Anar al contingut

Inca

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Inca (desambiguació).
Per a vore la llista de Incas vore Anexe:Incas del Tahuantinsuyo.

El inca o sapa inca (en castellà colonial: ynga, çapa ynga; en quechua: inka, sapa inka; d'etimologia controvertida) va ser el sobirà del Imperi incaico, el domini del qual es va estendre inicialment al curacazgo del Cuzco i després al Tahuantinsuyo, entitat política que va existir en l'occident d'Amèrica del Sur des del sigle Plantilla:Versalitas fins al sigle Plantilla:Versalitas.

El primer sinchi cuzqueño en utilisar el títul de «sapa inca» va ser Inca Roca, fundador de la dinastia Hanan Cuzco. L'últim inca en governar de manera independent va ser Atahualpa. Despuix de la conquista espanyola es va seguir nomenant incas titulars durant un breu temps. I posteriorment, el títul va ser amprat pels caps de la resistència contra els espanyols, com Manco Inca o Túpac Amaru I, els qui són coneguts com els incas de Vilcabamba.

El centre de l'imperi, i residència dels incas, es trobava en Cuzco. Els membres de la societat incaica consideraven que els seus governants eren descendents i successors de Manco Cápac, el fundador mitològic i héroe cultural que (segons el punt de vista incaico) va introduir la vida civilisada en els Vages, i en qui recolzava la seua llegitimitat el règim polític incaico.[1] D'acort en els cronistes d'Índies i els testimonis d'alguns conquistadors espanyols com Francisco Pizarro, el poder del Inca era absolut; per això era posseïdor no solament de les terres del Tahuantinsuyo, sino de tot allò que es trobava dins dels seus llímits, incloent les vides dels seus súbdits. Despuix d'aproximadament un sigle d'existència, el Tahuantinsuyo va iniciar la seua desaparició en l'arribada dels europeus.

Quadro cusqueño del sigle Plantilla:Versalitas en els linajes incas mentats per les cròniques colonials i la seua relació en les reines reals del Cuzco, que amaguen tras de sí una complexa representació de l'organisació social incaica.

Etimologia

[editar | editar còdic]

Les fonts primerenques, prèvies al Tercer Concilie Limense de 1583, escriuen totes ⟨ynga⟩ o ⟨inga⟩. L'escritura en la lletra ⟨g⟩ reflectix una consonante sonora, tal com ocorre en atres quechuismos primerencs com a còndor, tambo o yunga. Esta evidència ha dut a atribuir a la llengua general quechua d'eixe sigle una regla de sonorización de consonants oclusivas despuix d'una consonante nassal,[2][3] traça hui absent en el quechua meridional pero present en dialectes com l'equatorià. La reconstrucció de la pronunciació original en quechua del terme és matèria de polèmica en tant es debat si eixa lletra ⟨g⟩ correspon a una consonant velar /k/ o a una consonant uvular /q/. Més vesprada, el Tercer Concilie Limense, prenent com a model el quechua cuzqueño, en un intent de corregir "corrupció" de la llengua quechua, revertix la sonorización i canvia la transcripció a ⟨ynca inca⟩, canvi ortogràfic que serà popularisat també pels Comentaris reals del Inca Garcilaso de la Vega.


Els cronistes més primerencs, com Pedro Sancho de la Hoz reporten que els conquistadors es varen referir al inca primer com el Cuzco.[4] Les fonts posteriors, més informades, inclouen formes com ⟨çapa ynga⟩[5] o ⟨capac ynga⟩.[6]

Els principals diccionaris contemporàneus de l'espanyol definixen inca primàriament com etnónimo per a referir indistintament a tots els membres de la civilisació incaica.[7][8] No obstant, històricament és clar que este us és derivat. En la llengua general quechua de el XVI el terme inga sembla haver denotat o exclusivament al governant de l'imperi incaico,[9] o a la noblea de l'imperi, o a un grup social molt específic.[10] El terme no apareix definit en el primer diccionari quechua de Dumenge de Sant Tomás de 1560, i apareix en l'única glossa de "nom dels Reis desta terra" en l'Anònim de 1586 i en el de Diego González Holguín de 1608.[11] La primera glossa és una miqueta anterior, no obstant, puix l'oferix Juan de Betanzos en el seu manuscrit de 1551:

Ynga dize pròpiament Rei i ansí criden a tots els orejones del cuzco i a cada vno d'ells i per a diferençiar d[i]llos al ynga llamanle çapa ynga [...] quando li volen parlar que dize sol Rei i quando li volen donar major ditado que rei llamanle capac
Juan de Betanzos, Suma i Narració dels Incas [1551], partix I, cap. xxvii, ff. 64v-65r.[12]

En quan a capac, les fonts primerenques ho glossen com a 'rei o emperador' (Dumenge de Sant Tomás);[13] 'donzell ric' o 'molt més que rei' (Juan de Betanzos),[14] o com a 'rei, ric, poderós, ilustre' (Anònim, 1586).[15][16]

Tots estos térmens són matèria d'investigació etimològica entre els especialistes per a intentar determinar el seu ètim i la seua llengua de procedència. Per al cas de inga, el llingüiste Alfredo Torero va propondre que */inka/ derivaria per metátesis del terme ⟨yanqui⟩ o ⟨yamque⟩ *yamki, «nom venerat aplicat pels collahuas als cacics principals».[17] Per la seua banda, el llingüiste huancaíno Rodolfo Cerrón-Palomino, a partir de considerar que el terme inqa inqaychu ‘espècie d'amulet’ del quechua cuzqueño modern seria un cognado de inga, reconstruïx el terme en el seu significat de 'rei' com */inqa/ [iɴɢɑ] i ho atribuïx originalment al idioma puquina.[18] En contrast, el llingüiste francés César Itier reconstruïx */inka/ [ɪnga], ho emparenta en el sufix distributivo -nka, i li adjudica un orige pròpiament quechua. En opinió d'este últim, */inka/ i -nka compartirien la noció original de 'separació', i, en el moment immediatament anterior a la conquista, el terme hauria designat no a un grup social com la noblea sino a «hòmens que, per la seua condició de guerrers conquistadors, eren considerats com "apartats" o "separats" del comú dels productors».[19][20][21] Igualment, respecte de capac /qhapaq/, s'ha propost una filiació originalment puquina del terme.[22]

Una polèmica similar ocorre respecte de les interpretacions de sapa inga o sapan inga (en ortografia quechua contemporànea: sapa(n) inka). Seguint al mateix Betanzos, qui identifica el modificador quechua sapa 'solament, únic', l'interpretació més comuna entre els historiadors ha segut interpretar el compost com 'l'únic rei'. Itier ratifica l'identificació betanciana del terme quechua, pero en consonancia con la seua interpretació de inga, interpreta el compost com 'el inca aparte'.[23] Cerrón-Palomino, en canvi, considera més plausible identificar l'adjectiu aimara sapʼa 'bo, sà', consignat per Ludovico Bertonio, terme que a la seua volta seria prestat del puquina.[14]

Societat incaica

[editar | editar còdic]

En el Cuzco en 1589, l'últim supervivent dels conquistadors espanyols del Perú, Mancio Serra de Leguisamo, va escriure en el preàmbul del seu testament lo següent:

