Deesa mare
Una deesa mare és una deidad femenina (deesa) que servix com a representació de l'energia femenina procreadora i de la fertilitat.
En algunes culturas és representada com la mare terra i la deesa de la fertilitat, sent la generosa personificació de la terra i de la vida en general. Com a tal, no totes les deeses poden considerar-se manifestacions de la deesa mare encara que siguen considerades deidades de la fertilitat, o siguen deidades femenines. De la mateixa manera no necessàriament pot ser considerada una deidad creadora pròpiament tal al no comprendre tots els aspectes cosmogónicos de la creació.
En les tradicions occidentals, la deesa mare va ser representada de moltes maneres, des de les imàgens tallades en pedra de la deesa Cibeles fins a la Dione (‘deesa’) que s'invocava junt en el deu Zeus en l'oràcul de Dódona (Grècia) fins a finals de l'época clàssica. Entre els himnes homéricos (sigles VII-VI a. C.) hi ha un dedicat a la deesa mare cridat «Himne a Gea, mare de tot».
Els sumerio varen escriure molts poemes eròtics sobre la seua deesa mare Ninhursag.[1]
Controvèrsia
[editar | editar còdic]Les deidades que encaixen en la moderna concepció de «deeses mare» han segut adorades clarament en moltes societats fins a l'actualitat. James Frazer (autor de La branca dorada) i aquells a els qui va influir (com Robert Greus i Marija Gimbutas) varen alvançar la teoria de que tot el cult en Europa i la civilisació egea que va incloure qualsevol tipo de deesa mare tenia el seu orige en els matriarcats neolítics preindoeuropeos, i que les seues diferents deeses eren equivalents.
Encara que el «tipo» ha tingut bona acceptació com a categoria útil per a la mitografía, l'idea de que en l'antiguetat es creguera que totes estes deeses eren intercanviables no ha segut continuada pels investigadors moderns, notablement per Peter Ucko.[2]
Figures paleolíticas
[editar | editar còdic]S'ha trobat diverses figures chicotetes i, a sovint, corpulentas, en el transcurs d'excavacions arqueològiques del Paleolític Superior, denominades Venus paleolíticas; sent potser la més famosa la Venus de Willendorf (cap al 22 000 a. C.). Molts arqueòlecs creuen que la seua intenció era representar deeses, encara que uns atres creuen que varen poder haver servit a algun atre fi. Estes figuritas són anteriors en varis mils d'anys als registres disponibles de deeses detallats a continuació com a eixemples, per lo que encara que semblen pertànyer al mateix tipo genèric, no està clar si de fet eren representacions d'una deesa o de si va haver alguna continuïtat religiosa que les relacionara en les deidades d'Orient Mig i l'Antiguetat clàssica.
Eixemples de deeses mare i/o deidades de la fertilitat
[editar | editar còdic]Moltes cultures antigues varen adorar deidades femenines com a part de les seues panteones que encaixen en la concepció moderna de «deesa mare». Les següents són eixemples:
Deeses sumerio, mesopotámicas i gregues
[editar | editar còdic]Tiamat en la mitologia sumerio, Ishtar (Inanna) i Ninsuna en la caldea, Asera en Canaán, Astarté en Síria i Gea en Grècia, per eixemple.
Mitologia índia
[editar | editar còdic]
En el context de les religions de l'Índia, el cult a la deesa mare pot seguir-se fins als orígens del vedisme (la religió anterior al hinduismo). En el Rig-veda (el text més antic de l'Índia, de mitan de el II mileni a. C.) existix la deesa Áditi, la mare de tots els deus. També es presenta el concepte de la Terra com a deesa mare.[3]
En la posterior lliteratura puránica (des del sigle III a. C.) i texts posteriors s'aludix a la deesa mare en varis noms de deeses (devis), tals com Durga, Maya, Párvati, o en el concepte de Prakriti.
