Mont Palatino

Plantilla:Coord/display/title</noinclude>

Pla topogràfic de Roma, en el Palatino en el centre.

Circ Màxim i ruïnes del Palau Augusto (Domus Augustana) en el Palatino.

L'iglésia de Sant Bonaventura al Palatino (1625) en el cim més alt del tossal del Palatino.

El mont Palatino (en llatí Collis Palatium o Mons Palatinus) és la més cèntrica de les sèt tossals de Roma, i la de menor elevació: s'alça a 50 m sobre el Fòrum Romà, quedant entre est i el Circ Màxim.

És una de les àrees més antigues de la ciutat de Roma, en jaciments arqueològics que daten entorn a l'any 1000 a. C. i formava part de la cridada Roma Quadrata. Segons la llegenda era el lloc a on Rómulo va fundar Roma, i a on va fixar el seu morada. Durant el Principat, va ser la residència oficial dels primers emperadors de Roma, ya que Augusto tenia la seua casa en el tossal, la qual pronte es va convertir exclusivament en la sèu imperial. De fet, l'orige etimològic de la paraula ‘palau’ en espanyol i atres idiomes (palazzo en italià, palace en anglés, palais en francés, "palast" en alemà) prové a través del llatí ("palatium") del nom d'este tossal.

Geografia

El tossal té forma de quadrilàter irregular, en orientació este-oest, una llongitut d'uns dos quilómetros, i una altura d'uns 50m. Originàriament, el Palatino contava en tres cims diferenciats: el Germal (Cermalus), situat en la part occidental, i que tenia una altura d'uns 51m, i el Palatual (Palatium), que era el seu cim en 51,2m. Al noreste es trobava el chicotet tossal Velia, en el cim del qual es troba l'Arc de Tito i que conecta al Palatino en l'Esquilino al nort; a voltes es considera el mont Velio com el tercer cim del Palatino, des d'a on es descendix al Fòrum romà. Al sur, el Palatino forma en l'Aventino l'hondonada del Circ Màxim, a voltes cridada vallis Múrcia (vall de Múrcia). A l'oest, forma en el Capitolio una chicoteta vall cridada Velabro (Velabrum), que s'obri cap al Tíber. La vall que forma a l'est en el mont Celio és a voltes cridat la vall del Palatino.

Etimologia

Segons Tito Livio, el seu nom prové de la ciutat de Palanteo, edificada en eixe mateix lloc, el nom del qual deriva o be del pare del rei grec Evandro, o be de la seua ciutat d'orige en Arcàdia. Alguns autors han relacionat esta paraula en palātum (“paladar”), en el sentit de volta, fent notar que Ennio l'utilisava com a designació de la volta celest (caeli palātum), darrere de la qual cosa podria haver una etimologia etrusca, a saber: 𐌚𐌀𐌋𐌀𐌃 / falad (“cel”).