Huanca

Huanca (del quechua wanka, en alusió als monolits típics del àrea cultural andina) varen ser un grup ètnic que va habitar el vall del Mantaro, en la serra central de l'actual Perú. El seu territori comprenia principalment les actuals províncies de Jauja, Concepció, Huancayo i Chupaca. La societat huanca es va caracterisar per una economia agrícola i ganadera, basada en el cultiu de dacsa, papa i quinua, i en la criança de flames en les zones altoandinas.

Els huancas varen mantindre una prolongada rivalitat en els pobles xauxas, assentats en el nort del Mantaro i en els qui a sovint se'ls confon en les fonts colonials, i en els yauyos, assentats a l'oest. A mitan del sigle XV varen ser incorporats al Tahuantinsuyo, dins del com el Mantaro es va convertir en un nodo estratègic en construir-se l'extensa ciutat d'Hatun Xauxa. Durant la guerra civil incaica es varen mantindre lleals al govern cusqueño, lo que va causar severes represàlies per part dels insurgents atahualpistas. En la Conquista, la regió huanca va ser disputada entre els remanentes atahualpistas de Quizquiz i una aliança entre els conquistadors espanyols de Francisco Pizarro i els cusqueños de Túpac Hualpa. La participació huanca seria crucial per a la victòria dels segons, els qui també varen participar activament en noves campanyes de conquista i repressió de rebelions a favor del nou orde virreinal. Els cacizagos huancas es varen mantindre fins a les independències hispanoamericanes, encara que el seu llegat cultural perdura en forma d'expressions com la llengua i música com el Huaylarsh wanka.

Etimologia

Segons la Descripció de Xauxa (1582), el nom "huanca" va ser falcat pels incas per la presència d'un monolit a l'inici de la vall. Posteriorment, va ser generalisat pels cronistes espanyols. Es reintrodujo en la década dels 20's per Juliol César Tello i difòs per Federico Gálvez Durand: pioner en impulsar l'arqueologia en el Mantaro. Tots els habitants prehispánicos de la vall varen ser catalogats de forma massiva i indiscriminada com huancas, aplicant-se tant als huancas ètnics com als xauxas.

Història

Orige

Estudis arqueològics varen plantejar que l'orige dels primers grups que varen poblar la regió dels huancas va estar en la regió selvática, desplaçant-se des d'algun lloc del nor-orient cap al sur de la serra central del Perú. Des d'Huánuco (Huargo i Lauricocha) proseguint per Pasco, Junín i Huancavelica; deixant evidències en Parimachay, Curimachay i Pachamachay en Ondores, Junín i que daten aproximadament de 950 a. C. (Rick i Matos 1976, Hurtado de Medoza 1979). El seu desplaçament es va proyectar des de la selva central cap al Valle del Mantaro. En l'àrea de Jauja, estudis evidencien ocupacions de pobladors entre valls rocoses de Tutanya i Helena Puquio en Pachacayo i Canchayllo abdós en el districte de Canchayllo (Oreficso i Mota 1984; Mallma 2002). En Huancayo i Chupaca també es varen trobar evidències en abrics rocosos de Tschopik o Callavallauri (Tschopik 1948; Fung 1959; Kaulicke 1994). La presència de material lítico, en tossals com Sant Joan Pata en Jauja, com esquirlas, lascas, núcleus i performas varen dur a plantejaments d'esquemes cronològics per investigadors com (Matos i Parsons 1979), David Browman (1970), Catherine LeBlanc (1980) i Christine Hastorf (1986). En alguns casos en ceràmica varen deixar evidències que varen permetre plantejar esquemes cronològics. Posteriorment, estos llocs varen albergar a societats agroalfareras dels quals va sorgir la societat Pre-Wanka.

Esquema Comparatiu de l'Arqueologia i Història Xauxa - Wanka, pel antropòlec Arturo Mallma Cortez.

El Dr. Ramiro Matos Mendieta considera que la població en el Valle del Mantaro no és major al Formatiu Mig:

... "la primera ocupació va ser una societat organisada agroalfarera ocorreguda al voltant dels 800 a.C. en la fundació de la primera i únic llogaret Chavín d'Ataura - Jauja. Un lloc estratègicament ubicat en l'extrem nort de la vall; casi en l'accés del Valle del Mantaro per la ruta del nort".

abstracció de: "Primeres societats sedentarias del Mantaro", Matos Mendieta, Ramiro (1978)

En Jauja es constituïx assentaments matrius des d'a on es difonen els Xauxas i posteriorment els Wankas. És en Jauja a on fins a l'actualitat es troben majorment restants arqueològics que daten des del Pre-ceràmic, Formatiu, Horisó Primerenc, Intermig Primerenc. En el Horisó Mig van a sofrir pressions forànees de grups provinents del sur altiplánico com Tihuanaco i posteriorment es produirà la migració dels Yaros, hui en dia ubicada en la província de Yarowilca.

