Anar al contingut

Indochina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Topographic Map of Mainland Southeast Asia 2005.png
Indochina
Per a la película francesa de 1992 vore Indochina (película).
Per a el grup de roc francés vore Indochine (banda).


Indochina o península de Indochina és la part continental del Surest Asiàtic, i està situada a l'est d'Índia i sur de China. Comprén el territori dels actuals països de Camboya, Vietnam, Laos, Birmània i Tailàndia. Si be la part continental de Malàsia està geogràficament unida a Indochina (ocupant la península de Malaca), no es considera part d'ella per raons històriques i culturals. En un sentit més estricte, solament es denomina Indochina als territoris que varen ser colónies franceses d'Àsia, —la Indochina francesa—, constituïda per: Laos, Camboya, Annam, Tonkín i Cochinchina.[1] Està ubicada aproximadament entre els 25° de latitut nort i la llínea del equador, i els 90° de llongitut este i els 110° de llongitut este.


Llimita, al nort, en els monts d'Assam, el replanell de Yun-yaya i els monts de Kwang-si; a l'est, en la província de Kwang-si (Cantón), el golf de Tonkín, el mar de la China Meridional, el golf de Siam i el estret de Malaca; i, a l'oest, en el golf de Martaban i el golf de Bengala.

Les principals montanyes són les de Assam (la montanya Blava, de 2170 m), i les Arakan-Yoma, entre els rius Brahmaputra i Irawadi; les Shañ-Yoma, que s'eleven a uns de 3200 m, entre el Irawadi i el Saluén; i les montanyes Tanen-taung-gyi, entre el Mekong i el Salwin (Lai-pang-ngoun, 2460 m d'altura).

Terminologia

[editar | editar còdic]

El terme Indochina se sol atribuir conjuntament al geógrafo danés-francés Conrad Malte-Brun, qui es va referir a l'àrea com a indis-de-chinenca en 1804, i al llingüiste escocés John Leyden, qui va usar el terme Indo-Chinese per a descriure als habitants de la zona i els seus idiomes en 1808.[2] Actualment se sol usar com a sinònim Mainland Southeast Àsia (Surest Asiàtic Continental) en la bibliografia en anglés.[3]

Història

[editar | editar còdic]

En temps remots esta zona va ser poblada per dos corrents migratòries, una vinguda del nort de la Índia via Siam (Tailàndia), tribus d'indis que varen ocupar les zones conegudes hui com Laos, Camboya, Siam, Cochinchina, i Annam Central i del sur.
La segona d'estes corrents correspon als mongoles, provinents del sur de China, que es varen establir en Tote-king i que es varen traslladar més vesprada més cap al sur, ocupant el nort de Annam, fundant l'Imperi Annamita. Estos annamitas varen ser entremesclant-se en els habitants anteriors fins que els varen absorbir per complet. La dinastia chinenca va governar a Annam com a vassalls de l'Imperi Celestial fins a 257 a. C. De 257-110 a. C. l'Imperi Annamita va ser governat per dos dinasties natives, abdós feudals a China.
Pero des de 110 a. C. fins a 930 d. C, China va ocupar Annam i va ser administrada per governadors chinencs, llevat per la dominació de dos efímeres dinasties locals.


Estos territoris també varen estar governats per la dinastia dels Jemer, pero, segons archius chinencs, varen anar els seus vassalls fins a 1296. Una segona indicació de la decadència Jemer va ser l'establiment del Regne dels Ciampas en el sur i centre de Annam. En este periodo, l'influència Annamita va ser fortament resistida per Jemer i Ciampas, més després varen unir forces per a lluitar contra el rei de Camboya qui va ser derrotat per esta unió en 1658, convertint-li en el seu vassall.
Açò va provocar la guerra civil en el territori de Camboya, que va dur a l'intervenció de Annam en 1675, establint un rei vassall en Odong i un atre en Saigon.

Un nou tumult en la zona en 1689 va permetre que Annam establira governants propis en noves regions, pertanyents a la família Nguyen.

En les últimes décades de el XVIII es va produir una gran insurrecció provocada per Tay Shon Thong Tac (la Guerra de les Grans Montanyes de l'Oest). Esta rebelió va obligar a refugiar-se en China a l'últim dels membres de la família Nguyen; pero posteriorment, l'hereu, Nguyen-an, va conseguir ajuda francesa i va prendre a Saigon en 1789 i a Hué en 1801. En 1802 va entrar en Ke-baix (Hanói) la capital de Tote-king, i es va declarar a sí mateix Emperador baix el nom de Gia-long.

