Anar al contingut

Dioscuros

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Castor et Polux porcelaine de Sèvres.jpg
Dioscuros
Atalls
Cástor i Pólux
«Cástor» redirigix ací. Para atres acepcions, vore Castor (desambiguaació).
Archiu:Dioskouroi statue from the Embassy of Germany in SPB.jpg
Els Dioscuros, estàtua en l'Embaixada d'Alemània en Sant Petersburgo, 1913.

En la mitologia grega, els dioscuros o dióscuros (en grec antic i modern, Διόσκουροι, Dióskouroi; en llatí, Dioscuri, «fills de Zeus»), cridats Cástor i Pólux (o Polideuces o Polideuco) (Κάστωρ καὶ Πολυδεύκης), eren dos famosos héroes mellizos, fills de Leda i germans d'Helena de Troya i de Clitemnestra. En llatí també eren coneguts com Gemini («bessons») i a voltes com a Castors.[1] Dares Frigio els descriu com a «semblants l'u a l'atre, de cabell ros, d'ulls grans, de rostre sense defecte, ben formats, de cos prim».[2]

Orige

[editar | editar còdic]
Archiu:Follis con Massenzio e i Dioscuri, zecca di Ostia, 309-311, RIC VI 35.jpg
Els Dioscuros, en el revers d'una moneda del emperador Majencio.

Segons el Lexicon de H. G. Liddell i R. Scott, Κάστωρ Kástôr significa «castor», en grec antic,[3] i Πολυδεύκης, Polydeúkês, «molt dolç».[4][5]

El història de la seua paternitat és confusa. Ya en la Ilíada es diu que Helena és la germana carnal dels Dioscuros, puix els va donar a llum la mateixa mare d'Helena.[6] En la Odissea se nos diu que Leda, la dòna de Tindáreo, va tindre del seu espós dos fills de gran cor: varen ser Cástor, domador de cavalls, i el bon lluitador Polideuces.[7] És per açò que a sovint se'ls nomenava en el patronímico Tindáridas.[8] Apolodoro, en canvi, nos diu que Zeus en figura de cisne va yacer en Leda, i en la mateixa nit ho va fer també en Tindáreo; Zeus va engendrar a Pólux i a Helena, i Tindáreo a Cástor i a Clitemestra.[9] En un escolio llegim que para Hesíodo tant Cástor com Polideuces són fills de Zeus.[10]


La qüestió de quins fills eren mortals o mig immortals i quins varen nàixer d'un ou o un atre depén de la font.

«Cástor era mortal, i el destí de la mort li estava determinat. En canvi era immortal Pólux, refillol de Llaures».[11]

Tzetzes ya nos resumix les variants. Diu que Zeus, prenent la forma d'un cisne, es apareó en Némesis, filla d'Oceà, i esta va posar un ou, del que va nàixer Helena i, segons alguns, també Cástor i Polideuces varen nàixer d'eixe mateix ou.[12] El Primer Mitógrafo Vaticà és la primera font que diu que va haver dos ous. Un contenia als Dioscuros i l'atre a Helena i Clitemnestra.[13] Fulgencio diu que Helena i els Dioscuros varen nàixer, en canvi, d'un sol ou.[14] En atres relats es conta que Zeus, prenent la forma d'una estrela, i havent-se apareado en Leda va engendrar a Cástor i Polideuces, i més vesprada a Helena.[12]

Una versió obscura nos diu que Cástor, Pólux i Helena varen nàixer de Cicno, rei de Ederión en Acaya, qui va seduir a Leda.[15] Epiménides, que dona una versió filosòfica dels Dioscuros, diu eren varó i femella, considerats eterns, com la mónada, pero per naturalea com la díada. Puix de la mónada i la díada resulta el número perfecto engendrador de sers i ànimes.[16]

Ardits

[editar | editar còdic]

