Mare naturalea
L'expressió «mare naturalea»[1] (també «mare terra»[2] o «terra mare»), les raïls de la qual són grecorromanas, és utilisada per a designar l'arquetip o personificació de la naturalea (cf. physis). Fa alusió simbòlicament als aspectes vitals d'esta, centrant-se en el paper de deesa mare. El concepte està llunt de ser universal i no hi ha un terme o concepte equivalent en molts idiomes i/o cultures.[3]
Es poden observar certs patrons en diverses cultures. Estes cultures que personifican la terra i la fertilitat solen crear figures femenines maternes, pero l'unificació de tots els fenomens naturals en una “mare naturalea” és més rara. Arquetips més propencs al concepte occidental de mare naturalea o mare terra són Cibeles, Danu, Gea, Ki, Pachamama i Tellus.[4]
La tradició de l'història occidental
[editar | editar còdic]
La paraula «naturalea» prové de la paraula latina natura, que significa «naiximent o caràcter». En anglés, el seu primer us registrat (en el sentit de la totalitat dels fenomens del món) va ser en 1266 AD. Natura i la personificació de la mare naturalea, va ser molt popular en l'Edat Mija. Com a concepte, assentat entre lo diví i lo humà, es pot rastrejar a l'antiga Grècia, encara que la terra (o eorþi en el periodo del anglés antic) pugues haver segut personificada com una deesa. Els nòrdics també tenien una deesa anomenada Jörð («terra»).
El primer us escrit és en el grec micénico: Ma-ka (transliterado com ma-ga), «mare terra», escrit en escritura silàbica llineal B (sigles XIII o XII aC).[5] Els diversos mits de les deeses de la naturalea, com Inanna/Ishtar (mits i himnes atestats en tablillas mesopotámicas des del 3er mileni a. C.) mostren que la personificació dels costats creatiu i protector de la naturalea com deidades femenines té raïls profundes. En Grècia, els filòsofs presocráticos havien ‘inventat’ la naturalea quan resumien la totalitat dels fenomens del món com a singular: φύσις (phýsis), i açò va ser heretat per Aristóteles. Més vesprada, els pensadors cristians medievals no varen vore la naturalea com inclusiva de tot, sino que varen pensar que ella havia segut creada per Deu; el seu lloc estava en la terra, baix dels cels i la lluna immutables. La naturalea estava en algun lloc en el centre, en agents damunt d'ella (àngelés), i baix d'ella (dimonis i infern). Per a la ment medieval, ella era solament una personificació, no una deesa.
Mit grec
[editar | editar còdic]
En la mitologia clàssica existia la Naturalea (Φύσις, Natura) com teónimo, en calitat de personificació divina. No obstant el seu us és tardà i estava reservat més be als círculs filosòfics o órficos. Aixina Damascio va declarar que la Naturalea és una deesa creadora de totes les coses, primigènia, mare i pare i autoengendrada, reafirmant la seua essència com deidad primordial.[6] Atres figures mitològiques en atribucions principals de mare terra o mare naturalea són Ceres, Cibeles, Deméter, Gea, Rea o Telus.
En la mitologia grega, Perséfone, filla de Deméter (deesa de la collita), va ser seqüestrada per Hades (deu dels morts) i duta al inframundo com la seua reina. Deméter estava tan pertorbada que no creixerien els cultius i «tota la raça humana hauria perit de fam cruel i mordaz si Zeus no haguera estat preocupat» (Larousse 152). Zeus va obligar a Hades a tornar a Perséfone a la seua mare, pero mentres es trobava en l'inframundo, Perséfone havia menjat granada. Les llavors, l'aliment dels morts i, per lo tant, ella deu passar part de cada any en Hades en el inframundo. El dolor de Demeter per la seua filla en el regne dels morts, es reflectix en els àrits mesos d'hivern i la seua alegria quan Perséfone retorna es reflectix en els abundants mesos d'estiu.