Trobem estos regnes en tal bon orde, i dien que els incas els governaven en tal sapient manera que entre ells no hi havia un lladre, ni un viciós, ni tampoc un adúltero, ni tampoc s'admetia entre ells a una mala dòna, ni hi havia persones immorals. Els hòmens tenen ocupacions útils i honestes. Les terres, boscs, mines, pastures, cases i totes les classes de productes eren regularisades i distribuïdes de tal manera que cada u coneixia la seua propietat sense que una atra persona la prenguera o l'ocupara, ni hi havia demandes respecte a això... el motiu que m'obliga a fer estes declaracions és la lliberació de la meua consciència, ya que em trobe a mi mateixa culpable. Perque hem destruït en el nostre malvat eixemple, les persones que tenien tal governe que era gojat pels seus natius. Eren tan lliures de l'encarcerament o dels crims o els excessos, hòmens i dònes per igual, que l'indi que tenia 100,000 pesos de valor en or la deixava oberta merament deixant un chicotet pal contra la porta, com a senyal de que el seu amo estava fora. En això, d'acort a les seues costums, cap podia entrar o dur-se alguna cosa que estiguera allí. Quan varen vore que vàrem posar panys i claus en les nostres portes, varen supondre que era per por a ells, que tal volta no nos matarien, pero no perque creïen que algun poguera furtar la propietat de l'atre. Aixina que quan varen descobrir que teníem lladres entre nosatres, i hòmens que buscaven fer que les seues filles cometeren pecats, nos varen despreciar.[24]

Elecció del inca

[editar | editar còdic]

Les cròniques identifiquen al inca com el governant suprem a semblança dels reis europeus en l'Edat Mija. No obstant, l'accés a este càrrec no tenia que vore en l'herència al fill major, sino en l'elecció dels deus per mig d'unes proves molt rigoroses, a les que se sometien les aptituts físiques i morals del pretenent. Tals proves s'acompanyaven d'un complex ritual a través del com el deu Inti nominava a qui devia assumir el càrrec inca. El deu Inti, si estava d'acort, li donava el poder de la pluja al futur inca.[25] En el temps, els incas nomenaven com cogobernante al seu fill predilecte en l'intenció d'assegurar la seua successió,[26] per eixemple, Huiracocha Inca associant al tro a Inca Urco.[27]

Funcions

[editar | editar còdic]

El inca acumulava en la seua persona la direcció política, social, militar i econòmica de l'Estat.[28] Ells ordenaven i dirigien la construcció de les grans obres d'ingenieria, com Sacsayhuamán, fortalea que va prendre 50 anys en terminar-se;[29] o quin era el pla urbanístic de les ciutats.[30] Pero la seua obra més important va ser la ret de camins que solcava tot l'imperi i permetia un ràpit viage per a administradors, mensagers i eixèrcits[31] proveïts de ponts colgantes i tambos.[32] Devien sempre estar abastits i ben cuidats.[33] Fundaven colónies militars per a expandir la seua cultura i control i assegurar el manteniment de dita ret.[34] En Cuzco eren també curacas, a càrrec dels camins i neteja de canals de regadiu.[35]


A nivell religiós, varen promoure el cult a Inti, considerat el pare del inca,[36] o organisaven el calendari, senyalant els dies de festes i sacrificis.[37] A nivell polític, enviaven inspectors per a fiscalizar la llealtat i eficiència dels funcionaris.[38] Els monarques varen promoure un govern unificat i descentralisat a on el Cuzco actuava com a eix articulador de les distintes regions seus.[39] Nomenaven governadors de suma confiança.[40] En el pla econòmic, decidien quànt devia tributar cada província segons els seus recursos.[41] Sabien guanyar-se als curacas per a assegurar el control de les comunitats.[42] Estos eren els intermediaris per mig dels que recolectaven tributs.[43]

El sapa inca devia ser un guerrer. Per tradició cada volta que un moria, el seu successor era desheretat perque les terres, cases i siervo del seu pare passaven als seus demés fills. El nou sobirà devia conseguir terres i botí per a llegar als seus propis descendents, produint-se un procés perpetu d'expansió territorial.[44][45] Cada volta que sometien un poble exigien al líder vençut entregar part de les seues terres per a seguir al mando.[46]

Símbols de distinció

[editar | editar còdic]
La mascapaicha era l'únic símbol de poder que otorgava al sapa inca els títuls de «governador del Cuzco» i «inca del Tahuantinsuyo» (este últim a partir de Pachacuti), a modo de corona.

El inca era divinizado, tant en les seues accions com els seus emblemes. En públic portava el topayauri (ceptre), ushno (tro áureo), suntur páucar (pica emplumada) i la mascapaicha. En cerimònies religioses li acompanyava una flama blanca (considerada sagrada), la napa, coberta en una gualdrapa roja i adornada en orejeras d'or.[47] Ademés es parla de que portaven el llauto.

Un ser sagrat

[editar | editar còdic]

Era considerat una divinitat i representant de l'Estat.[48] Cridat «fill del Sol» (en quechua: Intip churin) i «benefactor dels pobres» (en quechua: wakcha khuyaq) Viajava assentat en un tro de fusta dut per carregadors de vas (ushnu) perque, com a deu, no podia caminar. Sempre anava acompanyat dels seus sirvientes. Canviava les seues robes quatre voltes per jornada, era servit per la seua germana i jóvens nobles, solia menjar en soletat o acompanyat pel seu fill preferit. Tot lo que el sapa inca tocava es guardava en extrem conte i es cremava un dia determinat de l'any. En la seua presència el súbdit devia inclinar-se duent un pes sobre la seua esquena, en senyal de sumissió.[49] Ningú podia mirar-ho als ulls, alçar el cap o parlar-li sense permís.[50] La gent comuna no podia pronunciar el seu nom com el de qualsevol.[51] Quan passava per un poble la gent anava a les montanyes i des d'ahí li oferien coca, fruts i atres regals. Si no tenien res, s'arrancaven les pestanyes i les tiraven en direcció al monarca.[50]


En morir, el cadàver del monarca era considerat sagrat, el seu funeral podia anar acompanyat per sacrificis d'algunes esposes, sirvientes i sobretot flames, les marrons per a honrar a Viracocha i les blanques para Inti.[52] El seu cos es convertia en un mallqui o mòmia. Per a cuidar i reverenciar a eixa mòmia els seus descendents es constituïen en una panaca, un verdader grup de poder posseïdor de terres, siervo i palaus, i que dien poder comunicar-se en el difunt a través d'un servidor especialisat, per a dir-li al present sapa inca les seues opinions i mandats sobre la política imperial.[53] Eren l'èlit imperial i monopolisaven els sacerdoci, caps militars d'alt ranc i principals administradors. Eren malnomenats colectivament collana i els seus sirvientes payan (i els no incas cayao).[54] Quan Huayna Cápac va morir en el nort de l'imperi, va ser embalsamado i dut en vas al Cuzco ben vestit, armat i en el seu topayauri, aplegant a la capital en una gran festa.[55] El pijor insult per a ells era destruir a la mòmia que servien, alguna cosa que va fer Atahualpa en conquistar Cuzco,[53] permetent als seus soldats cremar la mòmia de Túpac Yupanqui.[56]

Llista de incas

[editar | editar còdic]
Vas del inga: Túpac Yupanqui i la coya Mama Ocllo assentats en el seu tro o ushnu, de Felipe Guamán Poma d'Ayala, en Primer nova corónica i bon govern.