El home en la vall del Mantaro

Els primers pobladors que varen ocupar el Valle del Mantaro, possiblement varen procedir de les zones altoandinas, de les que varen descendir seguint el curs dels seus afluents. En els refugis naturals del ric Breçols, en el districte de Chupaca, hi ha vestigis de l'existència d'una societat caçadora nómada l'economia de la qual estava basada en la recolecció de fruts selvats i en la caça de camélidos andinos. Segons les evidències trobades, la vida humana en la Vall del Mantaro té per lo manco 10 mil anys d'antiguetat.

Estos primers pobladors, caçadors i recolectors, en el córrer del temps varen experimentar la domesticació de les plantes, és dir, varen descobrir l'agricultura. En trobar esta valiosa font de recursos el home es va tornar sedentario i va abandonar les coves per a construir albercs de pedra, donant orige als primers llogarets, de les que existixen en tota la vall, numerosos restants en una antiguetat de 3 mil anys.

El home de Junín, poc a poc, va ser perfeccionant les seues ferramentes de pedra, no solament per a la caça de camélidos (dels que va extraure carn per a alimentar-se, pelleranca per a cobrir-se i ossos per als seus usos), sino per a iniciar l'agricultura i la domesticació de plantes.

Época preincaica

Pre-huanca

En estos fets, en el història del home en la serra central del Perú finalisa el periodo precerámico i comença una atra etapa en la que apareix la ceràmica i després el sorgiment dels llogarets. Apareixen, aixina mateix, les primeres pràctiques d'una religió màgica.

Per aquells temps, fa aproximadament 3500 anys, es produïx l'expansió de la cultura Chavín a la Serra Oriental, i s'advertix la seua influència en les diverses zones del Valle del Mantaro. Les últimes investigacions han trobat importants testimonis de la presència de la cultura Chavín en Ataura (Jauja) i en Sant Blas, districte de Ondores, Junín. Cap a 1300 a. C. apareixen els primers brots de ceràmiques en la serra central d'estil chavinoide i s'inicia lo que es denomina el horisó primerenc.

El procés continua sigle despuix de sigle, en el córrer del temps els llogarets que varen rebre influència de Chavin entren en decadència i els pobladors reafirmen la seua individualitat i s'independisen del seu predomini cultural. Apareixen llavors influències d'atres societats com la de Tiwanaku i Huari. l'Imperi wari, segons sembla, no va establir un control ferm ni directe sobre les poblacions del Mantaro, sino que es va llimitar a relacions de reciprocitat i comerç.

Intermig Tardà

Durant l'Intermig Tardà, varen aparéixer els huancas i els xauxas. D'ells, els xauxas eren més prominents. Conforme a la classificació inicial del proyecte UMARP (Upper Mantaro Archaeological Research Project), este periodo correspon a les fases Wanka I (1000-1350), caracterisat per una rudimentària societat tribal, i Wanka II (1350-1460), caracterisat pel sorgiment de vasts assentaments en terres altes. Segons el historiador Aquilino Castro Vásquez, es varen gestar 5 jefatures huancas: Tunanmarca, Marcavilca, Chongos, Llacsapallanga i Xauxa.

El virrey Francisco de Toledo descriu esta etapa en les Informacions de 1570 com a violenta i carent d'orde:

Época incaica

Cap a 1460, les tropes incaicas, conduïdes per Túpac Yupanqui, varen aplegar al Mantaro. Les jefatures huancas no varen reaccionar uniformement. Segons els cronistes Sarmiento de Gamboa i Cieza de León, algunes jefatures varen oferir resistència. Segons Garcilaso i Santa Cruz Pachacuti, no es va produir cap altercat. Carlos Hurtado Ames aduïx que els huancas es varen integrar de forma totalment pacífica i que varen ser els xauxas els qui es varen opondre a l'eixèrcit inca. L'integració dels huancas al Imperi incaico va donar inici a la tercera fase proposta per el UMARP: Wanka III.

