Mellizos divins
Els bessons divins són un mitema de la religió protoindoeuropea.[1]
Eixemples
[editar | editar còdic]- Cultura grega: Els Dioscuros, Cástor i Pólux, fills de Zeus i Leda.[2]
- Cultura Veda/Hindú: Els Ashvins (Aśvinas, "ginets"), fills de Saranyu, deesa dels núvols i esposa de Surya, el Sol.
- Cultura Hindú: Nara-Narayana, el germà bessó i avatar del deu Vishnu en la terra.
- Cultura Lituana: Ašvieniai ("ginets"), tirant del carruage de Saulė (el sol) a través del cel.[3]
- Cultura Letona Dieva dēli, fills del deu: Auseklis (Venus) o Pērkons (Tro).[4]
- Cultura Siciliana: Els Palicos; una llegenda diu que els Palici són els fills de Zeus, o possiblement d'Hefesto, en Etna o Talía, pero una atra afirma que els Palaci eren fills de la deidad siciliana Adrano.
- Cultura Germànica: les deidadés Alcis, un parell de germans jóvens adorats pels silingos.
- Cultura Italiana: Rómulo i Rem, el història del qual narra els events que varen conduir a la fundació de la ciutat de Roma i del regne romà per Rómulo.
- Cultura Anglosaxona: Hengest i Horsa ("semental" i "cavall"), es diu que varen liderar als Anglos, als Sajones i als Jutos en la seua invasió de la Britania romana en el V. La tradició llesta a Hengist com el primer dels reis Jutos de Kent.
- Cultura Eslava: Lada i Costat, personificació, masculina i femenina respectivament, de la bellea i la fertilitat (algunes voltes llistats com mellizos i atres voltes com a mare i fill).
- Cultura Yoruba: els orishas Ibeyí, i els bessons divins Marassa en el Vudú haitiano derivat.
- Cultura Maya: Els héroes bessons mayas.
- Cultura Inca/Preinca: Catequil i Piguerao, deus bessons que varen forjar a l'humanitat, nets del deu creador Ataguchu; Tumayricapac i Tumayhanampa, deus bessons que varen descendir del cel per a instruir al món.
O'Brien (1982) llista a les deeses dels cavalls celtes en fills bessons, com la deesa Epona, l'irlandesa Macha (els bessons de la qual s'evidencien en el seu parell de cavalls Liath Macha i Dub Sainglend), la galesa Rhiannon, aixina com la nòrdica Freyja en el història de la construcció de les muralles d'Asgard, a on s'aprecia un vestigi de la figura ecuestre en el naiximent dels bessons de Loki en forma d'egua (en lloc de Freyja) donant a llum a Sleipnir un cavall de huit pates.[5] El mit que rodeja a Hengest i Horsa pot servir de font comuna puix es diu que són descendents d'Odín i el nom de Hengest significa "semental" (en alemà: Hengst).
Shapiro (1982) senyala als deus Volos i Vés-los d'orige eslau i els propon també per les següents característiques comparatives:
- fills del deu del cel
- germans d'Hausos deesa de l'amanecer
- l'associació a cavalls
- paternitat dual
- salvadors en alta mar
- naturalea astral
- sanadores màgics
- guerrers i ajudants divins en batalla
- divinitats de la fertilitat
- associats en cisnes
- divinitats del ball
- amistosos en l'humanitat
- protectors d'un jurament
- ajudants al moment del naiximent
- fundadors de ciutats
Temes similars
[editar | editar còdic]Un element recurrent respecte dels bessons divins és que, encara que semblen idèntics, a voltes són mellizos i un és de pare diví i l'atre és del progenitor humà. Açò és comú a atres personages del mitema com:
- Krishna i Arjuna, com Nara-Narayana en el Hinduismo - una encarnació dual del deu Vishnu, encara que ells són primers i no bessons, molts dels demés elements estan presents.
- Aquiles i Patroclo en la mitologia grega - no són bessons sino amics.
- El primer home i el fill del home, en el Naassene del Gnosticismo.
- El ginet tracio.
- Purusha, el home còsmic també en el Hinduismo - molt similar al primer home gnóstico, és un jagant primordial que és sacrificat pels deus i del cos dels quals és format el món. Es diu que té mil caps i que medix mil peus. Emana de Viraj, el principi femení creador, de la qual renaix després de que el món és construït de les seues parts. Purusha va ser desmembrado pels devas -la seua ment és la lluna, els seus ulls són el sol, el seu alé és el vent. Açò ho vincula en el mit del desmembramiento present també en atres mitologia, aixina com en la deesa egipcíaca Isis quan torna a unir el cos dilacerat del seu germà i espós Osiris per a obtindre la seua descendència, Horus, qui també pot actuar com una espècie de bessó de Osiris, encarnació del sobirà mort, sent ell l'encarnació del sobirà viu i reinante.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Steven O'Brien, Dioscuric Elements in Celtic and Germanic Mythology, JIES 10 (1982), 117-136.
- Michael Shapiro, Neglected Evidence of Dioscurism (Divine Twinning) in the Old Slavic Pantheon, JIES 10 (1982), 137-166.
- Donald Ward, The Divine Twins: An Indo-European Myth in Germanic Tradition (1968).
- Brian D. Joseph, “Old English Hengest as an Indo-European Twin Hero.” The Mankind Quarterly 24 (1983), 105-115.
- Olga M. Davidson, “Aspects of Dioscurism in Iranian Kingship: The Case of Lohrasp and Goshtasp in the Shāhnām'of Ferdowsi,” Edebiyāt 1 (1987), 103-115.
- Gregory Nagy, “Patroklos, Concepts of Afterlife, and the Indic Triple Fire” and “Phaethon, Sappho’s Phaon, and the White Roc of Leukas: ‘Reading’ the Symbols of Greek Lyric,” in Greek Mythology and Poetics [1] archivat en Wayback Machine. (1990).
- Douglas Frame, Hippota Nestor [2] archivat en Wayback Machine. (2007).
- Douglas Frame, “Achilles and Patroclus as Indo-European Twins: Homer’s Take [3] archivat en Wayback Machine..”
- Gregory Nagy, “Achilles and Patroklos as models for the twinning of identity [4] archivat en Wayback Machine.."
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Donald Ward, The Divine Twins: An Indo-European Myth in Germanic Tradition (1968)
- ↑ Routledge (2002), "Castor and Polydeuces", Who's Who in Classical Mythology, London: Routledge
- ↑ Hamacher, Duane W.. «The Sumerians and Gemini: Sumerian Astronomical Interpretations as Origins of the Divine Horse Twins and Solar Chariots in Indo-European Mythology (Unpublished manuscript)». Archivat des d'el original, el 31 d'octubre de 2010.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Steven O'Brien, Dioscuric Elements in Celtic and Germanic Mythology, JIES 10 (1982), 117-136.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mellizos divinos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.