La llista oficial de sobirans incaicos va ser escrita per cronistes colonials, i és denominada capaccuna[57] (en quechua: qhapaqkuna).[58] Este terme és la forma de plural, en el pluralisador -kuna, de la raïl qhapaq (escrit abans com <cápac>), traducible com a 'senyor o poderós'.[59] Tal llistaés acceptada pels historiadors contemporàneus,[60] encara que molts senyalen que provablement varis varen ser borrats d'esta història oficial.[61] És possible que anara una diarquía, en un emperador principal compartint el poder en el seu germà o fill de major confiança, ya que estos eren els primers en la llínea successòria en els primers temps. D'ahí que molts governants anaren oblidats.[62] Este sistema binario era costum entre els pobles andinos i entre els cuzqueños. El primer indici sorgix en Manco Cápac i Ayar Auca.[63] També, si un inca aplegava al tro a primerenca edat, com va succeir en Mayta Cápac, es nomenaven dos regentes entre els familiars més propencs fins que aplegara a la majoria d'edat.[64]

Hurin i Hanan Cusco

[editar | editar còdic]

Estaven agrupats en Hurin Cuzco 'baix Cuzco', i Hanan Cuzco 'alt Cuzco'. La capital incaica estava dividida en eixes dos mitats separades pel camí Antisuyo i que les poblaven parcialitat que es disputaven el poder polític.[65] Els primers governants eren Hurin, pero concorde al croniste Martín de Murúa, quan el inca Cápac Yupanqui va morir, aparentment enverinat pel seu concubina Cusi Chimbo, filla del sinchi o 'senyor' d'Ayarmaca, que va aplegar a ser la seua segona esposa. El moment va ser aprofitat pels conspiradores encapçalats per Inca Roca, que varen atacar el palau d'Inticancha, varen depondre als Hurin i varen instalar als Hanan com a monarques.[66] Finalment, s'aplegaria a un equilibri. Els Hurin varen conservar el poder religiós, de propietats i tesors comparables al secular. Els assunts polítics, cívics, econòmics, socials i militars varen quedar per als Hanan, pero açò no significa que entre abdós es formara una diarquía.[28]

Incas del Tahuantinsuyo

[editar | editar còdic]

Segons Juan de Betanzos, la «Capaccuna» va estar conformada per Manco Cápac, Sinchi Roca, Lloque Yupanqui, Mayta Cápac, Cápac Yupanqui, Inca Roca, Yáhuar Huácac, Huiracocha Inca, Pachacuti Inca Yupanqui, Amaru Inca Yupanqui, Túpac Inca Yupanqui, Huayna Cápac, Huáscar i Atahualpa.[67] Ha segut exclós Tarco Huamán, successor de Mayta Cápac, perque va ser depost al poc temps pel seu primer Cápac Yupanqui.[68] Este últim era tan temut que el sinchi de Ayamarca li va enviar a la seua filla.[69]

El derrocament de Tarco Huamán va ocórrer en una época d'intenses lluites palatines que varen tornar a sorgir a finals del regnat de Cápac Yupanqui, qui va ser enverinat per una concubina, mentres que el seu hereu inicial, Quispe Yupanqui, també va resultar assessinat. Per a evitar nous enfrontaments interns, Inca Roca inicie la costum d'associar a l'hereu designat, en el seu cas el seu fill Yáhuar Huácac, al tro. No obstant, el regnat d'este últim també es va vore sacsat per conspiracions i gresques que varen acabar en la seua violenta mort. Els principals nobles es varen reunir i varen elegir a Huiracocha Inca, qui va associar al seu fill Inca Urco al tro com corregente per a evitar conflictes successoris, sense èxit. Un atre método per a disminuir les possibilitats d'una lluita successòria va ser el matrimoni de l'hereu en una dòna del linaje real (usualment una mija germana o prima) per a donar-li llegitimitat.[70]

Un atre monarca exclós de la llista de Betanzos va ser Inca Urco, fill favorit de Huiracocha Inca, qui va fugir en el seu pare quan els chancas varen atacar i quan el seu germà Cusi Yupanqui es va fer en el poder va intentar reclamar els seus drets, sent vençut i eixecutat.[71] Amaru Inca Yupanqui o simplement Inca Yupanqui, va anar l'hereu de Pachacútec. Segons algunes fonts va aplegar al tro pero el seu caràcter dèbil i pacífic va dur al seu derrocament i tongada pel seu germà Túpac Inca Yupanqui. A pesar d'això, ell va anar sempre lleal al seu germà.[72] Segons unes atres, va ser cogobernante en el seu pare, pero el seu mal eixercite va fer que fora relegat pel seu germà menor.[34] També s'afirma que els nobles jamai varen acceptar a Amaru i despuix de la seua proclamació ho varen depondre per algú més afí.[73]

Expansió de l'Imperi incaico (1438-1527):      Pachacuti Inca Yupanqui (1438-1463)      Amaru Inca Yupanqui (1463-1471)      Túpac Inca Yupanqui (1471-1493)      Huayna Cápac (1493-1525)


Les lleis de successió varen ser establides per Túpac Inca Yupanqui, mantinguda per la «cápac aillu» (quechua: qhapaq ayllu), institució formada pels seus descendents.[74] També va establir una cerimònia per a la concessió del títul de «auqui» (awki) als jóvens membres de la família real.[75] Era l'equivalent a príncip i entre ells el governant elegia al seu hereu, que devia ser el fill concebut en l'esposa principal.[76] Esta última era denominada «mama ocllo» (mama uqllu), mentres que una «coya» (quya) era una secundària i una «chipa coya» (chipa quya) com concubina. Els nobles eren cridats «ñusti» (hòmens) o «ñusta» (dònes).[77] Pràcticament tots els incas (membres de la família real) eren «auquis», els varons, o «coyas», les dònes.[76]

La poca antiguetat de la «cápac aillu» li va impedir que poguera impondre's als reclams de la «Tumipampa ayllu», família rival formada pels descendents de Huayna Cápac en el nort.[74] Esta també seria una expressió de la creixent rivalitat entre la vella capital imperial (Cuzco) i el nou centre de poder (Tumipampa).[78] L'últim gran sapa inca, Huayna Cápac, va nomenar hereu a Ninan Cuyuchi, pero una epidèmia de pigota va matar a eixe príncip en Tumipampa pero abans que les notícies aplegaren al seu pare la malaltia va prendre la seua vida en Quito. El caos successori va dur a l'entronisació de Huáscar.[79] Entre tant, un atre fill seu, Atahualpa, ya era curaca en Quito.[80] La desconfiança que sentia l'un per l'atre va dur a la guerra civil incaica.[81]

Despuix d'eixecutar sumariamente a Atahualpa, Francisco Pizarro va nomenar a Túpac Hualpa nou sapa inca, lo que feya més acceptable als ulls indígenes la presència espanyola pero pronte va ser assessinat. En 1533 Pizarro elegia a Manco Inca Yupanqui, un atre fill de Huayna Cápac, qui va intentar colaborar en els europeus, pero davant les seues exigències es va sublevar en 1536. Es va produir la batalla de Sacsayhuamán en la que va ser vençut i forçat a escapar a la selva. Per a reemplaçar-ho va ser coronat el seu germà, Paullu Inca, que va anar un títaro fins a la seua mort en 1549, despuix de la qual cosa el incanato és oficialment abolit.[82] Manco Inca Yupanqui va fundar un govern en l'exili, en Vilcabamba. Va ser succeït pels seus fills Sayri Túpac, Titu Cusi Yupanqui i Túpac Amaru I, un darrere l'atre, fins a la caiguda de Vilcabamba davant els espanyols en 1572.[83]


Durant les rebelions indígenes colonials alguns líders es autoproclamaron Sapa Inca. Juan Sants, descendent de Atahualpa, es proclamava «Atahualpa Apu Inca» en 1742, catorze anys despuix fuig a la selva.[84] José Gabriel Condorcanqui, descendent de l'últim fill de Manco Inca, es va proclamar «Túpac Amaru II» en 1780 i va ser eixecutat en 1781, durant el seu rebelió.[85]

Cronologia

[editar | editar còdic]
Archiu:Aguas Calientes. caps block 52
Estàtua de l'emperador inca Pachacuti situada en la plaça principal d'Aigües Calentes.

