Clío
En la mitologia grega, Clío (Κλειώ / Kleiô, de la raïl «κλέω» / «Kleiô», «alabar» o «cantar») és la musa de la història.[1] i inventora de la retòrica.[2] Estacio ya l'alabava precisament: «Comença tu, inoblidable Clío inoblidable, perque totes les edats estan baix la teua custòdia, i tots els anals del passat».[3] Clío presidix l'amor a la glòria. També presidix l'adivinaació oracular i l'art de pulsar la cítola.[4]
Com totes les muses, és filla de Zeus i Mnemósine.[5] Es diu que Apolo va ser pare, en una de les «mares celests (les muses)», de Lli («vora de planyença»), Himeneo («vora nupcial») i Yálemo («cançó de suma tristor»); cada u va ser fill d'una musa diferent pero les seues identitats no s'han conservat.[6]
Clío, per l'ira d'Afrodita, a qui ella havia reprochat la seua passió per Adonis, es va enamorar de Píero, fill de Magnes; d'esta unió va nàixer Jacinto, del que es prendó Támiris, fill de Filamón i de la nimfa Argíope i va anar el primer en enamorar-se de varons.[7] En un escolio se nos diu que Clío va ser la mare d'Himeneo i de Reso.[8][9] O ben Clío i Magnes varen engendrar a Yálemo i Himeneo.[10]
Li la sol representar com una chicona coronada en llorers, duent una trompeta en la mà dreta i un llibre de Tucídides en l'esquerra. A estos atributs s'unix a voltes el globo terráqueo sobre el que posa i el Temps apareix junt a ell, per a mostrar que el Història comprén tots els llocs i totes les époques. A voltes les seues estàtues duen una guitarra en una mà i un plectre en l'atra, puix també li la considerava inventora de la guitarra. En atres representacions molt més clàssiques, es veu a Clío duent en la mà esquerra un roll de papir; als seus peus, té una caixa per a guardar rolls.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, s. v. «Muses». Edicions Paidós, 2018, ISBN: 978-84-493-2457-4.
- ↑ Escolio a Hesíodo: Treballs i dies III, 76
- ↑ Estacio: Tebaida X, 630 s.
- ↑ Antonio Ruiz d'Elvira: Mitologia clàssica, págs. 101-104. (Editorial Gredos, 2011); ISBN: 978-84-249-2900-8. En un treball exhaustiu Ruiz d'Elvira recopila numeroses fonts a on cita les atribucions individuals de cada musa. Cita com a referències, entre elles Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 7, 3-4; Cornuto, Compendio de teologia grega 14; Plutarco, Qüestions grega, IX, 14, 746d, 747a; escolio a Apolonio de Rodas, Argonáuticas III,1; cinc epigrama grecs, varis d'ells anònims (AP IX 504 i 505); i l'Antologia llatina, 84 i 664.
- ↑ Biblioteca mitològica, I, 3, 1.
- ↑ Píndaro, fragment 139; escolio a Píndaro, odes píticas IV, 313. El fragment conservat diu que Orfeo és fill de Eagro.
- ↑ Biblioteca mitològica, I, 3, 3.
- ↑ Escolio a Eurípides, Reso, 346.
- ↑ GRIMAL: Diccionari de mitologia grega i romana, pág. 268. Barcelona: Paidós. 2004. ISBN 84-7509-166-0.
- ↑ Tzetzes, citat en escolio a Hesíodo, II-1- 67-95
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Clío» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.