Una volta subjecte el territori huanca a l'Estat incaico, es va instaurar el huamani (província) de Huanca, compost per tres sayas (sectors): Ananguanca (Hanan Huanca, el sector de dalt), Luringuanca (Hurin Huanca, el sector d'avall) i Atunxauxa (Hatun Xauxa, el sector principal i núcleu polític). Estes entitats territorials es varen conservar encara despuix de la fractura del Incanato, fins a ben entrada l'época virreinal.

En la parcialitat de Atunxauxa es va edificar la llacta d'Hatun Xauxa, que es va convertir en el major centre administratiu, urbà i comercial en el vall del Mantaro. Alguns huancas varen ser usats en calitat de colon incaicos, com ho demostra l'actual població d'Huancas en Chachapoyas. També es varen construir rets de camins; el célebre tram Xauxa-Pachacamac partix justament de la vall. Restants arquitectònics incaicos es troben en jaciments com Hatun Malka i Arhuaturo; d'este últim és notòria la presència d'una kallanka.

Les èlits huancas varen continuar al mando de les noves parcialitat. Ananguanca era regida per la família Apoalaya, Luringuanca era regida pels Guaucrapaucar-Limaylla i Atunxauxa era regida pels Surichac (Cusichaqui). D'entre tots, els Apoalaya varen ser els més actius colaboradors en l'Estat. El seu curaca principal va ser recompensat en l'entrega d'una esposa inca noble, cridada Mullo Maca, pels servicis prestats al pare d'esta, cridat Cayo Topa, militar incaico al servici del inca Huayna Cápac que va participar en les campanyes bèliques del nort (actual Equador). Apo Apolaya, un atre cap de la família, també va rebre una esposa inca, de nom Manco Yarro. Ell va ser autorisat per un inca denominat "Caxi Gualpa" per a heretar el títul de governant de la seua parcialitat.

Sobre l'agricultura, Christine Hastorf referix que el cultiu de dacsa i quinua es varen intensificar, en desmedro dels tubèrculs.

Durant la guerra civil incaica els huancas es varen enquadrar en el bando cusqueño, sostenint la llegitimitat del Inca Huáscar sobre el caudillo insurgent Atahualpa. No obstant, les forces atahualpistas o quiteñas varen conseguir caputar la vall del Mantaro despuix de derrotar i expulsar a les forces del general cusqueño Guanca Auqui en les batalles de Yanamayo i Angoyacu. Les represàlies preses pels atahualpistas contra els huancas per la seua llealtat a l'emperador cusqueño varen ser cruentes. Huáscar va acabar capturat en Quipaipán.

Anexió a l'Imperi espanyol

Els huancas varen tindre les primeres notícies sobre els espanyols quan varen saber sobre la captura de Atahualpa en novembre de 1532. Poc despuix, el general quiteño Chalcuchímac va travessar la vall del Mantaro rumbo a Cajamarca en un intent de rescatar al caudillo, pero va evitar l'enfrontament directe i va castigar als huancas pel seu antic respal al govern cusqueño. Les èlits locals, advertides de la seua arribada, varen buscar respal extern per a resistir a les forces atahualpistas.

Seguint la costum andina de reciprocitat i redistribució, els huancas varen enviar obsequios als espanyols com a gest d'aliança. Els conquistadors, sense comprendre el seu significat simbòlic, ho varen interpretar com una mostra de sumissió i varen enviar expedicions a la vall per a assegurar el control de Hatun Xauxa. Es va lliurar la primera batalla de Jauja, en el que les tropes atahualpistas varen intentar emboscar a les expedicions espanyoles i incendiar la ciutat, pero varen ser derrotades i es va impedir aixina la destrucció total del centre urbà.

Durant l'estància espanyola en el Mantaro es varen realisar cerimònies de reconciliació inspirades en el tinkuy, pràctica ritual que simbolisava la renovació de vínculs. No obstant, Túpac Hualpa, qui havia segut proclamat Inca en el respal de Pizarro a penes tres mesos abans, consolidant la cooperació entre les èlits cusqueñas i els pobles aliats, entre ells els huancas, en els conquistadors espanyols, va fallir sobtadament per enverinament. Manco Inca va ser favorit com el nou nexe principal en els indígenes, i posteriorment va ser coronat en Cusco com a nou Inca.

