Fénix

Archiu:Phoenix-Fabelwesen.jpg

Fénix

En la mitologia grega, el fénix (en grec: φοῖνιξ foínix, llatí: phoenix) és un au de llarga vida que es regenera de les cendres del seu predecessor. Segons algunes fonts, el fénix mor en un espectàcul de flames i combustió, encara que hi ha atres fonts que afirmen que l'au llegendària mor i simplement es descompon abans de nàixer de nou. Existixen diferents tradicions sobre la vida útil del fénix, pero en la majoria d'estes el fénix viu uns 500 anys abans de la seua renaixença. Heródoto, Lucano, Plinio el Vell, papa Clemente I, Lactancio, Ovidio, i Isidoro de Sevilla estan entre els que han contribuït al reconte i transmissió del tema de l'Au Fénix. En la antiga Grècia i Roma, el fénix es va associar en Fenicia, (modern Líban), una civilisació famosa per la seua producció de tenyida púrpura a partir de closques i pel seu comerç marítim a grans distàncies a través del mediterràneu.

En el registre històric, el fénix «podria simbolisar la renovació en general, aixina com el sol, el temps, l'Imperi, metempsicosis, consagració, resurrecció, la vida en el Paraís, Crist, María, virginitat celestial, l'home excepcional i certs aspectes de la vida cristiana».

Presència en les religions

El tema de l'au fénix va alimentar vàries doctrines i concepcions religioses de supervivència en el Més allà, puix el fénix es desvanix per a renàixer en tota la seua glòria. Segons la religió de l'Antic Egipte, posseïa varis dons estranys, com la virtut de que les seues llàgrimas foren curativas, una força sobrenatural, control sobre el fòc i gran resistència física. En el Antic Egipte se li denominava Bennu i va ser associat a les riuades del Nilo, a la resurrecció, i al Sol. El fénix ha segut un símbol del cos físic i espiritual, del poder del fòc, de la purificació, i de l'immortalitat. Per a Heródoto, Plinio el Vell i Epifanio de Salamina, esta sagrada au viajava a Egipte cada cinccents anys, i apareixia en la ciutat d'Heliópolis, duent sobre els seus muscles el cadàver del seu pare, a a on este anava a morir, per a depositar-ho en la porta del temple del Sol.

Provablement la llegenda del fénix va passar de la tradició egipcíaca a la grecorromana a través de l'historiador Heródoto (484-425 a. C.), qui conta en les seues històries que va viajar a Egipte i també va conéixer als sacerdots egipcíacs d'Heliópolisi

Una atra au sagrada hi ha allí que només he vist en pintura, el nom de la qual és el de fénix. Rares són, en efecte, les voltes que es deixa vore, i tan de vesprada en vesprada, que segons els de Heliópolis només ve a l'Egipte cada cinccents anys a saber quàn fallix el seu pare. Si en el seu tamany i conformació és tal com la descriuen, el seu malnom i figura són molt semblades a les de l'àguila, i les seues plomes en part dorades, en part de color de carmesí. Tals són els prodigis que d'ella nos conten, que encara que per al meu poc dignes de fe, no ometré el referir-los.
Per a traslladar el cadàver del seu pare des de l'Aràbia al temple del Sol, es val de la següent maniobra: forma davant tot un ou sòlit de mirra, tan gran quant les seues forces alcancen per a dur-ho, provant el seu pes despuix de format per a experimentar si és en elles compatible; va despuix buidant-ho fins a obrir un buit a on puga tancar el cadàver del seu pare; el qual ajusta en una atra porció de mirra i atesta d'ella la concavidad, fins que el pes de l'ou prenyat en el cadàver iguale al que quan sòlit tenia; tanca despuix l'obertura, càrrega en el seu ou, i ho du al temple del Sol en Egipte. He ací, siga lo que anara, #lo que d'aquell pardal referixen.

Heródoto.

En avant, el mit apareix en obres d'autors clàssics diversos: el naturaliste Plinio el Vell (Naturalis Història, Llibre X, Cap. II), l'escritor Luciano, el retòric Séneca, l'historiador Tácito i els poetes Ovidio i Claudio Claudiano, o cristians com el papa Clemente de Roma, Epifanio de Salamina o Sant Ambrosio.

El cristianisme també va adoptar el fénix com a símbol de mort i metàfora de la resurrecció de Crist, de fet l'image d'ell es podia trobar en les primeres làpides cristianes. Segons el Génesis del Antic Testament ^{cita requerida}, l'au fénix vivia en el paraís del Jardí del Edén, i anidaba en un roser. Quan Adán i Eva varen ser expulsats, de la espasa de l'àngel que els va desterrar va sorgir una purna que va capcionar el niu del fénix, fent que ardiren est i el seu inquilí. Per ser l'única béstia que s'havia negat a provar la fruta del paraís, se li varen concedir varis dons, com el poder del fòc i la llum, sent el més destacat la immortalitat a través de la capacitat de renàixer de les seues cendras. Quan li aplegava l'hora de morir, feya un niu d'espècies i herbes aromàtiques, posava un únic ou, que covava durant tres dies, i al tercer dia ardia. El fénix es cremava per complet i, en reduir-se a cendres, resorgia de l'ou la mateixa au fénix, sempre única i eterna; açò ocorria cada cinccents anys.