Des dels anys 1980 ha millorat prou l'estimació cronològica sobre els sapa incas, que com tot poble sense escritura, és inexacta i mesclada en llegendes.[86] Les dates més recolzades actualment es basen en investigacions i comparacions i són sempre aproximades.[87] Tres décades abans, s'havia escomençat a considerar que el incanato hauria començat entorn a 1450.[88] José Antonio del Bust en el seu Perú incaico va establir una distinció entre els incas llegendaris i històrics encara que de forma poc clara. Federico Kauffmann Doig (Manual d'arqueologia peruana), Carl Grimberg (Història Universal), Henry Pease García (Els Incas) i Geoffrey Barraclough (Atles de l'història universal) estimen que l'imperi va durar menys d'un sigle.[89] Un periodo molt curt de temps per al nivell d'expansió i desenroll que va conseguir el Tahuantinsuyo, lo que fa destacar encara més les reformes que va realisar Pachacútec en assumir el poder.[90] En canvi, l'antropòlec peruà Luis Lumbreras es contradiu, en alguns estudis senyala que el incanato va començar cap a 1430[91] pero en uns atres senyala que va durar 250 anys fins a la seua conquista.[89]

Totes les dates anteriors a l'arribada dels espanyols són difícils de calcular i defendre perque els incas no registraven sistemàticament el pas dels anys.[92] Inclús la datació de la mort de Huayna Cápac, prou propenca a l'arribada dels espanyols, és objecte de debat. Encara que alguns cronistes la daten en algun punt entre 1523 i 1526, les senyes de que va ocórrer per una epidèmia, possiblement de pigota duta pels espanyols, i que s'estima el regnat de Huáscar en dos anys i mig, permeten estimar que va ocórrer despuix de 1527. Eixe any Pizarro va aplegar per primera volta a Tombes i va deure passar un periodo de temps ans que la pesta aplegara a Tumipampa.[93] Basat en estes senyes, i que molts cronistes mencionen que el inca es va enterar de l'arribada dels espanyols, l'historiador José de la Riva Agüero datava «la mort de Huayna Cápaj a 1529, o en últim cas a fins de 1528».[94]


L'arqueòlec nortamericà John Rowe pren com a base les cròniques de Cabell Balboa,[95] pero ell mateixa critica els anys que el croniste dona per resultar en regnats massa prolongats; la seua crònica és un «continuum mític-històric» i el curacazgo de Cuzco deu considerar-se majorment mític.[96] Posteriorment, va comparar la crònica en senyes arqueològiques.[97] La fundació de Cuzco va deure produir-se en algun punt entre el 1200 i el 1300, seguint-se un periodo de sapa incas mítics fins a Cápac Yupanqui, a partir d'ell els monarques són de més provable existència fins a Huiracocha i Pachacútec, que són els primers històrics.[96] De fet, la primera data exacta que accepta Rowe és 1438, durant l'invasió dels chancas i el derrocament d'Huiracocha Inca per Pachacútec.[92] No obstant, es nega a datar l'entronisació del depost.[96]

Prenent a Rowe (1944 i 1945) i l'antropòloga Susan A. Niles (1987), Pachacútec va regnar des de 1438 fins a 1471, quan ho succeïx Túpac Yupanqui, governant fins a morir en 1493. El seu successor, Huayna Cápac, va seguir al mando fins a 1528, deixant el govern a Huáscar, que va ser depost per Atahualpa en 1532.[96] Adicionalment, s'ha estimat que Túpac Yupanqui va començar a cogobernar en el seu pare en 1463.[90] Estos anys han segut presos per «anys definitius» per la majoria de la lliteratura actual, lo que és criticable, puix el debat encara no s'ha tancat gràcies a les noves tecnologies, com el datat radiocarbónico.[95]

Bust, historiador peruà, establix la data de fundació de Cuzco en 1285.[98] El primer inca hauria mort en 1305, el seu successor és part del «periodo llegendari o curacal». En 1320 escomença el «periodo proto-històric o monàrquic» i que comprén del tercer a l'octau regnat. Els Hanan s'haurien fet en el poder en 1370.[99] En 1425 aplega en poder Pachacútec,[100] cogobierna en el seu fill Amaru Yupanqui des de 1467.[101] Túpac Yupanqui regna solament entre 1471[102] i 1488.[103] Huayna Cápac va quedar a càrrec fins a la seua mort en 1528.[104]

L'historiadora María Rostworowski afirma que Pachacútec regne per quaranta anys.[105] Ell s'hauria associat als seus fills Amaru Yupanqui i Túpac Yupanqui per cinc o sis i catorze o quinze anys respectivament. Posteriorment, este últim hauria governat solament per dèu més.[27]

Elías Martinengui Suárez estimava que Cuzco es va fundar en el XII, aplegant en poder Pachacútec en 1438. Va ser succeït per Túpac Yupanqui en 1472 o 1474, qui va governar només fins a 1476 o 1478,[106] quan va morir i va deixar l'imperi al seu fill Huayna Cápac, un chiquet, per lo que va necessitar una regència,[107] passant a governar entre 1493 i 1528.[106]

Estimacions de distints autors

[editar | editar còdic]

Cronologia de la Història dels Incas de Pedro Sarmiento de Gamboa, original de 1572.[nota 1] Actualment les dates de Sarmiento són durament criticades perque no coincidixen en les evidències arqueològiques, es bota grans periodos de temps entre monarques (usualment considerats pare i fill) i alguns regnats superen el centenar d'anys.

Cronologia segons Gamboa
Inca Naiximent Regnat Duració
Manco Cápac 521 c.565-656 100 anys
Sinchi Roca 548 656-675 19 anys
Lloque Yupanqui 654 675-786 111 anys
Mayta Cápac 778 ¿786?-890 ¿104 anys?
Cápac Yupanqui 876 891-985 89 anys
Inca Roca 985 ¿?-1088 Desconeguda
Yahuar Huácac abans de 1069 Despuix de 1088-1184 96 anys
Huiracocha Inca abans de 1166 c.1184-1424 Desconeguda
Pachacútec 1400 1425-1471 46 anys
Túpac Inca Yupanqui 1173 1471-1488 17 anys
Huayna Cápac 1444 1489-1528 39 anys
Huáscar 1493 1523-1532 9 anys


Cronologia basada en Felipe Guamán Poma d'Ayala (1615), a on calcula la duració del regnat de cada inca en les dates de mort. Afirma que estos 12 monarques varen regnar per 1522 anys, resultant en personages que supostament varen viure varis sigles, lo que torna irreal a la seua cronologia. També va calcular l'edat alcançada per les seues coyas (esposes) en morir.[110]