Per la seua banda, el 25 d'abril de 1534, Francisco Pizarro va fundar la ciutat de Jauja, prop de l'antiga Hatun Xauxa (que passaria a conformar el sector de l'actual districte de Sausa). Encara que el proyecte no va prosperar, la vall del Mantaro va quedar integrat definitivament en l'esfera de domini espanyol, en els huancas com a aliats estratègics en la consolidació del nou orde espanyol.

Contraofensiva atahualpista

Despuix de l'assentament dels espanyols en el vall del Mantaro, les èlits huancas varen suministrar aliments, armes i efectius, marcant l'inici d'un aliança efectiva entre els curacas huancas i els conquistadors. La colaboració huanca va respondre tant a les represàlies sofrides durant l'insurgencia atahualpista com al propòsit d'obtindre reconeiximent i evitar la futura imposició d'encomanes en el seu territori.

Estes actitut es va reflectir en la figura del curaca Jerónimo Guacrapaucar, qui va mantindre una política de cooperació en els espanyols. Va promoure la participació dels huancas com a carregadors en el transport de grans cantitats d'or i argent, procedents de depòsits incaicos abandonats o dels restants del tesor destinat al rescat de Atahualpa. Per la seua fidelitat als conquistadors i la seua primerenca conversió al cristianisme, va rebre el tractament de «dò», privilegi estés a atres curacas huancas destacats.

Les operacions atahualpistas es varen recomençar quan el general Quizquiz, en la seua marcha des del Cuzco cap a la regió de Quito, a on les tropes de Rumiñahui resistien a Sebastián de Belalcázar, va llançar una ofensiva per a recuperar Hatun Xauxa. Davant este alvanç, Gabriel de Rojas i Córdova va difondre el rumor de que els huancas planejaven rebelar-se i aliar-se en Quizquiz, lo que va incrementar la tensió en la vall.

La segona batalla de Jauja es va inaugurar en un frenètic embat atahualpista, amenaçant sériament les posicions huancas. Des del Cuzco varen ser enviats reforços dirigits per Manco Inca i Hernando de Soto. En Yacusmayo, les forces incas cusqueñas, hispanes i huancas varen detindre exitosament l'ofensiva atahualpista, encara que els huancas varen sofrir importants pèrdues. Els atahualpistas tornarien a intentar alçar-se en la victòria durant la batalla de Maraycalla, encara que varen ser nova i decisivament derrotats. Quizquiz va decidir replegar-se cap a Tarma per a continuar cap al nort, encara que va ser assessinat per les seues pròpies tropes abans de conseguir unir forces.

Les derrotes i morts de Quizquiz i Rumiñahui a fins de 1534 li varen posar fi a la guerra i en ella a la resistència atahualpista.

Rebelió de Manco Inca

En abril de 1536, Manco Inca va desertar i es va rebelar per les vexacions que sofria, els confiscs de terra i propietats, i la pèrdua d'autoritat real davant el creixent afianzamiento del poder espanyol en el món andino. Encara que al principi alguns curacas huancas varen vore en certa simpatia este alçament, l'arribada del militar espanyol Alonso de Alvarado a la vall va revocar la situació i va decantar el respal dels curacas cap al bando capitaneado pels hispànics.

Es va lliurar la tercera batalla de Jauja, en la que els sublevats derrotarien a les forces realistes. 50 espanyols i un número desconegut de huancas varen ser eliminats. La derrota va obligar als espanyols a retirar-se, deixant a la vall del Mantaro a merced de les represàlies de Manco.

En contrast en Chalcuchímac, qui pretenia castigar als huancas per mig de massacres, pillage i derrocaments, Manco Inca va ordenar l'humiliació el seu ídol principal, Huarivilca, arrastrant-ho per tossals, camins i ciènages per a finalment tirar-ho a un riu. Posteriorment va eixecutar a tots els seus servidors religiosos. Val la pena mencionar que, segons atres versions, va ser Vicente de Valverde el destructor de l'ídol huanca.

A pesar de tot, Jerónimo Guacrapaucar va mantindre la seua convicció de respal als espanyols. Entre tant, els insurgents es varen retirar poc despuix per lo insostenible de la seua situació estratègica i varen anar eventualment derrotats. Per a 1547, la ciutat d'Hatun Xauxa estava ya totalment abandonada conforme ho atesta el croniste Pedro Cieza de León. No obstant, el fi de Hatun Xauxa no marcaria el final de la participació huanca en l'empresa expansionista espanyola. La següent oportunitat de Guacrapaucar per a demostrar la seua valia va aplegar durant la rebelió de Francisco Hernández Girón, qui es va rebelar pel seu disgust contra les noves lleis que suprimien el poder dels encomendero espanyols.