Shaktismo
[editar | editar còdic]En el shaktisme, una forma d'hinduismo fortament relacionada en les doctrines hinduistas del Voreānta, la Samkhya i el Tantra i definitivament monista, encara que hi ha una rica tradició de Bhakti yoga relacionada en ell, l'energia femenina (Śakti) es considera la força motriu despuix de totes les accions i existència del cosmos fenomenal del hinduismo per mig de la seua unió en Púrusha. El propi cosmos és el Brahman, el concepte de la realitat inalterable, infinita, inmanente i transcendent que forma el Sol Diví de tots els sers, el «ànima del món». La potencialitat masculina és actualisada pel dinamisme femení, personificado en deeses multitudinàries que terminen reconciliades en una.
El text clau és el Devi-majatmia, que combina les teologia védicas anteriors, les doctrines upanishádicas emergents i les cultures tántricas en desenroll en una exégesis laudatoria de religió shakti. Els dimonis de l'ego, l'ignorança i el desig nuguen l'ànima en una maya (també alternativament etérea o personificada) i és la Mare Maya, la pròpia shakti, qui pot lliberar a l'individu nugat. La Mare inmanente, Devi, està per esta raó concentrada en l'intensitat, l'amor i la concentració autodisolutoria en un esforç per concentrar al shakta (com es diu a voltes a un seguidor shakti) en l'autèntica realitat subjacent al temps, l'espai i la causalitat, lliberant-li aixina del cicle kármico.
Mitologia grega
[editar | editar còdic]En les cultures del Egeo, de la civilisació Micénica i d'Anatolia, una deesa mare va ser venerada en les formes de Gea, Rea i Cibeles (estes dos últimes varen ser identificades en Roma com Ops i Magna Mater, la ‘Gran Mare’, respectivament, encara que les dos estaven molt associades).
Les deeses olímpiques de la Grècia clàssica tenien molts personages en atributs de deesa mare, incloent a Hera i Deméter.[4] L'arcaica deesa local adorada en Éfeso, l'estàtua de la qual de cult s'adornava en collars i faixes dels que penjaven protuberàncies redones,[5] més vesprada identificada pels helens en Artemisa, va anar provablement també una deesa mare.
La festa d'Anna Perenna dels grecs i romans en l'Any Nou, sobre el 15 de març, prop del equinoccio vernal, pot haver segut una festa de la deesa mare. Ya que el Sol era considerat font de vida i aliment, esta festa també s'assimilava en la Deesa Mare.
Mitologia romana
[editar | editar còdic]L'equivalent d'Afrodita en la mitologia romana, Venus, va anar finalment adoptada com a figura de Deesa Mare. Era considerada la mare del poble romà, per ser la de la seua ancestro, Eneas, i antepassat de tots els subsegüents governants romans. En l'época de Juliol César se li malnomenava Venus Genetrix (‘mare Venus’).
Magna Dea és l'expressió llatina per a ‘Gran Deesa’, i pot aludir a qualsevol deesa principal adorada durant la República o l'Imperi romà. El títul Magna Dea podia aplicar-se a una deesa, al cap d'un panteón, com Juno o Minerva, o a una deesa adorada monoteísticament.
Mitologia turca siberiana
[editar | editar còdic]Umai, també coneguda com Ymai o Mai, és la deesa mare dels túrquicos siberianos. Li la representa en xixanta trenes dorades, que semblen rajos de sol. Es creu que una volta va ser idèntica a l'Ot dels mongoles.
Mitologia celta
[editar | editar còdic]La deesa irlandesa Anann, a voltes coneguda com Dana o Danu, té un impacte com a deesa mare, a jujar pel Dá Chích Anann prop de Killarney (comtat de Kerry). La lliteratura irlandesa nomena a l'última i més favorida generació de deus com ‘el poble de Danu’ (Tuatha de Dannan).
Mitologia nòrdica
[editar | editar còdic]Entre els pobles germànics provablement va ser adorada una deesa en la religió de l'Edat del Bronze Nòrdica, que més vesprada va ser coneguda com Nerthus en la mitologia germana, i que possiblement persistira en el cult a Freyja de la mitologia nòrdica. El seu equivalent en Escandinavia era la deidad masculina Njörðr.
Mitologia vasca
[editar | editar còdic]En la mitologia vasca s'adorava a una deesa anomenada Mari. També existia la figura de la deesa Amalur (en llengua vasca, lliteralment ‘mare terra’).
