Tumayricapac

Tumayricapac (conegut també com: Tumayriqhapaq, Tumayriqhapa, Tumayricapa) és un deu preincaico originari de la zona de Chinchaycocha. Va ser adorat pels Yaros o Llacuaces de Chinchaycocha com a deu del fòc, la força, l'indústria i la ventura.

Aixina mateix, Tumayricapac és associat al raig i la cacera.

Quan els Incas varen expandir el Tahuantinsuyo per dita zona, el deu Tumayricapac va ser incorporat al panteón incaico com una variant regional del deu Illapa.

Etimologia

Tumayricapac és un nom compost del quechua: Tumay (que significa anar entorn o rodejar) i Qhapaq (que significa senyor, emperador, cap d'alt ranc o aquell que és poderós i ric en virtuts).

El nom de la deidad fa alusió al mit del chaco de vicuñas salvages, el qual va ser portat a terme al començ dels temps en la planura de Wirapampa.

Este ardit primordial constituïx el mit de fundació d'una de les activitats econòmiques més importants dels Yaros o Llacuaces de les fredes punas: la caça de auquénidos salvages practicada per mig del llançament de liwi.

Mitologia

Tumayricapac i Tumayhanampa

Es narra que, en un peñasco conegut com Ayracaca (peñasco loco), varen caure del cel dos germans cridats Tumayricapac i Tumayhanampa. Dels dos, Tumayhanampa va desaparéixer (es va separar del seu germà), quedant sol Tumayricapac.

Tumayricapac va passar per un cerro que està prop de l'estany de Chinchaycocha, entre els pobles de Sant Joan dels Ondores i de Sant Pedro de Pari que es diu Mamallqui Jirca (orige dels cerros). En dit lloc, va reunir a totes les huacas. Sense dir que més va fer ahí, Tumayricapac va passar per Bombó i es va transformar en un chicotet bebé ben vestit.

En amanecer, es va presentar una boira terrera molt obscura que va fer plorar a la divina criatura. En això, una dòna del poble de Huaychau cridada Pullucchacua va sentir els planys i va descobrir al chicotet deu. La dòna, veent la criatura abandonada, li'l va dur per a criar-ho. Dins de cinc dies, la criatura va créixer i ya era tot un home.

Tumayricapac va enviar a totes les demés huacas, les persones del llitoral i els cerros per a que feren un chaco de vicuñas en la planura que té per nom Wirapampa.

Boleadora o Liwi, arma en la que Tumayricapac va decapitar al jagant Quirumachan.

Tumayricapac i Quirumachan

Mentres Tumayricapac realisava el chaco de vicuñas, es va trobar en una montanya jaganta cridada Quirumachan (cova dentada). Esta montanya era tan enorme que alcançava els cels. La montanya, en el seu colossal tamany, va voler impondre's davant el deu Tumayricapac.

Veent l'actitut arrogant de la montanya, Tumayricapac va fer us del seu liwi.

El liwi de Tumayricapac no era una boleadora ordinària, la qual té tres pelotillas de plom sino que esta tenia tres penyes que es veuen en el cerro Quirumachan i que cada una pesava més de 20 quintales.

Mentres Quirumachan baixava, el deu Tumayricapac va endreçar el seu liwi i, com si estiguera caçant una vicuña, va endoblegar el liwi i ho va tirar a Quirumachan. El tir del liwi va impactar al coll de Quirumachan, tallant-li completament el cap. En l'acte, el jagant Quirumachan es va tendir mort en el sol.

Es menciona que este ardit la va fer Tumayricapac per enveja, perque Quirumachan li aventajava en tamany.

La cerimònia del tall de cabell

Des del cos tendit de Quirumachan va baixar Tumayricapac a on els indis Chupachos, que són els de la vall d'Huánuco. El deu els va rebre per nebots i els trasquiló els cabells. Esta cerimònia han usat els natius que consistix en tresquilar a les criatures varons i dònes a l'any de naiximent.