Época virreinal

Rebelió de Francisco Hernández Girón

Hernández Girón, segons Guamán Poma

Girón va iniciar la seua rebelió en el Cuzco en 1553 i posteriorment va prendre rumbo a Llima, devent passar obligatòriament per la vall del Mantaro. Els realistes varen adoptar urgentment medides per a rebujar l'alvanç de les seues forces, despachant un eixèrcit comandado pel capità castellà Lope Martin i el noble huanca don Carlos Limaylla, en un total de 50 espanyols i més de 500 huancas per a enfrontar als gironistas. No obstant, la moral entre els efectius huancas era baixa, motiu pel qual es postula que la presència de Limaylla era únicament per a cohesionar les seues forces i evitar un desbande massiu que haguera abandonat al capità Martin.

Mai es va produir un gran choc entre abdós forces, sino que Girón es ciñó a cometre atrocitats, requisamientos i pillage en contra dels huancas pel seu alineamiento en la Corona. Una gran cantitat d'ells varen ser forçats a viure com a esclaus dels gironistas, principalment com porteadores. L'estratègia d'evitar una trobada resolutiva va debilitar a l'eixèrcit realiste, encara que finalment va conseguir expulsar a Girón de regrés al Cuzco.

Alonso de Alvarado, ascendit a Mariscal des de la sublevació de Manco Inca, va renovar a les forces realistes, els qui varen recomençar el seu contraatac. El respal huanca es va reduir a tasques d'abastiment com a carregadors. Encara en la destrea militar de Alvarado, els gironistas varen obtindre un contundent triumfo en la batalla de Chuquinga. En ella, auxiliars natius de l'eixèrcit realiste varen traïcionar al mariscal, furtant víveres, recaptes i eliminant a soldats espanyols que fugien del camp de batalla. Alvarado va fallir poc despuix producte de les ferides rebudes.

En conseqüència a este desastre, les forces fidels a la Corona varen reprendre el teatre d'operacions en Xauxa, mentres que els huancas recobraven protagonisme. Els gironistas varen continuar cometent abusos en contra de les poblacions locals i espanyoles que anaven trobant, al punt de saquejar Cuzco i Arequipa.

La trobada final de la guerra en contra de les forces de Hernández Girón es va donar en la batalla de Pucará, 1554. Jerónimo Guagrapaucar, entusiasta, va acordar en els demés curacas huancas l'entrega de suministraments i tropes a les forces realistes. Es varen despachar mils d'efectius huancas per a reforçar als realistes que es dirigien des del Cuzco cap al altiplano, últim reducte gironista. Les forces sublevades es trobaven cada volta més acorralades per les contínues desercions i revessos militars que l'èxit en Chuquinga no va poder solucionar.

Jerónimo, de la mateixa manera que atres curacas del Mantaro, va assistir en persona a la batalla de Pucará. No va participar en la lluita per la seua alvançada edat, aixina que es va remetre a eixercitar llabors de respal llogístic. Pucará finalment es va saldar en la derrota total gironista i el seu posterior desbande. Per un atre costat, els soldats huancas varen sofrir gran cantitat de baixes; molt pocs varen retornar vius.

Tropes huancas derroten a la cavalleria gironista

Polèmica sobre la captura de Girón

Hernández Girón va escapar en rumbo a Lima, encara que va ser capturat en el Mantaro. Segons el croniste Felipe Guamán Poma d'Ayala, varen anar els propis huancas els que varen capturar i varen capturar a Girón, qui es trobava acompanyat per un mermat sèquit de soldats encara fidels.

Poma és l'únic croniste que li va otorgar el mèrit principal a les tropes huancas, degut a que atres cronistes espanyols varen buscar minimisar l'impacte huanca en la captura. Particularment notables són les declaracions escrites del croniste hispà Diego Fernández de Palència, qui descriu la participació general huaca en el conflicte com poc colaborativa i estorbosa, eixecutant accions inútils i calificant als seus efectius com a covarts i apocados.