Mitologia guanche
[editar | editar còdic]En la mitologia guanche de les illes Canàries s'adorava a les deesa mare baix el nom de Chaxiraxi, que ha segut traduït com 'la que carrega o sosté el firmament' des d'una possible forma primitiva La rama dorada.[6]
Mitologia asteca
[editar | editar còdic]Coatlicue (la mare d'Huitzilopochtli) i Chimalma (són les deeses de la fertilitat, patrones de la vida i de la mort, i guies de la renaixença).
Mitologia inca
[editar | editar còdic]En les cultures d'Amèrica del Sur, els pobles indígenes andinos contemporàneus de les comunitats quechuas i aimaras sostenen el cult a la gran deidad Pachamama, present en Equador, Perú, Bolívia, el noroest d'Argentina, el nort de Chile i certes regions de Colòmbia. El cult a Pachamama és massiu en les àrees rurals i menuts pobles i ciutats, trobant-se també entre els migrants andinos a les ciutats mijanes i grans, inclús Buenos Aires i el sur de l'Argentina.
Mitologia mapuche
[editar | editar còdic]En la cultura mapuche (sur d'Argentina i de Chile) existix la Ñuke Mapu (‘mare terra’ en idioma mapuche); encara que no és equivalent a una «deesa mare» pròpiament tal, sino que és un concepte diferent i més ampli, és el «món mapuche» en la cosmografía i l'interacció del mapuche en ell, dins de les creències religioses mapuches. No obstant, en la mitologia huilliche es considera a la Pincoya com a deesa mare.[7]
Mitologia caribenya
[editar | editar còdic]
Els pobles indígenes del Carib, com els taínos, adoraven a una deesa mare baix varis noms: Atabey, Yermao, Guacar, Apito i Zuimaco. Esta deesa, molt relacionada en la fertilitat, s'ha representat de diferents formes. S'estima que entre elles es troba en forma de híbrit de dòna i granota, com apareix en petroglifos del Centre Ceremonial Indígena de Caguana.[8] En la mitologia taína, Atabey la mare de Yúcahu, el principal deu dels taínos.[9] La concepció de Yúcahu en Atabey es va realisar sense mediació de cap potència masculina, per lo que Yúcahu no va tindre pare i Atabey era considerada com el principi femení del món.[10]
Cristiandad
[editar | editar còdic]
Alguns autors defenen que el cult a la deesa mare va ser l'orige
o va tindre part en la creació i/o formació del cult que els catòlics i atres denominacions del cristianisme donen a María, com les advocacions de les Vérgens negres.[11]
No obstant ―segons el Concilie Vaticà II―,[12][13] el cult d'hiperdulía (veneració dedicada a la Verge María, que deu ser més intensa que la veneració dedicada a qualsevol atre sant catòlic), no es deu identificar en el cult de latría (que és l'adoració que se li tributa exclusivament a Deu). En referència al cult a María, diu el Concilie Vaticà II:
Segons els teòlecs catòlics, la Verge María no deuria ser considerada de naturalea divina sino merament humana.[12] Segons Bernardino de Sahagún, l'adoració precolombina a la deesa asteca Tonantzin (la gran madrecita) en Mèxic s'hi hauria sincretizado en la veneració a la Verge María duta d'Espanya, en l'image de la Verge de Guadalupe, la qual cosa no és compartit per Cinna Lomnitz, investigador científic emèrit de l'Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.[14]
La mare terra en la cultura popular actual
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Pachamama.
La mare terra i la seua equivalència com a Deesa mare és un tema que apareix en moltes mitologias. La mare terra és la personificació de la Terra, generalment ademés descrita en vàries cultures com una deesa fèrtil, que representa a la terra fèrtil; sent també descrita en algunes cultures com la mare d'atres deidadés, en la que li les veu com a patrones de la maternitat. Generalment es creïa açò perque la terra era vista com a mare de tota la vida que creixia en ella.
No obstant, el concepte de mare terra últimament va transcendir la mitologia. Les Nacions Unides, a través de la Resolució 63/278 de l'Assamblea General, reconeix la Mare Terra com "una expressió comuna utilisada per a referir-se al planeta Terra en diversos països i regions, lo que demostra l'interdependencia existent entre els sers humans, les demés espècies vives i el planeta que tots habitem", i a la seua volta establix el 22 d'abril com el Dia Internacional de la Mare Terra.
