Arquetip

Un arquetip (del grec αρχή, arjé, ‘font’, ‘principi’ o ‘orige’, i τυπος, tipos, ‘impressió’ o ‘model’) és el patró eixemplar del com es deriven atres objectes, idees o conceptes. És el model perfecte. En la filosofia de Platón s'expressen les formes substancials (eixemplars eterns i perfectes) de les coses que existixen eternament en el pensament diví. També pot entendre's com una estructura funcional que subyacer a la conducta d'un individu, grup o societat en el seu conjunt, establint una série de automatisme als que es respon de forma contínua.

Arquetip: camins i estats

Un arquetip és un model o eixemple d'idees o coneiximent del com es deriven uns atres tants per a modelar els pensaments i actituts pròpies de cada individu, de cada conjunt, de cada societat, inclús de cada sistema.

Un sistema de paraules, d'idees, d'ideals o de pensaments seguix una conducta regular, envolt en el seu propi paradigma; inclús s'usen arquetips per a modelar el seu propi camí, per a obrir-se camp en un mig d'idees abstractes, poc entendibles o ininteligibles, solament guiats pels seus propis pensaments i creències.

Arquetip i utilisació del terme

Use en la societat i en el comportament humà

En el llibre Realitat de l'ànima, Jung propon que en el món primitiu tots els hòmens posseïen una espècie d'ànima colectiva, pero en el passar dels anys i l'evolució va sorgir un pensament i una consciència individual que va ajudar en gran part a la formació del modo de pensar de cada cultura de forma individual i del seu tipo d'actuar. Una persona està integrada per conductes regides per arquetips, junt en els seus diferents camins i els seus estadis. Existixen tres camins: coneiximent, poder i amor.

Us en filosofia

L'arquetip en l'antiguetat

Platón, el més fidel discípul de Sócrates, creu com este que "la ciència consistix en lo universal" i aspira a això per mig de l'abstracció. Per al fundador del realisme exagerat "la major certea es troba en la major abstracció". En eixercitar esta, distinguix dos móns: el de les coses sensibles, rayano en el no ser, i el de lo inteligible, que és lo real mateix en sí, el tipo, l'idea o l'eixemplar, que reproduïxen les coses sensibles per la seua participació de les idees. Pero este món de les idees requerix una jerarquia segons Platón; est, fixat per la dialèctica, servix de base a tota classificació i establix claritat i orde en la manera de tractar els assunts.

Com a efecte de l'abstracció formalista i logicista, esta tesis donarà finalment lloc a la noció de que les idees més buides o més abstractes es consideren les superiors i es coloquen en el vèrtiç de les classificacions. Es convertix aixina l'abstracció en escala per a ascendir al cel i es volatiliza la realitat, aplegant a estimar que una idea està més prop de la veritat quant més llunt es troba dels fets. Esta interpretació va ser feta explícitament per primera volta per Christian Wolff, qui estima que la metafísica seria la "ciència de lo possible".

Ya la paraula ειδος, eidos, d'a on procedix nostra "idea", revela el simbolisme, puix expressa l'espècie oposta al individu i encara separada d'ell. Per a establir la jerarquia del món inteligible, l'imaginació es representa (sempre fòra de la realitat) el prototip o arquetip (l'idea primera entre les demés d'igual orde) de cada espècie. Resulta, per lo mateix, com diu Janet, que "tot arquetip és sempre una abstracció".

L'arquetip en l'Edat Mija

Esta mateixa paraula arquetip ha segut usada pels escolàstics, sobretot per aquells que s'acosten alguna cosa al sentit platònic hábilment combinat en la doctrina aristotèlica per sant Tomás d'Aquino, com l'idea primordial, que ha presidit a la creació del món.

L'arquetip en la Modernitat

Despuix va usar també la paraula arquetip John Locke en el seu Ensaig sobre l'enteniment humà, pero atribuint-l'una significació distinta a la que li donara en un principi Platón. Per a Locke els arquetips són idees, que no tenen semblança en cap existència real, ni en la nostra ni en la dels objectes externs. Concep l'esperit els arquetips per mig de la reunió arbitrària dels conceptes simplicísimos, sense que puguen ser, per lo tant, còpies de les coses.

Despuix de Locke, el terme deixa de ser freqüent en filosofia; ho usa Goethe en el Fausto personificando les idees en les Mares, que en les seues antorches allumenen la regió de les ombres i van guiant a el héroe del poema, símbol de la llum de l'inteligència, que en la seua previsió nos guia en la vida.

Us en biologia

Archiu:Vertebrate archetype.jpg

L'arquetip vertebrat segons Richard Owen (1847).

El hipòtesis de l'arquetip va eixercir gran influència en la filosofia de la naturalea durant el XIX i començos de el XX. Goethe, Lorenz Oken, Carl Gustav Carus, Geoffroy Saint-Hilaire i uns atres naturalistes filòsofs varen concebre la diversitat orgànica determinada i produïda segons tipos primitius i originaris (arquetips). Es tractava d'un tipo ideal del que podien derivar-se totes les espècies o, a lo manco, totes les espècies d'un tall.

Us en psicologia analítica

Artícul principal → Arquetip (psicologia analítica).

El terme va ser introduït per Carl Gustav Jung per a designar cada una de les imàgens originàries constitutives de lo inconscient colectiu i que són comuns a tota la humanitat. Configuren certes vivències individuals bàsiques, es manifesten simbòlicament en somis o en deliris i són continguts més o menys encoberts en llegendas, cults i mits de totes les culturas.

Us en cibernètica

Artícul principal → Arquetip sistémico.

El terme va ser introduït per Peter Senge per a fer referència a les estructures genèriques de pensament de les persones, en situacions de comportament organizacional. Determina els principis administratius necessaris per a que un sistema organizacional funcione eficientement.

Vore també

• Personage tipo en lliteratura