Cástor era famós per la seua habilitat per a domar cavalls i cavalcar-los, i Pólux, per la seua destrea en la lluita cos a cos (similar a lo que ara es diu boxeig); pel seu valor abdós varen ser cridats els Dioscuros.[17][8] Quan Teseo i Pirítoo varen seqüestrar a la seua germana Helena i la varen dur a Afidna, els Dioscuros la varen rescatar, i també varen raptar, en venjança, a la mare de Teseo, Etra.[18] També, varen acompanyar a Jasón en l'Argo. Durant el viage, Pólux va matar al rei Ámico, en un combat a mà neta.[19] Quan Astidamía, reina de Yolco, va ofendre a Baralle, els Dioscuros ho varen ajudar a devastar el seu país. [20][8] Quan Agamenón va matar a Tàntal, el primer marit de Clitemnestra, i també va matar al seu fill menut, els Dioscuros varen eixir per a buscar venjança contra Agamenón, pero el vell Tindáreo li va perdonar les seues faltes i els Dioscuros no varen tindre més remei que desistir.[21]


Com volgueren casar-se en les filles de Leucipo, les varen raptar en Mesenia i es desposaron en elles.[17] Uns atres diuen que les filles de Leucipo, Febe i Hilaíra, anaven a casar-se en Anades i Linceo, fills d'Afareo, a les bodes de la qual havien segut invitats els Dioscuros; estos les varen raptar i varen ser perseguits per Anades i Linceo.[22] Uns atres varien la trobada entre els mellizos rivals. Junt en els dos fills de Afareo, els dos Dioscuros es varen dur un botí guanyat des d'Arcàdia i varen encarregar a Anades que ho repartira. Este, havent descuartizado una res, va propondre que la mitat de l'assut anara per al primer que menjara la seua part, i la mitat restant per al segon; i ans que es donaren conte, Anades havia devorat el primer la seua porció i la del seu germà, i aixina en ell va conduir el ganado a Mesenia. Pero els Dioscuros varen marchar contra Mesenia i els varen arrebatar aquell assut i molt més, i varen tendir una emboscada a Anades i Linceo. Este veent a Cástor, va avisar Anades, que ho va matar. Pólux els va perseguir i va donar mort a Linceo tirant-li la llança, pero quan perseguia a Anades va ser ferit per ell en el cap en una pedra i va caure sense sentit. Llavors Zeus va fulminar a Anades i va dur a Pólux al cel; com Pólux no acceptava l'immortalitat mentres Cástor estiguera mort, Zeus va permetre que abdós vixqueren entre els deus i entre els mortals en dies alterns. Quan els Dioscuros varen ser traslladats als deus, Tindáreo va cridar a Menelao a Esparta i li va entregar el regne.[17][8] Píndaro nos diu que a petició del seu germà Cástor també es va fer immortal; canviant entrambos, alternativament, es diu que un dia moren junt al seu pare Zeus en l'Olimp, i l'atre, en canvi, permaneixen baix les grutas de la terra, en l'inframundo, baix les cavernes de Terapna.[23] Per això diu Higino que Cástor i Pólux, en permís de les Moiras, varen ser uns dels pocs mortals que varen conseguir escapar del Inframundo.[24]

Zeus catasterizó als Dioscuros entre les estreles com els celebérrimos Bessons. Les dos estreles més lluentes de la constelació, Alpha i Beta Geminorum, marquen els caps dels bessons. Sobre el motiu, uns diuen que despuix de criar-se en el país de Laconia varen alcançar notorietat i varen aventajar a tots en amor fraterno, puix no es varen barallar ni per manar ni per cap atre motiu, sino que ho feyen tot al mateix temps i junts. Zeus, com volia deixar un recort de la seua camaraderia, els va donar el nom de Bessons i els va instalar als dos en el mateix lloc entre els astres.[25] Uns atres diuen que Cástor va ser assessinat en la ciutat d'Afidna, quan els lacedemonios lluitaven contra els atenienses. Diuen que va perir allí quan Linceo i Anades atacaven Esparta. Homero afirma que Pólux va concedir al seu germà la mitat de la seua vida, per a que lluïren en dies alterns.[26] Per això es diu que llavors abdós chicons, imberbes, unes estreles es varen posar sobre els seus caps per a que foren vists.[27]