Roma antiga
[editar | editar còdic]El poeta epicúreo romà Lucrecio obri el seu poema didàctic De rerum natura, en dirigir-se a Venus com una verdadera mare de la naturalea.[8] Lucrecio usa a Venus com «un símbol personificado per a l'aspecte generativo de la naturalea».[9] Açò té que vore en gran mida en la naturalea del treball de Lucrecio, que presenta una comprensió no teiste del món que evita la superstició.[9]
Un atre
[editar | editar còdic]Encara que els conceptes grecorromanos poden traçar paralelismes, atres cultures tendixen a tindre simplement una deidad femenina de la collita i una deidad de la fertilitat, i/o una força femenina personificada per a desastres naturals destructius, no obstant, hi ha una diferència; una personificació unificada a sovint no aplica tot lo anterior com en els conceptes grecorromanos.
Els pobles indígenes de les Américas
[editar | editar còdic]La llegenda d'algonquinos diu que «baix dels núvols viu la mare terra, de qui es deriva l'Aigua de la Vida, que en el seu sen alimenta plantes, animals i humans» (Larousse 428). Ella és també coneguda com Nokomis, la yaya.
En la mitologia inca, Mama Pacha o Pachamama és una deesa de la fertilitat que presidix la sembra i la collita. La Pachamama generalment es traduïx com a «mare terra», pero una traducció més lliteral seria «mare univers» (en aimara i quechua mare= mare/pacha= món, espai-temps o l'univers).[10] Pachamama i el seu espós, Inti, són les deidades més benévolas i són adorats en parts de les cordilleres andinas (que s'estenen des del Equador actual fins a Chile i Argentina).
Surest asiàtic
[editar | editar còdic]En els països d'indochina del surest asiàtic de Camboya, Laos i Tailàndia, la terra (terra ferma) es personifica com Phra Mae Thorani, pero el seu paper en la mitologia budista diferix considerablement del de la mare naturalea. En l'archipèlec malayo, eixe paper ho eixercita Dewi Sri, la mare de l'arròs en les Índies Orientals.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Segons la RAE lo indicat és l'us de la minúscula, «la mare naturalea»
- ↑ Segons la RAE l'expressió «mare terra» s'escriu en minúscula.
- ↑ Moltes cultures no personifican la naturalea com a mare. En gran part d'Àsia oriental, la naturalea s'entén més en térmens d'equilibri de forces (yin/yang, qì) que com una figura maternal. En cultures indígenes d'Amèrica del Nort, la naturalea és sagrada i viva, pero a sovint no és “mare” en sentit lliteral; més be es concep com un conjunt d'esperits, sers o forces interconectadas. En Àfrica subsahariana, els conceptes de terra, fertilitat i creació estan lligats a esperits específics o antepassats, no a una mare naturalea abstracta.
- ↑ Moltes cultures no personifican la naturalea com a mare. No tots els idiomes tenen un terme equivalent; inclús en llengües en conceptes de deeses de la terra, rara volta es fusionen en un arquetip unificat com en Europa occidental. La seua absència en moltes cultures mostra que la relació humà-naturalea pot conceptualizarse de maneres molt distintes: no sempre es necessita una “mare” per a donar sentit a la vida, els cicles i l'entorn.
- ↑ Palaeolexicon; Word Study Tool of Ancient Languages;
- ↑ Himnes órficos, X (a la Naturalea)
- ↑ Leeming, David Adams (2010). Creation Myths of the World: An Encyclopedia, 2 (revised, illustrated) edició (vol. 1), ABC-CLIO, p. 118. ISBN 978-1-59884-174-9.
- ↑ «Proem | Lucr. 1.1». Tufts University. Consultat el 20 de febrer de 2017.
- ↑ 9,0 9,1 Catto, Bonnie A.. “Venus and Natura in Lucretius: "De Rerum Natura" 1.1-23 and 2.167-74”. The Classical Journal 84 (2): 97–104. ISSN 0009-8353.
- ↑ Lira, Jorge A.; 1944; "Diccionari Kkechuwa - Espanyol;" Tucumán, Argentina
- Este artícul conté una traducció derivada de «Madre naturaleza» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.