En tots els territoris de Indochina, llevat Laos, Gia-long va dedicar tota la seua energia a ordenar el país. A ell deu la península un gran número de canals i camins, especialment un gran camí que comença en Saigon, travessa Annam i Tote-king, passant a través de Hué i Hanói, terminant en Lang-song, en la frontera en China. En 1820 Minh-mang va succeir al seu pare Gia-long, pero est odiava notablement als europeus. Durant el seu regnat (1820-1841), Siam va arrebatar Camboya a Annam, lo que va provocar l'intervenció francesa.

Indochina, colónia francesa

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Indochina francesa.


Els francesos varen prendre Saigon i les seues afores en 1859, Camboya en 1863, la Cochinchina en 1867, Annam i Tonkín en 1883 i finalment Laos, establint una de les colónies de França.

La Indochina francesa es va formar en octubre de 1887 en Annam, Tonkín, Cochinchina, i la República Jemer; Laos es va agregar en 1893. La federació va durar fins a 1954. La capital de Indochina era Hanói. Cada territori va mantindre nominalmente certa autonomia en tindre a la seua front a distints monarques, encara que el poder real estiguera en mans de les autoritats franceses.

En setembre de 1940, durant la Segona Guerra Mundial, la França derrotada per l'III Reich va sofrir l'ocupació del territori per Japó despuix d'una breu resistència de les tropes franceses allí estacionades. Açò va permetre al Japó un accés a China pel sur en la segona guerra sino-japonesa, contra les forces de Chiang Kai-shek (vejau Ocupació japonesa de Indochina). Adicionalment, açò també era part de l'estratègia del Japó per a la dominació del oceà Pacífic. Els japonesos varen mantindre la burocràcia francesa en Indochina.

Despuix de la guerra, França va procurar reafirmar-se en el país, pero va aplegar el conflicte en el Viet Minh, una organisació de nacionalistes comunistes vietnamita baixe el mando d'Hồ Chí Minh, qui havia segut educat en França. Durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units havien recolzat al Viet Minh en la seua resistència contra els japonesos. Despuix de persuadir a l'Emperador Bao Dai per a que abdicara a favor seu, el 2 de setembre de 1945, Hồ Chí Minh —com a president— declara l'independència per a la República Democràtica de Vietnam. Pero abans de finals de setembre, una força britànica, francesa i hindú, varen restaurar el control francés. Varen començar llavors amargues lluites. En 1950, Hồ Chí Minh declara una atra volta l'independència de la República Democràtica de Vietnam, que va ser reconeguda pels governs comunistes de China i de la Unió Soviètica.

La lluita va durar fins a març de 1954, quan el Viet Minh va tindre una victòria decisiva contra les forces franceses en la batalla de Dien Ben Phu. Açò va conduir a la partició de Vietnam en dos països: el nort, baixe el control de Viet Minh, i el sur, que es va cridar República de Vietnam (més conegut com "Vietnam del Sur") i que contava en el respal dels Estats Units, França i el Regne Unit. Els acontenyiments de 1954 també varen marcar el final de la dominació francesa en la regió, i el principi del creixent compromís dels Estats Units en Vietnam del Sur que va conduir a la guerra de Vietnam.

La separació va ser convinguda en la Conferència de Ginebra. Va ser en esta conferència que França va abandonar qualsevol intenció de reclam del territori en la península de Indochina.

Demografia

[editar | editar còdic]

S'estima que la població de la península va superar els 258 millons de persones per a l'any 2016, residint majoritàriament en Vietnam, Tailàndia i Birmània, que tenen, respectivament, 91.519.289, 65.493.298[4] i 51.486.253 d'habitants. El restant de la població està distribuïda entre Camboya (15.957.223 de persones[5]), Laos (6.677.534[6])

Idiomes

[editar | editar còdic]

Totes estes nacions tenen principalment dos idiomes: l'idioma propi de la nació que siga i l'idioma comercial, ya siga el francés o l'anglés, degut a que la major part de Indochina va pertànyer a França (1884-1954), llevat Malàsia i Singapur, que varen ser britàniques (1963-1965). Les llengües de la península estan integrades, principalment, en sis famílies llingüístiques diferents. Per un costat estan les famílies "importades" per la colonisació europea, la romançada (a la que pertany el francés), i la germànica (a la que pertany l'anglés). Per l'atre estan les diferents famílies llingüístiques natives: La família sino-tibetana (a la que pertanyen el birmà i el chinenc mandarín (principal llengua parlada en Singapur), les quals són part de les subfamílies tibetano-birmà i sinítica, respectivament), la tai-kadai (a la que pertanyen principalment el tailandés i el laosiano), la austroasiática (a la que pertanyen el camboyano i el vietnamita). Folga dir que estes famílies llingüístiques no han estat exentes d'influències entre sí, pel veïnat geogràfic existent entre elles. Aixina, el camboyano va influir en les llengües tai-Kadai i viceversa.