Estesícoro nos diu que els Dioscuros varen rebre, de mans dels propis deus, a varis cavalls a la seua altura: «Hermes els va entregar a Flogeo i Hárpago, veloços fills de Podarga; i Hera, a Janto i Cílaro».[28] En una ocasió a Polideuces, que per llavors era amant de Hermes, va rebre com a penyora d'amor un cavall tesalio.[29]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ LEWIS, Charlton Th.; SHORT, Charres. «gĕmĭnus, a, um, adj. cf.: gener, genui (gigno)» (en anglés). A Latin Dictionary. Clarendon Press. Consultat el 23 de juliol de 2018.
    • Charlton Thomas Lewis (1834 - 1904): escritor i lexicógrafo nortamericà conegut sobretot pels seus diccionaris de llatí - anglés.
  2. ↑ Dares Frigio, XII
  3. ↑ Liddell, Henry George i Scott, Robert. «κάστωρ» (en anglés). A Greek-English Lexicon. Clarendon Press. Consultat el 23 de juliol de 2018.
  4. ↑ Liddell, Henry George i Scott, Robert. «Πολυδεύκης 1 = ὁ πολλὴν δόξαν ἔχων» (en anglés). A Greek-English Lexicon. Clarendon Press. Consultat el 23 de juliol de 2018.
  5. ↑ Liddell, Henry George i Scott, Robert. «Πολυ^δεύκης, εος, ὁ,» (en anglés). A Greek-English Lexicon. Clarendon Press. Consultat el 23 de juliol de 2018.
  6. ↑ Homero: Ilíada III 237-238
  7. ↑ Homero: Odissea XI, 299
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 GRIMAL, Pierre (2014). Dioscuros, Paidós.
  9. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica III 10,7
  10. ↑ Escolio a Píndaro, odes nemeas X 150a
  11. ↑ Clemente d'Aleixandria: Protréptico II 30, 5
  12. ↑ 12,0 12,1 Tzetzes, sobre Licofrón § 88
  13. ↑ Primer Mitógrafo Vaticà, VM I 204
  14. ↑ Whitbread, Leslie George (1972). Fulgentius the Mythographer. Ohio State University Press. p. 78. ISBN 9780814201626.
  15. ↑ Malalas, 82,17; Tzetzes, Sobre Licofrón, 88–89.
  16. ↑ Teogonía de Epiménides, citada en escolio a Apolonio de Rodas, IV 57-58 (265, 1-3 Wendel; 3 B14 DK; 8 [B26]Colli).
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Biblioteca mitològica III 11, 2
  18. ↑ Biblioteca mitoógica III 10,7
  19. ↑ Biblioteca mitològica I 9,20
  20. ↑ Biblioteca mitològica III 13, 7
  21. ↑ Eurípides, Ifigenia en Áulide, 1149-1160
  22. ↑ Teócrito: Idilis XXII, 137-211; Higino: Faules, 80; Ovidio: Fastos V 699-714; escolio a Píndaro: odes nemeas X, 112; escolio a Ilíada III, 243; i escolio a Licofrón, 547
  23. ↑ Píndaro: odes nemeas X, 50 (en escolio)
  24. ↑ Higino: Faules 251
  25. ↑ Eratóstenes: Catasterismos, X (Bessons)
  26. ↑ De Astronomica II, 22 (Bessons)
  27. ↑ Higino: Faules, 14
  28. ↑ Estesícoro: fr. 1. (Poetae Melici Graeci 178).
  29. ↑ Focio, Biblioteca, 190.50

Bibliografia adicional

[editar | editar còdic]
  • (1985).«Greek Religion».Harvard University Press.
212–13..
  • (1959).«The Heroes of the Greeks».Thames and Hundson.
105–12 et passim..
  • (1997).«Dictionary of Celtic Religion and Culture».Boydell & Brewer..
  • PíndaroConsultat el 18/06/2022..
  • «Ars Disputandi»..
  • Walker, Henry J. The Twin Horse Gods: The Dioskouroi in Mythologies of the Ancient World. London–NY: I.B. Tauris, 2015. (anglés)
  • "The Divine Twins in early Greek poetry". Robbins, Emmet. Thalia Delighting in Song: Essays on Ancient Greek Poetry. University of Toronto Press. 2013. pp. 238–253. ISBN  978-1-4426-1343-0 (anglés)
  • Lippolis, Enzo. "RITUALI DI GUERRA: I DIOSCURI A SPARTA I A TARANTO." Archeologia Classica 60 (2009): 117–59. www.jstor.org/stable/44367982. (italià)
  • De Grummond, Nancy Thomson. "Etruscan Twins and Mirror Images: The Dioskouroi at the Door." Yale University Art Gallery Bulletin, 1991, 10–31. www.jstor.org/stable/40514336. (anglés)


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dioscuros&oldid=884978»