Lliteratura relacionada
[editar | editar còdic]- Quan Deu era una dòna, de Merlin Stone
- La deesa hebrea, de Raphael Patai
Vore també
[editar | editar còdic]- Deesa
- Reina del cel
- Deesa triple
- Espiritualitat agrícola
- Moviment de la Deesa
- Petrosomatoglifo
- Shitala Devi
- Tealogía
- Wicca Diánica
- Astarté
- Umai
- Shub-Niggurath
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Leick, G. (1994). Sex and eroticism in Mesopotamian literature, Londres, Nova York: Routledge. ISBN 978-0-585-44873-2.
- ↑ «Some critiques of the feminist/new age “Goddess” claims», artícul de Robert Sheaffer en el lloc web Debunker.
- ↑
diaur em pitá yanitá nabhir atra
bandhur em matá prithiví mají iiam
utanaiosh chamvor ionir antar
atrá pitá dujitur garbham adhat
El cel és el meu pare, el progenitor de tot, el melic són ací
els meus amics, la meua mare és l'immensa Terra esta.
En l'interior d'estos dos estesos recipients,
ací el pare va produir en l'úter de la seua filla.cel el meu pare progenitor melic ací
amic meu mare Terra gran açò
estés dos-recipients vulva intern
ací pare filla úter produïx - ↑ «tipo» Burkert, W. (1972). Homo necans; interpretationen altgriechischer Opferriten und Mythen, Berlín, Nova York: De Gruyter, 1983:79 i sig.. ISBN 978-3-11-003875-0.
- ↑ La descripció d'estos com a pits múltiples o testículs de bou sembla estar equivocada: vore Temple de Artemisa en Éfeso.
- ↑ Reis García (2011). Diccionari Ínsuloamaziq, Santa Creu de Tenerife: Fondo de Cultura Ínsuloamaziq. ISBN 978-84-615-0960-7.
- ↑ «MITOLOGIA DE CHILOÉ - BESTIARIO CHILENO - Sers Mitologicos. Marcelo Lira Segòvia: La Pincoya». MITOLOGIA DE CHILOÉ - BESTIARIO CHILENO - Sers Mitologicos. Marcelo Lira Segòvia. Consultat el 18 d'agost de 2019.
- ↑ Osvaldo García Goyco, Nemotecnia i mit: possibles mitemas en l'art rupestre antillano precolombino, pp. 56-57, en 5to Trobada d'investigadors d'arqueologia i etnohistoria, Institut de Cultura Portorriquenya.
- ↑ Osvaldo García Goyco, Nemotecnia i mit: possibles mitemas en l'art rupestre antillano precolombino], p.35.
- ↑ Perfecte Jacinto Sánchez, la-mar-El-Hort-Organico-Laka-Uta.pdf#page=30 En temps estèrils, parlem de fertilitat des de les nostres raïls taína-caribenyes, p.31, en Cuidant la vida II, La Pau (2017), ISBN: 978-99974-906-8-1
- ↑ Huynen, Jean. L'enigma de les vérgens negres.
- ↑ 12,0 12,1 Concilie Vaticà II (1976). «Constitució "Lumen gentium"», Documents del Vaticà II, 31a edició, Madrit: Biblioteca d'Autors Cristians, pp. 98-109. ISBN 84-220-0010-5.
- ↑ Royo Marín (1979). Teologia moral per a seglares I: moral fonamental i especial, Madrit: Biblioteca d'Autors Cristians, pp. 277-286. ISBN 84-220-0441-0.
- ↑ Lomnitz, Cinna. «El misteri de Guadalupe». Nexes en llínea. Consultat el 2 d'agost de 2013.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- En anglés
- Del Giorgio (2005). The oldest europeans, Caracas: A. J. Plau.
- (2002).122(1)
- 83-85. * Knauer, E. R. (2006). «The queen mother of the west: a study of the influence of western prototypes on the iconography of the taoist deity», Contact and Exchange in the Ancient World, Honolulu: University of Hawai'i Press, pp. 62-115. ISBN 978-0-8248-2884-4.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Deesa mare.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Diosa madre» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.