Cronologia segons Guamán Poma d'Ayala
Inca Duració Any de mort Coya Edat
Manco Capac 160 anys s/i Mama Uaco 200 anys
Cinchi Roca 155 anys 315 Chinbo Urma 80 anys
Lloque Yupanqui 130 anys 445 Mama Cora Ocllo 120 anys
Mayta Capac 120 anys 565 Chinbo Mama Yachi Urma 45 anys
Capac Yupanqui 140 anys 705 Chinbo Mama Caua Pocs anys
Inga Roca 154 anys 859 Cusi Chinbo Mama Micay 120 anys
Yauar Uacac 139 anys 998 Ipa Uaco Mama Machi 84 anys
Viracocha 124 anys 1122 Mama Yunto Cayan 58 anys
Pachacuti 88 anys 1210 Mama Ana Uarque 80 anys
Topa Inga Yupanqui 200 anys 1410 Mama Ocllo 115 anys
Guayna Capac s/i 1496 Raua Ocllo 90 anys
Guascar Inga 25 anys 1522 Chuqui Plany 59 anys

Cronologia basada en les obres Suma i Narració dels Incas de Juan de Betanzos (1551) i El Señorío dels Incas de Pedro Cieza de León (1880).[111] S'inclou una estimació feta per l'historiadora Niles segons les senyes de Betanzos.[112]

Cronologia segons Betanzos i Cieza de León
Inca Regnat Duració Notes
Manco Cápac 1240-1260 20 anys
Sinchi Roca 1260-1280 20 anys
Lloque Yupanqui 1280-1300 20 anys
Mayta Cápac 1300-1320 20 anys
Cápac Yupanqui 1320-1340 20 anys
Inca Roca 1340-1360 20 anys
Yáhuar Huácac 1360-1380 20 anys
Huiracocha 1380-1400 20 anys
Pachacutec Yupanqui 1400-1440 40 anys Fallix en 1467.
Túpac Yupanqui 1440-1480 40 anys Fallix en 1495.
Huayna Cápac 1480-1523 43 anys Naixcut en 1464.
Coronat en 1498.
Mor a finals de 1527 o inicis de 1528.
Inti Cusi Hualpa 1523-1532 9 anys Naixcut en 1507.

Cronologia concorde a la Miscelànea antàrtica de Miguel Cabell Balboa, original de 1586.[nota 2] És molt criticada per lo llarc de varis regnats i que no coincidix en els estudis arqueològics. Inclou la correcció de Howland Rowe (i acceptada per Kauffman Doig, Ann Kendall, Alden Mason i Robert Deviller).[115]

Cronologia segons Cabell Balboa i correcció de Rowe
Inca Regnat Duració Correcció Duració
Manco Cápac c.945-1006 61 anys 1200-1230 30 anys
Sinchi Roca 1006-1083 77 anys 1230-1260 30 anys
Lloque Yupanqui 1083-1161 78 anys 1260-1300 40 anys
Mayta Cápac 1161-1226 65 anys 1300-1320 20 anys
Cápac Yupanqui 1226-1306 80 anys 1320-1350 30 anys
Inca Roca 1306-1356 50 anys 1350-1380 30 anys
Yahuar Huácac 1356-1386 30 anys 1380-1410 30 anys
Viracocha 1386-1438 52 anys 1410-1438 28 anys
Pachacútec 1438-1473 35 anys 1438-1471 33 anys
Túpac Yupanqui[nota 3] 1473-1493 20 anys 1471-1493 22 anys
Huayna Cápac[nota 4] 1493-1525/26 32 anys 1493-1528 35 anys
Huáscar 1525-1532 7 anys 1528-1532 4 anys
Atahualpa 1532-1533 1 any 1532-1533 1 any


Cronologia segons la Història del Regne de Quito en l'Amèrica Meridional de Juan de Velasco.[116] Obra de cinc toms publicats entre 1790 i 1792.[117] Noms de monarques segons l'autor. Són qüestionades actualment perque no coincidixen en estudis arqueològics i dates d'events tradicionalment acceptades.

Cronologia segons Velasco
Inca Regnat Duració
Manco Cápac 1021-1062 40 anys
Sinchi-Roca 1062-1091 30 anys
Lloque Yupanqui 1091-1126 35 anys
Mayta Cápac 1126-1156 30 anys
Cápac Yupanqui 1156-1197 41 anys
Inca Roca 1197-1249 51 anys
Yahuar Huáca 1249-1289 40 anys[nota 5]
Huiracocha 1289-1340 51 anys
Inca-Urco 1340 11 dies[nota 6]
Pachacútec Inca Yupanqui 1340-1400 60 anys[nota 7]
Amaru Inca Yupanqui 1400-1439 39 anys
Tupac Inca Yupanqui 1439-1475 36 anys[nota 8]
Huayna Cápac 1475-1525 50 anys[nota 9]
Huáscar 1526-1532 7 anys
Atahualpa 1532-1533 1 any i 4 mesos[nota 10]
Mancocápac II 1533-1553 20 anys[nota 11]
Sayri-Túpac 1553-1559 7 anys[nota 12]
Cusitito-Yupanqui 1563-1569 6 anys[nota 13]
Túpac-Amaru 1569-1571 3 anys

La cronologia concorde als estudis de l'antropòlec peruà Manuel González de la Rosa.[121]

Cronologia segons González de la Rosa
Inca Regnat Duració
Sinchi Roca 1131-1197 46 anys
Lloque Yupanqui 1197-1246 49 anys
Mayta Cápac 1246-1276 30 anys
Cápac Yupanqui 1276-1321 45 anys
Inca Roca 1321-1348 27 anys
Yahuar Huácac 1348-1370 22 anys
Huiracocha 1370-1425 55 anys
Pachacútec 1425-1478 53 anys
Túpac Yupanqui 1478-1488 10 anys
Huayna Cápac 1488-1525 37 anys

Cronologia dels yungas (també cridats yncas o ingas) concorde al polímata Constantine Samuel Rafinesque (noms segons l'autor).[122] També va calcular les dates dels principals acontenyiments.[123][124]

Cronologia segons Rafinesque
Inca Regnat Duració Cònjuge Panaca
Guanacure c.1080 Desconeguda Ragua Desconeguda[nota 14]
Aranaca c.1090 Desconeguda Cona Desconeguda[nota 15]
Manco I 1100-1137 37 anys Oello (Colo) Chima[nota 16]
Sinchi Roca 1137-1167 30 anys Achiola (Cora) Raura[nota 17]
Yupanqui I 1167-1197 30 anys Cava Huaynana[nota 18]
Mayta Capac 1197-1227 30 anys Cuca Uscamayta[nota 19]
Yupanqui II 1227-1257 30 anys Cury Ilpay Aumayta[nota 20]
Yupanqui III 1257-1305 48 anys Micay Vicaquirau (Vizaquimo)[nota 21]
Yupanqui IV 1305-1315 10 anys Chiquia Aylli[nota 22]
Huiracocha 1315-1372 57 anys Runtu Cozco[nota 23]
Urco 1372-1375 3 anys
Manco II 1375-1425 50 anys Huarca Incapanaca[nota 24]
Yupanqui V 1425-1450 25 anys Chimpu Incapanaca II[nota 25]
Yupanqui VI 1450-1481 31 anys Ocllo Capac[nota 26]
Huayna Capac 1481-1523 42 anys Pileu, Riva, Runtu i Toto[124] Tumipampa[nota 27]
Huáscar 1523-1526 3 anys Desconeguda Exterminada[nota 28]
Atahualpa 1526-1533 7 anys

Cronologia segons O imperi dos incas: no Perú i no Mexico del brasiler Dumenges Jaguaribe en 1927 (noms segons l'autor).[127]