La cerimònia s'efectuava durant el dia i era de la següent manera: assentaven a la criatura en mig de la casa, la colocaven sobre una manta que s'usa per a vestir. Després, el tio germà de la mare de la criatura i a falta d'est, el parent més propenc de part de la mare donava una sola tijerada invocant a Tumayricapac i a Tumayhanampa. Abdós deus eren solicitats per a que donaren força, ventura, indústria i riquees a aquella criatura. Despuix, se li oferia al que va donar la primera tijerada alguna cosa; de la mateixa manera, proseguien els parents de part del pare; després, tots de la junta oferint i donant tijerada. Per a concloure la cerimònia, gastaven tot lo restant del dia i tota la nit en ballar i beure en invocacions i alabanzas de Tumayricapac i Tumayhanampa.

El felino del graniç

Mentres Tumayricapac era reconegut pels diversos pobles, els Yanamates no varen voler reconéixer-li ni obedir-li.

Una nit poblada de moltíssima neu, va vindre Tumayricapac al poble en companyia de Tumayhanampa; el qual es va tornar a reunir en el seu germà. Abdós, sense que algú els vera, els hurtaron una flama.

Anant en la busca del auquénido, els Yanamates es guiaven рог el rastre de la flama; no obstant, es percataron de que les chafades en la neu no eren d'una o més persones sino que eren de puma, de rabosot i de flama. Els Yanamates varen seguir les chafades fins a trobar la figura d'una persona en el cerro Caytal. La persona era Tumayricapac, el qual es trobava menjant farina de dacsa envolta en séu de flama. Tan pronte varen aplegar els Yanamates, Tumayricapac va montar en còlera i es va transformar en un puma sobrenatural (possiblement un Qhoa). L'enfurit felino tirava graniç blanc i colorat per les finestres del seu nas.

Els indis Yanamates, esglayats, li varen dir: Pare meu ¿Per qué et vares dur a la meua flama?

El deu va respondre preguntant: ¿De veres em vàreu cridar pare?

Els Yanamates varen tornar a dir que sí.

Llavors, Tumayricapac els va dir: Puix torneu al vostre poble i per a que yo sàpia si em dieu veritat i si de veres m'obediu, dugau una flama al cerro de Chuncrascayan; i en els bofes de la flama que heu de dur, voré si em mentiu о si de veres em voleu pel vostre pare.

I aixina els Yanamates varen dur la flama i, en obrir-la, Tumayricapac va trobar que les ales dels bofes estaven juntes en una sola peça i no dividides. Tumayricapac va prendre este fet com a prova de que els Yanamates dien la veritat i, per això, els va rebre per fills seus. Tumayricapac va fer que tots juraren per ell i que si no li obedien, a tots els havia d'acabar.

Tumayricapac i les dos serps

Tumayricapac i Yunquicayan tenien el domini dels pobles Yacan, Yarushyacan, Ticlacayan, Chinchan i uns atres. Hi havia població de cent mil ànimes. Varen poblar perque hi havia abundància d'aigua i podien sembrar. Tenien рог deesa a Mama Rayhuana. Vivia esta en una zona coneguda com Atoqhuarco (Rabosot penjat).

Conten que una volta que estaven en reunió els dos mandataris, varen aparéixer dos àguiles en l'aire i els sabio varen pronosticar que algun horror anava a passar. Era necessari consultar a la deesa Rayhuana. En somi li va dir Rayhuana a Tumayricapac que manara a dos donzelles al lloc a on estava la deesa.

En despertar, Tumayricapac va explicar el somi als demés i varen decidir enviar les dos donzelles al lloc indicat. Es varen trobar en Rayhuana i esta els va anunciar la ruïna de la cultura Wayna i que per lo mateix ella també els abandonava, traslladant-se a atres llocs. A poc temps es varen presentar uns eixèrcits pels extrems del replanell del cerro de Pasco. Varen derrotar als Waynas. Els guerrers vencedors eren els Wankas. Els Waynas es varen retirar a la zona del Pillao, a sèt llegües de аса cap al nort.

En Pillao, els Waynas varen fer un túnel entre dos pobles. Les esposes dels mandataris varen somiar dos acontenyiments diferents. Una va somiar que tindria una filla bella que havia de ser la ruïna del Pillao. L'atra va somiar que tindria dos fills varons que serien els seus defensors.

Les dos esposes varen donar a llum; la primera, a una chiqueta bella; l'atra, a uns robusts mellizos. La mare de la chiqueta, creent en el somi, va parlar en el seu espós: ¿Cóm podria evitar que la meua filla anara la ruïna del Pillao?