Ell i el croniste Inca Garcilaso de la Vega atribuïxen la captura de Girón als militars europeus. No obstant, atres testics espanyols varen reconéixer el decisiu i important paper huanca en la derrota i captura del pròfuc de Pucará. El motiu del despit de Fernández de Palència va poder ser l'obstàcul que suponien els desijos de reconeiximent dels líders huancas en contra dels interessos d'alguns espanyols sobre els territoris del Mantaro. Don Jerónimo Guacrapaucar i Francisco Cusichac (governador de Atunxauxa) també varen asseverar que varen ser els seus hòmens els qui varen conseguir capturar a Girón.

El reconeiximent que expectaban els huancas es va llimitar a unes felicitacions per part de Juana d'Àustria, mentres que el mèrit de la captura de Girón va ser conferit per les autoritats virreinales als hispànics Gómez Arias d'Àvila i a Arias Maldonado, els qui també varen participar en el apresamiento. Va haver algunes protestes entre atres militars espanyols (destacant el capità Juan Tello Sotomayor) que havien estat igualment presents en la captura de Girón i reclamaven l'obtenció de recompenses, encara que ignorant la participació huanca.

Les Probanzas huancas (1558-1561)

Els curacas huancas varen quedar satisfets en la seua colaboració en la pacificació dels territoris conquistats pels espanyols, per lo que varen procedir a efectuar els reclams per l'entrega de beneficis dels que se sentien mereixedors. Per a això varen començar a escriure les Memòries, millor conegudes com Probanzas: llistes minucioses de "mèrits". Luringuanca va presentar les llistes més extenses i precises. Els curacas huancas varen usar els quipus per a calcular bens i personal enviat a colaborar en els espanyols, ademés d'atres despeses. Célebre és el cas de les Probanzas de 1558, puix és un fet històric que respalen la noció de que el quipu va ser un sistema d'escritura andino. Els curacas huancas varen escomençar a "llegir" els quipus que duyen en si davant la Real Audiència de Lima, recolzats per intérprets i escrigues espanyols. Cieza va descriure el cas particular de Jerónimo Guacrapaucar, qui ho va deixar totalment anonadado en la llectura de la seua quipu. En 1560, Felipe Guacrapaucar, fill de Jerónimo Guacrapaucar, va viajar a Llima en representació del seu pare, molt alvançat en anys, i Luringuanca per a colaborar en les probanzas, resultant en una Informació.

En l'última Probanza huanca, realisada en 1561, el curaca de Atunxauxa, Francisco Cusichaqui, va fer un cridat a la preservació dels privilegis de la seua família noble, la seua exoneraació de qualsevol tipo de tribut i a la prioritat de la seua parcialitat sobre les atres. Felipe Guacrapaucar va solicitar condicions similars. D'esta manera, les parcialitat de Atunxauxa i Luringuanca varen cobrar un rol protagónico en la situació geopolítica del Mantaro, en desmedro de la taciturna Ananguanca. Varen fer especial émfasis en el rebuig a la possibilitat de que les seues parcialitat siguen assignades als encomendero, situació que escomençava a tornar-se riesgosament factible gràcies als incessants reclams d'estos últims.

Encara que fins al moment, el Mantaro es trobava relativament lliure de latifundis espanyols, ya s'havien produït alguns tensos contactes en els encomendero, com el cas de l'explotació de pobladors en les mines de Antusulla, lo que va avivar les inquietuts huancas. Cusichaqui preferia que en tot cas, el seu territori passe a administració directa de la Corona espanyola, mentres que Felipe Guacrapaucar va exigir que ell mateixa es convertira en l'encomendero dels seus dominis. També havia propost que els nobles locals pogueren ser elegits en els càrrecs regionals de l'administració virreinal, tal com lo havien segut durant l'administració incaica. D'esta forma, serien capaces de resguardar eficaçment als seus subordinats dels abusos encomendero.

Viage de Felipe Guacrapaucar a Madrit

Entre 1562 i 1564, Felipe Guacrapaucar va viajar a Madrit en l'Informació elaborada en 1560. Va tindre l'intenció de presentar-se com curaca principal de Luringuanca encara quan en eixe moment el seu germà, Carlos Limaylla, ocupava el càrrec. Limaylla era impopular entre els demés nobles de la parcialitat, per lo que varen favorir a Guacrapaucar finançant els seus viages. En arribar a Europa, va solicitar personalment al rei Felipe II d'Espanya l'adquisició de preeminència i beneficis per a la seua parcialitat, ademés del seu reconeiximent com curaca de Luringuanca. Esta pretensió va ser rebujada. Aixina i tot, va retornar en 1565 en un escut personal i una renda. El blasón de Guacrapaucar s'ha convertit actualment l'escut d'armes de Huancayo. Val la pena mencionar la seua poca precisió, en quant representa jaguars, un castell, un arc i un lucero del alba, elements que no existien en la vall del Mantaro i no representen la cultura local.