Cronologia segons Jaguaribe
Inca Regnat Duració
Manco Capac 1118-1147 29 anys
Sinchi Roca 1147-1178 31 anys
Lloque-Iupanqui-Capac 1178-1215 37 anys
Mayta Capac 1215-1256 41 anys
Capac Yupanqui 1256-1296 40 anys
Yahuar Huacac 1296-1337 41 anys
Inca Roca 1337-1370 33 anys
Viracocha-Inca 1370-1410 40 anys
Pachacútec Inca Yupanqui 1410-1450 40 anys
Amaru Inca Yupanqui 1450-1480 30 anys
Tupac Inca Yupanqui 1480-1496 16 anys
Huayna-Capac 1496-1515 19 anys
Inti-Hualpa 1510-1519 9 anys

Cronologia de la Història del Perú segons el jesuïta Sants García Ortiz.[128]

Cronologia segons García Ortiz
Inca Regnat Duració
Manco Cápac ¿1150?-1178 ¿28 anys?[nota 29]
Sinchi Roca 1178-1197 19 anys[nota 30]
Lloque Yupanqui 1197-1246 49 anys[nota 31]
Mayta Cápac 1246-1276 30 anys[nota 32]
Cápac Yupanqui 1276-1321 45 anys[nota 33]
Inca Roca 1321-1348 21 anys[nota 34]
Yahuar Huácac 1348-1370 22 anys[nota 35]
Huiracocha 1370-1420 50 anys[nota 36]
Pachacútec Inca Yupanqui 1420-1477 57 anys[nota 37]
Amaru Inca Yupanqui 1478 1 any[nota 38]
Túpac Inca Yupanqui 1478-1488 10 anys[nota 39]
Huayna Cápac 1488-1525 37 anys[nota 40]
Huáscar 1525-1532 7 anys[nota 41]
Atahualpa 1525-1533 8 anys[nota 42]

Cronologia concorde a l'historiador peruà José A. Mendoza del Solar en el seu L'evolució social i política en l'antic Perú (1920).[131]

Cronologia segons García Ortiz
Inca Va nàixer Regnat Duració Edat Ccoya Ayllu
Manco Ccapac s/i s/i s/i s/i Mama Ocllo Huaco Chima Panaca
Sinchi Roca s/i s/i s/i s/i Mama Coca Rarahua Panaca
Ccapac Yupanqui s/i s/i s/i s/i Mama Curiyllpay Cahua Apumayta
Lloque Yupanqui s/i s/i s/i s/i Mama Cahua Pata Uscamayta
Tarco Huaman s/i s/i s/i s/i s/i s/i
Inca Roca 1248 1278-1328 50 anys 80 Mama Micay Coca Huiccaquirau
Yáhuar Huácac 1305 1328-1350 22 anys 47 Mama Choque Chicchay Auca Ayllu Panaca
Huiracocha 1330 1350-1420 70 anys 90 Mama Runtu Socco Ayllu Panaca
Pachacutec 1398 1420-1472 52 anys 74 Mama Anahuarque Inca Ayllu Panaca
Amaru Tupac s/i s/i s/i s/i s/i s/i
Inca Yupanqui 1424 1459-1464 5 anys 40 Mama Curi Ocllo Cuzco Ayllu Panaca
Tupac Yupanqui 1438 1464-1488 24 anys 50 Mama Ocllo Ccapac Ayllu
Huayna Ccapac 1470 1488-1525 37 anys 55 Mama Rahua Ocllo Tumipampa Ayllu
Huáscar 1492 1525-1532 7 anys 40 s/i s/i
Atahualpa 1498 1525-1533 8 anys 36 s/i s/i


Cronologia dels incas segons la Guia política, eclesiàstica i militar del Virreynato del Perú d'Hipólito Unanue, publicada en 1797; en la seua edició original confon l'orde i escriu que Mayta Cápac va ser succeït per Cápac Yupanqui quan totes les llistes reals escriuen l'orde invers.[132] S'inclou la historicidad que li assigna l'historiadora Susan Niles.[133]

Cronologia segons Unanue
Inca Historicidad Mort Nota
Manco Cápac Mític 1107
Sinchi Roca Mític 1136
Lloque Yupanqui Mític 1171
Cápac Yupanqui Incert 1211
Mayta Cápac Incert 1252
Inca Roca Incert 1303
Yahuar Huacac Incert 1323
Viracocha Històric 1373
Inca Pachacútec Històric 1423
Inca Yupanqui Històric 1453
Túpac Inca Yupanqui Històric 1483
Huayna Cápac Històric 1523
Huáscar Històric 1528 Destronat per Atahualpa.
Atahualpa Històric 1533

