Erató
En la mitologia grega, Erató o Érato (Ερατώ / Eratṓ: «Eratṓ» o «L'amorosa«La deliciosa»Diccionari de mitologia grega i romana«La amorosa»s. v. «Muses». Edicions Paidós, 2018, ISBN: 978-84-493-2457-4.</ref>i l'amorosa. Segons escriu Apolonio de Rodas en el tercer llibre de les Argonáuticas, el seu nom té la mateixa raïl que Eros.[1] Érato elimina del desig sexual els elements incontrolats i abusius i ho convertix en afecte i fidelitat. Érato és l'inventora dels himnes, de la dansa, maneja la lira i ensenya geometria.[2] Platón diuen que quan moren [els saltamontes] van i informen a les muses en el cel que els honra en la terra. Es guanyen l'amor de Terpsícore els ballarins i el de Erato els enamorats.[3] Apolonio invoca a Érato per a narrar la passió entre Medea i Jasón.[4]
Des del Renaixença, li la representa coronada en mirto i rosas, duent una chicoteta lira o una cítola entre les seues mans, instrument de corda que Hermes va inventar. En atres iconografies li la representa duent una flecha d'or, com a reminiscència de el ‘eros’, eixe sentiment que ella inspira. Als seus peus, generalment hi ha dos tórtolas picoteando i, a voltes, al seu costat l'acompanya l'amor alado (el deu Eros) proveït d'un arc, fleches, carcaj i, algunes voltes, d'una antorcha encesa.
Es diu que Apolo va ser pare, en una de les «mares celests (les muses)», de Lli («vora de planyença»), Himeneo («vora nupcial») i Yálemo («cançó de suma tristor»); cada u va ser fill d'una musa diferent pero les seues identitats no s'han conservat.[5] Es diu que Flegias es desposó en Cleofema, filla de Mal (epónimo de Malea) i la musa Erato. Filla d'abdós va nàixer una tal Egle, indentificada en Corónide[6] Uns atres diuen que de l'unió de Erato en Aetlio, fill d'Endimión o Filamón, va nàixer Támiris.[7]
Cal diferenciar a este personage de la nereida Érato.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas III 1–5
- ↑ Antonio Ruiz d'Elvira: Mitologia clàssica, págs. 101-104. (Editorial Gredos, 2011); ISBN: 978-84-249-2900-8. En un treball exhaustiu Ruiz d'Elvira recopila numeroses fonts a on cita les atribucions individuals de cada musa. Cita com a referències, entre elles Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 7, 3-4; Cornuto, Compendio de teologia grega 14; Plutarco, Qüestions grega, IX, 14, 746d, 747a; escolio a Apolonio de Rodas, Argonáuticas III,1; cinc epigrama grecs, varis d'ells anònims (AP IX 504 i 505); i l'Antologia llatina, 84 i 664.
- ↑ Platón: Fedro, 259
- ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas III, 1 s.
- ↑ Píndaro, fragment 139; escolio a Píndaro, odes píticas IV, 313. El fragment conservat diu que Orfeo és fill de Eagro.
- ↑ Isilo: Himne a Asclepio 128.37 i ss.
- ↑ Tzetzes, citat en escolio a Hesíodo, II-1- 67-95
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Erató» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.