Velletri Sarcophagus". American Journal of Archaeology. 69 (3): 212. doi:10.2307/502285
- ↑ Varrón: Rerum rusticarum libri tres III 7, 2
- ↑ 7,0 7,1 Valentin Naboth (Valentinus Nabodus): Primae de coelo et terra institutiones, págs, 33, 41–42. Venècia, 1573.
- ↑ Higino: Faules, prefacio
- ↑ Higino: Faules, 220
- ↑ Higino: Faules, 203
- ↑ Sant Agustín: La ciutat de Deu, capítul X
- ↑ Martínez Pinna (2011 (3ª ed.)). Història de les Religions Antigues, Madrit: Càtedra, p. 612. ISBN 978-84-376-2861-5.
- ↑ Varrón: De lingua Llatina V, 67
- ↑ Ovidio: Fastos VI, 460
- ↑ Ovidio: Fastos I, 671–674
- ↑ Varrón: Rerum rusticarum libri tres, III 1, 5
- ↑ Higino: Prefacio de les Faules 3
- ↑ Higino: Prefacio de les Faules 4
- ↑ Higino: Prefacio de les Faules 7
- ↑ Natalis Menges: Mitologia IV, 3 (Sobre el Geni)
- ↑ Higino: Faules, 31
- ↑ Higino: Faules, 48
- ↑ Higino: Faules, 140
- ↑ Virgilio, Eneida IV,171-184.
- ↑ Segon Mitógrafo Vaticà, 67
- ↑ Segon Mitógrafo Vaticà, 91
- ↑ Segon Mitógrafo Vaticà, 159
- ↑ Segon Mitógrafo Vaticà, 186
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tellus» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.