Escut otorgat pel rei Felipe II al curaca huanca dò Felipe Guacrapaucar, despuix del seu viage a Madrit

Década de 1570

Com a resultat dels seus continus fracassos llegals, el 2 de novembre de 1570, Felipe Guacrapaucar va ser exiliat de la vall del Mantaro per 10 anys, sense la possibilitat d'eixercir influència alguna en les polítiques de les parcialitat huancas. Se li va acusar de despilfarrar els diners comunals assignats per a la seua parcialitat en continus juïns. Limaylla, en descriure el seu activisme, referix que:

"...com el dit don Felipe va ser a Espanya i tracte en lletrats yaprendio a escrevir quando va tornar es va fer pleitista i a rebuelto el repartimiento en pleits."

Don Carlos Limaylla

Despuix de ser desterrat de la seua terra natal per la suposta malversació de fondos, Felipe Guacrapaucar va continuar obseso per garantisar el ben comú davant els continus conflictes contra encomendero, funcionaris virreinales i nobles huancas rivals com Carlos Limaylla, a qui va aplegar a considerar com el seu acérrimo rival. A pesar de que estava molt millor capacitat tant en els métodos andinos com en els europeus, l'estratègia triada per a alçar-se com el curaca llegítim de Luringuanca i la seua incessant busca per preeminència ho varen convertir en una figura incómoda, propiciant el seu encarcerament en 1571. Ell i la seua descendència jamai varen tornar a participar en les polítiques del Mantaro.

Per un atre costat, en 1572 es funda com poble d'indis la ciutat d'Huancayo.

Entre 1570 i 1575 es va donar inici a la Visita General, en la que una comitiva en representació del virrey Francisco de Toledo va arreplegar informacions sobre els territoris locals. El primer destí va ser la vall del Mantaro, específicament Concepció. Els curacas locals varen usar quipus com a registre de senyes davant els espanyols. Entre les tantes investigacions efectuades pel virrey i els seus hòmens, es va indagar sobre els "pleits de Jauja", poc clarificats episodis ocorreguts en les décades passades dels 50's i 60's que involucraven acaloradas disputes polítiques entre els nobles del Mantaro i inclús numeroses morts de pobladors huancas durant els trayectes cap a Lima.

Des de la desaparició de l'orde centralisat cusqueño, la qüestió de la de successió dels curacazgos havia entrat en un tens i térbol clima d'inestabilitat, caracterisat per rivalitats i enfrontaments llegals. El problema va pretendre resoldre's en l'imposició de la successió hereditària, en la Corona espanyola com a última instància. Despuix de dispondre de mides provisionals, Toledo va proseguir en el seu trayecte cap a Huamanga. El visitador Jerónimo de Silva va ser la persona designada pel virrey per a culminar en la resolució dels problemes que carcomían l'estabilitat de l'èlit huanca, elaborant la cridada "Desburgació sobre cacicazgos". No obstant, açò no va conseguir assossegar la situació, que continuaria a lo llarc del periodo virreinal.

Despuix de el XVI

El Mantaro virreinal va persistir en un actiu dinamisme polític intern, encara que molt manco violent a comparació de les primeres décades de l'instalació espanyola. Més curacas huancas també varen participar en numerosos juïns i unions matrimonials. Es té evidència de que alguns varen apelar a ritos religiosos andinos per a combatre als seus rivals. També varen ocórrer nous pleits, com els de la successió de Luringuanca durant la segona mitat de el XVII, protagonisats per Bernandino Mangoguala Limaylla i don Jerónimo Lorenzo Limaylla; este últim inclús va usar com a argument ser descendent directe del inca Pachacútec Inca Yupanqui. Un membre dels Apoalaya, don Blas Astocuri Apoalaya, va conseguir unificar temporalment a totes les parcialitat a principis de el XVIII. Atres nobles varen alcançar notable fama per qüestions no polítiques; tal va ser el cas de Catalina Huanca i el seu mític tesor amagat. Per lo demés, l'identitat ètnica huanca finalment es va dissoldre dins d'un marge de homogeneïsació i aculturación massius que es gestava a lo llarc del Virreinato.