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Filoramo i Pons, 2007: 119
  2. ↑ Cerrón-Palomino, R. (2017). El quechua «del ynga» segons testimoni dels primers cronistes. En Godenzzi, J. C., & Garatea, C. (Coords.), Història de les lliteratures en el Perú (Vol.1: Lliteratures orals i primers texts colonials, pp. 83-103). Lima: PUCP. ISBN 978-612-317-246-6.
  3. ↑ Adelaar, Willem F. H. (2022). La llengua general del Inca, ¿realitat o mit?. En L. Zajicova (Ed.), Llengües indígenes d'Amèrica Llatina: contexts, contactes, conflictes (pp. 105-118). Frankfurt a. M., Madrit: Vervuert Verlagsgesellschaft. ISBN 978-396-869-261-6. https://doi.org/10.31819/9783968692616-005
  4. ↑ Lexis.Llima:45(1)
    227-261.ISSN 0254-9239.doi:10.18800/lexis.202101.006.
  5. ↑ Cerrón-Palomino (2015). «Glossari de térmens indígenes», Juan de Betanzos i el Tahuantinsuyo: Nova edició de la Suma i Narració dels Incas, Llima: PUCP, pp. 441-463. ISBN 9786123170707.
  6. ↑ Szeminski, Jan (2016). el_Inqa_Manqu_Qhapaq.html?aneu=AsaEnQAACAAJ&redir_esc=i De les vides del Inqa Manqu Qhapaq, Edicions El Llector.
  7. ↑ Diccionario de la lengua española
  8. ↑ Lara, Luis Fernando et el. «inca». El Colege de Mèxic. Consultat el 26/02/2024.
  9. ↑ Cerrón-Palomino, 2021, p. 229.
  10. ↑ Bulletin de l'Institut Français d'Études Andines.48(2)
    135-152.doi:10.4000/bifea.10587.
  11. ↑ Cerrón-Palomino (2008). Veus del Vaja : Ensajos sobre onomàstica andina, PUCP, p. 339. doi:10.18800/9789972428562. ISBN 9789972428562.
  12. ↑ Cerrón-Palomino, 2015, p. 444.
  13. ↑ Sant Tomás, D. ([1560] 2013). Lexicón o vocabulari de la llengua general del Perú compost pel Mestre Fra Dumenge de Sant Thomas de l'Orde de Sant Dumenge (J. Calvo Pérez & H. Urbà, Eds.). Lima: USMP, vol 1, p. 306 [f. 115v].
  14. ↑ 14,0 14,1 Cerrón-Palomino, 2015, p. 443.
  15. ↑ Anònim (possiblement Blas Valera, [1586] 2014). Art i vocabulari en la llengua general del Perú (R. Cerrón-Palomino, R. Bendezú Araujo & J. Acurio Palma, Eds.). Lima: PUCP, p. 60.
  16. ↑ Sobre el sentit de qhapaq en el quechua del inga, vore Itier, César (2023). Paraules clau de la societat i la cultura incas, Llima: Institut Francés d'Estudis Andinos; Institut d'Estudis Peruans. ISBN 978-612-4358-18-0.
  17. ↑ Torero Fernández de Córdova (2005). Idiomes dels Vages : llingüística i història, 2 edició, Llima: Horisó, p. 146. ISBN 9972699382.
  18. ↑ Cerrón-Palomino, 2021.
  19. ↑ Itier, 2019, pp. 149-150.
  20. ↑ Cerrón-Palomino, 2021, pp. 238-250.
  21. ↑ «Un fascinant vocabulari incaico» (en és). Consultat el 2024-04-12.
  22. ↑ Estudis Atacameños.(41)
    119-130.doi:10.4067/S0718-10432011000100007.
  23. ↑ Itier, 2019, p. 149.
  24. ↑ Herrera, 2006: 479
  25. ↑ Temoche, 2010: 27
  26. ↑ Rostworowski, 1999: 53
  27. ↑ 27,0 27,1 Rostworowski, 2001: 124
  28. ↑ 28,0 28,1 Molestina, 1994: 26
  29. ↑ Temoche, 2010: 227
  30. ↑ Temoche, 2010: 31, 154, 225
  31. ↑ Temoche, 2010: 159
  32. ↑ Temoche, 2010: 53, 111, 144
  33. ↑ Temoche, 2010: 145
  34. ↑ 34,0 34,1 Temoche, 2010: 71
  35. ↑ Temoche, 2010: 154
  36. ↑ Temoche, 2010: 181
  37. ↑ Temoche, 2010: 179
  38. ↑ Temoche, 2010: 144-145
  39. ↑ Temoche, 2010: 157
  40. ↑ Temoche, 2010: 144
  41. ↑ Temoche, 2010: 143
  42. ↑ Temoche, 2010: 149
  43. ↑ Temoche, 2010: 116
  44. ↑ Bravo Guerreira, 1985, p. 95.
  45. ↑ Temoche, 2010: 130
  46. ↑ Temoche, 2010: 168
  47. ↑ Martinengui, 1980: 37
  48. ↑ Temoche, 2010: 127
  49. ↑ gonzales (2000). «8», M.N. Tarrago (ed.). dominacion inca . tambos, camins i santuaris (en espanyol), bons aires: suramericana, p. 312.
  50. ↑ 50,0 50,1 Temoche, 2010: 128
  51. ↑ Temoche, 2010: 128-129
  52. ↑ Anderson, Norman (2000). Les religions del món. Editorial Món Hispà, pp. 32. ISBN 9780311057672.
  53. ↑ 53,0 53,1 Millons, Luis (2008). "Amagant la mort: Atahualpa i Hernando de Soto en la ploma de Garcilaso". En Noves llectures de la Florida del Inca. Editat per Carmen de Mora Valcárcel & Antonio Garrido Aranda. Madrit: Iberoamericana Editorial, pp. 313. ISBN 9788484893578.
  54. ↑ Tarragó, Myriam N. (2014). Pobles originaris i la conquista: Nova Història Argentina. Penguin Random. ISBN 9789500748315.
  55. ↑ Rivera, 2003:
  56. ↑ Herrera, 2006: 406
  57. ↑ Betanzos, Juan de (2013). Suma i narració dels incas. Linkgua digital, pp. 11. ISBN 9788490071342.
  58. ↑ Bendezú, Edmundo (1986). L'atra lliteratura peruana. Fondo de Cultura Econòmica, pp. 18. ISBN 9789681622497.
  59. ↑ Cárdenas Fernández, Leiner Cápac breçol. Blog Deprenga història de la Humanitat. Publicat el 17 de maig de 2015. Consultat el 21 d'abril de 2017.
  60. ↑ Qapaq significa lliteralment "poderós", el "el que té el poder", pero s'usa també en el significat de "principal" o "capital".
  61. ↑ Olmedo Plans, Óscar (2006). Paranoiaimara. Plural editors, pp. 302. ISBN 9789995410452.
  62. ↑ Temoche, 2010: 25, 72
  63. ↑ Temoche, 2010: 23
  64. ↑ Temoche, 2010: 33
  65. ↑ Porras Barrenechea, Raúl (1999). El llegat quechua: indagacions peruanes. Universitat Nacional Major Sant Marcos, pp. 368. ISBN 9789972460692.
  66. ↑ Rostworowski de Díez Canseco, María (2001). Pachacutec Inca Yupanqui. Lima: Institut d'Estudis Peruans, pp. 50. ISBN 9789972510601.
  67. ↑ Betanzos, 2013: 11-12
  68. ↑ Rostworowski, 2001: 47
  69. ↑ Rostworowski, 2001: 49
  70. ↑ Rostworowski, María (2015). Història del Tahuantinsuyu. Lima: Institut d'Estudis Peruans. ISBN 9789972515255.
  71. ↑ Rostworowski, 2001: 118
  72. ↑ Rostworowski, 2001: 245, 248
  73. ↑ Temoche, 2010: 138
  74. ↑ 74,0 74,1 Della Santa, Elisabeth (1969). Història dels incas: indagacions sobre alguns problemes discutits. Arequipa: editat per l'autora, pp. 214.
  75. ↑ Della, 1969: 50
  76. ↑ 76,0 76,1 Temoche, 2010: 25
  77. ↑ Velasco, Juan (2014). Història del Regne de Quito: Història antiga. Tom II. Editorial JG, pp. 83. ISBN 9789942139115.
  78. ↑ Zapater Equioíz, Horacio (1997). "Huincas i mapuches (1550-1562)". Revista Història. Santiago, Institut d'Història de la Pontifícia Universitat Catòlica de Chile, Vol. 30, pp. 441-504 (vore pp. 442).
  79. ↑ Herrera, 2006: 408
  80. ↑ Herrera, 2004: 403
  81. ↑ Herrera, 2006: 409
  82. ↑ Pérez Marcos, Regina María (2002). "Aspectes institucionals de la aculturación indígena en la gestació de la societat colonial peruana". En Dret i administració pública en les Índies hispàniques: actes de el XII Congrés Internacional d'Història del Dret Indiano (Toledo, 19 a 21 d'octubre de 1998). Conca: Universitat de Castella-la Mancha, pp. 1321-1340 (vore pp. 1329). Coordinació de Feliciano Fancs Pintat. ISBN 9788484271802.