Volien que la chiqueta es dedicara al pastoreig de flames i li varen senyalar una zona a on poguera pastar.

El temps va passar i la chiqueta ya tenia dotze anys. Era molt bella, viva i inteligent. Quan eixia de la seua casa de matí, solia dur la seua fiambre en una vasija. Acostumava a assentar-se en una bella pedra, en una laja. Una volta va dir que es va quedar dormida i va somiar en un mònstruo. El mònstruo li va dir que havia de ser la seua dòna i que tindria dos fills d'ell. La chiqueta va despertar, es va posar nerviosa i arreó els animals cap a la seua casa.

Nou mesos despuix, va parir dos ous en lloc d'una criatura. Va colocar els dos ous en la vasija a on solia dur el fiambre i la va posar al peu d'una catarata per a que ací terminara.

Va passar un temps, la chiqueta es va quedar dormida en la mateixa laja i va somiar en dos mònstruos que li varen dir: Mare, fuig perque anem a acabar en els dos pobles del Pillao.

La chica va despertar i atinó рог anar al peu de la catarata. En aplegar, va trobar en la quebrada a dos culebras jagantes que li varen dir: Fuig, perque anem a destruir estos dos pobles.

La chiqueta azorrada, sense juntar les flames, va anar a donar avís als seus pares. Estos varen allistar les tropes, pero va ser devorat el primer poble pels dos mònstruos. Els dos infants que varen nàixer a l'atre costat del poble eren ya madurs. Eren Tumayricapac i Yunquicayan.

Els dos jóvens es varen trobar en les dos feres en el cim del Pillao. Al vore que era de nit, varen pactar que al matí següent escomençaria la lluita. Els dos jóvens, armats de mazas, varen esperar en el cim. Els dos mònstruos pujaven en la boca oberta per a devorar-los i es va iniciar la lluita, cada mònstruo contra un jove.

A una quadra de distància, presenciava la batalla una dòna que carregava al seu fill.

En això, el Sol, acompanyat dels seus refulgentes rajos, començava a eixir al amanecer. Les culebras, al vore el advenimiento del Sol, varen quedar enceguecidas. La situació va ser aprofitada per abdós jóvens que, d'un certer porrazo, varen véncer a les colossals serps.

La dòna, pertorbada, va tirar un wayari (crit) у рог este wayari es varen convertir en pedra els dos mònstruos, els jóvens i inclusivament la dòna.

La serp com a fill de Tumayricapac

El següent mit és una possible variació del mit anterior. Dit mit explica la creació de llocs existents com a memòria dels fets transcorreguts.

El mit comença en lo següent:

Es descriu a Tumayricapac com un home de força sense igual. Es menciona que ell, assentant-se en una pedra, en un batán, havia engendrat un gran ou.

Al percatarse d'això, Tumayricapac va ocultar l'ou que havia engendrat. De dit ou va emergir una culebra, la qual era alletada per Tumayricapac (este detall evoca la naturalea hermafrodita i/o andrógina del deu).

Una volta fet açò, la serp va ser deixada per Tumayricapac a la seua sòrt. En l'acte, la sierpe va créixer de manera desorbitante i va dir: Mare, tinc fam! Anhel yo devorar a este poble!

Quan Tumayricapac es va trobar en la colossal serp, esta última va exclamar: Et vaig a devorar!

Escoltant estes paraules, Tumayricapac desafiu a la culebra sense vacilar. El deu li va dir: Apostem. Nos anem a trobar matí en la Punta de la Culebra (existix una cordillera en dit nom i està ubicat per damunt del districte d'Oyón) al amanecer i ahí lluitarem.

La colossal serp, ompli de altivez, va acceptar l'enfrontament propost per Tumayricapac.

Va ocórrer la nit i en tot moment Tumayricapac va estar empunyant un machet. L'enorme serp, arrastrant el seu pesat i gros cos, retumbaba tota la Terra. Dirigint-se a la cordillera, la sierpe alvançava en la boca oberta en l'objectiu de devorar al seu pare. Els seus intents varen ser en va, puix Tumayricapac va decapitar en facilitat a la sierpe, donant-li la mort.

En morir, el mastodóntico cos de la serp es va convertir en pedra i Tumayricapac també (com a memòria del mític enfrontament).

l'estany de la culebra té l'aigua colorada per la sanc de la sierpe decapitada.