Hi ha un au, cridada fénix. Esta és l'única de la seua espècie, viu cinccents anys; i quan ha alcançat l'hora de la seua dissolució i ha de morir, es fa un fèretre d'incens i mirra i atres espècies, en el qual entra en la plenitut del seu temps, i mor. Pero quan la carn es descompon, és engendrada certa larva, que es nutrix de la humitat de la criatura morta i li ixen ales. Llavors, quan ha creixcut prou, esta larva pren en si el fèretre en que es troben els ossos del seu progenitor, i els du des del país d'Aràbia al d'Egipte, a un lloc anomenat la Ciutat del Sol; i en ple dia, i a la vista de tots, volant fins a l'altar del Sol, els deposita allí; i una volta fet açò, mamprén la tornada. Llavors els sacerdots examinen els registres dels temps, i troben que ha vingut quan s'han complit els cinccents anys.

Clemente de Roma. Epístola als Corintios (XXV).

Para Sant Ambrosio, l'au fénix mor consumida pel Sol, convertida en cendres de les que renaix, despuix d'ardir el seu cos, com un menut animal sense membres, un cuc molt blanc que creix i s'estaja dins d'un ou redó, com si fora una oruga que es torna palometa, fins que deixant de ser implume es transforma en un àguila celest que solca el firmament estrelat.

Durant el regnat de l'emperador Claudio, un supòsit fénix va ser capturat en Egipte i traslladat a Roma, a on este va manar expondre-ho. Ningú li'l va prendre en sério. Henryk Sienkiewicz, en boca de Petronio durant l'imperi de Nerón, menciona que "se m'ha assegurat que en l'alt Egipte ha aparegut una d'estes aus, cosa que no ocorre sino una volta cada cinccents anys."

Claudio Claudiano (IV), considerat l'últim dels grans poetes romans, comentava:

El fénix és un au igual als deus celests, que competix en les estreles en la seua forma de vida i en la duració de la seua existència, i venç el curs del temps en el renàixer dels seus membres. No calma la seua fam menjant ni apaga la seua set en font alguna.

Claudio Claudiano

En la religió tradicional chinenca el Fenghuang, encara que no té similituts en el fénix, ha segut denominat el «fénix chinenc» per alguns occidentals, sent una criatura en coll de serp, cos de peix i la part atrassera de tortuga. Simbolisa l'unió del yin i el yang.

Bestiarios

Els bestiarios són coleccions de faules sobre animals, en especial de la lliteratura medieval. Existixen diversos bestiarios que arrepleguen el Fénix entre les seues pàgines.

• En les Etimologies de Sant Isidoro de Sevilla (José Oroz Repta, Manuel-A. Marcos Casquero, Manuel C. Dies i Díaz, 2004, 953-955) es descriu al fénix com un pardal procedent d'Aràbia que cada cinccents anys forma una pira (entesa com a fèretre i niu al mateix temps) en diverses branques aromàtiques i provoca un fòc en el batre de les seues ales per a finalment renàixer d'entre les seues cendres. Aixina mateix, característic d'este llibre, l'autor establix l'orige d'esta paraula en la raïl llatina de la paraula fenicio (phoeniceus), que a la seua volta sabem que deriva del grec Φοίνιξ, que significa lo mateix. No obstant, en grec esta paraula també designa el nom d'un color púrpura molt especial, un que era exclusiu de fenicia. Aixina, veem cóm enllaça realment la paraula fénix en tot açò, puix es dia que esta au mitològica tenia eixe color tan característic en les seues plomes.
• En el Bestiario d'Aberdeen, similar a les Etimologies de Sant Isidoro, es declara que el fénix és un pardal procedent d'Aràbia que cada cinccents anys forma una pira en diverses branques aromàtiques i provoca un fòc en el batre de les seues ales, per #lo que es consumix en el seu propi fòc i sorgix entre les seues cendres un cuc que anirà creixent en tamany fins a recuperar la forma que tenia abans.

• En el bestiario De Propietatibus rerum se nos conta del fénix alguna cosa similar als anteriors bestiarios: procedix d'Aràbia, és únic, no existixen més eixemplars, i afig que tot lo món es quedava maravillado quan li veen ficar-se en la pira funerària. Açò últim ho descriu en sum detall, contant com l'au decidix per pròpia voluntat ficar-se en el niu ardent i com el cuc que ix de les cendres adquirix de nou el vigor que tenia. Ademés, afirma que Uzías, rei-sacerdot de Judá, va fer construir en Heliópolis (que en grec significa ciutat del sol) un temple a semblança del fénix. En ell va encendre un fòc en branques aromàtiques i davant de tots va descendir un au fénix i va ardir en el fòc del sacerdot. Est va arreplegar les cendres i, al tercer dia l'au va renàixer d'elles.

Vore també

• Aosaginohi
• Bennu
• Garuda
• Fenghuang

Enllaços externs

• VALTIERRA LACALLE, Ana: "L'au fénix: image simbòlica i didàctica de la resurrecció en la transició de l'art antic al altomedieval" el_art_antic_a el_altomedieval
• LACTANCIO: Sobre l'Au Fénix o Poema del Fénix (D'au Phoenice).
  • Text espanyol en PDF.
    • Text llatí en Wikisource.
• CLAUDIANO: Fénix.
  • Text anglés en el lloc Theoi; traducció de M. Platnauer, 1922.
    • CALLEJA BERDONES, María Teresa: Confrontació de el "D'Au Phoenice" de Lactancio i el "Phoenix" de Claudiano. Universitat Complutense de Madrit.
      • Text en PDF.
• THORNE, Carlos: Com l'Au Fénix.
• Logia Phoenix-31.