Religió

[editar | editar còdic]

Més del 90 per cent de la població són de la religió budista de les branques Theravādona, Animisme i Mahāiāna, principalment.

Entre el 3 i el 4 % de la població de Indochina són cristians catòlics per tants anys que va pertànyer Indochina a França (1854-1954)

Evolució demogràfica

[editar | editar còdic]

Es basa en càlculs d'historiadors per això de la població de tota la península, són sifres aproximades i no definitives. Són de l'historiador Angus Manddison en el llibre "The world economy". [1]

Habitants:

  • Any 0: 7 000 000.
  • Any 1000: 11 000 000.
  • Any 1500: 19 000 000.
  • Any 1600: 22 000 000.
  • Any 1700: 25 000 000.
  • Any 1820: 33 000 000.

(Actual (2022): 242 000 000. aproximadament; entre Camboya, Vietnam, Laos, Birmània i Tailàndia)

Cultura

[editar | editar còdic]
Archiu:Ethnolinguistic Groups of Mainland Southeast Àsia.png
Grups etnolingüísticos del surest asiàtic continental.

El Surest Asiàtic continental contrasta en el Surest Asiàtic marítim, principalment per la divisió dels estils de vida basats en gran mida en la terra en Indochina i els estils de vida basats en la mar del archipèlec indonesi i el archipèlec filipí, aixina com la llínea divisòria entre les Austroasiáticas, Tai-Kadai i llengües sino-tibetanes (parlades en el Surest Asiàtic continental) i les Austronesias (parlades en el Surest Asiàtic marítim). Les llengües del continent formen el àrea llingüística del Surest Asiàtic continental: encara que pertanyen a vàries famílies llingüístiques independents, han convergit a lo llarc de l'història i compartixen una série de similituts tipològiques. Els països del surest asiàtic continental varen rebre influències culturals tant de l'Índia com de China en distints graus.[7] Camboya, Laos, Myanmar i Tailàndia estan influenciats per la cultura índia, només Vietnam està influenciat per la cultura chinenca pero encara té influències menors de l'Índia, en gran part a través de la civilisació Champa que Vietnam va conquistar durant la seua expansió cap al sur.


En general, el surest asiàtic continental és predominantment budiste[8][9][10] [11][12][13] en poblacions minoritàries musulmans i hinduistas.[14][15]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Britannica Enciclopèdia Moderna ISBN 978-1-61535-516-7
  2. ↑ Vimalin Rujivacharakul; et al., eds. (2013). Architecturalized Àsia : mapping a continent through history. Hong Kong University Press. p. 89. ISBN 9789888208050.
  3. ↑ Government and Politics of Mainland Southeast Àsia SOAS University of London 10 Thornhaugh Street, Russell Square, London WC1H 0XG 2021
  4. ↑ «Països per població: infolaso.com». Consultat el 20 de març de 2011.
  5. ↑ «The World Factbook (Cambodia)». CIA. Archivat des d'el original, el 29 de decembre de 2010. Consultat el 23 de maig de 2017.
  6. ↑ Indicadors socials de Laos Consultat el 23 d'agost de 2016
  7. ↑ (1997) Marion Severynse (ed.). The Houghton Mifflin Dictionary Of Geography, Houghton Mifflin Company. ISBN 0-395-86448-8.
  8. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  9. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  10. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  11. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  12. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  13. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  14. ↑ SIDDIQUE, SHARON (24 de juliol 1981). “Alguns aspectes de l'ètnia malayo-musulmana en la Malàsia peninsular”. Contemporary Southeast Àsia 3 (1): 76-87. doi:10.1355/CS3-1I. ISSN 0129-797X.
  15. ↑ «L'experiència de les minories musulmanes en el surest asiàtic continental: A Different Path» (en és).

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Indochina&oldid=681290»