  83. ↑ Pérez, 2002: 1330-1331
  84. ↑ Navarro, José María & Navarro Pascual Navarro (2001). Una denúncia profètica des del Perú a mitan del sigle XVIII: el «Planctus indorum christianorum in America Peruntina». Pontifícia Universitat Catòlica del Perú, pp. 21. ISBN 9789972424144.
  85. ↑ Huamán Rodríguez, Gloria (2016). Segregació política dels pobles indígenes en Perú. Universitat de Deusto pp. 26. ISBN 9788415759799.
  86. ↑ Klauer, 2006, p. 34.
  87. ↑ De Velasco, 1981, p. xlii.
  88. ↑ Bravo Guerreira, 1985, p. 29.
  89. ↑ 89,0 89,1 Klauer, 2006, p. 35.
  90. ↑ 90,0 90,1 Bravo Guerreira, 1985, p. 34.
  91. ↑ Mendizábal, 2002: 90
  92. ↑ 92,0 92,1 Bauer, 1996: 60
  93. ↑ Llastres, 1954, p. 25.
  94. ↑ De la Riva Agüero, 1953, p. 188.
  95. ↑ 95,0 95,1 Bauer, 1996: 62
  96. ↑ 96,0 96,1 96,2 96,3 Bauer, 1996: 61
  97. ↑ Bauer, 1996: 64
  98. ↑ Bust, 2000: 12
  99. ↑ Bust, 2000: 14
  100. ↑ Bust, 2000: 16
  101. ↑ Bust, 2000: 22
  102. ↑ Bust, 2000: 24
  103. ↑ Bust, 2000: 28
  104. ↑ Bust, 2000: 34
  105. ↑ Rostworowski, 2001: 244
  106. ↑ 106,0 106,1 Martinengui Suárez, 1987, p. 40.
  107. ↑ Martinengui Suárez, 1987, p. 105.
  108. ↑ Ramírez, 2006, p. 20.
  109. ↑ Sarmiento de Gamboa, 1999, pp. 60-63, 65, 69-70, 72, 81, 86, 139, 153-154, 169, 189.
  110. ↑ Mróz, 1984, p. 81.
  111. ↑ Navarro i Lamarca, 1910, p. 331.
  112. ↑ 112,0 112,1 112,2 Niles, 1999, p. 120.
  113. ↑ Cabell Balboa, 1951, pp. 264, 270, 275, 280, 286, 289, 291, 294, 301, 354, 493.
  114. ↑ Ramírez, 2006, pp. 20-21.
  115. ↑ Biadós Yacovazzo, Bernardo V. (2009). Hiltunen i com fa les seues crítiques a Zseminsky de Habich i Ponce Sanginés [1] archivat en Wayback Machine.. Universitat Sant Francisco d'Assís, La Pau. Digitalisat en 2015 per University of Califòrnia.
  116. ↑ De Velasco, 1981, pp. 31-33.
  117. ↑ De Velasco, 1981, p. xxxviii.
  118. ↑ 118,0 118,1 118,2 118,3 118,4 118,5 De Velasco, 1981, p. 32.
  119. ↑ De Velasco, 1981, p. 97.
  120. ↑ 120,0 120,1 120,2 De Velasco, 1981, p. 33.
  121. ↑ Means, 1920, p. 225.
  122. ↑ Rafinesque, 1833, pp. 103-132.
  123. ↑ Means, 1920, pp. 223-224.
  124. ↑ 124,0 124,1 124,2 124,3 124,4 124,5 124,6 Rafinesque, 1833, p. 131.
  125. ↑ 125,0 125,1 125,2 125,3 125,4 125,5 125,6 125,7 Means, 1920, p. 223.
  126. ↑ 126,0 126,1 126,2 126,3 126,4 Means, 1920, p. 224.
  127. ↑ Jaguaribe, 1927, pp. 85, 101, 109, 121, 135, 145, 151, 161, 171, 179, 197, 209.
  128. ↑ García Ortiz, 1948, pp. 300-302.
  129. ↑ García Ortiz, 1948, p. 287.
  130. ↑ 130,00 130,01 130,02 130,03 130,04 130,05 130,06 130,07 130,08 130,09 130,10 130,11 130,12 García Ortiz, 1948, p. 302.
  131. ↑ Mendoza del Solar, 1920, pp. 177-179.
  132. ↑ Unanue, 1797, p. x.
  133. ↑ Niles, 1987, p. 7.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Història Universal: Amèrica i el nou món. Tom VI. Madrit: Espasa Calpe, 2001. ISBN 9788423926923.
  • Bauer, Brian S. (1996). El desenroll de l'estat inca, Cuzco: Centre d'Estudis Regionals Andinos "Bartolomé de les Cases". ISBN 9788483870464.
  • Bravo Guerreira (1985). Temps dels Incas, Madrit: Alhambra. ISBN 9788420513454.
  • (1951) Miscelànea antàrtica, Llima: Universitat Major Sant Marcos.
  • De la Riva Agüero (1953). Història del Perú: selecció, Llima: Llibreria Studium.
  • De Velasco (1981). Història del Regne de Quito en l'Amèrica Meridional, Caracas: Biblioteca Ayacucho. Edició, pròlec, notes i cronologia d'Alfredo Parella i Díez Canseco. ISBN 9788466000697.
  • Del Bust Duthurburu, José Antonio (2000). Una cronologia aproximada del Tahuantinsuyo, Llima: Pontifícia Universitat Catòlica del Perú. ISBN 9789972423505.
  • García Ortiz (1948). Història del Perú: Descobriment, conquista i virreynato, Llima: Lumen.
  • Herrera Cuntti, Arístides (2006). Divagaciones històriques en la web, Chincha: Autor. ISBN 978-9972-2908-2-4.
  • Jaguaribe (1927). O imperi dos incas: no Perú i no Mexico (en portugués), São Paulo: Empresa Typographica Editora "O Pensamento".
  • Klauer, Alfonso (2006). Tahuantinsuyo: El còndor ferit de mort, Llima: Juan Carlos Martínez Coll. ISBN 9788468954219.
  • (1954).Salut i benestar social.Oficina de Prensa i Propaganda del Ministeri de Salut Pública i Benestar Social.Llima:III(9)
13-148.
  • (1980) L'imperi dels Incas: Causes de la seua destrucció, Big Print.
  • (1920).Bolletí de l'Acadèmia Nacional d'Història.Tipografia i encuadernaciones Salesianas.Lleve:I(2)
195-252.
  • Mendizábal Losack (2002). Patrons arquitectònics inkas, Editorial Sant Marcos.
  • Mendoza del Solar, José A. (1920). L'evolució social i política en l'antic Perú, Arequipa: Tipografia Càceres.
  • Molestina Z., María del Carmen (1994). Història de l'Equador, Quito: Universitat Sant Francisco de Quito.
  • (2018).Revista de l'Associació Mèdica Argentina.CXXXI(4)
4-11.ISSN 0004-4830.
  • (1984).Anthropologica.II(2)
67-103.
  • Rafinesque, Constantine Samuel (1833). «Peruvian history», Atlantic Journal, and Friend of Knowledge, Filadèlfia: Photolithographed by the Murray Printing Company for the Arnold Arboretum, pp. 130-132.
  • (2006).Revista d'Índies.LXVI(236)
13-56.ISSN 0034-8341.
  • Rivera Andía (2003). La festa del ganado en la vall de Chancay, 1962-2002: ritual, religió i ganaderia en els Vages: etnografia, documents inèdits i interpretació, Llima: Pontifícia Universitat Catòlica del Perú. ISBN 9789972425707.
  • Rostworowski de Díez Canseco (1999). Història del Tahuantinsuyu, Llima: Institut d'Estudis Peruans. ISBN 9789972510298.
  • Sarmiento de Gamboa (1999). History of the Incas (en anglés), Nova York: Dover Publications. Traducció espanyol-anglés per Clements Markham. ISBN 9780486404417.
  • Scarpi, Paolo (2007). «Les religions del Món Antic: Els politeismes», Història de les religions, Barcelona: Crítica & Grupo Planeta. Traducció italià-espanyol per María Pons. ISBN 9788484329596.
  • Temoche Cortez (2010). Breu història dels incas, Nowtilus. ISBN 9788497634434.
  • Unanue, Hipólito (1797). Guia política, eclesiàstica i militar del Virreynato del Perú, Llima: Imprenta Real dels Òrfens.
  • Vergara (2007). «El Tahuantinsuyo: El món dels incas», Història del Perú, Barcelona: Lexus, pp. 234-336.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Inca emperors en Wikimedia Commons. Inca en el Viccionari. Inca en el Viccionari.


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Inca&oldid=873552»