Época republicana

Sorgiment d'una identitat "neo-huanca"

Estàtua de Zenobio Dagha Sapaico

El història precolombina del Mantaro va quedar sumida en l'oblit durant el XIX. Molts llocs arqueològics huancas varen ser afectats o destruïts per l'alvanç agrícola i urbà. Durant el XX, es varen mamprendre treballs etnohistóricos i arqueològics per a estudiar l'ocupació humana de la vall; eixemples són l'obra precursora de Federico Gálvez Durand, qui va fundar en 1925 la Societat Arqueològica de Huancayo, i particularment el llibre de Waldemar Espinoza Soriano titulat "La destrucció de l'imperi dels incas" (finals dels anys 70), el qual va donar orige al concepte fictici de el "regne huanca", construint entorn a això una narrativa basada en la bravura indómita huanca.

Esta atractiva narrativa es va escampar ràpidament en la mentalitat dels actuals habitants del vall del Mantaro com un estímul moral que va fonamentar la creació d'una redefinida identitat "neo-huanca". Originalment pretenia llegitimar el encumbramiento d'Huancayo, gràcies el seu explosiu auge comercial i miner, com una urbs protagónica del territori peruà recorrent a justificacions històriques i raigambres ancestrals. L'exacerbaació emocional que apela a la nostàlgia d'un presunt passat gloriós s'ha imbuido en les ments dels huancaínos a tal grau de consumar-se la construcció un Parc de l'Identitat Huanca. Complementat l'explicació del perqué de el "regne huanca", Carlos Hurtado senyala:

"...es tractava d'un argument que s'adaptava perfectament a les necessitats explicatives d'una colectivitat en creiximent i formació, com lo era Huancayo en la década dels setentas del sigle XX, i per ajustar-se ademés a certs interessos polítics d'eixe lloc, l'idea va calar fondo. Un eixemple són les frases de “Nació Huanca” o “Construint el futur de la Nació Huanca”"

Carlos Hurtado Ames

És dir, es tracta d'un cas de revisionisme històric en intencionalitat política amprat com a guia identitària. La narrativa del regne huanca afecta la comprensió de la complexitat política i diversitat de curacazgos existents en la vall del Mantaro en temps preincaicos.

Vore també

• Conquista del Perú
• Jauja
• Huancayo
• Llectures Huancas

Bibliografia

• (2019).Direcció Desconcentrada de Cultura de Junín.Consultat el 17 de novembre de 2021.
• (2020).16Consultat el 13 de juliol de 2022.
• (2010).Ingenieria Industrial.(28)

229-242.ISSN 1025-9929.Consultat el 20 de juliol de 2022.

• (2008).37(1)

187-197.doi:10.4000/bifea.3404.Consultat el 22 de juliol de 2022.

• (2020).i-Spania [Online], 35.Consultat el 7 de novembre de 2021.
• (2011).Pobles del Hatun Mayu. Història, Arqueologia i Antropologia en la vall del Mantaro.Consultat el 20 de juliol de 2022.

• (2011).Pobles del Hatun Mayu. Història, Arqueologia i Antropologia en la vall del Mantaro.Consultat el 20 de juliol de 2022.
• (2013).Història i Regió.1(1)

221-242.Consultat el 20 de juliol de 2022.

• (2004).Històrica.28(2)Consultat el 7 de novembre de 2021.
• (2004).(15)

155-172.doi:10.15381/arqueolsoc.2004n15.i12738.Consultat el 20 de juliol de 2022.

• (2011).Apuntes de Ciència & Societat.Consultat el 7 de novembre de 2021.
• (2013).Quaderns del Qhapaq Ñan.(2)ISSN 2309-804X.Consultat el 6 de novembre de 2021.
• (2016).Diàlec Andino - Revista de Història, Geografia i Cultura Andina (en llínea).(49)

181-185.ISSN 0716-2278.Consultat el 5 de novembre de 2021.

• (2018).

371-389.Consultat el 20 de juliol de 2022.

• (2007) Els curacas hechiceros de Jauja. Batalles llegals i màgiques en el Perú colonial, Fondo Editorial PUCP. ISBN 978-9972-42-830-2.

• (2011).Pobles del Hatun Mayu. Història, Arqueologia i Antropologia en la vall del Mantaro.

87-110.Consultat el 7 de novembre de 2021.